Què fer amb Renfe?

A dia d'avui, sóc partidari que aquestes joguines que no funcionen se les quedin els espanyols. No perquè no funcionin o perquè no em donin els calers per fer-ne unes de noves. Simplement perquè només ens donaran un barret i una bandereta perquè poguem dir als trens quan poden sortir.

M'ha arribat què ens donarà l'Estat espanyol. No ens donaran les vies, ni les estacions, ni els trens, ni les capacitats de posar d'altres, ni els diners. Ens donaran una cosa ben estranya que n'hi diuen capacitat regulatòria de rodalies a Catalunya. No fa falta anar gaire lluny per suposar que deu existir una llei estatal que limitarà la capacitat de maniobra.

Les vies i estacions, amb les pertinents partides d'inversió, les tindran els espanyols, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

Els trens continuaran anant tard i amb aquella pudor insoportable, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

No podrem posar altres trens que competeixin amb els dels espanyols perquè no en tindrem la competència, però nosaltres estarem feliços perquè direm quan pot sortir cada tren.

No podrem privatitzar els nostres trens per a què siguin més eficients, perquè el terme competència no s'explica fins a batxillerat i algú no va tenir temps a interioritzar-ho, però estarem feliços perquè direm quan pot arribar a l'estació cada tren!

Fi de Catalunya Ràdio

Siguem seriosos i diguem les coses pel seu nom: Catalunya Ràdio ja ha fet el seu servei al país i el millor que pot fer es desaparèixer. Tenim un malalt terminal i l'únic que estem fent es canviar de metge i d'habitació (dubto si és metge o enverinador). La Corporació va néixer amb l'objectiu de difondre el català en el sector audiovisual i la feina feta ha sigut prou bona. Però resulta, que ara ja no necessitem el sector públic per fer ràdio en català de qualitat.
Catalunya Ràdio té unes enormes pèrdues que hem de pagar en forma d'impostos, mentre que en tenim d'altres ràdios amb una qualitat molt més bona des del sector privat i a sobre amb resultats econòmics positius.
Als polítics no els hi ha de tremolar el pols a l'hora de prendre decisions de creació de noves institucions, però tampoc els hi pot tremolar per baixar la persiana. L'agonia està servida.

Qadhafi's issues




Obviously, 4672

Política internacional



Les crítiques han arribat per l'exageració d'esdeveniment universal, però la mare dels ous no és aquesta. El nivell intel·lectual és tan baix que s'arriba a confondre el Partit Demòcrata amb el Partit Socialista. Algú hauria d'ensenyar les diferències d'ideari entre els dos partits a la número 3 del PSOE. La próxima serà que els Democrats estaran a la Internacional Socialista.

Resum del debat de l'estat de la "seva" nació

The Spanish prime minister, José Luis Rodríguez Zapatero, has the legerdemain of a magician. In last month’s state-of-the-nation debate, he plucked many rabbits from the hat: a laptop for every schoolchild, €2,000 ($2,800) for new-car buyers, tax breaks for small businesses who held on to employees. Mr Zapatero did not explain how to pay for all this in a deep recession, but his was a bewitching performance. In a poll asking who won the debate, he beat the opposition People’s Party (PP) leader, Mariano Rajoy. With unemployment fast heading towards 20%, this represents a Houdini-like escape from the frustration of many Spaniards.

Economist, 4 de juny 2009

Pròrroga nuclear

A finals dels anys 80, degut a l'aparició de mites i la intrusió de les idees polítiques per sobre de les tècniques, va aparèixer la moratòria nuclear. Avui es coneix com un dels errors més grans de la política energètica de l'Estat. Es va aturar la construcció de centrals ja començades a l'any 1991: Valdecaballeros, Trillo II i Lemoniz. També es va posar en un calaix Vandellòs III. Aquestes decisions va portar a pèrdues multimilonàries a les elèctriques (que després es va tapar amb d'altres concessions igual de sucoses).

Un problema semblant el trobem en l'actualitat. Sobre la taula del president del Govern hi ha la decisió d'allargar la vida de Garoña 10 anys a partir del 2011. Tancar Garoña pot implicar un augment de la ja deficitària tarifa elèctrica en un 10%. L'estalvi que es pot vincular de l'allargament de la central de 500 MW és d'uns 2.000 milions €. En moments en què es paga un alt cost per les energies renovables, juntament amb la situació econòmica, hauria de fer que la decisió tècnica del Consell de Seguretat Nuclear fos vinculant, i no la decisió d'un antinuclear declarat com el president del Govern.

85 minuts

Porto tota una setmana intentant mesurar quin és el temps que acabo dedicant al cap del dia a lectura d'informació. La mitjana m'ha sortit de 85 minuts. Només he comptabilitzat els diaris en format paper, els diaris en format digital i algun que altre setmanari. El dia que més hores dedico és el diumenge, amb uns 130 minuts.

Suposo que fer aquest experiment no haurà modificat la meva pauta de conducta, o això he intentat. El meu proper objectiu serà intentar sumar-hi les hores dedicades a la lectura d'esbarjo.

Barron's

Vaig descobrir aquest setmanari quan vivia a Estats Units i no va passar cap diumenge que no me'l compres. Tenia bastants problemes per llegir-l'ho, moltes vegades els seus articles eren tant densos que em portaven tota una tarda per poder-me'l acabar. Espero algun dia poder tornar a fer tal cerimònia. Mentrestant, ens haurem de conformar amb la versió electrònica, que ens obsequia amb la fantàstica entrevista al skeptical environmentalist Bjorn Lomborg .

Diguem què votes i et diré la taxa d'atur

Després d'una notícia a un mitjà de comunicació comarcal, he fet el següent gràfic on vull posar de manifest la relació que existeix entre la quantitat de vots que rep el PSC i la taxa d'atur. L'estudi no té cap mena de malícia, només he volgut posar en ordre tot un seguit de dades que presentava la premsa de forma desordenada (com ja ens té acostumats).

Les dades de vot elegides pel PSC són les generals 2008, ja que són les més recents. Pel que fa a les dades d'atur, són del mes de març del 2009. S'han omès les dades de Martorell i dos municipis limítrofs al trobar-se molt allunyats de la tendència, segurament per l'efecte Seat i satèl·lits.

La correlació és força bona, tenint en compte la quantitat de factors que s'haurien de tenir en compte en aquest tipus d'anàlisis.

És interessant fer una lectura no només de quins municipis tenen baixa taxa d'atur o alta, sinó també fer una lectura dels municipis d'estar sota i sobre la línia segons l'eix central Santa Coloma-Vallirana.

3) La Gran Depressió i el lliure comerç

Aquest és el post més important d'aquesta setmana. La Smoot-Hawley Tariff Act es va fer al 1930 de la mà del president Hoover (R). Va ser el veritable atemptat contra els Estats Units i el món de la Gran Depressió. La Smoot-Hawley Tariff Act va reduir el comerç d'una forma dràstica: el comerç va caure dels 7 mil milions de dòlars al 1929 fins als 2,5 mil milions de dòlars al 1932. El comerç entre Estats Units i l'europa endeutada de la Primera Guerra Mundial va significar la reversió més gran. Mai s'ha de tornar a repetir, i sembla que no es repetirà.

2) La Gran Depressió i la Reserva Federal

La Reserva Federal va començar a pujar els tipus d'interès a finals dels anys 20 i a principis dels 30. Va pujar els tipus del 3,5 al 1928 al 6% al 1929. Els va mantenir fins al 1930, on els va començar a baixar. Però ja era massa tard. Tothom estava endeutat i la pujada de tipus va portar a què molts inversors no poguessin pagar els deutes amb el bancs pels crèdits per a la compra en borsa. Va començar la venda massiva a la borsa de NY, amb la caiguda del preu de les accions. A més, la decisió de la Fed va portar a una davallada de l'oferta monetària, portant a la caiguda de 1400 bancs. Tampoc la Reserva Federal va efectuar els rescats pertinents, portant a la caiguda de l'històric Bank of the United States. Així, la Fed que havia sigut creada, entre d'altres motius, al 1913 per evitar una crisis bancària va posar més llenya al foc.

La lliçó és que amb la crisis actual, la direcció de la Fed ha sigut totalment la contrària. En aquest cas, val a dir que s'ha après dels errors del passat, tot i els dubtes que en tinguem.

1) La Gran Depressió i els tipus sobre la renda


El gràfic següent és del tot il·lustratiu. M'estalvia tres quartes parts de l'explicació. Tot i això, vull remarcar:

• La gran reforma de Roosevelt va ser incrementar el tipus màxim sobre la renda al 79% a l'any 1935. Estava enfadat, molt enfadat amb els empresaris, perquè no invertien suficientment per sortir de la crisis.


