Escàndol del finançament

Avui surten dades filtrades de les negociacions del finançament català per CiU. Quan sentim un augment de 10.000 milions d'euros més en 3 anys, semblen molts diners. Però, si es miren detingudament, no són tants.
La Generalitat té un pressupost d'ingressos en 32.500 milions d'euros. Si aquest pressupost li sumem una inflació prevista del 3,75%. 3,25% i 3% pels següents tres anys, obtenim un diferencial de 7.000 milions d'euros. Si burdament ho restem als 10.000 milions d'euros, ens dóna que l'augment del finançament és de 3.000 milions d'euros en tres anys. Si ho passem a un any, tenim que l'augment és de 1.000 milions d'euros a l'any.
Segons les dades de l'Estat, en el flux monetari el dèficit va ser del 15.000 milions d'euros l'any passat. Amb aquestes dades a la mà, només solucionarem el 6,6% del nostre dèficit fiscal!!
Estic cansat de llegir sobre la negociació del finançament i que donin la sensació de què estan fent una gran proesa. No estan fent res, la xifra és totalment ridícula. Sortir a negociar amb aquesta xifra és d'escàndol, quan la xifra inicial haurien de ser els 15.000 milions d'euros. Sembla que encara no hem après com funcionen les tisores a Madrid.

Mentides de reducció de la contaminació

Ja sé que sóc poc original en els títols, però al ritme que vaig, hauré de començar a innovar perquè m'ho posen difícil.
El recent estudi del Barcelona Supercomputing Center diu que entre el primer semestre del 2007 i el del 2008, s'ha donat una reducció de la contaminació entre el 3 i 7% en el millor dels casos. S'atribueix a aquesta reducció a la limitació de la velocitat als 80 km/h!!
Això no és més que una burda simplificació de la realitat, on els estudiosos només han tingut en compte aquesta variable per treure les seves conclusions. Em pregunto si:

• la variació del preu del petroli el primer semestre del 2007 (mitjana de 80 $/barril) amb la del primer semestre del 2008 (mitjana de 120 $/barril) ha tingut alguna cosa a veure. Estaria bé preguntar-se si un augment del 50% del preu del petroli en un any porta a algun tipus de reducció del combustible gastat.
• passar d'un semestre del 2007 on l'economia espanyola és "inbatible" a un primer semestre del 2008 on l'economia espanyola "se ralentiza" té alguna cosa a veure.

Podria posar més factors, però podrien ser qüestionats. Aquests dos, tenen prou força per si sols com per dir que l'estudi és totalment inconsistent. Mentrestant, se m'ha ocurregut un nou títol al post: It´s the gas price, stupid!!

Mentides nuclears

Avui El País em regala una fantástica entrevista a la superministra, que entre d'altre competències, té les de medi ambient. La pregunta clau és la següent.

¿Hay que alargar la vida útil de las centrales nucleares?

R. Ése es un tema en el que no cabe más debate: el presidente del Gobierno ha dicho clarísimamente cuál es la postura de este Gobierno con respecto a las nucleares, para que ya la gente tampoco intente distorsionar determinadas informaciones (repasar declaracions de Miguel Sebastián titular d'Indústria al Congrés el 28/07/2008, on demana a les forces polítiques una apertura al debat). Quiero señalar un dato positivo: en 2007 por primera vez la producción eléctrica de energías renovables en España ha superado en dos puntos a la energía nuclear (Clar, quan bufa vent, fa sol i hi ha aigua a desembassar, i tens un parell de centrals aturades per averia o recàrrega de combustible ho pots aconseguir. És bon marketing aquesta declaració de la ministra!). Eso nos confirma que vamos por buen camino y que nuestra apuesta es por las renovables. Y en el tema de las nucleares, el uranio también es un bien escaso que no es renovable (Informe Agència Internacional de l'Energia i l'OCDE donen 150 anys de reserves d'urani al ritme d'explotació actual. Algú hauria de revisar el terme "bé escàs"). Hay una tendencia a no clasificar la energía nuclear como una energía que también tiene sus limitaciones por los propios elementos o los inputs de producción. No sólo el petróleo se puede acabar, el uranio también se puede acabar (Tot es pot acabar, però s'ha de ser més conseqüent entre el binomi temps-desenvalop. D'aquí 100 anys no farem servir Urani, tindrem la fusió). Aquí hemos pasado la primera fase en energías renovables, tenemos una tecnología muy buena y yo creo que nos queda dar el gran paso en alguna de ellas, el gran salto de evolución y de innovación tecnológica en la fotovoltaica ("Estamos trabajando en ello").

