"Xist"

"Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: Si hem d'aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l'horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-l0."

José Montilla

No acostumo a fer gaires comentaris de la situació política últimament, així que per un no passarà res. Ahir algú em va comentar que el passat post no sabia si exagerava una de les bromes pesades a la que estem sotmesos durant tot l'any: la del President Montilla. No han fet falta ni 24 hores perquè el President Montilla em doni la raó; ens ha obsequiat amb el seu últim "xist" del 2009. No hi haurà cap altra "xist" l'any que ve, ell també ho sap. Bon any 2010.

Bromes pesades que duren més d'un dia

• Catalunya regió d'Espanya
• La política econòmica d'Espanya
• El President Montilla
• La política econòmica d'Obama
• La reforma sanitàrira d'Obama
• Les eleccions d'Iran
• Els brots verds de l'economia espanyola

Els antibiòtics de la Moncloa

Ja fa 2 anys que a l'hospital de la Moncloa va entrar un malalt, anomenat Espanya, amb símptomes d'una possible malaltia que començava a ser qualificada de pandèmia, ja que afectava i anava a afectar mig món. Després del primer diagnòstic, van dir que aquells símptomes no eren motiu d'ingrès, i que el pacient estava més fort que la resta per si era contagiat amb aquella malaltia que s'escampava arreu del globus. Podia tornar a casa que no passava res.

Hi havia un metge d'un hospital molt prestigiós (l'hospital era prestigiós, no el metge) que prometia un missatge d'esperança i que ell canviaria el transcurs de la malaltia que afectava mig món. Ell proposava un antibiòtic keynesià, aplicat segons el metge amb èxit als anys 30 al seu hospital. Aquell metge havia llegit llibres i només havia escoltat col·legues de professió que li explicaven que gràcies aquell remei s'havia pogut sortir de la gran pandèmia anterior. Però es van deixar d'explicar-li que aquell remei va ser mal administrat, i el malalt del seu hospital es va passar més anys que cap altre a l'hospital (va ser pitjor el remei que la malaltia en aquest cas). Clar que tard o d'hora es va curar, ja que el propi organisme va ser capaç de repel·lir la invasió vírica.

Mig món va repetir el tractament d'antibiòtic per la malaltia vírica amb els pacients respectius a cada hospital en els nostres dies. Mentrestant, Espanya es passejava dient que ella no li afectava la malaltia, tot i que ella cada vegada tenia uns símptomes més acusats. La diferència entre malalts és que uns rebien un tractament erroni a l'hospital però bones atencions, mentre que Espanya es passejava com si no passes res pel carrer. Espanya va acabar entrant a l'hospital de la Moncloa amb un quadre molt més greu que la resta de països. Així, la seva estança a l'hospital es va allargar molt més que la resta. En el moment més crític del pacient, quan tenia una taxa de defenses PIB més baixes, quan la taxa de virus del tipus atur no baixava del 20%, aquest malalt va estar mesos i mesos en aquest estat.

Quan els malalts ja esperaven l'alta, Espanya sabia que en tenia per temps. El problema principal d'haver reconegut la malaltia d'Espanya tard, era que tindria conseqüències per a la seva salut més acusades que la resta quan surtis de l'hospital. I quan algú està més dèbil de salut, la següent pandèmia que ve, pot resultar mortal.

Osona va tenir una participació per sobre a la resta de Catalunya el 13-D

Ahir a la nit no podia dormir i vaig córrer la primera regressió del 13-D. He agafat els resultats de participació i la mida de cada municipi. He tallat als 17.000 habitants, perquè sinó costa molt veure els municipis petits. Només he exclòs Sant Jaume de Frontanyà per facilitar la lectura del gràfic. Els municipis d'Osona són representats amb color vermell, excepte Vic que no surt. S'ha representat una línia de tendència, amb coeficient de regressió 0,17.

La lectura és senzilla: els municipis d'Osona han obtingut una participació per sobre a municipis del mateix tamany de la resta de Catalunya. La mostra de municipis d'Osona es prou elevada (més de 30) i a sobre el tamany dels municipis prou heterogeni. Ara bé, a partir d'aquí necessitem treballar molt millor les dades per intentar destriar més informació.

