Madrid

He acabat l’estada a Madrid. M’ha servit de moltes coses l’estada a la capital veïna, però avui toca parlar nacionalment. Són moltes les anècdotes; les converses sobrevingudes, buscades o escoltades; les sensacions… No acabaria mai si les hagués de descriure aquí, perquè han sigut moltes. Es queden per mí, no tinc perquè compartir-les amb tothom, perquè formen part de mi i dels meus coneixements adquirits durant aquest any.

La conclusió a tot, és molt senzilla. Pot resultar trivial per a qui em coneixen, però no sóc capaç d’anar més enllà. Jo no sóc espanyol. Aquesta és més forta que mai en mi, i serà aquesta experiència la que marcarà en bona part el meu pensament al llarg de la meva vida. Haver après com pensa un espanyol, perquè actua d’una forma i no d’una altra, com busquen anar contra un català, quins són els seus arguments… han de servir per edificarme la línea de pensament a ple segle XXI sobre la qüestió nacional catalana.

Els espanyols volen projectar la seva nació a tot el seu territori per intentar conquerir mentalment a les minories que existim a altres punts de la península. Aquest missatge és el que es troba arrelat en la ment de la majoria dels espanyols, que no poden entendre la diferència catalana.

Un català no serà espanyol. Tots podem intentar ser-ho o ens hi podem assemblar més o menys, però estem impregnats d’un pensament i un saber fer que no pot comulgar amb el seu ideari. Per molt que intentem teixir ponts entre nosaltres, sempre tindrem algun nexe de desunió amb els espanyols. La majoria dels espanyols ens tenen odi, que el profesaran en major o en menor intensitat, l’amagaran més o menys, però el tenen. Per contra, els catalans no tots el tenim, a menys que per circumstàncies els atacs contra nosaltres sobrepassin els límits establerts.

La maquinària de la que disposen és molt més gran que la nostra. L’estant fent servir, així com nosaltres també per defensant-se dels seus atacs i buscant el nostre espai. Com més la facin servir, més forts serem nosaltres. Aquí hi ha la gran diferència que els espanyols no poden arribar a entendre. No han pogut durant el segle XX amb una guerra i dues dictadures que han ocupat mig segle contra el nostre país. Però el temps comença a jugar a la seva contra. El seu Estat post-dictatorial comença a fer fallida. Aquest Estat no estava pensat per estar a la UE, amb una pèrdua de la política monetària i comercial a favor d’Europa, la pèrdua de la força militar a favor de la OTAN i una globalització que treballa dia a dia perquè el tancament en banda d’Espanya al món no sigui possible. Les properes dècades jugaran a favor de Catalunya si continuem en la mateixa línea. Ho estem fent bé. No hem de perdre l’esperança perquè el partit final s’apropa, i tenim les de guanyar. Espanya es va debilitant. Ella n’és conscient, però moltes vegades nosaltres no som capaços d’adonant-se. Seria bo que ho tinguessim present per marcar el nostre full de ruta, no pas per celebrar victòries de batalles.

A recodar per marcar les nostres línies: els espanyols volen acabar amb nosaltres. Faran servir el que estigui al seu abast, però la nostra arma no l’hem de perdre mai: No som com ells ni ells com nosaltres, així com no ho volem ser. La nostra és que som i serem nosaltres mateixos davant el món ben aviat.

Final d'una etapa

Aquest cap de setmana ha acabat l'etapa a la capital veïna. Ja he presentat el projecte de final de máster. Durant aquest temps m'han passat moltes coses. De millors, de pitjors...però sempre el balanç és positiu i m'enporto molt. La nova etapa és a Barcelona, però no sé dir per quant de temps. El proper post serà que és el que crec que hem de fer els catalans davant d'Espanya després d'haver viscut a les Espanyes.

