President, no disculpi a la Marta!

Recordo que el dia 10 de febrer, estava per casa i tenia la tv posada. A la tv de Teletaxi, el Justo Molinero li feia una entrevista a la Marta Ferrusola. Bé, recordo de tenir l'entrevista mentre endreçava l'habitació. En pocs moments la mirava, tan sols la tenia de fons i anava escoltant. Doncs bé, recordo perfectament el moment en que el Justo li va fer aquesta pregunta, i jo no li vaig donar la més mínima importància. Ara, aquesta entrevista sembla que ha estat escrita i algú li ha volgut donar més importància de la que li toca. L'he tornat a llegir:

“Li molesta que el president de la Generalitat sigui andalús”, contesta que “un andalús que té el nom en castellà, sí, molt. I, a més a més, penso que el president de la Generalitat ha de parlar bé el català”.

Primer, la pregunta és molt enverinada. Però la respota és molt més inteligent. En cap moment diu que li molesta que el President de la Generalitat sigui andalús. Qui vulgui entendre una altra cosa, és perquè té ganes de gratar on no hi ha res. A la sra. Ferrusola li molesta que tingui el nom en castellà, i a mí també! És el 128è President de Catalunya i ha obert un precedent. Entenc que no el vulgui canviar, el nom no s'ha de canviar si un no vol. Però això ens demostra que el seu amor propi pot més que el país que suposadament porta. La seva respota dóna a entendre que li molesta un President amb el nom en castellà, no pas el seu origen!

I per suposat que em molesta que no acabi de parlar el català. Més que res perquè porta més anys que jo en aquesta terra, però, el fet més important, és que ha estat al capdavant d'un dels ajuntaments més grans d'aquest país, i no ha estat capaç de fer el curs de català abans. Mai, sent la màxima autoritat municipal, no va fer una aposta decidida. I ara ho fa, perquè les circumstàncies li requereixen, no perquè veritablement ho sent.

Així, les paraules de la Marta no són generadores de polèmica, són el més normal del món i que molts catalans pensem. Així, President, no ha de disculpar la Marta, ha dit el que pensa i el que pensem molts catalans.

Posa un noi a la teva campanya



Després de la sort que sembla portar posar una nena a la campanya, hauriem de plantejar la possibilitat de posar-hi un noi. Que ho apunti Rajoy i la Hillary!

Els guanyadors del 9-M

El mapa polític no ha canviat. El resum de la jornada seria: Els dos grans partits han augmentat la seva representació a tot arreu, augmentant la bipolarització. El PSOE ha guanyat, i ell PP no ha perdut. El nacionalisme català ha perdut de llarg, tant per una banda com per l'altra. Els comunistes han pràcticament desaparegut com ja anava tocant i els partits minoritaris segueixen a la baixa.

A Catalunya, la situació és preocupant. Sentén perfectament que ERC s'hagi desinflat, no és cap novetat. CiU no ha recuperat el terreny perdut de les eleccions atípiques del 2004. La gran preocupació és la del resultat del PSC, que passa dels 21 als 25 diputats. Després de totes les situacions viscudes, el PSC ha augmentat la seva hegemonia. Bravo! Crec que és de cas d'estudi la situació viscuda.

Tot i això, la posició de CiU es molt més bona que a l'anterior legislatura per condicionar la política espanyola. Tot i que el PSOE ha augmentat la seva representació i CiU no ha augmentat representació, té molt més poder de negociació.

ERC no és el millor aliat pel senyor Zapatero després d'aquesta legislatura. Passar de 8 a 3 diputats fa que l'interès del PSOE a ERC baixi, tenint en compte els problemes interns per a l'apropament a aquesta formació. Pel que fa als comunistes, el PSOE els convidarà, però com que encara no s'hauran trobat, no li seran útils. Un període de substitució del coordinador d'una colla de partits comunistes és d'una alta inestabilitat per a la formació, i de retruc per l'executiu espanyol. Així, la posició de CiU i del PNB és molt més bona. Un dels dos es podría endur Zapatero a casa seva. A Euskadi o a Catalunya?

ESPANYA HA PARLAT PER PRIMERA VEGADA AVUI.

