Exàmens

Sento aquests dies no poder escriure tant com voldria, però estic acabant els que ja són els meus últims exàmens.
Mentre feia una lectura ràpida dels diaris, he trobat un article d'en López Casasnovas a la Vanguardia. No dius res de l'altre món, ni res que no s'hagi dit fins ara. El que m'ha cridat l'atenció és la contundència amb la que ha posat els punts sobre les i, en la que crec que no hi sol brillar.

No resulta comprensible que alguien que tuvo la oportunidad, con pleno conocimiento o no, de endeudarse muy por encima de sus posibilidades, por ejemplo accediendo a hipotecas cuyos costes se referenciaron a unos ingresos anormalmente elevados, malviva hoy con la crisis, reduzca consumo y acuda al auxilio social por mantenerse en una decisión equivocada. Perder de este modo bienestar y a menudo tolerar que se deteriore el capital humano de los hijos por dejar a estos en herencia cuatro paredes más o menos maltrechas parece insensato.

Podria ser que fer servir tal contundència vingués d'una emprenyada deguda al veure que les coses no canvien. O no.

Jerusalem Post

A més de la vinyeta del Jerusalem Post, recomano aquest article del divendres al Journal, sobre possibles escenaris entre Iran i Israel.

Què fer amb Renfe?

A dia d'avui, sóc partidari que aquestes joguines que no funcionen se les quedin els espanyols. No perquè no funcionin o perquè no em donin els calers per fer-ne unes de noves. Simplement perquè només ens donaran un barret i una bandereta perquè poguem dir als trens quan poden sortir.

M'ha arribat què ens donarà l'Estat espanyol. No ens donaran les vies, ni les estacions, ni els trens, ni les capacitats de posar d'altres, ni els diners. Ens donaran una cosa ben estranya que n'hi diuen capacitat regulatòria de rodalies a Catalunya. No fa falta anar gaire lluny per suposar que deu existir una llei estatal que limitarà la capacitat de maniobra.

Les vies i estacions, amb les pertinents partides d'inversió, les tindran els espanyols, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

Els trens continuaran anant tard i amb aquella pudor insoportable, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

No podrem posar altres trens que competeixin amb els dels espanyols perquè no en tindrem la competència, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

No podrem privatitzar els nostres trens per a què siguin més eficients, perquè el terme competència no s'explica fins a batxillerat i algú no va tenir temps a interioritzar-ho, però estarem feliços perquè direm quan pot arribar a l'estació cada tren!

Fi de Catalunya Ràdio

Siguem seriosos i diguem les coses pel seu nom: Catalunya Ràdio ja ha fet el seu servei al país i el millor que pot fer es desaparèixer. Tenim un malalt terminal i l'únic que estem fent es canviar de metge i d'habitació (dubto si és metge o enverinador). La Corporació va néixer amb l'objectiu de difondre el català en el sector audiovisual i la feina feta ha sigut prou bona. Però resulta, que ara ja no necessitem el sector públic per fer ràdio en català de qualitat.
Catalunya Ràdio té unes enormes pèrdues que hem de pagar en forma d'impostos, mentre que en tenim d'altres ràdios amb una qualitat molt més bona des del sector privat i a sobre amb resultats econòmics positius.
Als polítics no els hi ha de tremolar el pols a l'hora de prendre decisions de creació de noves institucions, però tampoc els hi pot tremolar per baixar la persiana. L'agonia està servida.

Qadhafi's issues




Obviously, 4672

Política internacional



Les crítiques han arribat per l'exageració d'esdeveniment universal, però la mare dels ous no és aquesta. El nivell intel·lectual és tan baix que s'arriba a confondre el Partit Demòcrata amb el Partit Socialista. Algú hauria d'ensenyar les diferències d'ideari entre els dos partits a la número 3 del PSOE. La próxima serà que els Democrats estaran a la Internacional Socialista.

Resum del debat de l'estat de la "seva" nació

The Spanish prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, has the legerdemain of a magician. In last month’s state-of-the-nation debate, he plucked many rabbits from the hat: a laptop for every schoolchild, €2,000 ($2,800) for new-car buyers, tax breaks for small businesses who held on to employees. Mr Zapatero did not explain how to pay for all this in a deep recession, but his was a bewitching performance. In a poll asking who won the debate, he beat the opposition People’s Party (PP) leader, Mariano Rajoy. With unemployment fast heading towards 20%, this represents a Houdini-like escape from the frustration of many Spaniards.

Economist, 4 de juny 2009

Pròrroga nuclear

A finals dels anys 80, degut a l'aparició de mites i la intrusió de les idees polítiques per sobre de les tècniques, va aparèixer la moratòria nuclear. Avui es coneix com un dels errors més grans de la política energètica de l'Estat. Es va aturar la construcció de centrals ja començades a l'any 1991: Valdecaballeros, Trillo II i Lemoniz. També es va posar en un calaix Vandellòs III. Aquestes decisions va portar a pèrdues multimilonàries a les elèctriques (que després es va tapar amb d'altres concessions igual de sucoses).

Un problema semblant el trobem en l'actualitat. Sobre la taula del president del Govern hi ha la decisió d'allargar la vida de Garoña 10 anys a partir del 2011. Tancar Garoña pot implicar un augment de la ja deficitària tarifa elèctrica en un 10%. L'estalvi que es pot vincular de l'allargament de la central de 500 MW és d'uns 2.000 milions €. En moments en què es paga un alt cost per les energies renovables, juntament amb la situació econòmica, hauria de fer que la decisió tècnica del Consell de Seguretat Nuclear fos vinculant, i no la decisió d'un antinuclear declarat com el president del Govern.

85 minuts

Porto tota una setmana intentant mesurar quin és el temps que acabo dedicant al cap del dia a lectura d'informació. La mitjana m'ha sortit de 85 minuts. Només he comptabilitzat els diaris en format paper, els diaris en format digital i algun que altre setmanari. El dia que més hores dedico és el diumenge, amb uns 130 minuts.

Suposo que fer aquest experiment no haurà modificat la meva pauta de conducta, o això he intentat. El meu proper objectiu serà intentar sumar-hi les hores dedicades a la lectura d'esbarjo.