Les eleccions des de Madrid

Als catalans sempre ens ha sigut una mica igual el que passi a les eleccions espanyoles. Les nostres grans movilitzacions venen per les nostres nacionals, i això es nota a tots els nivells. Sort tenim de tenir una mínima riquesa de partits a Catalunya, ja que si tinguessim el mateix panorama que a la resta, ben segur que el diumenge no aixecaríem el cul del sofà.

Es molta la gent que em pregunta com és una campanya a Madrid. La veritat es que des de fora, la campanya és molt més tranquil·la que no pas al nostre país. Als carrers no existeix l'anomenada guerra de cartells. A Cornellà, pots estar caminant per un carrer i veure penjats als fanals 3 candidats diferents i a les zones per enganxar cartell amb cola, en un mateix dia pot canviar tres o quatre vegades de l'anomenada guerra de la cola. Aquí no, amb prou feines trobes un carrer on hi hagi als fanals un dels dos candidats (els comunistes no els he trobat encara). Aquesta setmana per la ciutat no m'he trobat ningú que em demani el vot. No sé que deu fer la militància, però és bastant diferent a Catalunya, on no hi ha dia que et trobis una candidatura a qualsevol lloc de la ciutat demanant el vot.

Els informatius són de pena. No acostumo a mirar la televisió, però reconec que moltes vegades tinc la televisió de fons, i el canal que sempre hi ha és TV3. A Catalunya semrpe feia el mateix, mirava TV3 i si hi havia alguna cosa que no m'agradava, cambiava de canal. Ara no. No la tinc i s'acaba notant molt. No sé el que passa al meu país. Ningú diu res del que diuen els partits nacionalistes, els hi som totalment indiferents. Davant d'això, ja no sé que pensar dels blocs electorals als Telenotícies durant la campanya, no m'agradaria que passés el mateix que aquí. Crec que també s'haurai de valorar aquesta part.

La gent són d'uns o dels altres. O defensen a mort el seu partit, o se les empesquen per fer-te dubtar entre uns o altres, i mai et diran el seu vot. Ells sabran el que es fan.

Espero en els propers dies poder anar als grans mítings dels dos grans partits i captar quines són les diferències entre aquests, podent-les comentar.

Mentrestant, després de tenir vàries converses sobre el paper de Catalunya a Espanya, crec que puc resumir el transcurs dels intercanvis d'opinió en tres punts d'evolució temporal de cada persona:

1. Primer punt: Dius que ets català i amagues el teu nacionalisme. Llavors tothom et diu que va estar a Catalunya, que li va agradar molt, que els catalans som una gent molt maca, que espera tornar-hi...


2. Segon punt: Comences a parlar dels problemes de Catalunya, del teu nacionalisme, perquè Catalunya no pot triar el seu futur, l'espoli fiscal, el fet diferencial, la llengua... Aquí la càrrega que fan contra tú és molt forta, i l'has de combatre des de posicions obertes i no tancades com ells fan. Els has d'intentar fer entrar en raó.


3. Tercer punt: Marxeu d'Espanya. Si has sigut prou bo, els has burxat i ells s'han quedat sense arguments, la reacció més inmediata és: sigueu independents, pareu de molestar i de robar a Espanya. És en aquest punt on el somriure de qualsevol català apareix, perquè sap que el que ha defensat està molt més fonamentat que l'espanyol. És en aques punt, on la batalla la guanya Catalunya, i no Espanya.

Yes, we can!

Després del debat electoral, ple de promeses del que ens faran a nosaltres pobres ciutadans, sempre tindrem motius per seguir endavant i fer del nostre treball, el que veritablement ens porti allà on volem arribar.

Yes, we can!

In recent days, this blog has received several visits from my neighborhour country (Spain) and have trouble understanding the blog. I put the following images, so that they can understand that my language is Catalan, and my country Catalonia.

Paraules que no m'agraden

Passant l'estona al NYT, he trobat unes paraules del candidat Obama que no m´han agradat gens. Són les típiques paraules que ZP repeteix en els seus mítins i després guanya eleccions. Guanyarà Obama les primàries o a McCain amb aquest discurs?

"Because at a time when so many people are struggling to keep up with soaring costs in a sluggish economy, we know that the status quo in Washington just won't do. Not this time. Not this year. We can't keep playing the same Washington game with the same Washington players and expect a different result – because it's a game that ordinary Americans are losing.
It's a game where lobbyists write check after check and Exxon turns record profits, while you pay the price at the pump, and our planet is put at risk. That's what happens when lobbyists set the agenda, and that's why they won't drown out your voices anymore when I am President of the United States of America.

It's a game where trade deals like NAFTA ship jobs overseas and force parents to compete with their teenagers to work for minimum wage at Wal-Mart. That's what happens when the American worker doesn't have a voice at the negotiating table, when leaders change their positions on trade with the politics of the moment, and that's why we need a President who will listen to Main Street – not just Wall Street; a President who will stand with workers not just when it's easy, but when it's hard. "

Des de la capital del país veí

Porto ja un mes a la capital del país veí. No he tingut prou temps d'interaccionar amb la gent d'aquí d'una forma molt profunda, però si que ja he pogut captar quines són les seves principals idees. Hi ha qui odia Catalunya directament, sense cap mena de mirament, i d'aquestes boques surt tota mena de paraules contra el nostre país. D'altra banda, hi ha l'espanyol que estima a Catalunya, l'espanyol que diu que ens ha donat l'Estatut. l'espanyol que diu que Catalunya aporta molt a Espanya, que se l'estima i li agrada quan hi va: que si els catalans som gent molt amable, que si tenim un país molt maco, patatim, patatam, patatum. Però són aquests, que quan parles dels grans temes de país, tot aquesta estima cap a Catalunya, desapareix. No existeix el dèficit fiscal, la Generalitat no inverteix prou en Renfe, ERC són una colla de ximples, que l'Estatut actual és el límit màxim per a Catalunya, la Constitució és intocable... i tot un seguit de bajanades.

El gran problema és que aquest dos tipus d'espanyol, aquestes que oscil·len entre l'hostilitat més radical fins a l'engany més absolut, com deia avui el President Pujol, aquest 9 de març aniran a votar. Fins fa pocs dies no tenia gens clar que havia de fer en les properes eleccions. Però, ara aniré a l'oficina de Correus, perquè crec que he après, que tot aquell vot que no vagi a un partit nacionalista aquest 9 de març, serà un vot per Espanya perquè ho tinguin més fàcil per seguir maltractant al nostre país. No penseu en els pactes, perquè com tots sabem, això passarà i no ens agradarà. Però si el dia 9 de març no pintem res, l'exigència catalana i la crítica amb el nostres partits, seran pa sucat amb oli amb el que ens poden arribar a fer.

Second Black Monday

Encara recordo quan em vaig llegir un dels fantàstics reportatges al setmanari Barron´s a mitjans d'octubre a Boston, que recordava els 20 anys d'aquell dilluns en què es van ensorrar les borses de tot el món. Al cap d'unes setmanes, vaig arribar a l'episodi que Greenspan dedicava a aquest fatídic dia en les seves memòries, i com va reaccionar quan tot just entrava de chairman a la Reserva Federal. L'escenari es torna a repetir, però sense començar als EUA. En menys de 30 minuts de la publicació d'aquest post, es sabrà la tendència dels mercats per una colla de dies. Encara no he llegit cap diari econòmic avui, però crec que tots diran... ho veuen, ja sabiem que la crisi era aquí. Bé, no sé si ho sabien o no, l'únic que sé és diaris nacionals seguien recomanant la compra de valors aquest dilluns, així com també analistes que desmentien una possible crisi als mercats financers. Jo, ja fa temps que em vaig curar en salut, i no vaig voler arriscar més del que creia convenient, i les perdues han sigut mínimes. Qui s'hagi enganxat, ara li tocarà esperar...

Resultats Caucus Iowa

Ja tenim els resultats del caucus. Hi ha hagut, sota el meu punt de vista, dues sorpreses importants. La primera és que Hillary ha patit una derrota quedant terceraa a Iowa. No m'ho esperava, i suposo que ella tampoc. Si que Iowa té una gran influència al ser el primer, però per la banda demòcrata, és molt menor que en la republicana. Un estat ultraconservador difícilment incidirà en el pensament dels estats demòcrates per excel·lència. L'altra sorpresa és el marge de Huckabee sobre Romney, un 34% sobre un 25%. Si tenim en compte que Romney ha gastat 20 vegades més que Huckabee, la medalla de plata a Romney té regust de derrota.

Però, el que crec que acaba de despertar, és el fenomen Obama. Guanyar a Iowa té molt mèrit, no pas pels delegats que s'endú a la convenció demòcrata, sinó per la dificultat del terreny on es troben. Serà qüestió d'esperar si aquesta bola es fa més gran a New Hamsphire o s'anirà desinflant en favor de Clinton. Tots els que apostaven per Clinton com a candidata demòcrata, avui estan una mica més lluny d'aquesta idea.

All eyes in Iowa

Així és com obra avui The Boston Globe, primer dia de primàries als EUA. Estem en unes de les primàries més obertes dels últims anys als EUA. El pes és clarament desmesurat. Un estat amb uns 3 milions d'habitants, i amb un 1% de la població total, marcarà bona part de la tendència de les primàries més properes i més importants: les de New Hamsphire i les del Superdimarts (unes 20 primaries, entre elles Califòrnia, MA o NY).