La feina propera consistirà en buscar l'ideologia de cada poble. Necessitem saber si hi ha diferències ideològiques entre pobles que podrien explicar el grau de participació. He fet diferents mostres i el nas diu que no. Porto uns dies acertant, així que queda pendent per fer, tot i la feina laboriosa que pot comportar (els Nadals són llargs). Però segueixo apuntant a la mateixa idea; hi ha una forma de fer les coses, es podran retreure moltes coses a l'Alfons López Tena, però com deia el professor Navarro, les dades són les dades i no es poden canviar. Continuarem treballant, si els politòlegs segueixen sense moure un dit.

Dades del referèndum

En el passat post feia reflexió abans de què es tanquessin les urnes de la informació que en podriem treure de la jornada. D'informació n'hi ha molta, però que es pugui aprofitar n'hi ha menys. És totalment irrefutable que Osona ha tingut una participació clarament superior a la resta de Catalunya. Municipis amb un tamany semblant, la dada de participació a Osona és superior, de l'ordre d'un 10-15% per municipi. Així, es pot dir que l'efecte coordinadora Osona decideix ha sigut prou positiu en dades de participació. Desconec la feina que s'ha portat a terme entre uns i altres, i els problemes que tenen entre ells. Però les dades són aclaparadores a favor de la feina feta per en López Tena.

Com ahir insinuava, dades altes de participació ens permetrien veure coses. I tenia raó, i de moment a Osona és on es veuen més que clares, mentre que a d'altres indrets costa més. He fet l'exercici de 10 minuts de comparar els vots a les passades eleccions al Parlament amb els resultats del referèndum. D'una mostra d'uns 10 municipis d'Osona, tot i que no ho puc demostrar amb dades (en el futur ho faré), el vot del Sí al referéndum en aquests pobles d'Osona no es pot explicar sense el vot positiu i massiu dels vots de CiU en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, amb una quota del 45% del vot total. Aquesta dada m'ha sorprès molt, i és la que s'haurà de treballar amb molta cura de cara el futur. I no només per estratègia de partit, sinó pel futur del país.

Que corrin les regressions!

M'estic adelantant a les dades de participació de les diferents consultes d'arreu del país, però podem començar a preparar el terreny d'estudi. En municipis petits, amb una participació superior al 50%, podrem començar a establir les primeres correlacions entre el vot al partit polític al Parlament de Catalunya i la resposta de la consulta. No sé si es pot arribar a traslladar a municipis més grans, on sembla que la participació serà més baixa, però es pot intentar. Tal exercici ens ha de permetre saber la relació entre partit polític i la resposta a la consulta. Pobles on el Sí superi el 90%, i la participació s'aproximi com a mínim a la del Parlament, és efecte d'estudi. Crec que els politòlegs tenen feina, ja que avui s'aportaran dades que sobrepassen amb escreix qualsevol estudi d'opinió. La regressió més maca que he vist mai va ser feta pel Carles Boix, establint la relació entre vot blanc per municipi a les passades eleccions a Euskadi i el vot abertzale fa més de 4 anys. Va ser un exercici fantàstic amb un coeficient superior al 0,98. Espero que els politòlegs s'hi posen aquesta mateixa nit a mirar les dades. O almenys alguns. Ser acurats en aquest tema fa que ens hi juguem molt.

