"Al PSC han llançat Maragall per la finestra"
Jordi Pujol, 29 d'abril del 2007
dilluns, d’abril 30, 2007
diumenge, d’abril 22, 2007
Un any de bloc: inici i final amb França
Quan fa una data assenyalada que tens un bloc, és costum anunciar-ho de forma especial. No sóc un gran amant de fer balanç en públic de moltes coses meves, així que aquest bloc no serà una excepció. La forma de fer balanç serà la de mostrar que vaig escriure fa un any, el meu primer article, i que per casualitat avui es troba, en certa manera, en l'actualitat.
Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini. Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.
Em sento orgullós del que vaig escriure, perquè crec que encara té més validesa que avui. En aquell moment, no hagués dubtat en votar a Villepin, tot i ser de la UMP. Avui, per suposat no hagués votat a la UMP de Sarkozy. Villepin és una persona que en el seu moment va minimitzar la gran màquina burocràtica gala. No ho va aconseguir. La mateixa dreta (per suposat l'esquerra desconcertada també) se li van tirar al damunt. Va fer molt ben fet, però la factura és la que és.
França avui segueix igual. Sarkozy ha fet una campanya esplèndida des de tots els punts de vista. Per molt que els mitjans de comunicació ens vulguin vendre aquest fenomen de la Zapatera, Ségolène ha fracassat. Ho dic ara, sense haver arribat encara a la segona volta. Fa 5 anys, la idea electoral que semblava que tenia tothom era la de triar entre un assasí i un lladre. Va guanyar el lladre com molts ens van voler fer creure. Però el fracàs de Ségolène és en majúscules. La UMP ha estat 10 anys al poder de la Republica de la mà d'en Chirac, i després de l'anada i vinguda pública i privada de ganivets a la UMP (Villepin, Sarkozy, Raffarin, Chirac...), Ségolène ha quedat en segona posició, a certa distància d'en Sarkozy. Que s'ho faci mirar després d'aquests 5 anys perduts per França amb enfrontaments entre el poder polític i social, perquè no ha guanyat aquestes eleccions. Serà molt divertit veure com tracta la premsa el resultat d'avui, magnificant el resultat de Royal sense dubtes.
Quan fa una data assenyalada que tens un bloc, és costum anunciar-ho de forma especial. No sóc un gran amant de fer balanç en públic de moltes coses meves, així que aquest bloc no serà una excepció. La forma de fer balanç serà la de mostrar que vaig escriure fa un any, el meu primer article, i que per casualitat avui es troba, en certa manera, en l'actualitat.
MESURES NECESSÀRIES
Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini. Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.
Em sento orgullós del que vaig escriure, perquè crec que encara té més validesa que avui. En aquell moment, no hagués dubtat en votar a Villepin, tot i ser de la UMP. Avui, per suposat no hagués votat a la UMP de Sarkozy. Villepin és una persona que en el seu moment va minimitzar la gran màquina burocràtica gala. No ho va aconseguir. La mateixa dreta (per suposat l'esquerra desconcertada també) se li van tirar al damunt. Va fer molt ben fet, però la factura és la que és.
França avui segueix igual. Sarkozy ha fet una campanya esplèndida des de tots els punts de vista. Per molt que els mitjans de comunicació ens vulguin vendre aquest fenomen de la Zapatera, Ségolène ha fracassat. Ho dic ara, sense haver arribat encara a la segona volta. Fa 5 anys, la idea electoral que semblava que tenia tothom era la de triar entre un assasí i un lladre. Va guanyar el lladre com molts ens van voler fer creure. Però el fracàs de Ségolène és en majúscules. La UMP ha estat 10 anys al poder de la Republica de la mà d'en Chirac, i després de l'anada i vinguda pública i privada de ganivets a la UMP (Villepin, Sarkozy, Raffarin, Chirac...), Ségolène ha quedat en segona posició, a certa distància d'en Sarkozy. Que s'ho faci mirar després d'aquests 5 anys perduts per França amb enfrontaments entre el poder polític i social, perquè no ha guanyat aquestes eleccions. Serà molt divertit veure com tracta la premsa el resultat d'avui, magnificant el resultat de Royal sense dubtes.
Després d'haver escoltat els dos grans discursos dels diferents candidats durant el recompte, em quedo amb el de Bayrou (queda fora Ségolène perquè no arriba a discurs el que ha dit). Sarkozy l'ha bipolaritzat clarament entre dreta i esquerra de cara a la segona volta per buscar el seu vot, molt legítim. Bayrou ha fet un gran discurs tot i haver quedat fora de la cursa de la segona volta.
La idea amb la que vull acabar aquest article, és la mateixa amb la que vaig acabar far un any. Amb el permís del mestre Bayrou, li agafo la frase d'aquesta nit:
"A partir de ce soir, la politique française va changer et elle ne sera plus jamais comme avant. Il y a enfin un centre en France"
Fa un any deia que tan de bo hi hagués un Villepin a la Moncloa, que pogués dur uns canvis al país. Per mí també segueix vigent ara, però també vull seguir somiant. Tan de bo el país veí inicies el camí per deixar aquest bipartidisme ranci i es posesin a treballar de valent. Està demostrat que la forma d'espavilar és a base de garrotades. Per tant, la forma d'espavilar Espanya és diu François Bayrou.
Fa un any deia que tan de bo hi hagués un Villepin a la Moncloa, que pogués dur uns canvis al país. Per mí també segueix vigent ara, però també vull seguir somiant. Tan de bo el país veí inicies el camí per deixar aquest bipartidisme ranci i es posesin a treballar de valent. Està demostrat que la forma d'espavilar és a base de garrotades. Per tant, la forma d'espavilar Espanya és diu François Bayrou.
dilluns, d’abril 09, 2007
divendres, de març 30, 2007
Parlem d'en Bolaño (contra amb Saldaña)
Abans d'escriure quatre ratlles, sempre és bo pensar per on decantaràs l'escrit. Porto bastanta estona, i només em surten renecs. Un to mínimament educat serà difícil, però s'intentarà. Sort que l'ambient encara m'ajudarà (a la sala de l'aeroport només hi ha un senyor que s'intenta acabar totes les pastes i begudes de la sala VIP mentre tothom està als mostradors exteriors demanant explicacions de les impuntualitats dels vols).
Bé, posem fil a l'agulla. Des de què el sr. Saldaña i jo vem acordar d'escriure sobre BOlaño, alguna vegada vaig tenir el flash d'escriure l'article en funció de la dimissió de Bolaño. No sé com el meu cap va pensar tal tonteria, al cap i a la fi el sr. Bolaño representa la maquinària sociolista més sectària. Anem a pams, anàlisis com quan èrem petits: Emissor: Antonio Bolaño Receptor: Jordi Barbeta Missatge: "No pararé fins a fotre't" Canal: Telefònic. Codi: Llengua castellana parlada.
Síntesis: Antoni Bolaño, cap de comunicació de la Presidència de la Generalitat, amenaça a un periodista d'un mitjà de comunicació privat. Fa més d'una setmana i aquí ningú ha dimitit. El sr. Bolaño no dimitirà pel que sembla, tot i que sí que s'ha disculpat. El sr. Bolaño no ha portat Barbeta als tribunals, fet que demostra que l'insult és verídic. Per què la veu de l'alta institució pública d'aquest país amenaça a un periodista i tot queda igual? Forma part de la maquinària sociolista, volen desprestigiar la Generalitat tant com puguin per aigualir-la a una simple administració autonòmica (embarco). Ho estan fent, ho estem patint, i no pararan fins aconseguir-ho del tot. El sr. Bolaño és una peça d'aquesta màquina, i ni Montilla ni Bolaño se'ls hi ha passat pel cap treure aquesta peça de la màquina.
Estic escrivint molt malament, però es que no puc ordenar les idees. Ho trobo tot fora de mida i no sé argumentar-ho. Suposo que els que no tenim la mà trencada ens sol passar.
