Barron's

Vaig descobrir aquest setmanari quan vivia a Estats Units i no va passar cap diumenge que no me'l compres. Tenia bastants problemes per llegir-l'ho, moltes vegades els seus articles eren tant densos que em portaven tota una tarda per poder-me'l acabar. Espero algun dia poder tornar a fer tal cerimònia. Mentrestant, ens haurem de conformar amb la versió electrònica, que ens obsequia amb la fantàstica entrevista al skeptical environmentalist Bjorn Lomborg .

Diguem què votes i et diré la taxa d'atur

Després d'una notícia a un mitjà de comunicació comarcal, he fet el següent gràfic on vull posar de manifest la relació que existeix entre la quantitat de vots que rep el PSC i la taxa d'atur. L'estudi no té cap mena de malícia, només he volgut posar en ordre tot un seguit de dades que presentava la premsa de forma desordenada (com ja ens té acostumats).

Les dades de vot elegides pel PSC són les generals 2008, ja que són les més recents. Pel que fa a les dades d'atur, són del mes de març del 2009. S'han omès les dades de Martorell i dos municipis limítrofs al trobar-se molt allunyats de la tendència, segurament per l'efecte Seat i satèl·lits.

La correlació és força bona, tenint en compte la quantitat de factors que s'haurien de tenir en compte en aquest tipus d'anàlisis.

És interessant fer una lectura no només de quins municipis tenen baixa taxa d'atur o alta, sinó també fer una lectura dels municipis d'estar sota i sobre la línia segons l'eix central Santa Coloma-Vallirana.

3) La Gran Depressió i el lliure comerç

Aquest és el post més important d'aquesta setmana. La Smoot-Hawley Tariff Act es va fer al 1930 de la mà del president Hoover (R). Va ser el veritable atemptat contra els Estats Units i el món de la Gran Depressió. La Smoot-Hawley Tariff Act va reduir el comerç d'una forma dràstica: el comerç va caure dels 7 mil milions de dòlars al 1929 fins als 2,5 mil milions de dòlars al 1932. El comerç entre Estats Units i l'europa endeutada de la Primera Guerra Mundial va significar la reversió més gran. Mai s'ha de tornar a repetir, i sembla que no es repetirà.

2) La Gran Depressió i la Reserva Federal

La Reserva Federal va començar a pujar els tipus d'interès a finals dels anys 20 i a principis dels 30. Va pujar els tipus del 3,5 al 1928 al 6% al 1929. Els va mantenir fins al 1930, on els va començar a baixar. Però ja era massa tard. Tothom estava endeutat i la pujada de tipus va portar a què molts inversors no poguessin pagar els deutes amb el bancs pels crèdits per a la compra en borsa. Va començar la venda massiva a la borsa de NY, amb la caiguda del preu de les accions. A més, la decisió de la Fed va portar a una davallada de l'oferta monetària, portant a la caiguda de 1400 bancs. Tampoc la Reserva Federal va efectuar els rescats pertinents, portant a la caiguda de l'històric Bank of the United States. Així, la Fed que havia sigut creada, entre d'altres motius, al 1913 per evitar una crisis bancària va posar més llenya al foc.

La lliçó és que amb la crisis actual, la direcció de la Fed ha sigut totalment la contrària. En aquest cas, val a dir que s'ha après dels errors del passat, tot i els dubtes que en tinguem.

1) La Gran Depressió i els tipus sobre la renda


El gràfic següent és del tot il·lustratiu. M'estalvia tres quartes parts de l'explicació. Tot i això, vull remarcar:

• La gran reforma de Roosevelt va ser incrementar el tipus màxim sobre la renda al 79% a l'any 1935. Estava enfadat, molt enfadat amb els empresaris, perquè no invertien suficientment per sortir de la crisis.


• El president Roosevelt va tenir la genialitat idea de pujar el tipus impositiu fins al 100%! Això va ser al 1941, en plena Segona Guerra Mundial. Ho va fer per a tots els que guanyessin més de 25,000 $ a l'any. Així, ningú a Estats Units podia guanyar més de 25,000$, i passar de tal quantitat significava tot cap al govern federal. El mal menor, és que mai es va arribar a aprovar, ja que el Congrés ho va tombar i va deixar el tipus màxim al 94%! Va ser la segona revenja contra els empresaris que deia que no havien invertit prou en sortir de la crisis. Les conseqüències van ser clares, els ingressos per aquesta via van tornar a patir una davalla més gran que el pas al 79%

No faré una exposició del que va significar tal mesura. Ara no toca fer un balanç històric. Només dir que per sort no s'ha portat a terme una pujada tan bèstia del tipus marginal sobre les rendes altes. Nembé...

P.D. Opinió al Journal d'avui pels motius pels quals no s'ha de pujar els tipus marginals màxims

1929: La Gran Depressió

Durant aquesta setmana, cada dia faré un post dedicat a una temàtica de la crisis del 1929. Serà un anàlisis molt curt amb alguna que altra dada rellevant, per tal de poder treure alguna lliçó històrica així com també les diferències amb els temps actuals.

