Del 28-F al 20-J

Encara recordo el post del dia 13-D, on vaig aventurar resultats que després es van acabar complint prou bé. Avui no faré servir la bola de cristall pels resultats d'avui sinó pel 20 de juny, i més concretament a Cornellà.

Un dels meus trets característics és que no m'agrada fer volar coloms, i intento pensar dues vegades qualsevol paraula abans de dir-la. El dia 20 de juny hi haurà consulta a Cornellà. Si agafés la regressió que vaig fer pel 13-D, segurament a Cornellà sortiria un 10% de participació. Tal exercici és un error, ja que en el passat estudi no hi havia cap municipi semblant a la mida de Cornellà, i amb una composició sociológica prou semblant (Cornellà té un 23% de votant nacionalista, contra el 50-60% que tenen els pobles que van votar el 13-D i avui). Tot i això, s'està teixint una estructura prou forta com per posar de manifest que Cornellà serà un "outlier" el dia 21 de juny. La magnitud encara no la sé dir, ja que tot just s'està presentant Cornellà Decideix als diferents barris, amb l'objectiu d'agafar massa crítica. Els ja més de dos centenars de voluntaris i uns quants milers d'euros recaptats permeten que la pilota es farà molt més gran les properes setmanes. Així, sense haver plantejat tot el sistema de vot anticipat ni haver començat la campanya, em llenço a la piscina amb els resultats de participació. La mitjana de participació es trobarà en el 28%, en un interval d'entre el 20% i el 40%. Queda escrit!

Què es podria fer amb l'espoli fiscal català?

Segons dades del grup de treball per a l'actualització de la balança fiscal de Catalunya, encarregat pel conseller Castells, el dèficit fiscal català pot ser xifrat en 45 milions d'euros per dia.

Què podriem fer amb el dèficit fiscal d'un any? Quant de temps del dèficit actual significaria?

• Una nova terminal T1 de l'aeroport del Prat: 28 dies
• Un nou canal Segarra-Garrigues: 33 dies
• Eixugar el dèficit de la Generalitat del 2008: 107 dies.
• Hospital Moises Broggi: 2 dies
• Sincrotró Alba: 4.5 dies
• 2 aeroports Lleida-Alguaire: 5.5 dies

Arribats a aquest punt, hem dedicat 180 dies de l'any a fer noves infraestructures. Què podem fer amb els diners que falten de l'altra meitat de l'any? Doncs estaria bé que tornessin a les butxaques dels consumidors, no?
Doncs el xec seria de 1200 € per habitant a Catalunya. No està malament, oi?
Mentrestant, dediquem-se a debats estèrils.

Nou multiplicador

Robert Barro ens ha tornat a sorprende amb una dada d'última hora que no deixarà indiferents a bona part dels economistes i polítics dels nostres dies. Ha deixat entreveure que el seu multiplicador de despesa pública per sota d'1. Així, per cada euro invertit pel sector públic, estariem davant una producció molt inferior a 1, al voltant de 0,5. Perquè ens entenguem, un euro q podia produir un euro en el sector privat (ja sigui com a inversió, exportació o consum), al ser tret del sistema fa que obtinguem una producció al voltant de 50 cèntims. Aquest fet posa en entredit les grans polítiques públiques dutes a terme fins ara per arreglar les economies del món.

Quan Krugman s'equivoca

Pero España ya no tiene su propio dinero, lo que implica que sólo puede recuperar su competividad mediante un lento y dolorso proceso de deflación

Millorar la nostra competivitat a nivell mundial vol dir que hem de saber vendre el que nosaltres produïm a un millor preu que els nostres competidors. Per fer-ho, trobem 3 vies, i no 2 com apunta Krugman:

• Disminució dels nostres preus: segons apunta l'autor, una de les vies seria a través de la deflació. Hi ha altres formes de dir-ho, però ho acceptarem.
  
