Aturada temporal

Com molts de vosaltres sabeu, el passat divendres vaig patir un accident de moto. Tot i la gravetat, i les possibles conseqüències que aquest em podia haver ocasionat, gràcies a Déu no ha sigut així i evoluciono bastant bé. La propera setmana seguiré a l'hospital. Accedir a internet és fer una excursió per l'hospital que no puc fer tant com m'agradaria. Així que espero que em disculpeu per no mantenir el bloc al dia, tot i que la setmana vinent faré el que podré per estar al dia.

Feliç dia d'acció de gràcies

L'any 1939 el President dels Nous Estats Keynesians, FDR, va proposar el canvi del dia d'acció de gràcies. El motiu era tenir més dies entre Nadal i el dia d'acció de gràcies per tal d'incrementar les compres en aquestes dates pre-nadalanques. Més de mig país es va negar, i la majoria dels Estats, no van adoptar la nova data. Al cap de dos anys, els comerciants d'Estats que havien adoptat la nova mesura, van reportar baixades globals de les seves vendes en tals períodes més que significatives. Així, a finals de 1941, Roosevelt va enviar al Congrés el canvi de nou de la data de l'últim dijous de novembre, tal i com s'havia instaurat des del temps de Lincoln i que en l'actualitat perdura.

Els experiments no serveixen si no estan ben fonamentats. Els experiments no els poden fer aquells que no creuen en la raó del que són. Els experiments els hi hem de deixar als qui encara mantenen l'esperit del 1620.

El passat de Cornellà

No acostumo a fer gaires posts sobre Cornellà, però crec que l'actualitat s'ho mereix. ZP ha posat al descobert el passat de Cornellà, gràcies al seu pla d'estímul del treball temporal i ineficient (necessitava posar els dos adjectius; ara ja estic més tranquil i puc continuar).

Cornellà es troba en ple delta del Llobregat. Aquesta terra rica en matèria orgànica va portar a establir un enclavament romà al turó on avui hi ha l'actual Ajuntament i església de Santa Maria. Sempre he pensat que era una zona molt bona, ja que estava a una desena de metres de desnivell de la plana al·luvial del riu Llobregat, però a menys de 10 minuts del seu delta caminant. Això els hi permetia tenir un enclavament fora del delta, per evitar les riuades i disminuir la transmissió de malalties, però a la vegada una font d'aliments estable al llarg de tot l'any. Cornellà era un molt bon lloc pels romans.

Amb l'aixecament del paviment de l'antic turó s'ha posat al descobert part de les restes de diferents èpoques. La gràcia de la qüestió és la sorpresa de les autoritats davant aquesta troballa. Tot cornellanenc que estimi aquesta ciutat i s'interessi per la seva història, sap perfectament què hi ha a cada lloc. L'actual plaça, epicentre del poble, a sota s'hi troba l'antic cementiri romà. El dia que es vulgui remodelar (acció de la que han fugit tots els alcaldes de Cornellà), es trobaran amb el passat. Les cases del carrer Ametller tenen ruïnes a sota. L'actual carretera d'Esplugues, a l'encreuament amb el carrer dels Pins, hi ha restes també. Servidor les va veure quan treien l'antic paviment farà un parell de mesos, però al cap de dos dies es van tapar casualment. És d'entendre, és una via de pas de Cornellà i els polítics no s'han volgut complicar la seva existència arribant a pensar que en podien fer de les restes. Les restes trobades ocupen bona part de l'eix cronològic: tombes romanes, absis paleocristià, murs medievals, restes del campanar del segle XV... En els propers dies les excavacions aniran avançant, i em reservo dir més coses. Però el proper post, el vull fer entre avui i demà. Vull aportar una reflexió als polítics de Cornellà lligat amb la troballa.

Més impostos

No em vull fer pesat en el tema impostos, però veig que està d'actualitat. Porto ja 15 minuts intentant buscar un document que em permeti veure bé el funcionament de l'impost, sobretot amb els coeficients pels trams i les exempcions. La meva conclusió és que hauré de fer un curs de cerca per internet perquè cada vegada em noto pitjor, o bé serà que hi ha la informació prou bona a la xarxa. Tot i això, he trobat aquest document de la Generalitat que en parla (a la pàgina 11 surten els trams). Crec que és molt important que tots tinguem al cap els trams, per poder opinar sobre la idoneïtat en bona mesura dels trams. La meva opinió és més que sabuda. Si esteu amb mi, aquí em trobareu.