• El president Roosevelt va tenir la genialitat idea de pujar el tipus impositiu fins al 100%! Això va ser al 1941, en plena Segona Guerra Mundial. Ho va fer per a tots els que guanyessin més de 25,000 $ a l'any. Així, ningú a Estats Units podia guanyar més de 25,000$, i passar de tal quantitat significava tot cap al govern federal. El mal menor, és que mai es va arribar a aprovar, ja que el Congrés ho va tombar i va deixar el tipus màxim al 94%! Va ser la segona revenja contra els empresaris que deia que no havien invertit prou en sortir de la crisis. Les conseqüències van ser clares, els ingressos per aquesta via van tornar a patir una davalla més gran que el pas al 79%

No faré una exposició del que va significar tal mesura. Ara no toca fer un balanç històric. Només dir que per sort no s'ha portat a terme una pujada tan bèstia del tipus marginal sobre les rendes altes. Nembé...

P.D. Opinió al Journal d'avui pels motius pels quals no s'ha de pujar els tipus marginals màxims

1929: La Gran Depressió

Durant aquesta setmana, cada dia faré un post dedicat a una temàtica de la crisis del 1929. Serà un anàlisis molt curt amb alguna que altra dada rellevant, per tal de poder treure alguna lliçó històrica així com també les diferències amb els temps actuals.

M'oblidava

Segueixo amb la meva tendència a donar suport als poders executius. En aquest cas al conseller Huguet contra l'executiu espanyol (no pateixo cap transtorn si es compara amb el post de les mesures a la vivenda) de les ajudes per la compra d'un cotxe. El conseller Huguet fa servir el discurs que la caixa de la Generalitat no té prous diners. Jo faig servir un altre que es diu distorsió en els mercats. Penso que la Generalitat no té prous diners, com també els contribuents no han de finançar la compra de cotxes a d'altres contribuents, on la baixada de preus es donarà si les marques automovilístiques així ho volen. Però, mentre existeixin aquestes expectatives de subvencions, les baixades de preus per part de les marques no seran del tot les esperades. Ja estic més tranquil.

El CO2 taxa a les rendes baixes

Existeix molta llibertat per anar a favor de la implantació dels mercats de CO2. Són poques les crítiques que han aparegut fins ara, i això és un mal símptoma. Tot mètode té els seus punts forts i febles, i quan no es mostren els febles, no "nembé".

Als Estats Units s'han fet les primeres valoracions. La Congressional Budget Office (CBO), oficina "independent", diu que implicarà un cost de 80 mil milions de dòlars, amb el seu trasllat en els preus del consumidor final. El seu director ha dit que reduir un 15% les emissions de diòxid de carboni, implica un cost mitjà d'uns 1,600$ per ciutadà, amb un interval d'entre 700 i 2200$ segons el nivell de renda. El problema és que tal impost crea unes distorsions com l'impost sobre el treball.

L'objectiu de l'impost és reduir el consum d'activitats intensives de CO2. El problema recau en l'elasticitat d'aquests productes, on béns bàsics com l'electricitat i el transport són intensius en CO2. Així, les rendes altes dediquen un 5% de la seva renda a activitats intensives en CO2, mentre que les rendes baixes hi dediquen un 20%.

Aviat s'haurà de revisar el fallit protocol de Kioto. Espero amb candeletes quina serà la postura dels diferents països, així com també d'organitzacions polítiques on el seu únic objectiu serà taxar a les empreses, sense veure les conseqüències als diferents consumidors.

Mesures a la vivenda

Aplaudiments cap a la nova mesura del Govern central. No sé quan feia que no celebrava una mesura del Govern espanyol. Parlaré sense les valoracions que encara no s'han fet de les diferents parts implicades. Ho faig en diferents punts:

1. Reduïm el pes del govern en l'economia. Les subvencions directes i indirectes en vivenda representen a Espanya entre un 0'7 i un 1% del PIB. Aquesta eliminació pot implicar una disminució de la despesa pública del Govern.
2. Fomentarem l'habitatge de lloguer. Aconseguirem corregir aquesta tragèdia nacional de 9 persones que compren habitatge contra 1 que va de lloguer. Fins ara la política d'habitatge era donar una ajuda per anar de lloguer simbòlica als joves, però, quin sentit tenia donar una ajuda per anar de lloguer si l'ajuda a la compra era molt més gran? Amb aquesta mesura, corregim una part dels efectes perversos del sistema.
3. Compra de vivenda a curt termini. Hi ha un efecte crida a comprar vivendes abans del 2011, tot i que no gaire important. Això pot portar a reactivar i a augmentar les vendes en mig del vendaval. Està prou bé pel sector, però aquesta mesura no ha de servir per crear expectatives de pujada del preu de la vivenda. Estem desinflant la bombolla, i encara li queda un camí de reduir els preus entre un 15-25%.
4. Utilitat del Ministeri de la Vivenda. Fem el favor de carregant-se tal lacra d'una vegada. Mesures com aquesta es carreguen milions d'euros en programes "xorres" i sous de funcionaris que perden el temps. Volien lloguer? Ara el tenen! Fins ara fèiem el pena. Després de tal mesura, el tancament del xiringuito de la Vivenda hauria de ser imminent.
5. Intervenció del PP: acabo de sentir com Rajoy puja a l'estrada i diu que s'ataca a les classes mitges. Té raó! És un atac frontal al benestar de les famílies mitges. I què? Traiem diners a una subvenció perversa cap a les famílies mitges. S'ha acabat la tonteria.

Vull acabar amb una emulació a un ex-ministre:

M'agrada molt aquell article de la Constitució que diu: Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Me gusta este artículo, me gusta que diga disfrutar y no tener.

Els mercats ambientals són la solució

Tot i els possibles beneficis d'instruments de la política ambiental basats en la negociació i en els tributs ambientals, la història ens demostra que els mercats han jugat un paper fonamental en les polítiques ambientals.

Els Estats Units van ser capdavanters en l'aplicació d'aquesta nova visió a partir dels 80. Ho van fer capdavanterament amb el Plom a les benzines i a l'eliminació dels CFC. A la dècada dels 90, va tenir una especial rellevància la reducció del diòxid de sofre (SO2), l'exemple més paradigmàtic de la solució que van oferir els mercats en reduir en un 50% les emissions que provocaven la pluja àcida.

L'aparició dels mercats als 80 es justifica per la bona acollida republicana que tenien, ja que en certa manera representaven una intervenció menor del govern federal i demostrar com "el mercat funciona", així com també anava en sintonia amb la ideologia ambiental presidencial.

Sembla que l'oposició als mercats no és gaire rellevant. A principis dels 90, demòcrates d'esperit liberal i ecologistes van començar a acceptar els mercats per la seva eficiència. No va ser fàcil. La introducció dels drets de contaminació en SO2 es va fer sota el mandat de George H.W. Bush amb un congréjs demòcrata. No ho van posar fàcil, però va acabar sortint. A Europa, les veus discordants actuals sembla que no existeixen o almenys no es fan sentir. Segurament no ens quedarem amb els drets d'emissió del CO2 en els propers anys, sinó que ens haurem de plantejar l'extensió dels mercats a problemàtiques ambientals diverses.

Aquest post és del tot introductori de la situació. Més endavant en parlaré més extensament.

Quan els molins no són suficients

El gràfic següent em serveix perfectament per explicar perquè unes fonts energètiques a dia d’avui són imprescindibles. El gràfic és del tot il·lustratiu, i demano dedicar 2 minuts a entendre’l. Representa quina és la proporció de l’oferta elèctrica segons la font energètica en una setmana del mes de març. Com podem veure, cada dia segueix una tònica semblant, on al migdia l’oferta és màxima ja que la demanda és màxima i l’oferta cau a la nit degut a la menor demanda.

Un tret important és que les centrals nuclears sempre aporten la mateixa quantitat d’energia, excepte si tenen alguna parada (es pot veure al dia 26 una possible desconnexió d’alguna central nuclear). El motiu és que mantenir operant una nuclear no té un cost variable elevat, i s’obta per funcionar dia i nit. Després tenim les tèrmiques de carbó, que quasi sempre estan enceses, ja que costa molt posar en marxa un forn per cremar carbó i es sol deixar en funcionament tot i que en moments de baixa demanda algunes s’apaguen.

Després trobem els cicles combinats. L’entrada en funcionament és qüestió de minuts, i fa que aquestes centrals es puguin adaptar a la demanda energètica, especialment en aquells moments de màxima demanda.

I a partir d’aquí, trobem les renovables. Qui juga un paper important és l’energia hidroelèctrica (grans pantans) i l’energia eòlica. Moltes presses alliberen aigua durant el dia, com també molts molins es connecten durant el dia, ja que per la nit el vent sol ser menor. El que el lector haurà notat, i dirà és que l’energia eòlica arribar a superar l’oferta de l’energia nuclear. Sí, és veritat. Aquell titular de: l’energia eòlica supera a la nuclear és del tot cert. Però la mare dels ous no és aquesta.