• Devaluació de la moneda: no es pot fer, ja que Espanya ja no té la seva pròpia moneda
• Millora de la productivitat: consisteix en produir el mateix a un menor cost o produir més amb els mateixos inputs. Les millores de productivitat es solen aconseguir a llarg termini i és el que permet a un país ser verdaderament competitiu.

No sé el motiu pel qual Krugman s'ha deixat tal forma d'augmentar la competivitat de l'economia espanyola. Potser ens dóna com a cas perdut...

On és Iberia?

Aquest dissabte el Departament del Transport ha permès que la joint-venture d'American Airlines, British Airways i Iberia es pugui portar a terme si la UE no posa trabes. La gràcia de l'assumpte és la diferència del tracte que en fan els mitjans internacionals i els espanyols. En els de fora del país, Iberia s'ha de buscar en lupa. M'abstenc de fer qualsevol tipus de valoració de la decisió, ja que desconec l'estat de la situació com per opinar.

FT: BA and AA to give up fewer slots for tie-up approval

WSJ: U.S. Approves American, British Airways Alliance

No estic sol amb els meus arguments

Avui mentre repassava la Vanguardia d'avui diumenge, he trobat un article d'en Joaquim Muns. Poso un tros de l'article, que va amb clara consonància del tema especul·latiu de l'euro que vaig parlar en el passat post. Crec que el to que fa servir en Muns és molt semblant al meu (guardant les distàncies, no vull ser tan agosarat).

Hablar de un ataque al euro es otro expediente populista. Los mercados financieros actúan con activos denominados en diversas monedas (dólar, libra esterlina, euro, etcétera). Según los problemas y perspectivas de los países emisores de estas monedas, los inversores se mueven de unos activos a otros. Cuando han aflorado los problemas de varios países de la zona euro, los que tenían valores en euros, especialmente bonos de los países afectados, los han vendido. La cantidad mencionada de 8.000 millones de euros en un día es muy pequeña y equivale a menos del 1% del valor diario de las transacciones del mercado de euros, pero suficiente para empujar la moneda comunitaria a la baja.
Llamar complot o incluso especulación a la venta de algo por miedo a que pierda valor es una tontería. Además, el mejor favor que se puede hacer a la zona euro es empujar su sobrevalorada moneda, el euro, a la baja. Ello supone ganar competitividad en el momento exacto en el que los países de la zona, y entre ellos España, la necesitan para exportar más y salir, así, de la crisis. Si esto es fruto de un complot, bienvenido sea este complot. Y si los especuladores nos ayudan a exportar más en esta coyuntura tan crucial, bienvenidos sean los llamados especuladores.

Casa d'apostes: l'euro baixa

Mentre contestava els primers correus aquest matí, a la TV he tornat a sentir els qualificatius de sempre contra els especuladors. La fúria de tertulians venia perquè en les últimes setmanes, 8.000 milions han sigut apostats a la baixa de l'euro. He intentat buscar algun argument entre les seves difamacions, i l'únic que he trobat és que estan provocant que la nostre crisis sigui més profunda i que els de sempre s'estan enriquint.

Si un intenta raonar això, no veu la lògica per enlloc.