Les d'Iowa poden donar més d'una sorpresa. Iowa té un 92% de gent blanca, i es troba al bell mig del continent, amb un clar caràcter conservador. Això porta a què els votants están molt polaritzats i fins a cert punt, radicals en les seves visions.

Per la banda demòcrata, Hillary Clinton ho hauria de tenir relativament fàcil, però en les últimes setmanes se li ha complicat la cosa. L'ascens d'Obama és ja de per si un perill per Hillary. Una victòria d'Obama sobre Hillary seria un cop molt fort per Clinton, tenint en compte en el terreny en el que juga. Si Obama guanya, o queda en segon lloc molt a prop de Hillary, la importància de ser els primers passarà a N.H., un territori més fàcil per a Obama. Per Edwards, quedar en un tercer lloc empatat amb el segon és la seva màxima prioritat per poder continuar en d'altres estats.

Per la banda republicana, l'atenció es troba concentrada en què fara Huckabee. El pastor baptista sap que guanyar a Iowa pot portar a canviar l'estratègia de tots els candidats republicans que tenien de fa uns mesos. Romney quedaria molt tocat, i hauria d'esperar que N.H li anés molt bé per poder encara un bon Superdimarts. Tot i això, si Huckabee queda molt a prop de Romney, serà llegit com una victòria davant l'ex-governador de MA. El ja conegut Giuliani, haurà d'esperar el resultat a N.H., un territori més proper a l'ex-alcalde NY així com també el Superdimarts, i buscar-se el seu lloc entre els dos ex-governadors.

Bona sort a tots!

Em sap greu, finalment ha sigut un 4.9%!!!

Final Third-Quarter GDP Rises 4.9% As Weak Housing Offset by Spending

By Jeff Bater, Wall Street Journal

WASHINGTON

The government left untouched its estimate for economic growth during last summer, saying the pace was the strongest in four years even though housing fared worse than earlier thought.
Gross domestic product rose at an unrevised 4.9% annual rate July through September, quicker than its solid, 3.8% performance in the second quarter, the Commerce Department said Thursday.
GDP is a measure of all goods and services produced in the economy. A month ago, Commerce estimated third-quarter GDP at 4.9%.

Carta oberta al regidor Funes

El motiu del meu post era simplement recordar a la ciutadania de Cornellà que han elegit democràticament a persones de lligams familiars amb responsabilitat política. Ja deus saber que no és la primera vegada que hi ha lligams familiars a l’Administració últimament, tot i que la teva, a diferència d’altres, és democràtica i no a dit. La frase que volia destacar, era l’escrit de la Carmen Romero al Cornellà Informa on deia: “Crec que és el moment de deixar passar noves persones, noves idees i sobretot noves maneres de fer [...]”. Quan dic “Després diuen perquè els hi tinc mania, però quan diuen tals tonteries em segueixen posant llenya”, em refereixo simplement a què em fa molta gràcia quan el que diu la frase és refereix a tú, al ser fill seu. Com entendràs, com a simple ciutadà que miro la política amb una certa crítica, situacions com la teva donen molt de joc. I faig servir un to graciós que sembla que molesta. Molesta? Potser hi haurà alguna raó per la qual un simple post pot arribar a ferir la sensibilitat d’un regidor de l'Ajuntament de Cornellà i Diputat provincial per ICV-EUiA-EPM, portaveu de la coalició a la Diputació de Barcelona i a l'Ajuntament de Cornellà.

Pel que fa al teu comentari, el trobo dins de la línea que et veus obligat a seguir. No busco indagar en la teva vida familiar, així com tampoc posar-m’hi. Considero que encara tinc coses molt més profitoses a fer. Però tot i això, moltes gràcies per aportar aquesta informació. Amb el teu permís, la tindré en compte en el futur, així com també tindré en compte que hi ha dades que no s’han aportat que em donarien part la raó. No passa res, a cadascú els nostres mestres ens ensenyen unes formes, totalment respectables.

Quan dius que el meu article difamant a la família no suscita massa interès, té de donar la raó. Considero que amb llegir n’hi ha prou, i sobre coses simples i òbvies no s’ha de donar gaires opinions. He tingut el gust d’entrar al teu bloc per fer-hi una ullada general. Tot seguit posaré l’explicació que poses sobre l’objectiu del teu bloc: “Mentre Cornellaweb no sigui un espai de participació n'haurem de crear d'altres. El blog de l'Arnau Funes, un espai on totes les opinions són ben rebudes si admeten rèplica i generen debat.” No n’he tingut prou, i a més et poso el que dius sobre el que fas al bloc: “Benvingudes i benvinguts al meu blog, o millor dit al blog que jo administro. La primera intenció era crear un espai per motivar a la gent d'Esquerres de Cornellà a participar, a opinar, a criticar, a debatre sobre la seva ciutat i els seus problemes. Després vaig pensar que això no ho podia fer jo sol, que havia d'animar a d'altre gent a fer-ho, i per aquí espero que vagi la cosa i que aviat Cornellà tingui el seu espai. Vaig plantejar-me fer un Blog personal, amb les meves idees, sentiments, gustos, etc. Però em va semblar que aquests blogs tenen poca utilitat i són més aviat un gest d’egocentrisme sovint poc interessant. Així que vist que la web municipal no és un espai pensat per la participació, el debat i la interl·locució amb els càrrecs electes, de moment genero aquest espai com a regidor d'ICV a l'Ajuntament de Cornellà, per compartir-lo amb qui vulgui hi pot participar” Mira, he tingut l’amabilitat de subratllar en vermell les afirmacions directes a la lliure participació del teu bloc. Trobo molt bé tot el que dius, però diria que t’has deixat un petit detall. En el teu bloc, no es poden fer comentaris. Ho trobo molt patètic. Fas una crida a la participació i el teu bloc segueix vetat als comentaris. Mare de Déu! Que hem de fer tots aquells que ens sentim d’esquerres i no podem opinar en el teu bloc? Ja sabem els ciutadans de Cornellà que no podem opinar al bloc de l’alcalde, així que et donem les gràcies per deixant-se opinar en el teu també, i a més tenir la decència d’anunciar per tot el teu bloc que aquest és un lloc de lliure exercici d’opinió. Agradi o no m’agradi, tinc l’opció de què tothom pugui dir la seva en lliure exercici del seu pensament i opinió en el meu bloc, mentre que tu no la tens. Tinc prou força moral per reafirmar-me en el meu post i en el meu pensament amb accions com la teva.

Pel que fa al teu incís a les places a l’Administració guanyades, denoto cert nerviosisme. Cadascú sap com les guanya. Si pares atenció al que dic, veuras que faig referència a “Quan a casa menges de l'Administracio, es normal que els fills vulguin menjar facil”. Per si no estàs prou posat en l’argot polític, menjar de l’Administració vol dir que el teu sou arriba de l’Administració. Que el sou arribi de l’Administracio vol dir que els ciutadans hem de pagar una pila d’impostos per mantenir una gran estructura funcionarial en aquest país. Així, com veuràs, tan si ets regidor elegit democràticament com si ets funcionari, menges de l’Administració. En cap cas dic que estiguis a la política per viure-hi, aquí ja cadascú que ho interpreti com vulgui; dic clarament que el sou prové de l’Administració. Així que no li vulguis donar voltes, i no agafis pel mal sentit la frase que torno a repetir: menges de l’Administració, menges dels nostres impostos.

Només em vull disculpar per l’error que he comés en dir que el sr. Jaume Funés és l’actual Síndic de Greuges adjunt. No tinc prou temps cada matí entre que entro a la feina i vaig a fer el primer café de revisar tota la documentació oficial sobre el que fa i deixa de fer la maquinària administrativa intervencionista d’aquest país. Així, si les acceptes, disculpes per la meva falta de rigor en aquest únic punt.

En els blocs es sol escriure opinions, i aquest és el meu cas. La llibertat d’opinió segueix sent un dels drets bàsics d’aquest país. La nostra Constitució no ho reconeix explícitament, un dret tan important i que durant tants anys va ser perseguit. Així que haig d’anar a la norma suprema de l’Estat veí del 78 que diu:

Article 20
1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les
opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de
reproducció.

Nosaltres no fa gaire que hem incorporat aquest dret fonamental a la nostra legislació. Altres països, com als EUA, aquest dret està proteguit des del 1791. Hi ha molta gent en aquest país que encara no s’ha adonat que els temps han canviat, i la maquinària repressiva directa, ja no existeix, tot i que sembla que n’hi una que va per sota.
No ets el primer que demana la inmediata retirada d’un post al meu bloc. Les pressions que percebo per part de membres dels partits de la Generalitat cada vegada és més gran. Aquest post és la meva elegància, i la reafirmació en el meu primer post, a més d’una mostra a la llibertat d’expressió que mai s’ha de perdre en aquest país, i que per molt que s’invoqui a opcions dins de la legalitat, aquest dret fonamental haurà de ser respectat en un cas com el meu de lliure exercici d’opinió. Amb molt de gust, no penso perdre el meu temps amb aquest tipus de discussions. A tota la famíla, que passi un Feliç Sant Nadal.

A Catalunya i als catalans des dels EUA,

All we need to begin with is a dream that we can do better than before. All we need to have is faith, and that dream will come true. All we need to do is act, and the time for action is now.