Esmena a la totalitat

És una de les poques bones notícies polítiques dels últims dies. Francament, he de felicitar a qui ha orquestrat aquesta maniobra. Els motius:

• CiU és molt més àgil que el Govern central: tampoc no és res nou, però denota que el Govern central no té marge de maniobra davant l'agreujament de la crisis. L'esmena ataca als PGE de forma que els deixa d'obsolets per als moments actuals. No només a nivell argumental és bona la maniobra, sinó que s'adequa perfectament a la realitat.
• Sentit d'Estat: s'aconsegueix deslligar de la votació el finançament autònomic. La clau per votar els PGE serà la visió econòmica, i no la possible causa catalana com s'estava venent. Amb aquest punt, només queda el BNG donant suport als Pressupostos. Tant és així, que el PNB té un argument diferent ara, ja no són les qüestions territorials, és aquesta maleïda crisis econòmica que els pot ajudar a lluitar contra el PSE.
• Desengreixament de l'Administració Central: "Ha aumentado la confusión entre las funciones y competencias de diversos ministerios, se han creado ministerios-pantalla, han aumentado las duplicidades de operatoria de la Administración Central con las administraciones de las Comunidades Autónomas. Para hacer frente a la crisis necesitamos una Administración Central del Estado más ágil y eficaz, su estructura debe simplificarse y debe clarificar sus prioridades." M'agrada aquest punt de la moció, m'agrada.

Espero que els PGE siguin tombats. I ho dic constructivament. Com sempre.

El silenci dels petits inversors

Avui he entrat a l'aula d'ordinadors de la UPF i per primera vegada de 9 persones que hi havia a l'aula, n'hi havia 3 que miraven els mercats bursàtils! Aquest fet no tindria transcendència si alguna vegada n'hagués vist més d'un, fins i tot amb l'aula plena. Però mai ha passat.

Amb aquest fet vull posar sobre la taula el fet que tothom calla amb les pèrdues bursàtils. Sempre cada dia he tingut amb algú o altre converses de Borsa comentant la jugada. Fa 2 setmanes que no en parlo quasi bé. Segueixo sortint al carrer, relacionant-me amb molta gent...però ningú en parla! Doncs jo sí que en vull parlar, perquè sé que sempre acabarà sortint aquella pregunta: I tú, hi has perdut molt? Quines accions tens?

La pregunta la puc respondre al bloc per a tots. Estic net. Ho vaig dir en el meu post de Second Black Monday i ho torno a repetir. L'enganxada ha sigut residual, amb una petita part del meu mins patrimoni en accions de participades de la Caixa (haig de mantenir el corporativisme). El 90% del meu restant patrimoni està en dipòsits o en comptes corrents. No sé si destinats a finançar compra de paquets d'hipoteques (amb alguna d'aquestes que diuen q fan pudor), el crèdit de Martinsa o la línea de crèdit de la botiga de sota casa. No m'importa, perquè cada nit segueixo dormint tranquil. ZP m'ha garantit més que de llarg els meus diners.

Ara arriba el consell:

1. Si t'ha enganxat el toro: La primera part de la teràpia: "reconeix que has perdut. No passa res, no estàs sol. Veus, en aquesta sala, tens persones que estan en la mateixa situació, així com molta gent que no ho reconeix al carrer". Si no necessites els diners, no venguis, total...potser la setmana que ve s'animen els mercats, o d'aquí 2 o 3 anys recuperes la inversió.
2. Si no t'ha enganxat el toro: jo esperaré. Els mercats han d'acabar de purgar els seus mals, encara que veiem fortes pujades la setmana vinent. Molts saben que m'agrada la marxa bursàtil, però els meus nervis tenen un límit, així que no entraré. Esperem una miqueta haviam com serà aquesta purga. Ja comunicaré els meus moviments.

Escàndol del finançament

Avui surten dades filtrades de les negociacions del finançament català per CiU. Quan sentim un augment de 10.000 milions d'euros més en 3 anys, semblen molts diners. Però, si es miren detingudament, no són tants.
La Generalitat té un pressupost d'ingressos en 32.500 milions d'euros. Si aquest pressupost li sumem una inflació prevista del 3,75%. 3,25% i 3% pels següents tres anys, obtenim un diferencial de 7.000 milions d'euros. Si burdament ho restem als 10.000 milions d'euros, ens dóna que l'augment del finançament és de 3.000 milions d'euros en tres anys. Si ho passem a un any, tenim que l'augment és de 1.000 milions d'euros a l'any.
Segons les dades de l'Estat, en el flux monetari el dèficit va ser del 15.000 milions d'euros l'any passat. Amb aquestes dades a la mà, només solucionarem el 6,6% del nostre dèficit fiscal!!
Estic cansat de llegir sobre la negociació del finançament i que donin la sensació de què estan fent una gran proesa. No estan fent res, la xifra és totalment ridícula. Sortir a negociar amb aquesta xifra és d'escàndol, quan la xifra inicial haurien de ser els 15.000 milions d'euros. Sembla que encara no hem après com funcionen les tisores a Madrid.