El passeig de l'avió pel Prat em fa agafar son després d'una nit sense dormir (repassant els apunts per l'examen d'avui). Deixo l'article a sobre la tauleta de l'avió, així si el sr. Portella, president de l'ACB, s'aburreix, podrà tenir la primícia de l'article d'avui divendres. Abans de recolzar-me a la finestreta i descansar, vull acabar l'article amb una frase del sr. Saldaña:
"Los profesionales de la SER, EL PAIS, CUATRO, entre muchos más, son los que nos hacen tener esperanzas en el estado de derecho, la libertad y la democracia"
P.D. Óscar, espero que em donis les gràcies per no haver comentat tal bajanada
divendres, de març 23, 2007
Nova etapa al Girem la truita
Tots sabem que estar al dia és més que important per no quedar enrere en aquest món que cada dia va més ràpid. Fet d'això, aquest blog no pot ser menys i ha de posar-se les piles. Com? Molts dels que soleu visitar aquest blog, recordareu de fa temps que va haver-hi un encreuament d'articles entre el meu blog i el blog de l'Óscar García Saldaña.
Aquest divendres, hi havia l'entrega dels premis Ciutat de Cornellà 2007. És un dels moments de l'any on trobes mig poble de Cornellà, i com no havia de ser, l'Óscar i jo ens hem trobat. Després d'unes rialles sobre l'últim afer que vem tenir, hem decidit iniciar un cara a cara entre blogs. És a dir, nosaltres triarem un tema d'actualitat i ens posicionarem els dos. A partir d'aquí, s'obre el diàleg!
No puc adelantar més coses perquè la veritat, no hem acordat res més. Suposo que la forma s'anirà pulint amb el temps per fer-ho més àgil i dinàmic. Encara no vull adelantar el tema, que l'iniciarem el proper divendres, però, no dubteu que es tracta de la més pura actualitat política en el sentit estricte.
dilluns, de març 19, 2007
Sense poder estudiar tranquil...
Porto uns dies on les actualitzacions al blog són més aviat minses. Si em dedico a mirar enrera, m'adono que els moments on actualitzo menys el blog és quan estic d'exàmens, mentre que quan es donen més entrades són en temps de "vacances" o menys feina. Bé, vist des d'aquest punt de vista, he d'estar content. M'havia plantejat actualitzar el blog més endavant, per centrar-me en el que em toca. Però, com sempre, l'actualitat fa canviar el ritme de vida de tots.
La notícia ha sortit a tot els mitjans que no estan controlats encara pel Govern de la Generalitat, tant directament com indirectament. M'estic referint a la política que practica el Partit Socialista, coneguda com a sectarisme, sent la mostra d'això el que surt de la boca d'Antonio Bolaño, director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat. Tot seguit enganxo el fragment de l'article d'en Jordi Barbeta a la Vanguardia:
"El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado “a gusto”, al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: “Te juro que no voy a parar hasta joderte”, dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe “antiguo” del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo".
“Te juro que no voy a parar hasta joderte”. Això és el que porten fent el PSC des del moment en què Pablo Iglesias va posar la pedra a aquest partit. I els dirigents actuals sembla que ho saben a la perfecció. Però, això va més enllà d'una simple acusació professional, és un atac a totes aquelles persones que practiquen la seva professió lliurament, o bé están en un altre bàndol. En definitiva, dedico l'article d'avui a totes aquelles persones que estan sota els efectes d'aquesta frase, i perquè no, en aquest cas, també me'l dedico a mí mateix per estar sota els efectes d'aquesta pressió partidista.
dimarts, de febrer 20, 2007
IDEES DICTATORIALS COMUNISTES A LA GENERALITAT!
Ara mateix em sento estupefacte. Només faig que llegir i llegir, i cada vegada la impotència creix més en mí. La raó és molt sencilla. El partit satèl·lit del PSC, la coalició d'ICV-EUiA, està formada per un conjunt de petits partits que formen aquestes sigles. En concret, el partit EUiA, format pel Partit dels Comunistes de Catalunya, el PSUC viu, el Partit Obrer Revolucionari i tants d'altres, tenen uns idearis ancorats a principis del segle XX amb tics, que sota el meu modest punt de vista, sobrepassen la ratlla constitucional.
L'elegit és el Partit Obrer Revolucionari (POR). Tot seguit mostro l'article primer dels Estatuts d'aquest partit, és a dir, l'espina dorsal que vertebra aquest partit:
Article 1
El Partit Obrer Revolucionari (POR) lluita per agrupar el conjunt de l'avantguarda obrera de l'Estat espanyol sota els principis del socialisme, la supressió de l'explotació del treball assalariat i la instauració, en darrer terme, d'una societat de productors i productores lliures, el comunisme. Per aquest motiu, el POR defensa la dictadura del proletariat, és a dir, la presa del poder polític per part de la classe obrera expropiant la burgesia i destruïnt l'Estat a través de la insurrecció armada, amb l'objectiu d'instaurar un règim republicà fonamentat en els Consells Obrers i en un govern d'obrers i camperols.
Estem a l'any 2007, ni fa 4 dies de la Internacional ni dels anys trenta del segle passat! Com pot ser que un partit que defensa la via armada per fer valer el seu criteri, actualment no només formi part d'un partit, sinó d'un partit de al Govern de la Generalitat? Com és que un partit que defensa la via armada per aconseguir els seus objectius, la llei de partits no fa res al respecte? Si hem d'aplicar aquesta llei, sota el meu punt de vista discutible en alguns aspectes, s'ha d'aplicar per tothom!
Aquesta situació és indignant, i és un INSULT en majúscules a la gran majoria de ciutadans del nostre país. Això no pot quedar aíxi. i l'únic que puc demanar com a demòcrata, l'expulsió fulminant del Partit Obrer Revolucionari del partit de govern d'EUiA. Esperem que pel bé del nostre sistema democràtic s'actui de la forma més pertinent.
diumenge, de febrer 11, 2007
dissabte, de febrer 10, 2007
TV3, llums i ombres
Durant una generació TVC ha assumit i exercit la responsabilitat històrica de liderar la recuperació de la llengua i la cultura a nivell públic. El reconeixement popular d'aquest lideratge ha estat constant. Com s'explicaria, per exemple, l'èxit de La Marató de cada any si no fos així? Com s'explica la fidelitat d'unes elevades cotes d'audiència en les franges del prime time? La recent enquesta del CAC confirma l'alta consideració de la població catalana per l'oferta de TVC: TV3 és el canal que un 61 % mira amb més freqüència, que un 40 % diu preferir (contra el 10,6 % de la segona preferència per Tele-5), que té la millor programació (un 40 %) i que informa millor (37,6 %). L'encert d'algunes línies de producció de TVC, sobretot en sèries (Porca misèria, Ventdelplà, Polònia, etc.) està fora de dubtes. La seva contribució al doblatge audiovisual (amb un fons actual de 50.000 hores i uns 6.000 films), insubstituïble. Cert, hi ha bones raons per a la satisfacció.
Hi ha raons per a la preocupació? És obvi que TV3 i tota la CCRTV continua sent l'objecte desitjat dels polítics. TV3, com Catalunya Ràdio, canals emblemàtics del (petit) poder mediàtic català, no pot deslliurar-se de les pugnes partidistes. Ara, caldria blindar la Corporació per garantir dos propòsits essencials: la independència política i l'eficàcia com a servei públic català. En els dos camps sorgeixen dubtes. Els partits han fracassat en la reforma de la CCRTV des de 1999, quan el Parlament l'exigí en un termini de sis mesos.