Si mirem el dia 26, veurem que durant el dia no entra energia eòlica al sistema. En moments de màxima demanda, no es generava energia elèctrica eòlica, perque d’on no n’hi ha, no en bufa. Com es va suplir aquesta manca d’aportació elèctrica? Encenent tots els cicles combinats i les presses alliberen aigua a dojo (donem gràcies a la Moreneta que aquesta vegada en tenim). Així, hi ha unes energies, que ens agradin o no, tenen una vital importància per mantenir la nostra societat en funcionament. El nostre model energètic no ens permet deixar de banda encara aquestes fonts. Totes les càrregues contra les nuclears i cicles combinats sense tenir en compte aquest argument, seran paper mullat. I poso aquest exemple com a testimoni.

Factors estructurals de l'economia espanyola

Resulta que l'article més llegit avui al WSJ Europe és aquest. Poso els punts més importants:

• The very factors that make some European economies sluggish and inflexible during times of plenty also help cushion the impact of the downturn.Spain exemplifies this. During the good times, its economy is held back by low productivity, an extensive underground economy and scant labor mobility

• Another issue Spain shares with other southern European countries is its extensive black economy. During the good times, economists have encouraged countries like Spain and Italy to bring the black market under control. In the bad times, however, that market can give many Spaniards secret, undeclared sources of income that can keep them afloat.Analysts say it could represent as much as one-fifth of the Spanish economy, providing work for people who are formally unemployed.

• Even at the height of Spain's credit-fueled boom, with an overheated economy running at full tilt, the country's unemployment rate fell only to 8%.

• Because of its onerous labor laws, employers will wait a long time to hire, even when a recovery begins. And the Socialist government has made it clear it has no intention of overhauling labor laws.

No faig cap tipus de comentari, ja que tot està dit de fa temps i no aporta res nou. Suposo que la resta d'europeus poden riure de les desgràcies alienes i per això és la més llegida.

FDR legacy

"While some Americans were soaked by social security, others, especially the first retirees, rolled in benefits after making only minimal payments. Ida Fuller, for example, a legal secretary in Ludlow, Vermont, paid a total of $24.75 into social security from 1937 to 1940, when she retired at age sixty-five. Her first monthly social security check of $22.54 almost matched her entire contribution. At her death in 1975, she had received $22,888.92 from social security, a payout of roughly $1,000 for each dollar she paid in"

New Deal or Raw Deal, by Burton Folsom

Swine flu II

Hi ha una fal·làcia que circula arreu del món per mantenir a la població tranquil·la sobre aquest fet.

Ens posen imatges dels estris per mesurar la temperatura, per detectar possibles casos. És una bona manera per detectar a persones que ja tenen els símptomes, però, i els que no tenen els símptomes?

Una persona que és contagiada, passen entre uns 5 i 10 dies fins que manifesta els símptomes de la infecció (si finalment ho fa). El que no s'ha d'ometre, és que el dia 4 o fins i tot el 3, aquella persona és una fàbrica de virus i va expulsant tal virus a tort i a dret sense ella saber-ho. Així, pels controls dels aeroports passen persones contaminades que no presenten els símptomes, però els desenvoluparan en un parell de dies.

Seria del tot impossible controlar la circulació de persones, ja que implicaria que cada passatger se li hauria de fer un cultiu de la seva faringe-laringe, i mantenir-lo retingut-aillat durant les 36-48 hores següents. Tot i això, s'escaparien els portadors que fes un dia que estiguessin contaminats.

Només em passa pel cap que tot això és perquè nosaltres estiguem tranquils. S'haurà de donar les gràcies.

P.D. Qui m'hauria de dir que l'epidemiologia era una assignatura aburrida

Swine flu

EU commissioner advise us not to travel to the States. I feel shock when I heard this sentence. I cannot understand why EU bureaocrats say that when they have inside Spain the first swine flu case and is not gonna be the only one. Is EU next step to restrict to travel to Spain? If that's the case, something is missing and we don´t know what it is.

I get the picture from NYT front page.

The best information in U.S. Department of Health & Human Services

Here the reason to be skeptical on Spanish Health information

Bestieses solars

El TN del migdia obria amb la notícia dels ajuts d'Europa en energies renovables als ajuntaments catalans. La xifra ascendeix als 500 M d'euros en ajuts directes al sector de les energies renovables, i assegura que es crearan 7000 llocs de treball.

Porto tota la setmana amb temes de subsidis a energies renovables i aquesta notícia ha fet vessar el got.

Si aquests 500 M anessin només a instal·lar plaques fotovoltaiques, implicaria encara unes subvencions molt més elevades!

El preu de l'electricitat esta al voltant dels 6 cèntims als mercats pertinents, mentre que la subvenció en solar fotovoltaica està als 32 cèntims el kWh (fa un any llarg estava als 40 cèntims). Així, la subvenció és més de 5 vegades el preu original! A més, el mercat es troba obligat a comprar tal electricitat subvencionada. La quantitat del regal de 500 M € pot portar a una subvenció tarifaria anual de 34 milions d'euros! Així, tenim una subvenció, que implica una altra subvenció que acaba superant a la d'inversió inicial (un parc fotovoltaic dura uns 25 anys).

Es crearan 7000 llocs de treball. Bestieses! Fer plaques solars no és cap meravella, com tampoc instal·lar-les. Aquest és el tipus de treball que volem en el futur? Tinc els meus dubtes si és millor els llocs de treball per als green-collars en muntar panells solars o continuar amb el pla Zapatero de formigonar trossos de carrers i carreteres durant aquest 2009.

També podem fer servir les dades de l'estudi sobre les ajudes públiques en energies renovables, on cada lloc de treball que es crea en energies verdes degut als subsidis, es destrueixen dos llocs de treball al sector privat (tal estudi va merèixer no una menció, sinó l'editorial completa al WSJ).

L'aparició d'aquest tipus d'estudis comencen a posar en entredit aquesta facilitat per gastar els recursos públics fent servir la bandera del medi ambient i de la recuperació econòmica. El somni verd d'Obama, el seu New Green Deal, surt tocat.

Catalunya pregunta a Duran i Espanya a Ridao

Tenia de fons TVE i he sentit les preguntes al Duran i al Ridao a Tengo una pregunta para usted. M'he adonat que la proporció de catalans que preguntaven en proporció al total de preguntes superava el 50% en el cas d'en Duran i en Ridao no ha tingut més de 3 preguntes de catalans. On vull arribar? M'ha donat la sensació que el programa buscava l'efecte "Yo me llamo Josep Lluís, en Catalunya, aquí y en la China". Al Duran li fem les preguntes de catalanets macos què hem de fer a Espanya i al Ridao li llancem les Espanyes per buscar audiència. Televisions públiques...

Green New...what?

Green New Deal, així s'anomena l'últim document que pretén posar el medi ambient al capdavant de les nostres preocupacions. Val a dir que el títol ja planteja una dosis d'escepticisme inicial gens menyspreable. En les últimes setmanes moltes persones s'en fan ressò; així que he dedicat el meu temps a llegir-l'ho.

Li volia posar II Roosevelt Plan al post, però hagués sigut un insult a Roosevelt.

El document es bassa en situacions actuals per portar a terme el seu anàlisis del que s'ha de fer. El problema és la descriptiva de la situació actual, i amb una descriptiva tan mal feta, no pots plantejar les teves mesures correctores. A continuació, presento alguns dels extractes de jutjat de guàrdia.

De l'abstract:

• We think of as ‘debtonation day’, 9 August 2007, when the banks suddenly fully understood the scale of debts on the balance sheets of other banks, and stopped lending to each other. Diria que és molt més important fer referència a la senyal equivocada que envia l'Administració americana on diu que no rescatarà a alguns bancs i d'altres sí, que no pas al pes dels deutes en els seus balanços.

• We can also lay the foundations for the emergence of a set of resilient low carboneconomies, rich in jobs and based on independent sources of energy supply. This will create a more stable economic environment in which there is a lot more local production and distribution, and enhanced national security. Al meu entendre, si tenim fonts d'energies que no depenen de tercers, s'augmentarà la seguretat dels països. Haurien de revisar que el comerç porta la pau entre els pobles en la majoria dels casos; molt més que països isolats que es miren el melic.

• Re-regulating the domestic financial system to ensure that the creation of money at low rates of interest is consistent with democratic aims, financial stability, social justice and environmental sustainability. Our initial proposals for financial renewal are inspired by those implemented in the 1930s. They involve the reduction of the Bank of England’s interest rate to help those borrowing to build a new energy and transport infrastructure, with changes in debt-management policy to enable reductions in interest rates across all government borrowing instruments. In parallel, to prevent inflation, we want to see much tighter controls on lending and on the generation of credit. Cap economista sensat s'escoltarà a algú que diu tals barbaritats!

• Mega banks make mega mistakes that affect us all. Instead of institutions that are ‘too big to fail’, we need institutions that are small enough to fail without creating problems for depositors and the wider public. Fantàstic, ara cada associació de veïns podrà crear el seu banc... Patètic.

