Les eleccions des de Madrid

Als catalans sempre ens ha sigut una mica igual el que passi a les eleccions espanyoles. Les nostres grans movilitzacions venen per les nostres nacionals, i això es nota a tots els nivells. Sort tenim de tenir una mínima riquesa de partits a Catalunya, ja que si tinguessim el mateix panorama que a la resta, ben segur que el diumenge no aixecaríem el cul del sofà.

Es molta la gent que em pregunta com és una campanya a Madrid. La veritat es que des de fora, la campanya és molt més tranquil·la que no pas al nostre país. Als carrers no existeix l'anomenada guerra de cartells. A Cornellà, pots estar caminant per un carrer i veure penjats als fanals 3 candidats diferents i a les zones per enganxar cartell amb cola, en un mateix dia pot canviar tres o quatre vegades de l'anomenada guerra de la cola. Aquí no, amb prou feines trobes un carrer on hi hagi als fanals un dels dos candidats (els comunistes no els he trobat encara). Aquesta setmana per la ciutat no m'he trobat ningú que em demani el vot. No sé que deu fer la militància, però és bastant diferent a Catalunya, on no hi ha dia que et trobis una candidatura a qualsevol lloc de la ciutat demanant el vot.

Els informatius són de pena. No acostumo a mirar la televisió, però reconec que moltes vegades tinc la televisió de fons, i el canal que sempre hi ha és TV3. A Catalunya semrpe feia el mateix, mirava TV3 i si hi havia alguna cosa que no m'agradava, cambiava de canal. Ara no. No la tinc i s'acaba notant molt. No sé el que passa al meu país. Ningú diu res del que diuen els partits nacionalistes, els hi som totalment indiferents. Davant d'això, ja no sé que pensar dels blocs electorals als Telenotícies durant la campanya, no m'agradaria que passés el mateix que aquí. Crec que també s'haurai de valorar aquesta part.

La gent són d'uns o dels altres. O defensen a mort el seu partit, o se les empesquen per fer-te dubtar entre uns o altres, i mai et diran el seu vot. Ells sabran el que es fan.

Espero en els propers dies poder anar als grans mítings dels dos grans partits i captar quines són les diferències entre aquests, podent-les comentar.

Mentrestant, després de tenir vàries converses sobre el paper de Catalunya a Espanya, crec que puc resumir el transcurs dels intercanvis d'opinió en tres punts d'evolució temporal de cada persona:

1. Primer punt: Dius que ets català i amagues el teu nacionalisme. Llavors tothom et diu que va estar a Catalunya, que li va agradar molt, que els catalans som una gent molt maca, que espera tornar-hi...


2. Segon punt: Comences a parlar dels problemes de Catalunya, del teu nacionalisme, perquè Catalunya no pot triar el seu futur, l'espoli fiscal, el fet diferencial, la llengua... Aquí la càrrega que fan contra tú és molt forta, i l'has de combatre des de posicions obertes i no tancades com ells fan. Els has d'intentar fer entrar en raó.


3. Tercer punt: Marxeu d'Espanya. Si has sigut prou bo, els has burxat i ells s'han quedat sense arguments, la reacció més inmediata és: sigueu independents, pareu de molestar i de robar a Espanya. És en aquest punt on el somriure de qualsevol català apareix, perquè sap que el que ha defensat està molt més fonamentat que l'espanyol. És en aques punt, on la batalla la guanya Catalunya, i no Espanya.