• Si una persona es posa a curt amb euros, vol dir que preveu que l'euro valdrà menys que en l'actualitat respecte al dòlar (això es diu depreciació). Aquests senyors, ens els hem d'imaginar que viuen en una casa d'apostes, i tot el que ells facin, no afectaran a la marxa d'aquesta economia. Es com si els tinguessim tancats dins d'aquesta caseta, on el que fessin allà dintre no afecta a l'economia. Tan sols hem de pensar que aquella casa, que no podem veure que passa allà dintre, té un rètol lluminós que ens diu quin és el moviment predominant. En aquest cas, seria apostes a què l'euro baixa. Així, aquesta casa estaria enviant el senyal a l'economia que la gent d'allà dintre, pensa que l'euro baixarà properament. L'economia, anirà per la seva banda, i només mirarà de reull aquell rètol.
• L'altra argument és dir que s'estan enriquint a costa de fer mal a l'economia. Això no és veritat. Aquests senyors estan ficats en aquella casa, i les seves operacion no afecten a l'economia, tan sols el rètol lluminós ens dóna informació. Però, aquesta casa, té la peculiarietat de què la quantitat de diners guanyada per uns, és la quantitat perduda per uns altres! Els especuladors, es peguen dins d'aquella casa, per fer qui és millor que qui, i qui sap predir millor per on aniran les coses. Els diners que uns guanyen no els dóna l'esperit sant, sinó que són els diners dels especuladors que han errat en la seva aposta. Així, quedaria clar, que aquests senyors no s'enriqueixen a costa de la gent de fora de la caseta.
• L'altra argument és d'un euro més dèbil és com si ataquessin al nostre sentiment de país, a la nostra moneda... Una de les vies per solucionar la nostra crisis més efectiva a llarg termini, seria un augment de les exportacions. Per tal de ser més competitius en aquest món: augments de productivitat, baixada de salaris i depreciació de l'euro és el millor que ens pot passar. Degut a què la productivitat no hi ha manera que pugui, ni els salaris baixin, hem de pensar que la depreciació de l'euro és de les poques sortides per anar en aquesta direcció.

Al final, el rètol lluminós ens farà més servei del que alguns es pensen.

Les notícies d'avui

• L'FMI considera que l'economia espanyola està pitjor que les del seu voltant Les hores que han treballat per arribar a dir això...
• Salgado diu que ha estat "poc prudent" per part d'Almunia posar en el mateix sac Espanya i Grècia Almunia ha de fer sacs dins de la UE com a comissari d'economia, perquè tot grup prou gran sempre tendeix a ser dividit. Així si has de fer un saquet de classificació de les economies, segur q posaràs Grècia en el sac dels pitjors. Però, no la deixaràs sola, no? Hi posaràs Alemanya? França? No, toca Espanya i Portugal, sense més.
• Toxo anuncia manifestacions sindicals a finals de mes contra el retard de l'edat de jubilació Clar, ara fa massa fred, és millor esperar unes setmanes.
• Els sindicats, en alerta per la llei de vegueries La mani es podria fer amb l'anterior, no?
• El PP incrementa el seu avantatge electoral i es distancia 3,8 punts del PSOE segons el CIS És el de sempre, o guanya la cadira o el sofà.
• Gomà diu ara que si els Jocs no són sostenibles, ICV es podria oposar a la candidatura olímpica Si López Raimundo aixequés el cap...

Tres bones lectures del dia d'avui

Avui posaré tres lectures importants, que les he fet avui, d'aquelles que són denses i que tenen molt a dir. Estan ben escrites i fan pensar. Aquí les deixo.

• Banks, wealthy get hit in Obama budget plan (WSJ)
• The "Green Jobs Myth (WSJ)
• Stop! The size and power of the state is growing, and discontent on the rise (The Economist)

Les males pràctiques del PSC a Cornellà

El PSC de Cornellà ha entrat en una espiral sense precedents de girar l'esquena a la societat civil i de menystenir paraules que tant es posen a la boca com participació i diàleg.

Fa una setmana una moció presentada per CiU-ERC-EUiA-ICV per donar suport a Cornellà Decideix va ser tombada amb els únics vots del PSC a la Junta de Portaveus. És a dir, totes les forces municipals van acceptar la moció, els avaladors i el PP, per portar-la a debatre al Ple. Si el PSC hagués votat en contra en el Ple, jo no hauria pogut escriure el primer paràgraf del text. Però la notícia és la negativa a debatre al Ple tal moció. El raonament fet servir pel PSC ha sigut que segons el Reglament Orgànic Municipal, no es poden debatre al Ple qüestions fora de l'àmbit municipal. Sembla ser que al presentar-se una pregunta que va més enllà de les competències municipals, no es pot ni debatre al Ple. Cornellà tindrà en uns mesos el procés de participació de la societat civil sense el suport de cap Administració més gran que s'hagi pogut veure en democràcia i ara resulta que no afecta al municipi. Centenars de cornellanencs s'abocaran en l'organització de tal consulta sense el suport institucional, i resulta que no afecti al municipi. Si ens posem a filar prim, el PSC té raó. Però el Reglament es va fer per evitar l'aparició de temes que dificulten el funcionament normal d'un Ple, però en casos com aquest, el ROM s'ha d'obviar! És indignant com el PSC segueix tenint la barra de fer crides a la participació ciutadana i quan no és del seu gust, es tanca en banda per aturar el diàleg i la participació. El PSC de Cornellà ha confós l'orientació del seu vot amb aturar un procés de participació ciutadana. Lamentable.

