"As Catalan culture heads for its big moment in Germany [Frankfurt]: the closing of the Catalan mind", Financial Times

Porto uns quants dies fullejant la premsa exterior, ja que per primera vegada la tinc mes accessible. Des del cap de setmana passat he fullejat un parell de vegades el New York Times, un parell el Wall Street Journal i el Financial Times del cap de setmana passat i del present. Podria comentar moltes coses, pero m'agradaria comentar aquelles que poden impactar mes als que estan a l'altra banda de l'Atlantic.

Ni Catalunya ni Espanya han aparegut al New York Times cap vegada. Ni cap referencia indirecta. Res de res. Pel que fa al Wall Street Journal, vem apareixer com tambe en el Financial Times. Es tracta d'un anunci d'Endesa que vol donar explicacions sobre Acciona i Enel. Res mes al Wall Street Journal. Pel que fa al Financial Times, sembla que els britanics ens tracten. L'edicio passada del Financial Times sortien dues fantastiques cases a la Costa Brava en venda i pisos al costat de la casa Batllo. El d'aquest cap de setmana anava menys carregat d'anuncis inmobiliaris espanyols, pero finalment sembla que aquest cap de setmana tocava escriure del pais vei i de Catalunya. Apareixia la frase que Rodrigo Rato, ex-ministre d'Economia d'Espanya deixava el lloc al socialista frances al FMI, aixi com tambe el tipic article inmobiliari que posa al mateix calaix el sector inmobiliari espanyol amb el bulgar. Com que segurament el cap de setmana que ve tornaran a comentar el desastre inmobiliari espanyol, ja ho comentare la setmana que ve.

En l'apartat de cultura i llibres, apareix un article que deixa els catalans com uns fantastics fonamentalistes. Val molt la pena l'article. Te una clara visio tendenciosa dels catalans a la fira del llibre de Frankfurt. Aquest tipus d'articles son els que valen, no el que diuen els politics sobre el que ells fan i diuen a l'exterior. Aquest es l'article que llegeix el mon dels catalans: a disfrutar-lo!

P.D. La part en blau, no ha sortit publicada al diari, sino que esta en la versio electronica. Recomano llegir amb tranquilitat, ja que es poden veure les clares diferencies entre el que ha sortit publicat i no en l'edicio paper. La tendenciositat es molt gran. La part en vermell es la mes impactant.



Quixotic row over Frankfurt: who speaks for Barcelona?
By Julius Purcell
Published: September 28 2007 17:13 Last updated: September 28 2007 17:13

In one celebrated episode in Don Quixote, the knight-errant enters a publishing house in

Barcelona where the staff are busy printing the exploits of a certain Don Quixote of La Mancha. There is solid authorial self-interest behind the quip: Cervantes knew the port city and its prosperous book trade well, and as it turned out, the first one-volume edition of the Quixote really was published in Barcelona.

Fast forward to now, and Cervantes’s self-referential joke takes on darker levels of irony here. Barcelona acts as two capitals: on one hand, the historic capital of Spain’s publishing industry, and on the other, of a fiercely separatist Catalonia whose very identity is vested in the Catalan language. In two weeks’ time this odd duality is to be played out at the Frankfurt Book Fair, where Catalan Culture is to be guest of honour.

“The debate surrounding region and nation preoccupies people at present, particularly in Europe,” says Marife Boix, the book fair’s vice-president, who explains that the annual guest platform tends “sometimes to stir things up”. By all accounts, this is precisely what it has done: Barcelona politicians have excluded the language of Cervantes from the party, decreeing that “Catalan culture” can only be that written in Catalan. The result is a bitter literary row that has laid bare raw tensions in this bilingual city.

Spanish-language writer Carlos Ruíz Zafón, author of The Shadow of The Wind, the blockbuster novel about his native Barcelona, has attacked the nationalist ideology behind this year’s guest programme; another author has decried its “nationalist brutality”. Meanwhile, in the Catalan-only camp, all this is so much sour grapes: an inability to accept that this proud tongue, so persecuted by Franco, can finally emerge from the shadow of Spanish and claim its due.
Everyone agrees that the term “Catalan literature” would have left no ambiguity – but in this long-running debate certainties have foundered on the official designation, “culture”.