Mentides de reducció de la contaminació

Ja sé que sóc poc original en els títols, però al ritme que vaig, hauré de començar a innovar perquè m'ho posen difícil.
El recent estudi del Barcelona Supercomputing Center diu que entre el primer semestre del 2007 i el del 2008, s'ha donat una reducció de la contaminació entre el 3 i 7% en el millor dels casos. S'atribueix a aquesta reducció a la limitació de la velocitat als 80 km/h!!
Això no és més que una burda simplificació de la realitat, on els estudiosos només han tingut en compte aquesta variable per treure les seves conclusions. Em pregunto si:

• la variació del preu del petroli el primer semestre del 2007 (mitjana de 80 $/barril) amb la del primer semestre del 2008 (mitjana de 120 $/barril) ha tingut alguna cosa a veure. Estaria bé preguntar-se si un augment del 50% del preu del petroli en un any porta a algun tipus de reducció del combustible gastat.
• passar d'un semestre del 2007 on l'economia espanyola és "inbatible" a un primer semestre del 2008 on l'economia espanyola "se ralentiza" té alguna cosa a veure.

Podria posar més factors, però podrien ser qüestionats. Aquests dos, tenen prou força per si sols com per dir que l'estudi és totalment inconsistent. Mentrestant, se m'ha ocurregut un nou títol al post: It´s the gas price, stupid!!

Mentides nuclears

Avui El País em regala una fantástica entrevista a la superministra, que entre d'altre competències, té les de medi ambient. La pregunta clau és la següent.

¿Hay que alargar la vida útil de las centrales nucleares?

R. Ése es un tema en el que no cabe más debate: el presidente del Gobierno ha dicho clarísimamente cuál es la postura de este Gobierno con respecto a las nucleares, para que ya la gente tampoco intente distorsionar determinadas informaciones (repasar declaracions de Miguel Sebastián titular d'Indústria al Congrés el 28/07/2008, on demana a les forces polítiques una apertura al debat). Quiero señalar un dato positivo: en 2007 por primera vez la producción eléctrica de energías renovables en España ha superado en dos puntos a la energía nuclear (Clar, quan bufa vent, fa sol i hi ha aigua a desembassar, i tens un parell de centrals aturades per averia o recàrrega de combustible ho pots aconseguir. És bon marketing aquesta declaració de la ministra!). Eso nos confirma que vamos por buen camino y que nuestra apuesta es por las renovables. Y en el tema de las nucleares, el uranio también es un bien escaso que no es renovable (Informe Agència Internacional de l'Energia i l'OCDE donen 150 anys de reserves d'urani al ritme d'explotació actual. Algú hauria de revisar el terme "bé escàs"). Hay una tendencia a no clasificar la energía nuclear como una energía que también tiene sus limitaciones por los propios elementos o los inputs de producción. No sólo el petróleo se puede acabar, el uranio también se puede acabar (Tot es pot acabar, però s'ha de ser més conseqüent entre el binomi temps-desenvalop. D'aquí 100 anys no farem servir Urani, tindrem la fusió). Aquí hemos pasado la primera fase en energías renovables, tenemos una tecnología muy buena y yo creo que nos queda dar el gran paso en alguna de ellas, el gran salto de evolución y de innovación tecnológica en la fotovoltaica ("Estamos trabajando en ello").

Els diners al 0.1%

Molta gent m'ha preguntat que vol dir això de què els bons s'enfonsin. Intentaré explicar-ho d'una forma més amena.

Imaginem que tenim 1.000 € en un fons d'inversió del nostre banc de tota la vida. Cada any ens ha donat una rendibilitat del 5% de mitjana. Ara, arran dels esdeveniments d'aquesta setmana, el director de l'oficina juntament amb l'inestabilitat bursàtil, fa que retirem els nostres diners d'aquest fons d'inversió, ja no ens els creiem. Li diem al director de la oficina que ens vengui la participació del fons i ens doni bons de l'Estat, perquè nosaltres fem el supòsit que cobrarem segur. Com que volem els diners d'aquí tres mesos, agafem bons que vencin en 3 mesos, per poder comprar els regals de Nadal. Comprem els bons a 3 mesos al 0,1%. Per què el 0.1%? Per què ha baixat tant? Doncs perquè el número de bons són limitats i com que tothom vol bons, el seu "preu" no para de baixar, fins arribar a la quota ínfima del 0,1%.

