I cauran els preus de la vivenda?

Doncs el més normal seria que sí. A continuació poso el meu gràfic preferit que dóna entendre el motiu principal pel qual hauria de baixar el preu de la vivenda. S'ilustra un rati de poder adquisitiu fonamentat en la renda familiar i el preu de la vivenda. Així, s'obté un valor que representa quin és l'esforç que acaba fent cada família per poder pagar la seva vivenda.

La línea vermella és USA. La blava Espanya. Així, es veu que Espanya i USA tenen un valor base de 4, però actualment els valors són molt diferents. Així, USA ha arribat a un valor màxim de 5 i està baixant. Aquesta setmana passada tornaven a sortir noves dades on queia el preu un 16,6% respecte el mateix mes de l'any anterior. Semblaria ser que Espanya necessitaria correguir més severament els seus excessos. Pel proper mig any la caiguda està confirmada. Falta veure la resta encara...

La recomanació és clara. Esperar a comprar un pis tant com es pugui, fins que el mercat doni senyals que van en la direcció contrària. En el meu cas, podem esperar tranquilament fins a Setmana Santa que la baixada en preus de pisos continuarà. Important recordar que una baixada del 10% del preu dels pisos pot implicar un 14% menys de temps pagant hipoteca!

L'acudit del dia

El diputado de IU Gaspar Llamazares ha hecho hincapié en que "es tan malo privatizar Repsol a manos de una empresa pública rusa o de otro origen como privatizarla a manos de una empresa privada con participación de los fondos de pensiones norteamericanos". También ha dicho que si Repsol "siguiera siendo una empresa con participación pública española" se la podría defender, pero ello es más complicado con su estructura actual de empresa privada.

Següent episodi de la crisi

Quan sembla que per uns dies estem oblidant tot el tema subprime, sembla que s'està gestant un nou foc. El nou foc seria un d'aquells que al principi has de fer tot el possible per evitar que es doni, perquè si comença a cremar, difícilment l'apagaràs. Es conegut com la trampa de la deflació. Consisteix en tenir preus que baixen a mesura que va passant el temps. És a dir, no et compres un cotxe avui de 10.000 € perquè saps qu demà en valdrà 9999, i el següent 9998. Un exemple és Japó, que porta més de 15 anys en aquesta espiral i encara no se n'ha sortit.
El marge en aquests moments és poc. Els tipus de la Reserva Federal ja han arribat al 1% (el tipus efectiu oscil·la al 0,5%). Si els tipus arribessin al 0% i els preus comencessin a caure, l'entrada en l'espiral seria inevitable.
Ja fa dies que corren els rumors, però aquesta tarda han saltat les alarmes. En 61 anys no s'havia vist una baixada d'un 1% de l'índex de preus als EUA en un mes. Qualsevol moviment serà benvingut. Crec que una de les formes per atacar aquest foc ràpidament és una retallada dràstica de l'oferta de cru de l'OPEP. El barril ha de recuperar preus per sobre els 90$ tan ràpid com es pugui.

59 segons

Joan Tàpia: jo quan Pujol estava al govern sempre deia que era un gran polític, però més d'una vegada, mentre ell estava al Govern, li havia dit que era un cacic.

Natàlia Molero: Vostè no és The Economist.

Bravo!

Aconseguir les fites d'Obama

Fita: Mr. Obama promised to set “strong annual targets that set us on a course to reduce emissions to their 1990 levels by 2020, and reduce them an additional 80 percent by 2050.” (NYT)

Solució: Detroit segueixi el seu curs sense l'ajuda de ningú :D

Ell encara hi és i també hi seran

Aquests dies no es reformularà el capitalisme. El capitalisme ja ha estat formul·lat i és el que hi haurà durant molts anys. Tindrem petits ajustos, però poca cosa més. I és el que tothom espera. Ahir el missatge del President Bush reafirmant els principis del model nordamericà; recordant on han estat sempre i on estaran va ser una injecció de confiança als mercats del país. És prou positiu que un president doni suport a Wall Street quan ho necesita amb el seu pla (sempre és millorable, com tot) o bé doni un missatge de reforçament del sistema capitalista i la continuació i reforç del lliure comerç. Aquesta cimera estarà marcada per les polítiques de Bush. En Bush encara hi és i els nordamericans, per sort, també hi seran. God bless them


Recomano la lectura del seu discurs. Hi ha molts punts interessants a recordar i a tenir presents. Poso els més importants dels més importants.

