Passats dos anys intensos de mandat, toca fer
balanç de l’estat del municipi i de les principals actuacions. Ens agradaria
poder lloar a l’equip de govern en més d’un aspecte, però per falta d’espai ho
deixem a la resta de pàgines d’aquesta revista.
La crisi econòmica colpeja cadascun de nosaltres,
i hem de fer mans i mànigues plegats per sortejar-la. Hem signat l’Acord Social
amb la majoria d’actors del benestar de la ciutat; és i serà primordial
malauradament. I si no hem votat en contra dels pressupostos municipals, ha
sigut per dignitat al moment actual, no per la predisposició de l’equip
socialista a pactes de ciutat. Impossibilitat de construir plegats, voluntat
d’imaginar plegats, la digna ciutat del futur.
Som el municipi amb menor ràtio de guàrdia urbana
de l’àrea, i no posar-ne més, deu ser cosa d’un mateix partit de dretes que
també governa els municipis del voltant. Si demanem posar càmeres de
videovigilància a zones més semblants a la selva que a una ciutat, vulnerem la
llibertat dels incívics. Al capdavall, ser incívic a Cornellà surt barat, i ser-ne
ciutadà massa car. Han rescatat
l’empresa municipal per terra, mar i aire: injecció de 10 milions d’euros dels
nostres impostos sense saber a què es dedicaran, renegociant el deute a llarg
termini i venent terrenys estratègics de la ciutat. Tot per? Pagar unes
infraestructures sobredimensionades, com el Parc Esportiu, mantenint una Fira
sense fires i uns llocs de treball de coneguts i saludats. Si aquestes són les
prioritats de l’equip de govern, clar que mai ens faran cas de deixar
d’augmentar els impostos. Bé, aquells que encara queden per arribar al sostre
que tants d’altres ja han tocat. Així tots en sabem de no retallar, mentre
entonem la cançoneta de la Generalitat.
Tenim un equip de govern que desafia a les lleis
de l’oferta i demanda amb el puny alçat. Quan el preu dels pisos s’enfonsa,
quan el mercat fa pisos més barats i la ciutat es plena de pisos buits, només en
volen fer més i més fins omplir l’últim metre quadrat de la ciutat. I sempre
promovent la compra-venda, no fos cas que amb el lloguer sembléssim europeus. Hem
demanat uns nous acords de governança; no ens mereixem ser la ciutat menys
transparent de Catalunya. Seguirem marcant a l’equip de govern, i millores hauran
de venir properament. I si aquestes línies tenen més forma de discurs que
d’escrit, deu ser per l’absència d’un ple municipal a l’any sobre l’estat de la
ciutat, perquè la participació no la volen fer sortir al diccionari
cornellanenc, mentre les humils Creus Sant Jordi de la ciutat segueixen sense trobar
l’espai on reposar amb dignitat. Ja ho diuen, qui no corre, vola. I sinó que li
diguin a tots els esportistes de ciutats veïnes que anaven a deixar sense fer
el seu esport a la ciutat. Si al capdavall, aixecar fronteres també serà
competència municipal.
L’orfandat d’una gran oposició a la ciutat
cada dia és més evident per plantar cara a l’encarcarament i mals vicis de tota
la vida. Hi ha qui escull casar-se sense compartir sostre formal, o d’altres
que ja són uns perduts. Són camins, però, si una cosa tenim clara, és que des
de la nostra humilitat, les nostres sigles són i seran dignes del nom de Cornellà.
