Ted

Era un migdia de diumenge de tardor que m'aixecava amb les conseqüències d'una nit moguda. Vaig preguntar on podia anar a buscar el Barrons , i em van indicar on era. Em van dir que a mig camí, trobaria una casa amb façana blanca recent pintada. Era la casa del Senador Kennedy. Vaig veure la casa, i vaig creuar el carrer. Ell estava allà, en una cadira de jardí mig atrotinada, amb les ulleres de llegir, pantalons curts i camisa per fora blanca. Al terra hi havien diaris; només vaig poder veure el Boston Globe. No em vaig parar i ell tampoc em va mirar. Quan vaig tornar amb el diari, vaig passar per la mateixa acera, per poder-me quedar amb algun altre detall. Aquesta vegada jo venia de cara, però en Ted s'havia aixecat i estava més a prop de l'entrada parlant per telèfon. Allà es va acabar tot.

No comparteixo l'ideari d'en Ted. No crec en moltes de les coses que ha predicat i per les que lluitat durant la seva vida. Però si que admiro la seva vitalitat. El considero una bèstia de la política tot i els errors que hagi pogut cometre. Però, la seva lluita fins al final dels seus dies ha sigut digne d'admiració i és el que m'emporto. Descansi en pau senador.

Health Debate Misses a Key Point

Crec que avui he llegit una de les millors cartes al director. D'aquelles que fugen dels temes com el soroll als carrers, si els gossos es pixen o qualsevol altra simplicitat. És una carta, escrita des de les conviccions més personals:

The health debate isn't just about health or the role of government in the economy ("Health Debate Isn't About Health," Capital Journal, Aug. 11). It is about the Constitution, liberty and the future of the republic. As a high-school government teacher for 11 years, I have read the Constitution thoroughly and completely hundreds of times. The Constitution is about limiting government—keeping it as small and unobtrusive as possible. It is about the government protecting property, not taking away from one group to give to another.
As our government gets further away from those basic principles, we move toward the tyranny that the Founding Fathers hoped to avoid. The health bill may be well-intentioned, but it gives government sweeping powers to make health-care decisions concerning everything from preventing life (abortion) to ending it (end-of-life counseling). It may not intend to put the government between the physician and the patient but it gives the government unprecedented power to do just that.
There is no authority in the Constitution for government to take over our health care, just as there was no authority in the Constitution to take over General Motors or take taxpayer money to bail out failing banks. The government decided to throw the Constitution under the bus during the last year of the Bush administration, and the current administration has driven the bus back and forth over the document. The people of this country have a right to be angry and fearful for both our liberty and the future of our republic.
David Williams
Fairfax, Va.

Espanya tindrà el seu Watergate?

Mai entendré perquè en el meu passeig a altes hores de la nit pel D.C. vaig fer una foto tan patètica...

Subdirector de la Vanguardia

M'agrada el subdirector de la Vanguardia. Porto uns dies que el segueixo i n'estic molt content. Sembla que almenys durant aquest mes d'agost aquest espai perd "el quedar bé" que tants anys ha marcat aquesta secció. Felicitats per l'Alfredo Abián. Us deixo amb l'article d'avui.

Transparència municipal

Aquests dies d'estada fora del país sempre són bons per tornar a veure el dia a dia des d'una òptica diferent. El temps de lectura s'incrementa encara més i sempre hi ha moltes coses a comentar. Però avui m'ha vingut al cap un estudi que va aparèixer al juliol sobre la transparència en ajuntaments grans d'Espanya.

No és un gran estudi, però després d'observar-ne la metodologia, i en especial el qüestionari per tal de què cada municipi obtingui una puntuació o altra, el fa més atractiu. S'ha de llegir per sobre, però crec que és bastant indicatiu.

L'Ajuntament de Cornellà és el que obté una pitjor puntuació de tots els consistoris catalans. Obté un 5 pelat. La part més patètica és l'economico-financera, on l'Ajuntament treu un 1,5. Tots sabem que treure un 1,5 en un examen és no només estar a l'alçada, sinó el que es diu vulgarment com fer el pena. I això és el que ha fet l'Ajuntament de Cornellà.

L'exemple més paradigmàtic és quan vols consultar els pressupostos municipals. Recomano que entreu i intenteu descarregar els pressupostos del 2008, 2007, 2006... El link et porta a la revista pamflet municipal dedicada als pressupostos, on la única referència a xifres és per dir que s'incrementa la despesa social en un % molt elevat.