Ronald W. Reagan, April 28, 1981

Experts a l'IPCC?

Despres de tenir pendent de fa dies el tema del canvi climatic, per fi he posat fil a l'agulla. He comensat amb un sondeig superficial per saber quina es la situacion. Ens trobem en una area d'una gran pluridisciplinaritat, aixi que he hagut de concretar. Aquesta setmana vinent s'exposen conclusions finals d'un nou informe del IPCC a Valencia. Despres de la gran volada que ha tingut aquest organisme amb la concessio del premi Nobel de la Pau (si, si, de la Pau, no m'he equivocat) a aquest organisme i a l'ex-vicepresident Gore, he comensat a llegir com s'organitza l'IPCC, aixi com els seus documents mes importants. Despres d'estar una bona estona en una de les pagines webs mes mal fetes i amb presentacio de dades de forma poc rigurosa, he arribat a entreveure que hi ha un grup de 100 experts que son els que treuen les grans conclusions de l'IPCC. D'aquests 100 experts de 30 paisos, el meu pais no en te cap. He hagut de mirar la representacion del pais vei, que en aquest cas nomes es un cientific (el lector decideix si Espanya esta sub o sobrerepresentada). El nom de la persona dessignada pel govern espanyol es el catedratic de la Universidad de Castilla la Mancha, Jose Manuel Moreno.

El seguent pas de rigor, consisteix en saber qui es aquesta persona que tenim davant. Despres de buscar en la universitat i no trobar el seu curriculum, he trobat 4 linies de la seva linea d'investigacio. No tenen una elevada formalitat, pero son suficients per posar el crit al cel. Aqui el teniu:

José Manuel Moreno: Licenciado y Doctor en Ciencias Biológicas y Catedrático de Ecología en la Facultad de Ciencias del Medio Ambiente de la Universidad de Castilla La Mancha. Destaca en las líneas de investigación de ecología del fuego, dinámica de poblaciones vegetales, ecofisiología de plantas y biodiversidad. Ha participado en distintos grupos de expertos de programas científicos internacionales no gubernamentales como presidente del Comité Español del Programa Internacional Geosfera-Biosfera (1993-1997). Fue la persona de contacto del proyecto Global Change and Terrestrial Ecosystems (GCTE) del International Geosphere-Biosphere Programme (IGBP) en la Región Mediterránea de START (1994-1996). Ha sido miembro del Comité Director del Programa Global Change Research Forward Outlook, de la Fundación Europea de la Ciencia (2000-2004). También ha participado en grupos de trabajo internacionales gubernamentales como vicepresidente del Panel Científico de la Acción Concertada sobre Ecosistemas Terrestres de la Comisión de las Comunidades Europeas (1992-1993). Fue también miembro del comité de planificación de Terrestrial Ecosystems Research Initiative (TERI) de la Comisión Europea (1994) y del European Advisory Group (EAG) del Framework Programme for Climate Change and Biodviersity (2000-2002). Es miembro del Grupo II del Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) (desde 2004). Ha sido miembro del grupo de trabajo para la preparación del Programa Nacional de Medio Ambiente (1994-1995), y del Comité de Expertos de la Oficina Española de Cambio Climático (2001-2002).

No posare en dubte la dilatada experiencia del Dr. Moreno en la seva especialitat: "ecología del fuego, dinámica de poblaciones vegetales, ecofisiología de plantas y biodiversidad". En cap moment apareix cap mena de mencio amb la ciencia que estudia el clima, anomenada climatologia. La relacio amb el canvi climatic amb la seva linea d'investigacio es quasi nul.la. La relacio mes directa que podria tenir seria com es veuen afectats els vegetals i les seves poblacions davant un increment del dioxid de carboni, que queda molt lluny i no es pot relacionar directament amb el canvi climatic. Es a dir, la persona que representa a Espanya en el IPCC no te una dilatada experiencia en la climatologia, sent el contacte mes recent amb la materia en aquesta mateixa decada. A mes, es bastant probable que tingui un cert biaix ZP (suposicio al ser nomenat en el 2004, any d'eleccions), fet que encara li dona menys credibilitat malauradament.

On vull arribar? Doncs que aquest tipus d'experts, son els que formen la creme de la creme dels cientifics que parlen del canvi climatic. Son les persones que despres surten a la premsa amb el sobrenom d'experts. Segurament tenen uns assesors, marcant el cami que han de seguir. Es impossible de moment qui te al darrera, fins ara nomes podem veure la punta de llanca; una punta que sembla esbiaixada i equivocada.

Crisis hipotecaria al 3.9%

EUA esta en una profunda crisis inmobiliaria sense precedents. Milions de persones ja no poden pagar les seves quotes hipotecaries, el ritme de vivendes noves baixa mes rera mes, la Fed es veu obligada a baixar tres quarts de punt els tipus d'interes en poques setmanes. A mes dels americans de carrer, els bancs les passen magres. Avui mateix Citigroup ha fet fora al seu director general, on aquest mateix banc entre dijous i divendres va perdre un 10% del seu valor bursatil, aixi com prop d'un 40% en mig any.

Aquestes son les tipiques noticies que ens brinden els diaris cada dia, pero mes enlla d'aquestes, n'hi de molt mes importants que moltes vegades no li donem la importancia que es mereixen. Aquesta setmana s'ha conegut que els EUA ha crescut al 3.9% al tercer trimestre de l'any. La primera economia mundial esta en crisis, pero creix al 3.9%! Aquesta magica xifra ens demostra que el pais no esta tan malament com molts bruixots preveuen. Les expectatives d'un creixement al 3.1% es van veure frustrades degut a un increment del consum intern dels nord-americans, mes exportacions i mes inversio empresarial dins del propi pais. Deixem-se d'especulacions de safereig, el que mana es que aqui no es para de consumir i que les empreses creuen mes en el futur que fa un temps. Clar que algun dia vindra el llop, nomes faltaria que no vingues! Pero m'apunto a dir que no sera cap llop nord-america el que portara problemes a aquest pais (i de retruc a Europa, clar), sino que sera un llop que vindra del dessert el que els portara.

Habits dels dissabtes nit

Una de les poques ventatges que te la diferencia horaria amb la del teu pais, es que pots anar a dormir saben com obriran els diaris del pais al dia seguent. Quasi cada dia li donc una ullada al diari Avui ja que es el que m'informa per excel.lencia del que passa al meu pais. Avui m'he adonat que cada dia segueixo un estricte ordre de lectura, i en el cas dels diumenges tambe. Es una ruta que no dura gaire, una mitja hora, pero suficient. Vull compartir la meva ruta al bloc:

Opinio: Joan Oliver --> Serveis i Oci: Salvador Sostres --> Economia: Francesc Cabana --> Seccio Economia --> Dialeg: Villatoro --> Seccio Dialeg --> Seccio Mon --> Seccio Politica --> Seccio Opinio --> Opinio: Miro el titular Editorial --> Opinio: Miro el titular Sanchis --> Passada rapida a totes les altres seccions --> Opinio: Editorial --> Opinio: Sanchis

A partir d'aqui, segons el meu estat i/o les ganes de continuar, no segueixo cap ordre a les altres seccions. Li trobo una certa logica. Comenco amb un petit article d'elevada rigorusitat periodistica que per mi, aquesta petit engruna d'informacio, es la portada del diari. Segueixo amb el punt sarcastic del diari i despres vaig al petit conte d'economia del professor Cabana. Reviso les noticies mes destacades d'Economia i em preparo mentalment per l'article d'en Villatoro. Llegeixo el que em ve mes de gust de Dialeg i agafo direccio la portada del diari: passant per Internacional i Politica. Al arribar a Opinio, llegeixo el que em ve mes de gust, i llegeixo el titular de l'Editorial i en Sanchis. No llegeixo el cos, nomes vull saber de que parlaran per poder donar una ullada general al diari, bastant rapida, amb l'objectiu d'acabar amb l'Editorial del diari i l'article d'en Sanchis. Amb aquest bon gust de boca, tanco l'ordinador i ja em poso al llit sabent com es despertara el meu pais. I avui dormire be. Perque em negitejava canviar el final d'aquesta ruta amb la possible desaparicio de l'article d'en Sanchis despres de deixar la direccio del diari. Pero no, perque com diu al seu article: "El meu comiat només és parcial. A més de seguir lligat a l'AVUI amb altres funcions en la seva empresa, continuaré acompanyant-los cada dia amb el meu Mister Hyde particular, Desclot, i amb aquest article dominical. " Vaig a dormir tranquil. Bona nit.

Tinc por de tornar

En els ultims dies m'he comensat a plantejar la possible compra del bitllet de tornada cap al pais. Crec que ja va sent hora, aquest petit parentesi crec que m'ha servit mes del que em pensava. El que no tinc tan clar es que la tornada sigui gaire placida. Quan llegeixo els diaris del pais i penso que haure d'agafar el transport public de nou, m'esgarrifo. Em veig a la placa Espanya enlloc de l'estacio de Sants per poder agafar un altre autobus per anar a Arc de Triomf. O per tornar a casa. Per suposat que no em plantejo agafar el transport public per anar de l'aeroport a casa. A Madrid, Washington, Boston, Chicago, Dublin... pots agafar el transport public i d'allo mes comode, en termes relatius. A l'aeroport del meu pais no m'ho plantejo. No m'estranyaria que aviat a les guies de Barcelona s'estrenes una competicio entre si posar com a mes perillos de la ciutat el carterisme o agafar el transport public al pais. Aviat es donara...

