Grandeses del sistema polític americà

Avui era nit d’eleccions als Estats Units. Si m’haguessin preguntat fa dos setmanes si em quedaria a seguir l’elecció del senador que substituiria Ted Kennedy, hagués dit que tot estava venut a favor de Coakley, aspirant demòcrata, i dormiria. Però els últims dies l’aspirant republicà ha fet una contrarellotge molt digna que l’ha portat a guanyar la plaça per Massachusetts. Aquesta elecció, per mi, té diversos punts importants:

• En política tot és possible. Si em pregunten, digui’m 3 estats Demòcrates per excel·lència, indubtablement posaria Massachusets dels 50 que hi ha. Durant les presidencials, Obama no es va passejar per Mass ja que tothom sap que és un estat demòcrata i no fa falta anar a perdre temps. Així, aconseguir ser senador republicà per Massachusetts té molt de mèrit i ser l’hereu d’en Kennedy més (recordar que al “Parlament” de Mass tan sols el 13% dels seients són republicans). En Kennedy durant la seva etapa va ser un defensor incondicional de la reforma sanitària abans de la presidència d’Obama. Així, té certa gràcia que Brown, contrari a la reforma sanitària, substitueixi Kennedy a Massachusetts i a un estat com Massachusets.
  
• Després de totes les “triquinyueles “ de les últimes dècades de mans dels demòcrates pel Senat a Massachusetts, resulta que ara amb Brown de senador, tenim minoria republicana de bloqueig. El President tindrà molta pressa a treure tots els temes controvertits el més ràpidament del Senat, o bé a seguir negociant.
  
• Al novembre tenim les midterm, on es canvia part de la cambra de representants, senat i governadors. Obama avui no ha dormit bé, si es que ha pogut agafar el son. Al 1982, les midterm van donar molt bon resultats als demòcrates tot i l’entrada al poder de Reagan. A diferència d’aquí, els Presidents saben molt bé que obtenir una gran victòria a les presidencials no implica assegurar les midterm, com bé li recordarà la Hillary a l’Obama per si no s’en recorda del que li va passar també al seu marit. A la nit d’ahir, Brown ho va dir de la forma més clara: el que ha passat aquí, pot passar a tot Amèrica. No són paraules d’un candidat eufòric, són paraules plenes de veritat que fan tremolar els demòcrates.
  

Em va agradar seguir als republicans, ja que la seva seu, l’hotel Park Plaza, ha estat un lloc de trobada obligada meva setmanal amb llargs debats de molt tipus (no ens enganyem, majoritàriament polítics). Sentir des de la sala on m’havia passejat crits de les bases republicanes dient: “John Kerry’s next, John Kerry’s next” o “Yes we did, yes we dit” m’omple d’orgull per la feina feta pels republicans a Mass.

Ara toca esperar la crònica del Bassas des d’Haiti. Estarem atents.