"Mals modals periodístics"

He llegit un article d'en Serra Ramoneda sobre la premsa dels Estats Units. Afirmacions sense dades, no són més que opinions. Però afirmacions amb dades incorrectes, han de ser correguides. Perquè, en Serra Ramoneda diu:

Como ha pasado en EEUU, donde la batalla entre The New York Times, cuyo máximo responsable es Arthur Sulzberger, y el Wall Street Journal, propiedad de Rupert Murdoch, por alcanzar el liderazgo de tirada, que aún conserva el primero, es épica.

He llegit vàries vegades l'afirmació, i acaba dient que el NYT és líder de tirada. Però si mirem les dades d'exemplars trets al carrer:

I és pràcticament el doble la quantitat de diaris venuts als EUA!

Hi ha coses que no canvien

Revisant números antics del Economist, m'he trobat una gràfica de l'any 1988 molt indicativa. Fa referència a les taxes d'atur de llarga durada respecte al total d'atur de cada país. Fixeu-se que som campions tant en l'atur de llarga durada, com també en la taxa d'atur al 1987 al 20.1%

Ara farem el mateix exercici, però 23 anys més tard. A l'any 1987 estàvem en ple procés d'integració a la UE, estàvem rebent una pila de fons de la UE, hem fet un gran salt en infraestructures, hem... hem que? Tot segueix igual!

En el gràfic següent es veu com la taxa d'atur temporal no ha baixat gaire; hem passat del 60% al 52%, tot i que hi ha països que ens han superat. Són Alemanya, Gran Bretanya i França, que han incrementat la seva taxa d'atur de llarga durada. Però aquests 3 països han mantingut la taxa d'atur: Alemanya l'ha incrementat uns 3 punts fruit de la integració amb l'est, França l'ha matingut i només Gran Bretanya sembla que l'hauria incrementat en 3 punts. Així, unes fotos que disten entre ellesen23 anys, són pràcticament clavades pel que fa a la situació espanyola.

Les solucions al problema d'any rera any són: Productivitat i subsidis d'atur.

La festa de les sobreprimes

Des dels inicis d'aquest bloc, farà uns 4 anys, la càrrega contra la política d'energies renovables del Govern central ha mantingut una tònica bastant constant al llarg dels anys. Si la denúncia no ha sigut superior, ha sigut per no avorrir al lector, ja que el nivell de telenovel·la ha anat creixent amb el temps. Ara estan en aquell moment que tenen una gran audiència i ens ofereixen les notícies més inversemblants per mantenir l'atenció del teleespectador. Doncs bé, la mantindré perquè s'ho val.

Les denúncies contra les primes i sobreprimes han sigut una rera l'altra (en el meu diccionari, sobreprima és la quantitat de diners pagats per sobre de la prima, que seria aquesta última  per fer front als costos i als beneficis esperats al nivell d'Alemanya). El decret del 2007 on vaig posar el crit al cel sobre la sobreprima en el sector fotovoltaic ha sigut una denúncia constant per molts mitjans de comunicació internacionals, inclòs el feligrès amb més renom. Avui és el torn del WSJ, que com tots sabem sempre ha sigut més ateu que no pas agnòstic en el tema.

Tots dos mantenen una tònica de denúncia diferent, però coincideixen en el diagnosi de la inconsistència del govern espanyol en la seva política de subvencions. El mateix govern socialista, amb el mateix President del Govern, però amb dos ministres d'Indústria diferents però amb polítiques idèntiques, han canviat de la nit al dia la política de subvencions. Aquí ja no val tirar la culpa al PP de legislatures anteriors, perquè aquesta vegada ho han fet tot solets. Quina credibilitat envia un Govern quan signa un contracte amb els inversors en energies renovables dient que en els propers 25 anys els hi pagarà x, i resulta que el mateix govern, al cap de 3 anys, trenca el paper que va signar i diu que ara pagaran un 30% menys de x. Tot està igual, amb la única diferència que al 2007 les arques públiques eren plenes i ara s'intenta fer veure que no estan buides. No hi ha hagut cap imprevist que des de la publicació del decret hagi canviat el panorama de dalt a baix. Tan sols van preveure que la festa de les energies renovables duraria 25 anys, i en tan sols 3 anys s'ha acabat la festa i el deute (dèficit tarifari) ja és de 16.000 milions d'euros.
No sóc partidari de modificar les primes. És el compromís que va prendre el govern amb els inversors que van fer els seus números i els hi sortiem rebé. En canvi, uns no els van fer o van fer veure que sempre sortirien bé. Per compromís, les primes no s'haurien de modificar, i no m'importa pagar-les com a contribuent. Però el responsable d'això no en pot sortir impune.