Mentrestant, els meus amics socialistes segueixen sense perdre la vergonya. La veritat es que els envejo perque continuen amb el cap ben dret. Jo la veritat es que no podria en un situacio aixi. Sense anar mes lluny, el meu alcalde, cada vegada en una linea mes pobre intelectualment, segueix publicant posts al seu bloc, pagat amb els meus impostos, com aquests:

La placidez del franquismo
Con pasmosa tranquilidad el sector más duro de nuestra actual derecha sigue ensalzando el franquismo. Lo hacen con afirmaciones sorprendentes como “muchas familias lo vivieron con naturalidad” y en algunas zonas del País Vasco “era una situación de extraordinaria placidez”, de la mano de un ex ministro [...].

La idea es sempre la mateixa, hi ha sempre uns personatges dolents i hi ha uns de bons. No importa si ells tenen tot el poder i tota la capacitat d'actuacio, perque la culpa sera sempre dels governs de CiU a la Generalitat i del PP a Madrid. I recorren a problematiques menors que ens afecten avui en dia. I els hi serveix la tonteria. Perque tornaran a guanyar les generals a Catalunya, pel simple fet que el nivell intelectual del seu votant encara pregunta "pa' vota' a Felipe".

No, no, no... de moment encara no torno.

Desprestigi als Nobel

Com tots els premis sempre hi ha persones que desprestigien. En el cas d'un dels maxims premis d'abast mundial, els Nobel, sembla que tampoc en queden exempts. Tal i com questiono el premi Nobel per la Pau a Yassir Arafat o Kissinger, tambe questiono el premi Nobel per la pau a l'ex-vicepresident Gore. Encara no he entes perque se li ha donat aquest premi, sota la dominacio per la pau. S'ha d'anar molt en compte quan es dona un premi d'aquest tipus, ja que ha d'haver-hi una solida trajectoria que l'avali. Al mai ha sigut una persona molt ben considerada als EUA. L'ex-president Clinton era i es molt estimat al seu pais, i, tot i que la situacio al final del seu mandat no era d'allo mes facil, s'ha d'arribar a ser molt inutil per perdre despres que un president del teu partit ho ha fet genericament be i que tinguis de rival al president Bush. Si jo fos Al, no hagues dubtat en retirar-me, i escriure les meves memories per avansat.

Pero, la situacio es totalment al contrari. Un sr. s'ha dedicat a fer un video catastrofista i que es pot questionar en varies de les seves parts (ho deixo pel proper post).

Ara, em dedico a copiar quin es el motiu per haver donat el premi Nobel per la pau segons la Fundacio Nobel: "for their efforts to build up and disseminate greater knowledge about man-made climate change, and to lay the foundations for the measures that are needed to counteract such change". He estat buscant quins son els criteris per otorgar el premi Nobel de la Pau i no ho he sapigut trobar (si algu vol col.laborar, pot deixar el link en comentaris). El meu suposit es que el premi se l'endura aquell organisme o persona que vetlli per establir o mantenir la pau entre diferents paisos o grups de persones, per solucionar conflictes armats entre diferents paisos o etnies... Algu em pot dir que ha fet el sr. Al Gore en aquesta direccio? Per favor, ens mamem el dit, pero fins a cert punt. Si li volen donar un premi al sr. Gore, que posin una nova categoria de premi, o fins i tot, si poden demostrar que estar dient veritats com un temple, encara el poden posar en el de Quimica si les dades son tan veridiques com es pensa (disculpes als Nobel en Quimica per l'insult que els suposaria).

Els premis Nobel ja estan prou desprestigiats com per seguir en aquesta direccio. Espero que el Nobel d'Economia que ha de donar avui la Fundacio tingui un guanyador que intenti mantenir la imatge la institucio.

P.D: Com poden donar el premi al IPCC i Al Gore si es contradiuen entre ells? (proper-post)

El mercat es savi

Quan una empresa cotitza borsa, a mes de l'aplicacio de criteris de transparencia economico-financers, d'aconseguir capital a baix cost, d'obtenir una bona imatge... es pot donar el cas que els amos de la companyia canviin en poc temps. La pertinenca de la majoria d'accions implica, en la majoria dels casos, el govern de la companyia. Quan els amos d'una companyia no ho fan prou be, i un es prou espavilat, i troba els quartos, pot anar al mercat i oferir un preu (normalment superior a aquest) per comprar les accions a molts propietaris. Aquesta simple accio, coneguda amb el nom d'Oferta Publica d'Adquisicio (OPA), hauria de fer que els que porten el timo de la companyia tinguessin motius per fer-ho acceptablement be.

Quan una companyia que cotitza a mercat, amb un 58% de free-float i una presencia d'inversors estable, com British Airways amb un 10%, Caja Madrid al 10%, el BBVA al 7% o el mateix Govern espanyol a traves de la SEPI amb el 5%, permet jocs molt interessants haviam qui es fa amb el control de la companyia.

Si a mes la companyia te favors del Govern, es a dir, a traves de pressupostos publics rep grans infraestructures que li son adjudicades pel que va ser la companyia en el seu moment, el control de la companyia cada vegada es mes atractiva.

Aixi, espero que el fons Apax, KLM o Air France facin una oferta prou bona, i la companyia opada, amb el nom d'Iberia, passi a formar part dels records del passat. Segurament aixi, els espanyols comencaran a assignar les infraestructures que paguem amb els nostres impostos, a aquells que les aprofiten millor.

Un petit consell: qui tingui tentacio de fer un servei al pais compran accions de la companyia Iberia per despres anar a la possible OPA que llances algun comprador amb la finalitat de guanyar un pessic de diners i desespanyolitar Iberia, que tingui present que un possible comprador d'Iberia podria ser el Grupo Hemisferio (familia Lara). No tinc res en contra de la familia Lara, nomes recordar que el seu buc insignia d'inversio en aquest camp, es diu Vueling, que va comensar a cotitzar sobre uns 32 euros, va arribar als 47 euros, i a dia d'avui es troba a 8 euros, amb una fantastica caiguda a borsa del 17% a dia d'avui. Trobo molt be que la familia Lara enfonsi Iberia, pero si voleu colaborar-hi, segurament us sortira cara la bona obra.

"As Catalan culture heads for its big moment in Germany [Frankfurt]: the closing of the Catalan mind", Financial Times

Porto uns quants dies fullejant la premsa exterior, ja que per primera vegada la tinc mes accessible. Des del cap de setmana passat he fullejat un parell de vegades el New York Times, un parell el Wall Street Journal i el Financial Times del cap de setmana passat i del present. Podria comentar moltes coses, pero m'agradaria comentar aquelles que poden impactar mes als que estan a l'altra banda de l'Atlantic.

Ni Catalunya ni Espanya han aparegut al New York Times cap vegada. Ni cap referencia indirecta. Res de res. Pel que fa al Wall Street Journal, vem apareixer com tambe en el Financial Times. Es tracta d'un anunci d'Endesa que vol donar explicacions sobre Acciona i Enel. Res mes al Wall Street Journal. Pel que fa al Financial Times, sembla que els britanics ens tracten. L'edicio passada del Financial Times sortien dues fantastiques cases a la Costa Brava en venda i pisos al costat de la casa Batllo. El d'aquest cap de setmana anava menys carregat d'anuncis inmobiliaris espanyols, pero finalment sembla que aquest cap de setmana tocava escriure del pais vei i de Catalunya. Apareixia la frase que Rodrigo Rato, ex-ministre d'Economia d'Espanya deixava el lloc al socialista frances al FMI, aixi com tambe el tipic article inmobiliari que posa al mateix calaix el sector inmobiliari espanyol amb el bulgar. Com que segurament el cap de setmana que ve tornaran a comentar el desastre inmobiliari espanyol, ja ho comentare la setmana que ve.

En l'apartat de cultura i llibres, apareix un article que deixa els catalans com uns fantastics fonamentalistes. Val molt la pena l'article. Te una clara visio tendenciosa dels catalans a la fira del llibre de Frankfurt. Aquest tipus d'articles son els que valen, no el que diuen els politics sobre el que ells fan i diuen a l'exterior. Aquest es l'article que llegeix el mon dels catalans: a disfrutar-lo!

P.D. La part en blau, no ha sortit publicada al diari, sino que esta en la versio electronica. Recomano llegir amb tranquilitat, ja que es poden veure les clares diferencies entre el que ha sortit publicat i no en l'edicio paper. La tendenciositat es molt gran. La part en vermell es la mes impactant.



Quixotic row over Frankfurt: who speaks for Barcelona?
By Julius Purcell
Published: September 28 2007 17:13 Last updated: September 28 2007 17:13

In one celebrated episode in Don Quixote, the knight-errant enters a publishing house in

Barcelona where the staff are busy printing the exploits of a certain Don Quixote of La Mancha. There is solid authorial self-interest behind the quip: Cervantes knew the port city and its prosperous book trade well, and as it turned out, the first one-volume edition of the Quixote really was published in Barcelona.

