Tancament esperat
Ahir es va apagar la primera central que va entrar en funcionament a Espanya, la José Cabrera coneguda amb el nom de Zorita. La central de 38 anys en funcionament li va arribar el seu final, tal i com va ordenar José María Aznar en el seu moment. Inagurada pel Generalísimo, es tracta d’una central que aporta molt poca electricitat a la xarxa, amb una potència nominal d’uns 160 MW (els grups Ascó I i II arriben quasi als 2400 MW). Ens trobem davant d’una central capdavantera d’un moviment, no pas d’un centre productor clau pel que fa a l’aportació neta.
El desmantellament era ja obligat de la central, com també ho serà d’aquí uns anys Santa María de Garoña. Allargar el període de vida d’una central nuclear és molt perillós si no es fa amb les màximes condicions de seguretat, però la perillositat d’un tancament de centrals continu ens pot portar problemes de subministrament energètic, tot i que els profetes del desenvolupament sostenible diguin el contrari. L’energia nuclear és la garantia davant un escenari on els combustibles fòssils no paren d’augmentar el seu preu. L’urani es troba molt més repartit en el món, i no és font de conflictes com és el cas del petroli. No es contribueix en aquest suposat canvi climàtic, degut a què una nuclear no allibera diòxid de carboni, només vapor d’aigua. Un petit apunt, en el lloc de la central anirà una central de cicle combinat de 800 MW, que alliberarà CO2. Els costos de construcció i desmantellament són molt alts, però es compensen amb els baixos costos de producció. I pel que fa a seguretat, si les coses es fan ben fetes no ha de passar res. Encara no es coneix cap possible accident d’un reactor nuclear dels més de 450 que operen en el món que hagi provocat una catàstrofe. Ja sé que m’he deixat el desastre de Txernòbil, però sense menystenir la pèrdua de vides humanes que va provocar i segueix provocant, no m’agrada comparar una caixa forta de titani amb un ou de gallina. Txernòbil és el que ens queda del fracasat sistema stalinista de la URSS, on l’intent de comparació amb Occident va portar a la construcció d’aquella bomba de rellotgeria.
És moment de reflexionar sobre la política energètica duta a terme per l’executiu nacional i l’estatal. Una política on la demanda energètica sigui coberta amb centrals eòliques i solars no es prou garantia de mantenir el subministrament. Davant una possible situació d’insuficiència energètica, el millor que podem esperar és que en els terrenys de Zorita, comenci el moviment nuclear espanyol de les centrals de quarta generació, situació d’impàs a l’esperada fusió nuclear.