Estem davant un problema molt gran. Una informació tan important hauria d'estar a l'abast del ciutadà i sembla que el suspens que dóna aquest estudi, és més que merescut. Persones que mai han aprovat res en la seva vida, també fan suspendre l'Ajuntament de Cornellà. No es poden demanar peres a l'om definitivament.

Reforma sanitària

Són males notícies, per bona part dels nord-americans i per la totalitat dels europeus. El 85% dels nord-americans tenen assegurança de salut i queda un 15% que són els que no estan coberts. Obama pretén cobrir aquest 15% canviant les regles de tot el joc, i no només atacant aquest 15%. Canviar el sistema vol dir un canvi d'incentius i entrar en una nova aventura. La justificació és entrar en una aventura coneguda, a imatge de la europea. El problema és que la transició, estimada d'uns 15 anys aproximadament, pot portar a situacions no gaire dessitjables, que no .

Quan deia que són males notícies pels europeus no ho he dit per dir. Tots hem vist per tots els diaris la despesa per càpita en cada país en sanitat, i Estats Units duplica tranquilament els estats europeus. Llavors ens posem medalles, perquè el nostre melic és molt més bonic que el nord-americà. A sobre, alguns encara el troben millor perquè la proporció de despesa privada respecte al total és la més elevada de totes. I llavors diem: el sistema privat, és molt més car que el sistema públic. Però aquí fem l'abstracció de no considerar la despesa en investigació. M'explico.

Els Estats Units concentren més del 80% dels ingressos de companyies biotecnològiques i té més del 82% de la R+D en biotecnologia a nivell mundial. La quantitat per càpita invertida en R+D triplica l'europea. Tals xifres disparen la despesa sanitària per càpita i són els altres països, que amb el pas del temps, s'aprofiten dels resultats d'aquestes inversions. Perdre tals inversions sanitàries nordamericanes afectarà a la butxaca europea. I haurem d'escollir, si la nostra defensa de la sanitat universal als Estats Units és una qüestió de butxaca o sentiments.

Nou estímul cap a l'abisme de l'Administració nordamericana

Segueixo llegint amb la mateixa estupefacció els diaris del diumenge a l'estiu que a l'hivern. La única diferència és que a la platja segons quines coses em senten millor i tot.

Em va sorprendre que cap dels diaris que tenia: Avui, Vanguardia i Pais fessin cap referència a les bones paraules que havia dit el VP Biden sobre els propers anys a Rússia. Han sigut molt polèmiques i la secretària d'Estat ha tingut que matitzar-les ja que posaven en perill el que en diuen relacions bilaterals entre els dos països. Com algú ja haurà comprovat, dels 3 diaris, n'hi ha un que no el vaig comprar i em va caure per error a les mans. Vaig tenir la gosadia d'obrir les pàgines colorejades, que volen tractar d'economia. Allà dins perdut, escrivia un tal Krugman. Un fantàstic article, escrit amb música celestial que permet a qualsevol ignorant adherir-se a la seva causa d'un nou estímul econòmic. No deu haver llegit les previsions del deute nordamericà que el poten a tornar a cridar al cel un segon estímul econòmic. Tal article m'ha fet recordar una situació de la película Air Force One. En Harrison Ford (President) parla a la seva VP sobre quina política han de seguir amb els terroristes que tenen l'Air Force One segrestat. Recorden una frase que diu: Quan a un ratolí li dones el formatge que et demana, després vindrà a demanar-te la llet.

Incendis

No pretenc tractar l'incendi dels Ports ni les seves malaurades conseqüències. Tenia al cap de fa dies dir un parell de coses sobre l'incendi de l'Urgell.

Ha sigut l'incendi més gran de Catalunya, amb 5.000 ha cremades. Si un coneix la zona, s'adona ràpidament que aquestes 5.000 ha s'han d'agafar amb pinces. Primer de tot, hem de mirar què hi tenim.

• 3.700 ha agrícoles: blat, ordi, civada... tot segat.
• 1.108 ha de matoll: aquí també es classifiquen zones herbàceas que no aixequen un pam de terra.
• 247 ha de massa arbrada: principalment pi blanc.

On vull arribar és que s'han cremat 3.700 ha agrícoles, però estem parlant d'entre dos i cinc dits de palla, on es llaura després de l'estiu i la terra ni se n'adona. Després el que classifiquen com a matoll, la majoria la primavera següent estarà igual, o sinó, en dos anys. I pel que fa als arbres, es veu que tenir un pi cada 15-20 metres se li diu massa arbrada. Així, l'incendi que ha tingut Catalunya qualificat com el de més ha cremades, necessita una re-lectura de la lletra petia. E superfície cremada, ens podem quedar amb el 10% tirant llarg de les 5.000 ha. Res més.

