What's wrong with you, Mr Aznar

Després de llegir l'article que fa l'Aznar al Wall Street Journal d'avui sota el títol What's wrong with Spain, a hom li ve el cap que una tercera legislatura d'aquest senyor hagués fet por. L'article el centra en un punt d'inflexió, on per l'expresident tots els problemes d'Espanya provenen del 2004, quan es va donar el punt d'inflexió que va canviar les polítiques espanya. El seu període no només són els seus 8 anys de mandat, sinó que advoca al ja conegut (i gastat) pacte institucional. No té cap problema en situar tots els problemes que pateix avui Espanya provenen del govern socialista d'aquestes dues legislatures. Cap autocrítica al model econòmic que va impulsar que en els últims anys només ha fet que consolidar-se. I com ho amaneix tot això? Amb la dossis de nacionalisme espanyol i en contra dels altres nacionalismes d'Espanya. La cantarella s'acaba repetint...

Idees del Prat

Us passo el link d'un article al Periódico d'Andreu Mas-Colell sobre la privatització del Prat. Tal i com apuntava en el post Melodia de la cançó de l'aeroport del Prat, hi ha idees que apareixen a l'article i que vaig tractar:

• "En segon lloc, voldria observar que la venda, parcial o completa, d'AENA implica la venda d'actius que són a Catalunya i que deriven el seu valor de la vitalitat econòmica i social catalana. Són actius catalans."
• "AENA és avui un monopoli públic. La seva privatització en bloc en faria un monopoli privat. "
• "Cal disposar d'una institució, diguem-ne consorci, que tingui un control complet sobre els seus [del Prat] actius i passius, i que compti amb una majoria del territori en els seus òrgans de govern. Establir que els representants del territori disposin del control de la institució hauria de ser previ a les grans decisions estratègiques: sobre el grau de privatització (que, al meu entendre, hauria de ser considerable)...». En aquest tema, com en tot, es poden acceptar algunes passes parcials cap a la situació ideal."

La comparació és d'idees, tot i que encara queda per aparèixer el tema de competivitat aerolínia-aeroport. El meu article no pot tenir la claredat meridiana de l'Andreu. Tot radica en les grans limitacions, i segons amb qui et compares, són més acusades.

Obama tax cuts

Avui és notícia:

President Barack Obama reached agreement Monday with Republican leaders in Congress on a broad tax package that would extend the Bush-era income tax cuts for two years, reduce worker payroll taxes for one year and give more favorable treatment to business investments. (WSJ)

Recomano l'Obameter, una pàgina on pots mirar quin és l'estat de les promeses electorals que va fer el candidat Obama al 2008 i quina és la situació actual. La promesa número 1 de les més de 500 que va fer, va ser eliminar les baixades d'impostos d'en Bush a les classes mitges-altes, incrementant la pressió fiscal sobre aquestes. Tot i que la campanya ja estava en plena crisis, 2 anys més tard, es desdiu de les seves paraules. Aquesta crisis ha posat de manifest que les pujades d'impostos no són la solució per sortir de la crisis.

El lector es pot avançar a l'actualització de la pàgina web, passant d'estatus "Estamos trabajando en ello" a "promesa incomplerta".

Controladors aeris

Fa exactament 4 mesos vaig penjar el vídeo al post Com se solucionen els problemes referint-me al tema dels controladors aeris. Feia referència als 5 dies que tardava el ministre Blanco en posar fil a l'agulla. Doncs bé, ara al cap de 4 mesos, torna a esclatar. I la solució, segueix estant en el vídeo.

Melodia de la cançó de l'aeroport del Prat

La noticia és sucosa i un no pot esperar a la decisió del Consell de Ministres de demà a saber on està el truc del millor mag que ha tingut Espanya des de la restauració democràtica. Però hi ha punts que ja podem tocar.

El procés està mal dissenyat. Per a mi s’ha de repartir entre 3 grans actors, i ho podem fer a parts iguals entre l’Estat, Generalitat i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (que no és el mateix que Ajuntament de Barcelona per si algú no se n’ha adonat). Una vegada tenim repartit el pastís entre aquests tres, on la capacitat de decisió no estigui només sota el control de l’Estat, ja decidirem si privatitzem o no. Pot arribar a ser fins i tot secundari aquest debat. Però sense aquest traspàs previ ens estem saltant el curs natural de tal procés. La decisió de privatització obre un punt important.

L’Estat no ha de ser l’únic beneficiari en recaptació per la privatització. La cançó de la privatització socialista quan les coses es torcen ja va sonar fa uns 17 anys, amb els directors d’orquestra Solchaga i Serra (en Rato només va acabar de seguir la partitura que ja li havien escrit). L’anomalia de gestió de l’Estat en aeroports ara li dóna el poder de poder recaptar la totalitat del 49% de la seva privatització. És una bona mesura per controlar el dèficit espanyol i tranquil•litzar els mercats. I les altres Administracions? No poden reclamar aquest tros de pastís i decidir elles que en fan? Hem estat presoners d’una anomalia al llarg de molts anys i ara no se’ns compensa econòmicament? A mi que em perdonin, però jo sóc l’alcalde de Madrid i estic fent una declaració al cap d’una hora dient que jo, Ajuntament de Madrid, vull el meu tros del pastís, perquè sabent que tinc un deute de 7000 milions d’euros, és de les formes més honrades que tinc en eixugar-l’ho. En canvi, l’alcalde Hereu, que no en té tanta necessitat financera, si que ha alçat la carta de Barcelona demanant la seva part de gestió. No entendre mai les prioritats dels seus interessos.

Segon punt. I si es donés la situació que la Generalitat rep una part del Prat? La següent pregunta és immediata: Estem davant de posicions anticompetitives? Per a mi sí. El futur organigrama del Prat, ens pot portar a la Generalitat a triar entre estar a Spanair o la gestió de l’aeroport. No és sa estar en l’accionariat de la companyia que es reivindica ella mateixa com insígnia del Prat, i a la vegada gestionar la pròpia infraestructura on opera la companyia. Estaríem servint en safata a la brunete mediàtica les nostres practiques anticompetitives i Brussel•les se’ns tiraria al damunt, i amb raó. Això no vol dir que la Generalitat no pugui tenir una part del Prat durant un temps. La reivindicació catalana hauria de ser, doni’m 1/3 del Prat, i obro un procés de privatització d’aquest tros del Prat, ja que la meva prioritat és seguir estant en l’accionariat de Spanair fins que aquesta estigui més madura. Sempre i quan la Generalitat valori més estar en l’accionariat de Spanair que la gestió del Prat.

Sóc conscient que la meva posició és massa purista. Volem fer les coses tant ben fetes des de Catalunya que ja pensem en no distorsionar la competència quan portem dècades (i segur que en serà alguna més) on l’Estat l’ha distorsionat més que no pas en la hipotètica situació de la Generalitat en l’aerolinea i la infraestructura.

Resto més tranquil després d’aquest parell d’idees. Demà sabrem la partitura.

El cost dels vots

Vaig fer un post fa poc sobre l'eficiència de la despesa en les campanyes electorals, on les dades eren per al 2006. Doncs bé, ara actualitzo l'estudi i ho fem per les eleccions d'abans d'ahir.

 

El partit més eficient ha sigut Ciutadans, seguit de CiU amb un estret marge. A les passades eleccions, el partit més eficient era ERC, i ara ha passat a ser el menys eficient. El PP ha mantingut la proporció gastada per cada vot, mentre que el PSC s'ha distanciat de CiU. El que importa no és la quantitat total, sinó com de bo ets en fer servir els recursos que tens.

El Canvi fa forat a Cornellà

Primer de tot, felicitar al PSC que ha sigut el partit que ha guanyat a la ciutat de Cornellà. La seva victòria és clara i segueixen mantenint la hegemonia. A dia d'avui, hi ha només 5 municipis mitjans i grans que es mantenen fidels al PSC: Cornellà, l'Hospitalet, Santa Coloma, Sant Adrià i Viladecans. Només faré 4 ratlles de Cornellà.

Comencem:

• El PSC ha patit el pitjor resultat de la seva història a Cornellà. Mai havia tret tants pocs vots a Cornellà, tot i tenir un candidat que ha estat 19 anys alcalde, guanyant de forma aclaparadora a les municipals.
• CiU mai havia estat tant a prop del PSC en nombre de vots. La última vegada va ser a l'any 1995, quasi a 7000 vots de diferència. A dia d'avui, la diferència només és de 3.800 vots.
• Al barri Centre i Riera, ens hem quedat a dos vots del PSC (2498 a 2496). Escoles on al 2006 no es guanyava a cap taula, aquesta vegada guanyàvem a la majoria de les taules.
• Al barri d'Almeda, s'ha guanyat a totes les taules.
• Al barri de Fontsanta-Fatjó s'ha guanyat en més d'una taula, impensable fa un temps.
• S'ha reduït distàncies a la Gavarra i a Sant Ildefons, però el PSC segueix sent la força més votada.
• Em falta saber el barri del Pedró amb exactitud, però sembla que la retallada en la majoria de les taules hauria sigut molt significativa, fent que estiguessim just darrera del PSC.