Quan arriba Nadal, ens donen els interessos. Així, els interesos són el 0.1% de 1000 €, que són un 1 €, però com que aquest 0.1% fa referència a 1 any, per passar-ho a 3 mesos ho dividim entre 4 (12 mesos a l'any entre 3 mesos). Així passem a cobrar 0,25 cèntims pels nostres 1.000 € en aquests 3 mesos. Bé, després ve Hisenda i ens treu un 18%, deixant-se 0,18 € nets.

Això és el que està passant a Estats Units. Els nord-americans prefereixen guanyar 0,25 € bruts segurs, que no pas qualsevol altre tipus d'inversió que no els deixi dormir en aquestes nits de tempesta.

On estan segurs els diners?

La resposta és senzilla: a sota les rajoles de casa. El primer que es pensi que els seus diners estan més segurs al BBVA, la Caixa o al Santander que a la caixa de Manlleu o de Tarragona, s'equivoca.
En aquesta crisis, totes les entitats tenen una probabilitat semblant de trobar un forat en els seus balanços. Ja sé que és una afirmació falsa, però resumeix molt bé la sensació de pànic que es pot generar.
El forat és tan gran i ningú sap on està que els diners surten de les empreses. Surten amb baixades del 30% de Morgan Stanley y de Goldman Sachs del 18%. Els diners surten d'aquí, i també del deute de les empreses. Ningú v0l deute de les empreses perquè ningú es refia de les empreses. Llavors, on van els diners?
Els diners van a l'Estat: als bons i obligacions. Els bons del tresor d'Estats Units a 3 mesos han passat en tres dies d'una rendibilitat del 1,5% al 0,2%. Això vol dir que tothom s'està pegant per posar els diners en lloc"segur", encara que el rendiment sigui ínfim.
És segur posar els diners en deute de l'Estat? La resposta és SÍ, però sempre i quan l'Estat no comenci a fer rescats a dojo, perquè llavors si que es podria començar a qüestionar la solvència dels Estats. Mentrestant, el millor per tots és mantenir els diners en els comptes bancaris, i el millor per cadascún de nosaltres, sempre serà posar-los sota la catifa o les rajoles de casa.

Zapatero? Who is Zapatero?

Els diaris van plens de què hi ha un rumor que el candidat McCain no coneix al president Zapatero. Crec que no té cap motiu per conèixe'l, espero que segueixi dedicant el seu temps a coses més importants. Poques coses té a aprendre, així que de moment que es mantingui lluny. God Bless USA

Left-wings newspapers in Spain start to spread the rummor that John McCain doesn´t know who is the Spanish president. If you are like John McCain, you´re so smart! You´re doing a good job; don´t waste your time!

Engrunes

Avui és el segon dia que estic sense les Engrunes del Joan Oliver. Fer el ritual d'obrir l'ordinador, anar a la pàgina de l'Avui i moltes vegades sense llegir la portada anar directe a les Engrunes, ha passat a la història. A tot un s'hi acostumo, però els primes dies costa. Sempre ens quedaran les últimes Engrunes d'un 11 de setembre.

Ahir
Avui fa 284 anys que vam deixar de ser un poble normal, un poble que es governava per les seves lleis, que utilitzava la seva llengua i que administrava la seva hisenda. El genocidi del 1714 ens va imposar lleis forasteres i llengua forastera i va tractar la nostra hisenda com a botí de guerra. Per si amb tot això no n'hi hagués prou, van anorrear la capital del país i fins i tot ens van prohibir fer volar estels, com segles més tard ho prohibirien els talibans a l'Afganistan. Durant 284 anys han intentar esborrar tot rastre de les nostres lleis, la nostra llengua i la nostra hisenda. Però no se n'han sortit. Les hem vist de tots colors, ens les han fetes passar magres, però hem superat les situacions més adverses. Els que ja tenim una edat recordem els temps de la barbàrie i sabem que només hem sobreviscut gràcies a la tossuderia d'un poble que s'ha negat a deixar de ser-ho.