Enter Josep Bargalló, senior Catalan nationalist politician, and the debate immediately turns bitter. Taking the reins of the Frankfurt committee last year, Bargalló never hid his belief that “Catalan culture is that written in Catalan”. Nevertheless, under pressure in June, Bargalló invited the leading Spanish-language writers to come on the official delegation to Frankfurt. One by one they declined, “honourably” ceding their place to Catalan writers. Or at least this was the official version. The Shadow of the Wind’s Ruíz Zafón painted a different picture to the press: of “political commissars” interested only in “the image of Catalonia they want to project to their own Catalan constituents, the real audience of this whole sideshow”.

Antoni Comas is a man for whom this is anything but a sideshow. President of the Catalan Publishers’ Association, he represents more than 250 local publishers, producing 60 per cent of all books in Spain, with sales of €1.6bn ($2.3bn). Comas throws his hands up in despair at what he sees as a lost opportunity. “I am so sad about Frankfurt. To me, it’s quite simple,” he says. “Catalan culture is all the written culture produced in Catalonia. This is not some idea of what Catalan identity is or isn’t, our business and the business of the Frankfurt Book Fair,” – he raps the table – “is to sell books!”

Comas’s criticism of Bargalló is startlingly candid. His “invitation” to the Spanish-language authors was, he says, soured by nationalist ideology: “I know the political party Bargalló belongs to. I know the way they were invited, and it was not done willingly.”
Several blocks down from Comas’s office, in the city’s 19th-century Eixample district, one can hear a rather different version of events.

Isabel Martí is director of the Catalan-language publisher La Campana. On her list she has Albert Sanchez Piñol, whose creepy novel Cold Skin (published in the UK by Canongate) is one of the big success stories of Catalan-language literature. To Martí, the Frankfurt row is a “false controversy” whipped up by anti-Catalan elements. “The success of Cold Skin irritates the power structures, the Spanish media and the big publishing companies ... It is a part of all this hate that is still coming from the past!”

Sitting at the same table, nodding and interjecting, is another of La Campana’s writers, Josep Maria Espinas. Author of the hymn of Barça football club, Espinas wrote alongside many of the great Catalan authors in the Franco years, when Catalan was still published semi-clandestinely. He deplores the perception of Catalan as a newcomer: “It has been the everyday language here for centuries! In 1502 there was a Catalan-German dictionary, that’s how established it was. But Madrid can’t recognise this!”

At 80, Espinas is wiry and vigorous, his voice hoarse with emotion. Every year, he says, the big Barcelona publishers take their Spanish authors to Frankfurt; this year, he argues, it is only right that Catalan plays the guest, because it is its one big chance to spread its wings as a literary culture.

“All we want to do is say: we are here. But every time a Catalan says this, we’re told: ‘Oh! You are against Spain.’ Our position is immediately radicalised.”

One Barcelona author who consistently complains that Catalan culture has indeed become radicalised is novelist Felix de Azúa. Poet, lecturer and columnist for the Spanish daily El País, de Azúa insists his problem “is not promotion of the Catalan language, which I heartily favour, but the negative treatment in Catalonia of Spanish”. Catalan TV soaps score cheap laughs by stereotyping Spanish-speakers as “ignorant, illiterate and crude – yet a majority of us here in Catalonia use Spanish in our everyday lives”.

Invited to join the Frankfurt party, de Azúa refused point blank. “No I did not want to go, absolutely not. To be used as some poster for the nationalists, and then be sent back to the ghetto! I can just imagine how unpleasant it would be in Frankfurt: the nationalists really are brutal.”

Strikingly different literary Barcelonas emerge from this quarrel. Comas remembers a city that, despite the dictatorship, was vibrant and outward-looking. “García Marquez and others came here and felt at home,” he recalls, “because we were a Latin city, but one that, unlike Madrid, was a window on to Europe.” Yet if de Azúa fears that these glory days are over and Barcelona’s cultural status is being destroyed by ethnocrats, to Isabel Martí the city’s past was nothing but a repression from which it is only now emerging.

As Catalan culture heads for its big moment in Germany, it will carry two irreconcilable versions of itself: the closing of the Catalan mind, and its triumphant opening up to the world.