Comparativa de tipus impositius

Sento no poder actualitzar el bloc tant com voldria. Aquests últims dies tinc poc temps, però espero per finals de setmana tornar a la normalitat. Tot i això, vull penjar el quadre dels tipus impositius entre diferents tipus de països de la UE. L'article complet es pot trobar aquí.

20 anys de la gran victòria

Avui fa 20 anys del final de la guerra ideològica més important de la història de la humanitat. Fins i tot, molt més important que la Segona Guerra Mundial, que sota el meu punt de vista ja va ser guanyada amb anterioritat i amb arguments molt més senzills.

La caiguda del mur va portar un flux inqüestionable, d'est a oest. Tota defensa del model comunista des de qualsevol visió oriental queda anul·lada per aquell flux de persones. Qui volia anar d'oest a est? Avui és el dia que el socialisme i el comunisme van perdre la seva gran batalla. El capitalisme no va lluitar cara a cara contra el comunisme a Europa, tan sols el va contenir darrera d'un gran mur perquè tot sol s'autoconsumís. I així va ser.

Tot i això, el món occidental lliure d'aquells moments ha de demanar disculpes als països excomunistes per alliberar-los de tal barbàrie i condemnar-los a un endarreriment passat i present. Mai sabrem si la intervenció hagués sigut millor que la contenció, però això no significa que no s'hagin de demanar disculpes ni tampoc enyorar tal intervenció. Però, a la vegada, hem de donar les gràcies al poble americà, encapçalat des del President Truman al President George H.W. Bush,per haver mantingut les seves tropes a la frontera, a diferència de la Primera Guerra Mundial.

La guerra dels arguments sempre va jugar de la banda occidental. Les llibertats de les persones, l'economia i la història són els tres pilars incontestables que permeten refutar qualsevol altra argument de la construcció d'un món socialista. Tot i això, hem d'estar atents, ja que bona part dels idearis de l'antiga URSS són cada cop més presents en els nostres dies i va creixent sense parar. Aquesta serà una batallà que haurem de lliurar en els propers temps. Però aquesta vegada, creiem molt més en nosaltres mateixos.

Predisposició de l'origen genètic?

Mai he cregut en la predisposició de l'origen genètic per fer grans descobriments, però es difícil no caure en la temptació.

Els punts foscos dels plans de recuperació

Encara estic rient després d'haver llegit la notícia al journal. És francament interessant i demostra fins a quin punt el govern és capaç de fer coses inversemblants. En faig un resum.

Els Moore tenen un negoci de sabates, i els hi va tocar una part del pla de recuperació econòmica d'Obama. Els hi van tocar 890$, i la contraprestació era fer 9 parell de botes pel cos militar dels Corps i d'omplir un formulari on es preguntava, entre d'altres, quants llocs de treball havien salvat gràcies a l'ajut del govern. I era un pas obligatori que no es podien saltar. Van decidir posar 9, ja que corresponia al nombre de militars que ajudaven amb els parells de botes servides. Van dedicar 8 hores a omplir tot el formulari de la forma més adient correcta.

El Govern va publicar en què s'havia gastat els diners i les contraprestacions que obtenien. Els mitjans es van adonar que amb 890$ s'havien creat 9 llocs de treball! Sense voler, van ser el centre d'atenció d'una pregunta on la resposta no és gens trivial. Aquest fet posa en dubte els 640.000 llocs de treball que l'Administració Obama diu que ha creat.

Aquesta història ens ha de fer pensar que la solució no està en les factures milionàries del govern, sinó en cadascun dels ciutadans.