• Over the past decade, the world experienced a period of strong economic growth. Nations accumulated huge amounts of savings, and looked for safe places to invest them. Because of our attractive political, legal, and entrepreneurial climates, the United States and other developed nations received a large share of that money.

• One vital principle of reform is that our nations must make our financial markets more transparent. For example, we should consider improving accounting rules for securities, so that investors around the world can understand the true value of the assets they purchase.

• History has shown that the greater threat to economic prosperity is not too little government involvement in the market, it is too much government involvement in the market. (Applause.) We saw this in the case of Fannie Mae and Freddie Mac. Because these firms were chartered by the United States Congress, many believed they were backed by the full faith and credit of the United States government. Investors put huge amounts of money into Fannie and Freddie, which they used to build up irresponsibly large portfolios of mortgage-backed securities. And when the housing market declined, these securities, of course, plummeted in value. It took a taxpayer-funded rescue to keep Fannie and Freddie from collapsing in a way that would have devastated the global financial system. And there is a clear lesson: Our aim should not be more government -- it should be smarter government.

• Free market capitalism is far more than economic theory. It is the engine of social mobility -- the highway to the American Dream. It's what makes it possible for a husband and wife to start their own business, or a new immigrant to open a restaurant, or a single mom to go back to college and to build a better career. It is what allowed entrepreneurs in Silicon Valley to change the way the world sells products and searches for information. It's what transformed America from a rugged frontier to the greatest economic power in history -- a nation that gave the world the steamboat and the airplane, the computer and the CAT scan, the Internet and the iPod.

• Meanwhile, nations that have pursued other models have experienced devastating results. Soviet communism starved millions, bankrupted an empire, and collapsed as decisively as the Berlin Wall. Cuba, once known for its vast fields of cane, is now forced to ration sugar. And while Iran sits atop giant oil reserves, its people cannot put enough gasoline in its -- in their cars.
  The record is unmistakable: If you seek economic growth, if you seek opportunity, if you seek social justice and human dignity, the free market system is the way to go. (Applause.) And it would be a terrible mistake to allow a few months of crisis to undermine 60 years of success.

The Economist

Aquesta tarda he pogut llegir amb calma les pàgines de The Economist. La conclusió final és que som un país de pandereta. Així de simple. Després d'haver escoltat totes les declaracions, arribo a la conclusió que tothom comet un dels gran errors que estic intentant corregir en mí. Abans de llegir, hem de tenir clar qui ens parla i què ens vol dir. I en aquest cas és molt simple. Tenim un setmanari econòmic britànic amb un gran poder mediàtic que té una elevada credibilitat per les classes que avui mouen el món. Una línea editorial britànica, que ha donat suport a Obama i s'haura de veure si a les properes eleccions de la Gran Bretanya donaran suport als laboristes o als conservadors. O uns o altres. The Economist no donarà suport al Partit Nacionalista Escocès. Aquest setmanari porta ja moltes edicions carregan contra el SNP i si The Economist fós espanyol, tractaria igual als nacionalistes catalans o vascos. Crec que no li hem de donar més voltes. Sí, no estan dient la veritat. Però igual que omitim molta informació del Mundo o del TBO, aquí és el mateix. Crec que el que tothom ha de fer es dedicar-se a llegir les pàgines dedicades a la situació econòmica, perquè resumeixen molt bé i ens recorden on ens trobem. Aquí hi ha el veritable contingut del Economist. I tots els que en facin polèmica d'aquesta edició, no poden entendre el missatge econòmic de l'edició.