R.I.T.

Hi havia una vegada un indret perdut en la immensitat no gaire ben vist per les societats d’occident. Era una terra aspre que marcava el caràcter dels seus habitants. Aquella terra donava feina a la seva gent, aconseguint una taxa d’atur del 7%, dos punts i mig per sota de la mitjana del país que acollia aquella terra. Els individus treballaven molt, perquè el govern no distorsionava les seves decisions d’hores a treballar; els individus elegien lliurement la quantitat de treball. Així, no existien els impostos sobre el salari. Per suposat, tota aquella mandanga neocomunista de gravar els que més guanyen i treballen, no existia. Tampoc es gravava l’estalvi, és a dir, no existien impostos sobre el capital. Les tases d’estalvi eren altes, i per conseqüència, les d’inversió també. El millor es que aconseguia creixement econòmic amb increments del PIB del 2%, tot i el fatídic any.

Semblaria fàcil pensar que aquest indret tindria uns dèficits públics estratosfèrics, donat que quasi no hi havia impostos. Doncs no. Tot i la greu crisis mundial, el seu pressupost aconseguia superàvit. Ho aconseguia mantenint una despesa pública molt baixa. Per assegurar el bon compliment dels pressupostos i dels organismes públics, tenia una agència que cada 5 anys decidia si tal despesa pública era efectiva o no. En el cas de no ser-ho, es cancel·lava tal despesa sense cap tipus de sentiment de culpabilitat. En aquesta terra estaven enfadats perquè tenien un dèficit fiscal molt elevat segons ells. De cada dòlar que pagaven en forma d’impostos, el govern federal els hi tornava en forma de despesa 0,94.

Les grans fortunes vivien en aquest indret, gràcies a la no tributació dels seus salaris. Amb això, aconseguien que els seus diners circulessin i es creessin molts llocs de treball. Sembla que aquest indret era el punt de mira de tots els comunistes i socialistes que no han “fotut brot” en la seva vida. I tenen raó. Benvinguts a la República Independent de Texas.

Toca parlar de finançament

És d'obligat compliment el post sobre finançament. El problema és que no sé quines coses coherents puc dir. La gràcia d'analitzar el nou sistema de finançament rau en buscar les debilitats. M'explico. L'antic sistema de finançament va ser un gran avanç, però tenia un petit forat negre, anomenat fons de suficiència. Aquest fons era el gran maldecap de Catalunya. Permetia a CCAA amb diferents nivells d'esforç fiscal, acabar rebent recursos similars. Per algunes comunitats, i no Catalunya precisament, significava una pressió fiscal inferior i igual nivell d'ingressos.

Jo no he sigut capaç (encara) de veure on és la lletra petita. Una cosa l'entens no quan ets capaç de repetir-la de memòria, sinó de trobar les seves debilitats. No ho he fet (tampoc he llegit ningú que l'hagi trobat). Em puc apuntar al carro de l'incompliment de l'Estatut, però tampoc hi arribo. Crec que en seré capaç, fins i tot abans de trobar les debilitats del sistema, així que ho deixaré pendent. De moment, només sé que el nostre dèficit fiscal està entre els 9.000 i 18.500 milions d'euros anuals, i les xifres tancades a solucionar l'espoli van entre els 2.300 i els 3.350. No perdre de vista aquestes xifres em permet tenir una panoràmica que sembla que alguns han perdut.

Sarkozy y Brown contra els US

Avui llegeixo una carta firmada per Sarkozy y Brown al WSJ que m'ha fet pensar bastant. El títol és bastant sugerent: We must Adress Oil-Market Volatility. La carta tracta de les grandeses que ha d'aportar fer fora els especuladors dolents dels mercats energètics de combustibles fòssils, principalment petroli.

El meu particular anàlisis va en la direcció del cop amagat que hi ha darrera. Treure els especuladors del mercat, implica treure liquiditat al mercat, així com també una menor fluctuació dels preus del barril de petroli. Així, s'aconsegueix eliminar tendències inflacionàries excessives fruit de previsions de creixement econòmic a llarg termini. Als US, el nivell de deute en relació al PIB està creixent vertiginosament, arribant en un parell d'anys a la xifra màgica del 100% del seu PIB.