M'oblidava

Segueixo amb la meva tendència a donar suport als poders executius. En aquest cas al conseller Huguet contra l'executiu espanyol (no pateixo cap transtorn si es compara amb el post de les mesures a la vivenda) de les ajudes per la compra d'un cotxe. El conseller Huguet fa servir el discurs que la caixa de la Generalitat no té prous diners. Jo faig servir un altre que es diu distorsió en els mercats. Penso que la Generalitat no té prous diners, com també els contribuents no han de finançar la compra de cotxes a d'altres contribuents, on la baixada de preus es donarà si les marques automovilístiques així ho volen. Però, mentre existeixin aquestes expectatives de subvencions, les baixades de preus per part de les marques no seran del tot les esperades. Ja estic més tranquil.

El CO2 taxa a les rendes baixes

Existeix molta llibertat per anar a favor de la implantació dels mercats de CO2. Són poques les crítiques que han aparegut fins ara, i això és un mal símptoma. Tot mètode té els seus punts forts i febles, i quan no es mostren els febles, no "nembé".

Als Estats Units s'han fet les primeres valoracions. La Congressional Budget Office (CBO), oficina "independent", diu que implicarà un cost de 80 mil milions de dòlars, amb el seu trasllat en els preus del consumidor final. El seu director ha dit que reduir un 15% les emissions de diòxid de carboni, implica un cost mitjà d'uns 1,600$ per ciutadà, amb un interval d'entre 700 i 2200$ segons el nivell de renda. El problema és que tal impost crea unes distorsions com l'impost sobre el treball.

L'objectiu de l'impost és reduir el consum d'activitats intensives de CO2. El problema recau en l'elasticitat d'aquests productes, on béns bàsics com l'electricitat i el transport són intensius en CO2. Així, les rendes altes dediquen un 5% de la seva renda a activitats intensives en CO2, mentre que les rendes baixes hi dediquen un 20%.

Aviat s'haurà de revisar el fallit protocol de Kioto. Espero amb candeletes quina serà la postura dels diferents països, així com també d'organitzacions polítiques on el seu únic objectiu serà taxar a les empreses, sense veure les conseqüències als diferents consumidors.

Mesures a la vivenda

Aplaudiments cap a la nova mesura del Govern central. No sé quan feia que no celebrava una mesura del Govern espanyol. Parlaré sense les valoracions que encara no s'han fet de les diferents parts implicades. Ho faig en diferents punts:

1. Reduïm el pes del govern en l'economia. Les subvencions directes i indirectes en vivenda representen a Espanya entre un 0'7 i un 1% del PIB. Aquesta eliminació pot implicar una disminució de la despesa pública del Govern.
2. Fomentarem l'habitatge de lloguer. Aconseguirem corregir aquesta tragèdia nacional de 9 persones que compren habitatge contra 1 que va de lloguer. Fins ara la política d'habitatge era donar una ajuda per anar de lloguer simbòlica als joves, però, quin sentit tenia donar una ajuda per anar de lloguer si l'ajuda a la compra era molt més gran? Amb aquesta mesura, corregim una part dels efectes perversos del sistema.
3. Compra de vivenda a curt termini. Hi ha un efecte crida a comprar vivendes abans del 2011, tot i que no gaire important. Això pot portar a reactivar i a augmentar les vendes en mig del vendaval. Està prou bé pel sector, però aquesta mesura no ha de servir per crear expectatives de pujada del preu de la vivenda. Estem desinflant la bombolla, i encara li queda un camí de reduir els preus entre un 15-25%.
4. Utilitat del Ministeri de la Vivenda. Fem el favor de carregant-se tal lacra d'una vegada. Mesures com aquesta es carreguen milions d'euros en programes "xorres" i sous de funcionaris que perden el temps. Volien lloguer? Ara el tenen! Fins ara fèiem el pena. Després de tal mesura, el tancament del xiringuito de la Vivenda hauria de ser imminent.
5. Intervenció del PP: acabo de sentir com Rajoy puja a l'estrada i diu que s'ataca a les classes mitges. Té raó! És un atac frontal al benestar de les famílies mitges. I què? Traiem diners a una subvenció perversa cap a les famílies mitges. S'ha acabat la tonteria.

Vull acabar amb una emulació a un ex-ministre:

M'agrada molt aquell article de la Constitució que diu: Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Me gusta este artículo, me gusta que diga disfrutar y no tener.

Els mercats ambientals són la solució

Tot i els possibles beneficis d'instruments de la política ambiental basats en la negociació i en els tributs ambientals, la història ens demostra que els mercats han jugat un paper fonamental en les polítiques ambientals.

Els Estats Units van ser capdavanters en l'aplicació d'aquesta nova visió a partir dels 80. Ho van fer capdavanterament amb el Plom a les benzines i a l'eliminació dels CFC. A la dècada dels 90, va tenir una especial rellevància la reducció del diòxid de sofre (SO2), l'exemple més paradigmàtic de la solució que van oferir els mercats en reduir en un 50% les emissions que provocaven la pluja àcida.

