R.I.T.

Hi havia una vegada un indret perdut en la immensitat no gaire ben vist per les societats d’occident. Era una terra aspre que marcava el caràcter dels seus habitants. Aquella terra donava feina a la seva gent, aconseguint una taxa d’atur del 7%, dos punts i mig per sota de la mitjana del país que acollia aquella terra. Els individus treballaven molt, perquè el govern no distorsionava les seves decisions d’hores a treballar; els individus elegien lliurement la quantitat de treball. Així, no existien els impostos sobre el salari. Per suposat, tota aquella mandanga neocomunista de gravar els que més guanyen i treballen, no existia. Tampoc es gravava l’estalvi, és a dir, no existien impostos sobre el capital. Les tases d’estalvi eren altes, i per conseqüència, les d’inversió també. El millor es que aconseguia creixement econòmic amb increments del PIB del 2%, tot i el fatídic any.

Semblaria fàcil pensar que aquest indret tindria uns dèficits públics estratosfèrics, donat que quasi no hi havia impostos. Doncs no. Tot i la greu crisis mundial, el seu pressupost aconseguia superàvit. Ho aconseguia mantenint una despesa pública molt baixa. Per assegurar el bon compliment dels pressupostos i dels organismes públics, tenia una agència que cada 5 anys decidia si tal despesa pública era efectiva o no. En el cas de no ser-ho, es cancel·lava tal despesa sense cap tipus de sentiment de culpabilitat. En aquesta terra estaven enfadats perquè tenien un dèficit fiscal molt elevat segons ells. De cada dòlar que pagaven en forma d’impostos, el govern federal els hi tornava en forma de despesa 0,94.

Les grans fortunes vivien en aquest indret, gràcies a la no tributació dels seus salaris. Amb això, aconseguien que els seus diners circulessin i es creessin molts llocs de treball. Sembla que aquest indret era el punt de mira de tots els comunistes i socialistes que no han “fotut brot” en la seva vida. I tenen raó. Benvinguts a la República Independent de Texas.