Hem contribuït des de Cornellà a fer que el canvi sigui possible a Cornellà. Donar les gràcies a totes les persones que ens han votat, i com ha dit l'Oriol Pujol aquest matí, som conscients que ens han prestat uns vots del PSC i d'ERC i els haurem d'utilitzar bé.

I per suposat, gràcies a la gent de Convergència de Cornellà per treballar tant intensament aquests dies.

Quin gran dia! El Canvi ja és realitat!

Les males pràctiques del PSC a Cornellà (II)

Eren les 18:15 i un dels autocars cap al míting final del Sant Jordi passa pel barri de Sant Ildefons. L’autocar, para uns moments en un semàfor, just davant del mercat, i de cop i volta se sent: “els socialistes, els socialistes”. Gent de CiU anunciaven la seva presència. El PSC estava fent propaganda davant del mercat amb una carpa, apurant les últimes hores de campanya. Mires, comentes, i res més. Fins aquí, tot correcte.

Però just davant de la carpa, hi havia un grup del Festival de Pallassos de Cornellà fent la seva actuació. Entenem per just davant que la distància entre la carpa i els pallasos no supera els 4 metres. El Festival de Pallassos té actuacions a Cornellà aquests dies, tant en espais tancats, així com actuacions mòbils per la ciutat. La presència dels pallassos i la carpa del PSC no és casualitat d’aquell moment. Com és obvi, de l’autocar van començar a sortir flashos per captar el moment, fent que la tinent d’alcalde s’adonés de la nostra presència. Ràpidament, però sigilosament, es veiem com ordena que els pallassos es moguin, allunyant-se de la carpa del PSC. Aquesta situació, posa de manifesta quina utilització dels recursos públics fa el PSC a Cornellà; la línea que separa partit i Ajuntament fa que situacions com aquesta, sigui cada vegada més petita.

Per cert, perdoneu per la mala qualitat de la imatge.

El futur de Catalunya és 0 a 11

Montilla necessita mirar un mínim de 11 vegades per demanar el vot als catalans, Mas ni una sola vegada. La fermesa, la convicció de cada candidat, són aquests 2 minuts. El 28N, Comença el Canvi!

L'educació de la població estrangera a Cornellà

Quan un es passeja per Cornellà s'adona que la ciutat segueix en transformació. Després d'haver llegit una nota de l'Observatori del Consell Comarcal del Baix Llobregat sobre la situació de la comarca, és moment d'aportar reflexions al tema. Cornellà és el municipi de la comarca amb més població estrangera, vorejant la xifra dels 15.000. La xifra no és la més alta de la comarca, però es troba en el 17'3% sobre el total de la població. Part d'aquesta població estrangera són nens i nenes que formen part de la nostra comunitat, que aprenen els valors de la nostra societat, que s'impregnen de la nostra cultura sense perdre la seva, que lluiten per una nova vida en aquest país. Aquí, país d'oportunitats, amb un pal de paller que es diu ascensor social, tenim l'obligació de garantir que aquest ascensor segueix funcionant, siguin quins siguin els temps actuals i els que vindran. 

Un dels grans reptes de futur és l'educació de la població estrangera. L'educació és l'eix que permet vertebrar a una societat.  L'altre dia estava fent un cafè amb un professora d'una escola de primària del barri de Sant Ildefons. Ella porta nens d'educació infantil, concretament de P5. En aquest curs, els nens han de sortir sabent llegir sense problemes; han de ser capaços d'ajuntar les diferents lletres i fer paraules. Doncs bé, es troba que ben bé la meitat de la classe no és capaç ni d'escriure el seu nom, unes habilitats que els nens aprenen quan passen P3. Aquí s'obre l'etern debat que els economistes resumim en equitat-eficiència: disminuïm el ritme de la classe perquè estiguin tots per igual o es continua amb el ritme normal per no menystenir als nens que aprenen més ràpid. Obviant aquest debat, entrem en la dotació de les que disposa l'escola per fer front a situacions que fins fa uns anys eren considerades de normals. Moltes escoles no disposen de psicòleg o logopeda, persones que jugen un paper cabdal en l'engranantge de l'alumne amb la classe. Aquest és un dels exemples de la falta de recursos als centres. Són mancances que tenen molts centres, però aquells que concentren més immigració estrangera, hi són més importants.

El futur passa per facilitar el disseny i l'aplicació d'estratègies educatives globals, adaptades, coordinades i dissenyades en funció de cada comunitat educativa i barri, tot estimulant l'obertura de la comunitat i la participació dels diferents agents socials. Les aules d'acollida són una bona eina per afrontar el problema d'una forma inicial, però ens estem adonant, que el problema cada vegada és més fort una vegada superada l'escola d'acollida. És aquí on s'hauran de fer polítiques valentes. Hauran de ser partides pressupostàries de la Generalitat per a determinades zones, per suplir aquestes mancances. I si la Generalitat no pot arribar, ens haurem de plantejar quin paper juguen els municipis, establint aquests prioritats de despesa pública. L'educació és el futur, i la integració és clau pel nostre model de societat. No valdran debats estèrils que no aportin solucions. Aquí estem per construir.

El canvi està en marxa!

D'aquí 13 dies no haurem de llegir notes de premsa on la Generalitat digui:

La nota de premsa que farà la Generalitat equipararà Sant Cugat i Sabadell, perquè ambdos municipis han de ser destacats per igual, perquè han obtingut una puntuació de 100/100. No es faran notes de premsa on digui que Sant Cugat és el tercer any ( o més, tinc dubtes) de primer municipi de Catalunya en transparència municipal. Es tractarà als municipis que ho mereixen, sigui quin sigui el seu color, on els hi pertoca. Així, tampoc es farà una comparativa tant marcada amb ciutats que no ens van ni ens venen. Queda poc.

Eficiència de la despesa en les campanyes electorals

Acaba de sortir quant es gastarà cada partit en aquesta campanya electoral. Més que valorar les xifres absolutes, a mi m'agrada parlar d'eficiència; com de bons són els partits en invertir els € rebuts en vots a les eleccions. A continuació us poso el preu del vot per a cada partit per a les Parlament 2006.

El partit més eficient va ser ERC, seguit de CiU. L'escenari que s'obre a les 2010 serà ben diferent. Sense comptar les noves forces que puguin entrar, CiU serà aquest 2010 el partit més eficient. En 19 dies ho veurem!

L'anglès dels candidats




Ara vaig entent millor la crònica del Periódico dels premis Botón de Mango. Sembla que serà veritat...


Montilla va arribar tard

Montilla, que havia arribat tard i va entrar just a temps de sopar, es va asseure davant de Johansson i Mas. No va parlar amb cap d'ells. Després del sopar, amb Andic com a traductor, que l'havia presentat uns instants abans, van parlar de Barcelona.

Ella, amable i cortesa, va repetir per enèsima vegada que ja havia estat a la ciutat durant dos mesos pel rodatge de Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen. Ell, com sempre, hieràtic, va fer un somriure que deixava entreveure que estava encantat de conèixer a l'actriu, li va fer dos petons i li va passar la mà per l'esquena per posar per a una foto. "L'he invitat a tornar a la ciutat", va dir.

Ara són 3.000 milions en bons (i creixent?)

Avui m'he trobat amb una notícia que si és veritat, n'hi ha per agafar i plegar (Expansión)

El tipus de la lletra a 1 any española està en 1'86%. Si paguem el 4'75%, el sobrecost de l'emissió de deute d'aquests nous 500 M € és de 14'45 M €. A més a més, hem d'afegir que les caixes es quedaran 3'75 M €, una xifra molt menor atesa la pressió que ha rebut la Generalitat en les últimes setmanes per donar el 3%, i no pas com la rectificació del 0,75%.
És molt? És poc? Depén de les ulleres de cadascú, però amb això es paguen les despeses corrents de 45 escoles bressol. Facin números.

Midterms a Colorado

Ahir vaig aguantar poca estona seguint les midterms. A les 3 del matí, ja no vaig aguantar més i va tocar retirada, després de veure com semblava que els pronòstics de les enquestes s'anaven cumplint. A les 7 ja em vaig tornar a aixecar, i el panorama ja estava pràcticament decidit a la costa est i a l'interior. La costa oest tot anava segons les enquestes en el recompte, excepte l'estat de Washington que anava frec a frec. Tot i això, durant el dia d'ahir ballava l'escó al senat a Colorado. Finalment, sembla que l'escó anirà a parar als demòcrates, per un marge de 12.000 vots. Em vull centrar en aquest estat.

