Assalt a la UPF

La nit del 18 de maig un grup de desconeguts va aprofitar la Festa de la Solidaritat de la UPF per assaltar unes dependències d'una organització estudiantil, la ULD. Es tracta dels Universitarios Liberal Demócratas, que es defineixen com asociación universitaria no nacionalista. El grup d'assaltants va trencar la porta del despatx i van enttar dins, on van ocasionar diverses destrosses entre el material del despatx: ordinadors, objectes de l'oficina... A més, es van emportar documentació de l'organització. La deplorable acció també va anar acompanyada d'una pintada a l'exterior del despatx on s'hi pot llegir Fora feixistes de la UPF!

Davant d'aquesta situació, s'ha de condemnar l'acció sense cap mena de mirament per part de totes les associacions de la Pompeu Fabra (es veurà aquest dijous si serà així). La ULD és coneguda entre els estudiants com una universitat propera al PP, tot i que formalment els membres no en formen part. El recel entre sectors d'estudiants estan molt vius, però no han de fer que oblidem que ens trobem en una universitat pública i tots hem de conviure entre nosaltres, siguin quins siguin els nostres ideals.

En aquests moments només espero que siguin trobades les persones que han ocasionat els desperfectes i l'òrgan de govern de la UPF prengui les mesures pertinents per netejar la imatge de la casa.

Cop de timó

En aquests moments el país està sota una paràlisi governativa molt superior a la que ens té acostumats el tripartit en els últims mesos. El president de la Generalitat, els consellers i els partits que formen el pacte del trispartit a Catalunya estan en fallida tècnica. Són del tot inoperants i no es troben en condicions de portar endavant la situació. Les tensions internes continuen, les desqualificacions en públic entre els tres partits augmenten, les posicions sobre l'Estatut dins del Govern són cada vegada més distants...

Davant d'aquesta situació només hi ha una sortida possible a hores d'ara, les eleccions anticipades. Demanar-les no és per erosionar el Govern de la Generalitat, tot el contrari, el que es vol es treure el país de la crisi en la que es troba i donar una sortida digne a l'executiu i al seu cap. Per anar a eleccions hi ha dues formes possibles. La primera i més raonable és la dissolució del Parlament per part del President de la Generalitat. Sembla que aquesta és la sortida més difícil del President, però la segona faria que el President de la Generalitat sortís per la porta del darrera. En aquests moments, la millor forma de servir aquest país, és que CiU presenti una moció de censura amb seny, coherència i sentiment de país. És aquesta la millor alternativa? Ara mateix tinc molt clar que és el que necessitem.

Tancament esperat
Ahir es va apagar la primera central que va entrar en funcionament a Espanya, la José Cabrera coneguda amb el nom de Zorita. La central de 38 anys en funcionament li va arribar el seu final, tal i com va ordenar José María Aznar en el seu moment. Inagurada pel Generalísimo, es tracta d’una central que aporta molt poca electricitat a la xarxa, amb una potència nominal d’uns 160 MW (els grups Ascó I i II arriben quasi als 2400 MW). Ens trobem davant d’una central capdavantera d’un moviment, no pas d’un centre productor clau pel que fa a l’aportació neta.
El desmantellament era ja obligat de la central, com també ho serà d’aquí uns anys Santa María de Garoña. Allargar el període de vida d’una central nuclear és molt perillós si no es fa amb les màximes condicions de seguretat, però la perillositat d’un tancament de centrals continu ens pot portar problemes de subministrament energètic, tot i que els profetes del desenvolupament sostenible diguin el contrari. L’energia nuclear és la garantia davant un escenari on els combustibles fòssils no paren d’augmentar el seu preu. L’urani es troba molt més repartit en el món, i no és font de conflictes com és el cas del petroli. No es contribueix en aquest suposat canvi climàtic, degut a què una nuclear no allibera diòxid de carboni, només vapor d’aigua. Un petit apunt, en el lloc de la central anirà una central de cicle combinat de 800 MW, que alliberarà CO2. Els costos de construcció i desmantellament són molt alts, però es compensen amb els baixos costos de producció. I pel que fa a seguretat, si les coses es fan ben fetes no ha de passar res. Encara no es coneix cap possible accident d’un reactor nuclear dels més de 450 que operen en el món que hagi provocat una catàstrofe. Ja sé que m’he deixat el desastre de Txernòbil, però sense menystenir la pèrdua de vides humanes que va provocar i segueix provocant, no m’agrada comparar una caixa forta de titani amb un ou de gallina. Txernòbil és el que ens queda del fracasat sistema stalinista de la URSS, on l’intent de comparació amb Occident va portar a la construcció d’aquella bomba de rellotgeria.
És moment de reflexionar sobre la política energètica duta a terme per l’executiu nacional i l’estatal. Una política on la demanda energètica sigui coberta amb centrals eòliques i solars no es prou garantia de mantenir el subministrament. Davant una possible situació d’insuficiència energètica, el millor que podem esperar és que en els terrenys de Zorita, comenci el moviment nuclear espanyol de les centrals de quarta generació, situació d’impàs a l’esperada fusió nuclear.