La buidor d'un President

Són les 11:55 del dia 28 de novembre, i arribo a la plaça Sant Jaume per veure l'entrada del 128è President del meu país a Palau. Agafo el carrer del Bisbe des de la plaça de la Catedral, i em trobo en Vendrell, en Niubó i la Llansana camí de Palau. Van a pas ràpid, però jo vaig més ràpid, els adelanto.
Continuo camí de la plaça Sant Jaume, i a mig camí em trobo la flor i nata del socialisme català fent cua a l'escorcoll dels Mossos: Narcís Serra, Burniol... i quan el carrer fa baixada, veig la plaça mig buida. Suposo que tothom ja és dintre de Palau, i la gent s'ha dispersat ja. No quadra! Potser hi ha 200 persones a la plaça Sant Jaume, on 60 són Mossos d'uniforme, uns 15 de paisà, uns de 10 de protocol, uns 10 militants del PSC i els altres...curiosos! On està la part del poble de Catalunya que dóna suport al futur President? No hi és. Al arribar, entra l'Hereu acompanyat d'en Benach a Palau.Ningú diu res. Hi ha alguna cosa que no em quadra, estan passant les autoritats i sembla més aviat un enterrament que no una pressa de possessió. Ningú crida, ni tan sols aplaudiments. És una cerimònia morta.

De cop i volta, arriba en Montilla. El cotxe no para enmig de la plaça per poder anar caminant en Montilla fins a la porta, sinó que el deixa just davant, perquè no hagui d creuar la plaça. De cop, d'un sector de la plaça es senten crits de "Presidente, Presidente"! Només són 10 persones..Sí, sí...les puc comptar amb els dits de les dues meves mans. Tots els altres estem en silenci, ningú diu res. Em fixo en aquests 10 que están cridant i guaita! Una de les que criden és regidora del PSC a Cornellà (Aurora Mendo). Un altre personatge és el senyor de la fotografia que va de roig. Aquest és company de col·legi electoral a Cornellà, al col·legi Roger de Llúria-Torre de la Miranda. I els altres són de Cornellà! Per tant, 10 persones que donen suport a Montilla i a sobre militants i simpatitzants del PSC. Quina pena sento en aquell moment...

De sobte, a les 12:03 entra un cotxe molt ràpid a la plaça. Es para al mig de la plaça i...surt Jordi Pujol. En aquell moment la gent comença a parlar, "és en Pujol"; "va tard"; "això és un president i no el que tenim ara"... Es senten crits de: "Jordi estem amb tú". Ell a mig camí, aixeca el cap, mira tota la plaça i riu. Veu que la plaça és buida. Crec que li ha de venir una imatge al cap, la de l'any 1984 quan la plaça Sant Jaume era plena a vessar d'una multitud entregada a la seva persona.

En aquell moment vaig veure la diferència, vaig relacionar-ho tot. El President Pujol portava al poble de Catalunya a la plaça Sant Jaume, fins i tot no ho negaré, la militància de CiU anava a veure el seu líder perquè vibrava, ho sentia...Després va venir el nou tripartit. Es va omplir la plaça, amb militants, simpatitzants, part del poble de Catalunya que volia aquest tripartit i no en Pujol. Trobo molt legítim que hi anéssin fa 3 anys, i és bo que es faci. Però, el problema és un altre. Aquest dia, la plaça és buida, ningú vibra, ningú sent la institució del seu país a la plaça... Entenc tot en aquest moment: Pujol i Maragall han sigut Presidents del poble de Catalunya, Montilla és la buidor del poble de Catalunya.

Per un Govern Estable, Fort i Digne: MAS PRESIDENT

www.maspresident2006.com

Dissabte, a les 18:00 hores a la Plaça Sant Jaume


Article d'en Salvador Sostres que ens ha de fer pensar


"Catalunya no és un govern o un altre, perquè vam passar Felip V i vam passar el franquisme i Catalunya va seguir existint perquè existien els catalans que se la creien i l’estimaven. Hem de tenir-ho clar, Catalunya és i ha estat sempre el petit i particular esforç diari, i és això a què em refereixo quan dic que som herois catalans i volem les estrelles. No hi ha temps ni espai suficient per al derrotisme. L’endemà de l’11 de setembre del 1714 milers de catalans van llevar-se per anar a treballar i Catalunya va seguir existint a través d’ells. Era una època terrible, molt més terrible que la nostra, i Catalunya va sobreviure-la gràcies a la heroïcitat diària de milers de catalans que s’estimaven la nació per damunt de l’anècdota i de la circumstància. Hem sobreviscut temps molts pitjors que els que ara ens vénen, molt més cruels, que ens posaven molt més contra l’espasa i la paret de la desaparició. I els hem sobreviscut amb la grandesa de la nostra perseverança i de la nostra autoestima no pas basada en cap arrogància sinó en el desig d’un món millor. Només ingressen en el futur les persones i les nacions que s’ho mereixen, i només s’ho mereixen les persones i les nacions que senten el desig d’un món millor. És imprescindible que avui ens tornem a llevar tots amb aquest mateix propòsit d’excel·lència: és imprescindible i això és Catalunya. Som el nostre orgull, la qualitat de la nostra feina, l’afany dels nostres propòsits, la nostra obcecació diària de ser millors. Aquest és el motor que mou les nacions i que mou la humanitat. Ens n’hem sortit d’escenaris molt pitjors i ha estat només gràcies al nostre esforç. Al petit gran quotidià esforç personal. Som aquesta llum encesa. Són temps per a herois catalans i volem les estrelles. "

"Catalunya no la feren ni Macià ni Companys ni Franco ni Pujol ni Margall ni la farà tampoc Montilla. Catalunya l'hem fet sempre tots i cadascun de nosaltres empenyent el temps amb les nostres pròpies mans."

Salvador Sostres