The Frankfurt Book Fair runs from October 10-14

Copyright The Financial Times Limited 2007

Greenspanmania

L’ex-chairman de la Reserva Federal ha tret les seves memòries, sota el nom “The Age of Turbulence”. És un fenomen de gran magnitud als EUA, ja que tota la premsa va farcida de Greenspan. Sempre m’ha fet molta gràcia aquest home, i la veritat sigui dita, mai he pogut entendre les seves paraules, i menys entendre el seu significat. Quan es dedicava a predir el futur amb el seu llenguatge críptic, elevava el grau d’incertesa d’una forma considerable, sent molts pocs els que podien entendre el que podia arribar dir. Jo no estic en aquest grup, per suposat.
Aquest dissabte el vaig sentir per primera vegada. Era una entrevista que li feien des de la George Washington University. L’entrevista va durar una bossa de doritos y una cola. Atenent que menjo molt a poc a poc els doritos, ho podem traduir en 2 hores d’entrevista. La veritat és que em vaig quedar atònit davant la bellesa de les seves respostes, les seves prediccions i les seves bromes intel.ligents. Després de l’entrevista, com era d’esperar, l’auditori es va aixecar i va aplaudir, tal i com es mereixia.
La veritat, s’ha guanyat que li compri el seu llibre aquesta setmana. Visca!
Enganxo un tros de l’entrevista que li feia Newsweek, per anar fent boca.


That was clearly an important political event, by why was it the most important economic event of our lifetimes?
On one side of the Iron Curtain were essentially centrally planned collectivist societies based on the principle that collective activity is what produces wealth and therefore there are no individual rights to property. On the other side were capitalist societies built around the market system, with free trade and individual-property rights. The classic case was East Germany versus West Germany, which were two economies coming from the same history, culture and language ... The conventional wisdom was that East Germany's economy was three fourths the size of West Germany's, and that the Soviet Union, while having major shortfalls, was a formidable economic power. Then the Berlin wall came down, and the economic ruin behind the Iron Curtain was utterly unexpected and unimaginable. Central planning did not work in the Soviet Union. And the standard of living in East Germany was not 75 percent of West Germany, but somewhere between a third and 40 percent. The impact of that on the rest of the world was dramatic.

How, specifically?
The evidence of the power of the marketplace versus central planning, as exposed so demonstrably in Europe, led to an extraordinary rise in foreign direct investment in these countries. In China, for instance, foreign direct investment, which had been $4 billion in 1991, by 2006 was over $70 billion a year. Deng Xiaoping called the transformation "socialism with Chinese characteristics." What it was was creeping capitalism.

It's common to hear complaints from many quarters about China's rapid rise. Does it worry you?
I am not, as many people are, concerned about China becoming a threat militarily. In my book, I'm essentially forecasting that what happened to the communist parties of Europe is likely what will happen to the Chinese Communist Party ... They are going to be a formidable economic power, which I think is all to the good.

Va ser legítima l’elecció del President Bush?



Encara recordo fa 7 anys quan els mitjans de comunicació es feien ressó de la difícil situació en el recompte dels vots a les eleccions presidencials de l’any.

Intentaré explicar el perquè es va donar aquesta situació. Als Estats Units, en les eleccions presidencials, cada Estat se li asignen uns representants o delegats, en funció del pes demogràfic i sense menystenir l’equilibri territorial, que després passen a elegir el futur President del Estats Units d’Amèrica. El partit que guanya a cada estat, es queda amb la totalitat dels representants. És a dir, si el partit republicà guanya d’uns centenars de vot al segon partit més votat, segurament al partit demócrata, la totalitat dels representants seran pel partit republicà, encara que hagin anat a votar milions de votants. Si ho traduissin a Catalunya d’una forma grollera i inexacte, els 135 diputats del Parlament de Catalunya serien per CiU. És bo o dolent aquest sistema? No ho sé, per això hi ha els politòlegs. L’important es que hi ha una àmplia majoria que accepta les regles de joc, hi juga i accepta les consequències.

Un altre fet diferencial és el poder de decisió que té la Supreme Court. Aquest órgan es troba format per nou membres que vindria a ser un Tribunal Suprem i Constitucional d’Espanya. Els juristes no s’elegeixen cada x temps, sinó que poden arribar a estar molts anys, fins que decideixen deixar-ho o al morir. És el President dels EUA qui tria als juristes.