Els demòcrates han guanat el Senat per 800.000 contra 783.000 dels republicans. Però, a la Cambra de Representants, els demòcrates han perdut per 625.000 contra 785.000. Les eleccions a gobernador no entro a valorar-les, ja que Tom Tancredo, un independent, distorsiona molt l'anàlisis. Tinc ganes de saber què ha passat. De moment, el Denver Post em dóna la primera explicació. Indagarem...

Jordi Rosell, candidat per CiU a les eleccions municipals a Cornellà

Feia dies que tenia pendent aquest post. Part dels qui llegiran aquest post, ja sabran l’element principal, ja sigui perquè el boca orella funciona més del que ens pensem a Cornellà, m’ha seguit al Facebook o bé d’altres canals que cada vegada vaig descobrint que funcionen millor. El títol del post és una mica forçat, però la quantitat de gent que ha arribat a posar al cercador aquesta frase cada dia creix més. Així, que els hi poso fàcil.

El passat dimarts, 26 d’octubre de 2010, passarà com un dia molt important per a mi. L’assemblea de militants de Convergència de Cornellà em va donar suport per liderar el projecte de Convergència i Unió a les properes eleccions municipals. Tot un repte, assumit amb molta il·lusió i amb la confiança de tot l'equip de CiU. Agraeixo sincerament a totes les companyes i companys la seva confiança, ja que sense res hagués estat possible.

Sóc conscient que assumir la responsabilitat de ser cap de llista comporta necessàriament un compromís de treball i de dedicació. Un compromís amb els companys i companyes del partit, però sobretot amb el poble de Cornellà. Però també crec que us he de dir que la política no ho és tot en la meva vida. M’omple i em fa com a persona tal com sóc. Segur que a partir d’ara hi hauré de dedicar més temps i més esforços. No em considero polític. Crec que un polític és aquella persona que dedica tot el dia a la política. A dia d’avui, i l’horitzó dels propers anys, la política no ho serà tot en mi. No vull defugir d’esmentar als que no s’hi consideren i estan a jornada completa dedicant-s’hi. Crec que a la nostra societat està mal vist dir que ets polític, i molts se n’amaguen. Han de saber dir sense complexes que ho són.

El projecte de Convergència i Unió a Cornellà segueix més viu que mai. Al 2003, arran de la formació del primer Tripartit, els pronòstic d’una desaparició del partit no van parar de créixer. Com vaig voler recordar a l’assemblea de militants, s’ha girat la truita. Les ganes de canvi a tot Catalunya són molt grans, i molta gent diposita aquestes ganes en aquest partit. Haurem d’estar a l’alçada. I a més, aquest canvi s’està produint amb recanvis generacionals, enviant un missatge a la societat que l’esperit d’aquest partit forjat a les portes de la democràcia, segueix més viu que mai.

He rebut bastants correus sobre què faré amb la meva pàgina web. De moment tinc molt clar que aquesta seguirà activa. La meva pàgina porta 4 anys en funcionament. Hi ha hagut articles polèmics, articles molts durs en diferents àmbits, però per mi marquen una línea de pensament. Mai m’he volgut caracteritzar per escriure el que moltes persones de la política fan segons el partit acostuma a dir. Les meves opinions acostumen a anar més enllà d’aquests argumentaris. Aquests dies, és molt fàcil seguir el que diuen els argumentaris de partit, ja que molts els adopten molt ràpidament. Potser algun dia n’he seguit algun, però tinc molt clar que jo tinc una línea de pensament, i sigui o no cap de llista pel meu poble, tinc les meves opinions com qualsevol altre ciutadà. No crec en persones de partit que estan tallant per un mateix patró, tots som diferents i hem de demostrar-ho cada dia.

Volia parlar d’altres temes. Però el temps se m’ha esgotat; comença una nova setmana! Acabo amb les últimes frases de la meva intervenció a l’assemblea:

La vostra il·lusió, el vostre esforç, la vostra crítica i les vostres idees, fan que aquest equip pugui arribar molt lluny. Pel futur de les noves generacions.

Els ciutadans també podem fer memòria històrica

Abans d'ahir, vaig anar al debat de joves a Ràdio Cornellà (entre moltes d'altres coses). Els temes els podem agrupar en tres grans blocs: vivenda per a joves, paper dels mercats municipals i la memòria històrica. L'agreement va estar present en els dos primers, mentre que al tercer tothom va marca molt perfil. El debat va girar molt sobre si la importància relativa d'aquest tema respecte d'altres d'actualitat, sent els posicionaments diferenciats, a més dels estrictament ideològics. La meva defensa a la memòria històrica és indubtable i el paper que ha de tenir en les generacions futures però, la meva reflexió, va ser si aquesta té una flaire electoralista partidista. Entenc l'argument de la dignificació d'aquells que durant 40 anys no la van tenir, però tampoc veig correcte el joc dels d'aquells ja van tenir els seus homenatges, ara els hi toca als altres. Vull aportar que tant de respecte es mereixen uns com els altres, i crec que necessitem enviar un missatge d'unitat a la societat, permetent que la memòria sigui viva. 

Vull aportar també la visió sobre com visc la memòria històrica dia a dia. Ahir al vespre (després del Ple de pressupostos), vaig poder assistir una tertúlia d'unes 15 persones organitzada per Identitat, sobre la figura del President Companys. La tertúlia era conduïda per en Jaume Sobrequés i la Mercè Morales, ambdos doctors en història per la UAB. No és moment d'escriure tot el que es va dir, però si la relació amb el paràgraf anterior de com es fa la memòria històrica. Un fa memòria històrica quan hi està interessat, i acaba col·laborant amb un euro i mig per sufragar les despeses d'organització de l'acte! 

Molts han d'entendre que els propis ciutadans podem fer memòria històrica. No tota la memòria ha de venir per part de les Administracions i només allò que els hi interessa. Els ciutadans ens podem organitzar i fer aquest tipus d'actes igual o millor que les Administracions i seguir dignificant i recordant el passat.

P.D. Queda pendent un post sobre el tema meu d'actualitat recent. Posaré fil.

S'ha de tenir barra!

Imatge de la portada de la revista Cornellà Informa octubre 2010, editada per l'Ajuntament de Cornellà cada mes. Té un error d'impremta; s'han oblidat de posar PSC...



Del 4.75% al 7.75%

Sembla que es va desgranant el joc dels bons de la Generalitat. La informació apareguda del 3% en comissions per a les entitats col·locadores fa que en més d'un moment dubtis de la veracitat de tal dada. En països relativament normals, col·locacions bones fan que la comissió es trobi al voltant del 1%, amb una desviació del 0,4%. Això és un sobrecost per a tots els ciutadans de cara al futur, però un benefici en poc temps per part de les caixes bastant substanciós. Així, si fem el 3%-1% i ho multipliquem pels 2500 M €, ens surten 50 M € dels nostres impostos directes als comptes de resultat de les caixes pel fet de col·locar tals bons. Així, el cost d'emetre serà el 4.75%+3%, més les despeses de publicitat de l'operació, que poden fer que estiguem en la forquilla del 7.75%-8%.

És molt o poc? He agafat pressupostos de la Generalitat per veure el cost mig del deute, i per l'any 2008-2009, es troba entre el 5.4-5.8%. Així, tenim entre un 33 i quasi un 50% de desviació del deute mig. Ho poden fer? Sí, però els ciutadans han de saber a quin cost estan fent tal operació.

Intento resumir els motius pels quals la Generalitat ha actuat així:

• La Generalitat no troba altres vies de finançament a nivell internacional, així com la negativa dels bancs a donar més diners (veure últim capítol anomenat Banco Santander)
• Donat que són diners per pagar tensions de tresoreria de tardor, l'emissió ha de ser ràpida i s'ha d'assegurar.
• Necessitem el màxim "punts de venda" per col·locar l'emissió, i fem servir les entitats financeres, i els hi donem un bon tros per ajudar-les davant les dificultats financeres actuals. A més, les caixes no són tontes, i part d'aquest 3% recull el cost que han de pagar les caixes per veure com els estalvis van de dipòsits a bons de la Generalitat.

Per si algú no té clar que faré amb la col·locació, deixo aquest article on queda més explícita la meva postura. No té res a veure el que jo predico amb el que faig, perquè tots ens comportem com a animals racionals.

Sin primarias a Corea del Norte

L'Alfredo Abian fa avui l'editorial de la Vanguardia. El títol de l'edició d'internet té un error dels que no es presta a confusió, i fa que aixequis la cella quan ho llegeixes. Suposo que ell no deu haver picat l'article. La qualitat dels seus articles fa que petites crítiques com aquesta no tinguin sentit.

