"Al PSC han llançat Maragall per la finestra"
Jordi Pujol, 29 d'abril del 2007
dilluns, d’abril 30, 2007
diumenge, d’abril 22, 2007
Un any de bloc: inici i final amb França
Quan fa una data assenyalada que tens un bloc, és costum anunciar-ho de forma especial. No sóc un gran amant de fer balanç en públic de moltes coses meves, així que aquest bloc no serà una excepció. La forma de fer balanç serà la de mostrar que vaig escriure fa un any, el meu primer article, i que per casualitat avui es troba, en certa manera, en l'actualitat.
Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini. Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.
Em sento orgullós del que vaig escriure, perquè crec que encara té més validesa que avui. En aquell moment, no hagués dubtat en votar a Villepin, tot i ser de la UMP. Avui, per suposat no hagués votat a la UMP de Sarkozy. Villepin és una persona que en el seu moment va minimitzar la gran màquina burocràtica gala. No ho va aconseguir. La mateixa dreta (per suposat l'esquerra desconcertada també) se li van tirar al damunt. Va fer molt ben fet, però la factura és la que és.
França avui segueix igual. Sarkozy ha fet una campanya esplèndida des de tots els punts de vista. Per molt que els mitjans de comunicació ens vulguin vendre aquest fenomen de la Zapatera, Ségolène ha fracassat. Ho dic ara, sense haver arribat encara a la segona volta. Fa 5 anys, la idea electoral que semblava que tenia tothom era la de triar entre un assasí i un lladre. Va guanyar el lladre com molts ens van voler fer creure. Però el fracàs de Ségolène és en majúscules. La UMP ha estat 10 anys al poder de la Republica de la mà d'en Chirac, i després de l'anada i vinguda pública i privada de ganivets a la UMP (Villepin, Sarkozy, Raffarin, Chirac...), Ségolène ha quedat en segona posició, a certa distància d'en Sarkozy. Que s'ho faci mirar després d'aquests 5 anys perduts per França amb enfrontaments entre el poder polític i social, perquè no ha guanyat aquestes eleccions. Serà molt divertit veure com tracta la premsa el resultat d'avui, magnificant el resultat de Royal sense dubtes.
Quan fa una data assenyalada que tens un bloc, és costum anunciar-ho de forma especial. No sóc un gran amant de fer balanç en públic de moltes coses meves, així que aquest bloc no serà una excepció. La forma de fer balanç serà la de mostrar que vaig escriure fa un any, el meu primer article, i que per casualitat avui es troba, en certa manera, en l'actualitat.
MESURES NECESSÀRIES
Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini. Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.
Em sento orgullós del que vaig escriure, perquè crec que encara té més validesa que avui. En aquell moment, no hagués dubtat en votar a Villepin, tot i ser de la UMP. Avui, per suposat no hagués votat a la UMP de Sarkozy. Villepin és una persona que en el seu moment va minimitzar la gran màquina burocràtica gala. No ho va aconseguir. La mateixa dreta (per suposat l'esquerra desconcertada també) se li van tirar al damunt. Va fer molt ben fet, però la factura és la que és.
França avui segueix igual. Sarkozy ha fet una campanya esplèndida des de tots els punts de vista. Per molt que els mitjans de comunicació ens vulguin vendre aquest fenomen de la Zapatera, Ségolène ha fracassat. Ho dic ara, sense haver arribat encara a la segona volta. Fa 5 anys, la idea electoral que semblava que tenia tothom era la de triar entre un assasí i un lladre. Va guanyar el lladre com molts ens van voler fer creure. Però el fracàs de Ségolène és en majúscules. La UMP ha estat 10 anys al poder de la Republica de la mà d'en Chirac, i després de l'anada i vinguda pública i privada de ganivets a la UMP (Villepin, Sarkozy, Raffarin, Chirac...), Ségolène ha quedat en segona posició, a certa distància d'en Sarkozy. Que s'ho faci mirar després d'aquests 5 anys perduts per França amb enfrontaments entre el poder polític i social, perquè no ha guanyat aquestes eleccions. Serà molt divertit veure com tracta la premsa el resultat d'avui, magnificant el resultat de Royal sense dubtes.
Després d'haver escoltat els dos grans discursos dels diferents candidats durant el recompte, em quedo amb el de Bayrou (queda fora Ségolène perquè no arriba a discurs el que ha dit). Sarkozy l'ha bipolaritzat clarament entre dreta i esquerra de cara a la segona volta per buscar el seu vot, molt legítim. Bayrou ha fet un gran discurs tot i haver quedat fora de la cursa de la segona volta.
La idea amb la que vull acabar aquest article, és la mateixa amb la que vaig acabar far un any. Amb el permís del mestre Bayrou, li agafo la frase d'aquesta nit:
"A partir de ce soir, la politique française va changer et elle ne sera plus jamais comme avant. Il y a enfin un centre en France"
Fa un any deia que tan de bo hi hagués un Villepin a la Moncloa, que pogués dur uns canvis al país. Per mí també segueix vigent ara, però també vull seguir somiant. Tan de bo el país veí inicies el camí per deixar aquest bipartidisme ranci i es posesin a treballar de valent. Està demostrat que la forma d'espavilar és a base de garrotades. Per tant, la forma d'espavilar Espanya és diu François Bayrou.
Fa un any deia que tan de bo hi hagués un Villepin a la Moncloa, que pogués dur uns canvis al país. Per mí també segueix vigent ara, però també vull seguir somiant. Tan de bo el país veí inicies el camí per deixar aquest bipartidisme ranci i es posesin a treballar de valent. Està demostrat que la forma d'espavilar és a base de garrotades. Per tant, la forma d'espavilar Espanya és diu François Bayrou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)