Fast forward to now, and Cervantes’s self-referential joke takes on darker levels of irony here. Barcelona acts as two capitals: on one hand, the historic capital of Spain’s publishing industry, and on the other, of a fiercely separatist Catalonia whose very identity is vested in the Catalan language. In two weeks’ time this odd duality is to be played out at the Frankfurt Book Fair, where Catalan Culture is to be guest of honour.

“The debate surrounding region and nation preoccupies people at present, particularly in Europe,” says Marife Boix, the book fair’s vice-president, who explains that the annual guest platform tends “sometimes to stir things up”. By all accounts, this is precisely what it has done: Barcelona politicians have excluded the language of Cervantes from the party, decreeing that “Catalan culture” can only be that written in Catalan. The result is a bitter literary row that has laid bare raw tensions in this bilingual city.

Spanish-language writer Carlos Ruíz Zafón, author of The Shadow of The Wind, the blockbuster novel about his native Barcelona, has attacked the nationalist ideology behind this year’s guest programme; another author has decried its “nationalist brutality”. Meanwhile, in the Catalan-only camp, all this is so much sour grapes: an inability to accept that this proud tongue, so persecuted by Franco, can finally emerge from the shadow of Spanish and claim its due.
Everyone agrees that the term “Catalan literature” would have left no ambiguity – but in this long-running debate certainties have foundered on the official designation, “culture”.

Enter Josep Bargalló, senior Catalan nationalist politician, and the debate immediately turns bitter. Taking the reins of the Frankfurt committee last year, Bargalló never hid his belief that “Catalan culture is that written in Catalan”. Nevertheless, under pressure in June, Bargalló invited the leading Spanish-language writers to come on the official delegation to Frankfurt. One by one they declined, “honourably” ceding their place to Catalan writers. Or at least this was the official version. The Shadow of the Wind’s Ruíz Zafón painted a different picture to the press: of “political commissars” interested only in “the image of Catalonia they want to project to their own Catalan constituents, the real audience of this whole sideshow”.

Antoni Comas is a man for whom this is anything but a sideshow. President of the Catalan Publishers’ Association, he represents more than 250 local publishers, producing 60 per cent of all books in Spain, with sales of €1.6bn ($2.3bn). Comas throws his hands up in despair at what he sees as a lost opportunity. “I am so sad about Frankfurt. To me, it’s quite simple,” he says. “Catalan culture is all the written culture produced in Catalonia. This is not some idea of what Catalan identity is or isn’t, our business and the business of the Frankfurt Book Fair,” – he raps the table – “is to sell books!”

Comas’s criticism of Bargalló is startlingly candid. His “invitation” to the Spanish-language authors was, he says, soured by nationalist ideology: “I know the political party Bargalló belongs to. I know the way they were invited, and it was not done willingly.”
Several blocks down from Comas’s office, in the city’s 19th-century Eixample district, one can hear a rather different version of events.

Isabel Martí is director of the Catalan-language publisher La Campana. On her list she has Albert Sanchez Piñol, whose creepy novel Cold Skin (published in the UK by Canongate) is one of the big success stories of Catalan-language literature. To Martí, the Frankfurt row is a “false controversy” whipped up by anti-Catalan elements. “The success of Cold Skin irritates the power structures, the Spanish media and the big publishing companies ... It is a part of all this hate that is still coming from the past!”

Sitting at the same table, nodding and interjecting, is another of La Campana’s writers, Josep Maria Espinas. Author of the hymn of Barça football club, Espinas wrote alongside many of the great Catalan authors in the Franco years, when Catalan was still published semi-clandestinely. He deplores the perception of Catalan as a newcomer: “It has been the everyday language here for centuries! In 1502 there was a Catalan-German dictionary, that’s how established it was. But Madrid can’t recognise this!”

At 80, Espinas is wiry and vigorous, his voice hoarse with emotion. Every year, he says, the big Barcelona publishers take their Spanish authors to Frankfurt; this year, he argues, it is only right that Catalan plays the guest, because it is its one big chance to spread its wings as a literary culture.

“All we want to do is say: we are here. But every time a Catalan says this, we’re told: ‘Oh! You are against Spain.’ Our position is immediately radicalised.”

One Barcelona author who consistently complains that Catalan culture has indeed become radicalised is novelist Felix de Azúa. Poet, lecturer and columnist for the Spanish daily El País, de Azúa insists his problem “is not promotion of the Catalan language, which I heartily favour, but the negative treatment in Catalonia of Spanish”. Catalan TV soaps score cheap laughs by stereotyping Spanish-speakers as “ignorant, illiterate and crude – yet a majority of us here in Catalonia use Spanish in our everyday lives”.

Invited to join the Frankfurt party, de Azúa refused point blank. “No I did not want to go, absolutely not. To be used as some poster for the nationalists, and then be sent back to the ghetto! I can just imagine how unpleasant it would be in Frankfurt: the nationalists really are brutal.”

Strikingly different literary Barcelonas emerge from this quarrel. Comas remembers a city that, despite the dictatorship, was vibrant and outward-looking. “García Marquez and others came here and felt at home,” he recalls, “because we were a Latin city, but one that, unlike Madrid, was a window on to Europe.” Yet if de Azúa fears that these glory days are over and Barcelona’s cultural status is being destroyed by ethnocrats, to Isabel Martí the city’s past was nothing but a repression from which it is only now emerging.

As Catalan culture heads for its big moment in Germany, it will carry two irreconcilable versions of itself: the closing of the Catalan mind, and its triumphant opening up to the world.

The Frankfurt Book Fair runs from October 10-14

Copyright The Financial Times Limited 2007

Greenspanmania

L’ex-chairman de la Reserva Federal ha tret les seves memòries, sota el nom “The Age of Turbulence”. És un fenomen de gran magnitud als EUA, ja que tota la premsa va farcida de Greenspan. Sempre m’ha fet molta gràcia aquest home, i la veritat sigui dita, mai he pogut entendre les seves paraules, i menys entendre el seu significat. Quan es dedicava a predir el futur amb el seu llenguatge críptic, elevava el grau d’incertesa d’una forma considerable, sent molts pocs els que podien entendre el que podia arribar dir. Jo no estic en aquest grup, per suposat.
Aquest dissabte el vaig sentir per primera vegada. Era una entrevista que li feien des de la George Washington University. L’entrevista va durar una bossa de doritos y una cola. Atenent que menjo molt a poc a poc els doritos, ho podem traduir en 2 hores d’entrevista. La veritat és que em vaig quedar atònit davant la bellesa de les seves respostes, les seves prediccions i les seves bromes intel.ligents. Després de l’entrevista, com era d’esperar, l’auditori es va aixecar i va aplaudir, tal i com es mereixia.
La veritat, s’ha guanyat que li compri el seu llibre aquesta setmana. Visca!
Enganxo un tros de l’entrevista que li feia Newsweek, per anar fent boca.


That was clearly an important political event, by why was it the most important economic event of our lifetimes?
On one side of the Iron Curtain were essentially centrally planned collectivist societies based on the principle that collective activity is what produces wealth and therefore there are no individual rights to property. On the other side were capitalist societies built around the market system, with free trade and individual-property rights. The classic case was East Germany versus West Germany, which were two economies coming from the same history, culture and language ... The conventional wisdom was that East Germany's economy was three fourths the size of West Germany's, and that the Soviet Union, while having major shortfalls, was a formidable economic power. Then the Berlin wall came down, and the economic ruin behind the Iron Curtain was utterly unexpected and unimaginable. Central planning did not work in the Soviet Union. And the standard of living in East Germany was not 75 percent of West Germany, but somewhere between a third and 40 percent. The impact of that on the rest of the world was dramatic.

How, specifically?
The evidence of the power of the marketplace versus central planning, as exposed so demonstrably in Europe, led to an extraordinary rise in foreign direct investment in these countries. In China, for instance, foreign direct investment, which had been $4 billion in 1991, by 2006 was over $70 billion a year. Deng Xiaoping called the transformation "socialism with Chinese characteristics." What it was was creeping capitalism.

It's common to hear complaints from many quarters about China's rapid rise. Does it worry you?
I am not, as many people are, concerned about China becoming a threat militarily. In my book, I'm essentially forecasting that what happened to the communist parties of Europe is likely what will happen to the Chinese Communist Party ... They are going to be a formidable economic power, which I think is all to the good.

Va ser legítima l’elecció del President Bush?



Encara recordo fa 7 anys quan els mitjans de comunicació es feien ressó de la difícil situació en el recompte dels vots a les eleccions presidencials de l’any.

Intentaré explicar el perquè es va donar aquesta situació. Als Estats Units, en les eleccions presidencials, cada Estat se li asignen uns representants o delegats, en funció del pes demogràfic i sense menystenir l’equilibri territorial, que després passen a elegir el futur President del Estats Units d’Amèrica. El partit que guanya a cada estat, es queda amb la totalitat dels representants. És a dir, si el partit republicà guanya d’uns centenars de vot al segon partit més votat, segurament al partit demócrata, la totalitat dels representants seran pel partit republicà, encara que hagin anat a votar milions de votants. Si ho traduissin a Catalunya d’una forma grollera i inexacte, els 135 diputats del Parlament de Catalunya serien per CiU. És bo o dolent aquest sistema? No ho sé, per això hi ha els politòlegs. L’important es que hi ha una àmplia majoria que accepta les regles de joc, hi juga i accepta les consequències.

