TV3, llums i ombres
Durant una generació TVC ha assumit i exercit la responsabilitat històrica de liderar la recuperació de la llengua i la cultura a nivell públic. El reconeixement popular d'aquest lideratge ha estat constant. Com s'explicaria, per exemple, l'èxit de La Marató de cada any si no fos així? Com s'explica la fidelitat d'unes elevades cotes d'audiència en les franges del prime time? La recent enquesta del CAC confirma l'alta consideració de la població catalana per l'oferta de TVC: TV3 és el canal que un 61 % mira amb més freqüència, que un 40 % diu preferir (contra el 10,6 % de la segona preferència per Tele-5), que té la millor programació (un 40 %) i que informa millor (37,6 %). L'encert d'algunes línies de producció de TVC, sobretot en sèries (Porca misèria, Ventdelplà, Polònia, etc.) està fora de dubtes. La seva contribució al doblatge audiovisual (amb un fons actual de 50.000 hores i uns 6.000 films), insubstituïble. Cert, hi ha bones raons per a la satisfacció.
Hi ha raons per a la preocupació? És obvi que TV3 i tota la CCRTV continua sent l'objecte desitjat dels polítics. TV3, com Catalunya Ràdio, canals emblemàtics del (petit) poder mediàtic català, no pot deslliurar-se de les pugnes partidistes. Ara, caldria blindar la Corporació per garantir dos propòsits essencials: la independència política i l'eficàcia com a servei públic català. En els dos camps sorgeixen dubtes. Els partits han fracassat en la reforma de la CCRTV des de 1999, quan el Parlament l'exigí en un termini de sis mesos.
Però el neguit de molts sectors té més a veure amb els dubtes sobre el compromís fundacional de TV3 i la TVC, és a dir, sobre el seu paper central en la reconstrucció nacional, i especialment en la recuperació de la llengua i la cultura. De raons d'inquietud no en falten. Els Telenotícies, per exemple, l'emblema més prestigiós de la casa, han rebut acusacions de manca de qualitat, de rigor o d'ambició. De fet, la recent substitució del cap d'informatius i la promesa de remodelatge del Telenotícies del vespre donen la raó als crítics. Altres crítiques apunten al deficient nivell de qualitat de la llengua o a la progressiva penetració de l'espanyol en la programació. També preocupen les relacions amb el sector català de la producció independent.
Ara bé, l'autèntic pànic ve de més enllà de l'Ebre. El nou entorn televisiu i multimèdia espanyol, cada dia més agressiu, va ocupant territoris i recursos sense pietat. Això es tradueix en més canals en espanyol i en menys audiència per als catalans. Les dades d'audiència van registrant la lenta, però persistent, erosió del consum televisiu català. El 2006 TV3 se situava en tercera posició amb una mitjana de 18,2 %, a la baixa respecte de la del 2005 (19,6%), de la del 2004 (19,9%), de la del 2003 (21,1%), etc. El segon canal, K3/33, també sofria una baixada de quota (4,3%). Sumant avui la quota dels dos canals de TVC (22,5%) més una petita proporció d'altres canals en català, tenim la següent proporció del consum quotidià i acumulat de televisió a Catalunya: 25% en català, 75 % en espanyol. Com arribar al 50%?
En suma, no sols de llengua viu l'espectador d'ara i el navegant de demà: és tot un món vist, viscut, compartit, imaginat, el que troba (o no) a disposició. Abans n'hauríem dit la pàtria en representació. Quin horitzó ens prometen els governs amics a la pantalla de casa? Potser ja no ens calen enemics, només més canals de televisió. La resistència, TV3 inclosa, ja caurà.
Josep Gifreu
TV3 és objecte aquests mesos d'un important debat polític i ciutadà. El sector crític concentra en TV3 dures acusacions d'incompliment dels seus objectius fundacionals. El sector més conformista hi contesta esgrimint la gran acceptació que mereix TV3 i tota l'oferta del grup Televisió de Catalunya (TVC). Sortosament, parlem d'una televisió d'èxit, d'un fenomen realment popular, i és lògic que estigui al punt de mira de tothom, sobretot dels polítics. El fet és que l'evolució recent de tot el grup públic CCRTV i de la seva cara més visible, TV3, suscita valoracions contraposades. On es troba la veritat de TV3?
