Els ciutadans també podem fer memòria històrica

Abans d'ahir, vaig anar al debat de joves a Ràdio Cornellà (entre moltes d'altres coses). Els temes els podem agrupar en tres grans blocs: vivenda per a joves, paper dels mercats municipals i la memòria històrica. L'agreement va estar present en els dos primers, mentre que al tercer tothom va marca molt perfil. El debat va girar molt sobre si la importància relativa d'aquest tema respecte d'altres d'actualitat, sent els posicionaments diferenciats, a més dels estrictament ideològics. La meva defensa a la memòria històrica és indubtable i el paper que ha de tenir en les generacions futures però, la meva reflexió, va ser si aquesta té una flaire electoralista partidista. Entenc l'argument de la dignificació d'aquells que durant 40 anys no la van tenir, però tampoc veig correcte el joc dels d'aquells ja van tenir els seus homenatges, ara els hi toca als altres. Vull aportar que tant de respecte es mereixen uns com els altres, i crec que necessitem enviar un missatge d'unitat a la societat, permetent que la memòria sigui viva. 

Vull aportar també la visió sobre com visc la memòria històrica dia a dia. Ahir al vespre (després del Ple de pressupostos), vaig poder assistir una tertúlia d'unes 15 persones organitzada per Identitat, sobre la figura del President Companys. La tertúlia era conduïda per en Jaume Sobrequés i la Mercè Morales, ambdos doctors en història per la UAB. No és moment d'escriure tot el que es va dir, però si la relació amb el paràgraf anterior de com es fa la memòria històrica. Un fa memòria històrica quan hi està interessat, i acaba col·laborant amb un euro i mig per sufragar les despeses d'organització de l'acte! 

Molts han d'entendre que els propis ciutadans podem fer memòria històrica. No tota la memòria ha de venir per part de les Administracions i només allò que els hi interessa. Els ciutadans ens podem organitzar i fer aquest tipus d'actes igual o millor que les Administracions i seguir dignificant i recordant el passat.

P.D. Queda pendent un post sobre el tema meu d'actualitat recent. Posaré fil.

S'ha de tenir barra!

Imatge de la portada de la revista Cornellà Informa octubre 2010, editada per l'Ajuntament de Cornellà cada mes. Té un error d'impremta; s'han oblidat de posar PSC...



Del 4.75% al 7.75%

Sembla que es va desgranant el joc dels bons de la Generalitat. La informació apareguda del 3% en comissions per a les entitats col·locadores fa que en més d'un moment dubtis de la veracitat de tal dada. En països relativament normals, col·locacions bones fan que la comissió es trobi al voltant del 1%, amb una desviació del 0,4%. Això és un sobrecost per a tots els ciutadans de cara al futur, però un benefici en poc temps per part de les caixes bastant substanciós. Així, si fem el 3%-1% i ho multipliquem pels 2500 M €, ens surten 50 M € dels nostres impostos directes als comptes de resultat de les caixes pel fet de col·locar tals bons. Així, el cost d'emetre serà el 4.75%+3%, més les despeses de publicitat de l'operació, que poden fer que estiguem en la forquilla del 7.75%-8%.

És molt o poc? He agafat pressupostos de la Generalitat per veure el cost mig del deute, i per l'any 2008-2009, es troba entre el 5.4-5.8%. Així, tenim entre un 33 i quasi un 50% de desviació del deute mig. Ho poden fer? Sí, però els ciutadans han de saber a quin cost estan fent tal operació.

Intento resumir els motius pels quals la Generalitat ha actuat així:

• La Generalitat no troba altres vies de finançament a nivell internacional, així com la negativa dels bancs a donar més diners (veure últim capítol anomenat Banco Santander)
• Donat que són diners per pagar tensions de tresoreria de tardor, l'emissió ha de ser ràpida i s'ha d'assegurar.
• Necessitem el màxim "punts de venda" per col·locar l'emissió, i fem servir les entitats financeres, i els hi donem un bon tros per ajudar-les davant les dificultats financeres actuals. A més, les caixes no són tontes, i part d'aquest 3% recull el cost que han de pagar les caixes per veure com els estalvis van de dipòsits a bons de la Generalitat.

Per si algú no té clar que faré amb la col·locació, deixo aquest article on queda més explícita la meva postura. No té res a veure el que jo predico amb el que faig, perquè tots ens comportem com a animals racionals.