Feliç 13-D

Liberty is the breath of life to nations. George B Shaw

Sanitat pública catalana

La meva actual estada a l’hospital m’ha permès copsar de primera mà els grans dèficits del nostre sistema sanitari. Des del passat dissabte jo ja podia haver anat cap a casa, però diversos motius han fet que la meva estança s’hagi allargat. El divendres passat el metge em va dir que una vegada feta una radiografia, jo podria marxar cap a casa si no hi havia cap complicació. En tot el cap de setmana no em van poder fer la radiografia ja que no era cap urgència, i dilluns va tornar el metge sense poder-li presentar la radiografia. Així, la va tornar a demanar, i me la van fer dilluns, a última hora de la tarda. Al haver marxat el metge i al ser dimarts festa, hem posposat la meva sortida. Així, anant bé, podré marxar dimecres. Entre festes dels metges i falta de coordinació, estaré 5 dies més a l’hospital, finançant la meva estada amb impostos de tots.
Va ser especial divertida la sessió radiogràfica. Vaig baixar i em vaig trobar que de diferents sales de les que disposa l’hospital per fer les radiografies, totes estaven buides i ningú esperant. Quan vaig entrar a la sala, 7 persones m’estaven esperant. Dels 7, 5 ni em van veure entrar perquè van continuar xerrant, i només vaig necessitar 2 persones i en menys de 4 minuts vaig tenir la radiografia.
Durant la setmana, també t’adones que els metges han de fer feines que no els hi toquen, ja que les infermeres no fan la seva feina. També es veu de sobres l’excés de personal d’infermeria, que passen les hores com poden. L’excés de personal es justifica ja que durant 2 hores, tenen una punta de feina. D’aquí a haver de pagar personal durant 12 hores per una punta de 2, és més que qüestionable.
Sóc dels que penso que l’equitat en el sistema sanitari s’ha de garantir d’una forma o altra, però no podem posar en segon terme l’eficiència. La nostra sanitat ha de començar a seguir avançant en la privatització de la seva gestió, tot buscant una clara competència entre centres que permeti reduir els abominables costos que creixen per sobre del nivell d’inflació per la seva pròpia naturalesa. Hem de deixar clar que l’oportunitat d’accés universal a la sanitat (equitat) no és el mateix que privatitzar, on es busca l’eficiència.

Aturada temporal

Com molts de vosaltres sabeu, el passat divendres vaig patir un accident de moto. Tot i la gravetat, i les possibles conseqüències que aquest em podia haver ocasionat, gràcies a Déu no ha sigut així i evoluciono bastant bé. La propera setmana seguiré a l'hospital. Accedir a internet és fer una excursió per l'hospital que no puc fer tant com m'agradaria. Així que espero que em disculpeu per no mantenir el bloc al dia, tot i que la setmana vinent faré el que podré per estar al dia.

Feliç dia d'acció de gràcies

L'any 1939 el President dels Nous Estats Keynesians, FDR, va proposar el canvi del dia d'acció de gràcies. El motiu era tenir més dies entre Nadal i el dia d'acció de gràcies per tal d'incrementar les compres en aquestes dates pre-nadalanques. Més de mig país es va negar, i la majoria dels Estats, no van adoptar la nova data. Al cap de dos anys, els comerciants d'Estats que havien adoptat la nova mesura, van reportar baixades globals de les seves vendes en tals períodes més que significatives. Així, a finals de 1941, Roosevelt va enviar al Congrés el canvi de nou de la data de l'últim dijous de novembre, tal i com s'havia instaurat des del temps de Lincoln i que en l'actualitat perdura.

Els experiments no serveixen si no estan ben fonamentats. Els experiments no els poden fer aquells que no creuen en la raó del que són. Els experiments els hi hem de deixar als qui encara mantenen l'esperit del 1620.

El passat de Cornellà

No acostumo a fer gaires posts sobre Cornellà, però crec que l'actualitat s'ho mereix. ZP ha posat al descobert el passat de Cornellà, gràcies al seu pla d'estímul del treball temporal i ineficient (necessitava posar els dos adjectius; ara ja estic més tranquil i puc continuar).

Cornellà es troba en ple delta del Llobregat. Aquesta terra rica en matèria orgànica va portar a establir un enclavament romà al turó on avui hi ha l'actual Ajuntament i església de Santa Maria. Sempre he pensat que era una zona molt bona, ja que estava a una desena de metres de desnivell de la plana al·luvial del riu Llobregat, però a menys de 10 minuts del seu delta caminant. Això els hi permetia tenir un enclavament fora del delta, per evitar les riuades i disminuir la transmissió de malalties, però a la vegada una font d'aliments estable al llarg de tot l'any. Cornellà era un molt bon lloc pels romans.

Amb l'aixecament del paviment de l'antic turó s'ha posat al descobert part de les restes de diferents èpoques. La gràcia de la qüestió és la sorpresa de les autoritats davant aquesta troballa. Tot cornellanenc que estimi aquesta ciutat i s'interessi per la seva història, sap perfectament què hi ha a cada lloc. L'actual plaça, epicentre del poble, a sota s'hi troba l'antic cementiri romà. El dia que es vulgui remodelar (acció de la que han fugit tots els alcaldes de Cornellà), es trobaran amb el passat. Les cases del carrer Ametller tenen ruïnes a sota. L'actual carretera d'Esplugues, a l'encreuament amb el carrer dels Pins, hi ha restes també. Servidor les va veure quan treien l'antic paviment farà un parell de mesos, però al cap de dos dies es van tapar casualment. És d'entendre, és una via de pas de Cornellà i els polítics no s'han volgut complicar la seva existència arribant a pensar que en podien fer de les restes. Les restes trobades ocupen bona part de l'eix cronològic: tombes romanes, absis paleocristià, murs medievals, restes del campanar del segle XV... En els propers dies les excavacions aniran avançant, i em reservo dir més coses. Però el proper post, el vull fer entre avui i demà. Vull aportar una reflexió als polítics de Cornellà lligat amb la troballa.