Treball sobre MTC

Fa menys d'un any vaig fer (compartidament) quatre línies sobre un Magatzem Temporal Centralitzat a Catalunya en clau econòmica. Recomano una lectura ràpida per tot aquell qui vulgui saber què és un MTC d'una forma bastant entenedora (crec), deixant de banda la part més tècnica. La part econòmica és qüestió d'obviar-la a qui no li interessi. És important que el lector obri el document per saber on vem decidir ubicar-lo, ja que cumplia els requisits tècnics. Aquí està el projecte de MTC

No es diu Cementiri Nuclear!

Ahir vaig restar perplex a com feia referència a un Magatzem Temporal Centralitzat de Residus Nuclears d'Alta Activitat (MTC) el Telenotícies: Cementiri Nuclear. També uns quants diaris fan servir aquest terme avui. Aquesta terminologia és totalment obsoleta i presta a confusió. M'explico:
Les centrals nuclears generen residus d'alta activitat (entre d'altres) fruit dels processos "d'excitar" el combustible. Aquests residus tenen un període molt llarg de desintegració (pels entesos semidesintegració) i han de ser vigilats durant milers d'anys. Fins ara, aquests residus es guarden en les famoses piscines que cada central té. El problema rau en què aquestes piscines en uns anys estaran plenes i s'han de portar a algun lloc. Llavors, es planeja construir un MTC. Notis que la T de la sigla vol dir TEMPORAL. Aquests edificis estan dissenyats per guardar residus durant unes desenes d'anys i, a dia d'avui, no he trobat cap a nivell internacional que superi el centenar d'anys. És aquest un emplaçament definitiu? No! La funció del MTC és centralitzar els residus en una ubicació mentre es busca un lloc definitiu on posar els residus, ja sigui un emplaçament geològic profund terrestre o marítim. A dia d'avui, només Suècia ha començat a omplir el seu magatzem definitiu sota el mar. Per tant, la política de residus nuclears espanyola va en la direcció a la resta del món civilitzat.
Així, quan un parla de cementiri nuclear, a més de la despectivitat que aixeca el terme, és totalment fals, perquè un magatzem temporal no pot implicar un magatzem geològic definitiu. Es pot estar a favor o en contra d'instal·lar un MTC, però s'ha de defensar des del rigor, no des de la demagògia. Quan veus diputats al Congrés fent discursos davant d'auditoris plens, amb una manca de rigor absoluta, un s'adona que el nivell dels nostres polítics segueix en caiguda lliure. Al final, la segona posició a l'estudi del CEO anirà ven encaminada...

La partida és de Vila d'Abadal

A hores d'ara encara no sé quina ha sigut la reacció de l'alcalde de Vic després de l'informe de l'abogat de l'Estat. La reacció és lògica i esperable per qualsevol que posi dos dits de front a l'assumpte i no es deixi portar per reaccions partidistes.

L'alcalde de Vic va anar a la legislació i va dir: segons la llei d'estrangeria, a l'article 15, si em ve una persona extracomunitària amb un passaport sense visat o amb qualsevol paper que diu qui és aquella persona, jo, alcalde de Vic, segons això, no és una forma d'identificar a aquella persona i per tant, jo no l'empadrono. Si es canvia la llei orgànica que diu que no es necessitarà visat o l'Estat fa una interpretació diferent a la que jo faig, jo seguiré el procediment que em diu l'Estat. Ara, l'abogat de l'Estat diu que amb el passaport n'hi ha suficient. Ara és quan hem d'esperar la reacció de l'alcalde de Vic en aquesta direcció, on ben segur es produirà avui dijous. L'alcalde dirà: fantàstic, si he d'empadronar sense visat ho faré tal com em diu la llei d'estrangeria.