Torna a ser un article sensacional en un dia com avui.

Ig Nobel per a ZP

Acaba de sortir la nominació al Nobel. M'agrada a qui va el premi aquest any, i sobretot donada la situació macroeconòmica actual. La distinció és una bufetada en tota regla a la política econòmica d'Espanya. Enganxo la transcripció de la mini nota de premsa de la Fundació Nobel. 

One conclusion is that more generous unemployment benefits give rise to higher unemployment and longer search times.

 

Bons (que no és el mateix que bones persones)

Suposo que ja deu fer 2 anys d'aquella conversa gravada (per error per a ells) entre Jose Manuel Lara i Rodríguez Zapatero en aquelles jornades del Cercle a Sitges, on se sent com en Lara Bosch li diu que és important donar bones expectatives que afrontar la realitat que ve. Que la classe política ha d'injectar optimisme, i més si governes, és una veritat com un temple, però el grau de mentida no pot sobrepassar cert lími.

La negació que la Generalitat té tensions de tresoreria per part del Govern fa menys d'uns dos o tres mesos ho situem en la frontera. Després de l'esdeveniment d'anunci de bons per a particulars, tal negació la podem situar en el mateix sac que Espanya està preparada per passar la crisis. Feia 2 mesos que es sabia que la tensió de tresoreria apareixeria, sobretot després de la negativa dels bancs d'augmentar la seva exposició a deute d'administracions. Si vols negar que hi ha problemes de tresoreria, és perquè saps que una acció per a demanar els estalvis a famílies no es donarà, però, si l'has de fer, no ho diguis perquè acabes produint una deslegitimació de la teva obra.

Ara toquem la part que ens afecta més directament amb tal decisió. Què hem de fer amb tal acció les famílies? Desgranem una miqueta. El tipus d'interès és extremadament alt. Només he trobat un parell d'ofertes de dipòsits d'entitats bancàries que superin tal tipus d'interès, i totes tenen contrapartides. El diferencial de tipus amb l'emissió del tresor, és extremadament alt. Segurament, al 4,25% s'hagués pogut col·locar també bona part del deute i les càrregues financeres futures haguessin estat menor (ei, però com que no hi serem d'aquí un any, ja sabem qui pagarà la festa). El cost del deute de la Generalitat s'encarirà, ja que aquest 4,75% és un tipus màxim, tot i que 1000-2000 milions és una porció petita dels 25.000 que té.  La Generalitat vol assegurar-se tal emissió històrica (sí, sí, fins ara només ho feia l'Estat) i paga per sobre de mercat. L'últim tema: el risc. Tot i que agències tenen qualificada Catalunya com a la CCAA amb menor rating, juntament amb la Comunitat Valenciana, tots sabem que la Generalitat podrà fer front a aquests compromisos que avui prendrà, perquè és una institució d'elevada credibilitat o bé, deixarà de fer determinades actuacions per tornar els diners a les famílies. I si hem de fer cas a les nostres expectatives futures, la credibilitat del Govern de la Generalitat sabem on es situarà. Queda clara la meva recomanació sobre el que s'ha de fer amb les obligacions?

El Cercle es mulla

Ahir o abans d'ahir, vaig posar com a frase destacada una part de la declaració del Cercle d'Economia. Aquest apartat del bloc, només l'acabo renovant quan veig una frase que realment m'impacta políticament, i aquest n'ha sigut un cas.

No anava equivocat en la importància de la frase. El Cercle d'Economia sempre s'ha caracteritzat per mantenir una neutralitat en molts temes de país que els podem tractar de partidistes. Qualsevol posicionament del Cercle sempre s'ha caracteritzat per caminar entre dos mars. Aquesta vegada això no ha estat així, on trenca una llarga tradició. El silenci del PSC en aquest tema contrarresta amb l'Artur, on fa seu el missatge del Cercle sense cap mena de problema. L'únic dubte que em queda si tots els membres de la Junta fan seva aquesta declaració, però això ja és curiositat política. Tot lo altre, perfecte!

On és el Crash? De Jordi Rosell a Niño Becerra

Avui a la pila de paper, he trobat un article d'en Niño Becerra al País del 16 de febrer del 2010. El títol és "2010, el año del crash". La gràcia de l'article és al seu final, on acaba dient que el PIB d'Espanya al 2010 caurà entre un -4.2% i -4.4%. Pel que fa a la xifra d'atur, la posa entre el 22 i el 23%. Ara que entrem al quart trimestre, aquestes xifres no s'assemblen de cap de les maneres al que ha sigut l'autor d'un llibre que se n'han tret fins a 12 edicions a tot Espanya! El creixement pot ser una mica negatiu, posem un -0.7%, i l'atur al 20.5%, tirant llarg sempre.

 Recordo arribar a veure aquest senyor fins a 3 vegades en un mateix dia en diferents programes de televisió promocionant el seu llibre. I la pregunta és, i ara que? On és el crash? On són les xifres tan catastròfiques que preveia? Ningú li pensa dir res? Ens deixem portar per l'escalfada del moment, i després les conses no són tan blanques ni tan negres. Deixo el vídeo per al al 2012-13,on sitúa la taxa d'atur entre el 26% i el 31%. Fantàstic.

It's not the infrastructure, stupid!

Sento certa perplexitat davant dels missatges de solució de la crisis de bona part de la classe política. El problema i remei de la nostra situació el segueixen donant a les infraestructures. S'ha demostrat que amb les infraestructures no es garanteix el creixement econòmic d'una regió (condició no suficient), mentre que sense elles no hi ha creixement (condició necessària). El problema català no rau en la falta d'aquesta, sinó la solució dels colls d'ampolla que afecten al país. El salt de rodalies, extensió de la xarxa de metro, el quart cinturó... és el que ofega al país. La centralitat asfixiant del socialistes està passant una factura que ja podem percebre (ei, la factura ens l'envien els socialistes, però l'emissor és el Partit Popular). Un dels indicadors del futur, m'agrada elegir la inversió estrangera. A dia d'avui, la Comunitat de Madrid es queda el 70% de la inversió forana, el 20% va a Catalunya i el 10% per la resta de l'Estat. La resta d'Espanya no els interessa a les empreses estrangeres, tan sols Catalunya i Madrid. Però donada la situació d'una renda per càpita prou semblant, les diferències són abismals de cara al futur.

A dia d'avui, Catalunya té pocs mercats on sigui competitiva de veritat. Em refereixo quan deixem de mirar-nos el melic, alcem la vista i mirem al món, i no pas quan ens comparem amb Espanya o la Unió Europea. El sector farmacèutic és l'insígnia que ens queda com a sector de valor afegit que encara no s'ha traslladat a Madrid. Tot lo altre és fer volar coloms o voler mantenir la nostra autoestima ben alta.

Haver perdut bona part de les empreses en favor de Madrid ens fa més dèbil, així com el tamany d'aquestes. Bona part de la inversió en R+D la fa una empresa gran. Les pimes tenen poca capacitat de maniobra per invertir en R+D, tan sols ens queda la innovació que fan aquestes. La innovació a casa nostra és la idea que té un català, desenvolupa una empresa i treu tot el suc a aquella idea. S'oblida de seguir innovant, ja sigui perquè ha aconseguit el que volia o el tamany no li permet. I aquí és el que ens fa perdre posicions competitives davant la resta del món. 

Espanya està obligada a abocar recursos públics en aquest camp. El diferencia del 1% del PIB entre la UE i Estats Units sembla que no serà corregit en els propers anys. Però el sector públic no està fent els deures. Al 2010 les partides del Ministeri de Ciència i Tecnologia van patir una davallada del 15%, i aquest 2011 no s'esperen temps millors. Ningú posa el crit al cel davant d'aquesta retallada, però si tothom corre quan es toquen les infraestructures. Això és degut a dos raons principalment. La primera és intentar passar mà d'obra del sector de la construcció de vivendes a l'obra pública (amagar la pols sota la catifa). I la segona són els rèdits electorals. S'aconsegueix crear llocs de treball i tallar cintes amb les infraestructures, mentre que dotant de capital humà i inversions en R+D no són rentables pel cicle del polític de 4 anys.