Però el neguit de molts sectors té més a veure amb els dubtes sobre el compromís fundacional de TV3 i la TVC, és a dir, sobre el seu paper central en la reconstrucció nacional, i especialment en la recuperació de la llengua i la cultura. De raons d'inquietud no en falten. Els Telenotícies, per exemple, l'emblema més prestigiós de la casa, han rebut acusacions de manca de qualitat, de rigor o d'ambició. De fet, la recent substitució del cap d'informatius i la promesa de remodelatge del Telenotícies del vespre donen la raó als crítics. Altres crítiques apunten al deficient nivell de qualitat de la llengua o a la progressiva penetració de l'espanyol en la programació. També preocupen les relacions amb el sector català de la producció independent.
Ara bé, l'autèntic pànic ve de més enllà de l'Ebre. El nou entorn televisiu i multimèdia espanyol, cada dia més agressiu, va ocupant territoris i recursos sense pietat. Això es tradueix en més canals en espanyol i en menys audiència per als catalans. Les dades d'audiència van registrant la lenta, però persistent, erosió del consum televisiu català. El 2006 TV3 se situava en tercera posició amb una mitjana de 18,2 %, a la baixa respecte de la del 2005 (19,6%), de la del 2004 (19,9%), de la del 2003 (21,1%), etc. El segon canal, K3/33, també sofria una baixada de quota (4,3%). Sumant avui la quota dels dos canals de TVC (22,5%) més una petita proporció d'altres canals en català, tenim la següent proporció del consum quotidià i acumulat de televisió a Catalunya: 25% en català, 75 % en espanyol. Com arribar al 50%?
En suma, no sols de llengua viu l'espectador d'ara i el navegant de demà: és tot un món vist, viscut, compartit, imaginat, el que troba (o no) a disposició. Abans n'hauríem dit la pàtria en representació. Quin horitzó ens prometen els governs amics a la pantalla de casa? Potser ja no ens calen enemics, només més canals de televisió. La resistència, TV3 inclosa, ja caurà.
Josep Gifreu
TV3 és objecte aquests mesos d'un important debat polític i ciutadà. El sector crític concentra en TV3 dures acusacions d'incompliment dels seus objectius fundacionals. El sector més conformista hi contesta esgrimint la gran acceptació que mereix TV3 i tota l'oferta del grup Televisió de Catalunya (TVC). Sortosament, parlem d'una televisió d'èxit, d'un fenomen realment popular, i és lògic que estigui al punt de mira de tothom, sobretot dels polítics. El fet és que l'evolució recent de tot el grup públic CCRTV i de la seva cara més visible, TV3, suscita valoracions contraposades. On es troba la veritat de TV3?
Durant una generació TVC ha assumit i exercit la responsabilitat històrica de liderar la recuperació de la llengua i la cultura a nivell públic. El reconeixement popular d'aquest lideratge ha estat constant. Com s'explicaria, per exemple, l'èxit de La Marató de cada any si no fos així? Com s'explica la fidelitat d'unes elevades cotes d'audiència en les franges del prime time? La recent enquesta del CAC confirma l'alta consideració de la població catalana per l'oferta de TVC: TV3 és el canal que un 61 % mira amb més freqüència, que un 40 % diu preferir (contra el 10,6 % de la segona preferència per Tele-5), que té la millor programació (un 40 %) i que informa millor (37,6 %). L'encert d'algunes línies de producció de TVC, sobretot en sèries (Porca misèria, Ventdelplà, Polònia, etc.) està fora de dubtes. La seva contribució al doblatge audiovisual (amb un fons actual de 50.000 hores i uns 6.000 films), insubstituïble. Cert, hi ha bones raons per a la satisfacció.
Hi ha raons per a la preocupació? És obvi que TV3 i tota la CCRTV continua sent l'objecte desitjat dels polítics. TV3, com Catalunya Ràdio, canals emblemàtics del (petit) poder mediàtic català, no pot deslliurar-se de les pugnes partidistes. Ara, caldria blindar la Corporació per garantir dos propòsits essencials: la independència política i l'eficàcia com a servei públic català. En els dos camps sorgeixen dubtes. Els partits han fracassat en la reforma de la CCRTV des de 1999, quan el Parlament l'exigí en un termini de sis mesos.
Però el neguit de molts sectors té més a veure amb els dubtes sobre el compromís fundacional de TV3 i la TVC, és a dir, sobre el seu paper central en la reconstrucció nacional, i especialment en la recuperació de la llengua i la cultura. De raons d'inquietud no en falten. Els Telenotícies, per exemple, l'emblema més prestigiós de la casa, han rebut acusacions de manca de qualitat, de rigor o d'ambició. De fet, la recent substitució del cap d'informatius i la promesa de remodelatge del Telenotícies del vespre donen la raó als crítics. Altres crítiques apunten al deficient nivell de qualitat de la llengua o a la progressiva penetració de l'espanyol en la programació. També preocupen les relacions amb el sector català de la producció independent.
Ara bé, l'autèntic pànic ve de més enllà de l'Ebre. El nou entorn televisiu i multimèdia espanyol, cada dia més agressiu, va ocupant territoris i recursos sense pietat. Això es tradueix en més canals en espanyol i en menys audiència per als catalans. Les dades d'audiència van registrant la lenta, però persistent, erosió del consum televisiu català. El 2006 TV3 se situava en tercera posició amb una mitjana de 18,2 %, a la baixa respecte de la del 2005 (19,6%), de la del 2004 (19,9%), de la del 2003 (21,1%), etc. El segon canal, K3/33, també sofria una baixada de quota (4,3%). Sumant avui la quota dels dos canals de TVC (22,5%) més una petita proporció d'altres canals en català, tenim la següent proporció del consum quotidià i acumulat de televisió a Catalunya: 25% en català, 75 % en espanyol. Com arribar al 50%?
En suma, no sols de llengua viu l'espectador d'ara i el navegant de demà: és tot un món vist, viscut, compartit, imaginat, el que troba (o no) a disposició. Abans n'hauríem dit la pàtria en representació. Quin horitzó ens prometen els governs amics a la pantalla de casa? Potser ja no ens calen enemics, només més canals de televisió. La resistència, TV3 inclosa, ja caurà.
Josep Gifreu
Catedràtic de comunicació a la UPF
Diari Avui, 10/02/07
diumenge, de gener 28, 2007
Matrimoni antisistema amb més de 220.000 euros/any
Anem a fer els ingressos del matrimoni Saura-Mayol. Comencem per la sra. antisistema de la casa, que cobra l'irrisori sou de 100.000 €/l'any, i algun altre plus que no podem saber. El seu marit s'emporta la palma: el seu sou de conseller és de 119.412 €. Però, gràcies a Déu que hi ha incompatibilitats de sous públics, pq sinó, el matrimoni Saura-Mayol ingresaria molt més dels 220.000 €/any. Com que en Saura no ha renunciat al seu escó de diputat, és el president del grup dels postcomunistes i viu a la ciutat de Barcelona, el sou que sortiria del Parlament de Catalunya seria de 109.419 €. Així, el matrimoni Saura-Mayol ingresaria al voltant de 330.000 €/any, o traduït a les antigues pessetes, prop de 55.000.000 milions anuals! Bé, actualment només són 36.000.000 milions de pessetes mínim pq aquesta llei encara no l'han derogat. El debat que vull obrir no és si els polítics cobren molt o poc, si s'ho mereixen o no...el debat és simple: es mereix el matrimoni postomunista Saura-Mayol cobrar aquesta quantitat? Quina feina fan a l'Administració pública?