La llei Beckam

Acabo de llegir que la Lliga de Futbol Professional té pensat fer una parada del campionat d'una setmana per plantar cara al que ja anomenen la llei Beckam. La llei Beckam no és més que apujar el tipus impositiu de l'IRPF dels jugadors de futbol que guanyen més de 600.000 € per equiparar-ho a persones que no són futbolistes i guanyen més d'unes quantes desenes de milers d'euros tributan al 43%, envés del 24%. I el millor, és el fonament de la defensa de la LFP: tenir un tipus màxim del 43% desincentiva a poder fitxar jugadors d'altres països o retenir el talent que tenim a la nostra lliga. Per fi, algú ha posat sobre la taula el que una part dels economistes d'aquest país es queixen; un tipus màxim d'IRPF elevat no t'ajuda a atreure talent com tampoc de retenir el que tens. Sembla que quan passa amb els futbolistes és permès, perquè el que compte és ser els millors al món, no? Doncs això hauria de ser extensible en molts d'altres camps. I si de veritat volem que la nostra lliga científica i empresarial jugui a primera divisió, la direcció de la reforma sembla que l'he deixat prou clara.

La llibertat des de ben petits

Una entrevista plena de contingut de divendres passat a la contra de la Vanguardia

Escepticisme en el creixement nord-americà

La dada de la setmana és aquest creixement del 3,5% anualitzat de l'economia dels EUA al tercer trimesre. És una bona dada, si es compara amb el -2,7% de fa un any o el -6,4% de fa mig any. La meva principal preocupació és l'anunci fet per l'assesora en cap d'Obama, la sra. Romer, on diu que sense l'estímul públic aquest creixement hagués sigut pràcticament incipient. Això em fa suposar que bona part d'aquest creixement econòmic es deu a a la reparació de l'economia per part del sector públic. És a dir, una part important del consum estaria aguantant pel públic, com podria ser la venda de cotxes o de vivendes. El que veritablement importa és la transició del consum públic a consum privat, que és la clau que ens permetria veure la llum al final del túnel. Les insinuacions de la sra. Romer van en la direcció contrària, on aquest 3,5% podria ser un miratge. Sembla que haurem de guardar el cava.

El cas Convergència

Tinc tendència a fer dos tipus de posts: els que estan sustentats en arguments sòlids i els que escric segons el que em diu el nas. Sembla bastant clar l'elecció en aquest post, ja que entre d'altres motius, ni jo ni ningú tenim prou informació.

Alguns han intentat convertir el cas Palau en el cas Convergència. Tal afirmació és errònia, tal i com vaig explicar amb anterioritat en un post passat, però amb el pas dels dies s'ha vist que la quantitat a la Trias Fargas amb prou feines arriba al 2 i mig percent del total dels diners. Crec que amb els arguments presentats, hi ha hagut algú que ha intentat convertir el cas Palau en el cas Convergència. Ha sigut algú que ha vist que les coses li anaven malament, que arrosweguen en les enquestes un mal resultat, mentre que el seu adversari tot el contrari. Així, s'ha buscat la forma fàcil d'atacar el contrincant.

La gràcia és que això no s'ha acabat, i portem uns dies que com que sembla que l'argument no ha acabat de quallar, busquem seguir disparant contra la nau convergent. Diguem que fa un parell de dies dos naus van ser tocades: una nau pública amb bandera socialista en actiu i una nau privada amb bandera neutral, però amb capitans convergents fora de servei. Les conseqüències seran molt diferents, encara que el tracte rebut per bona part dels mitjans de comunicació ha sigut tractar les dues naus per igual. Segurament una s'enfonsarà, i l'altre només tindrà desperfectes. Seguirem esperant...

L'Agbar del Roine?

En el passat post insinuava sobre els efectes que pot tenir la venda de la participació de Criteria d'Agbar a Suez Environment. I aquesta vegada vull profunditzar en les conseqüències positives.

La gran sinergia que s'obre amb el control de Suez és la facilitat de negociació d'un transvasament del Roine cap a Catalunya. Tots sabem que les reticències a superar són les del propi país i les dels governs catalans, espanyols i francès. El control de Suez ens facilita molt les coses. Les reticències polítiques gal·les serien pràcticament nul·les, ja que una mateixa empresa gal·la portaria l'aigua des del Roine fins a la nostra aixeta. Sense adonant-se hem fet un gran salt per poder tenir aquesta infraestructura!

