Melodia de la cançó de l'aeroport del Prat

La noticia és sucosa i un no pot esperar a la decisió del Consell de Ministres de demà a saber on està el truc del millor mag que ha tingut Espanya des de la restauració democràtica. Però hi ha punts que ja podem tocar.

El procés està mal dissenyat. Per a mi s’ha de repartir entre 3 grans actors, i ho podem fer a parts iguals entre l’Estat, Generalitat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (que no és el mateix que Ajuntament de Barcelona per si algú no se n’ha adonat). Una vegada tenim repartit el pastís entre aquests tres, on la capacitat de decisió no estigui només sota el control de l’Estat, ja decidirem si privatitzem o no. Pot arribar a ser fins i tot secundari aquest debat. Però sense aquest traspàs previ ens estem saltant el curs natural de tal procés. La decisió de privatització obre un punt important.

L’Estat no ha de ser l’únic beneficiari en recaptació per la privatització. La cançó de la privatització socialista quan les coses es torcen ja va sonar fa uns 17 anys, amb els directors d’orquestra Solchaga i Serra (en Rato només va acabar de seguir la partitura que ja li havien escrit). L’anomalia de gestió de l’Estat en aeroports ara li dóna el poder de poder recaptar la totalitat del 49% de la seva privatització. És una bona mesura per controlar el dèficit espanyol i tranquil•litzar els mercats. I les altres Administracions? No poden reclamar aquest tros de pastís i decidir elles que en fan? Hem estat presoners d’una anomalia al llarg de molts anys i ara no se’ns compensa econòmicament? A mi que em perdonin, però jo sóc l’alcalde de Madrid i estic fent una declaració al cap d’una hora dient que jo, Ajuntament de Madrid, vull el meu tros del pastís, perquè sabent que tinc un deute de 7000 milions d’euros, és de les formes més honrades que tinc en eixugar-l’ho. En canvi, l’alcalde Hereu, que no en té tanta necessitat financera, si que ha alçat la carta de Barcelona demanant la seva part de gestió. No entendre mai les prioritats dels seus interessos.

Segon punt. I si es donés la situació que la Generalitat rep una part del Prat? La següent pregunta és immediata: Estem davant de posicions anticompetitives? Per a mi sí. El futur organigrama del Prat, ens pot portar a la Generalitat a triar entre estar a Spanair o la gestió de l’aeroport. No és sa estar en l’accionariat de la companyia que es reivindica ella mateixa com insígnia del Prat, i a la vegada gestionar la pròpia infraestructura on opera la companyia. Estaríem servint en safata a la brunete mediàtica les nostres practiques anticompetitives i Brussel•les se’ns tiraria al damunt, i amb raó. Això no vol dir que la Generalitat no pugui tenir una part del Prat durant un temps. La reivindicació catalana hauria de ser, doni’m 1/3 del Prat, i obro un procés de privatització d’aquest tros del Prat, ja que la meva prioritat és seguir estant en l’accionariat de Spanair fins que aquesta estigui més madura. Sempre i quan la Generalitat valori més estar en l’accionariat de Spanair que la gestió del Prat.

Sóc conscient que la meva posició és massa purista. Volem fer les coses tant ben fetes des de Catalunya que ja pensem en no distorsionar la competència quan portem dècades (i segur que en serà alguna més) on l’Estat l’ha distorsionat més que no pas en la hipotètica situació de la Generalitat en l’aerolinea i la infraestructura.

Resto més tranquil després d’aquest parell d’idees. Demà sabrem la partitura.