dimecres, de gener 24, 2007
Com començar el dia de bones i com acabar-lo cabrejat
Avui, he complert amb el meu ritual diari d'obrir l'Avui i dirigir-me a la meva columna preferida. És la forma perfecte de començar el dia. Diuen que fer exercici de bon matí, una bona dutxa, un bon cafè... és la millor forma de començar el dia. No és el meu cas. El meu és obrir un gran diari i llegir el Joan Oliver. El Joan Oliver és el periodista investigador incansable inteligent. Les seves recerques són dignes d'admirar, i de donar la volta aquella informació que d'altres ens presenten com la més normal del món. L'article d'avui em dóna energies per començar el dia:
Conseller Saura
Vull donar al conseller Saura la més cordial de les benvingudes al club dels neoliberals privatitzadors salvatges. Ahir La Vanguardia explicava que el departament d'Interior està estudiant la possibilitat de substituir els 600 policies de la Generalitat, que actualment es dediquen a vigilar presons, per agents d'un nou cos de seguretat o fins i tot per guardes de seguretat d'empreses privades. Com que de policies no és precisament que ens en sobrin, és lògic dedicar-los a aquells tasques que requereixen persones amb més capacitació en temes de seguretat i és també lògic deixar en mans d'altres persones les tasques que requereixen menys qualificació o menys autoritat. Formar policies és molt car i laboriós, no es pot fer d'un dia per l'altre. Si es vol tenir una bona policia se l'ha de pagar bé. És, doncs, lloable que els policies es dediquin a les tasques on són insubstituïbles i que d'altres tasques es cobreixin amb personal menys qualificat, més barat i més flexible. És una pràctica habitual a molts països civilitzats i és una bona decisió fer-ho a Catalunya. Felicitats, doncs, al conseller d'Iniciativa per la iniciativa. L'únic petit problema és que fins fa quatre dies Iniciativa i les altres forces d'esquerres denunciaven amb gran virulència que molts edificis de la Generalitat estiguessin custodiats per guardes de seguretat privats i deien que això era una privatització intolerable d'un servei públic i deixaven anar tot el rotllo dels neoliberals privatitzadors salvatges. Ara que tenim el responsable de policia més progre del món mundial, no només privatitzarem la vigilància d'edificis d'oficines, sinó també la de les presons. Meravellós.
Vull donar al conseller Saura la més cordial de les benvingudes al club dels neoliberals privatitzadors salvatges. Ahir La Vanguardia explicava que el departament d'Interior està estudiant la possibilitat de substituir els 600 policies de la Generalitat, que actualment es dediquen a vigilar presons, per agents d'un nou cos de seguretat o fins i tot per guardes de seguretat d'empreses privades. Com que de policies no és precisament que ens en sobrin, és lògic dedicar-los a aquells tasques que requereixen persones amb més capacitació en temes de seguretat i és també lògic deixar en mans d'altres persones les tasques que requereixen menys qualificació o menys autoritat. Formar policies és molt car i laboriós, no es pot fer d'un dia per l'altre. Si es vol tenir una bona policia se l'ha de pagar bé. És, doncs, lloable que els policies es dediquin a les tasques on són insubstituïbles i que d'altres tasques es cobreixin amb personal menys qualificat, més barat i més flexible. És una pràctica habitual a molts països civilitzats i és una bona decisió fer-ho a Catalunya. Felicitats, doncs, al conseller d'Iniciativa per la iniciativa. L'únic petit problema és que fins fa quatre dies Iniciativa i les altres forces d'esquerres denunciaven amb gran virulència que molts edificis de la Generalitat estiguessin custodiats per guardes de seguretat privats i deien que això era una privatització intolerable d'un servei públic i deixaven anar tot el rotllo dels neoliberals privatitzadors salvatges. Ara que tenim el responsable de policia més progre del món mundial, no només privatitzarem la vigilància d'edificis d'oficines, sinó també la de les presons. Meravellós.
Regidora Mayol
I mentre en Saura posa seny i s'afegeix al club dels realistes (per alguns anomenat club dels privatitzadors neoliberals salvatges), la senyora Mayol, que comparteix amb el conseller alguna cosa més que la militància política, declara davant les càmeres de televisió que ella se sent "antisistema" i que dóna suport a les campanyes d'objecció fiscal contra les despeses de Defensa. No deixa de ser curiós que la senyora del senyor de la policia estigui contra la despesa en Defensa, però encara és més sucós que parli bé de l'objecció fiscal quan els dos sous que entren a casa seva (dos bons sous) surten de la Hisenda Pública. O sigui, dels impostos que paguem vostè i jo.
I mentre en Saura posa seny i s'afegeix al club dels realistes (per alguns anomenat club dels privatitzadors neoliberals salvatges), la senyora Mayol, que comparteix amb el conseller alguna cosa més que la militància política, declara davant les càmeres de televisió que ella se sent "antisistema" i que dóna suport a les campanyes d'objecció fiscal contra les despeses de Defensa. No deixa de ser curiós que la senyora del senyor de la policia estigui contra la despesa en Defensa, però encara és més sucós que parli bé de l'objecció fiscal quan els dos sous que entren a casa seva (dos bons sous) surten de la Hisenda Pública. O sigui, dels impostos que paguem vostè i jo.
Aquest article em dóna motius suficients per dir que encara queden periodistes a l'alçada del país. Bé, el dia va passant fins que va arribant l'hora d'anar-lo tancant. Avui tinc l'ocasió d'escarxofar-me davant del sofà (no gaire usual) i gaudir una estona de "la seva". Enganxo el programa amb el títol més adient del que penso de la presentadora, No em ratllis! L'ex-ministre José Bono es preguntat per un nen si a Espanya ens tenen mania els catalans. Contesta el sr. Bono:
"[...] Yo tengo hacia Catalunya un gran cariño, entre muchas otras razones, pq en esta tierra de Catalunya han dado la oportunidad para que pudieran vivir miles de ciudadanos de mi tierra, Castilla la Mancha, que allí no tenían posibilidad de progresar. Vinieron aquí y hoy son catalanes integrados. Esto es algo que tenemos en deuda con Catalunya. Catalunya son todos los catalanes, el progreso que crean, el impulso, el deseo de avanzar y de progresar. Sin ellos, España sería más pobre".
Estan en deute? Quin deute? Els hi condonem si és que existeix, sense cap problema! "Sin ellos, España sería más pobre"! No em queden energies per comentar el que pensa. Em supera. Com pot la televisió pública del país posar en audiència personatges (i presentadores) així en horaris de màxima audiència? Així mai eixugarem els 200 M € de deute de la Corpo! Jo estic pagant aquest programa i em sento estafat a casa meva. No puc més, he d'anar a dormir. Només puc pensar que demà serà un dia millor, i el meu consòl és el regal que em farà el Joan Oliver al matí següent.
dilluns, de gener 08, 2007
Diferències dins del mateix PSOE a Catalunya
Entrevista a "El País"
P. Los alcaldes se han sustituido a media legislatura. ¿Los ciudadanos no pueden sentirse decepcionados al ver que la persona que votaron abandona sus responsabilidades?
R. Las personas están inmersas en su cotidianeidad; no he visto que piensen tanto en los políticos. Algunos cambios se han efectuado a mitad de mandato, otros hace sólo pocos meses, como en Esplugues, mientras que en Sant Boi, la alcaldesa continuará el mandato hasta el final.
P. ¿Cuáles son las expectativas electorales?
R. Creemos que podemos consolidar todas las alcaldías que tenemos. En Molins de Rei y Esparreguera ganamos las municipales y esto se tiene que respetar. Intentaremos volver a ser el primer partido para obtener alcaldía. También queremos mejorar en El Prat y Pallejà.
P. Visto lo que ha pasado en la Generalitat sorprende que un dirigente del PSC diga que se tiene que respetar al ganador de las elecciones.
R. Cuando lo afirmo es porque hay otras formaciones de izquierda que piden lo mismo [en referencia a ICV de Sant Feliu, donde gobierna el PSC]. En esta comarca siempre ha habido tradición entre las izquierdas de respetar los resultados.
dimarts, de gener 02, 2007
He trobat aquest article de la Teresa Pàmies just després del triomf a contrapronòstic de Jordi Pujol a l'any 1980. Aquí el deixo...