L'aparició dels mercats als 80 es justifica per la bona acollida republicana que tenien, ja que en certa manera representaven una intervenció menor del govern federal i demostrar com "el mercat funciona", així com també anava en sintonia amb la ideologia ambiental presidencial.

Sembla que l'oposició als mercats no és gaire rellevant. A principis dels 90, demòcrates d'esperit liberal i ecologistes van començar a acceptar els mercats per la seva eficiència. No va ser fàcil. La introducció dels drets de contaminació en SO2 es va fer sota el mandat de George H.W. Bush amb un congréjs demòcrata. No ho van posar fàcil, però va acabar sortint. A Europa, les veus discordants actuals sembla que no existeixen o almenys no es fan sentir. Segurament no ens quedarem amb els drets d'emissió del CO2 en els propers anys, sinó que ens haurem de plantejar l'extensió dels mercats a problemàtiques ambientals diverses.

Aquest post és del tot introductori de la situació. Més endavant en parlaré més extensament.

Quan els molins no són suficients

El gràfic següent em serveix perfectament per explicar perquè unes fonts energètiques a dia d’avui són imprescindibles. El gràfic és del tot il·lustratiu, i demano dedicar 2 minuts a entendre’l. Representa quina és la proporció de l’oferta elèctrica segons la font energètica en una setmana del mes de març. Com podem veure, cada dia segueix una tònica semblant, on al migdia l’oferta és màxima ja que la demanda és màxima i l’oferta cau a la nit degut a la menor demanda.

Un tret important és que les centrals nuclears sempre aporten la mateixa quantitat d’energia, excepte si tenen alguna parada (es pot veure al dia 26 una possible desconnexió d’alguna central nuclear). El motiu és que mantenir operant una nuclear no té un cost variable elevat, i s’obta per funcionar dia i nit. Després tenim les tèrmiques de carbó, que quasi sempre estan enceses, ja que costa molt posar en marxa un forn per cremar carbó i es sol deixar en funcionament tot i que en moments de baixa demanda algunes s’apaguen.

Després trobem els cicles combinats. L’entrada en funcionament és qüestió de minuts, i fa que aquestes centrals es puguin adaptar a la demanda energètica, especialment en aquells moments de màxima demanda.

I a partir d’aquí, trobem les renovables. Qui juga un paper important és l’energia hidroelèctrica (grans pantans) i l’energia eòlica. Moltes presses alliberen aigua durant el dia, com també molts molins es connecten durant el dia, ja que per la nit el vent sol ser menor. El que el lector haurà notat, i dirà és que l’energia eòlica arribar a superar l’oferta de l’energia nuclear. Sí, és veritat. Aquell titular de: l’energia eòlica supera a la nuclear és del tot cert. Però la mare dels ous no és aquesta.

Si mirem el dia 26, veurem que durant el dia no entra energia eòlica al sistema. En moments de màxima demanda, no es generava energia elèctrica eòlica, perque d’on no n’hi ha, no en bufa. Com es va suplir aquesta manca d’aportació elèctrica? Encenent tots els cicles combinats i les presses alliberen aigua a dojo (donem gràcies a la Moreneta que aquesta vegada en tenim). Així, hi ha unes energies, que ens agradin o no, tenen una vital importància per mantenir la nostra societat en funcionament. El nostre model energètic no ens permet deixar de banda encara aquestes fonts. Totes les càrregues contra les nuclears i cicles combinats sense tenir en compte aquest argument, seran paper mullat. I poso aquest exemple com a testimoni.

Factors estructurals de l'economia espanyola

Resulta que l'article més llegit avui al WSJ Europe és aquest. Poso els punts més importants:

• The very factors that make some European economies sluggish and inflexible during times of plenty also help cushion the impact of the downturn.Spain exemplifies this. During the good times, its economy is held back by low productivity, an extensive underground economy and scant labor mobility

• Another issue Spain shares with other southern European countries is its extensive black economy. During the good times, economists have encouraged countries like Spain and Italy to bring the black market under control. In the bad times, however, that market can give many Spaniards secret, undeclared sources of income that can keep them afloat.Analysts say it could represent as much as one-fifth of the Spanish economy, providing work for people who are formally unemployed.

• Even at the height of Spain's credit-fueled boom, with an overheated economy running at full tilt, the country's unemployment rate fell only to 8%.

• Because of its onerous labor laws, employers will wait a long time to hire, even when a recovery begins. And the Socialist government has made it clear it has no intention of overhauling labor laws.

No faig cap tipus de comentari, ja que tot està dit de fa temps i no aporta res nou. Suposo que la resta d'europeus poden riure de les desgràcies alienes i per això és la més llegida.

FDR legacy

"While some Americans were soaked by social security, others, especially the first retirees, rolled in benefits after making only minimal payments. Ida Fuller, for example, a legal secretary in Ludlow, Vermont, paid a total of $24.75 into social security from 1937 to 1940, when she retired at age sixty-five. Her first monthly social security check of $22.54 almost matched her entire contribution. At her death in 1975, she had received $22,888.92 from social security, a payout of roughly $1,000 for each dollar she paid in"

New Deal or Raw Deal, by Burton Folsom