Els diners al 0.1%

Molta gent m'ha preguntat que vol dir això de què els bons s'enfonsin. Intentaré explicar-ho d'una forma més amena.

Imaginem que tenim 1.000 € en un fons d'inversió del nostre banc de tota la vida. Cada any ens ha donat una rendibilitat del 5% de mitjana. Ara, arran dels esdeveniments d'aquesta setmana, el director de l'oficina juntament amb l'inestabilitat bursàtil, fa que retirem els nostres diners d'aquest fons d'inversió, ja no ens els creiem. Li diem al director de la oficina que ens vengui la participació del fons i ens doni bons de l'Estat, perquè nosaltres fem el supòsit que cobrarem segur. Com que volem els diners d'aquí tres mesos, agafem bons que vencin en 3 mesos, per poder comprar els regals de Nadal. Comprem els bons a 3 mesos al 0,1%. Per què el 0.1%? Per què ha baixat tant? Doncs perquè el número de bons són limitats i com que tothom vol bons, el seu "preu" no para de baixar, fins arribar a la quota ínfima del 0,1%.

Quan arriba Nadal, ens donen els interessos. Així, els interesos són el 0.1% de 1000 €, que són un 1 €, però com que aquest 0.1% fa referència a 1 any, per passar-ho a 3 mesos ho dividim entre 4 (12 mesos a l'any entre 3 mesos). Així passem a cobrar 0,25 cèntims pels nostres 1.000 € en aquests 3 mesos. Bé, després ve Hisenda i ens treu un 18%, deixant-se 0,18 € nets.

Això és el que està passant a Estats Units. Els nord-americans prefereixen guanyar 0,25 € bruts segurs, que no pas qualsevol altre tipus d'inversió que no els deixi dormir en aquestes nits de tempesta.

On estan segurs els diners?

La resposta és senzilla: a sota les rajoles de casa. El primer que es pensi que els seus diners estan més segurs al BBVA, la Caixa o al Santander que a la caixa de Manlleu o de Tarragona, s'equivoca.
En aquesta crisis, totes les entitats tenen una probabilitat semblant de trobar un forat en els seus balanços. Ja sé que és una afirmació falsa, però resumeix molt bé la sensació de pànic que es pot generar.
El forat és tan gran i ningú sap on està que els diners surten de les empreses. Surten amb baixades del 30% de Morgan Stanley y de Goldman Sachs del 18%. Els diners surten d'aquí, i també del deute de les empreses. Ningú v0l deute de les empreses perquè ningú es refia de les empreses. Llavors, on van els diners?
Els diners van a l'Estat: als bons i obligacions. Els bons del tresor d'Estats Units a 3 mesos han passat en tres dies d'una rendibilitat del 1,5% al 0,2%. Això vol dir que tothom s'està pegant per posar els diners en lloc"segur", encara que el rendiment sigui ínfim.
És segur posar els diners en deute de l'Estat? La resposta és SÍ, però sempre i quan l'Estat no comenci a fer rescats a dojo, perquè llavors si que es podria començar a qüestionar la solvència dels Estats. Mentrestant, el millor per tots és mantenir els diners en els comptes bancaris, i el millor per cadascún de nosaltres, sempre serà posar-los sota la catifa o les rajoles de casa.

Zapatero? Who is Zapatero?

Els diaris van plens de què hi ha un rumor que el candidat McCain no coneix al president Zapatero. Crec que no té cap motiu per conèixe'l, espero que segueixi dedicant el seu temps a coses més importants. Poques coses té a aprendre, així que de moment que es mantingui lluny. God Bless USA

Left-wings newspapers in Spain start to spread the rummor that John McCain doesn´t know who is the Spanish president. If you are like John McCain, you´re so smart! You´re doing a good job; don´t waste your time!