Els tòpics no serveixen
Teresa Pàmies, AVUI 29 de març 1980
[...] Convergència i Unió és la coalició de dos partits catalans nacionalistes, burgesos, liberals i defensors d'això que en diuen "economia de mercat" o "model occidental" eludint la definició correcta: sistema capitalista. Ignoro quants militants apleguen ambdues formacions, però sabem que acaben de concedir-lil llur confiança més de 700.000 ciutadans de Catalunya. Sabem, també, que a Catalunya no hi ha 700.000 banquers, membres de Consells d'Administració, especuladors financers i "altres sangoneres oligàrquiques" com dèiem als anys trenta[...]
La coalició de Convergència i Unió ha fet una campanya basada en el rebuig de tota col·laboració amb els marxistes i ha emprat els tòpics anticomunistes més tronats. Error que Jordi Pujol està pagant a l'hora d'organitzar un govern que "aixequi Catalunya" o sigui, a l'hora de complir la promesa feta als seus electors. Ha obtingut 43 diputats (CiU), però els marxistes (PSC-PSUC) n'han assolit 58. Aquesta és una realitat que la coalició guanyadora i les formacions afins han de tenir present si no volen crear una situació sense sortida. I Catalunya, marxistes inclosos, necessitem sortir-ne [...]
Una victòria a les urnes s'ha de consolidar i justificar amb una política que correspongui a les necessitats objectives i no a les fòbies, sempre subjectives. Si persisteix en la seva consigna de "prescindir" dels comunistes, no aixecarem Catalunya ni aixecarem res. No és que els comunistes no el deixem governar, sinó que és impossible de governar marginant 500.000 catalans que han votat PSUC.
Un bon polític ha de tenir el coratge de desdir-se d'afirmacions que la realitat dinàmica s'encarrega de revisar. No fóra la primera vegada que Jordi Pujol s'equivoca, però no oblidem que si errar és d'humans, rectificar a temps és de savis.
Qui s'ha de retractar? Jordi Pujol o la comunista-marxista? Debat obert...
dilluns, de gener 01, 2007
Ja hem baixat del turó des d'on contemplàvem el poble anegat.
Ja hem restaurat les cases i refet els camins.
Ja hem anat a honorar els morts al cementiri.
Ara, d'aquest poble nostre, recuperat, n'hem de fer un gran poble.
No gran per la seva dimensió.
Gran per fidelitat al que sempre ha estat.
Gran per la seva generositat.
Gran per la seva manganimitat per la seva ambició noble.
I així ho farem. I així ho fareu.
Jordi Pujol i Soley, Octubre de 2003
dissabte, de desembre 23, 2006
La incultura del PSC té dos noms: MONTILLA I GARCÍA SALDAÑA
No m'agrada seguir el joc a aquelles persones que no es mereixen el meu temps, però els atacs rebuts per part d'un conciutadà meu de les files del PSC, Oscar García Saldaña, es mereixen una resposta contundent i sense cap mena de mirament.
Tot comença arran d'un comentari meu a un article publicat per García Saldaña al seu blog sobre la mort de Pinochet i la mitificació del president Allende, sota el títol "JUSTICIA VITAL, NO JUSTICIA TERRENAL. En aquest article, García Saldaña es dedica a criticar el pinotxetisme ( i amb raó), però també a mitificar la figura del President Allende. El meu comentari va en la línea de fer veure a l'autor, que no tot són flors i violes en la figura d'Allende. El comentari és el següent:
M'agradaria posar sobre la taula unes quantes idees que no surten en aquest article: Allende va ser un president nefast. El cop militar, que condemno igual que el règim, va ser degut a l'inoperància del govern d'Allende, ja que en aquells moments la situació econòmica era crítica, i planava sobre el país l'ombra del comunisme. Allende no va ser fort, i d'aquí es justifica el cop d'Estat. Allende no es cap màrtir, va ser un president inútil per un país com Chile. A més, es va suïcidar per convertir-se en màrtir. I ja que critiquem tant la dictadura, gràcies a les reformes neoliberals dels Chicago Boys, el país està on està ara, i no té res a veure amb Cuba, Venezuela o Bolívia governada per l'esquerra retrograda neocomunista.
He tornat a llegir el meu comentari, i després de donar unes quantes voltes a la qüestió, tal i com em demana l'autor vull demanar disculpes pel meu comentari. El motiu pel qual vull demanar disculpes és per la meva dificultat d'expressió nata en mí. No he sigut capaç de transmetre tot allò que volia transmetre, així que demano disculpes. I què millor que demanar disculpes, que explicar cadascuna de les meves frases del meu comentari. Company Saldaña, em retracto en forma, no en contingut:
- El cop militar, que condemno igual que el règim, va ser degut a l'inoperància del govern d'Allende, ja que en aquells moments la situació econòmica era crítica, i planava sobre el país l'ombra del comunisme. La situació en aquells moments era que Salvador Allende havia guanyat les eleccions del 1970, en coalició amb els comunistes i altres partits menors, i durant els primers 1000 dies del seu mandat va portar canvis que van ser molt mal vistos per una àmplia part de la societat xilena: va nacionalitzar la banca, va estabilitzar els sectors claus de l'economia i va executar una redistribució agrària on en només un any va expropiar més de dos milions d'hectàrees. La ultraesquerra oficialista també pressionava per imposar les seves polítiques en el precari govern d'Unitat Popular. Em vull retractar sobre la frase de "planava sobre el país l'ombra del comunisme" perquè en realitat no planava, sinó que Allende l'estava començant a aplicar amb totes les conseqüències que això portava!
- Allende no va ser fort, i d'aquí es justifica el cop d'Estat. Allende no es cap màrtir, va ser un president inútil per un país com Chile. Si Allende, president democràtic de Xile, hagúes engegat reformes econòmiques liberals tal i com li havien recomanat experts universitaris de l'època, Xile mai hagués patit aquesta etapa fosca de la seva història a mans de Pinochet. Per tant, el president d'un gran país com Xile, elegit democràticament i amb la missió de fer sortir el país de la greu crisi que pateix, no és capaç de posar fil a l'agulla i es refugia en el comunisme, Allende rep el qualificatiu d'inútil per la meva part.
- A més, es va suïcidar per convertir-se en màrtir. Aquí vull relacionar-ho amb la idea del comentari anterior sobre el suposat màrtir que s'embolcalla a Allende. Tot seguit exposo: Allende decidió rendirse y deponer las armas. Entonces —según el testimonio de uno de sus doctores, Patricio Gijón, que regresó para llevarse su mascarilla antigás— con el fusil AK-47, se sucicidó disparándose en la barbilla, explotando la bóveda craneana y muriendo instantáneamente. Palacios entró en el Salón Independencia, y se encontró con Allende y el doctor Girón. Reconoció al presidente por su macizo reloj Galga Coulde. Tot sembla indicar que el fusell AK-47, amb el que es va suicidar, va ser el mateix que Fidel Castro va regalar a Allende temps enrera: Cargaba con un fusil AK-47 (regalo de Fidel Castro) y el GAP ingresó al palacio de Gobierno dos ametralladoras y tres RPG-7, además de sus armas personales. Un s'ho pot creure o no, però també hi ha la versió i es pot demostrar, de la presència d'agents especials de Fidel Castro que van disparar a Allende per convertir-lo en màrtir. Sí, sí...sembla molt bèstia però és així! Si Salvador Allende l'haguessin assasinat l'exèrcit sublevat, tothom ens recordaria que Pinochet va matar a Allende. Però, qui ha sentit en algun mitjà de comunicació que el van matar? Algú ha llegit alguna cosa al TBO o al BOE? En cap, la majoria callen. Ho fan per poder atacar al règim de Pinochet sense parts fosques. Ometre informació és tan devaluant com falsejar-la.
