Hi ha iogurts i iogurts

Quan anem al supermercat, a les neveres ens trobem amb una gran diversitat de productes. Dins de tota aquesta gamma, podem trobar els iogurts La Fageda. Aquests es caracteritzen per la seva qualitat i el bon gust, tot i el seu preu més elevat.
La Fageda és una cooperativa de La Garrotxa amb una missió social. Hi treballen 120 persones amb més d’un 33% de discapacitat i també 83 professionals sense discapacitat. L’any 2005 va facturar 6 milions d’euros i va obtenir un benefici de prop de 150.000 euros. La Fageda competeix amb potents productes internacionals presents a les neveres del supermercat, però La Fageda es diferencia en oferir un iogurt de granja, no pas industrial. Practica una economia d’escala, des de producció lletera pròpia, comprant la llet a un preu just, fins a un envasat dels iogurts.
El que la diferencia és la seva missió social. Avui, a la comarca ja són poques les persones amb discapacitat que no treballen a l’empresa. Els treballadors de La Fageda es troben rehabilitats socialment i tots hi tenen cabuda: disminuïts físics lleus fins a esquizofrènics, psicòtics... Es coordinen les activitats assistencials, es potencia el club social, s’ofereixen activitats d’esplai, pisos tutel·lats...tot això gràcies a l’empresa.
La propera llei de la dependència vol atendre també aquest col·lectiu. L’objectiu és el mateix, però la forma és totalment diferent. Una ho fa dessemborsant diners de les arques públiques, l’altre jugant al mercat d’empreses del nostre país; creant riquesa, llocs de treballs, satisfaccons personals... Amb quina opció em quedo? La resposta és clara: Quan vagi al supermercat, La Fageda.

MESURES NECESSÀRIES

Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.
Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini.
Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.