Les dessaladores són una garantia, no un recurs continu. Quan aquest país té les dessaladores funcionant amb un 80% d'aigua embassada, té un problema de principis. I econòmic! Hem d'internalitzar el cost de les dessaladores com a infraestructura de garantia, i que la font en continu de l'Àrea Metropolitana i Barcelona ha de ser el sistema Llobregat i Roine (notis que no dic Ter). No parlo a dos anys vista ni a deu. Parlo del futur d'aquest país.

Participacions industrials semipúbliques

La venda de bona part de la participació de la Caixa a Suez és una mala notícia pel país. Amb aquesta contundència vull començar aquest post.

Ja es sabuda la meva posició contrària a qualsevol tipus de participació del sector públic en segments competitius. Em refereixo al sector públic dins del sector bancari, on les caixes en són els bancs a la catalana. La designació dels consells d'administració per part d'òrgans polítics la trobo menyspreable, així com les decisions que puguin prendre en les diferents assembleas. Tot i això, crec que la Caixa se n'ha desvinculat molt bé i se l'ha deixat fer. Això ha tingut uns clars resultats, que són clarament positius des de finals dels vuitanta entre la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona. Els resultats han sigut indiscutibles, i per això és la tercera entitat financera de l'Estat. Després dels períodes de privatització de les empreses "estratègiques" espanyoles a mitjans dels noranta, La Caixa ha anat acumulant un seguit de participacions prou importants i conegudes.

L'hostilitat amb la que ha sigut tractada Catalunya durant la democràcia ha fet que posi em replantegi el meu pensament sobre la funció de les caixes. L'animadversió i els intents dels dos colors polítics estatals de reduir els grans grups industrials i treure les seves seus socials de Catalunya són un fet irrefutable. Davant d'això, la via de sortida és tenir grans participacions industrials sota les caixes, on el seu caràcter de fundació ens assegura aquest concepte malsonant però, que és del que es tracta veritablement: control nacional. Donat que el sector privat té sèries dificultats per competir amb un mateix tracte, i una situació de debilitat del sector públic català, porta a buscar la solució catalana a través de la Caixa (notis que la solució és la Caixa, no les caixes).

El control definitiu d'Agbar per part de Suez en cap moment em portarà a dir que el subministrament d'aigua algun dia podria estar en perill. Crec que poques persones en aquest país diran això, contràriament al que hem sentit en d'altres ocasions quan els papers estaven invertits. Per mi, és una mala notícia perquè el control de grans grups amb seu a Catalunya segueix minvant. I aquesta és la situació que s'ha de començar a revertir i motiu del meu interès. Pel que fa al funcionament d'Agbar, crec que la companyia podrà tenir unes millors sinergies fruit de l'operació amb una companyia del sector. Fins i tot, les sinergies d'abastament d'aigua són prou importants de cara al futur. El lector les intueix? Properament la resposta.

A Decadent Nobel

Feia temps que no llegia un article tan ben fet, tan ben estructurat, amb unes idees tan clares i amb una temàtica tan bona. Recomano la seva lectura. Poso l'inici, un paràgraf del cos i el final:

• So Donald Rumsfeld was right about Old Europe

• Old Europe now lives in a world of unpayable public pension obligations, weak job creation for its youngest workers, below-replacement birth rates, fat agricultural subsidies for farms dating to the Middle Ages, high taxes to pay for the public high-life, and history's most crucial proof of decay—the inability to finance one's armies.

• In the West, only the U.S. president can still make decisions based on hard facts rather than recede into soft moralism. The day that is no longer true, the U.S. will finally deserve a decadent Nobel.

Privatització del Prat

A principis de l'estiu vaig fer un post dedicat al que penso què ha de ser el futur del Prat sota el títol "El Prat no serà un hub". Faig referència a dos factors claus perquè el Prat faci un salt endavant, sent el que ara m'interessa el de la seva privatització.