Fins aquí arriba l'abstract. Surt ben poc del tema del medi ambient en sí, ja que dedica més a criticar el sistema que a plasmar les seves propostes concretes en materia ambiental. Algunes són molt ambivalents, i depen de criteris més subjectius tals crítiques. No hi vull entrar.

Tot i això, l'informe té parts que superen l'abstract:

• The massive increase in consumption was a byproduct of economies that had prioritised one sector of the economy – consumption [...] Consumption in 2007, for example, made up 70 per cent of US GDP. En un punt unes pàgines més tard diu: Any public spending should be targeted so that domestic companies benefit, and then the wages generated create further spending on consumer goods and services. En què quedem?

• Cuba: per explicar que és possible un món sense petroli, parla de l'embargament de petroli a Cuba després del col·lapse de la URSS. Fa servir explicacions d'allò més simpàtiques com:
  In the face of all these challenges, why isn’t Cuba on a par with some of the worst failed states in the world? Why does it not have shattered health and education systems? Why do its people not starve or suffer endemic malnutrition? The answer can be found in a rigid and centrally controlled economy, government planning, preparation and the fact that challenges were tackled courageously and imaginatively. A partir d'aquí, ningú fa cas al que diuen en medi ambient, ja s'han begut l'enteniment fa estona.

• The Green New Deal will, however, differ from its 1930s predecessor in that there
  will be a much bigger role for investments from private savings, pensions, banks
  and insurance. Després de tot el que s'ha dit, dubto que el sector privat participi activament. Als usuaris els hi encantarà uns tipus baixos, als bancs estaran encantats en estar trossejats i els fons d'assegurances i pensions obligats a invertir aquí.

Tinc molts més exemples del que s'arriba a dir, però ja s'ha vist del peu que calça aquest tipus de gent. La situació és molt preocupant. Aquesta gent s'erigeix com les que han de posar el medi ambient al capdavant de la nostra economia. No dic que no sigui important, tan sols si vols convèncer al món que tens la raó i és important el que defenses, si no ets capaç de fer un bon anàlisis actual i creïble, difícilment les teves propostes de futur aniran endavant.

Professor Lomborg

Explicacions del professor Lomborg sobre les accions del canvi climàtic, amb certa paròdia a Al Gore. Les adjunto perquè són francament divertides i molt entenedores.

El motiu pel qual les poso és que estic intentant llegir New Green Deal i necessito purificar el meu esperit després de tanta tonteria en tan poc espai.

P.D. El llibre ja està llegit de fa temps

Nous espais al bloc

La setmana passada vaig crear dos nous espais al bloc: un dedicat a frases que em criden l'atenció i l'altre a imatges divertides. La intenció és actualitzar-les irregularment, ja que sóc més partidari de canviar-les quan en trobi de divertides i interessants.

El següent nou espai serà un dedicat als llibres, on aniré posant els llibres que vaig llegint. Aquest espai si que serà actualitzat regularment (una setmana), ja que té una component d'obligació per a mi.

Origen dels parlamentaris

De les lectures de Setmana Santa, em quedo amb un dels gràfics més significatius, i alhora més elaborats. La veritat és que mai se m'hagués ocorregut fer tal treballar i crec que és per treure's el barret. Es tracta de veure quin era l'origen dels diferents parlamentaris abans de la seva entrada a la cambra. El treball és d'en Xavier Roig, autor del llibre La dictadura de la incompetència. L'explicació més acurada es troba en el seu llibre; no sóc digne d'explicar-la.

Punt i coma

Pararé uns dies no perquè vulgui, sinó pels dubtes de l'existència de connexió. Poso les meves lectures d'aquesta Setmana Santa:

• Write it when I´m gone. Remarkable off-the-record conversations with Gerald. R. Ford., by Thomas M. Defrank
• La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig.
• La Crisis Ninja y otros misterios, de Leopoldo Abadía
• Euforia y Pánico, d'Oriol Amat.
• The Skeptical Environmentalist, by Bjorn Lomborg (capítols pendents).

The World according to Garzón

Us poso l'editorial del WSJ d'avui (i del que resta de Setmana Santa). La trobo molt més important que la imatge en portada de la setmana passada de la manifestació a Madrid; va molt més enllà.

Judge Baltasar Garzón, an ambitious Spanish jurist, last month ordered prosecutors to investigate six men who served in the Bush Administration on criminal charges related to "torture." None of the prospective defendants are accused of torturing or ordering the torture of anyone -- only of arguing for legal positions of which Judge Garzón disapproves. He asserts that the principle of "universal jurisdiction" gives him the authority to try U.S. officials for alleged violations of international law.
At a State Department briefing last week, a reporter asked Gordon Duguid, the acting deputy department spokesman, for the Obama Administration's position. His reply: "I'm not aware of any contact with the Spanish Foreign Ministry on this. It's a matter in the Spanish courts, as I'm given to understand. I don't have a comment for you on it at this time. The Obama Administration's position on the matters that are under discussion, I think are quite clear."
This is about as unclear a response as one can imagine. Far from being a mere "matter in the Spanish courts," Judge Garzón's action is an assault on American sovereignty and the integrity of the U.S. legal system. And while some in the Obama Administration may be tempted to cheer him on for partisan reasons, they risk helping to set a precedent that could easily come back to hurt them.
While President Obama has politically repudiated many of his predecessor's antiterror policies, his Justice Department has stood by many Bush legal arguments in national security cases. If former officials can be investigated -- and, at least in theory, indicted, arrested and tried -- on Judge Garzón's say-so, what is to stop him or some other freelancing foreign judge from one day putting current officials in the dock for reaching supposedly faulty legal conclusions?
Even if the principle of national sovereignty leaves Mr. Obama and his appointees cold, the imperative of self-preservation ought to concentrate their minds and make clear that Judge Garzón's meddling in American policy is unacceptable

Sota les polítiques de Gabilondo

Aviat farà un any que estava en una discussió lingüística amb el rectorat de la Universitat Autònoma de Madrid. L'aleshores rector i actual ministre d'educació, l'Àngel Gabilondo, es ventava a tort i a dret en conferències i articles a la premsa de com havia de ser la universitat espanyola del futur. Parlava d'internacionalització de la universitat espanyola, de l'adopció de l'EEES i en especial referència als intercanvis d'estudiants i professors.

El motiu de la polèmica era el meu treball de màster, on degut a l'impacte que donava en la temàtica, vaig creure més convenient escriure'l en llengua anglesa. L'estupefacció va arribar quan em vaig assabentar de què no era possible l'ús de la llengua anglesa i vaig escriure una carta al rector Gabilondo adjuntant els seus articles a la premsa on alliçonava del que havia de fer la universitat espanyola en el futur per justificar la meva acció. En la carta dirigida al rector deia:

El rector de la UAM, en calidad de presidente de la CRUE, siempre ha defendido la internacionalización de las universidades españolas. Ha defendido la búsqueda de alinear intereses para la realización de estudios universitarios en inglés en alguna de las universidades del grupo G-9

La resposta va ser que l'única llengua oficial era el castellà i que la utilització de qualsevol altra llengua no seria reconeguda.

Aquesta és la meva presentació del nou ministre que ha de vetllar per situar la universitat espanyola al món.

La corba del dia a la premsa

Carod a New York

El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va viatjar a Nova York acompanyat de vuit persones amb un cost total del viatge de 81.000 €, on 43.000 € van ser despeses en avió. Si fem la despesa per persona, surt a 4700 € per persona i bitllet d'anada i tornada. Diria que em falla alguna cosa...

Caja Castilla-La Mancha

A l'argument: La intervenció del sector públic als bancs a països com Estats Units o Anglaterra és molt més elevada que la donada a Espanya amb Caja Castilla-La Mancha.

Resposta: La diferència és que Caja Castilla-La Mancha ja era pública...

Fi de la conversa

Josep Piqué sobre el Prat

Entrevistador: ¿Qué le parece que la Generalitat quede fuera de la gestión de El Prat?

Josep Piqué: El proyecto de reforma de Aena que se ha conocido ahora es un movimiento tacticista, un globo sonda. La reforma debe perseguir la eficiencia, no los equilibrios políticos. Se necesita un modelo de gestión profesionalizada y descentralizada. LV, 28/03/09

Quan li interessa si que vol la descentralització. Benvingut a la tropa IESE, perquè la batalla serà dura.

La imatge de la setmana

No sé si podré aguantar en penjar una de més bona que tinc guardada; seria brutal...

Sunset

Avui seré una mica més positiu i penjaré un link d'una de les institucions creades a Texas per controlar el creixement constant del sector públic. Recomano una lectura doble de la seva raó de ser; una per entendre el què fan, i l'altra d'aplicació a Catalunya.