Sota el meu punt de vista, el món es mouria bastant pel model d'aglomeracions. Això vol dir que només grans pols són capaços de concentrar indústries competitives. Aquests pols necessiten infraestructures, per poder atreure capitals i mà d'obra de forma fàcil. Un exemple del passat és la gran obra d'unir Sevilla i Madrid amb autovia (tot i que el TAV és més mediàtic, l'impacte és molt menor). Els sevillans pensaven que l'autovia serviria per servir a Madrid d'una forma més fàcil, ja que els costos baixarien i farien el mercat més atractiu. Amb el pas del temps la situació ha sigut la inversa, si no ets a Madrid, no ets res. El model d'aglomeracions prediu un desplaçament del teixit productiu cap a Madrid, i així ha sigut! Molts empresaris sevillans han decidit anar a Madrid, perquè allà es mou tot i s'aconsegueix informació de primera línea i bones relacions. Les enquestes als empresaris sevillans i la falta d'empreses privades al complex de la Cartuja són els justificants de la predicció del model. La connexió de pols econòmics cap al centre fa que la força d'atracció sigui més forta, mentre que la connexió entre pols fa que aquesta disminueixi. És la idea que tenim en el sector aeroportuari: crear molt bones connexions amb Madrid-Barajas del territori espanyol en forma d'AVE, autovies i rutes aèries, per dotar a Madrid d'un hub. Doncs aquesta visió, es tradueix a tot el teixit productiu en el model d'aglomeracions.

Els ingredients per a l'atracció cap a Madrid ja estan sobre la taula i estan actuant. Després de tots els esdeveniments, no podrem lluitar contra l'Estat en matèria d'infraestructures. Trencar aquesta atracció només depèn si som capaços de tenir una millor formació i més inversió en R+D. I la situació no és gens esperançadora.

Lliçons de Delaware

Amb les primàries republicanes al Senat a Delaware arriba un altre exemple dels  inconvenients d'unes primàries per a un partit. Fa un mes vaig fer un post parlant d'un dels problemes, la direcció oposada entre incentius individuals.

Delaware és un petit estat de la costa est on els demòcrates han estat sòlids històricament, excepte en les presidencials de Reagan i Bush pare on es van decantar pels republicans. A les últimes presidencials, els republicans només van tenir el 37% dels vots, davant el 62% demòcrata. Ara hi ha en joc l'escó del Senat a les midterms.

Fa dos dies va haver-hi les primàries republicanes per l'escó del Senat. Dels dos candidats republicans, ha guanyat la candidata del Tea Party, O'Donnell amb el 53% dels vots. Trobo fantàstic que el tea party formi part del debat polític a dia d'avui, fet bastant impensable fa un parell d'anys. Aquesta elecció ens recorda a tots que el sostre de despesa pública de l'Administració segueix existint. La premsa europea i la progressista americana ens recorda el baix perfil de la candidata del tea party en qualsevol crònica (acceptem aquesta mena de cròniques internacionals però oblidem les de casa).

Sense voler entrar més en detalls que no vull tocar, em centraré en l'impacte que té aquesta elecció en el Partit Republicà. Sembla més que acceptat que la candidata del tea party ho té molt difícil d'aconseguir l'escó demòcrata que no pas el candidat republicà moderat. El tea party s'allunya molt del centre polític, i per molt que mobilitzi als votants republicans, els independents podrien tornar al partit demòcrata partint de la base que estem en un estat prodemòcrata. Així, el Partit Republica ho té molt més difícil per aconseguir el control del Senat a dia d'avui (tot i que la prova de foc serà al 2012 per als estats amb senadors demòcrates i que Bush va guanyar al 2004). El control del Senat no es fa amb 50 o 51, sinó amb 60, i fins d'aquí 2 anys no passarà si és que ha de passar.

Ara sí que prometo no anar-me del tema... La reflexió que vull introduir és com una part dels votants republicans de Delaware, segurament molt enfadats amb la despesa desmesurada d'Obama (tenen raó en això sota el meu punt de vista) canvien el curs de les curses electorals amb candidats més centristes. El candidat d'uns pocs és el tea party perquè consideren que Obama s'ha passat, però ara han elegit una candidata que els votants independents no votaran. Amb això vull relacionar-ho amb la idea que no sempre les primàries representen el millor per a la societat, ja que elegeixen el millor candidat dels més entregats a la causa, no del total dels electors.

Tripartit i benestar econòmic


Tripartit i benestar econòmic, d'Oriol Amat al Mundo. La veritat sigui dita, no esperava un article així. Avui fa sol, però l'Oriol s'ha mullat més del que és habitual.

El CEO fa de les seves?

Acabo de destinar 10 minuts a la lectura de quasi 500 pàgines al informe del Centre d'Estudis d'Opinió dedicat a: Percepció ciutadana de les polítiques públiques executades pel govern de Catalunya. 2010. No l'he llegit del tot, però sí que he trobat una dada curiosa en una pregunta:

Quasi hi ha el doble de votants del PSC que han contestat l'enquesta que de CiU a les eleccions del Parlament 2006. I llavors, a partir d'aquí, ens obsequiaran amb quina és la valoració del govern, qui ho fa millor, qui està millor prepara't per lluitar contra tal problemàtica, etc, etc... Si no recordo malament, el PSC va treure un 15% menys de vots que CiU, no? O es que justificaran que la diferència es deu a vot ocult convergent? Fem les coses una mica bé que no costa pas tant. Una enquesta ha de tenir uns mínims i aquesta sembla que no la té.

Qué grans són

Vergonya socialista

S'ha de tenir barra per fer el que fa en Corbacho. T'has passat mitja vida d'alcalde de l'Hospitalet, has presidit l'administració de menys utilitat de totes amb un sou molt per sobre de les teves possibilitats, ets ministre de treball amb l'atur més gran dels països de primera línea (amb permís, Sudàfrica té el 23% d'atur però jo el poso a segona fila), et faran una festa de comiat els sindicats el 29 de setembre... i no marxaràs de la política? Has arribat al teu màxim nivell d'incompetència, i tornar a la política és seguir-la devaluant. El teu modus vivendi va més enllà del que pugui imaginar un mortal.

Sento vergonya d'aquest país.

Solució per a dos posts enrera

Fa dos posts posava quines eren les solucions: productivitat i subsidis d'atur. Aquí hi ha l'explicació per a una d'elles.

"Mals modals periodístics"

He llegit un article d'en Serra Ramoneda sobre la premsa dels Estats Units. Afirmacions sense dades, no són més que opinions. Però afirmacions amb dades incorrectes, han de ser correguides. Perquè, en Serra Ramoneda diu:

Como ha pasado en EEUU, donde la batalla entre The New York Times, cuyo máximo responsable es Arthur Sulzberger, y el Wall Street Journal, propiedad de Rupert Murdoch, por alcanzar el liderazgo de tirada, que aún conserva el primero, es épica.

He llegit vàries vegades l'afirmació, i acaba dient que el NYT és líder de tirada. Però si mirem les dades d'exemplars trets al carrer:

I és pràcticament el doble la quantitat de diaris venuts als EUA!

Hi ha coses que no canvien

Revisant números antics del Economist, m'he trobat una gràfica de l'any 1988 molt indicativa. Fa referència a les taxes d'atur de llarga durada respecte al total d'atur de cada país. Fixeu-se que som campions tant en l'atur de llarga durada, com també en la taxa d'atur al 1987 al 20.1%

Ara farem el mateix exercici, però 23 anys més tard. A l'any 1987 estàvem en ple procés d'integració a la UE, estàvem rebent una pila de fons de la UE, hem fet un gran salt en infraestructures, hem... hem que? Tot segueix igual!

En el gràfic següent es veu com la taxa d'atur temporal no ha baixat gaire; hem passat del 60% al 52%, tot i que hi ha països que ens han superat. Són Alemanya, Gran Bretanya i França, que han incrementat la seva taxa d'atur de llarga durada. Però aquests 3 països han mantingut la taxa d'atur: Alemanya l'ha incrementat uns 3 punts fruit de la integració amb l'est, França l'ha matingut i només Gran Bretanya sembla que l'hauria incrementat en 3 punts. Així, unes fotos que disten entre ellesen23 anys, són pràcticament clavades pel que fa a la situació espanyola.

Les solucions al problema d'any rera any són: Productivitat i subsidis d'atur.

La festa de les sobreprimes

Des dels inicis d'aquest bloc, farà uns 4 anys, la càrrega contra la política d'energies renovables del Govern central ha mantingut una tònica bastant constant al llarg dels anys. Si la denúncia no ha sigut superior, ha sigut per no avorrir al lector, ja que el nivell de telenovel·la ha anat creixent amb el temps. Ara estan en aquell moment que tenen una gran audiència i ens ofereixen les notícies més inversemblants per mantenir l'atenció del teleespectador. Doncs bé, la mantindré perquè s'ho val.

