Engrunes

Avui és el segon dia que estic sense les Engrunes del Joan Oliver. Fer el ritual d'obrir l'ordinador, anar a la pàgina de l'Avui i moltes vegades sense llegir la portada anar directe a les Engrunes, ha passat a la història. A tot un s'hi acostumo, però els primes dies costa. Sempre ens quedaran les últimes Engrunes d'un 11 de setembre.

Ahir
Avui fa 284 anys que vam deixar de ser un poble normal, un poble que es governava per les seves lleis, que utilitzava la seva llengua i que administrava la seva hisenda. El genocidi del 1714 ens va imposar lleis forasteres i llengua forastera i va tractar la nostra hisenda com a botí de guerra. Per si amb tot això no n'hi hagués prou, van anorrear la capital del país i fins i tot ens van prohibir fer volar estels, com segles més tard ho prohibirien els talibans a l'Afganistan. Durant 284 anys han intentar esborrar tot rastre de les nostres lleis, la nostra llengua i la nostra hisenda. Però no se n'han sortit. Les hem vist de tots colors, ens les han fetes passar magres, però hem superat les situacions més adverses. Els que ja tenim una edat recordem els temps de la barbàrie i sabem que només hem sobreviscut gràcies a la tossuderia d'un poble que s'ha negat a deixar de ser-ho.

Avui
No hi ha des del 1714 cap període en què haguem estat tan bé com els darrers trenta anys. Hem recuperat una petita part de les nostres lleis, hem oficialitzat l'ús del català i l'hem convertit en la llengua de l'ensenyament. Hem recuperat un nivell significatiu d'autogovern i administrem una part de la nostra hisenda. L'espoli fiscal segueix sent aclaparador, l'espanyol segueix sent la llengua dominant, seguim governats per Constitucions foranes, però mai no havíem estat menys malament. Sobre el paper. I és que la recuperació d'un cert poder ha anat acompanyat de l'abandó de la lluita diària per la supervivència col·lectiva, hem acabat creient-nos que tot estava fet, i hem acabat deixant que governin el país els que no creuen en el país, els que no creuen que el nostre hauria de ser un país normal, com ho era fins fa 284 anys.

Demà
Sembla que el país se'ns mor a les mans. Però pitjor era el panorama el 1714 o el 1939 i ens en vam sortir. Ens en vam sortir perquè ens en volíem sortir i ara només cal que tinguem la mateixa voluntat de mantenir la llengua, de defensar la hisenda. Només cal que sapiguem que encara no som un país normal, i que ho volem ser i que ho podem ser. Només cal que lluitem cada dia per no deixar de ser el que som. Des del diari, o des d'on sigui. Bona Diada i fins sempre.