On és el Crash? De Jordi Rosell a Niño Becerra

Avui a la pila de paper, he trobat un article d'en Niño Becerra al País del 16 de febrer del 2010. El títol és "2010, el año del crash". La gràcia de l'article és al seu final, on acaba dient que el PIB d'Espanya al 2010 caurà entre un -4.2% i -4.4%. Pel que fa a la xifra d'atur, la posa entre el 22 i el 23%. Ara que entrem al quart trimestre, aquestes xifres no s'assemblen de cap de les maneres al que ha sigut l'autor d'un llibre que se n'han tret fins a 12 edicions a tot Espanya! El creixement pot ser una mica negatiu, posem un -0.7%, i l'atur al 20.5%, tirant llarg sempre.

 Recordo arribar a veure aquest senyor fins a 3 vegades en un mateix dia en diferents programes de televisió promocionant el seu llibre. I la pregunta és, i ara que? On és el crash? On són les xifres tan catastròfiques que preveia? Ningú li pensa dir res? Ens deixem portar per l'escalfada del moment, i després les conses no són tan blanques ni tan negres. Deixo el vídeo per al al 2012-13,on sitúa la taxa d'atur entre el 26% i el 31%. Fantàstic.

It's not the infrastructure, stupid!

Sento certa perplexitat davant dels missatges de solució de la crisis de bona part de la classe política. El problema i remei de la nostra situació el segueixen donant a les infraestructures. S'ha demostrat que amb les infraestructures no es garanteix el creixement econòmic d'una regió (condició no suficient), mentre que sense elles no hi ha creixement (condició necessària). El problema català no rau en la falta d'aquesta, sinó la solució dels colls d'ampolla que afecten al país. El salt de rodalies, extensió de la xarxa de metro, el quart cinturó... és el que ofega al país. La centralitat asfixiant del socialistes està passant una factura que ja podem percebre (ei, la factura ens l'envien els socialistes, però l'emissor és el Partit Popular). Un dels indicadors del futur, m'agrada elegir la inversió estrangera. A dia d'avui, la Comunitat de Madrid es queda el 70% de la inversió forana, el 20% va a Catalunya i el 10% per la resta de l'Estat. La resta d'Espanya no els interessa a les empreses estrangeres, tan sols Catalunya i Madrid. Però donada la situació d'una renda per càpita prou semblant, les diferències són abismals de cara al futur.

A dia d'avui, Catalunya té pocs mercats on sigui competitiva de veritat. Em refereixo quan deixem de mirar-nos el melic, alcem la vista i mirem al món, i no pas quan ens comparem amb Espanya o la Unió Europea. El sector farmacèutic és l'insígnia que ens queda com a sector de valor afegit que encara no s'ha traslladat a Madrid. Tot lo altre és fer volar coloms o voler mantenir la nostra autoestima ben alta.

Haver perdut bona part de les empreses en favor de Madrid ens fa més dèbil, així com el tamany d'aquestes. Bona part de la inversió en R+D la fa una empresa gran. Les pimes tenen poca capacitat de maniobra per invertir en R+D, tan sols ens queda la innovació que fan aquestes. La innovació a casa nostra és la idea que té un català, desenvolupa una empresa i treu tot el suc a aquella idea. S'oblida de seguir innovant, ja sigui perquè ha aconseguit el que volia o el tamany no li permet. I aquí és el que ens fa perdre posicions competitives davant la resta del món. 

Espanya està obligada a abocar recursos públics en aquest camp. El diferencia del 1% del PIB entre la UE i Estats Units sembla que no serà corregit en els propers anys. Però el sector públic no està fent els deures. Al 2010 les partides del Ministeri de Ciència i Tecnologia van patir una davallada del 15%, i aquest 2011 no s'esperen temps millors. Ningú posa el crit al cel davant d'aquesta retallada, però si tothom corre quan es toquen les infraestructures. Això és degut a dos raons principalment. La primera és intentar passar mà d'obra del sector de la construcció de vivendes a l'obra pública (amagar la pols sota la catifa). I la segona són els rèdits electorals. S'aconsegueix crear llocs de treball i tallar cintes amb les infraestructures, mentre que dotant de capital humà i inversions en R+D no són rentables pel cicle del polític de 4 anys.

Sota el meu punt de vista, el món es mouria bastant pel model d'aglomeracions. Això vol dir que només grans pols són capaços de concentrar indústries competitives. Aquests pols necessiten infraestructures, per poder atreure capitals i mà d'obra de forma fàcil. Un exemple del passat és la gran obra d'unir Sevilla i Madrid amb autovia (tot i que el TAV és més mediàtic, l'impacte és molt menor). Els sevillans pensaven que l'autovia serviria per servir a Madrid d'una forma més fàcil, ja que els costos baixarien i farien el mercat més atractiu. Amb el pas del temps la situació ha sigut la inversa, si no ets a Madrid, no ets res. El model d'aglomeracions prediu un desplaçament del teixit productiu cap a Madrid, i així ha sigut! Molts empresaris sevillans han decidit anar a Madrid, perquè allà es mou tot i s'aconsegueix informació de primera línea i bones relacions. Les enquestes als empresaris sevillans i la falta d'empreses privades al complex de la Cartuja són els justificants de la predicció del model. La connexió de pols econòmics cap al centre fa que la força d'atracció sigui més forta, mentre que la connexió entre pols fa que aquesta disminueixi. És la idea que tenim en el sector aeroportuari: crear molt bones connexions amb Madrid-Barajas del territori espanyol en forma d'AVE, autovies i rutes aèries, per dotar a Madrid d'un hub. Doncs aquesta visió, es tradueix a tot el teixit productiu en el model d'aglomeracions.