La situació denotant va ser a Florida al ser molt ajustada. Al ser un estat molt poblat, hi havia una gran quantitat de representants que anirien al partit demòcrata o al partit republicà. El partit demòcrata va impugnar diferents comptats (countys) dient que els recomptes no s’havien fet prou acurats. Els demòcrates van demanar el recompte en els comptats que els hi eren més favorables, dient que les màquines que van fer el recompte no funcionaven bé. Així es va decidir de fer el recompte de forma manual en alguns comptats mentre que en d’altres amb les màquines. Però, les paperetes dels col.legis electorals no són tan sencilles com nosaltres estem acostumats. Són com les del nostre Senat, però amb un elevat grau de complicació. Es pot donar el cas que en la papereta apareguin els vots als senadors, congressistes, governadors… i fins i tot els sheriffs de districte! Els forats a vegades són difícils de distinguir per l’ull humà i poden portar a confusió. És per això, que la Supreme Court va dictaminar, amb 7 dels 9 vots a favor, de que s’havia de fer a tot arreu per igual amb les màquines. Es podien canviar les màquines, però no pas el criteri de recompte a diferents comptats d’un estat! A Espanya els diaris d’una banda o altra, el titular seria que els jutges progressistes o conservadors fan president al qui més proper es troben. Però això no va passar als EUA. Jutges nomenats per Clinton van votar a favor de no extentre la diferència de recomptes, tot i que Al Gore havia demanat els recomptes. Una altra situació va ser que la Supreme Court va decidir no extendre el temps de recompte més enlla del que marca la llei. El resultat va ser molt ajustat en aquest cas. Va ser el que en diuen una split decision: 5 van votar a favor de no allargar la votació mentre que 4 van votar a favor d’extendre el període de recompte. A Espanya es pensaria que els 5 que van votar a favor de no extendre la votació eren republicans, mentre que els 4 eren demòcrates. No sé que va votar cada jutge en les eleccions presidencials, el que si puc dir és que els 4 jutges a favor d’extendre el període de recompte van ser elegits pels presidents George H.W. Bush (pare), Ford i els últims 2 per Clinton. És a dir, 2 jutges teòricament republicans van votar en contra dels interessos de Bush (actual president).

Aquí hi ha una llisó d’independència política del poder judicial, dedicant-se a fer la seva feina i deixant que cadascun dels seus membres expressin la seva lliure opinió (exactament el que li està passant al vocal del Consell General Poder Judicial Alfons Lòpez Tena). Algun dia entendrem que el nostre poder judicial no és una simple prolongació del poder legislatiu i executiu, i li donarem el valor que li pertoca. Mentrestant, el poder judicial americà pot prendre decisions legítimes i independents de gran magnitud, com donar la presidència del seu país a un o altre candidat.

Posem a ratlla els sociates (des de Boston també)

Fa dies que no escric al bloc per falta de temps. Ara sortirem a sopar i a viure la nit per Boston. Però abans, per agafar forces, que millor que posar a ratlla els socialistes, una de les activitats més divertides.
Com que no tinc ganes de pensar gaire, miro el bloc d'en Saldaña perquè sé que sempre m´ho passo bé comentant el seu bloc. Bé, jo diria que ja no és un bloc. L'últim comentari no només m'el va vetar, sinó que va vetar el seu propi article. Ara ha anat més lluny i ja no deixa fer comentaris. Quan fa aquestes coses, m'acaba donant la raó, i ara me la tornat a donar. No vol crítiques al seu bloc, no vol comentaris d'altres tendències. És la política de la secta roja, la que ensenya Montilla als seus militants i que en Saldaña segueix al peu de la lletra. Saldaña, tanca el bloc i escriu un diari personal que només puguis lleguir tú i puguis gaudir del món idíl·lic del PSC. No tinc cap inconvenient en regalar-te'l. Llibertat, llibertat...

Comentaré el seu article sota el títol "Nacionalisme puntual de Diada". És la tercera vegada que el llegeixo i encara no li he trobat el sentit. Referent al text, no sé encara per on agafar-lo. La secta roja ensenya als seus militants a què hi ha un partit nacionalista conservador anomenat CiU que vol fer la pinça amb el nacionalisme conservador espanyol anomenat PP, i que mentrestant va fent la puta i la ramoneta amb d'altres partits. Bravo! L'article està molt ben fet. La gestoria Montilla et donarà molt bona nota per fer el que ells volen: gestionar montillament.

És trist que vulguis parlar de la Diada Nacional de Catalunya i facis aquest article. Em fa molt de mal la veritat, no només el teu article, sino perquè en Saldaña no està sol, hi ha molta gent que pensa com ell. Això és el que veritablement ha de preocupar a tots els patriotes que estimem aquest país.

El que més m'agrada és la foto on surt en Saldaña amb la senyera. La senyera la va posar la JNC l'any passat, perquè la gent com en Saldaña, no tenen cap mena de mirament ni de respecte per un dia com aquest, i menys per la Diada. La poso, m'agrada. Em dona forces per tirar endavant, perquè t'adones del sentit d'una de les grans frases de Joan Fuster i que hem de mantenir ben viva: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres" .