Un altre fet diferencial és el poder de decisió que té la Supreme Court. Aquest órgan es troba format per nou membres que vindria a ser un Tribunal Suprem i Constitucional d’Espanya. Els juristes no s’elegeixen cada x temps, sinó que poden arribar a estar molts anys, fins que decideixen deixar-ho o al morir. És el President dels EUA qui tria als juristes.

La situació denotant va ser a Florida al ser molt ajustada. Al ser un estat molt poblat, hi havia una gran quantitat de representants que anirien al partit demòcrata o al partit republicà. El partit demòcrata va impugnar diferents comptats (countys) dient que els recomptes no s’havien fet prou acurats. Els demòcrates van demanar el recompte en els comptats que els hi eren més favorables, dient que les màquines que van fer el recompte no funcionaven bé. Així es va decidir de fer el recompte de forma manual en alguns comptats mentre que en d’altres amb les màquines. Però, les paperetes dels col.legis electorals no són tan sencilles com nosaltres estem acostumats. Són com les del nostre Senat, però amb un elevat grau de complicació. Es pot donar el cas que en la papereta apareguin els vots als senadors, congressistes, governadors… i fins i tot els sheriffs de districte! Els forats a vegades són difícils de distinguir per l’ull humà i poden portar a confusió. És per això, que la Supreme Court va dictaminar, amb 7 dels 9 vots a favor, de que s’havia de fer a tot arreu per igual amb les màquines. Es podien canviar les màquines, però no pas el criteri de recompte a diferents comptats d’un estat! A Espanya els diaris d’una banda o altra, el titular seria que els jutges progressistes o conservadors fan president al qui més proper es troben. Però això no va passar als EUA. Jutges nomenats per Clinton van votar a favor de no extentre la diferència de recomptes, tot i que Al Gore havia demanat els recomptes. Una altra situació va ser que la Supreme Court va decidir no extendre el temps de recompte més enlla del que marca la llei. El resultat va ser molt ajustat en aquest cas. Va ser el que en diuen una split decision: 5 van votar a favor de no allargar la votació mentre que 4 van votar a favor d’extendre el període de recompte. A Espanya es pensaria que els 5 que van votar a favor de no extendre la votació eren republicans, mentre que els 4 eren demòcrates. No sé que va votar cada jutge en les eleccions presidencials, el que si puc dir és que els 4 jutges a favor d’extendre el període de recompte van ser elegits pels presidents George H.W. Bush (pare), Ford i els últims 2 per Clinton. És a dir, 2 jutges teòricament republicans van votar en contra dels interessos de Bush (actual president).

Aquí hi ha una llisó d’independència política del poder judicial, dedicant-se a fer la seva feina i deixant que cadascun dels seus membres expressin la seva lliure opinió (exactament el que li està passant al vocal del Consell General Poder Judicial Alfons Lòpez Tena). Algun dia entendrem que el nostre poder judicial no és una simple prolongació del poder legislatiu i executiu, i li donarem el valor que li pertoca. Mentrestant, el poder judicial americà pot prendre decisions legítimes i independents de gran magnitud, com donar la presidència del seu país a un o altre candidat.

Posem a ratlla els sociates (des de Boston també)

Fa dies que no escric al bloc per falta de temps. Ara sortirem a sopar i a viure la nit per Boston. Però abans, per agafar forces, que millor que posar a ratlla els socialistes, una de les activitats més divertides.
Com que no tinc ganes de pensar gaire, miro el bloc d'en Saldaña perquè sé que sempre m´ho passo bé comentant el seu bloc. Bé, jo diria que ja no és un bloc. L'últim comentari no només m'el va vetar, sinó que va vetar el seu propi article. Ara ha anat més lluny i ja no deixa fer comentaris. Quan fa aquestes coses, m'acaba donant la raó, i ara me la tornat a donar. No vol crítiques al seu bloc, no vol comentaris d'altres tendències. És la política de la secta roja, la que ensenya Montilla als seus militants i que en Saldaña segueix al peu de la lletra. Saldaña, tanca el bloc i escriu un diari personal que només puguis lleguir tú i puguis gaudir del món idíl·lic del PSC. No tinc cap inconvenient en regalar-te'l. Llibertat, llibertat...

Comentaré el seu article sota el títol "Nacionalisme puntual de Diada". És la tercera vegada que el llegeixo i encara no li he trobat el sentit. Referent al text, no sé encara per on agafar-lo. La secta roja ensenya als seus militants a què hi ha un partit nacionalista conservador anomenat CiU que vol fer la pinça amb el nacionalisme conservador espanyol anomenat PP, i que mentrestant va fent la puta i la ramoneta amb d'altres partits. Bravo! L'article està molt ben fet. La gestoria Montilla et donarà molt bona nota per fer el que ells volen: gestionar montillament.

És trist que vulguis parlar de la Diada Nacional de Catalunya i facis aquest article. Em fa molt de mal la veritat, no només el teu article, sino perquè en Saldaña no està sol, hi ha molta gent que pensa com ell. Això és el que veritablement ha de preocupar a tots els patriotes que estimem aquest país.

El que més m'agrada és la foto on surt en Saldaña amb la senyera. La senyera la va posar la JNC l'any passat, perquè la gent com en Saldaña, no tenen cap mena de mirament ni de respecte per un dia com aquest, i menys per la Diada. La poso, m'agrada. Em dona forces per tirar endavant, perquè t'adones del sentit d'una de les grans frases de Joan Fuster i que hem de mantenir ben viva: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres" .

Després de la declaració d'independència del 4 de juliol de 1776, les primeres colònies angleses van fer la primera constitució per unir els diferentes estats. Va ser la primera constitució dels EUA. Tot i que pot semblar antiga, bona part d'aquesta es mant amb el mateix esperit. El preàmbul, escrit a l'any 1787 està molt lluny del preàmbul del nostre Estatut o de la Constitució Espanyola.

Hem perdut el temps reformant el nostre Estatut i el perdrà Espanya modificant la seva C.E.; mai tindrà el mateix esperit que l'americana.

Poso el preàmbul perquè m'agrada llegir-lo i escriure'l tantes vegades com faci falta. Els altres, tenen els seus respectius vincles més avall.

We the People of the United States, in order to form a more perfect Union, establish justice, insure domestic tranquility, provide for the common defence, promote the general welfare, and secure the blessings of liberty to ourselves and our posterity, do ordain and establish this Constitution for the United States of America.

Estatut de Catalunya

Constitució espanyola

Sota el meu punt vista, el que van fer els nord-americans a l'any 1787 és bastant millor que el que hem fet al segle XX. Ens segueix quedant molt per aprendre...

Primer Post des de Boston

Avui consegueixo fer la meva primera aportacio des de l'altra banda de l'Atlantic amb algun que altra problema amb el teclat. L'aportacio es simple, extreta del diari Metro, pero molt significativa. Algun dia a Catalunya podrem fer aquest tipus de comentaris:

I sometimes take the Green Line from Lechmere to North Station (Boston) to catch my commuter rail train home from work. This past Friday, I waited with about 100 other people for a train for more than 15 minutes. I've experienced long wait times at Lechmere before, but this was by far the worst. Are there any plans to increase or at least better the service at Lechmere?

Graig Olson

Portsmouth, N.H.

La censura dels socialistes

Sento seguir sent monotemàtic, però m'ho posen massa fàcil.

L'altra dia vaig veure al blog del conciutadà Saldaña, i tenia un article sobre els socialistes navarresos. Un article prou correcte, però amb uns quants errors crec jo. Així que molt educadament vaig fer-li un comentari, precisant un parell de qüestions. Com que el meu cost d'oportunitat és bastant elevat i molt més si dedico el meu temps a un socialista, vaig fer un control C del meu anterior article amb el títol de "Socialistes patètics II", agafant l'últim paràgraf i vaig fer un control V en el lloc dels comentaris del seu article. Em vaig identificar i tot perfecte fins aquí.

La sorpresa ha sigut que... l'article del seu blog ha desaparescut! Jo mai he fet desaparèixer algun article meu al bloc, més que res perquè sempre estic segur del que escric. Perquè ho haurà fet? No ho sé, però no seria d'estranyar que atenent a la tònica socialista, la paraula censura sigui la que més s'adigui. No ha censurat el meu comentari, sinó el seu article sencer. Francament molt divertit tot, jo m'ho passo la mar de bé. El problema és quan penso l'enorme poder que tenen persones com aquesta en aquest país monosocialista, si ho pot fer amb un simple comentari al seu bloc, que estarà fent que els ciutadans d'aquest país no ens adonem des de l'enorma poder que té el seu partit.

P.D: El seu article original l'he pogut trobar en la web socialista de Cornellà

Socialistes patètics (II)

Sento ser tan monotemàtic, però es que els socialistes donen molt de joc.

Sota el meu punt de vista, el PSOE hauria de reflexionar sobre els conflictes territorials que s'han anat obrint dins les seves delegacions. A la Comunitat Valenciana estan destrossats, la federació Madrilenya del PSOE acaba de fer un congrés que ha nomenat una nova direcció que ha d’intentar unir les diferents famílies de sempre en aquesta comunitat, així com evitar que el PP guanyi tant de carrer com a les passades autonòmiques i municipals. Segueixen perden eleccions a Galícia, Catalunya, Illes Balears... però governen.