Les denúncies contra les primes i sobreprimes han sigut una rera l'altra (en el meu diccionari, sobreprima és la quantitat de diners pagats per sobre de la prima, que seria aquesta última  per fer front als costos i als beneficis esperats al nivell d'Alemanya). El decret del 2007 on vaig posar el crit al cel sobre la sobreprima en el sector fotovoltaic ha sigut una denúncia constant per molts mitjans de comunicació internacionals, inclòs el feligrès amb més renom. Avui és el torn del WSJ, que com tots sabem sempre ha sigut més ateu que no pas agnòstic en el tema.

Tots dos mantenen una tònica de denúncia diferent, però coincideixen en el diagnosi de la inconsistència del govern espanyol en la seva política de subvencions. El mateix govern socialista, amb el mateix President del Govern, però amb dos ministres d'Indústria diferents però amb polítiques idèntiques, han canviat de la nit al dia la política de subvencions. Aquí ja no val tirar la culpa al PP de legislatures anteriors, perquè aquesta vegada ho han fet tot solets. Quina credibilitat envia un Govern quan signa un contracte amb els inversors en energies renovables dient que en els propers 25 anys els hi pagarà x, i resulta que el mateix govern, al cap de 3 anys, trenca el paper que va signar i diu que ara pagaran un 30% menys de x. Tot està igual, amb la única diferència que al 2007 les arques públiques eren plenes i ara s'intenta fer veure que no estan buides. No hi ha hagut cap imprevist que des de la publicació del decret hagi canviat el panorama de dalt a baix. Tan sols van preveure que la festa de les energies renovables duraria 25 anys, i en tan sols 3 anys s'ha acabat la festa i el deute (dèficit tarifari) ja és de 16.000 milions d'euros.
No sóc partidari de modificar les primes. És el compromís que va prendre el govern amb els inversors que van fer els seus números i els hi sortiem rebé. En canvi, uns no els van fer o van fer veure que sempre sortirien bé. Per compromís, les primes no s'haurien de modificar, i no m'importa pagar-les com a contribuent. Però el responsable d'això no en pot sortir impune.

Coincidències amb en Navarro

No volia tornar al tema d'Alemanya, però avui m'he trobat un article d'en Navarro a Público i fa diagnòstics molt semblants als meus. Deixo les quatre idees que ha exposat que estic d'acord, les de desacord no les poso perquè no acabaria mai. Tot i això, estic molt preocupat per aquestes coincidències...

• 
  
  Uno de ellos es que el incremento del crecimiento económico alemán tiene poco que ver con las políticas de austeridad del Gobierno. El crecimiento se debe, entre otras razones, al rápido descenso del valor del euro, que ha facilitado el aumento de las exportaciones alemanas, sobre todo a China y a EEUU.
• 
  
  Las exportaciones, no la demanda doméstica, son el motor de su economía. En realidad, los salarios –la mayor fuerza motriz de la demanda doméstica– permanecen estancados desde hace ya muchos años en Alemania.
• 
  
  Alemania ha sufrido políticas de austeridad del gasto público, incluido el social, desde la época del Gobierno Schroeder (1998-2005).

El miratge alemany

Fa exactament 3 mesos publicava un post sota el títol El joc d'Alemanya. En el post relacionava el temps que tardava Alemanya en rescatar l'economia grega amb la devaluació encoberta que estava practicant per intentar rellançar les seves exportacions. Després de la notícia de dijous, sembla que no anava mal encaminat. Bona part de la pujada del PIB es deu a l'increment de les exportacions i una part d'aquestes, té a veure amb la devaluació provocada a l'euro. La jugada li ha sortit bé, però li venen els següent problemes. Qui li comprarà a Alemanya a aquest ritme? Els primers 7 països que importen d'Alemania són 5 de la UE, fent més del 33% del total d'exportacions, sent França el primer amb un 10,2%. EUA té un 6,7% i la Xina un 4,5%. Si les economies de la zona euro segueixen presentant aquest estat de no creixement, difícilment Alemanya podrà continuar amb la seva estratègia. Les seves exportacions no podrán mantenir aquest creixement mes rera mes, per molt que ens donin dades de creixements interanuals molt positives. Només si els socis comunitaris poden comprar o els alemanys acaban tenint una gran confiança en la seva economia que substituís les exportacions per consum intern, Alemanya farà una sortida en forma de U, deixant enrera la W.

Imperfeccions del sistema electoral?

S'està posant de moda atacar el nostre sistema electoral, comparant sempre amb el millor d'altres sistemes que nosaltres no tenim. Fer que cada diputat respongui a un territori determinat, està començant a ser un clam bastant unànim. Tot i això, poc sentim a parlar de quines contrapartides això suposa. Aquí va el següent cas.

La Cambra de Representants dels Estats Units ha aprovat una llei que insta als estats si han arribat els diners a beneficiaris del Medicare o funcionaris com bombers, policies... no van ser acomiadats pels diferents estats a causa de la crisis econòmica. La gràcia és que tan sols dos republicans dels 178 van votar a favor de què prosperés, però 16 dels 23 dels governadors republicans van signar una carta en què demanaven que la llei s'aprovés. Tenim els governadors que volien aquests diners de Washington al haver complert no haver fet retallades en els seus estats, mentre que els congressistes votaven en direcció oposada, ja que això gira l'esquena als interessos dels electors que els elegeixen. I tots republicans!

En què quedem llavors? Això és el que passa quan tens un sistema on els interessos estan desalineats. Positiu? Negatiu? No ho sé, només que s'han de tenir en compte els contres que hi ha en d'altres sistemes i tenir-los en compte quan fem el nostre. El sistema perfecte no existeix.

Com es solucionen els problemes

Hi ha qui tarda 5 dies en solucionar un problema nacional, d'altres els hi passa tot un any i encara el tenen sobre la taula. Patètic ministre Blanco

Amb M de Montilla

Per justificar la feina feta d'un parell de publicistes del PSC, han organitzat un concurs de cartells de precampanya de Montilla. A la pàgina dels sociates (sociates.cat jejeje) han posat els cartells que han enviat. El lema és M de Montilla (he d'entendre que o bé no han fet fora del PSOE els pavos de con Z de Zapatero i fan servir economies d'escala o vull conèixer el de RRHH de Nicaragua per tals fitxatges).

Tota, de tots els cartells, n'hi ha un que té especial interès:

Es veu fàcil, no?

La meva resposta és ràpida: Segueixo creient que pot passar:

Perquè en d'altres llocs, ja ha passat:

Insolidari

La recent apareguda candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència (SIC) a les properes eleccions dóna més a pensar que no pas a fer. Voler imitar la Solidaritat Catalana (SC) de 1907 és un intent d’apropiació d’un gran moviment que li devem molt a dia d’avui. Sota el meu punt de vista, la comparativa entre ambdós moviments es pot resumir en:

• La finalitat no és la mateixa. SC pretenia regenerar Catalunya i transformar Espanya. Avui això no es dóna, pel fet que l’eix identitari és el centre del debat, tot i la taxa d’atur de prop del 20%, mentre que a principis de segle el fet català era totalment minoritari en les preocupacions dels ciutadans. SC va aconseguir situar Catalunya al centre del debat durant molt anys, fins i tot ha perdurat fins a dia d’avui. Regenerar Espanya va aconseguir el seu èxit, perquè de no tenir res a ser tinguts en compte per en Maura és unèxit. A dia d’avui, regenerar Espanya té tants adeptes com federalistes hi ha a Catalunya. Els intents fallits de molta gent durant dècades d’explotar aquest camp, ha portat a deixar la via de la regeneració espanyola oblidada. Els dos grans objectius de la SC anterior són, mai millor dit, història. L’objectiu de SCI és la independència. Aquest és un projecte que en el millor dels casos pot necessitar uns anys, i la història ens recorda que una unió durant tant de temps és gairebé impossible. Només cal veure les baralles que hi ha en el món sobiranista en els últims anys. Aquí hi ha tres etapes: autonomisme, dret a decidir i independència. L’autonomisme ha mort, donat que ja ha arribat a la seva màxima plenitud. Ara estem al començament de l’etapa dret a decidir i no vulguem fer dreceres, quan acabem la segona, ja farem la tercera. SIC va massa ràpida.

• Abans no existia el poder. Amb les eleccions provincials de 1907, es volia pessigar una Diputació de Barcelona amb quatre competències i a l’Estat no hi pintàvem res. A dia d’avui, tenim uns òrgans amb més competències, recursos i cadires. Pretendre que el comportament dels individus serà el mateix és no entendre res de política i estar cegat pels ideals. La feina de SC va permetre assentar les bases de la Mancomunitat de 1914, i segurament sense aquest moviment no haguéssim tingut aquesta institució. L’esperit de Solidaritat Catalana va permetre el desplegament de competències de la Mancomunitat i, a dia d’avui, això ja està fet de fa una pila d’anys.