The Economist m'ha fallat

Acabo de llegir que ni Montilla, Carod ni Saura van poder rebre al periodista encarregat de fer un reportatge sobre Catalunya al The Economist. Com pot The Economist pervertir les seves pàgines posant qualsevol d'aquests personatges? No m'agrada la versió com que no han sortit no passa res, sinó que The Economist va intentar que sortissin! M'ha fallat The Economist.

Respecte al famós reportatge "The fiesta is over", tinc la revista que em va arribar ahir pendent de llegir. Faré un post properament...

Conte d'una nació comunista

Hi havia una vegada un estudiant que s'aixecava d'hora per anar a la universitat. Després de tardar una hora en tren (Renfe), va decidir comprar-se una moto per guanyar temps. El motiu era que els trens comunistes tardaven molta estona i contínuament s'espatllaven. Però, vet aquí, que no va caure que els comunistes del Govern van baixar la velocitat d'accés a la ciutat per disminuir la contaminació ambiental. Després de la publicació dels resultats d'estudis on no es demostra que la mesura sigui efectiva, no pot passar de 80 km/h en una via de 5 carrils. Tot i els impediments del Govern comunista perquè aquest estudiant en un futur pogués pagar el sou d'aquests buròcrates comunistes del Govern, ell continuava anant a la universitat en moto. Però els impediments no van acabar aquí. Un grup de centenars de persones anarco-comunistes d'una factoria que feia un ERE es van dedicar a tallar la via d'accés a la ciutat. Va començar un dia a la setmana durant 10 minuts, fins acabar un parell de cops al dia durant dues hores. Però, ningú els hi deia res, perquè en aquell país, la policia també estava en mans dels comunistes. Així, aquells treballadors es dedicaven a fotre tots els ciutadans que volien produir, però actuaven impunement. Tan és així, que aquell estudiant veia com aquells treballadors comunistes actuaven contra els edificis de la seva companyia sense que la policia comunista els aturés.

Així, veient que la situació no es controlava, va decidir tornar a agafar el tren com a mal menor.

En Navarro es destapa al jubilar-se

Ara mentre imprimia un munt de coses, he trobat una mini-entrevista al Vicenç Navarro, catedràtic emèrit de Ciència Política de la UPF (retirat). Està a http://www.upf.edu/ i encara no està a Youtube.

Faig una transcripció.

Trobo molts elements positius aquí i menos a EUA, i a l'inversa. L'estudiantat sempre és l'expressió de la cultura del país. I la vida intel·lectual i cultural de Catalunya és molt més rica a Catalunya que a Estats Units . Hi ha coses molt valuoses entre tant a la UPF com a Hopkins. Hi ha una diferència de comportaments. Un als 17 anys s'ha d'espavilar a base de prèstecs o el que fora, i a l'altra viuen a casa. Això et marca. Això s'ha de cambiar. L'estudiant és menos participatiu que no el d'allà.

Tot i que no sóc capaç de transcriure literalment (no vull escoltar-l'ho tantes vegades...) la idea que transmet és que el sistema públic d'universitats a Catalunya no funciona. I s'interpreta que el nord-americà sí que funciona perquè incentiva a l'alumne. El Dr. Navarro a favor del sistema universitari nord-americà! Escoltar-ho per creure-ho! L'haurem de portar davant del tribunal de la Santa Inquisició de la UPF format pel Consell d'Estudiants per estar a favor d'una privatització de la universitat catalana!

Yes, you can

This morning the NY future market has been falling 1-2%. Yesterday we celebrated Obama's election, but today the US market remembers us our current situation. Maybe that´s the best sentence that summarizes the next step:

"Even as we celebrate tonight, we know the challenges that tomorrow will bring are the greatest of our lifetime-two wars, a planet in peril, the worst financial crisis in a century. At his defining moment change has come to America. There are many won't agree with every decision or policiy I make as president... But I will always be honest you about the challenges we face" B. Obama

Mr. President, you can start. YOU CAN.

