Conversa a 1,2 €

Avui m'he quedat sense cafè i he hagut de baixar al bar. No sé encara com ha anat la cosa, però tot just havia pres seient que 4 homes, 2 dones i 2 cambrers estavem arreglant el món. Tots els homes a peu dret, i tan sols una dona que no portava la Vanguardia per compte propi (els cambrers la tenien en el bar). L'escena era digne d'admirar, amb un cambrer que més aviat tenia la funció de moderador i d'introduir nous temes que no pas un simple espectador, el debat s'ha encetat.

L'encesa ha vingut per la portada del Periódico, on el crit unànime ha sigut que ahir el Congrés allunyava fantasmes grecs, i aquests irresponsables es dediquen a fer sang d'afers de corrupció per esquitxar a ja sabem qui en un moment com aquest. La intervenció estel·lar de Duran i Lleida, tots n'estàvem d'acord, era ahir un afer d'Estat (català i espanyol) que mereixia estar al capdavant de tota informació. La falta de responsabilitat dels altres partits polítics ahir va arribar al seu màxim, en especial al Partit Popular. La pròpia Merkel demanava al seu partit amic una votació a favor de la mesura, per responsabilitat, però es van deixar endur per l'eufòria d'atac contra el socialisme. Les reflexions avui totes coincidien: Espanya té els dos pitjors partits polítics de la història. I ho ha dit també el Cuní als Matins (sí, sí...estava de fons en el bar): Zapatero va sortir ahir apallisat del Congrés.

Els temes han continuat en afers de política espanyola, acabant en la intervenció de l'Estat a Cajasur. Acabant tot, el preu d'aquesta conversa ha sigut 1,05 € i 0.15 de propina. Comença el dia.

El joc d'Alemanya

Sóc dels que penso que el Dragon Khan bursàtil d'aquests últims dies ha estat provocat, i no precisament pels famosos especuladors.

Les reaccions de les borses no són més que fum que ens han tingut entretinguts aquests dies. La pujada històrica de la borsa espanyola després de les continues baixades ens deixen una bonica figura: un euro més barat.

Estar a la zona euro fa que els països no puguin devaluar la seva moneda, ja que perden la seva potestat al entrar a la moneda única. Això obliga a què els països se les hagin d'empescar com sigui per mantenir tal poder d'una forma indirecta. Fa setmanes que es sabia que Grècia necessitava avals de la zona euro, i aquests han tardat setmanes en arribar. Per què? Doncs el motiu principal és perquè no es convocava als ministres d'economia de l'eurozona, degut a què Alemanya estava fent un debat parlamentari sobre si devia ajudar o no Grècia.

La postura alemanya és molt raonable: durant els anys d'Schroeder els sindicats van acceptar congelacions salarials per guanyar competitivitat. Ho han fet bé, i ara s'ha fet aflorar el debat si "la congelació salarial" dels treballadors alemanys ha de pagar la festa grega. És de calaix que s'ha de rescatar Grècia, ja que les coses haurien d'anar molt maldades per no fer-ho, però, per què s'ha tardat tant? Alemanya ha jugat la seva carta de fer-se esperar, per afeblir l'euro. Alemanya és el país més interessat en tenir en aquests moments un euro el més dèbil possible per afavorir les seves exportacions, degut a la importància que tenen en el total del seu PIB. Alemanya ho ha passat molt malament amb el canvi 1,4 $/€. Durant molt de temps ha estat en la banda dels 1.35, però en les últimes dues setmanes ja l'han baixat als 1,23. Això és més d'un 5% en poques setmanes, i és molt per una moneda que ha guanyat molt de pes en els últims anys.

Així, Alemanya ha aconseguit devaluar la seva moneda d'una forma encoberta, jugant amb la credibilitat grega. Crec que no ha acabat i continuarà jugant amb cartes d'aquesta estratègia. En el fons, fan ben fet. És la forma més fàcil que tenen de sortir del forat en el que es troben i qualsevol país faria el mateix.

Mesures del sector públic

Totes les mesures d'ahir no s'haguessin fet si la setmana passada les borses europees no haguessin patit tal baixada. Ric per sota el nas quan els polítics diuen que la borsa va per una banda i ells per una altra, perquè encara que no ho vulguin, no són més que un matrimoni que es neguen l'un a l'altre. Sense la baixada deguda a la impossibilitat de refinançament de Grècia, Zapatero no hagués tingut la pressió internacional d'aquests últims dies per presentar un segon pla d'austeritat. La retallada de 50.000 milions d'euros fa quasi tres mesos va ser el primer pla, i ara arriba el segon pla. Tant el primer com el segon han vingut tard, però han arribat.

És bastant impopular parlar de baixada de sous de funcionaris aquí, però se n'ha de parlar amb total llibertat, sense amagar el cap sota l'ala. No tinc prou coneixement per dir si la mesura és encertada, ja que s'engloba a molts col·lectius, amb situacions molt diferents. El verdaderament eficient seria aplicar una reducció segons la situació de cada col·lectiu, però això seria pràcticament impossible. La reducció de sous al 2010 i congelació al 2011 és el 25% de la mesura.

Hem de ser conscient que durant els últims 15 anys, l'Estat ha estirat més el braç que la màniga. Degut a l'excedent de diners del que disposava, ha gastat aquest extra en infraestructura pública del tot ineficient i en mesures electoralistes. En aquest país encara no s'han vist estudis que sustentin connectar totes les capitals de província amb l'alta velocitat. La mesura d'atacar la inversió pública representa el 40%. Tampoc es justifica el sentit del xec nadó, que és el 10% de la mesura.

S'han de desmantellar molts ministeris que tan sols tenen funcions de "coordinació": Cultura i Sanitat, per simples direccions general.s. També ministeris per col·locar els amiguets: Igualtat i Vivenda. Aquestes mesures s'huarien de fer el més ràpidament possible, però ben segur que li costa molt més fer aquestes al President que les d'ahir.

Proper post: el sou dels polítics.

L'asfíxia del 20

La taxa d'atur es situa al 20%, el dèficit fiscal ha estat xifrat en els últims anys en els 20 (milers de milions d'euros) i la fuga de capital d'empreses s'ha estimat en 20 (milers de milions d'euros). Francament, asfixiant per a aquest país.

1 de maig

Tinc una enorme curiositat per buscar dades de la participació en la manifestació del 1 de maig en els últims 25 anys a Barcelona i Madrid, i contrastar-ho amb la taxa d'atur. Alguna cosa em diu que apareixerà una tendència temporal.

La inconsistència dels polítics

Fa tot just un mes que feia el post sobre l'obertura de noves perforacions a les costes nord-americanes. Jugava una mica amb la temàtica, ja que era francament deliciosa la comparativa entre l'actual i anterior President, així com el lloc triat.

El post d'avui va lligat amb l'anterior, i amb la més immediata actualitat. Podria parlar de la catàstrofe, però per això ja tenim els diaris perquè ens ho expliquin millor. Així, vull aportar la reflexió del canvi de paper dels polítics.

Després de dir que obria la moratòria de noves perforacions per buscar nous pous, no ha tardat ni un mes en dir que ara l'atura, per revisar-la a fons. Entenc l'impacte electoral que té paraules com aquesta, però sota el meu punt de vista, no ajuden a la credibilitat de la classe política aquestes mesures. Si tens un programa per buscar petroli, has de tenir un programa consistent des del principi, perquè sinó no fa falta ni obrir la moratòria. Tu fas noves perforacions perquè així ho diu la teva política energètica, i en un fantàstic informe de moltes pàgines i milions de dòlars, apareix un anàlisis de riscos, en què es donen xifres d'accidents i probabilitats. I la pregunta és: si es dóna un accident, tu has de parar el teu programa? La lògica diu que no, ja que l'accident no és més que un succés independent.

Actuacions d'aquest tipus ens recorden que l'actuació política és discrecional, sense mirar el benestar a llarg termini.