Engrunes

Avui és el segon dia que estic sense les Engrunes del Joan Oliver. Fer el ritual d'obrir l'ordinador, anar a la pàgina de l'Avui i moltes vegades sense llegir la portada anar directe a les Engrunes, ha passat a la història. A tot un s'hi acostumo, però els primes dies costa. Sempre ens quedaran les últimes Engrunes d'un 11 de setembre.

Ahir
Avui fa 284 anys que vam deixar de ser un poble normal, un poble que es governava per les seves lleis, que utilitzava la seva llengua i que administrava la seva hisenda. El genocidi del 1714 ens va imposar lleis forasteres i llengua forastera i va tractar la nostra hisenda com a botí de guerra. Per si amb tot això no n'hi hagués prou, van anorrear la capital del país i fins i tot ens van prohibir fer volar estels, com segles més tard ho prohibirien els talibans a l'Afganistan. Durant 284 anys han intentar esborrar tot rastre de les nostres lleis, la nostra llengua i la nostra hisenda. Però no se n'han sortit. Les hem vist de tots colors, ens les han fetes passar magres, però hem superat les situacions més adverses. Els que ja tenim una edat recordem els temps de la barbàrie i sabem que només hem sobreviscut gràcies a la tossuderia d'un poble que s'ha negat a deixar de ser-ho.

Avui
No hi ha des del 1714 cap període en què haguem estat tan bé com els darrers trenta anys. Hem recuperat una petita part de les nostres lleis, hem oficialitzat l'ús del català i l'hem convertit en la llengua de l'ensenyament. Hem recuperat un nivell significatiu d'autogovern i administrem una part de la nostra hisenda. L'espoli fiscal segueix sent aclaparador, l'espanyol segueix sent la llengua dominant, seguim governats per Constitucions foranes, però mai no havíem estat menys malament. Sobre el paper. I és que la recuperació d'un cert poder ha anat acompanyat de l'abandó de la lluita diària per la supervivència col·lectiva, hem acabat creient-nos que tot estava fet, i hem acabat deixant que governin el país els que no creuen en el país, els que no creuen que el nostre hauria de ser un país normal, com ho era fins fa 284 anys.

Demà
Sembla que el país se'ns mor a les mans. Però pitjor era el panorama el 1714 o el 1939 i ens en vam sortir. Ens en vam sortir perquè ens en volíem sortir i ara només cal que tinguem la mateixa voluntat de mantenir la llengua, de defensar la hisenda. Només cal que sapiguem que encara no som un país normal, i que ho volem ser i que ho podem ser. Només cal que lluitem cada dia per no deixar de ser el que som. Des del diari, o des d'on sigui. Bona Diada i fins sempre.

Diada Nacional

Feia 2 anys que esperava poder passar una Diada al meu país. Com sol passar, les il·lusions sempre superen la realitat, i a Cornellà, va passar. Un dels molts actes als que assisteixo, és l’ofrena floral que es fa a Cornellà. Avui em detindré a fer uns comentaris.
El primer és la memòria. La memòria a l’acció de fa 2 anys de plantarnos a la plaça amb una senyera demanant al sr. Alcalde si la podiem posar, ja que l’Ajuntament ni s’havia plantejat posar-la. Sembla que després de situacions incòmodes, els socialistes n’aprenen. Aquest any hi havia la senyera. Tot un detall finalment.
El segon és el lleig. Vaig sentir una frase que volia creure que no havia sentit. “Con lo bien que estaríamos en el camping, vaya paripé hay que hacer”. Publicar aquest post és ser políticament incorrecte, però aquesta situació s’ha de començar a canviar. El problema rau en relacionar fer l’ofrena floral amb rebre la subvenció per part de l’Ajuntament . Moltes de les associacions van a fer el paperot davant de l’Alcalde, el Consistori i el poble de Cornellà. Tots els que fan servir el discurs de la unitat, la integració i la no reivindicació nacional, no són més que sangoneres que dilueixen l’esperit de la festa.
L’11 de setembre es conmemora la derrota del poble de Catalunya davant d’Espanya. I es recorda als catalans que van morir davant d’Espanya i a la pèrdua de llibertats que va patir Catalunya per part dels espanyols. Què fan els socialistes fent l’ofrena? I el PP? I les associacions que els seus membres volen anar al càmping? Deixem de fer el paperot, i si el proper any som 3 fent l’ofrena, en serem 3, però 3 persones que honorarem la llibertat del poble de Catalunya.