Més impostos

No em vull fer pesat en el tema impostos, però veig que està d'actualitat. Porto ja 15 minuts intentant buscar un document que em permeti veure bé el funcionament de l'impost, sobretot amb els coeficients pels trams i les exempcions. La meva conclusió és que hauré de fer un curs de cerca per internet perquè cada vegada em noto pitjor, o bé serà que hi ha la informació prou bona a la xarxa. Tot i això, he trobat aquest document de la Generalitat que en parla (a la pàgina 11 surten els trams). Crec que és molt important que tots tinguem al cap els trams, per poder opinar sobre la idoneïtat en bona mesura dels trams. La meva opinió és més que sabuda. Si esteu amb mi, aquí em trobareu.

Comparativa de tipus impositius

Sento no poder actualitzar el bloc tant com voldria. Aquests últims dies tinc poc temps, però espero per finals de setmana tornar a la normalitat. Tot i això, vull penjar el quadre dels tipus impositius entre diferents tipus de països de la UE. L'article complet es pot trobar aquí.

20 anys de la gran victòria

Avui fa 20 anys del final de la guerra ideològica més important de la història de la humanitat. Fins i tot, molt més important que la Segona Guerra Mundial, que sota el meu punt de vista ja va ser guanyada amb anterioritat i amb arguments molt més senzills.

La caiguda del mur va portar un flux inqüestionable, d'est a oest. Tota defensa del model comunista des de qualsevol visió oriental queda anul·lada per aquell flux de persones. Qui volia anar d'oest a est? Avui és el dia que el socialisme i el comunisme van perdre la seva gran batalla. El capitalisme no va lluitar cara a cara contra el comunisme a Europa, tan sols el va contenir darrera d'un gran mur perquè tot sol s'autoconsumís. I així va ser.

Tot i això, el món occidental lliure d'aquells moments ha de demanar disculpes als països excomunistes per alliberar-los de tal barbàrie i condemnar-los a un endarreriment passat i present. Mai sabrem si la intervenció hagués sigut millor que la contenció, però això no significa que no s'hagin de demanar disculpes ni tampoc enyorar tal intervenció. Però, a la vegada, hem de donar les gràcies al poble americà, encapçalat des del President Truman al President George H.W. Bush,per haver mantingut les seves tropes a la frontera, a diferència de la Primera Guerra Mundial.

La guerra dels arguments sempre va jugar de la banda occidental. Les llibertats de les persones, l'economia i la història són els tres pilars incontestables que permeten refutar qualsevol altra argument de la construcció d'un món socialista. Tot i això, hem d'estar atents, ja que bona part dels idearis de l'antiga URSS són cada cop més presents en els nostres dies i va creixent sense parar. Aquesta serà una batallà que haurem de lliurar en els propers temps. Però aquesta vegada, creiem molt més en nosaltres mateixos.

Predisposició de l'origen genètic?

Mai he cregut en la predisposició de l'origen genètic per fer grans descobriments, però es difícil no caure en la temptació.

Els punts foscos dels plans de recuperació

Encara estic rient després d'haver llegit la notícia al journal. És francament interessant i demostra fins a quin punt el govern és capaç de fer coses inversemblants. En faig un resum.

Els Moore tenen un negoci de sabates, i els hi va tocar una part del pla de recuperació econòmica d'Obama. Els hi van tocar 890$, i la contraprestació era fer 9 parell de botes pel cos militar dels Corps i d'omplir un formulari on es preguntava, entre d'altres, quants llocs de treball havien salvat gràcies a l'ajut del govern. I era un pas obligatori que no es podien saltar. Van decidir posar 9, ja que corresponia al nombre de militars que ajudaven amb els parells de botes servides. Van dedicar 8 hores a omplir tot el formulari de la forma més adient correcta.