Els ingredients per a l'atracció cap a Madrid ja estan sobre la taula i estan actuant. Després de tots els esdeveniments, no podrem lluitar contra l'Estat en matèria d'infraestructures. Trencar aquesta atracció només depèn si som capaços de tenir una millor formació i més inversió en R+D. I la situació no és gens esperançadora.

Lliçons de Delaware

Amb les primàries republicanes al Senat a Delaware arriba un altre exemple dels  inconvenients d'unes primàries per a un partit. Fa un mes vaig fer un post parlant d'un dels problemes, la direcció oposada entre incentius individuals.

Delaware és un petit estat de la costa est on els demòcrates han estat sòlids històricament, excepte en les presidencials de Reagan i Bush pare on es van decantar pels republicans. A les últimes presidencials, els republicans només van tenir el 37% dels vots, davant el 62% demòcrata. Ara hi ha en joc l'escó del Senat a les midterms.

Fa dos dies va haver-hi les primàries republicanes per l'escó del Senat. Dels dos candidats republicans, ha guanyat la candidata del Tea Party, O'Donnell amb el 53% dels vots. Trobo fantàstic que el tea party formi part del debat polític a dia d'avui, fet bastant impensable fa un parell d'anys. Aquesta elecció ens recorda a tots que el sostre de despesa pública de l'Administració segueix existint. La premsa europea i la progressista americana ens recorda el baix perfil de la candidata del tea party en qualsevol crònica (acceptem aquesta mena de cròniques internacionals però oblidem les de casa).

Sense voler entrar més en detalls que no vull tocar, em centraré en l'impacte que té aquesta elecció en el Partit Republicà. Sembla més que acceptat que la candidata del tea party ho té molt difícil d'aconseguir l'escó demòcrata que no pas el candidat republicà moderat. El tea party s'allunya molt del centre polític, i per molt que mobilitzi als votants republicans, els independents podrien tornar al partit demòcrata partint de la base que estem en un estat prodemòcrata. Així, el Partit Republica ho té molt més difícil per aconseguir el control del Senat a dia d'avui (tot i que la prova de foc serà al 2012 per als estats amb senadors demòcrates i que Bush va guanyar al 2004). El control del Senat no es fa amb 50 o 51, sinó amb 60, i fins d'aquí 2 anys no passarà si és que ha de passar.

Ara sí que prometo no anar-me del tema... La reflexió que vull introduir és com una part dels votants republicans de Delaware, segurament molt enfadats amb la despesa desmesurada d'Obama (tenen raó en això sota el meu punt de vista) canvien el curs de les curses electorals amb candidats més centristes. El candidat d'uns pocs és el tea party perquè consideren que Obama s'ha passat, però ara han elegit una candidata que els votants independents no votaran. Amb això vull relacionar-ho amb la idea que no sempre les primàries representen el millor per a la societat, ja que elegeixen el millor candidat dels més entregats a la causa, no del total dels electors.

Tripartit i benestar econòmic


Tripartit i benestar econòmic, d'Oriol Amat al Mundo. La veritat sigui dita, no esperava un article així. Avui fa sol, però l'Oriol s'ha mullat més del que és habitual.

El CEO fa de les seves?

Acabo de destinar 10 minuts a la lectura de quasi 500 pàgines al informe del Centre d'Estudis d'Opinió dedicat a: Percepció ciutadana de les polítiques públiques executades pel govern de Catalunya. 2010. No l'he llegit del tot, però sí que he trobat una dada curiosa en una pregunta:

Quasi hi ha el doble de votants del PSC que han contestat l'enquesta que de CiU a les eleccions del Parlament 2006. I llavors, a partir d'aquí, ens obsequiaran amb quina és la valoració del govern, qui ho fa millor, qui està millor prepara't per lluitar contra tal problemàtica, etc, etc... Si no recordo malament, el PSC va treure un 15% menys de vots que CiU, no? O es que justificaran que la diferència es deu a vot ocult convergent? Fem les coses una mica bé que no costa pas tant. Una enquesta ha de tenir uns mínims i aquesta sembla que no la té.

Qué grans són

Vergonya socialista

S'ha de tenir barra per fer el que fa en Corbacho. T'has passat mitja vida d'alcalde de l'Hospitalet, has presidit l'administració de menys utilitat de totes amb un sou molt per sobre de les teves possibilitats, ets ministre de treball amb l'atur més gran dels països de primera línea (amb permís, Sudàfrica té el 23% d'atur però jo el poso a segona fila), et faran una festa de comiat els sindicats el 29 de setembre... i no marxaràs de la política? Has arribat al teu màxim nivell d'incompetència, i tornar a la política és seguir-la devaluant. El teu modus vivendi va més enllà del que pugui imaginar un mortal.

Sento vergonya d'aquest país.

Solució per a dos posts enrera

Fa dos posts posava quines eren les solucions: productivitat i subsidis d'atur. Aquí hi ha l'explicació per a una d'elles.