L'anunci d'ahir és més del mateix. El capital privat podrà ser del 30%, mentre que el capital públic es quedarà el 70% restant. Però un dels factors claus és qui mantindrà els drets a otorgar els slots i a fer el pressupost. La societat mercantil sortint tindrà una participació estatal del 51%, un 22% les altres Administracions i el 27% restant en mans privades. Arribat a aquest punt del post, no em ve de gust continuar. Ho sento pel lector. Estic cansat de la mateixa història de sempre, d'haver d'argumentar una vegada i altra de les magnificiències de la privatització d'un aeroport com el del Prat.

I, a recordar, estic en contra del model proposat; mantenir els mateixos funcionaris a Aena i augmentar els funcionars a Aeroports de Catalunya per gestionar el mateix, no és la meva filosofia. Abans ens quedem com estem.

Els euros del Palau

L'altre dia anava pel carrer, i em van donar 1 €. Un conegut me'l va donar i em va dir que era per a mi i, si volia, no feia falta que amagués qui m'havia donat aquell euro. Jo vaig acceptar, només sabent per sobre la vida d'aquell conegut, però sense preguntar d'on venia aquell euro perquè, en el fons, era informació irrellevant. El més probable és que aquell euro el dediqués a posar benzina a la moto o al diari; les meves necessitats bàsiques a satisfer.

Es veu que una Sra. fundació, que es dedica a promoure la cultura catalana, va rebre uns diners d'una entitat que es dedica a promocionar la cultura catalana. La Sra. fundació, es dedica a arreplegar calerons per a la seva missió principal, que segurament està recollit en els primers articles dels seus estatuts. Com que el donant era de bon conèixer, i si et donen uns euros no fa falta saber d'on venen, els va acceptar i els va dedicar a allò que va creure més pertinent, dins del que marquen els seus estatuts.

El rerefons és el mateix, tot i que qualsevol demagog dirà que les quantitats no tenen res a veure i aquests milers d'euros de més no són justificables. Si les persones què ho llegiu penseu això, recomano que s'entri més sovint al bloc perquè necessiteu una girada de truita paulativa.

Aquest tipus d'afirmacions no ens han de fer por. On hauríem d'estar inquiets són en els números publicats per la fundació Campalans del PSC. Una fundació que rep el 90% dels seus ingressos d'Administracions Públiques, em fan sospitar molt més. Les donacions d'AAPP són a dit, decidides per polítics que només busquen els seus interessos i els del seu partit. Per tant, fer servir una AAPP per finançar una fundació d'un partit polític ho trobo demencial.

El sistema de finançament polític no és l'adeqüat. Ho he dit moltes vegades en aquest bloc. Les AAPP no han de finançar els partits polítics, sinó que cada partit ha de ser finançat per aquelles persones que creuen en el partit. Aquí m'aferro en el sistema nord-americà, on el sistema permet que els ciutadans no financin les campanyes electorals a través de subvencions d'AAPP. Les situacions viscudes al Palau no són més que conseqüències del sistema instaurat. I per molta neteja què fem, i per molts bon propòsits que tinguem, aquest tipus de situacions provenen de problemàtiques a les que els nostres polítics hi giren l'esquena.

Subsidis verds

Molts empresaris s'estan fent les pertinents fotografies amb polítics i científics per demanar una acció dràstica contra l'escalfament global. És la vella història vermella ara pintada de verd, on es vol demanar el diner públic. Se'ns diu que la única forma de frenar tal escalfament és amb regulacions sobre les emissions de diòxid de carboni, quan aquesta possible solució no ha passat un anàlisis cost-benefici prou seriós.

Cada dia que passa, la solidesa dels informes de canvi climàtic són qüestionats. Cadascú és lliure d'entrar en la corrent de pensament que vulgui sobre la intensitat del desastre del canvi climàtic, però el que no es pot posar en dubte és l'afany d'uns pocs per aprofitar l'avinentesa per omplir-se les butxaques. M'estic referint a polítics, grups de pressió ecologistes i empresaris (recordeu que Al Gore n'és el màxim representant al ser els tres grups alhora). Els grans esponsors d'aquestes reunions són empreses que necessiten fortes intervencions públiques per ser rendibles. Per exemple, Vestas és un patrocinador de Copenhaguen, on busca compromisos de reducció el més ferms i de gran escala possibles, per assegurar subsidis que aguantin el seu compte de resultats. I també passa amb companyies més properes, com Iberdrola Renovables o tantes d'altres del nostre país. Totes aquestes companyies saben que bona part del seu futur està posat en decisions polítiques. Sinó que li diguin a Solaria, on l'any passat va caure un 600% degut a la decisió de l'executiu central d'aturar la concessió de drets de producció d'energia fotovoltaica.

