Feliç dia d'acció de gràcies

L'any 1939 el President dels Nous Estats Keynesians, FDR, va proposar el canvi del dia d'acció de gràcies. El motiu era tenir més dies entre Nadal i el dia d'acció de gràcies per tal d'incrementar les compres en aquestes dates pre-nadalanques. Més de mig país es va negar, i la majoria dels Estats, no van adoptar la nova data. Al cap de dos anys, els comerciants d'Estats que havien adoptat la nova mesura, van reportar baixades globals de les seves vendes en tals períodes més que significatives. Així, a finals de 1941, Roosevelt va enviar al Congrés el canvi de nou de la data de l'últim dijous de novembre, tal i com s'havia instaurat des del temps de Lincoln i que en l'actualitat perdura.

Els experiments no serveixen si no estan ben fonamentats. Els experiments no els poden fer aquells que no creuen en la raó del que són. Els experiments els hi hem de deixar als qui encara mantenen l'esperit del 1620.

El passat de Cornellà

No acostumo a fer gaires posts sobre Cornellà, però crec que l'actualitat s'ho mereix. ZP ha posat al descobert el passat de Cornellà, gràcies al seu pla d'estímul del treball temporal i ineficient (necessitava posar els dos adjectius; ara ja estic més tranquil i puc continuar).

Cornellà es troba en ple delta del Llobregat. Aquesta terra rica en matèria orgànica va portar a establir un enclavament romà al turó on avui hi ha l'actual Ajuntament i església de Santa Maria. Sempre he pensat que era una zona molt bona, ja que estava a una desena de metres de desnivell de la plana al·luvial del riu Llobregat, però a menys de 10 minuts del seu delta caminant. Això els hi permetia tenir un enclavament fora del delta, per evitar les riuades i disminuir la transmissió de malalties, però a la vegada una font d'aliments estable al llarg de tot l'any. Cornellà era un molt bon lloc pels romans.

Amb l'aixecament del paviment de l'antic turó s'ha posat al descobert part de les restes de diferents èpoques. La gràcia de la qüestió és la sorpresa de les autoritats davant aquesta troballa. Tot cornellanenc que estimi aquesta ciutat i s'interessi per la seva història, sap perfectament què hi ha a cada lloc. L'actual plaça, epicentre del poble, a sota s'hi troba l'antic cementiri romà. El dia que es vulgui remodelar (acció de la que han fugit tots els alcaldes de Cornellà), es trobaran amb el passat. Les cases del carrer Ametller tenen ruïnes a sota. L'actual carretera d'Esplugues, a l'encreuament amb el carrer dels Pins, hi ha restes també. Servidor les va veure quan treien l'antic paviment farà un parell de mesos, però al cap de dos dies es van tapar casualment. És d'entendre, és una via de pas de Cornellà i els polítics no s'han volgut complicar la seva existència arribant a pensar que en podien fer de les restes. Les restes trobades ocupen bona part de l'eix cronològic: tombes romanes, absis paleocristià, murs medievals, restes del campanar del segle XV... En els propers dies les excavacions aniran avançant, i em reservo dir més coses. Però el proper post, el vull fer entre avui i demà. Vull aportar una reflexió als polítics de Cornellà lligat amb la troballa.

Més impostos

No em vull fer pesat en el tema impostos, però veig que està d'actualitat. Porto ja 15 minuts intentant buscar un document que em permeti veure bé el funcionament de l'impost, sobretot amb els coeficients pels trams i les exempcions. La meva conclusió és que hauré de fer un curs de cerca per internet perquè cada vegada em noto pitjor, o bé serà que hi ha la informació prou bona a la xarxa. Tot i això, he trobat aquest document de la Generalitat que en parla (a la pàgina 11 surten els trams). Crec que és molt important que tots tinguem al cap els trams, per poder opinar sobre la idoneïtat en bona mesura dels trams. La meva opinió és més que sabuda. Si esteu amb mi, aquí em trobareu.

Comparativa de tipus impositius

Sento no poder actualitzar el bloc tant com voldria. Aquests últims dies tinc poc temps, però espero per finals de setmana tornar a la normalitat. Tot i això, vull penjar el quadre dels tipus impositius entre diferents tipus de països de la UE. L'article complet es pot trobar aquí.