DJ Index Nov 5th (-5%)

Nou president

Sembla que tot ha seguit el seu curs, i Obama és el nou President. Avui no he comès la salvatjada d'estar tota la nit mirant els resultats per dues raons molt senzilles. La primera és que tinc masses coses al cap i no em puc permetre estar perdent un dia amb son i la segona, lligada amb la primera, perquè Obama té moltes possibilitats de sortir, fent que tinguis son i a sobre estiguis una mica enfadat.

A més de les felicitacions, que EUA té un president afroamericà, que ha guanyat el canvi... em quedo amb d'altres coses.

Primera, que el que s'esperi una socialdemocràcia europea a EUA crec que encara li queden per veure uns quants Telenotícies. Si Obama va girar de les primàries a la campanya anterior, ara farà un nou gir de la campanya a la presidència. Tindrà i implementarà algun dels seus tics, però no tots els portarà a terme (tb ho esperem).

I segon, la Cambra de representants i el Senat són avui més demòcrates, fet que porta a què el President tingui molta més facilitat per tirar endavant les seves polítiques. Per sort, els demòcrates no han arribat a la xifra dels 60 senadors. Tot no es pot tenir...

Tan bona és la regul·lació?

Ahir a la nit llegia que un banc públic alemany, i avui encara surt més informació. Poso la informació més rellevant:

El banco público alemán WestLB se acogerá a las ayudas del plan de rescate aprobado por el Gobierno alemán, por lo que es el tercer banco regional que solicita los fondos estatales.

WestLB, del Estado de Westfalia del Norte, ha seguido los pasos de la entidades regionales públicas HSH Nordbank y el BayernLB.

WestLB atraviesa una severa crisis por las depreciaciones de sus activos debido a las turbulencias de los mercados financieros y a inversiones de alto riesgo que fracasaron.
Hasta ahora el paquete de rescate del Gobierno alemán ha tenido más acogida entre los bancos públicos regionales que entre los grandes bancos privados germanos y sólo lo han usado el Hypo Real Estate y el Commerzbank.

És francament divertit, veure com BANS PÚBLICS necessiten injeccions de capital perquè han fet inversions d'alt risc que han fracassat. La pregunta és sencilla: La intervenció del sector públic és la millor garantia de bon funcionament bancari?

Blitzkrieg al mercat

Ja sabeu que en aquests moments de turbulències financeres, el millor es esperar les entrades al mercat per evitar mals de panxa. Si algú té ganes d'inversions a llarg termini, pot provar amb companyies barates "de tota la vida".
Tot i això, jo m'he aventurat en una petita entrada en forma de compra call. La meva compra call ha sigut de 5 contractes SCH a Desembre 08 a un preu de 0,94. Quan les vengui, segurament en menys d'un mes i mig, anunciaré el resultat (sigui quin sigui). Ja veieu que és una posició molt conservadora, però ens curarem en salut.

This is the issue of this election

Whether we believe in our capacity for self-government or whether we abandon the American revolution and confess that a little intellectual elite in a far-distant capital can plan our lives for us better than we can plan them ourselves

Ronald Reagan, Oct. 1964

Pastís d'Obama

Quan arribava a casa, passava pel menjador i estaven donant la primera noticia al Telenotícies. Com que sortia l'Obama, he decidit no aturar-me perquè prous coses tinc i he encarat camí a l'habitació. Però, caminant, he sentit una cosa que m'ha fet tornar enrera. Venia a dir que es porten dècades fent les mateixes polítiques i ara és el moment del canvi. Automàticament m'ha vingut al cap la imatge d'en Clinton. Què representa en Clinton per Obama? No el té en compte com a president demòcrata? O les seves polítiques no li encaixen? Sembla que els interrogants es van coneixent poc a poc. El pastís d'Obama és un d'aquells que et menjaries pels ulls, però després quan el proves, la pujada d'impostos, les barreres comercials, la sobreregularització... fa que no t'acabi agradant i aprenguis a no menjar més amb els ulls.