Què vol Obama? Doncs que la inflació elimini bona part del deute que ell ha creat, ja que la possibilitat de grans pujades d'impostos als US han estat descartades. Al Regne Unit i França ja els hi va bé, perquè el seu nivell d'endeutament no arribarà a les xifres nord-americanes. Amb tal política, s'aconsegueix que la inflació es controli, evitant pujades sobtades i brusques dels tipus d'interès que portarien a períodes de "mini-crisis" com les dels 70s i part dels 80s. La jugada franco-britànica aprofita la popularitat de treure aquests suposats especuladors dolents en benefici propi. Li toca moure a Obama.

El Prat no serà un Hub

Avui, mentre estava a la platja quan el sol ja començava a caure, m'he dedica't a cronometrar els avions que anaven passant. La mitjana ha sigut cada 4 minuts. Això ho he fet per relacionar-ho amb el que diré ara. Per ser un hub s'han de complir, a grans trets, 3 grans característiques. Una, intentar que l'aeroport operi quasi les 24h. Això és molt difícil, però els grans aeroports s'hi aproximen. Dos, vols cada 3 minuts. No pots reduir el temps per condicions de seguretat, tot i que de vegades es baixa tal temps (avui he comptat casos entre els 2 i 3 min). I tres, avions grans. Es necessita moure molts passatgers.

Europa té 5-6 hubs, repartits entre aliances. Tenim Heathrow de BA col·lapsat, i en fase de maduració i amb data de casament vitalici a Barajas. Tenim Amsterdam, Frankfurt, Paris, i Zurich. La gran característica d'aquests aeroports és que competeixen entre ells i no els hi fa gaire mal tenir un aeroport que no sigui hub a prop. Hi ha espai per més hubs? La discussió està oberta, però tot podria indicar que no. La única companyia que pot apostar pel hub és Spanair, però juga amb el factor Lufthansa (Star Alliance), que té molt clar que ha de seguir potenciant Frankfurt. Ho té difícil (Avui no comentaré les possibles pràctiques anticompetitives que es poden derivar que un mateix sector públic estigui en una aerolínea i pugui ser accionista del Prat).

Tot i això, El Prat té una gran posició. No sabem perquè, però BCN agrada, i agrada molt. Tothom vol venir! Aquestes afirmacions poden sonar simples, però estic reduint una gran parrafada a tal situació. El Prat serà un gran aeroport punt a punt per suposat, segurament el primer d'Europa. Si serà hub o no, serà si les coses es fan bé com a aeroport punt a punt. Els dos propers anys marcaran el futur proper del Prat. I hi ha dues passes fonamentals per aconseguir tal èxit: que durant aquests dos anys, el sector públic català desaparegui d'Spanair i el govern espanyol privatitzi el Prat. A partir de llavors, començara la gran batalla pel hub.

Ineficiències del Sector Públic

Aquests dies pensaba que escriuria d'allò, això i no sé quines coses més, però al final sempre em pot el que em passa a l'últim moment pel cap. He sortit de l'últim examen i només he sapigut veure les ineficiències del sector públic. Aquí deixo anar la llista:

• Quasi caic amb la moto al arribar a casa, perquè algú ha asfaltat 10 m2 de carrer sense deixar anivellat amb l'asfalt original. Forma part del Plan E. Aquell pla que va tapant foradets, tant als carrers com d'improductivitat (Gràcies per no posar el cartell dels 1000 euros dient que la culpa de la meva possible caiguda hagués sigut per culpa d'ells).
• Arribo a casa, encenc la TV, deixo les coses, es posa per defecte una cadena pública de l'Ajuntament de Barcelona. Sento: "Sra, vostè el que ha de fer és beure molta aigua, no es deshidrati". Em giro i miro la tv. Un exèrcit de teleoperadors dient que s'ha activat no sé quin pla contra la calor per a la gent gran. Em pregunto si també els pots trucar per quan un té sed i et vinguin a donar el vas d'aigua.
• El TN m'obsequia amb el Ple d'avui al Parlament. Aquests anys de tripartit 40.000 llocs de treballs públics de més, que sembla que no són ni mossos, ni mestres, metges... La resposta del President em fa cosa reproduir-la...
• La llum s'apuja un 2%. I què té a veure el Sector Públic? Als primers anys de governs blaus a Espanya, quan es va liberalitzar el sector elèctric, es va crear els CTC (Costos de Transició a la Competència). L'objectiu, era que les empreses no perdessin molts diners, i es creava un marc de transició. Aquest tenia un cap en preu, i si les empreses demandants d'energia posaven un preu per sobre del cap, rebien una transferència del sector públic per compensar. Han tingut la barra d'aguantar tal "període de transició" fins al 2007. Així, tenim un deute de més de 8.000 milions d'euros, que anirem pagant en els próxims anys amb increments constants en els rebuts.