Sin primarias a Corea del Norte

L'Alfredo Abian fa avui l'editorial de la Vanguardia. El títol de l'edició d'internet té un error dels que no es presta a confusió, i fa que aixequis la cella quan ho llegeixes. Suposo que ell no deu haver picat l'article. La qualitat dels seus articles fa que petites crítiques com aquesta no tinguin sentit.

Torna a ser un article sensacional en un dia com avui.

Ig Nobel per a ZP

Acaba de sortir la nominació al Nobel. M'agrada a qui va el premi aquest any, i sobretot donada la situació macroeconòmica actual. La distinció és una bufetada en tota regla a la política econòmica d'Espanya. Enganxo la transcripció de la mini nota de premsa de la Fundació Nobel. 

One conclusion is that more generous unemployment benefits give rise to higher unemployment and longer search times.

 

Bons (que no és el mateix que bones persones)

Suposo que ja deu fer 2 anys d'aquella conversa gravada (per error per a ells) entre Jose Manuel Lara i Rodríguez Zapatero en aquelles jornades del Cercle a Sitges, on se sent com en Lara Bosch li diu que és important donar bones expectatives que afrontar la realitat que ve. Que la classe política ha d'injectar optimisme, i més si governes, és una veritat com un temple, però el grau de mentida no pot sobrepassar cert lími.

La negació que la Generalitat té tensions de tresoreria per part del Govern fa menys d'uns dos o tres mesos ho situem en la frontera. Després de l'esdeveniment d'anunci de bons per a particulars, tal negació la podem situar en el mateix sac que Espanya està preparada per passar la crisis. Feia 2 mesos que es sabia que la tensió de tresoreria apareixeria, sobretot després de la negativa dels bancs d'augmentar la seva exposició a deute d'administracions. Si vols negar que hi ha problemes de tresoreria, és perquè saps que una acció per a demanar els estalvis a famílies no es donarà, però, si l'has de fer, no ho diguis perquè acabes produint una deslegitimació de la teva obra.

Ara toquem la part que ens afecta més directament amb tal decisió. Què hem de fer amb tal acció les famílies? Desgranem una miqueta. El tipus d'interès és extremadament alt. Només he trobat un parell d'ofertes de dipòsits d'entitats bancàries que superin tal tipus d'interès, i totes tenen contrapartides. El diferencial de tipus amb l'emissió del tresor, és extremadament alt. Segurament, al 4,25% s'hagués pogut col·locar també bona part del deute i les càrregues financeres futures haguessin estat menor (ei, però com que no hi serem d'aquí un any, ja sabem qui pagarà la festa). El cost del deute de la Generalitat s'encarirà, ja que aquest 4,75% és un tipus màxim, tot i que 1000-2000 milions és una porció petita dels 25.000 que té.  La Generalitat vol assegurar-se tal emissió històrica (sí, sí, fins ara només ho feia l'Estat) i paga per sobre de mercat. L'últim tema: el risc. Tot i que agències tenen qualificada Catalunya com a la CCAA amb menor rating, juntament amb la Comunitat Valenciana, tots sabem que la Generalitat podrà fer front a aquests compromisos que avui prendrà, perquè és una institució d'elevada credibilitat o bé, deixarà de fer determinades actuacions per tornar els diners a les famílies. I si hem de fer cas a les nostres expectatives futures, la credibilitat del Govern de la Generalitat sabem on es situarà. Queda clara la meva recomanació sobre el que s'ha de fer amb les obligacions?

El Cercle es mulla

Ahir o abans d'ahir, vaig posar com a frase destacada una part de la declaració del Cercle d'Economia. Aquest apartat del bloc, només l'acabo renovant quan veig una frase que realment m'impacta políticament, i aquest n'ha sigut un cas.

No anava equivocat en la importància de la frase. El Cercle d'Economia sempre s'ha caracteritzat per mantenir una neutralitat en molts temes de país que els podem tractar de partidistes. Qualsevol posicionament del Cercle sempre s'ha caracteritzat per caminar entre dos mars. Aquesta vegada això no ha estat així, on trenca una llarga tradició. El silenci del PSC en aquest tema contrarresta amb l'Artur, on fa seu el missatge del Cercle sense cap mena de problema. L'únic dubte que em queda si tots els membres de la Junta fan seva aquesta declaració, però això ja és curiositat política. Tot lo altre, perfecte!