La disfressa de la revolució verda està permeten passar per alt moltes atrocitats econòmiques. Les nostres forces les haurem de destinar tant a fer una revolució verda com controlar als qui fan la revolució verda.

La culpa és de la diplomàcia espanyola

Com sol passar, el lector llegeix el títol del post i va directe al gràfic. És normal. És el que val més la pena de tot el que he penjat. M'he llegit la majoria de diaris i no he trobat ningú que hagi pensat en el meu anàlisis. Això no vol dir que jo sigui un fora de sèrie; sinó que els qui han de fer la seva feina (els periodistes), senzillament no l'han feta.

Si l'elecció proclamès guanyador qui tingués més vots per majoria simple, hauríem de felicitar a la diplomàcia espanyola per l'elecció de Madrid. Però tan important és aconseguir el màxim nombre de vots com conèixer les regles del joc. I el joc consisteix en assegurar tant el vot com a primera opció com en segona i tercera. És a dir, que els països que han votat a una candidatura desestimada, a la següent votació et votin a tú. Espanya va cultivar molts vots per a la seva primera ronda, però no es va assegurar els segons, com tampoc els tercers en cas de caiguda de candidatures preferides. A mi que em perdonin, però això és un fracàs diplomàtic que va des de la Casa Reial fins als regidors de l'Ajuntament de Madrid, passant pels esportistes entregats a la causa. Una lectura ràpida sense gaire fonaments però, prou intuïtiva, diu que la totalitat dels vots de Chicago van passar a Brasil a la segona ronda. I torna a passar el mateix quan Tòquio va caure eliminada, on els seus 20 vots passen a Brasil! Així, l'únic consol que han trobat els espanyols es vendre que s'ha arribat a una final amb Río, que s'ha estat més a prop que mai... però la magnitud de la tragèdia no ens la volen ensenyar. El resultat de la final és del 70% dels vots per a Río i el 30% per a Espanya.

Espero que els membres de la delegació espanyola no hagin pogut agafar el son la nit passada fruit del seu error. I si no han dormit perquè no s'ho esperaven, tenen (i tenim) un problema bastant gros. Què n'hem d'esperar dels grans afers de país si no podem fer un paper mínimament decent en una votació olímpica? Diuen que a la tercera (consecutiva) va la vençuda; Déu els ajudi perquè d'altra sortida no sóc capaç de veure.

Prescott a Zapatero


La notícia és el que diu un Nobel, Edward Prescott, sobre la política econòmica de l'executiu espanyol.

• "El Govern de Zapatero està fent tot el contrari al que hauria de fer per sortir de la crisis"


• "La pujada d'impostos deprimirà l'economia espanyola"


• "No té sentit pagar a la gent perquè no treballi" (Subsidi d'atur)


• "La reforma que defensa la patronal espanyola (CEOE) podria ajudar molt a sortir de la crisis"


• "Europa es recuperarà ràpidament de la crisis, mentre que Espanya tardarà més per culpa de les polítiques de Rodríguez Zapatero"


• "Espanya i Estats Units estan competint aviam qui crea més dèficit en relació al PIB"

Com tots podem entendre, no ha dit res de l'altre món que la majoria de nosaltres ja sabem. Podriem dir aquella simplicitat que per dir aquestes coses no fa falta tenir un Nobel. I li podem donar la volta tot dient: No tots els Nobels poden dir això, no? (Això ho aplicariem al silenci de Krugman i Stiglitz sobre la política de l'executiu central).

Acabo regalant amb una de les millors lectures d'un paper de Prescott: Why do Americans work so much more than Europeans? Per a qui no tingui ni la força per llegir l'abstract, la idea bàsica és que l'augment d'impostos de l'executiu central ens portarà a treballar menys.