20 anys de la gran victòria

Avui fa 20 anys del final de la guerra ideològica més important de la història de la humanitat. Fins i tot, molt més important que la Segona Guerra Mundial, que sota el meu punt de vista ja va ser guanyada amb anterioritat i amb arguments molt més senzills.

La caiguda del mur va portar un flux inqüestionable, d'est a oest. Tota defensa del model comunista des de qualsevol visió oriental queda anul·lada per aquell flux de persones. Qui volia anar d'oest a est? Avui és el dia que el socialisme i el comunisme van perdre la seva gran batalla. El capitalisme no va lluitar cara a cara contra el comunisme a Europa, tan sols el va contenir darrera d'un gran mur perquè tot sol s'autoconsumís. I així va ser.

Tot i això, el món occidental lliure d'aquells moments ha de demanar disculpes als països excomunistes per alliberar-los de tal barbàrie i condemnar-los a un endarreriment passat i present. Mai sabrem si la intervenció hagués sigut millor que la contenció, però això no significa que no s'hagin de demanar disculpes ni tampoc enyorar tal intervenció. Però, a la vegada, hem de donar les gràcies al poble americà, encapçalat des del President Truman al President George H.W. Bush,per haver mantingut les seves tropes a la frontera, a diferència de la Primera Guerra Mundial.

La guerra dels arguments sempre va jugar de la banda occidental. Les llibertats de les persones, l'economia i la història són els tres pilars incontestables que permeten refutar qualsevol altra argument de la construcció d'un món socialista. Tot i això, hem d'estar atents, ja que bona part dels idearis de l'antiga URSS són cada cop més presents en els nostres dies i va creixent sense parar. Aquesta serà una batallà que haurem de lliurar en els propers temps. Però aquesta vegada, creiem molt més en nosaltres mateixos.

Predisposició de l'origen genètic?

Mai he cregut en la predisposició de l'origen genètic per fer grans descobriments, però es difícil no caure en la temptació.

Els punts foscos dels plans de recuperació

Encara estic rient després d'haver llegit la notícia al journal. És francament interessant i demostra fins a quin punt el govern és capaç de fer coses inversemblants. En faig un resum.

Els Moore tenen un negoci de sabates, i els hi va tocar una part del pla de recuperació econòmica d'Obama. Els hi van tocar 890$, i la contraprestació era fer 9 parell de botes pel cos militar dels Corps i d'omplir un formulari on es preguntava, entre d'altres, quants llocs de treball havien salvat gràcies a l'ajut del govern. I era un pas obligatori que no es podien saltar. Van decidir posar 9, ja que corresponia al nombre de militars que ajudaven amb els parells de botes servides. Van dedicar 8 hores a omplir tot el formulari de la forma més adient correcta.

El Govern va publicar en què s'havia gastat els diners i les contraprestacions que obtenien. Els mitjans es van adonar que amb 890$ s'havien creat 9 llocs de treball! Sense voler, van ser el centre d'atenció d'una pregunta on la resposta no és gens trivial. Aquest fet posa en dubte els 640.000 llocs de treball que l'Administració Obama diu que ha creat.

Aquesta història ens ha de fer pensar que la solució no està en les factures milionàries del govern, sinó en cadascun dels ciutadans.

La llei Beckam

Acabo de llegir que la Lliga de Futbol Professional té pensat fer una parada del campionat d'una setmana per plantar cara al que ja anomenen la llei Beckam. La llei Beckam no és més que apujar el tipus impositiu de l'IRPF dels jugadors de futbol que guanyen més de 600.000 € per equiparar-ho a persones que no són futbolistes i guanyen més d'unes quantes desenes de milers d'euros tributan al 43%, envés del 24%. I el millor, és el fonament de la defensa de la LFP: tenir un tipus màxim del 43% desincentiva a poder fitxar jugadors d'altres països o retenir el talent que tenim a la nostra lliga. Per fi, algú ha posat sobre la taula el que una part dels economistes d'aquest país es queixen; un tipus màxim d'IRPF elevat no t'ajuda a atreure talent com tampoc de retenir el que tens. Sembla que quan passa amb els futbolistes és permès, perquè el que compte és ser els millors al món, no? Doncs això hauria de ser extensible en molts d'altres camps. I si de veritat volem que la nostra lliga científica i empresarial jugui a primera divisió, la direcció de la reforma sembla que l'he deixat prou clara.

La llibertat des de ben petits

Una entrevista plena de contingut de divendres passat a la contra de la Vanguardia