Avui
No hi ha des del 1714 cap període en què haguem estat tan bé com els darrers trenta anys. Hem recuperat una petita part de les nostres lleis, hem oficialitzat l'ús del català i l'hem convertit en la llengua de l'ensenyament. Hem recuperat un nivell significatiu d'autogovern i administrem una part de la nostra hisenda. L'espoli fiscal segueix sent aclaparador, l'espanyol segueix sent la llengua dominant, seguim governats per Constitucions foranes, però mai no havíem estat menys malament. Sobre el paper. I és que la recuperació d'un cert poder ha anat acompanyat de l'abandó de la lluita diària per la supervivència col·lectiva, hem acabat creient-nos que tot estava fet, i hem acabat deixant que governin el país els que no creuen en el país, els que no creuen que el nostre hauria de ser un país normal, com ho era fins fa 284 anys.

Demà
Sembla que el país se'ns mor a les mans. Però pitjor era el panorama el 1714 o el 1939 i ens en vam sortir. Ens en vam sortir perquè ens en volíem sortir i ara només cal que tinguem la mateixa voluntat de mantenir la llengua, de defensar la hisenda. Només cal que sapiguem que encara no som un país normal, i que ho volem ser i que ho podem ser. Només cal que lluitem cada dia per no deixar de ser el que som. Des del diari, o des d'on sigui. Bona Diada i fins sempre.

Diada Nacional

Feia 2 anys que esperava poder passar una Diada al meu país. Com sol passar, les il·lusions sempre superen la realitat, i a Cornellà, va passar. Un dels molts actes als que assisteixo, és l’ofrena floral que es fa a Cornellà. Avui em detindré a fer uns comentaris.
El primer és la memòria. La memòria a l’acció de fa 2 anys de plantarnos a la plaça amb una senyera demanant al sr. Alcalde si la podiem posar, ja que l’Ajuntament ni s’havia plantejat posar-la. Sembla que després de situacions incòmodes, els socialistes n’aprenen. Aquest any hi havia la senyera. Tot un detall finalment.
El segon és el lleig. Vaig sentir una frase que volia creure que no havia sentit. “Con lo bien que estaríamos en el camping, vaya paripé hay que hacer”. Publicar aquest post és ser políticament incorrecte, però aquesta situació s’ha de començar a canviar. El problema rau en relacionar fer l’ofrena floral amb rebre la subvenció per part de l’Ajuntament . Moltes de les associacions van a fer el paperot davant de l’Alcalde, el Consistori i el poble de Cornellà. Tots els que fan servir el discurs de la unitat, la integració i la no reivindicació nacional, no són més que sangoneres que dilueixen l’esperit de la festa.
L’11 de setembre es conmemora la derrota del poble de Catalunya davant d’Espanya. I es recorda als catalans que van morir davant d’Espanya i a la pèrdua de llibertats que va patir Catalunya per part dels espanyols. Què fan els socialistes fent l’ofrena? I el PP? I les associacions que els seus membres volen anar al càmping? Deixem de fer el paperot, i si el proper any som 3 fent l’ofrena, en serem 3, però 3 persones que honorarem la llibertat del poble de Catalunya.

Incidència al TGV

Aquest divendres, quan tornava de Madrid amb el TGV, vaig patir una incidència. Quan faltaven 400 metres per entrar a Sants, va caure la tensió i la catenària es va quedar sense corrent. Tren parat al túnel. Faltaven 4 minuts per arribar. Doncs quan passaven 5 minuts de la parada (moltes vegades el tren es queda a l'entrada de l'estació uns minuts), van informar de la incidència. En aquell moment, el primer que et ve al cap és que viatjar amb Renfe i l'electricitat facilitada per Endesa, no és la millor combinació. El comportament de la majoria dels passatgers va deixar molt de dessitjar. La gent es va posar nerviosa, va començar a moures amunt i avall, a dir coses absurdes... El meu únic desig era passar el temps mínim perquè em tornessin els diners del bitllet. He tingut sort perquè vem estar una hora. Anava al primer vagó i vaig poder seguir totes les mesures que anava prenent tot el personal. La gent va començar a cridar al personal del tren als 15 minuts de parar: que si feia molta calor, que si no informaven, que si podien anar caminant per les vies... El maquinista va fugir de les converses inútils i ens va preguntar a una noia i a mi si obria les portes. Li vaig dir si no hi havia problemes de seguretat que aniria bé per tranquil·litzar als viatgers. Maleïda llengua tinc, perquè en 10 minuts teniem un passatger que va començar a correr lluny del tren per les vies. Aquest comportament és irresponsable, ja que pot tornar la tensió i els trens tornin a funcionar, que vingui una locomotora dièsel a moure el tren fins a l'estació o qualsevol altra situació. Al cap de 10 minuts teniem el personal de seguretat de Sants buscant aquest senyor pel túnel.