És a Navarra on s’ha obert la caixa dels trons. Per què els socialistes gallecs poden pactar amb un partit independentista com el BNG? Per què els socialistes poden pactar amb ERC a Catalunya? I amb el sobiranista Bloc a Ses Illes? Per què llavors no poden pactar amb la federació nacionalista basco-navarra Nafarroa Bai? Perquè fa mal a d’altres llocs d’Espanya. Perquè Ferraz no està preparada per un pacte amb les forces sobiranistes basques i navarres. Ferraz no entén les realitats nacionals de moltes nacions d’Espanya i regions. No les vol entendre perquè no vol que cap conflicte territorial destorbi la carrera a la Moncloa. Saben prou bé que a la problemàtica d’Euskadi han de passar de puntetes perquè no tenen projecte, mentre que el PP malauradament si que coneix perfectament el seu full de ruta. Mentrestant, estan destrossant la federació socialista navarressa, tant als seus militants com al candidat, portant a un escenari final prou conegut: convocatòria d’eleccions, enfonsament del socialisme navarrés, creixement de NaBai i una majoria absoluta de la marca blanca del PP.

Socialistes patètics

Estic molt emprenyat. Porto uns dies intentant escriure en el bloc però no em veig amb forces. Però suposo que ja no he pogut més i necessito desfogar-me. El mèrit se l'emporta en Joan Ferran, amb l'afirmació: “a Catalunya patim les conseqüències de la deixadesa de vuit anys de desert inversor dels Governs del PP amb l´ajuda i el silenci còmplice de Convergència i Unió”.
Tal afirmació qualsevol la pot desmuntar, tan sols es necessita una mínima memòria i haver fullejat algun que altre diari. Comencem:

• Inversió aeroportuària (1era notícia avui al Telenotícies de TV3 per falta d'espai): el pacte Majestic va portar la 3era pista a l'aeroport del Prat i l'actual construcció de la T-Sud que rebrà el nom de JPS, en honor a una persona que ha estat a la talla del país i ha permès la construcció d'aquesta terminal (JPS equival a Barcelona el que JFK és a New York). Durant el mandat socialista, no hi ha hagut cap obra important a l'aeroport.
• Inversió ferroviària (2ona notícia avui al Telenotícies de TV3 per substracció de cables i retards): el Partit Socialista ha portat el TGV a Barcelona? Mentida! Portar el TGV a Catalunya i a França ve dels pactes CiU-PP. Els socialistes tallen i tallaran les cintes, però quan la vagin a tallar, que recordin que van decidir fer abans el Madrid-Sevilla, quan es sabia de sobres que la línea BCN-Frontera Francesa era molt més important i rendible! En rodalies, segurament no es va fer prou, però es que ni abans ni ara! I això té part de culpa tant el PSC com el PSOE.
• Inversió viària (23era notícia avui al Telenotícies de TV3 degut al gran col·lapse de la A-7): sabeu perquè tenim la A-7? Gràcies al Banc Mundial. Sí, sí..al Banc Mundial. Durant el franquisme el BM condicionava l'ajuda econòmica a Espanya al desarrollismo a què es construïs un eix viari pel Mediterrani. Sense aquest eix, no hi hauria fons. Aquesta autopista no s'ha modificat, resta més o menys intacte amb algunes ampliacions. Ni uns ni els altres s'han dignat a fer res mai. Que han fet els socialistes en autopistes? Han rescatat peatges, noo.. va ser CiU a la Generalitat i també amb acords del PP. Algu em pot dir alguna obra important en matèria viària que s'hagi aprovat? Va, si us plau.
• Inversió portuària: perquè la Generalitat té les competències dels Ports de Catalunya? Qui va desviar el Llobregat? Qui va fer la ampliació del Port de Barcelona actual? Sense comentaris.
• ...

Patètic, molt patètic la veritat...

Normalitat nacional també a Cornellà

Com m'agrada passejar per Cornellà i veure els edificis oficials, com els jutjats recentment inagurats, amb les banderes que li pertoquen.

Posant les coses a lloc

Porto un temps sense escriure en el bloc. No posaré cap excusa perquè de totes les que he pensat, cap m'acaba de fer el pes. Estar d'exàmens, els primers dies de vacances... sempre va bé per sortir de la rutina del bloc. Però arriba un moment que és necessari tornar-hi de nou. Aprofitaré per fer servir el bloc per explicar la meva situació futura, ja que és molt divertit tafanejar la vida dels altres a través d'un bloc.

Per explicar-ho tot, ho faré amb desordre temporal, però hi dóna un sentit molt més lògic. A meitats de juny em van concedir una beca de la Fundació la Caixa per fer un máster. Li tenia moltes ganes, i encara no sé com ha sonat la flauta. Aquesta beca em permetrà cursar un máster de tractament de residus a la UAM, la Universidad Autónoma de Madrid. Així, estaré una llarga temporada visquent a la capital del país veí; des del gener fins a l'octubre. Més d'un ja ha dit que no ho aguantaré, però crec que un s'acaba acostumant a estar a l'estranger, tot i que sigui a Espanya.

Degut a què el màster no comença fins al gener i la substància que té la beca, em puc permetre marxar a l'estranger. No ho havia fet fins ara i seguia sent la meva assignatura pendent. Marxo fins al desembre a Boston haviam si m'impregno d'alguna cosa de profit d'aquell país, aixií com també solucionem l'assignatura pendent de cada setembre: l'anglès.

Faré servir aquest bloc per anar explicant el que em passa a l'altra vida de l'Atlàntic, així com també pels temes més interessants que passan al país.

CATALONIA IS NOT SPAIN (encara funciona el lema)


Que préconisez-vous pour le Kosovo dans la mesure où vous refusez l'indépendance proposée par le Plan Ahtisaari ?

Vladimir Putin: Nous sommes favorables au dialogue et à l'application de la loi internationale, qui prévoit le respect de l'intégrité territoriale des États. Si nous décidons de préférer à ce principe celui de l'autodétermination, il faut faire de même partout dans le monde, notamment en Ossétie du Sud, en Abkhazie et en Transnistrie. À l'ouest, cette solution déclenchera des séparatismes en Europe. Voyez l'Écosse, la Catalogne, le Pays Basque... Je ne pense pas que l'on doive humilier une nation européenne comme la Serbie en cherchant à la mettre à genoux. Il faut être patient, les possibilités de compromis n'ont pas été épuisées.

Le Figaro, 4 de juny del 2007

PREDICCIONS

Tinc ganes de fer unes quantes prediccions pel dia 27 de maig. És ara el moment de mullar-se i no esperar el mateix 27 després del recompte com fa tothom que s'omple la boca dient que això ja ho preveia però en realitat no en tenia ni idea. Jo tampoc en tinc ni idea, però em mullaré.

Començaré pel meu municipi:

A Cornellà l'escenari serà semblant: crec el PSOE perdrà la majoria absoluta amb un parell de regidors menys degut a una possible desmobilització del vot socialista, degut a tendències generals, no pas municipals. ICV pot rascar un regidor de més, degut al pas de vot socialista a ICV, sobretot fills de votant del PSOE que volen ser rebels. El PP es mantindrà a Cornellà degut al ser la força política que no s'ha arronsat al PSOE, quedarà immune al fenomen Ciutadans degut a la forta oposició i al clar perfil espanyolista de la seva candidata. ERC trobarà a faltar en Tardà i algú no digerirà el pacte amb en Montilla. Això implica un manteniment o fins i tot perdre un regidor. El votant d'ERC difícilment anirà a parar a CiU a Cornellà, degut a una política difícil de diferencia amb el PSC. CiU perdrà vots i recuperarà poc tant del PSC com d'ERC. L'escenari és el mateix que ERC, tots dos poden minvar els seus vots en caràcter absolut però el nº de vots del PSC marcarà el nombre de regidors a distribuir. Ciutadans només farà mal al PSC, perquè ja he comentat que el PP a Cornellà és bastant immune degut al perfil de la candidata. Li dono un regidor segur, de vots del PSC al 95%. La última crisi em té desorientat sobre la força de la seva irrupció. Fins fa una setmana, no descartava que Ciutadans superes a un partit nacionalista com CiU o ERC, però ara estic desconcertat.

Al meu col·legi electoral, la previsió és molt clara: Ciutadans superarà a CiU a totes les taules electorals. Si en alguna guanya CiU a Ciutadans, ja tindré un motiu de celebració.

A nivell general, si llancem prediccions gens fonamentades, no es recuperarà cap capital important, excepte Vilafranca que té alguna possibilitat. Caurà Vic, i tinc els meus dubtes a Tarragona, ja que pot haver certa desmobilització del votant del PSC que acabi donant la victòria a CiU. A la ciutat de Barcelona, no em creuré gaire les enquestes. Crec que els feus del PSC no aniran a votar massivament, i els feus convergents tampoc com l'1-N, però crec que farà un bon resultat i pot donar alguna sorpresa a l'Hereu. Tot i això, no serà alcalde perquè tot ja està cuinat.

A nivell general de país, CiU perdrà una elevada quantitat de regidors i d'alcaldies. Sense cap mena de dubte. Són les primeres eleccions municipals que CiU es presenta sense estar al Govern de la Generalitat i passarà molta factura tal i com ja ha estat sortint als mitjans últimament. ERC seguirà apostant per l'eix esquerra-dreta, per sobre l'eix nacional. Petites alcaldies cauran en mans del tripartit com a mosques. Caurà la diputació de Tarragona, la diputació de Girona...