L'alcalde de Vic ha posat sobre la taula una problemàtica que es dóna a molts consistoris, on presentar un paper pot arribar a ser un document acreditatiu, que et portarà a empadronarte per poder obtenir la targeta sanitària, accés a l'educació... Vila d'Abadal defensa a ultrança que els poders públics tenen l'obligació de facilitar la sanitat pública, l'escola... però l'altra part també té uns deures, i fins ara, s'interpretava visat pels extracomunitaris. En cap moment Vila d'Abadal no ha entrat en aquest debat, perquè la seva posició és clara. A molts, els hi ha faltat temps per atacar en aquesta direcció.

Ara parlem de trucs. "El país que presideixo no consentirà que per un truc d'un ajuntament hi hagi éssers humans que es quedin sense assistència sanitària o sense dret a acudir a una escola", segons Zapatero. Aquestes han estat les paraules abans de la resolució de l'abogat de l'Estat. Són les paraules de polític: sense contingut, que se les emporta el vent, del voler quedar bé... Tots sabem que en aquest país qualsevol persona pot entrar a urgències sense targeta sanitària. I el tema d'educació, no estem parlant de famílies que venen aquí d'aquesta forma! Són individus caps de família, que no necessiten l'escola. I en el cas que es doni el cas de ser tota la família, com bé diu l'alcalde de Vic, amb un llibre de família es fa la vista grossa i qualsevol persona a Vic pot tenir dret a l'educació.

Vila d'Abadal ha fet un escac al Govern central i ha posat en ridícul centenars de municipis de l'Estat espanyol que han fet seguidisme de les polítiques del Govern central sense plantejar-se la forma com feien la seva feina i el perquè es feia. Vila d'Abadal no ha estat sol, ha tingut els seus socis de govern, que han mantingut una postura en favor de Vic oblidant les veus de les directrius del seu partit. Avui, l'administració local, és més forta que mai i reivindica el seu paper d'administració més propera al ciutadà, però necessita suport des de les Administracions Centrals.

Grandeses del sistema polític americà

Avui era nit d’eleccions als Estats Units. Si m’haguessin preguntat fa dos setmanes si em quedaria a seguir l’elecció del senador que substituiria Ted Kennedy, hagués dit que tot estava venut a favor de Coakley, aspirant demòcrata, i dormiria. Però els últims dies l’aspirant republicà ha fet una contrarellotge molt digna que l’ha portat a guanyar la plaça per Massachusetts. Aquesta elecció, per mi, té diversos punts importants:

• En política tot és possible. Si em pregunten, digui’m 3 estats Demòcrates per excel·lència, indubtablement posaria Massachusets dels 50 que hi ha. Durant les presidencials, Obama no es va passejar per Mass ja que tothom sap que és un estat demòcrata i no fa falta anar a perdre temps. Així, aconseguir ser senador republicà per Massachusetts té molt de mèrit i ser l’hereu d’en Kennedy més (recordar que al “Parlament” de Mass tan sols el 13% dels seients són republicans). En Kennedy durant la seva etapa va ser un defensor incondicional de la reforma sanitària abans de la presidència d’Obama. Així, té certa gràcia que Brown, contrari a la reforma sanitària, substitueixi Kennedy a Massachusetts i a un estat com Massachusets.
  
• Després de totes les “triquinyueles “ de les últimes dècades de mans dels demòcrates pel Senat a Massachusetts, resulta que ara amb Brown de senador, tenim minoria republicana de bloqueig. El President tindrà molta pressa a treure tots els temes controvertits el més ràpidament del Senat, o bé a seguir negociant.
  