- Ja que critiquem tant la dictadura, gràcies a les reformes neoliberals dels Chicago Boys, el país està on està ara, i no té res a veure amb Cuba, Venezuela o Bolívia governada per l'esquerra retrograda neocomunista. Els Chicago Boys eren prop de 25 economistes xilens amb postgraus a la Universitat de Chicago de la mà de Friedman. Van aplicar un programa de privatització i de reducció de la despesa fiscal per tal de resoldre l'alta inflació i dificultats econòmiques del país als inicis dels anys setanta. Van venir reformes tributàries, reformes laborals, liberalització en molts sectors de l'economia (especialment l'agricultura), el lliure ingrès d'inversions i divises, la liberalització dels aranzels i el canvi fixe del pes amb el dòlar. En una etapa posterior, va venir la reforma de la Seguretat Social i la privatització de les empreses claus estatals. Si aquestes polítiques les hagués fet Allende, i sense voler justificar la dictadura, Pinochet mai hagués entrat en la història negra de Xile. Pel que fa a la comparativa amb Cuba, Venezuela o Bolívia m'estalvio els comentaris per la seva extensió i facilitat de rèplica.
Bé, ja m'he retractat de la meva manca d'expressivitat. Ara toca agafar l'article que fa l'Òscar García Saldaña sobre el meu comentari, que rep el nom de "EN MI BLOG NO! "SEÑOR" JORDI ROSELL SEGURA". Per fer un resum, té uns fonaments tan forts com el Tripartit I i II. Comencem:
- “Señor” Jordi Rosell, su visión y comentarios coincide exactamente con las excusas y formulas con las que los poderes económicos y de la alta sociedad tanto Chilena como Estadounidenses de la época daban la razón al golpe militar de Pinochet. Si els poders econòmics xilens eren els camperols que amb la seva suor s'havien guanyat la seva terra i els hi va ser expropiada, si els poders econòmics xilens eren els empresaris que havien arriscat en crear indústries i donar feina als xilens i els hi va ser expropiada, si els poders econòmics eren els inversors que no podien treure els diners del banc, o era el poder democràtic del president Nixon al capdavant de la potència més gran del món, jo em sento orgullós de poder-me aliniar amb ells.
- “Señor” Jordi Rosell Segura, que la política económica no justifica un golpe de estado y mucho menos “la sombra del comunismo”, expresión que utilizaban los grandes lideres del Franquismo para asustar a la ciudadanía...que viene el lobo!! Els grans líders del Franquisme no podien fer servir aquestes expressions perquè tenien les mans tacades de sang igual que bona part dels comunistes d'aquella época i actuals. Jo, que no les tinc, dic en alt que l'ombra del comunisme, encarnada en llops assassíns, reben el nom de: Lenin, Mao, Stalin, Castro, Krushev, Carrillo... Sr. Saldaña, molts ciutadans han sigut atemorits per aquests llops comunistes, i d'altres ja no ho poden explicar. No frivolitzi sobre el comunisme!
- "Señor” Jordi Rosell, no le permito en mi blog que diga la afirmación como: “A més, es va suïcidar per convertir-se en màrtir”. Permítame que le diga que esta afirmación que ha hecho en mi blog es la misma que los que gritaban a favor de Pinochet hace dos dias en la puesrta de su entierro:....¡Y no se ha suicidado!, enclara alucsión de burla hacia Allende. Ja ho he justificar anteriorment, no s'aguanta per enlloc. Si el sr. Saldaña vol seguir enganyat i seguir pensant que tots els governs d'esquerra ho fan perfecte, segueixi dormint tranquil!
- Como se sentiría el “Senyor” Rosell, tan estudioso, tan universitario, tan entendido en economía, tan nacionalista radical y despreciador de otras visiones políticas...¿¿¿si le digo yo que Companys se dejo coger por Franco para hacerse un mártir???? Bé, no em considero estudiós, només compleixo amb les meves obligacions com a estudiant, no em considero "tant universitari", tan sols universitari a seques, no em considero tan entès en economia, lo just per caminar en aquest món, no em considero nacionalista radical, tan sols estimo el meu país y, no em considero despreciador d'altres visions polítiques, només les qüestiono. La segona part del comentari del García Saldaña encara em fa més gràcia. Pretén atacar-me amb la seva incultura, només pensa en atacar tot allò que representa les arrels d'aquest país. Primer punt, el sr. Saldaña és un mediocre perquè es pensa que atacant la figura del President Companys m'ataca a mí; va molt equivocat. I segon punt, que considero més important i li donc la raó de rebot: Sr. Saldaña, té raó, Companys es va deixar matar o va fer un cert dramatisme per passar a la història de Catalunya com un màrtir. Personalment, una persona que no es capaç de controlar les faccions comunistes, cenetistes i faistes el dia 19 de juliol de 1936, perdent el control del carrer en mans d'uns decelebrats, que crea el Comité de Milícies Antifeixistes com a contrapoder a la Generalitat, com a President que no sap controlar els fets de Maig del 1937, com a dirigent de partit que ensorra ERC durant els anys 30 després de la mort de Macià, com a President de la Generalitat que declara l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934 amb només 400 mossos d'esquadra durant tan sols 10 hores... per tots aquests motius, i més, considero Companys un mediocre. I si, el President Companys, després de tota una vida buida políticament, serà recordat per un ampli ventall de la societat per ser afussellat per les tropes franquistes el 16 d'octubre de 1940. Miri, els grans líders polítics són aclamats per les masses. El President Macià va omplir la plaça Sant Jaume, el 25 de desembre del 1933 tota Barcelona plorava davant del feretre de Macià, quan Pujol era investit President de la Generalitat, omplia la plaça Sant Jaume. El sr. Companys mai va omplir res, ni el dia del seu afussellament Barcelona s'en va adonar. Aquí trobo un cert paral·lelisme amb el dia de la pressa de possessió de Montilla. Reflexioni sobre el que li dic. Veu sr. Saldaña, em trobo en posició de criticar i posar en entre dit tot allò que considero condemnable. L'encoratjo a fer el mateix i no fer les pantonímies que fa sempre des de la seva mediocritat defensant en el que creu sense una visió crítica.
- “Señor” Jordi Rosell, hago el llamamiento a los militantes y simpatizantes de Convergencia i Unió (partido con una gran cultura democrática y pilar de la Catalunya que hoy conocemos) que le recriminen este comentario hacia una figura democrática al mismo nivel que la del President Companys!!! Deixi estar la militància de CiU i faci feina a casa seva. Li recomano que regali cultura aquest Nadal entre els seus, serà millor per tots (si no sap diferenciar entre cultura i superficialitats, truquim que l'ajudaré amb molt de gust). Bé, gràcies per dir que CiU és el pilar de la Catalunya que avui coneixem, perquè sense CiU durant 23 anys avui tot seria buit. A, per cert, figura democràtica del President Companys, en podem parlar un altre dia, hi ha un parell de punts que no són aigua clara democràtica.
- “Señor” Jordi Rosell, después de haber visto la intervención con la que ha descrito y expresado su opinión sobre Salvador Allende, le pido que no vuelva a escribir en mi blog y que no lo visite. Bé, no faré servir cap paraula meva per contestar-li el que em demana, faré servir la seva presentació al blog per respondre-li:
Bienvenidos a mi espacio personal en la red. Tengo 28 años, vivo en la ciudad de Cornellà de Llobregat. Me considero progresista y de izquierdas.De antemano os agradezco vuestra visita y os animo a participar mediante comentarios en los artículos o pensamientos que he desarrollado en mi blog.
Avui em sento orgullós del meu blog, del nom que li vaig donar. La funció d'aquest és capgirar les coses, i fer veure que una altra visió del que ens tenen acostumats és possible. Gràcies sr. Saldaña per brindar-me aquesta nova oportunitat, i espero que no sigui l'última. Que l'hagi deixat en evidència no l'ha de fer tremolar ni desanimar-se, només l'ha d'encoratjar a seguir treballant dia a dia per superar-se a si mateix i ajudar a aquest país tant com faci falta. Aquest país necessita gent preparada i no estaquirots que es dediquen a repetir consignes que li donen. Li dic amb la mà al cor sr. García Saldaña. Res em farà sentir millor que arribi el dia en què pugui canviar el títol d'aquest article per un de més positiu. Passi un feliç Sant Nadal entre els qui l'estimen. Bon Nadal.
dijous, de desembre 14, 2006
Monarquia o República?