In 1977, the Texas Legislature created the Sunset Advisory Commission to identify and eliminate waste, duplication, and inefficiency in government agencies. The 12-member Commission is a legislative body that reviews the policies and programs of more than 150 government agencies every 12 years. The Commission questions the need for each agency, looks for potential duplication of other public services or programs, and considers new and innovative changes to improve each agency's operations and activities. The Commission seeks public input through hearings on every agency under Sunset review and recommends actions on each agency to the full Legislature. In most cases, agencies under Sunset review are automatically abolished unless legislation is enacted to continue them.

Nassos

Avui he entès perquè ningú vol comprar el grup Zeta. S'ha de tenir estòmac per escriure una editorial com aquesta:

"Un gran pacto podría prever la entrada de CiU en el Govern. Pero para ello el tripartito debería estar dispuesto a pactar un programa de gobierno ceñido a los dos asuntos críticos: el nuevo modelo de financiación y las medidas de reactivación económica. El nuevo pacto a cuatro debería ofrecer estabilidad a Zapatero, pero a partir de la disciplina de voto de los diputados catalanes de PSC, CiU, ICV y ERC, aunque solo en los asuntos sujetos al acuerdo. Convergència tendría que incorporarse a todas las comisiones negociadoras --por ejemplo, un hipotético acuerdo de financiación necesita a Mas como firmante, al mismo nivel que Montilla y Zapatero-- y merecería un protagonismo explícito, tanto en Catalunya como en Madrid. Si los votos del socialismo catalán han sido vitales para el proyecto de Zapatero, ha llegado la hora de que los de CiU también lo sean, en un mismo paquete. El PSC, con la capacidad de presión que le dan sus 25 diputados, debería ser el garante de ese gran acuerdo, que sin duda sería muy bien recibido por los círculos empresariales."

El Periódico, 20 de març del 2009

Col·loqui amb en Bassas

Sento no poder escriure tant com voldria aquests dies, però la meva entrega a exàmens finals és total. Tot i això, sóc partidari de no estroncar les parts del dia a dia que m'acaben omplint més: les xerrades. Avui tocava Crisis i mitjans de comunicació de la mà de l'Antoni Bassas, organitzada per l'associació de becaris de la Caixa.

Com era d'esperar, una gran xerrada col·loqui de molt bon nivell. No em ve gaire de gust fer un resum de tot el que s'ha dit, però si un parell de reflexions que m'he endut.

Es parla d'una situació on els mitjans de comunicació tenen greus problemes, de l'aparició de les noves tecnologies amb informació 24h, el públic al qui es dirigeix la informació... La meva reflexió a la sala ha sigut que segurament no és moment de deixar en stand by els mitjans escrits com li està passant al Seattle Post, on ha decidit suspendre l'edició paper però mantenir l'electrònica. Pot ser ens hem de plantejar la fi de la premsa escrita generalista per una premsa personalitzada. Tots tenim les nostres preferències, i un sol diari no ens contenta. Per exemple, jo avui em quedo amb l'editorial del Journal, l'article del WSJ sobre la situació bancària, les editorials de la Vanguardia i l'Avui, les pàgines d'Economia de la Vanguardia, despeses del canvi climàtic del The Economist, a més d'en Foix, la Rahola, en Sostres o en Villatoro. Sabeu quan he tardat en obtenir tanta informació? Massa estona. La reflexió és que jo vull aquesta informació, i no m'importa pagar, però no vull estar tot el dia per recollir-la. Al que vull arribar, és que la premsa ha de passar de ser generalista a ser personalitzada i aquest és el gran repte que en Bassas no acaba de tenir clar. Informació mitjanament contrastada es podrà tenir, perquè la publicitat serveix per aguantar l'estructura necessària per portar-la a terme. Però, pagar per un article que necessites concentració per entendre'l i poder emetre una opinió, el pagament per gaudir-ne serà el peatge i el que ens diferenciarià els uns dels altres.

El demà de les protestes

No em dedicaré a fer safareig de la situació viscuda a la UPF. Crec que no val la pena. Crec que és millor buscar les causes d'alguns dels problemes estructurals que ningú se'nn fa ressó. Anem a pams:

• Mitjans de comunicació: haurien d'intentar canviar el titular dels universitaris per grup d'universitaris. Crec que 230.000 universitaris a Catalunya contra 8.000 manifestant o de 50-200 tancats són un grup, minoria, reducte...Comencem per aquí.

• Estudiants: l'estudiant normal ha de començar a implicar-se en la vida universitària. Qui és l'estudiant normal? Aquell que mentre l'universitat era envaïda, estava fent fotocòpies, corria pels passadissos per entregar les últimes pràctiques, donava format als treballs finals, preparava les exposicions o estava a classe pendent de qualsevol pista per a l'examen final. Aquest estudiant, que ve a fer les seves classes i marxa tant tranquil, és el que veritable importa. Per què? Doncs perquè el país té un seguit de persones contràries a aquest estudiant normal, que la seva màxima preocupació és viure del sistema. Aquests ocupen totes les estructures de poder que té la universitat a nivell d'estudiants i en moments com aquest, el deixar el poder a aquestes persones lliga de mans a l'estudiant. Mai ningú es prendrà els estudiants en consideració fins que aquesta lacra sobrerepresentada desapareixi.

• Associació Catalana d'Universitats Públiques: s'agraeixen en aquests moments les paraules de tal òrgan, de la mà de l'Imma Tubella, rectora de la UOC.

• Generalitat de Catalunya: no fer res és bastant trist, però el millor que es pot demanar és que no actui vist el seu historial dels últims anys. Mantindre el silenci marca de la casa ha de ser la millor política.

• Moreso, rector de la UPF: m'he guardat el rector com a últim expressament. La crítica més contudent se l'emporta el rector. No li puc recriminar res del que ha succeït ja que durant aquests dies havia designat rector en funcions degut a la seva absència. Tan sols vull aportar una dada, però que ens ha de fer pensar a tots. La Universitat Pompeu Fabra dóna cada any subvencions a diferents organitzacions estudiantils. Sabeu quina és l'associació que rep més diners? El Sindicat d'Estudiants Progressistes de Catalunya. Qui està al capdavant de tot aquest espectacle a la UPF? Tal Sindicat. Sabeu a quan puja tal subvenció? Per sobre dels 1200 €. En resum, els nostres impostos, es destinen a subvencions otorgades a dit pel rector de la UPF a grups que es dediquen a boicotejar el funcionament universitari. S'ha de començar a demanar responsabilitats al rector per tals polítiques, perquè no és la primera vegada que hi ha problemes a la Universitat amb tals associacions com tampoc no és la primera vegada que reben la major subvenció.

Resta pendent la publicació dels ajuts, però no he conseguit trobar-los.

El Servei d'Estudis del BBVA torna a la càrrega

Ja feia dies que no tornava a llegir una d'aquestes recomanacions del Servei d'Estudis del BBVA. La última crec que segueix superant aquella que predeia un increment del 200% del preu del cru en un mes.

Aquesta consisteix en donar classes al que ha de fer el govern en temps de crisis. La fantàstica mesura consisteix en baixar les cotitzacions socials de les empreses, i per no entrar en forts dèficits, proposa... Incrementar l'IVA! Supera de lluny la proposta de compra de productes nacionals del ministre Sebastian. Suposo que als economistes del BBVA se'ls hi deu haver passat per alt que un increment de l'IVA, implicaria una disminució del consum molt més acusada que l'increment de l'IVA que proposen del 2%. I qualsevol mortal del carrer, sap que per reactivar l'economia, hem de consumir més. El Servei d'Estudis deu tenir com anomalia la baixada de l'IVA britànic, un fet aïllat i sense sentit.

Tinc por de la propera publicació del Servei d'Estudis del BBVA.

I l'esquerra abertzale?

Es poden fer moltes lectures de les eleccions, però jo en vull presentar una de molt particular. Si avui Espanya està més a prop que mai d'entrar a Ajuria Enea, bona part de la culpa se l'emporta l'esquerra abertzale.

No entrarem en el debat de si han d'estar legalitzats o no, sinó perquè no han obrat a partir del supòsit de partida que no es podien presentar. Si sabien que no es podien presentar, perquè demanen el vot nul? Des d'una visió de partit és la millor opció, però des d'una visió de país han creat el daltabaix més gran en democràcia. Dels 150.000 vots d'EHAK a les passades eleccions, ara es comptabilitzen 100.000 en forma de nul. Algú ha fet una lectura que EHAK ha perdut suports? No, tots sabem que els votants estan allà i ningú dubta d'ells. La pregunta és per què la seva rebequeria, ha portat a demanar el vot nul i no per una opció propera, com podria ser l'escindit corrent d'Aralar? Si avui una tercera part dels nuls haguessin anat a Aralar, o fins i tot EA, Ibarretxe seria lehendakari. Mentre anem fent aquest tipus de jocs, els altres ens guanyen les partides.