• Els partits al 1907 seguien “marcant paquet”. El sistema electoral era molt diferent, ja que existien les circumscripcions que permetien l’accés de les minories i els districtes on sortia elegida la força amb més vots. Així, era molt més fàcil que SC arrasés amb més del 90% dels escons en joc a les eleccions espanyoles. A dia d’avui, aquesta opció podria arribar al 60% dels escons, però la cota del 90% no està a les nostres mans. Els partits, amb unes quotes marcades, amb identitat pròpia com a partit, s’adherien a SC. SCI és més un partit que un aglutinador de forces.
  

Després d’intentar sintetitzar les idees en aquest 3 punts, crec que la meu posicionament queda prou clar. A dia d’avui no és necessària una unió d’aquest tipus. És molt més important tenir una mateixa agenda política pels propers anys que no pas una unió de partits. Coordinar les actuacions portarà a més beneficis que no pas els costos que hauríem de pagar d’una candidatura unitària amb les dues grans forces nacionalistes d’aquest país. Quan arribi la tercera etapa tots ens mullarem, però ara toca marcar el camí polític de la segona etapa de forma coordinada.

Flaire de la sentència

El primer exercici que un ha de fer és agafar la sentència i l'Estatut, i posar-se a llegir. Francament, el TC declara inconstitucional diferents aspectes que són prou clars que ho són, per molt que algú no ho entengui. Per exemple, Catalunya com a nació no hi te cabuda. Un altre debat és si ho som, i la meva resposta és totalment afirmativa. Però si un interpreta la Constitució, veu que han dit el que havien de dir. I així amb una pila d'articles. Després d'haver relacionat els articles que declara inconstitucional i els que manté, en trec vàries conclusions:

• Tocar el prèambul és una obligació, ja que una sentència sense dir que és inconstitucional no té sentit.
• La inconstitucionalitat a l'article 6 sobre la llengua catalana era d'orgull nacional. El català per a Espanya no pot estar per sobre en cap lloc, encara que siguin les Administracions Públiques.
• Es declaren inconstitucionals diferents articles de la justícia. Ho són al Consell de Garanties Estatutàries i al Consell de Justícia de Catalunya. És obvi carregar-se aquests articles. Si aquests articles no són declarats inconstitucionals, estan dient que l'àrbitre dels futurs partits que es jugaran, seran àrbitres de Catalunya. I això no ho volen. Els àrbitres seguiran sent espanyols. El tema Síndic l'obvio, ja que no gastaré el meu temps en tal figura.
• La llei de caixes ens recorda que aquí no hi tenim res a dir. No crec que fós un article d'especial importància a tocar.
• El tema finançament queda esquinçat. No toca't de mort, perquè el tema del finançament va morir amb el ribot d'en Guerra. Ens recorda que no tot ho podem tenir, que hem de compartir els nostres drets sobre impostos i finançament.

La reinterpretació dels altres articles ho intentaré fer demà, però en serà més difícil de veure'n la flaire. Què hem de fer, què passarà, legitimació del Tribunal, moment de la sentència... no és l'objectiu d'aquest post. Demà en tindrem per donar i per vendre d'opinions i valoracions de tot tipus.

De bascos i catalans

El tema de la independència m'ha fet vindre al cap una conversa de fa uns 5 anys. Era amb nacionalistes bascos, quan el famós Pla Ibarretxe es presentava davant les Corts espanyoles. La comparació va ser: "Cada paraula que diu el lehendakari està recolzada per bona part del poble basc. Som nosaltres el poble qui estem fent que els polítics demanin el que nosaltres volem a Espanya." La comparativa era odiosa; eren moments en què els nostres polítics estaven tirant endavant l'Estatut i l'estira i arronsa era constant entre ells. I tenien raó, perquè era una cosa que només importava a la classe política i el poble estàvem per d'altres coses.

A dia d'avui, els papers s'han invertit.

Turquia no és neutral

El missatge que està arribant a la comunitat internacional del paper neutral de Turquia en l'afer del Pròxim Orient em sembla totalment equivocat. És aquell país que una part de la classe política sap els beneficis de la integració en la Unió Europea, però la seva població té la mirada més posada a l'oest del seu país que a l'est.

Durant la guerra de l'Iraq, Estats Units va demanar fer servir Turquia com a via d'entrada al nord de l'Iraq, i la petició va ser denegada. Durant la guerra, l'anterior i actual primer ministre Erdogan, afirmava que s'estaven llençant milers de cossos d'Iraquians a l'Eufrates com a revenja, així com també l'ús d'armes químiques per part de l'exèrcit dels Estats Units contra la població iraquiana. Erdogan va ser un dels primers ministres del món islàmic en reconèixer la legitimiat del govern de Hamàs a la franja de Gaza imposat per les armes.

Així, la posició de Turquia és d'un desgast contra Israel des de la seva posició de la neutralitat. Ha jugat bé, com també ho ha fet molt malament Israel minimitzant l'abast de la seva acció. Israel haurà de capgirar la partida si no vol continuar perdent terreny.

Conversa a 1,2 €

Avui m'he quedat sense cafè i he hagut de baixar al bar. No sé encara com ha anat la cosa, però tot just havia pres seient que 4 homes, 2 dones i 2 cambrers estavem arreglant el món. Tots els homes a peu dret, i tan sols una dona que no portava la Vanguardia per compte propi (els cambrers la tenien en el bar). L'escena era digne d'admirar, amb un cambrer que més aviat tenia la funció de moderador i d'introduir nous temes que no pas un simple espectador, el debat s'ha encetat.

L'encesa ha vingut per la portada del Periódico, on el crit unànime ha sigut que ahir el Congrés allunyava fantasmes grecs, i aquests irresponsables es dediquen a fer sang d'afers de corrupció per esquitxar a ja sabem qui en un moment com aquest. La intervenció estel·lar de Duran i Lleida, tots n'estàvem d'acord, era ahir un afer d'Estat (català i espanyol) que mereixia estar al capdavant de tota informació. La falta de responsabilitat dels altres partits polítics ahir va arribar al seu màxim, en especial al Partit Popular. La pròpia Merkel demanava al seu partit amic una votació a favor de la mesura, per responsabilitat, però es van deixar endur per l'eufòria d'atac contra el socialisme. Les reflexions avui totes coincidien: Espanya té els dos pitjors partits polítics de la història. I ho ha dit també el Cuní als Matins (sí, sí...estava de fons en el bar): Zapatero va sortir ahir apallisat del Congrés.

Els temes han continuat en afers de política espanyola, acabant en la intervenció de l'Estat a Cajasur. Acabant tot, el preu d'aquesta conversa ha sigut 1,05 € i 0.15 de propina. Comença el dia.

El joc d'Alemanya

Sóc dels que penso que el Dragon Khan bursàtil d'aquests últims dies ha estat provocat, i no precisament pels famosos especuladors.

Les reaccions de les borses no són més que fum que ens han tingut entretinguts aquests dies. La pujada històrica de la borsa espanyola després de les continues baixades ens deixen una bonica figura: un euro més barat.

Estar a la zona euro fa que els països no puguin devaluar la seva moneda, ja que perden la seva potestat al entrar a la moneda única. Això obliga a què els països se les hagin d'empescar com sigui per mantenir tal poder d'una forma indirecta. Fa setmanes que es sabia que Grècia necessitava avals de la zona euro, i aquests han tardat setmanes en arribar. Per què? Doncs el motiu principal és perquè no es convocava als ministres d'economia de l'eurozona, degut a què Alemanya estava fent un debat parlamentari sobre si devia ajudar o no Grècia.

La postura alemanya és molt raonable: durant els anys d'Schroeder els sindicats van acceptar congelacions salarials per guanyar competitivitat. Ho han fet bé, i ara s'ha fet aflorar el debat si "la congelació salarial" dels treballadors alemanys ha de pagar la festa grega. És de calaix que s'ha de rescatar Grècia, ja que les coses haurien d'anar molt maldades per no fer-ho, però, per què s'ha tardat tant? Alemanya ha jugat la seva carta de fer-se esperar, per afeblir l'euro. Alemanya és el país més interessat en tenir en aquests moments un euro el més dèbil possible per afavorir les seves exportacions, degut a la importància que tenen en el total del seu PIB. Alemanya ho ha passat molt malament amb el canvi 1,4 $/€. Durant molt de temps ha estat en la banda dels 1.35, però en les últimes dues setmanes ja l'han baixat als 1,23. Això és més d'un 5% en poques setmanes, i és molt per una moneda que ha guanyat molt de pes en els últims anys.

Així, Alemanya ha aconseguit devaluar la seva moneda d'una forma encoberta, jugant amb la credibilitat grega. Crec que no ha acabat i continuarà jugant amb cartes d'aquesta estratègia. En el fons, fan ben fet. És la forma més fàcil que tenen de sortir del forat en el que es troben i qualsevol país faria el mateix.