Es conegut el vell debat sobre si monarquia o república. Aquí intervenen molts factors, ja sigui la identificació nacional, el sistema a elegir...però sempre apareix l'argument que la monarquia ens surt més cara. Aquest argument es molt poc sòlid, ja que moltes vegades es parla des de la incultura i el que diuen els altres. Vull fer una comparación entre el cas de França i Espanya. La quantitat que rep la Casa Reial espanyola és de 8.28 milions d'euros segons la partida que es recull als Pressupostos Generals de l'Estat, tot i que aquesta xifra es pot elevar fins als 25 milions d'euros per alguns experts. Ara bé, si mirem el cas de la República Francesa, el sr. Chirac gasta més de 90 milions d'euros a l'any. Multiplica per quatre el pressupost de la Casa Reial espanyola! Si volem evitar certa demagògia en el tema, cal dir que hem de fer el rati de quant li costa a un francés i a un espanyol el seu respectiu sistema, és a dir, hem de dividir el cost total per la població de cada país. Ens surt que cada espanyol ha de pagar 0.19 €/any, mentre que a cada francés li surt per 1.42 €/any. En conclusió, que a un francés li surt més cara la República que la Monarquia. La típica afirmació que s'acostuma a fer després d'això és: "Sí, però la Casa Reial britànica gasta molt més". Mentida. La casa reial britànica gasta 56.3 milions d'euros a l'any, amb un rati de 0,93 €/any · persona, molt inferior al país gal.
En conclusió, el debat de què la Monarquia és més cara és una fal·làcia que queda aquí demostrada. Per tant, la nova pregunta que deixo anar és...
Quan Catalunya sigui sobirana...Monarquia o República?
dimecres, de novembre 29, 2006
La buidor d'un President
Són les 11:55 del dia 28 de novembre, i arribo a la plaça Sant Jaume per veure l'entrada del 128è President del meu país a Palau. Agafo el carrer del Bisbe des de la plaça de la Catedral, i em trobo en Vendrell, en Niubó i la Llansana camí de Palau. Van a pas ràpid, però jo vaig més ràpid, els adelanto.
Continuo camí de la plaça Sant Jaume, i a mig camí em trobo la flor i nata del socialisme català fent cua a l'escorcoll dels Mossos: Narcís Serra, Burniol... i quan el carrer fa baixada, veig la plaça mig buida. Suposo que tothom ja és dintre de Palau, i la gent s'ha dispersat ja. No quadra! Potser hi ha 200 persones a la plaça Sant Jaume, on 60 són Mossos d'uniforme, uns 15 de paisà, uns de 10 de protocol, uns 10 militants del PSC i els altres...curiosos! On està la part del poble de Catalunya que dóna suport al futur President? No hi és. Al arribar, entra l'Hereu acompanyat d'en Benach a Palau.Ningú diu res. Hi ha alguna cosa que no em quadra, estan passant les autoritats i sembla més aviat un enterrament que no una pressa de possessió. Ningú crida, ni tan sols aplaudiments. És una cerimònia morta.
Continuo camí de la plaça Sant Jaume, i a mig camí em trobo la flor i nata del socialisme català fent cua a l'escorcoll dels Mossos: Narcís Serra, Burniol... i quan el carrer fa baixada, veig la plaça mig buida. Suposo que tothom ja és dintre de Palau, i la gent s'ha dispersat ja. No quadra! Potser hi ha 200 persones a la plaça Sant Jaume, on 60 són Mossos d'uniforme, uns 15 de paisà, uns de 10 de protocol, uns 10 militants del PSC i els altres...curiosos! On està la part del poble de Catalunya que dóna suport al futur President? No hi és. Al arribar, entra l'Hereu acompanyat d'en Benach a Palau.Ningú diu res. Hi ha alguna cosa que no em quadra, estan passant les autoritats i sembla més aviat un enterrament que no una pressa de possessió. Ningú crida, ni tan sols aplaudiments. És una cerimònia morta.
De cop i volta, arriba en Montilla. El cotxe no para enmig de la plaça per poder anar caminant en Montilla fins a la porta, sinó que el deixa just davant, perquè no hagui d creuar la plaça. De cop, d'un sector de la plaça es senten crits de "Presidente, Presidente"! Només són 10 persones..Sí, sí...les puc comptar amb els dits de les dues meves mans. Tots els altres estem en silenci, ningú diu res. Em fixo en aquests 10 que están cridant i guaita! Una de les que criden és regidora del PSC a Cornellà (Aurora Mendo). Un altre personatge és el senyor de la fotografia que va de roig. Aquest és company de col·legi electoral a Cornellà, al col·legi Roger de Llúria-Torre de la Miranda. I els altres són de Cornellà! Per tant, 10 persones que donen suport a Montilla i a sobre militants i simpatitzants del PSC. Quina pena sento en aquell moment...
De sobte, a les 12:03 entra un cotxe molt ràpid a la plaça. Es para al mig de la plaça i...surt Jordi Pujol. En aquell moment la gent comença a parlar, "és en Pujol"; "va tard"; "això és un president i no el que tenim ara"... Es senten crits de: "Jordi estem amb tú". Ell a mig camí, aixeca el cap, mira tota la plaça i riu. Veu que la plaça és buida. Crec que li ha de venir una imatge al cap, la de l'any 1984 quan la plaça Sant Jaume era plena a vessar d'una multitud entregada a la seva persona.
En aquell moment vaig veure la diferència, vaig relacionar-ho tot. El President Pujol portava al poble de Catalunya a la plaça Sant Jaume, fins i tot no ho negaré, la militància de CiU anava a veure el seu líder perquè vibrava, ho sentia...Després va venir el nou tripartit. Es va omplir la plaça, amb militants, simpatitzants, part del poble de Catalunya que volia aquest tripartit i no en Pujol. Trobo molt legítim que hi anéssin fa 3 anys, i és bo que es faci. Però, el problema és un altre. Aquest dia, la plaça és buida, ningú vibra, ningú sent la institució del seu país a la plaça... Entenc tot en aquest moment: Pujol i Maragall han sigut Presidents del poble de Catalunya, Montilla és la buidor del poble de Catalunya.
dilluns, de novembre 06, 2006
Per un Govern Estable, Fort i Digne: MAS PRESIDENT
www.maspresident2006.com
Dissabte, a les 18:00 hores a la Plaça Sant Jaume
Article d'en Salvador Sostres que ens ha de fer pensar
"Catalunya no és un govern o un altre, perquè vam passar Felip V i vam passar el franquisme i Catalunya va seguir existint perquè existien els catalans que se la creien i l’estimaven. Hem de tenir-ho clar, Catalunya és i ha estat sempre el petit i particular esforç diari, i és això a què em refereixo quan dic que som herois catalans i volem les estrelles. No hi ha temps ni espai suficient per al derrotisme. L’endemà de l’11 de setembre del 1714 milers de catalans van llevar-se per anar a treballar i Catalunya va seguir existint a través d’ells. Era una època terrible, molt més terrible que la nostra, i Catalunya va sobreviure-la gràcies a la heroïcitat diària de milers de catalans que s’estimaven la nació per damunt de l’anècdota i de la circumstància. Hem sobreviscut temps molts pitjors que els que ara ens vénen, molt més cruels, que ens posaven molt més contra l’espasa i la paret de la desaparició. I els hem sobreviscut amb la grandesa de la nostra perseverança i de la nostra autoestima no pas basada en cap arrogància sinó en el desig d’un món millor. Només ingressen en el futur les persones i les nacions que s’ho mereixen, i només s’ho mereixen les persones i les nacions que senten el desig d’un món millor. És imprescindible que avui ens tornem a llevar tots amb aquest mateix propòsit d’excel·lència: és imprescindible i això és Catalunya. Som el nostre orgull, la qualitat de la nostra feina, l’afany dels nostres propòsits, la nostra obcecació diària de ser millors. Aquest és el motor que mou les nacions i que mou la humanitat. Ens n’hem sortit d’escenaris molt pitjors i ha estat només gràcies al nostre esforç. Al petit gran quotidià esforç personal. Som aquesta llum encesa. Són temps per a herois catalans i volem les estrelles. "
"Catalunya no la feren ni Macià ni Companys ni Franco ni Pujol ni Margall ni la farà tampoc Montilla. Catalunya l'hem fet sempre tots i cadascun de nosaltres empenyent el temps amb les nostres pròpies mans."