La màquina de fer diners

Hi havia una vegada un senyor que tenia la capacitat de fer tots els diners que vulgués. Tenia la màquina de fer-los i es dedicava a prestar-los a d'altres senyors que es dedicaven a prestar tots aquests diners a les persones corrents. Aquest senyor no volia treure beneficis, només volia ajudar als altres. Als qui els hi deixava si que volien treure beneficis.

Però van venir temps de tempesta, i els senyors no es fiaven entre ells i ja no prestaven diners. Així, el senyor de la màquina va començar a fer diners perquè tots els ciutadans poguessin tenir crèdits. El problema va ser que tots els grans senyors van guardar aquells diners sota terra, per si tenien problemes.

Una vegada va passar tota la tempesta, els grans senyors van començar a treure tots els diners que havien amagat i el crèdit va tornar a fluir ràpidament entre les persones que en demanaven. Tant va arribar a fluir que els preus es van tornar a disparar i l'espiral inflacionista es va anar fent gran i més gran.

A recordar: tan bo és que el Banc Central Europeu ha deixat diners ràpidament, així com també ha de ser capaç de treure´ls de l'economia

La magnitud de la tragèdia



El millor escrit de la setmana que he llegit, se l'emporta avui en Carles Boix al Singular Digital amb La magnitud de la tragèdia. D'una forma clara i entenedora, amb l'ajuda d'un gràfic, explica la magnitud del pla Obama. Fantàstic.

Nota: L'eix horitzontal mostra la taxa de creixement de l'economia americana, i l'eix vertical representa la quantia del dèficit (ingressos de l'Estat menys despeses de l'Estat) per l'any següent. El que s'ha de veure en el gràfic és la distància de la línea, que representa la tendència mitja, respecte el pla Obama (triangle vermell). Notis que mai EUA havia tingut un diferencia tan gran entre taxa de creixement i dèficit l'any següent (distància de la línea a qualsevol punt).

Obama seria del PP

El diari Avui fa una entrevista a David Rieff. L'entrevista no diu gaire en sí, però si que diu exactament el que vaig dir abans de les eleccions presidencials americanes.

Obama es controla, és calmat, té estudis i cultura. Sembla honest, però el que em fascina és veure el suport que té a l'estranger. He vist a Barcelona estudiants d'esquerres i a favor de l'antiglobalització entusiastes d'Obama. Com pot ser? Obama és un polític de centre. En termes espanyols, representaria l'ala esquerra del PP! No està gaire lluny de Mariano Rajoy.

Vaig fer el post quan es va saber la nominació d'en Biden, dient que encara girava més a la dreta. No vaig descobrir la sopa d'all...

Ahir vaig rebre una carta del únic candidat a rector a la UPF. L'adjunto perquè tothom vegi l'esforç que dedica el candidad a dir almenys quatre paraules ben dites.

Benvolgudes, benvolguts,

M’adreço a vosaltres aquest darrer dia de campanya electoral per demanar-vos que dijous us apropeu a les urnes.

Malgrat ser l’únic candidat, durant aquests darrers 9 dies he volgut fer una campanya intensa i trobar-me amb tots els sectors de la comunitat universitària. Han estat vuit trobades amb els departaments, cinc sessions amb el PAS, una amb estudiants de postgrau, una amb investigadors, quatre reunions amb associacions d’estudiants i un debat obert . Durant totes aquestes reunions he pogut escoltar-vos i compartir les idees i els projectes per a la UPF del 2015 (en trobareu el relat a www.jjmoreso.net)

A tots els que penseu que la UPF és una bona universitat, que ha mantingut i millorat el seu projecte d'universitat pública de qualitat durant aquests últims 4 anys, a tots els que esteu raonablement satisfets de ser estudiants d'aquesta universitat, us vull demanar que feu sentir la vostra veu donant-me el vostre suport i el vostre vot el dijous 26 de febrer a les eleccions.

Moltes gràcies.

JJ Moreso

Escolti, no es pot presentar a unes eleccions dient que els que estiguem raonablement contents el votem, perquè, al cap i a la fi, els nous projectes i les seves idees han de ser el que han de marcar la nova etapa, i no pas psstt...anem fent. Patètic que un candidat demani així el vot.

Ho repetirem tantes vegades com faci falta

Entrevistador: Invertir en infraestructuras es necesario, no es un gasto caprichoso.

Sala i Martin: Es caprichoso hacerlo ahora. Estoy de acuerdo en que son necesarias, pero se tienen que hacer con un análisis de coste-beneficio. Por otro lado, la teoría de que el gasto nos va a solucionar la crisis requiere que éste se haga ya, no en seis meses. ¿Se puede? El plan de Obama no es factible. Si se quiere activar la demanda, se deberían bajar los impuestos al consumo o, en España, el IVA, temporalmente. Así, mucha gente adelantaría compras y la rebaja del impuesto se compensa con el mayor consumo. Si la crisis dura un año, las infraestructuras no llegan a tiempo, una rebaja impositiva sí.

No volem pensar que la via d'aquesta forma d'obrar sigui "Quieto todo el mundo"

Entrevista a Cinco Días, 23-F 2009

La fi d'una OPA elèctrica

Sembla que s'està a punt de posar punt i final a un dels episodis econòmics d'enfrontament català i espanyol d'aquest principi de segle. Avui si que ja es pot dir aquella frase, que tanta por feia i que Espanya s'escudava per evitar una operació financera: "Endesa, ya no es española".

Recordo encara aquell prima de Gas Natural propera al 20% del valor de cotització d'Endesa sobre els 21 € d'Endesa, on donava una part en líquid i altra en accions de Gas Natural. Ha plogut molt des de llavors, però Endesa torna a estar a una valoració propera a la de l'OPA avui (24,4 €/acció).

I després va venir E-ON, amb una molt millor oferta i tots recordarem aquella frase de "antes alemana que catalana". Però l'aparició dels italians i una constructora espanyola va acabar d'agradar molt més al govern central, i va ser la que finalment va prosperar. Però, Acciona es guardava una opció de venta per als propers 3 anys, i com es sabut, l'ha fet efectiva per fer front al seu deute desorbitat com a bona constructora espanyola. La nota positiva és que ha generat unes plusvàlues del 20% del valor de la compra, que li anirán molt bé per evitar tensions de tresoreria i fer front al principal del capital.

Aquelles paraules de Clos que deia que no es podia trossejar Endesa per evitar que les centrals de carbó i nuclears es fragmentesin, són més que una història perduda a la península d'Anatòlia.

Així, Endesa parlerà italiano, des del fantàstic govern italià, i no català des del sector privat. Bon viatge Endesa.

I el corredor mediterrani?

Divendres mirava l'entrevista de la Vanguardia a la titular de Foment després del primer any del TAV entre Barcelona i Madrid. Primer vaig llegir l'editorial de la Vanguardia. La sensació d'una raspallada d'espatlles era més que considerable. Antich no va fer cap referència al corredor mediterrani, verdadera punta de llança de les reivindicacions en els propers anys. Això també queda en l'entrevista posterior, on dos pàgines de Vanguardia no són suficients per preguntar si Foment té al cap el corredor Mediterrani.

Congresistes a la franja de Gaza

Ahir vaig posar el TN mentre m'arreglava per marxar, i el començament de la notícia era: "El president palestí, Shimon Peres, ha encarregat la formació de govern..." El petit error ja el deveu haver detectat. Suposo que els hi surt tant de dintre que aquests errors els hi passen. El problema es que no han penjat el vídeo i no ho puc demostrar. Llàstima.

Però bé, ens donen un fantàstic vídeo on apareixen dos membres de la cambra de representats portant caixes d'ajuda humanitària. Cal fixar-se en les caixes que porten...

http://www.3cat24.cat/video/1039839

Malabarismes lingüístics

Una de les últimes frases d'Obama és que el seu pla servirà per crear o salvar 4 milions de llocs de treball als EUA. Crec que si es creen 4 milions de lloc de treball serem capaços de contar-los. El que no tinc molt clar és com comptes si el que passa és una salvació de 4 M de llocs de treball. Malabarismes lingüístics per escapolir-se de la realitat...

Altres usos dels diners

Vull que el dèficit fiscal català torni a la meva butxaca

Ara repasava les dades de finançament i dèficit fiscal, i he començat a fer les suposicions de sempre. Si ens tornessin un 1% sobre el PIB català, quin augment significaria del pressupost de la Generalitat? I què es podria fer?

Doncs bé, he fet un supòsit que jo i tots els polítics fan. Que disminuir el dèficit fiscal, en cap cas representa una disminució de la càrrega tributària dels ciutadans, tot es torna a reinvertir a l'Administració. I si girem la truita i plantegem una baixada d'impostos a Catalunya amb el retorn dels nostres diners envés d'un augment dels serveis públics? A pensar...

Antisemitisme espanyol

Mentre feia temps pels primers resultats oficials de les eleccions d'Israel, m'ha cridat l'atenció una notícia del Jerusalem Post. Es veu que l'organització The Anti-Defamation League, dedicada a evitar difamacions/males paraules contra els israelians, ha fet un estudi en diferents països on hi ha més antisemitisme.
Som els primers, com era d'esperar.

