"Cuando eramos ricos" a Cornellà
Aquest és el títol d’un capítol del programa Salvados protagonitzat pel nostre conciutadà Jordi Évole. Capítol altament instructiu i que recomano que en gaudiu des de la xarxa. El fil conductor és el malbaratament de diners públics en projectes d’infraestructures sobredimensionats: construccions faraòniques al llarg de la geografia espanyola que han portat a terme tant administracions locals com el propi govern central. El nostre país no s’escapa d’aquest deliri de grandesa, i l’aeroport de Lleida-Alguaire iniciat pel President Montilla o el Fòrum de les Cultures, amb un cost de més de 2.000 milions de l’erari públic en són bons exemples. Si la crisis ha servit per alguna cosa positiva, ho ha estat per posar ordre a tot aquest desgavell.
A la nostra ciutat no tenim cap projecte tant televisiu com els anteriors, però si d’algun que s’hi acosta. El Parc Esportiu Llobregat és la infraestructura sobredimensionada per excel·lència que tenim a Cornellà. Un projecte en què es van primar els criteris estètics i magnànims per sobre dels funcionals i d’austeritat.
Quan es va inaugurar el poliesportiu se’n va fer càrrec una empresa privada, però al cap d’uns mesos en va deixar córrer la gestió. Pensat per cobrir costos amb 8.000-10.000 socis, i que a dia d’avui no arriba ni als 4.000 socis. L’empresa, no només per la falta d’usuaris en va deixar córrer la gestió, sinó per unes despeses de funcionament i manteniment que, eren i són, del tot desorbitades. La càrrega d’aquesta infraestructura la compartim entre tots els ciutadans i ciutadanes tant si la fem servir com si no: cada any paguem entre tots 1.000.000 € per tal de garantir que el complex segueixi funcionant.
Quan tingueu davant una notícia d’un nou projecte d’infraestructura o d’una política pública, m’han ensenyat a què m’he de fer tres preguntes ben senzilles. Fem-les pel cas que ens ocupa.
- Què fa? Permetre la pràctica de diferents esports, gimnàs i piscina tan climatitzada com de temporada.
- Quant costa? Evitarem de posar la xifra de quant va costar per evitar algun mal de panxa. Ens quedem en què hem d’abocar un milió d’euros cada any per tal de què segueixi funcionant, a més del que han de pagar els usuaris pel seu ús.
- Què podríem fer alternativament? Polítiques d’ajut social, de foment de l’ocupació, de neteja i seguretat als nostres carrers que bona falta fan. Fins i tot, podríem plantejar equipaments que fessin la mateixa funció sense ser tan espectaculars i no portessin associats tals costos de “bellesa”. Els recursos econòmics són limitats i s’han de prioritzar.
Errors com aquest el pagarem durant molts anys. Els polítics tant tenim l’obligació de no tornar a repetir els mateixos errors com també de redimensionar les infraestructures actuals. Aquesta és la legislatura de l’austeritat i de tenir clares les prioritats. A CiU les tenim clares per la nostra ciutat.