Els antibiòtics de la Moncloa

Ja fa 2 anys que a l'hospital de la Moncloa va entrar un malalt, anomenat Espanya, amb símptomes d'una possible malaltia que començava a ser qualificada de pandèmia, ja que afectava i anava a afectar mig món. Després del primer diagnòstic, van dir que aquells símptomes no eren motiu d'ingrès, i que el pacient estava més fort que la resta per si era contagiat amb aquella malaltia que s'escampava arreu del globus. Podia tornar a casa que no passava res.

Hi havia un metge d'un hospital molt prestigiós (l'hospital era prestigiós, no el metge) que prometia un missatge d'esperança i que ell canviaria el transcurs de la malaltia que afectava mig món. Ell proposava un antibiòtic keynesià, aplicat segons el metge amb èxit als anys 30 al seu hospital. Aquell metge havia llegit llibres i només havia escoltat col·legues de professió que li explicaven que gràcies aquell remei s'havia pogut sortir de la gran pandèmia anterior. Però es van deixar d'explicar-li que aquell remei va ser mal administrat, i el malalt del seu hospital es va passar més anys que cap altre a l'hospital (va ser pitjor el remei que la malaltia en aquest cas). Clar que tard o d'hora es va curar, ja que el propi organisme va ser capaç de repel·lir la invasió vírica.

Mig món va repetir el tractament d'antibiòtic per la malaltia vírica amb els pacients respectius a cada hospital en els nostres dies. Mentrestant, Espanya es passejava dient que ella no li afectava la malaltia, tot i que ella cada vegada tenia uns símptomes més acusats. La diferència entre malalts és que uns rebien un tractament erroni a l'hospital però bones atencions, mentre que Espanya es passejava com si no passes res pel carrer. Espanya va acabar entrant a l'hospital de la Moncloa amb un quadre molt més greu que la resta de països. Així, la seva estança a l'hospital es va allargar molt més que la resta. En el moment més crític del pacient, quan tenia una taxa de defenses PIB més baixes, quan la taxa de virus del tipus atur no baixava del 20%, aquest malalt va estar mesos i mesos en aquest estat.

Quan els malalts ja esperaven l'alta, Espanya sabia que en tenia per temps. El problema principal d'haver reconegut la malaltia d'Espanya tard, era que tindria conseqüències per a la seva salut més acusades que la resta quan surtis de l'hospital. I quan algú està més dèbil de salut, la següent pandèmia que ve, pot resultar mortal.