The poll included interviews with 3,500 people - 500 each in Austria, Britain, France, Germany, Hungary, Poland, Spain.

It says that in Spain, 74 percent of those asked say they feel it is "probably true" that Jews hold too much sway over the global financial markets. That is the highest percentage in the survey.

In responding "probably true" to the statement "Jews have too much power in international financial markets," the 2009 survey found:

Austria – 37%, down from 43% in 2007
France – 27%, down from 28% in 2007
Germany – 22%, down from 25% in 2007
Hungary – 59%, down from 61% in 2007
Poland – 54%, unchanged from 2007
Spain –74%, up from 68% in 2007
The United Kingdom – 15%, down from 21% in 2007

Gran portada de The Economist


The Return of economic nationalism

L'Obama i la Borsa

Obama és el president que després de 90 dies de ser elegit, ha tingut una baixada dels mercats financers més elevada, sent del 19% (DJ). El següent és Wilson al 1916 (tb demócrata) amb un 15%. Ni Roosevelt va arribar a superar aquesta xifra al 1932, amb només una caiguda del 7%.

Aprenem a fer de polítics

La classe política té una tendència natural a agafar dades de qualsevol lloc, sense verificar-les ni contrastar-les i fer una defensa aferrissada d'aquestes com si fossin la veritat absoluta. Tot seguit explicaré la última situació viscuda.
El dijous 15 de gener el cap de l'oposició a a l'Ajuntament de Cornellà, l'Arnau Funes d'ICV, feia un article que parlava de la mesura dels 80 km/h. Aquest post estava ple de dades que són difícils de digerir si no hi estàs acostumat. Algunes d'elles són molt conegudes per mi i vaig veure que no em quadraven.
El regidor deia:

Recordo que els 80 han ajudat a que hi hagi:
- 150 accidents menys
- Reducció del 40% de les víctimes mortals i ferits
- Reducció de la congestió entre el 5 i 7 % aproximadament
- Trànsit més fluid i pacificat
- Reducció dels consums entre un 8 i un 12%
- Reducció de la contaminació atmosfèrica per corredors viaris entre un 7 i un 11%

Totes les dades les hauria de contrastar bé i necessitaria moltes hores. Però la última la porta més que contrastada en els últims anys. El meu comentari al post va ser:

No acabo d'entendre els 40 µgr d’ òxid de nitrogen per kilometre quadrat. Revisa la nomenclatura perquè no sóc capaç d'entendre el que vols dir.
Referent a reducció de la contaminació del 7-11%, no sé d'on has tret les dades. Les disponibles pels ciutadans són de Baldasano amb baixades del 3-4%. D'on surt el teu número de triplicar el màxim que es coneix per l'opinió pública?
Respecte a la distància, la gent de castelldefels, gavà, molins de rei, sant vicenç dels horts...tenen desplaçaments superiors als 20 km.
Gràcies per adelantat de la possible resposta

El regidor em va dir que em contestaria i em buscaria les dades. Així, al cap de 3 setmanes no m'havia contestat, però al escriure ell un post com l'oposició fa preguntes i el Govern no respon, vaig recordar-li que tenia pendent una resposta. Li vaig tornar a fer la pregunta en el post. La resposta rebuda ha sigut:

No et preocupis Jordi. Si vols et penjo un informe sobre qualitat de l'aire al nostre WEB d'ICV, així tindràs tota la informació que et calgui. Ara, no et confonguis, ni tú ets encara regidor de CiU a l'Ajuntament, ni Jo sòc regidor del govern, ni estem en un ple, ni tinc l'obligació legal de contestar res.

Anem a pams.

• El primer punt és que no em contesta les preguntes que li formulo. No estic aportant jo dades i dient que les meves són les bones. Només estic preguntant d'on s'han tret aquestes dades on ell diu tals xifres. Tant costa dir d'on s'han tret? Crec que quan un escriu, no es pot dedicar a copiar de qualsevol lloc; i ha d'existir un criteri que et permeti defensar-te en cas de què la informació aportada no sigui contrastable (ja no dic que sigui real).
• Punt segon i encara més decebedor. No sóc capaç d'entendre el punt "ni estem en un ple, ni tinc l'obligació de contestar res". Clar que no hi ha cap obligació! Només faltaria! Però si es té un bloc on s'escriu i es fa política, si una persona et pregunta d'on has tret les dades sense voler entrar en cap debat de si es correcte o no el que defenses, és molt més lloable que entrar en una confrontació sense sortida. En el moment en què un no és capaç de dir d'on ha tret les dades i les característiques d'aquestes, els arguments que un té comencen a decaure.
• Tercer punt. Si un va dient que no contesta perquè"jo no sóc regidor ni ell és regidor de govern", un hauria de plantejar-se si exerceix la noblesa de la política.

Crec que en 4 línies, el cap de l'oposició del meu municipi s'ha desacreditat tot sol. I només demanant d'on havia tret unes dades!

La setmana ja comença amb més força!

Començament de setmana aburrida

Avui el WSJ porta un article del comissari d'assumptes econòmics i monetaris (Almunia). Després d'haver-l'ho llegit, et queda la sensació de què no diu res. És d'aquells articles que li fan uns quants i s'intenta no ferir la sensibilitat de ningú.
Francament, un article de com començar una setmana tots adormits...

La via no són els bancs

Avui hem tingut declaracions interessants de Botín i ZP. Totalment encreuades, però diuen molt de si. Plantegem la situació. Si jo tinc una casa de prèstecs, posem pel cas amb 100 clients, dels quals ara mateix tinc 3 que no em paguen i 8 que van amb retràs. Si em ve l'Estat i em diu, et donc diners molt barats, al 2% d'interès, els vols? Jo li diré que sí, perquè sé que puc tenir problemes amb aquests 8 que els hi costa pagar o poden anar en augment, portant-me problemes per a la meva casa de prèstecs.

Imaginem que m'entra un d'aquests famosos NINJAs per la porta i em ve a demanar un prèstec. Li he de deixar els diners? Em porta una casa dels seus pares, tasada per 300.000 €. També em porta una nòmina mileurista i escaix... He de deixar els diners a aquesta persona?

La resposta és no. Perquè si li deixo els diners, tard o d'hora acabarà a l'atur, embargaré la casa dels pares que haurà caigut un 10-15% en un any i tindré un altre morós. Així, no li deixo. La qüestió és, però si l'Estat m'ha donat diners perquè li deixi a aquest pobre NINJA!

A quina conclusió arribo? Jo em guardo els diners pel temporal que ve, i el crèdit al NINJA, que li doni l'Estat a través de l'ICO....

Velocitat variable

Tinc la sensació de què em faig una mica feixuc amb el tema, però la veritat és que em desperta molt d'interès. Ahir quan tornava de BCN per la Gran Via vaig patir els efectes de la velocitat variable. Fins a plaça Cerdà a 50 km/h, després a 80 km/h, m'anuncien que hi ha velocitat variable a 60 km/h i al cap d'uns 400 metres un panell a 40 km/h! Després, al passar el Gran Via 2, tornem a 80 km/h.

Aquesta no és la qüestió. El que m'importa és saber quin era el motiu per anar a 40 km/h. Anem a mirar els 3 factors que influencien en la velocitat a fixar:

• Meteorologia: no hi havia boira, no plovia, no feia vent...cap problema.
• Trànsit: el carril de l'esquerra era buit. És a dir, no hi havia trànsit.
• Contaminació ambiental: els SO per sota de la mitjana de tot el dia, els NO en el mínim del día, els NO2, CO i PM-10 en la mitjana del dia.

Quin era el motiu per anar a 40 km/h? Tinc la sensació de què m'aixequen la camisa...

L'hora d'anar a dormir

Per norma general, entre setmana sempre tens una hora a la que acostumes a anar a dormir. La meva hora acostumava a ser quan la Terribas ensenyava les portades dels diaris del dia següent. Tenia la sensació que ja podia anar a dormir tranquil. Ara això no és possible, perquè la Melero no em serveix com a substitut. Francament, no puc aguantar aquest programa més de 5 minuts seguits.

Així, he optat per tenir un altre marcador que em diu quan va tocant retirada. Us passo que diu avui.

Absents de Davos (Calbot, Fund. Catalunya Oberta)

Fins i tot El País s’ha escandalitzat que aquest any ni el govern espanyol ni el català hagin enviat ningú a Davos i ha hagut de recordar que el president Pujol hi era un habitual. Per què els polítics que ens haurien de representar i que fan números de circ espectaculars per anar a d’altres fòrums internacionals, no apareixen per Davos, quan caldria? Hi ha diverses respostes per escollir. Perquè els fa vergonya. Perquè allà quedarien al descobert els seus trucs de màgia segons els quals anem tan bé. Perquè pensen que a Davos només s’hi reuneixen les forces capitalistes del mal. Perquè no s’han assabentat de res. Perquè no troben ningú que parli anglès.