Els crits dels passatgers del tren van començar a ser desmesurats cap al personal. Francament, els passatgers no mereixien anar al tren. Renfe es va comportar exemplarment i se'ls ha de felicitar. Nosaltres ciutadans, necessitem dosis de bona ciutadania davant situacions com aquestes (ah!, això no vol dir fer el temari de l'assignatura proposada). En conclusió, jo content amb l'import del meu bitllet retornat

Oda a Espanya

Avui per casualitat he trobat una nova versió de l'Oda a Espanya que tenia guardada entre el munt de coses que acostumo a tenir. La torno a posar, ja que crec que és un previ de la meva experiència i del que he après aquest any a Madrid:

Escolta Espanya,
Ja no vull que m'escoltis,
ja no tinc res a dir-te, ja m'has deixat sense avions,
sense trens i sense llum.

També sense classe política,
s'ha venut tota sencera i per parts a tú
Escolta Espanya, ja no vull entendrem amb tú ni que m'entenguis,
ni fer pedagogia ni molt menys que me la facis.

El peix al cove ha mort,
el pujolisme ha mort perquè ja no queden més peixos al cove.
Espanya és el meu interruptor que no funciona,
el meu tren que arriba amb retard
el meu aeroport de butxaca.

Espanya és la meva nacio feta província.
Ja no vull que m'escoltis Espanya.
Vull que em deixis en pau d'una vegada.
Bon viatge Espanya

Hillary for VP!

Encara no s'ha fet el discurs de la sra. Clinton ni s'ha votat al candidat demòcrata, així que jo des d'aquí animo a la Hillary perquè formi tàndem amb l'Obama. Per què? Ben senzill. Els dos passats candidats a vicepresidents demòcrates no són benvinguts al seu propi partit. Edwards, el passat candidat a VP, fa dues setmanes va declarar que havia posat les banyes a la seva dona y l'anterior candidat a VP, en Lieberman, s'espera que demani el vot per John Mc Cain a la convenció republicana. Què faria la Hillary de candidata a VP? No em vull quedar amb la incògnita...

Curiositats

Avui m'han deleïtat amb una fantástica traducció de pa amb tomàquet, o bé amb un intent d'escriure-ho en català. Molt interessant.

pam am'tumaca

Incident secundari

Els mitjans estan començant a tractar els incidents en les centrals nuclears d'una forma totalment desproporcionada. L'incendi d'aquest diumenge, tot i la seva espectacularitat, no és més que un incendi que es pot produir en qualsevol altre tipus d'instal·lació no nuclear. En la següent imatge es pot veure com l'incident es produeix fora del reactor.

Això no suposo cap tipus de perill per a la central. Bé, potser si hagués estat cremant hores i hores de forma descontrolada, podia haver portat problemes al circuit secundari, i amb més hores i hores, potser hagués arribat al circuit primari.

El públic no té perquè saber quan un accident és important o no, però els mitjans haurien de ser més selectius al donar cert dramatisme a simples incidents de funcionament. Això només fa que posar pal a les rodes a la segona onada de nuclearització que necessitarà Catalunya i Espanya.

Volia aprofitar l'avinentesa per respondre com funciona el món nuclear a Espanya de forma bastant resumida a partir de l'exemple d'Ascó.

La societat a través del govern de torn treu a concurs l'explotació d'una central nuclear. Municipis, CCAA, l'Estat... tots fan comissions bilaterals, interministerials, interdepartamentals per decidir un munt de coses...i al final l'Estat dóna a una empresa privada la central nuclear (en els temps de Paco tot era més directe). És a dir, Moncloa dóna una concessió a Iberdrola-Endesa perquè construeixin i explotin Ascó. Aquesta concessió té data límit al 2012, perquè és quan es creia que la central arribaria al final del seu període de vida útil. Ara, el debat és si es pot allargar aquest temps en les mesures de seguretat suficients.