• Al novembre tenim les midterm, on es canvia part de la cambra de representants, senat i governadors. Obama avui no ha dormit bé, si es que ha pogut agafar el son. Al 1982, les midterm van donar molt bon resultats als demòcrates tot i l’entrada al poder de Reagan. A diferència d’aquí, els Presidents saben molt bé que obtenir una gran victòria a les presidencials no implica assegurar les midterm, com bé li recordarà la Hillary a l’Obama per si no s’en recorda del que li va passar també al seu marit. A la nit d’ahir, Brown ho va dir de la forma més clara: el que ha passat aquí, pot passar a tot Amèrica. No són paraules d’un candidat eufòric, són paraules plenes de veritat que fan tremolar els demòcrates.
  

Em va agradar seguir als republicans, ja que la seva seu, l’hotel Park Plaza, ha estat un lloc de trobada obligada meva setmanal amb llargs debats de molt tipus (no ens enganyem, majoritàriament polítics). Sentir des de la sala on m’havia passejat crits de les bases republicanes dient: “John Kerry’s next, John Kerry’s next” o “Yes we did, yes we dit” m’omple d’orgull per la feina feta pels republicans a Mass.

Ara toca esperar la crònica del Bassas des d’Haiti. Estarem atents.

Disculpes

Demano disculpes per no haver actualitzat el bloc tant com hauria. Aquests dies se m'ha disparat la feina, i a l'estar encara amb la cama una mica malament, costa arribar a tot. Aquests dies entre l'estudi, la presentació del llibre del President i els temes del Cornellà Decideix he estat mig fora de combat pel bloc. Espero posar fil a l'agulla el més ràpidament possible.

"Xist"

"Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: Si hem d'aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l'horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-l0."

José Montilla

No acostumo a fer gaires comentaris de la situació política últimament, així que per un no passarà res. Ahir algú em va comentar que el passat post no sabia si exagerava una de les bromes pesades a la que estem sotmesos durant tot l'any: la del President Montilla. No han fet falta ni 24 hores perquè el President Montilla em doni la raó; ens ha obsequiat amb el seu últim "xist" del 2009. No hi haurà cap altra "xist" l'any que ve, ell també ho sap. Bon any 2010.

Bromes pesades que duren més d'un dia

• Catalunya regió d'Espanya
• La política econòmica d'Espanya
• El President Montilla
• La política econòmica d'Obama
• La reforma sanitàrira d'Obama
• Les eleccions d'Iran
• Els brots verds de l'economia espanyola

Els antibiòtics de la Moncloa

Ja fa 2 anys que a l'hospital de la Moncloa va entrar un malalt, anomenat Espanya, amb símptomes d'una possible malaltia que començava a ser qualificada de pandèmia, ja que afectava i anava a afectar mig món. Després del primer diagnòstic, van dir que aquells símptomes no eren motiu d'ingrès, i que el pacient estava més fort que la resta per si era contagiat amb aquella malaltia que s'escampava arreu del globus. Podia tornar a casa que no passava res.

Hi havia un metge d'un hospital molt prestigiós (l'hospital era prestigiós, no el metge) que prometia un missatge d'esperança i que ell canviaria el transcurs de la malaltia que afectava mig món. Ell proposava un antibiòtic keynesià, aplicat segons el metge amb èxit als anys 30 al seu hospital. Aquell metge havia llegit llibres i només havia escoltat col·legues de professió que li explicaven que gràcies aquell remei s'havia pogut sortir de la gran pandèmia anterior. Però es van deixar d'explicar-li que aquell remei va ser mal administrat, i el malalt del seu hospital es va passar més anys que cap altre a l'hospital (va ser pitjor el remei que la malaltia en aquest cas). Clar que tard o d'hora es va curar, ja que el propi organisme va ser capaç de repel·lir la invasió vírica.