QUIN SERÀ EL TÀNDEM?

Un gran debat

El debat ha estat molt positiu per decidir a qui votaré properament. Ha sigut un debat on els candidats eren preguntats i no pas repetien un discurs que s'havien aprés. Poden tenir raó o no, però hi creuen (o això sembla). M'ha agradat perquè els moderadors introdueixen temes que m'interessen i no són simples espectadors dels missatges de cadascú. Pregunten els temes d'actualitat, allò que han dit, que han fet, que van fer... i cada qüestió és un intercanvi d'opinions tant de l'un com de l'altra. A més, sé que si no el veig, puc comparar 20 debats que ja han tingut, i això que encara no estem en període electoral, només en primàries!

Quant de temps necessitarem?

Les eleccions des de Madrid

Als catalans sempre ens ha sigut una mica igual el que passi a les eleccions espanyoles. Les nostres grans movilitzacions venen per les nostres nacionals, i això es nota a tots els nivells. Sort tenim de tenir una mínima riquesa de partits a Catalunya, ja que si tinguessim el mateix panorama que a la resta, ben segur que el diumenge no aixecaríem el cul del sofà.

Es molta la gent que em pregunta com és una campanya a Madrid. La veritat es que des de fora, la campanya és molt més tranquil·la que no pas al nostre país. Als carrers no existeix l'anomenada guerra de cartells. A Cornellà, pots estar caminant per un carrer i veure penjats als fanals 3 candidats diferents i a les zones per enganxar cartell amb cola, en un mateix dia pot canviar tres o quatre vegades de l'anomenada guerra de la cola. Aquí no, amb prou feines trobes un carrer on hi hagi als fanals un dels dos candidats (els comunistes no els he trobat encara). Aquesta setmana per la ciutat no m'he trobat ningú que em demani el vot. No sé que deu fer la militància, però és bastant diferent a Catalunya, on no hi ha dia que et trobis una candidatura a qualsevol lloc de la ciutat demanant el vot.

Els informatius són de pena. No acostumo a mirar la televisió, però reconec que moltes vegades tinc la televisió de fons, i el canal que sempre hi ha és TV3. A Catalunya semrpe feia el mateix, mirava TV3 i si hi havia alguna cosa que no m'agradava, cambiava de canal. Ara no. No la tinc i s'acaba notant molt. No sé el que passa al meu país. Ningú diu res del que diuen els partits nacionalistes, els hi som totalment indiferents. Davant d'això, ja no sé que pensar dels blocs electorals als Telenotícies durant la campanya, no m'agradaria que passés el mateix que aquí. Crec que també s'haurai de valorar aquesta part.

La gent són d'uns o dels altres. O defensen a mort el seu partit, o se les empesquen per fer-te dubtar entre uns o altres, i mai et diran el seu vot. Ells sabran el que es fan.

Espero en els propers dies poder anar als grans mítings dels dos grans partits i captar quines són les diferències entre aquests, podent-les comentar.

Mentrestant, després de tenir vàries converses sobre el paper de Catalunya a Espanya, crec que puc resumir el transcurs dels intercanvis d'opinió en tres punts d'evolució temporal de cada persona:

1. Primer punt: Dius que ets català i amagues el teu nacionalisme. Llavors tothom et diu que va estar a Catalunya, que li va agradar molt, que els catalans som una gent molt maca, que espera tornar-hi...


2. Segon punt: Comences a parlar dels problemes de Catalunya, del teu nacionalisme, perquè Catalunya no pot triar el seu futur, l'espoli fiscal, el fet diferencial, la llengua... Aquí la càrrega que fan contra tú és molt forta, i l'has de combatre des de posicions obertes i no tancades com ells fan. Els has d'intentar fer entrar en raó.


3. Tercer punt: Marxeu d'Espanya. Si has sigut prou bo, els has burxat i ells s'han quedat sense arguments, la reacció més inmediata és: sigueu independents, pareu de molestar i de robar a Espanya. És en aquest punt on el somriure de qualsevol català apareix, perquè sap que el que ha defensat està molt més fonamentat que l'espanyol. És en aques punt, on la batalla la guanya Catalunya, i no Espanya.