Mesures del sector públic

Totes les mesures d'ahir no s'haguessin fet si la setmana passada les borses europees no haguessin patit tal baixada. Ric per sota el nas quan els polítics diuen que la borsa va per una banda i ells per una altra, perquè encara que no ho vulguin, no són més que un matrimoni que es neguen l'un a l'altre. Sense la baixada deguda a la impossibilitat de refinançament de Grècia, Zapatero no hagués tingut la pressió internacional d'aquests últims dies per presentar un segon pla d'austeritat. La retallada de 50.000 milions d'euros fa quasi tres mesos va ser el primer pla, i ara arriba el segon pla. Tant el primer com el segon han vingut tard, però han arribat.

És bastant impopular parlar de baixada de sous de funcionaris aquí, però se n'ha de parlar amb total llibertat, sense amagar el cap sota l'ala. No tinc prou coneixement per dir si la mesura és encertada, ja que s'engloba a molts col·lectius, amb situacions molt diferents. El verdaderament eficient seria aplicar una reducció segons la situació de cada col·lectiu, però això seria pràcticament impossible. La reducció de sous al 2010 i congelació al 2011 és el 25% de la mesura.

Hem de ser conscient que durant els últims 15 anys, l'Estat ha estirat més el braç que la màniga. Degut a l'excedent de diners del que disposava, ha gastat aquest extra en infraestructura pública del tot ineficient i en mesures electoralistes. En aquest país encara no s'han vist estudis que sustentin connectar totes les capitals de província amb l'alta velocitat. La mesura d'atacar la inversió pública representa el 40%. Tampoc es justifica el sentit del xec nadó, que és el 10% de la mesura.

S'han de desmantellar molts ministeris que tan sols tenen funcions de "coordinació": Cultura i Sanitat, per simples direccions general.s. També ministeris per col·locar els amiguets: Igualtat i Vivenda. Aquestes mesures s'huarien de fer el més ràpidament possible, però ben segur que li costa molt més fer aquestes al President que les d'ahir.

Proper post: el sou dels polítics.

L'asfíxia del 20

La taxa d'atur es situa al 20%, el dèficit fiscal ha estat xifrat en els últims anys en els 20 (milers de milions d'euros) i la fuga de capital d'empreses s'ha estimat en 20 (milers de milions d'euros). Francament, asfixiant per a aquest país.

1 de maig

Tinc una enorme curiositat per buscar dades de la participació en la manifestació del 1 de maig en els últims 25 anys a Barcelona i Madrid, i contrastar-ho amb la taxa d'atur. Alguna cosa em diu que apareixerà una tendència temporal.

La inconsistència dels polítics

Fa tot just un mes que feia el post sobre l'obertura de noves perforacions a les costes nord-americanes. Jugava una mica amb la temàtica, ja que era francament deliciosa la comparativa entre l'actual i anterior President, així com el lloc triat.

El post d'avui va lligat amb l'anterior, i amb la més immediata actualitat. Podria parlar de la catàstrofe, però per això ja tenim els diaris perquè ens ho expliquin millor. Així, vull aportar la reflexió del canvi de paper dels polítics.

Després de dir que obria la moratòria de noves perforacions per buscar nous pous, no ha tardat ni un mes en dir que ara l'atura, per revisar-la a fons. Entenc l'impacte electoral que té paraules com aquesta, però sota el meu punt de vista, no ajuden a la credibilitat de la classe política aquestes mesures. Si tens un programa per buscar petroli, has de tenir un programa consistent des del principi, perquè sinó no fa falta ni obrir la moratòria. Tu fas noves perforacions perquè així ho diu la teva política energètica, i en un fantàstic informe de moltes pàgines i milions de dòlars, apareix un anàlisis de riscos, en què es donen xifres d'accidents i probabilitats. I la pregunta és: si es dóna un accident, tu has de parar el teu programa? La lògica diu que no, ja que l'accident no és més que un succés independent.

Actuacions d'aquest tipus ens recorden que l'actuació política és discrecional, sense mirar el benestar a llarg termini.

L'inflexió en el procés de consultes: Justo Molinero

L'entrada en escena de Justo Molinero en el procés de consultes marca un punt d'inflexió en el procés del 13-D al 20-J. El gran problema que pateixen les consultes és la imatge que molts mitjans de comunicació volen donar de la festa dels 4 independentistes. No se'ls hi pot negar part de raó, ja que algun que altra poble han passat els límits d'imparcialitat, donant arguments més que de sobres als mitjans contraris a aquest tipus de procés.

Les paraules d'ahir de Justo Molinero al centre cívic Sant Ildefons són un gerro d'aigua freda a totes aquelles persones que estan posant traves al desenvolupament de les consultes. Justo Molinero va fer servir el llenguatge que Cornellà Decideix ha estat fent servir des dels seus inicis, i que va quedar clar en el seu moment fundacional. Justo Molinero va demanar el vot per poder canviar les coses, aquell vot tant preuat pels de la seva generació, ara resulta que no s'anirà a votar.

"Yo quiero decidir sobre que se tiene que hacer con mis impuestos; no quiero que decidan a 600 km de aquí". "Nadie de fuera debe decidir por nosotros, Cornellà té dret a decidir". Aquestes paraules tan clares no li han sortit de franc a Justo Molinero, on ja va comentar que ha rebut més d'una trucada d'algun amic que li qüestionaba tal decisió.

El posicionament a favor de les consultes és una entrada d'aire fresc per poder seguir treballant en aquest procés. Són necessàries més adhesions que veuen el procés de les consultes com un procés de normalitat democràtica. Des de Cornellà Decideix, l'adhesió de Justo Molinero és el que ha reafirmat la voluntat de ser de l'organització: el cos electoral que ha de portar a terme la consulta el 20 de juny. Les crítiques han arribat de totes bandes, i més d'un s'està mossegant la llengua perquè el camí de Cornellà Decideix cada vegada està més definit. A aquestes persones, el millor que poden continuar fent, és menjar croquetes.

Justo Molinero amb Cornellà Decideix

Cornellà Decideix està començant a tenir els primers èxits del seu rol com a cos electoral. El treball diari i des del primer dia d'una aposta de serietat, no posicionament del vot i rigurositat ha portat a què Cornellà Decideix compti amb la presència de personatges tan ilustres com Justo Molinero que venen a defensar el que Cornellà Decideix vol: que tothom pugui dir la seva. Cornellà Decideix fa bandera de la seva neutralitat i Justo Molinero és tan sols la punta de l'iceberg del que vindrà properament a Cornellà. Ningú quedarà indiferent.

Drill, baby, drill

Si algú llegeix les següents línies, extretes del primer paràgraf d'una notícia:

The President on Wednesday described his proposal to open vast expanses of American coastlines to oil and natural gas drilling, much of it for the first time, as a painful but necessary decision.

A més, puc dir que les paraules del seu discurs van ser fetes en una basea aèria de l'estat de Maryland, davant d'un F-18.

Tots tenim al cap quin President va fer tals declaracions. Anem a veure si es confirmen els nostres supòsits. Mirem el segon paràgraf de la notícia:

He said that his plan to allow drilling along the Atlantic coastline, the Eastern Gulf of Mexico and the north coast of Alaska - ending a longstanding moratorium on exploration from the northern tip of Delaware to the central coast of Florida, covering 167 millions acres of ocean- would balance the need to produce more domestic energy while protecting natural resources. But it is also intended to generate revenue from the sale offshore leases and help win political support for comprehensive energy an climate legislation.

Aquí tenim diferents línies que confirmen el que pensàvem: perforar més (Drill baby, drill), ens carreguem la moratòria de no performar a Alaska i generar ingressos per la venda del petroli. Però apareixen els conceptes de suports per una legislació regulatòria del clima com qui no vol la cosa. Són paraules que les ha dit per quedar bé o perquè les té incorporades en la seva ment i actua de forma instintiva? (com si s'eixugués a la màniga de la camisa del 42...).

Anem a veure que diu el tercer paràgraf:

While the President has staked out middle ground on other environmental matters - supporting nuclear power, for example- the sheer breadth of the offshore drilling decision will take some of his supporters aback. And it is no sure thing that it will win support for a climate bill from undecided senators close to the oil industry.

Climate bill? Això ja no ho ha dit sense voler, ho ha dit a consciència! Però tots pensem el mateix, és una estratègia del President Bush per poder perforar sense pietat davant les costes dels EUA i a Alaska.

La solució, com bé haureu suposat, es troba en aquesta notícia de premsa.

Dedico el post a tots aquells que no saben veure més enllà de les bones paraules que els hi diu segons qui.