Salvador Sostres
www.maspresident2006.com
Dissabte, a les 18:00 hores a la Plaça Sant Jaume
Article d'en Salvador Sostres que ens ha de fer pensar
"Catalunya no és un govern o un altre, perquè vam passar Felip V i vam passar el franquisme i Catalunya va seguir existint perquè existien els catalans que se la creien i l’estimaven. Hem de tenir-ho clar, Catalunya és i ha estat sempre el petit i particular esforç diari, i és això a què em refereixo quan dic que som herois catalans i volem les estrelles. No hi ha temps ni espai suficient per al derrotisme. L’endemà de l’11 de setembre del 1714 milers de catalans van llevar-se per anar a treballar i Catalunya va seguir existint a través d’ells. Era una època terrible, molt més terrible que la nostra, i Catalunya va sobreviure-la gràcies a la heroïcitat diària de milers de catalans que s’estimaven la nació per damunt de l’anècdota i de la circumstància. Hem sobreviscut temps molts pitjors que els que ara ens vénen, molt més cruels, que ens posaven molt més contra l’espasa i la paret de la desaparició. I els hem sobreviscut amb la grandesa de la nostra perseverança i de la nostra autoestima no pas basada en cap arrogància sinó en el desig d’un món millor. Només ingressen en el futur les persones i les nacions que s’ho mereixen, i només s’ho mereixen les persones i les nacions que senten el desig d’un món millor. És imprescindible que avui ens tornem a llevar tots amb aquest mateix propòsit d’excel·lència: és imprescindible i això és Catalunya. Som el nostre orgull, la qualitat de la nostra feina, l’afany dels nostres propòsits, la nostra obcecació diària de ser millors. Aquest és el motor que mou les nacions i que mou la humanitat. Ens n’hem sortit d’escenaris molt pitjors i ha estat només gràcies al nostre esforç. Al petit gran quotidià esforç personal. Som aquesta llum encesa. Són temps per a herois catalans i volem les estrelles. "
"Catalunya no la feren ni Macià ni Companys ni Franco ni Pujol ni Margall ni la farà tampoc Montilla. Catalunya l'hem fet sempre tots i cadascun de nosaltres empenyent el temps amb les nostres pròpies mans."
Salvador Sostres
dissabte, d’octubre 28, 2006
L'1-N només es pot votar Artur Mas
El proper dia de Tots Sants, només queda una opció per votar. A més de ser la millor, és la única decent.
- Votar al PP: No m'extendré gaire al PP, perquè no es mereixen el meu valuós temps. CiU ha anat al notari per callar totes les veus que pretenen ficar en un mateix sac CiU i PP, i ara ja no els hi funciona el vell argument del pacte CiU-PP als partits del Tristpartit. I un altre fet, un partit que vol fer mal a Catalunya des d'Espanya no es mereix res l'1 de novembre.
- Votar ICV: si tens intenció de votar ICV, el milor que pots fer és llençar la papereta al contenidor blau. Els neocomunistes són la vella guàrdia retrograda europea de la postguerra pintats de color verd pistatxo per semblar més moderns. Més que la bandera ecologista i d'esquerres, la bandera que porten escrita és la de Japó. La bandera del túnel de Bracons, del quart cinturó, de la línea d'alta tensió, la de l'allargament de la vida de les centrals nuclears... ICV és com anar al supermercat i comprar una marca blanca. Les marques blanques, la majoria de les vegades, són de productes amb renom que fan una marca blanca per augmentar la seva quota de mercat. Aquí tenim el mateix cas, l'empresa és el PSC-PSOE i ICV són la marca blanca satèl·lit. A més, un partit que creu que el Tripartit ho ha fet bé aquesta legislatura no només es mereix una desautorització, sinó un bitllet d'avió a Cuba el 2-N sense tornada.
- Votar PSOE-PSC: si les paperetes tinguessin colors, avui el PSC no tindria cap dubte en pintar-la amb els colors de la bandera espanyola i escriure a sobre la seva llista. Les llistes del PSC d'en Joan, en Raimon, en Pasqual...ja són història. Han sortit de l'armari, ja no s'amaguen del que són, ara ho diuen ben clar. Són la delegació territorial del Partit Socialista Obrer Espanyol però amb una inutilesa molt més gran. Se n'ha de saber molt poc per ser la segona força al Parlament durant 23 anys, que no aconsegueixis mai guanyar unes eleccions i que quan de rebot et donen la Presidència de la Generalitat, no esgotis la legislatura. Montilla no és bon gestor, ni de bon tros. Un ministre de Turisme on el govern central té les competències d'aeroports, no pot amagar el cap sota l'ala amb el caos de l'Aeroport del Prat. Un ministre d'un govern europeu no pot posar traves a una OPA, a més de tenir en contra tota la Unió Europea. Va ser un bon alcalde? Va canviar Cornellà? Bé, tots els municips de l'àrea metropolitana han evolucionat, així que no veig la medalla tan important que es posa. En definitiva: votar Montilla no és tancar el país, és clausurar Catalunya definitivament.
- Votar ERC: (veure punt 3.)
5. Votar CiU: acabar amb el tripartit, tornar a posicionar Catalunya al lloc que li pertoca, un president nacionalista, perquè CiU fa propostes fonamentades en un model liberal social de l'Europa capdavantera, perquè tenim a les nostres esquenes 23 anys de bon govern, perquè som bons gestors, perquè no venem fum...
En definitiva, l'1-N només tens dos vots possibles ==> Tripartit o Artur Mas
dimarts, d’octubre 17, 2006
L'anècdota de la setmana
Hi ha moments en què la política té moments divertits, i aquest dilluns en va ser. Durant tot el cap de setmana, una furgoneta s'ha passejat per tot Cornellà anunciant l'acte de l'Artur Mas a Cornellà per omplir-l'ho (al final va acabar gent dreta i tot). Es van fer tots els barris, sense parar... Però, per casualitats de la vida, José Montilla, estava fent una roda de premsa davant dels futurs jutjats de Cornellà. Com es veu a la fotografia, els periodistes queden una mica amagats i de carrer enllà és difícil de distinguir que hi ha una roda de premsa. Total, que la furgoneta que anunciava el mitin es va trobar al costat de la roda de premsa sense adonar-se'n i va interrompre la roda de premsa. La situació no té preu, són aquells fets que et fan riure de la política i les casualitats. Ara, com sempre, se li dóna la volta a tot! El diari Avui parla de què el cotxe va fer callar el megàfon, la Terribas ensenya imatges que surt el conductor de la furgoneta (ex-regidor de Ciu a Cornellà, per cert) mirant enrere (normal...es va quedar sorprès) i no pas es va fer de mala llet. Però, qui arriba més enllà, són els militants del PSC a Cornellà segons la Vanguardia -> "La comitiva del PSC vio en esta casualidad la larga mano del director de campaña de CiU, David Madí". Un socialista normal pensarà que en David Madí té feina més important, un socialista de Cornellà seguirà pensant que ha sigut en Madí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)