Coincidències amb en Navarro

No volia tornar al tema d'Alemanya, però avui m'he trobat un article d'en Navarro a Público i fa diagnòstics molt semblants als meus. Deixo les quatre idees que ha exposat que estic d'acord, les de desacord no les poso perquè no acabaria mai. Tot i això, estic molt preocupat per aquestes coincidències...

• 
  
  Uno de ellos es que el incremento del crecimiento económico alemán tiene poco que ver con las políticas de austeridad del Gobierno. El crecimiento se debe, entre otras razones, al rápido descenso del valor del euro, que ha facilitado el aumento de las exportaciones alemanas, sobre todo a China y a EEUU.
• 
  
  Las exportaciones, no la demanda doméstica, son el motor de su economía. En realidad, los salarios –la mayor fuerza motriz de la demanda doméstica– permanecen estancados desde hace ya muchos años en Alemania.
• 
  
  Alemania ha sufrido políticas de austeridad del gasto público, incluido el social, desde la época del Gobierno Schroeder (1998-2005).

El miratge alemany

Fa exactament 3 mesos publicava un post sota el títol El joc d'Alemanya. En el post relacionava el temps que tardava Alemanya en rescatar l'economia grega amb la devaluació encoberta que estava practicant per intentar rellançar les seves exportacions. Després de la notícia de dijous, sembla que no anava mal encaminat. Bona part de la pujada del PIB es deu a l'increment de les exportacions i una part d'aquestes, té a veure amb la devaluació provocada a l'euro. La jugada li ha sortit bé, però li venen els següent problemes. Qui li comprarà a Alemanya a aquest ritme? Els primers 7 països que importen d'Alemania són 5 de la UE, fent més del 33% del total d'exportacions, sent França el primer amb un 10,2%. EUA té un 6,7% i la Xina un 4,5%. Si les economies de la zona euro segueixen presentant aquest estat de no creixement, difícilment Alemanya podrà continuar amb la seva estratègia. Les seves exportacions no podrán mantenir aquest creixement mes rera mes, per molt que ens donin dades de creixements interanuals molt positives. Només si els socis comunitaris poden comprar o els alemanys acaban tenint una gran confiança en la seva economia que substituís les exportacions per consum intern, Alemanya farà una sortida en forma de U, deixant enrera la W.

Imperfeccions del sistema electoral?

S'està posant de moda atacar el nostre sistema electoral, comparant sempre amb el millor d'altres sistemes que nosaltres no tenim. Fer que cada diputat respongui a un territori determinat, està començant a ser un clam bastant unànim. Tot i això, poc sentim a parlar de quines contrapartides això suposa. Aquí va el següent cas.

La Cambra de Representants dels Estats Units ha aprovat una llei que insta als estats si han arribat els diners a beneficiaris del Medicare o funcionaris com bombers, policies... no van ser acomiadats pels diferents estats a causa de la crisis econòmica. La gràcia és que tan sols dos republicans dels 178 van votar a favor de què prosperés, però 16 dels 23 dels governadors republicans van signar una carta en què demanaven que la llei s'aprovés. Tenim els governadors que volien aquests diners de Washington al haver complert no haver fet retallades en els seus estats, mentre que els congressistes votaven en direcció oposada, ja que això gira l'esquena als interessos dels electors que els elegeixen. I tots republicans!

En què quedem llavors? Això és el que passa quan tens un sistema on els interessos estan desalineats. Positiu? Negatiu? No ho sé, només que s'han de tenir en compte els contres que hi ha en d'altres sistemes i tenir-los en compte quan fem el nostre. El sistema perfecte no existeix.

Com es solucionen els problemes

Hi ha qui tarda 5 dies en solucionar un problema nacional, d'altres els hi passa tot un any i encara el tenen sobre la taula. Patètic ministre Blanco

Amb M de Montilla

Per justificar la feina feta d'un parell de publicistes del PSC, han organitzat un concurs de cartells de precampanya de Montilla. A la pàgina dels sociates (sociates.cat jejeje) han posat els cartells que han enviat. El lema és M de Montilla (he d'entendre que o bé no han fet fora del PSOE els pavos de con Z de Zapatero i fan servir economies d'escala o vull conèixer el de RRHH de Nicaragua per tals fitxatges).

Tota, de tots els cartells, n'hi ha un que té especial interès:

Es veu fàcil, no?

La meva resposta és ràpida: Segueixo creient que pot passar:

Perquè en d'altres llocs, ja ha passat: