dissabte, de setembre 08, 2007

Posem a ratlla els sociates (des de Boston també)

Fa dies que no escric al bloc per falta de temps. Ara sortirem a sopar i a viure la nit per Boston. Però abans, per agafar forces, que millor que posar a ratlla els socialistes, una de les activitats més divertides.
Com que no tinc ganes de pensar gaire, miro el bloc d'en Saldaña perquè sé que sempre m´ho passo bé comentant el seu bloc. Bé, jo diria que ja no és un bloc. L'últim comentari no només m'el va vetar, sinó que va vetar el seu propi article. Ara ha anat més lluny i ja no deixa fer comentaris. Quan fa aquestes coses, m'acaba donant la raó, i ara me la tornat a donar. No vol crítiques al seu bloc, no vol comentaris d'altres tendències. És la política de la secta roja, la que ensenya Montilla als seus militants i que en Saldaña segueix al peu de la lletra. Saldaña, tanca el bloc i escriu un diari personal que només puguis lleguir tú i puguis gaudir del món idíl·lic del PSC. No tinc cap inconvenient en regalar-te'l. Llibertat, llibertat...

Comentaré el seu article sota el títol "Nacionalisme puntual de Diada". És la tercera vegada que el llegeixo i encara no li he trobat el sentit. Referent al text, no sé encara per on agafar-lo. La secta roja ensenya als seus militants a què hi ha un partit nacionalista conservador anomenat CiU que vol fer la pinça amb el nacionalisme conservador espanyol anomenat PP, i que mentrestant va fent la puta i la ramoneta amb d'altres partits. Bravo! L'article està molt ben fet. La gestoria Montilla et donarà molt bona nota per fer el que ells volen: gestionar montillament.

És trist que vulguis parlar de la Diada Nacional de Catalunya i facis aquest article. Em fa molt de mal la veritat, no només el teu article, sino perquè en Saldaña no està sol, hi ha molta gent que pensa com ell. Això és el que veritablement ha de preocupar a tots els patriotes que estimem aquest país.

El que més m'agrada és la foto on surt en Saldaña amb la senyera. La senyera la va posar la JNC l'any passat, perquè la gent com en Saldaña, no tenen cap mena de mirament ni de respecte per un dia com aquest, i menys per la Diada. La poso, m'agrada. Em dona forces per tirar endavant, perquè t'adones del sentit d'una de les grans frases de Joan Fuster i que hem de mantenir ben viva: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres" .

dimecres, d’agost 29, 2007



Després de la declaració d'independència del 4 de juliol de 1776, les primeres colònies angleses van fer la primera constitució per unir els diferentes estats. Va ser la primera constitució dels EUA. Tot i que pot semblar antiga, bona part d'aquesta es mant amb el mateix esperit. El preàmbul, escrit a l'any 1787 està molt lluny del preàmbul del nostre Estatut o de la Constitució Espanyola.

Hem perdut el temps reformant el nostre Estatut i el perdrà Espanya modificant la seva C.E.; mai tindrà el mateix esperit que l'americana.

Poso el preàmbul perquè m'agrada llegir-lo i escriure'l tantes vegades com faci falta. Els altres, tenen els seus respectius vincles més avall.


We the People of the United States, in order to form a more perfect Union, establish justice, insure domestic tranquility, provide for the common defence, promote the general welfare, and secure the blessings of liberty to ourselves and our posterity, do ordain and establish this Constitution for the United States of America.






Sota el meu punt vista, el que van fer els nord-americans a l'any 1787 és bastant millor que el que hem fet al segle XX. Ens segueix quedant molt per aprendre...

dilluns, d’agost 20, 2007

Primer Post des de Boston

Avui consegueixo fer la meva primera aportacio des de l'altra banda de l'Atlantic amb algun que altra problema amb el teclat. L'aportacio es simple, extreta del diari Metro, pero molt significativa. Algun dia a Catalunya podrem fer aquest tipus de comentaris:
I sometimes take the Green Line from Lechmere to North Station (Boston) to catch my commuter rail train home from work. This past Friday, I waited with about 100 other people for a train for more than 15 minutes. I've experienced long wait times at Lechmere before, but this was by far the worst. Are there any plans to increase or at least better the service at Lechmere?

Graig Olson
Portsmouth, N.H.

dissabte, d’agost 11, 2007

divendres, d’agost 10, 2007

La censura dels socialistes


Sento seguir sent monotemàtic, però m'ho posen massa fàcil.


L'altra dia vaig veure al blog del conciutadà Saldaña, i tenia un article sobre els socialistes navarresos. Un article prou correcte, però amb uns quants errors crec jo. Així que molt educadament vaig fer-li un comentari, precisant un parell de qüestions. Com que el meu cost d'oportunitat és bastant elevat i molt més si dedico el meu temps a un socialista, vaig fer un control C del meu anterior article amb el títol de "Socialistes patètics II", agafant l'últim paràgraf i vaig fer un control V en el lloc dels comentaris del seu article. Em vaig identificar i tot perfecte fins aquí.


La sorpresa ha sigut que... l'article del seu blog ha desaparescut! Jo mai he fet desaparèixer algun article meu al bloc, més que res perquè sempre estic segur del que escric. Perquè ho haurà fet? No ho sé, però no seria d'estranyar que atenent a la tònica socialista, la paraula censura sigui la que més s'adigui. No ha censurat el meu comentari, sinó el seu article sencer. Francament molt divertit tot, jo m'ho passo la mar de bé. El problema és quan penso l'enorme poder que tenen persones com aquesta en aquest país monosocialista, si ho pot fer amb un simple comentari al seu bloc, que estarà fent que els ciutadans d'aquest país no ens adonem des de l'enorma poder que té el seu partit.


P.D: El seu article original l'he pogut trobar en la web socialista de Cornellà

dimarts, d’agost 07, 2007

Socialistes patètics (II)

Sento ser tan monotemàtic, però es que els socialistes donen molt de joc.

Sota el meu punt de vista, el PSOE hauria de reflexionar sobre els conflictes territorials que s'han anat obrint dins les seves delegacions. A la Comunitat Valenciana estan destrossats, la federació Madrilenya del PSOE acaba de fer un congrés que ha nomenat una nova direcció que ha d’intentar unir les diferents famílies de sempre en aquesta comunitat, així com evitar que el PP guanyi tant de carrer com a les passades autonòmiques i municipals. Segueixen perden eleccions a Galícia, Catalunya, Illes Balears... però governen.
És a Navarra on s’ha obert la caixa dels trons. Per què els socialistes gallecs poden pactar amb un partit independentista com el BNG? Per què els socialistes poden pactar amb ERC a Catalunya? I amb el sobiranista Bloc a Ses Illes? Per què llavors no poden pactar amb la federació nacionalista basco-navarra Nafarroa Bai? Perquè fa mal a d’altres llocs d’Espanya. Perquè Ferraz no està preparada per un pacte amb les forces sobiranistes basques i navarres. Ferraz no entén les realitats nacionals de moltes nacions d’Espanya i regions. No les vol entendre perquè no vol que cap conflicte territorial destorbi la carrera a la Moncloa. Saben prou bé que a la problemàtica d’Euskadi han de passar de puntetes perquè no tenen projecte, mentre que el PP malauradament si que coneix perfectament el seu full de ruta. Mentrestant, estan destrossant la federació socialista navarressa, tant als seus militants com al candidat, portant a un escenari final prou conegut: convocatòria d’eleccions, enfonsament del socialisme navarrés, creixement de NaBai i una majoria absoluta de la marca blanca del PP.

dilluns, d’agost 06, 2007

Socialistes patètics

Estic molt emprenyat. Porto uns dies intentant escriure en el bloc però no em veig amb forces. Però suposo que ja no he pogut més i necessito desfogar-me. El mèrit se l'emporta en Joan Ferran, amb l'afirmació: “a Catalunya patim les conseqüències de la deixadesa de vuit anys de desert inversor dels Governs del PP amb l´ajuda i el silenci còmplice de Convergència i Unió”.
Tal afirmació qualsevol la pot desmuntar, tan sols es necessita una mínima memòria i haver fullejat algun que altre diari. Comencem:
  • Inversió aeroportuària (1era notícia avui al Telenotícies de TV3 per falta d'espai): el pacte Majestic va portar la 3era pista a l'aeroport del Prat i l'actual construcció de la T-Sud que rebrà el nom de JPS, en honor a una persona que ha estat a la talla del país i ha permès la construcció d'aquesta terminal (JPS equival a Barcelona el que JFK és a New York). Durant el mandat socialista, no hi ha hagut cap obra important a l'aeroport.
  • Inversió ferroviària (2ona notícia avui al Telenotícies de TV3 per substracció de cables i retards): el Partit Socialista ha portat el TGV a Barcelona? Mentida! Portar el TGV a Catalunya i a França ve dels pactes CiU-PP. Els socialistes tallen i tallaran les cintes, però quan la vagin a tallar, que recordin que van decidir fer abans el Madrid-Sevilla, quan es sabia de sobres que la línea BCN-Frontera Francesa era molt més important i rendible! En rodalies, segurament no es va fer prou, però es que ni abans ni ara! I això té part de culpa tant el PSC com el PSOE.
  • Inversió viària (23era notícia avui al Telenotícies de TV3 degut al gran col·lapse de la A-7): sabeu perquè tenim la A-7? Gràcies al Banc Mundial. Sí, sí..al Banc Mundial. Durant el franquisme el BM condicionava l'ajuda econòmica a Espanya al desarrollismo a què es construïs un eix viari pel Mediterrani. Sense aquest eix, no hi hauria fons. Aquesta autopista no s'ha modificat, resta més o menys intacte amb algunes ampliacions. Ni uns ni els altres s'han dignat a fer res mai. Que han fet els socialistes en autopistes? Han rescatat peatges, noo.. va ser CiU a la Generalitat i també amb acords del PP. Algu em pot dir alguna obra important en matèria viària que s'hagi aprovat? Va, si us plau.
  • Inversió portuària: perquè la Generalitat té les competències dels Ports de Catalunya? Qui va desviar el Llobregat? Qui va fer la ampliació del Port de Barcelona actual? Sense comentaris.
  • ...

Patètic, molt patètic la veritat...

divendres, de juliol 27, 2007

Normalitat nacional també a Cornellà

Com m'agrada passejar per Cornellà i veure els edificis oficials, com els jutjats recentment inagurats, amb les banderes que li pertoquen.





dijous, de juliol 26, 2007

Posant les coses a lloc
Porto un temps sense escriure en el bloc. No posaré cap excusa perquè de totes les que he pensat, cap m'acaba de fer el pes. Estar d'exàmens, els primers dies de vacances... sempre va bé per sortir de la rutina del bloc. Però arriba un moment que és necessari tornar-hi de nou. Aprofitaré per fer servir el bloc per explicar la meva situació futura, ja que és molt divertit tafanejar la vida dels altres a través d'un bloc.
Per explicar-ho tot, ho faré amb desordre temporal, però hi dóna un sentit molt més lògic. A meitats de juny em van concedir una beca de la Fundació la Caixa per fer un máster. Li tenia moltes ganes, i encara no sé com ha sonat la flauta. Aquesta beca em permetrà cursar un máster de tractament de residus a la UAM, la Universidad Autónoma de Madrid. Així, estaré una llarga temporada visquent a la capital del país veí; des del gener fins a l'octubre. Més d'un ja ha dit que no ho aguantaré, però crec que un s'acaba acostumant a estar a l'estranger, tot i que sigui a Espanya.
Degut a què el màster no comença fins al gener i la substància que té la beca, em puc permetre marxar a l'estranger. No ho havia fet fins ara i seguia sent la meva assignatura pendent. Marxo fins al desembre a Boston haviam si m'impregno d'alguna cosa de profit d'aquell país, aixií com també solucionem l'assignatura pendent de cada setembre: l'anglès.
Faré servir aquest bloc per anar explicant el que em passa a l'altra vida de l'Atlàntic, així com també pels temes més interessants que passan al país.

dilluns, de juny 04, 2007

CATALONIA IS NOT SPAIN (encara funciona el lema)


Que préconisez-vous pour le Kosovo dans la mesure où vous refusez l'indépendance proposée par le Plan Ahtisaari ?

Vladimir Putin: Nous sommes favorables au dialogue et à l'application de la loi internationale, qui prévoit le respect de l'intégrité territoriale des États. Si nous décidons de préférer à ce principe celui de l'autodétermination, il faut faire de même partout dans le monde, notamment en Ossétie du Sud, en Abkhazie et en Transnistrie. À l'ouest, cette solution déclenchera des séparatismes en Europe. Voyez l'Écosse, la Catalogne, le Pays Basque... Je ne pense pas que l'on doive humilier une nation européenne comme la Serbie en cherchant à la mettre à genoux. Il faut être patient, les possibilités de compromis n'ont pas été épuisées.

Le Figaro, 4 de juny del 2007

dimecres, de maig 23, 2007

PREDICCIONS

Tinc ganes de fer unes quantes prediccions pel dia 27 de maig. És ara el moment de mullar-se i no esperar el mateix 27 després del recompte com fa tothom que s'omple la boca dient que això ja ho preveia però en realitat no en tenia ni idea. Jo tampoc en tinc ni idea, però em mullaré.
Començaré pel meu municipi:
A Cornellà l'escenari serà semblant: crec el PSOE perdrà la majoria absoluta amb un parell de regidors menys degut a una possible desmobilització del vot socialista, degut a tendències generals, no pas municipals. ICV pot rascar un regidor de més, degut al pas de vot socialista a ICV, sobretot fills de votant del PSOE que volen ser rebels. El PP es mantindrà a Cornellà degut al ser la força política que no s'ha arronsat al PSOE, quedarà immune al fenomen Ciutadans degut a la forta oposició i al clar perfil espanyolista de la seva candidata. ERC trobarà a faltar en Tardà i algú no digerirà el pacte amb en Montilla. Això implica un manteniment o fins i tot perdre un regidor. El votant d'ERC difícilment anirà a parar a CiU a Cornellà, degut a una política difícil de diferencia amb el PSC. CiU perdrà vots i recuperarà poc tant del PSC com d'ERC. L'escenari és el mateix que ERC, tots dos poden minvar els seus vots en caràcter absolut però el nº de vots del PSC marcarà el nombre de regidors a distribuir. Ciutadans només farà mal al PSC, perquè ja he comentat que el PP a Cornellà és bastant immune degut al perfil de la candidata. Li dono un regidor segur, de vots del PSC al 95%. La última crisi em té desorientat sobre la força de la seva irrupció. Fins fa una setmana, no descartava que Ciutadans superes a un partit nacionalista com CiU o ERC, però ara estic desconcertat.
Al meu col·legi electoral, la previsió és molt clara: Ciutadans superarà a CiU a totes les taules electorals. Si en alguna guanya CiU a Ciutadans, ja tindré un motiu de celebració.
A nivell general, si llancem prediccions gens fonamentades, no es recuperarà cap capital important, excepte Vilafranca que té alguna possibilitat. Caurà Vic, i tinc els meus dubtes a Tarragona, ja que pot haver certa desmobilització del votant del PSC que acabi donant la victòria a CiU. A la ciutat de Barcelona, no em creuré gaire les enquestes. Crec que els feus del PSC no aniran a votar massivament, i els feus convergents tampoc com l'1-N, però crec que farà un bon resultat i pot donar alguna sorpresa a l'Hereu. Tot i això, no serà alcalde perquè tot ja està cuinat.
A nivell general de país, CiU perdrà una elevada quantitat de regidors i d'alcaldies. Sense cap mena de dubte. Són les primeres eleccions municipals que CiU es presenta sense estar al Govern de la Generalitat i passarà molta factura tal i com ja ha estat sortint als mitjans últimament. ERC seguirà apostant per l'eix esquerra-dreta, per sobre l'eix nacional. Petites alcaldies cauran en mans del tripartit com a mosques. Caurà la diputació de Tarragona, la diputació de Girona...
Total, catarsi per CiU, sense cap mena de dubte. Sort que el dilluns aniré a la classe d'en Vicenç Navarro sobre l'Estat del Benestar a Catalunya i la meva ànima es purificarà.

dimarts, de maig 15, 2007

Avui he tingut la sort d'arribar a una hora decent a casa per poder sopar amb la família a les 9 del vespre. Semblava una bona forma per descansar una estona i després a la nit seguir fent coses de profit. Però no, he hagut de sentir la declaració política que m'ha fet treure el que tenia a la boca literalment. Avui ha sigut el sr. Portabella i s'ha quedat ben ample. La declaració política no té pèrdua:
Entre les premisses que l’alcaldable d’ERC ha destacat es troba l’establiment “d’un pacte amb les empreses ubicades a Barcelona perquè els treballadors i les treballadores puguin plegar a les 5 de la tarda”. Una de les altres propostes que ha afegit Portabella ha estat concentrar els torns de treball en períodes de 6 hores, “que augmenten clarament la productivitat”. En aquest sentit, Portabella també ha afegit que “divulgarem la pràctica de fer reunions en les hores centrals de l’horari laboral evitant les reunions que es fan d’hora i massa tard”.
Tal afirmació hauria de fer que el sr. Portabella es retractés demà al matí o bé abandonés la seva cursa a l'alcaldia de Barcelona. Una persona de la seva talla política no pot fer aquest tipus de declaracions a una societat que només espera viure de la renda pública.
El sr. Portabella li haurem d'explicar un parell de coses:
Espanya és una regió tan dinàmica econòmicament com la zona Fòrum actualment. Per ser productius necessitem tenir una elevada tassa d'activitat, x hores de treball i una productivitat. La nostra tassa de productivitat està a anys llum dels nous mercats emergents i a una bona distància dels EUA. La nostra tassa d'activitat màxima és del 65%, mentre que la mínima als EUA és del 85%. Treballem 211 hores menys a la UE que als EUA (ja no parlo d'Espanya) i seguim sent menys productius que la resta d'Europa. De veritat creu el sr. Portabella que això ajudarà a augmentar la productivitat i de retruc el nostre dinamisme?
Aquest tipus d'afirmacions tan sols poden venir de persones que s'han passat mitja vida visquent del que queia de l'Administració. Que si ara una beca per estudiar no sé qué, que si ara regidor, que si ara estem al Zoo... Si us plau, retractis per la resta de persones d'aquest país que no vivim del Pare Estat!

Gran vida

Això de no tenir classe a primera hora del matí crec que és una de les coses més positives que et pot passar en el dia a dia. Arribar a la universitat tranquil·lament, fent un repàs de la premsa amb l'Avui, la Vanguardia, Cinco Días i Wall Street Journal (versió espanyola) acompanyat d'un cafè americà amb tot el temps del món, és un dels grans plaers de la vida d'universitari. Seguir amb l'e-noticies i el Singular em reafirma en aquest tipus de vida. Estar una estona fent una pràctica, veure com obren els mercats financers, després anirem a fer simulacions d'empresa haviam que explica el professor, passarem a veure que explica de nou el sr. Portabella, dinarem tranquil·lament, tornarem a classe a escoltar un bon grapat de mentides a Economia del Sector Públic, farem un treball en grup pendent de fa dies... Aquest és un dels grans plaers del què s'ha convertit la meva vida en la última setmana i que s'acabarà aquest juny. Espero poder-la aprofitar al màxim, i què millor que enganxar uns paràgrafs de paraules ben escrites i que t'omplen:

No Votaré Socialista

[...]En Catalunya la mayoría de ciudadanos está gobernada por alcaldes socialistas y vive en provincias con diputaciones socialistas. El presidente de la Generalitat es socialista y, a pesar de que el govern está formado por un tripartito, la mayor parte de sus miembros son socialistas. El presidente Zapatero es socialista, todos los miembros de su gabinete son socialistas y la mayoría del congreso de los diputados es socialista. Esta gran concentración de poder hace que alrededor del 95% de los presupuestos públicos que afectan a los ciudadanos de Catalunya estén en manos de un solo partido: el socialista.

Si el partido socialista fuera una empresa, su cuota de mercado sería tan grande que el tribunal de defensa de la competencia lo obligaría a dividirse o a traspasar una parte de su enorme poder. El estado parte del supuesto correcto que una empresa que monopoliza el mercado tiende a abusar su situación privilegiada. Curiosamente, las leyes antimonopolio que protegen a los consumidores de los abusos empresariales no se aplican a los partidos políticos para proteger a los votantes y permiten la existencia de monopolios de poder como los que vivimos en Catalunya [...].
Xavier Sala i Martin

dimarts, de maig 01, 2007

CRISIS A CONVERGÈNCIA

Un dels episodis més sonats de la política catalana els ha protagonitzat Jordi Pujol amb el seu seguit de declaracions dels últims dies. Pujol, que tal com se l'hi ha demanat està acabant les seves memòries, treurà a la llum les grans ombres que fins ara només ha insinuat. La recent entrevista de Pujol a la revista l'Avenç diu que ell tenia pensat tornar-se a presentar però Artur Mas i la seva colla d'amics el van apartar. Van fer la jugada de semblar que en Pujol estava ja cansat, que no podia continuar i un seguit de personatges van col·locar Artur Mas al capdavant del partit per treure'n el màxim profit. A més, Pujol ha continuat en el seu seguit de declaracions dient que els 23 anys de pujolisme no van servir per res, que la seva política del peix al cove que tant va defensar, s'ha adonat que no ha servit de res.
Pujol, fruit d'aquestes tensions amb la direcció actual del partit, no ha anat a l'última executiva del partit del passat dilluns i algun dels seus seguidors més fidels també s'hi han negat. Artur Mas ha sortit del pas dient que aquestes declaracions no estan prou reflexionades i ha enviat a l'Oriol Pujol ha calmar els ànims del seu pare. Segons Artur Mas, no hi ha cap tipus de crisis en el partit i ho considera una sobrevaloració per part de la premsa.

dilluns, d’abril 30, 2007

"Al PSC han llançat Maragall per la finestra"

Jordi Pujol, 29 d'abril del 2007

diumenge, d’abril 22, 2007

Un any de bloc: inici i final amb França

Quan fa una data assenyalada que tens un bloc, és costum anunciar-ho de forma especial. No sóc un gran amant de fer balanç en públic de moltes coses meves, així que aquest bloc no serà una excepció. La forma de fer balanç serà la de mostrar que vaig escriure fa un any, el meu primer article, i que per casualitat avui es troba, en certa manera, en l'actualitat.


MESURES NECESSÀRIES

Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini. Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.


Em sento orgullós del que vaig escriure, perquè crec que encara té més validesa que avui. En aquell moment, no hagués dubtat en votar a Villepin, tot i ser de la UMP. Avui, per suposat no hagués votat a la UMP de Sarkozy. Villepin és una persona que en el seu moment va minimitzar la gran màquina burocràtica gala. No ho va aconseguir. La mateixa dreta (per suposat l'esquerra desconcertada també) se li van tirar al damunt. Va fer molt ben fet, però la factura és la que és.


França avui segueix igual. Sarkozy ha fet una campanya esplèndida des de tots els punts de vista. Per molt que els mitjans de comunicació ens vulguin vendre aquest fenomen de la Zapatera, Ségolène ha fracassat. Ho dic ara, sense haver arribat encara a la segona volta. Fa 5 anys, la idea electoral que semblava que tenia tothom era la de triar entre un assasí i un lladre. Va guanyar el lladre com molts ens van voler fer creure. Però el fracàs de Ségolène és en majúscules. La UMP ha estat 10 anys al poder de la Republica de la mà d'en Chirac, i després de l'anada i vinguda pública i privada de ganivets a la UMP (Villepin, Sarkozy, Raffarin, Chirac...), Ségolène ha quedat en segona posició, a certa distància d'en Sarkozy. Que s'ho faci mirar després d'aquests 5 anys perduts per França amb enfrontaments entre el poder polític i social, perquè no ha guanyat aquestes eleccions. Serà molt divertit veure com tracta la premsa el resultat d'avui, magnificant el resultat de Royal sense dubtes.

Després d'haver escoltat els dos grans discursos dels diferents candidats durant el recompte, em quedo amb el de Bayrou (queda fora Ségolène perquè no arriba a discurs el que ha dit). Sarkozy l'ha bipolaritzat clarament entre dreta i esquerra de cara a la segona volta per buscar el seu vot, molt legítim. Bayrou ha fet un gran discurs tot i haver quedat fora de la cursa de la segona volta.


La idea amb la que vull acabar aquest article, és la mateixa amb la que vaig acabar far un any. Amb el permís del mestre Bayrou, li agafo la frase d'aquesta nit:

"A partir de ce soir, la politique française va changer et elle ne sera plus jamais comme avant. Il y a enfin un centre en France"


Fa un any deia que tan de bo hi hagués un Villepin a la Moncloa, que pogués dur uns canvis al país. Per mí també segueix vigent ara, però també vull seguir somiant. Tan de bo el país veí inicies el camí per deixar aquest bipartidisme ranci i es posesin a treballar de valent. Està demostrat que la forma d'espavilar és a base de garrotades. Per tant, la forma d'espavilar Espanya és diu François Bayrou.





dilluns, d’abril 09, 2007

La protecció del medi ambient mai ha d'aturar el progrés d'una societat, és el progrés qui el protegirà millor

Jordi Rosell
10 d'abril del 2007

divendres, de març 30, 2007

Parlem d'en Bolaño (contra amb Saldaña)
Abans d'escriure quatre ratlles, sempre és bo pensar per on decantaràs l'escrit. Porto bastanta estona, i només em surten renecs. Un to mínimament educat serà difícil, però s'intentarà. Sort que l'ambient encara m'ajudarà (a la sala de l'aeroport només hi ha un senyor que s'intenta acabar totes les pastes i begudes de la sala VIP mentre tothom està als mostradors exteriors demanant explicacions de les impuntualitats dels vols).
Bé, posem fil a l'agulla. Des de què el sr. Saldaña i jo vem acordar d'escriure sobre BOlaño, alguna vegada vaig tenir el flash d'escriure l'article en funció de la dimissió de Bolaño. No sé com el meu cap va pensar tal tonteria, al cap i a la fi el sr. Bolaño representa la maquinària sociolista més sectària. Anem a pams, anàlisis com quan èrem petits: Emissor: Antonio Bolaño Receptor: Jordi Barbeta Missatge: "No pararé fins a fotre't" Canal: Telefònic. Codi: Llengua castellana parlada.
Síntesis: Antoni Bolaño, cap de comunicació de la Presidència de la Generalitat, amenaça a un periodista d'un mitjà de comunicació privat. Fa més d'una setmana i aquí ningú ha dimitit. El sr. Bolaño no dimitirà pel que sembla, tot i que sí que s'ha disculpat. El sr. Bolaño no ha portat Barbeta als tribunals, fet que demostra que l'insult és verídic. Per què la veu de l'alta institució pública d'aquest país amenaça a un periodista i tot queda igual? Forma part de la maquinària sociolista, volen desprestigiar la Generalitat tant com puguin per aigualir-la a una simple administració autonòmica (embarco). Ho estan fent, ho estem patint, i no pararan fins aconseguir-ho del tot. El sr. Bolaño és una peça d'aquesta màquina, i ni Montilla ni Bolaño se'ls hi ha passat pel cap treure aquesta peça de la màquina.
Estic escrivint molt malament, però es que no puc ordenar les idees. Ho trobo tot fora de mida i no sé argumentar-ho. Suposo que els que no tenim la mà trencada ens sol passar.
El passeig de l'avió pel Prat em fa agafar son després d'una nit sense dormir (repassant els apunts per l'examen d'avui). Deixo l'article a sobre la tauleta de l'avió, així si el sr. Portella, president de l'ACB, s'aburreix, podrà tenir la primícia de l'article d'avui divendres. Abans de recolzar-me a la finestreta i descansar, vull acabar l'article amb una frase del sr. Saldaña:
"Los profesionales de la SER, EL PAIS, CUATRO, entre muchos más, son los que nos hacen tener esperanzas en el estado de derecho, la libertad y la democracia"
P.D. Óscar, espero que em donis les gràcies per no haver comentat tal bajanada

divendres, de març 23, 2007

Nova etapa al Girem la truita

Tots sabem que estar al dia és més que important per no quedar enrere en aquest món que cada dia va més ràpid. Fet d'això, aquest blog no pot ser menys i ha de posar-se les piles. Com? Molts dels que soleu visitar aquest blog, recordareu de fa temps que va haver-hi un encreuament d'articles entre el meu blog i el blog de l'Óscar García Saldaña.
Aquest divendres, hi havia l'entrega dels premis Ciutat de Cornellà 2007. És un dels moments de l'any on trobes mig poble de Cornellà, i com no havia de ser, l'Óscar i jo ens hem trobat. Després d'unes rialles sobre l'últim afer que vem tenir, hem decidit iniciar un cara a cara entre blogs. És a dir, nosaltres triarem un tema d'actualitat i ens posicionarem els dos. A partir d'aquí, s'obre el diàleg!
No puc adelantar més coses perquè la veritat, no hem acordat res més. Suposo que la forma s'anirà pulint amb el temps per fer-ho més àgil i dinàmic. Encara no vull adelantar el tema, que l'iniciarem el proper divendres, però, no dubteu que es tracta de la més pura actualitat política en el sentit estricte.

dilluns, de març 19, 2007

Sense poder estudiar tranquil...

Porto uns dies on les actualitzacions al blog són més aviat minses. Si em dedico a mirar enrera, m'adono que els moments on actualitzo menys el blog és quan estic d'exàmens, mentre que quan es donen més entrades són en temps de "vacances" o menys feina. Bé, vist des d'aquest punt de vista, he d'estar content. M'havia plantejat actualitzar el blog més endavant, per centrar-me en el que em toca. Però, com sempre, l'actualitat fa canviar el ritme de vida de tots.
La notícia ha sortit a tot els mitjans que no estan controlats encara pel Govern de la Generalitat, tant directament com indirectament. M'estic referint a la política que practica el Partit Socialista, coneguda com a sectarisme, sent la mostra d'això el que surt de la boca d'Antonio Bolaño, director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat. Tot seguit enganxo el fragment de l'article d'en Jordi Barbeta a la Vanguardia:
"El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado “a gusto”, al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: “Te juro que no voy a parar hasta joderte”, dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe “antiguo” del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo".
“Te juro que no voy a parar hasta joderte”. Això és el que porten fent el PSC des del moment en què Pablo Iglesias va posar la pedra a aquest partit. I els dirigents actuals sembla que ho saben a la perfecció. Però, això va més enllà d'una simple acusació professional, és un atac a totes aquelles persones que practiquen la seva professió lliurament, o bé están en un altre bàndol. En definitiva, dedico l'article d'avui a totes aquelles persones que estan sota els efectes d'aquesta frase, i perquè no, en aquest cas, també me'l dedico a mí mateix per estar sota els efectes d'aquesta pressió partidista.