Durant una generació TVC ha assumit i exercit la responsabilitat històrica de liderar la recuperació de la llengua i la cultura a nivell públic. El reconeixement popular d'aquest lideratge ha estat constant. Com s'explicaria, per exemple, l'èxit de La Marató de cada any si no fos així? Com s'explica la fidelitat d'unes elevades cotes d'audiència en les franges del prime time? La recent enquesta del CAC confirma l'alta consideració de la població catalana per l'oferta de TVC: TV3 és el canal que un 61 % mira amb més freqüència, que un 40 % diu preferir (contra el 10,6 % de la segona preferència per Tele-5), que té la millor programació (un 40 %) i que informa millor (37,6 %). L'encert d'algunes línies de producció de TVC, sobretot en sèries (Porca misèria, Ventdelplà, Polònia, etc.) està fora de dubtes. La seva contribució al doblatge audiovisual (amb un fons actual de 50.000 hores i uns 6.000 films), insubstituïble. Cert, hi ha bones raons per a la satisfacció.
Hi ha raons per a la preocupació? És obvi que TV3 i tota la CCRTV continua sent l'objecte desitjat dels polítics. TV3, com Catalunya Ràdio, canals emblemàtics del (petit) poder mediàtic català, no pot deslliurar-se de les pugnes partidistes. Ara, caldria blindar la Corporació per garantir dos propòsits essencials: la independència política i l'eficàcia com a servei públic català. En els dos camps sorgeixen dubtes. Els partits han fracassat en la reforma de la CCRTV des de 1999, quan el Parlament l'exigí en un termini de sis mesos.
Però el neguit de molts sectors té més a veure amb els dubtes sobre el compromís fundacional de TV3 i la TVC, és a dir, sobre el seu paper central en la reconstrucció nacional, i especialment en la recuperació de la llengua i la cultura. De raons d'inquietud no en falten. Els Telenotícies, per exemple, l'emblema més prestigiós de la casa, han rebut acusacions de manca de qualitat, de rigor o d'ambició. De fet, la recent substitució del cap d'informatius i la promesa de remodelatge del Telenotícies del vespre donen la raó als crítics. Altres crítiques apunten al deficient nivell de qualitat de la llengua o a la progressiva penetració de l'espanyol en la programació. També preocupen les relacions amb el sector català de la producció independent.
Ara bé, l'autèntic pànic ve de més enllà de l'Ebre. El nou entorn televisiu i multimèdia espanyol, cada dia més agressiu, va ocupant territoris i recursos sense pietat. Això es tradueix en més canals en espanyol i en menys audiència per als catalans. Les dades d'audiència van registrant la lenta, però persistent, erosió del consum televisiu català. El 2006 TV3 se situava en tercera posició amb una mitjana de 18,2 %, a la baixa respecte de la del 2005 (19,6%), de la del 2004 (19,9%), de la del 2003 (21,1%), etc. El segon canal, K3/33, també sofria una baixada de quota (4,3%). Sumant avui la quota dels dos canals de TVC (22,5%) més una petita proporció d'altres canals en català, tenim la següent proporció del consum quotidià i acumulat de televisió a Catalunya: 25% en català, 75 % en espanyol. Com arribar al 50%?
En suma, no sols de llengua viu l'espectador d'ara i el navegant de demà: és tot un món vist, viscut, compartit, imaginat, el que troba (o no) a disposició. Abans n'hauríem dit la pàtria en representació. Quin horitzó ens prometen els governs amics a la pantalla de casa? Potser ja no ens calen enemics, només més canals de televisió. La resistència, TV3 inclosa, ja caurà.
Josep Gifreu
Catedràtic de comunicació a la UPF
Diari Avui, 10/02/07
2 comentaris:
passava per aquí i m'he entretingut a llegir l'article, les paraules d'en Gifreu sempre són grates.
Certament, TV3-"la teva" ha estat un canal molt valorat pels catalans i crec que sabrà competir amb els nous canals d'ara endavant!
La imposición nazionalista está abocada al fracaso.
La convivencia amable y educada es la única opción para la subsisténcia del catalán.
Publica un comentari a l'entrada