Delegat del Govern en Violència de Gènere

Acabo d'assabentar-me de l'existència d'un nou alt càrrec digne d'un Estat com el que vivim i en una situació com la que vivim. Miguel Lorente, delegado del Gobierno para la Violencia de Género. Millor no pensar-hi...

Acusacions del temporal de vent

Ja tornem a tenir acusacions creuades de qui és el responsable del temporal. Sota el meu punt de vista, les úniques persones que es salven són els meteoròlegs. Per què? Molt senzill. El Servei Meteorològic de Catalunya va posar un avís de nivell 2 (nivell màxim) de vent per a tot Catalunya el dia 23 de gener. Recordo perfectament les paraules de Toni Nadal al TN vespre informant d'aquest avís, i fent especial referència a què els excursionistes s'abstinguessin de sortir l'endemà ja que els vents serien molt forts al cims del Pirineu i Pre-Pirineu. L'avís dels meteoròlegs i l'ens del Govern català dedicat (SMC), va fer una predicció prou bona i va fer els pertinents avisos. El problema va ser que els propis departaments del Govern i les relacions de les Administracions Públiques van fallar. Així, si us plau, deixem de banda en aquest encreuament d'acusacions als tècnics. Les errades les han tornat a fer els de sempre.

Qui ha de pagar les emissions?

Ahir abans d'anar a dormir, començava a fullejar l'Economist i em va cridar l'atenció un article que parlava de les magnificiències de l'Estat noruec en temes de polítiques ambientals. Noruega té el problema invers al de l'Estat Espanyol, té tants diners degut a les exportacions de petroli que no sap que en pot fer. Així, Noruega es planteja ser un país que emeti un 0% d'emissions carboni a l'any 2030. Una de les línies interessants de l'article (en té moltes), és l'afirmació on diu que al 2030 serà un país emissor de dióxid de carboni neutral a nivell interior. La idea que posa sobre la taula és que Noruega és el 3er exportador mundial de gas i el 4rt de petroli, però aquests combustibles fòssils al ser cremats, les emissions de dióxid de carboni no són comptabilitzades a l'Estat noruec.
Això ho vull relacionar amb un altre article a la Vanguardia no sé si ahir o abans d'ahir, on diu que Repsol ha de pagar a l'Estat libi un 80% del preu de mercat del cru en concepte d'impostos. Així, el producte es troba gravat en el país d'origen amb una xifra molt elevada, hem de pagar impostos a l'Estat Espanyol, i després ens haurem de pensar si posem un altre impost pigouvià a l'Estat espanyol o bé incrementem l'actual per combatre el canvi climàtic.
Pregunta: no podria l'Estat productor participar en aquesta càrrega als països consumidors?

Nota: Repsol extreu 300.000 barrils diaris de Líbia, a 42 $/barril i al 80% d'impost sobre preu de mercat, són 3680 milions de dòlars a l'any. La quota de mercat és del 25% de Repsol a Líbia. Així, un simple ingrés de 19.000 milions d'euros anuals. Es podria dedicar una part a lluitar contra les emissions de CO2?

Ara fa més d'un any


EUA està en una profunda crisis inmobiliaria sense precedents. Milions de persones ja no poden pagar les seves quotes hipotecaries, el ritme de vivendes noves baixa mes rera mes, la Fed es veu obligada a baixar tres quarts de punt els tipus d'interes en poques setmanes. A mes dels americans de carrer, els bancs les passen magres. Avui mateix Citigroup ha fet fora al seu director general, on aquest mateix banc entre dijous i divendres va perdre un 10% del seu valor bursatil, aixi com prop d'un 40% en mig any.

El post el vaig escriure el 5 de novembre de 2007. Avui el president Zapatero ha dit una cosa tal com: fa un any, ningú es podia imaginar que els principals bancs dels Estats Units tindrien problemes financers. Bé, fa bastant més d'un any, bastant més...

Any mundial de la solvència

L'any 2008 el principal problema que van tenir els bancs era la falta de liquiditat. El sistema ha fet tot el possible per salvar els bancs. Aquest incendi sembla que està sota control, però per aquest 2009 podria aparèixer un segon gran problema: la solvència de les entitats financeres. Aquest foc encara no s'hi ha actuat. Així, declarem l'any 2009 com el de la solvència d'entitats financeres.

Els non-belivers

Optar a un alt càrrec a l'Administració nord-americana demana un projecte de vida a llarg termini. El nou president sabia això, i ha anat jugant les seves cartes. Però al seu nom, hi tenia una carta que el condemnava a no arribar al lloc dessitjat. Els anys a Indonèsia i el seu pare el portaven cap a l'islam. El problema és que als EUA no hi té cabuda un president musulmà, així com tampoc qualsevol sospita. Així, Obama de jove ja es va apuntar a la seva polèmica esglèsia de Chicago. La intenció podia ser ben clara, apagar el possible foc que sortiria del seu cognom Hussein. Guanyar unes eleccions als EUA sense tenir la marca cristiana és francament difícil.

Després d'haver llegit per tercera vegada el discurs de l'Obama, m'he adonat d'un petit detall.

For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness. We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus — and non-believers.

Per primera vegada un President dels EUA s'enrecorda dels non-belivers en un discurs inaugural. És un fet insòlit, que ni tan sols el seu predecessor demòcrata se li va passar pel cap (en Bill és molt més religiós que la seva pròpia dona).

El temps dirà, però és un detall força significatiu fet a propòsit.

Necesito un portàtil

Tinc un problema. El laptop no m'acaba de funcionar gaire bé, així que em plantejo comprar-ne un de nou. El problema és que només puc comprar productes espanyols, i no conec cap empresa espanyola que produeixi microprocessadors. Què puc fer?

Playing House in the White House

Després dels anàlisis de tota la premsa de la parafernàlia institucional i l'agenda del President als propers mesos, em quedo amb un article de les dues fills d'en George W. Bush a Sashia i Amalia Obama sobre la Casa Blanca al WSJ. Un somni de tots, fet realitat per molt pocs.

George W. Bush, 8 anys encara calents a l'aigüera

No m'agrada la fredor amb la que és analitzada l'etapa George W. Bush. Tots els anàlisis que s'han estat fent aquest any passat em recorden als que es feien durant el 2003 a Catalunya. El temps, ha portat a engrandir una etapa política de 23 anys. Haurem d'esperar fins a la revàlida d'Obama d'aquí 4 anys per començar a analitzar la presidència Bush en clau històrica i veure quina direcció prén (m'apunto a una millora de l'opinió pública sobre George W. Bush en 4 anys).

Fi d'una etapa de polítiques ambientals

He estat revisant l'Economic Report of the President del 2009. Un d'aquests apartats, és el dedicat a energia i medi ambient. Faig 4 idees:

• Una de les primeres és recordar que la quantitat d'energia primària nuclear utilitzada pels EUA és d'un 8% del total, i les renovables ja són el 7%.
  
• Recorda que la implementació de mesures per a la reducció de la contaminació seran molt més efectives si tenen una vessant de mercat que una regulatòria, sempre i quan aquestes es puguin implementar. Els incentius de mercat fan que la disminució de la contaminació sigui molt més efectiva a llarg termini que la simple regul·lació.
  
• Recorda que la subvenció directa a la indústria energética renovable, no és eficient ja que es dóna una massificació de l'energia, amb ingressos a les companyies que després no acaba tornant a la R+D (em sona a la política energètica solar d'algun país). Recomana la investigació i la inversió del sector públic.
• L'apartat de Increasing Use of Alternative Energy Sources, diu a la segona línea: Electricity may be generated using renewable sources (such as wind, solar, geothermal, biomass, and hydropower) or nuclear power.
• L'Administració Bush ha donat un cop de mà a les energies renovables a través de les vies tributàries, no les de subvencions.
• L'energia eòlica ha crescut un 400% del 2001 al 2007. Recordem que aquest any ha tancat amb més MW instal·lats que Espanya.
• Ens recorda de la importància de mantenir impostos en els carburants per reduir les externalitats (diguem que recorda que per moltes pressions dels transportistes, no s'han d'abaixar, ja que es pot donar una baixada del preu dels mercats de cru...ejem, ejem).
• Aprovació de la Clean Air Interstate Rule on buscarà la reducció dels SOx i NOx respecte al 2003 a través de mecanismes de mercat

Acabo amb la conclusió, molt significativa. Així acaba el segon mandat del President.

Energy policy will continue to be one of the major challenges facing the United States for many years to come. As the Federal Government moves toward a more integrated approach in confronting energy security, climate change, and other environmental challenges, we will need to ensure that we consider the economic efficiency of future laws and regulations. In addition to advancing clean and renewable energy technologies, a key challenge going forward will be leading all countries to work cooperatively to achieve global climate goals with meaningful participation by all major economies.