Mig món va repetir el tractament d'antibiòtic per la malaltia vírica amb els pacients respectius a cada hospital en els nostres dies. Mentrestant, Espanya es passejava dient que ella no li afectava la malaltia, tot i que ella cada vegada tenia uns símptomes més acusats. La diferència entre malalts és que uns rebien un tractament erroni a l'hospital però bones atencions, mentre que Espanya es passejava com si no passes res pel carrer. Espanya va acabar entrant a l'hospital de la Moncloa amb un quadre molt més greu que la resta de països. Així, la seva estança a l'hospital es va allargar molt més que la resta. En el moment més crític del pacient, quan tenia una taxa de defenses PIB més baixes, quan la taxa de virus del tipus atur no baixava del 20%, aquest malalt va estar mesos i mesos en aquest estat.

Quan els malalts ja esperaven l'alta, Espanya sabia que en tenia per temps. El problema principal d'haver reconegut la malaltia d'Espanya tard, era que tindria conseqüències per a la seva salut més acusades que la resta quan surtis de l'hospital. I quan algú està més dèbil de salut, la següent pandèmia que ve, pot resultar mortal.

Osona va tenir una participació per sobre a la resta de Catalunya el 13-D

Ahir a la nit no podia dormir i vaig córrer la primera regressió del 13-D. He agafat els resultats de participació i la mida de cada municipi. He tallat als 17.000 habitants, perquè sinó costa molt veure els municipis petits. Només he exclòs Sant Jaume de Frontanyà per facilitar la lectura del gràfic. Els municipis d'Osona són representats amb color vermell, excepte Vic que no surt. S'ha representat una línia de tendència, amb coeficient de regressió 0,17.

La lectura és senzilla: els municipis d'Osona han obtingut una participació per sobre a municipis del mateix tamany de la resta de Catalunya. La mostra de municipis d'Osona es prou elevada (més de 30) i a sobre el tamany dels municipis prou heterogeni. Ara bé, a partir d'aquí necessitem treballar molt millor les dades per intentar destriar més informació.

La feina propera consistirà en buscar l'ideologia de cada poble. Necessitem saber si hi ha diferències ideològiques entre pobles que podrien explicar el grau de participació. He fet diferents mostres i el nas diu que no. Porto uns dies acertant, així que queda pendent per fer, tot i la feina laboriosa que pot comportar (els Nadals són llargs). Però segueixo apuntant a la mateixa idea; hi ha una forma de fer les coses, es podran retreure moltes coses a l'Alfons López Tena, però com deia el professor Navarro, les dades són les dades i no es poden canviar. Continuarem treballant, si els politòlegs segueixen sense moure un dit.

Dades del referèndum

En el passat post feia reflexió abans de què es tanquessin les urnes de la informació que en podriem treure de la jornada. D'informació n'hi ha molta, però que es pugui aprofitar n'hi ha menys. És totalment irrefutable que Osona ha tingut una participació clarament superior a la resta de Catalunya. Municipis amb un tamany semblant, la dada de participació a Osona és superior, de l'ordre d'un 10-15% per municipi. Així, es pot dir que l'efecte coordinadora Osona decideix ha sigut prou positiu en dades de participació. Desconec la feina que s'ha portat a terme entre uns i altres, i els problemes que tenen entre ells. Però les dades són aclaparadores a favor de la feina feta per en López Tena.

Com ahir insinuava, dades altes de participació ens permetrien veure coses. I tenia raó, i de moment a Osona és on es veuen més que clares, mentre que a d'altres indrets costa més. He fet l'exercici de 10 minuts de comparar els vots a les passades eleccions al Parlament amb els resultats del referèndum. D'una mostra d'uns 10 municipis d'Osona, tot i que no ho puc demostrar amb dades (en el futur ho faré), el vot del Sí al referéndum en aquests pobles d'Osona no es pot explicar sense el vot positiu i massiu dels vots de CiU en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, amb una quota del 45% del vot total. Aquesta dada m'ha sorprès molt, i és la que s'haurà de treballar amb molta cura de cara el futur. I no només per estratègia de partit, sinó pel futur del país.