El Govern va publicar en què s'havia gastat els diners i les contraprestacions que obtenien. Els mitjans es van adonar que amb 890$ s'havien creat 9 llocs de treball! Sense voler, van ser el centre d'atenció d'una pregunta on la resposta no és gens trivial. Aquest fet posa en dubte els 640.000 llocs de treball que l'Administració Obama diu que ha creat.

Aquesta història ens ha de fer pensar que la solució no està en les factures milionàries del govern, sinó en cadascun dels ciutadans.

La llei Beckam

Acabo de llegir que la Lliga de Futbol Professional té pensat fer una parada del campionat d'una setmana per plantar cara al que ja anomenen la llei Beckam. La llei Beckam no és més que apujar el tipus impositiu de l'IRPF dels jugadors de futbol que guanyen més de 600.000 € per equiparar-ho a persones que no són futbolistes i guanyen més d'unes quantes desenes de milers d'euros tributan al 43%, envés del 24%. I el millor, és el fonament de la defensa de la LFP: tenir un tipus màxim del 43% desincentiva a poder fitxar jugadors d'altres països o retenir el talent que tenim a la nostra lliga. Per fi, algú ha posat sobre la taula el que una part dels economistes d'aquest país es queixen; un tipus màxim d'IRPF elevat no t'ajuda a atreure talent com tampoc de retenir el que tens. Sembla que quan passa amb els futbolistes és permès, perquè el que compte és ser els millors al món, no? Doncs això hauria de ser extensible en molts d'altres camps. I si de veritat volem que la nostra lliga científica i empresarial jugui a primera divisió, la direcció de la reforma sembla que l'he deixat prou clara.

La llibertat des de ben petits

Una entrevista plena de contingut de divendres passat a la contra de la Vanguardia

Escepticisme en el creixement nord-americà

La dada de la setmana és aquest creixement del 3,5% anualitzat de l'economia dels EUA al tercer trimesre. És una bona dada, si es compara amb el -2,7% de fa un any o el -6,4% de fa mig any. La meva principal preocupació és l'anunci fet per l'assesora en cap d'Obama, la sra. Romer, on diu que sense l'estímul públic aquest creixement hagués sigut pràcticament incipient. Això em fa suposar que bona part d'aquest creixement econòmic es deu a a la reparació de l'economia per part del sector públic. És a dir, una part important del consum estaria aguantant pel públic, com podria ser la venda de cotxes o de vivendes. El que veritablement importa és la transició del consum públic a consum privat, que és la clau que ens permetria veure la llum al final del túnel. Les insinuacions de la sra. Romer van en la direcció contrària, on aquest 3,5% podria ser un miratge. Sembla que haurem de guardar el cava.

El cas Convergència

Tinc tendència a fer dos tipus de posts: els que estan sustentats en arguments sòlids i els que escric segons el que em diu el nas. Sembla bastant clar l'elecció en aquest post, ja que entre d'altres motius, ni jo ni ningú tenim prou informació.

Alguns han intentat convertir el cas Palau en el cas Convergència. Tal afirmació és errònia, tal i com vaig explicar amb anterioritat en un post passat, però amb el pas dels dies s'ha vist que la quantitat a la Trias Fargas amb prou feines arriba al 2 i mig percent del total dels diners. Crec que amb els arguments presentats, hi ha hagut algú que ha intentat convertir el cas Palau en el cas Convergència. Ha sigut algú que ha vist que les coses li anaven malament, que arrosweguen en les enquestes un mal resultat, mentre que el seu adversari tot el contrari. Així, s'ha buscat la forma fàcil d'atacar el contrincant.

La gràcia és que això no s'ha acabat, i portem uns dies que com que sembla que l'argument no ha acabat de quallar, busquem seguir disparant contra la nau convergent. Diguem que fa un parell de dies dos naus van ser tocades: una nau pública amb bandera socialista en actiu i una nau privada amb bandera neutral, però amb capitans convergents fora de servei. Les conseqüències seran molt diferents, encara que el tracte rebut per bona part dels mitjans de comunicació ha sigut tractar les dues naus per igual. Segurament una s'enfonsarà, i l'altre només tindrà desperfectes. Seguirem esperant...