Fins aquí les més destacades. Crec que per avui ja n'he tingut suficients.

Exàmens

Sento aquests dies no poder escriure tant com voldria, però estic acabant els que ja són els meus últims exàmens.
Mentre feia una lectura ràpida dels diaris, he trobat un article d'en López Casasnovas a la Vanguardia. No dius res de l'altre món, ni res que no s'hagi dit fins ara. El que m'ha cridat l'atenció és la contundència amb la que ha posat els punts sobre les i, en la que crec que no hi sol brillar.

No resulta comprensible que alguien que tuvo la oportunidad, con pleno conocimiento o no, de endeudarse muy por encima de sus posibilidades, por ejemplo accediendo a hipotecas cuyos costes se referenciaron a unos ingresos anormalmente elevados, malviva hoy con la crisis, reduzca consumo y acuda al auxilio social por mantenerse en una decisión equivocada. Perder de este modo bienestar y a menudo tolerar que se deteriore el capital humano de los hijos por dejar a estos en herencia cuatro paredes más o menos maltrechas parece insensato.

Podria ser que fer servir tal contundència vingués d'una emprenyada deguda al veure que les coses no canvien. O no.

Jerusalem Post

A més de la vinyeta del Jerusalem Post, recomano aquest article del divendres al Journal, sobre possibles escenaris entre Iran i Israel.

Què fer amb Renfe?

A dia d'avui, sóc partidari que aquestes joguines que no funcionen se les quedin els espanyols. No perquè no funcionin o perquè no em donin els calers per fer-ne unes de noves. Simplement perquè només ens donaran un barret i una bandereta perquè poguem dir als trens quan poden sortir.

M'ha arribat què ens donarà l'Estat espanyol. No ens donaran les vies, ni les estacions, ni els trens, ni les capacitats de posar d'altres, ni els diners. Ens donaran una cosa ben estranya que n'hi diuen capacitat regulatòria de rodalies a Catalunya. No fa falta anar gaire lluny per suposar que deu existir una llei estatal que limitarà la capacitat de maniobra.

Les vies i estacions, amb les pertinents partides d'inversió, les tindran els espanyols, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

Els trens continuaran anant tard i amb aquella pudor insoportable, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

No podrem posar altres trens que competeixin amb els dels espanyols perquè no en tindrem la competència, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

No podrem privatitzar els nostres trens per a què siguin més eficients, perquè el terme competència no s'explica fins a batxillerat i algú no va tenir temps a interioritzar-ho, però estarem feliços perquè direm quan pot arribar a l'estació cada tren!

Fi de Catalunya Ràdio

Siguem seriosos i diguem les coses pel seu nom: Catalunya Ràdio ja ha fet el seu servei al país i el millor que pot fer es desaparèixer. Tenim un malalt terminal i l'únic que estem fent es canviar de metge i d'habitació (dubto si és metge o enverinador). La Corporació va néixer amb l'objectiu de difondre el català en el sector audiovisual i la feina feta ha sigut prou bona. Però resulta, que ara ja no necessitem el sector públic per fer ràdio en català de qualitat.
Catalunya Ràdio té unes enormes pèrdues que hem de pagar en forma d'impostos, mentre que en tenim d'altres ràdios amb una qualitat molt més bona des del sector privat i a sobre amb resultats econòmics positius.
Als polítics no els hi ha de tremolar el pols a l'hora de prendre decisions de creació de noves institucions, però tampoc els hi pot tremolar per baixar la persiana. L'agonia està servida.

Qadhafi's issues




Obviously, 4672

Política internacional



Les crítiques han arribat per l'exageració d'esdeveniment universal, però la mare dels ous no és aquesta. El nivell intel·lectual és tan baix que s'arriba a confondre el Partit Demòcrata amb el Partit Socialista. Algú hauria d'ensenyar les diferències d'ideari entre els dos partits a la número 3 del PSOE. La próxima serà que els Democrats estaran a la Internacional Socialista.

Resum del debat de l'estat de la "seva" nació

The Spanish prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, has the legerdemain of a magician. In last month’s state-of-the-nation debate, he plucked many rabbits from the hat: a laptop for every schoolchild, €2,000 ($2,800) for new-car buyers, tax breaks for small businesses who held on to employees. Mr Zapatero did not explain how to pay for all this in a deep recession, but his was a bewitching performance. In a poll asking who won the debate, he beat the opposition People’s Party (PP) leader, Mariano Rajoy. With unemployment fast heading towards 20%, this represents a Houdini-like escape from the frustration of many Spaniards.

Economist, 4 de juny 2009