Total, catarsi per CiU, sense cap mena de dubte. Sort que el dilluns aniré a la classe d'en Vicenç Navarro sobre l'Estat del Benestar a Catalunya i la meva ànima es purificarà.

Avui he tingut la sort d'arribar a una hora decent a casa per poder sopar amb la família a les 9 del vespre. Semblava una bona forma per descansar una estona i després a la nit seguir fent coses de profit. Però no, he hagut de sentir la declaració política que m'ha fet treure el que tenia a la boca literalment. Avui ha sigut el sr. Portabella i s'ha quedat ben ample. La declaració política no té pèrdua:

Entre les premisses que l’alcaldable d’ERC ha destacat es troba l’establiment “d’un pacte amb les empreses ubicades a Barcelona perquè els treballadors i les treballadores puguin plegar a les 5 de la tarda”. Una de les altres propostes que ha afegit Portabella ha estat concentrar els torns de treball en períodes de 6 hores, “que augmenten clarament la productivitat”. En aquest sentit, Portabella també ha afegit que “divulgarem la pràctica de fer reunions en les hores centrals de l’horari laboral evitant les reunions que es fan d’hora i massa tard”.

Tal afirmació hauria de fer que el sr. Portabella es retractés demà al matí o bé abandonés la seva cursa a l'alcaldia de Barcelona. Una persona de la seva talla política no pot fer aquest tipus de declaracions a una societat que només espera viure de la renda pública.

El sr. Portabella li haurem d'explicar un parell de coses:

Espanya és una regió tan dinàmica econòmicament com la zona Fòrum actualment. Per ser productius necessitem tenir una elevada tassa d'activitat, x hores de treball i una productivitat. La nostra tassa de productivitat està a anys llum dels nous mercats emergents i a una bona distància dels EUA. La nostra tassa d'activitat màxima és del 65%, mentre que la mínima als EUA és del 85%. Treballem 211 hores menys a la UE que als EUA (ja no parlo d'Espanya) i seguim sent menys productius que la resta d'Europa. De veritat creu el sr. Portabella que això ajudarà a augmentar la productivitat i de retruc el nostre dinamisme?

Aquest tipus d'afirmacions tan sols poden venir de persones que s'han passat mitja vida visquent del que queia de l'Administració. Que si ara una beca per estudiar no sé qué, que si ara regidor, que si ara estem al Zoo... Si us plau, retractis per la resta de persones d'aquest país que no vivim del Pare Estat!

Gran vida

Això de no tenir classe a primera hora del matí crec que és una de les coses més positives que et pot passar en el dia a dia. Arribar a la universitat tranquil·lament, fent un repàs de la premsa amb l'Avui, la Vanguardia, Cinco Días i Wall Street Journal (versió espanyola) acompanyat d'un cafè americà amb tot el temps del món, és un dels grans plaers de la vida d'universitari. Seguir amb l'e-noticies i el Singular em reafirma en aquest tipus de vida. Estar una estona fent una pràctica, veure com obren els mercats financers, després anirem a fer simulacions d'empresa haviam que explica el professor, passarem a veure que explica de nou el sr. Portabella, dinarem tranquil·lament, tornarem a classe a escoltar un bon grapat de mentides a Economia del Sector Públic, farem un treball en grup pendent de fa dies... Aquest és un dels grans plaers del què s'ha convertit la meva vida en la última setmana i que s'acabarà aquest juny. Espero poder-la aprofitar al màxim, i què millor que enganxar uns paràgrafs de paraules ben escrites i que t'omplen:

No Votaré Socialista

[...]En Catalunya la mayoría de ciudadanos está gobernada por alcaldes socialistas y vive en provincias con diputaciones socialistas. El presidente de la Generalitat es socialista y, a pesar de que el govern está formado por un tripartito, la mayor parte de sus miembros son socialistas. El presidente Zapatero es socialista, todos los miembros de su gabinete son socialistas y la mayoría del congreso de los diputados es socialista. Esta gran concentración de poder hace que alrededor del 95% de los presupuestos públicos que afectan a los ciudadanos de Catalunya estén en manos de un solo partido: el socialista.

Si el partido socialista fuera una empresa, su cuota de mercado sería tan grande que el tribunal de defensa de la competencia lo obligaría a dividirse o a traspasar una parte de su enorme poder. El estado parte del supuesto correcto que una empresa que monopoliza el mercado tiende a abusar su situación privilegiada. Curiosamente, las leyes antimonopolio que protegen a los consumidores de los abusos empresariales no se aplican a los partidos políticos para proteger a los votantes y permiten la existencia de monopolios de poder como los que vivimos en Catalunya [...].
Xavier Sala i Martin

CRISIS A CONVERGÈNCIA

Un dels episodis més sonats de la política catalana els ha protagonitzat Jordi Pujol amb el seu seguit de declaracions dels últims dies. Pujol, que tal com se l'hi ha demanat està acabant les seves memòries, treurà a la llum les grans ombres que fins ara només ha insinuat. La recent entrevista de Pujol a la revista l'Avenç diu que ell tenia pensat tornar-se a presentar però Artur Mas i la seva colla d'amics el van apartar. Van fer la jugada de semblar que en Pujol estava ja cansat, que no podia continuar i un seguit de personatges van col·locar Artur Mas al capdavant del partit per treure'n el màxim profit. A més, Pujol ha continuat en el seu seguit de declaracions dient que els 23 anys de pujolisme no van servir per res, que la seva política del peix al cove que tant va defensar, s'ha adonat que no ha servit de res.

Pujol, fruit d'aquestes tensions amb la direcció actual del partit, no ha anat a l'última executiva del partit del passat dilluns i algun dels seus seguidors més fidels també s'hi han negat. Artur Mas ha sortit del pas dient que aquestes declaracions no estan prou reflexionades i ha enviat a l'Oriol Pujol ha calmar els ànims del seu pare. Segons Artur Mas, no hi ha cap tipus de crisis en el partit i ho considera una sobrevaloració per part de la premsa.

"Al PSC han llançat Maragall per la finestra"

Jordi Pujol, 29 d'abril del 2007

Un any de bloc: inici i final amb França

Quan fa una data assenyalada que tens un bloc, és costum anunciar-ho de forma especial. No sóc un gran amant de fer balanç en públic de moltes coses meves, així que aquest bloc no serà una excepció. La forma de fer balanç serà la de mostrar que vaig escriure fa un any, el meu primer article, i que per casualitat avui es troba, en certa manera, en l'actualitat.

MESURES NECESSÀRIES

Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini. Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.

Em sento orgullós del que vaig escriure, perquè crec que encara té més validesa que avui. En aquell moment, no hagués dubtat en votar a Villepin, tot i ser de la UMP. Avui, per suposat no hagués votat a la UMP de Sarkozy. Villepin és una persona que en el seu moment va minimitzar la gran màquina burocràtica gala. No ho va aconseguir. La mateixa dreta (per suposat l'esquerra desconcertada també) se li van tirar al damunt. Va fer molt ben fet, però la factura és la que és.

França avui segueix igual. Sarkozy ha fet una campanya esplèndida des de tots els punts de vista. Per molt que els mitjans de comunicació ens vulguin vendre aquest fenomen de la Zapatera, Ségolène ha fracassat. Ho dic ara, sense haver arribat encara a la segona volta. Fa 5 anys, la idea electoral que semblava que tenia tothom era la de triar entre un assasí i un lladre. Va guanyar el lladre com molts ens van voler fer creure. Però el fracàs de Ségolène és en majúscules. La UMP ha estat 10 anys al poder de la Republica de la mà d'en Chirac, i després de l'anada i vinguda pública i privada de ganivets a la UMP (Villepin, Sarkozy, Raffarin, Chirac...), Ségolène ha quedat en segona posició, a certa distància d'en Sarkozy. Que s'ho faci mirar després d'aquests 5 anys perduts per França amb enfrontaments entre el poder polític i social, perquè no ha guanyat aquestes eleccions. Serà molt divertit veure com tracta la premsa el resultat d'avui, magnificant el resultat de Royal sense dubtes.

Després d'haver escoltat els dos grans discursos dels diferents candidats durant el recompte, em quedo amb el de Bayrou (queda fora Ségolène perquè no arriba a discurs el que ha dit). Sarkozy l'ha bipolaritzat clarament entre dreta i esquerra de cara a la segona volta per buscar el seu vot, molt legítim. Bayrou ha fet un gran discurs tot i haver quedat fora de la cursa de la segona volta.

La idea amb la que vull acabar aquest article, és la mateixa amb la que vaig acabar far un any. Amb el permís del mestre Bayrou, li agafo la frase d'aquesta nit:

"A partir de ce soir, la politique française va changer et elle ne sera plus jamais comme avant. Il y a enfin un centre en France"


Fa un any deia que tan de bo hi hagués un Villepin a la Moncloa, que pogués dur uns canvis al país. Per mí també segueix vigent ara, però també vull seguir somiant. Tan de bo el país veí inicies el camí per deixar aquest bipartidisme ranci i es posesin a treballar de valent. Està demostrat que la forma d'espavilar és a base de garrotades. Per tant, la forma d'espavilar Espanya és diu François Bayrou.

La protecció del medi ambient mai ha d'aturar el progrés d'una societat, és el progrés qui el protegirà millor

Jordi Rosell

10 d'abril del 2007