Mentre dura el funcionament d'Ascó, perquè Iberdrola-Endesa no facin malifetes, apareix la figura del Consell de Seguretat Nuclear (CSN). Aquest órgan, els seus 5 membres depenen del Congrés (no pas de Moncloa) que s'encarregaen de controlar en tot moment el correcte funcionament del camp nuclear. Així, qualsevol incident en una central ha de ser informat per la central al CSN i, el CSN, "al ser el Parlament", ha de reportar inmediatament a la societat.

Mentre funciona la central, una part del nostre rebut de la tarifa eléctrica va a parar a una empresa estatal anomenada ENRESA (aquí és on estic treballant actualment). Aquesta empresa s'encarregarà de guardar d'una forma segura i durant milers d'anys, els residus nuclears produits en una central. ENRESA és de titularitat de l'Estat (Moncloa) i no és cap empresa d'estar per casa. El valor de la companyia és de 2.000 milions d'euros. És a dir, una miqueta més que Iberia!

Espero haver tancat algun dubte que hi hagi pogut haver sobre aquest tema.

Obama gira a la dreta amb en Biden

Avui s'ha conegut el company de viatge del futur candidat demòcrata per a les eleccions de la propera tardor. L'elecció del senador Biden com a VP no és una estratègia, és una correcció de la campanya d'Obama. Obama ha vist com la bandera del canvi començava a fer fallida, i ha buscat un candidat que reforçarà els flancs més dèbils del candidat afroamericà. Però, per contra, contradiu el gran missatge d'Obama. Si fins ara predicava que ell era el canvi i representava el lobby antiwashington, el senador Biden és tot el contrari; l'any 1973 va entrar al Senat i sembla que tenia intencions de tornar-se a presentar aquest 2008. Així, s'ha passat mitja vida per Washington, un tret que a molts americans no agradarà. A més, actualment porta la Comissió d'Exteriors del Senat (un Duran americà perquè ens entenguem). Biden és catòlic, no gaire comú als EUA. Si arribés a VP, seria el primer VP catòlic a la història dels EUA!

En els mandats Clinton, es va caracteritzar per pressionar al president per fer servir la força quan hi haguessin violacions dels drets humans a d'altres països. Va ser una de les persones que va fer que el president Clinton donés un cop sobre la taula de l'OTAN amb la guerra dels Balcans. És a dir, mentre els europeus debatiem sobre el sexe dels àngels dels Balcans, ell i en Clinton mobilizaven les seves tropes per anar a la guerra dels Balcans. Va donar suport a l'intervenció a l'Afghanistan, així com també, va votar a favor de la famosa resolució final del president Bush d'anar a la guerra a Iraq (Recordatori: el seu company de viatge va votar en contra). Després de l'entrada a Bagdad, s'ha apuntat al carro de la irresponsabilitat (compartida amb dels socialistes espanyols) de deixar la cosa a mig fer: derroquem el dictador, i que les 3 grans ètnies a l'Iraq s'ho facin.

Però no tot acaba aquí. Té alguna peculiarietat ideològica, que segurament a molts seguidors d'Obama europeus no agradarà. Està en contra de l'abort a través de diners públics, dóna suport a la pena de mort com a forma de combatre el crim, s'oposa al matrimoni d'individus del mateix sexe, no ha parlat de SS universal en cap moment...

Sembla que el company de viatge té bastantes diferències amb Obama. Ell tindrà els seus motius per elegir en Biden. Però, el que queda clar, es que si féssim la burda abstracció de posar Biden al Congrés dels Diputats, ell estaria al costat del PP. Em sap greu per tots els seguidors d'Obama entossudits en creure que Obama és el millor candidat pels EUA després d'en Kennedy. Ni ho és, ni crec que ho serà.

Diumenge aburrit

La premsa a l'estiu sol ser de molta menys qualitat, ja sigui per la fugida d'articulistes o la manca de notícies interessants. Tot i això, sempre trobem 4 ratlles que ens salven un dia com avui:

• Cuando las cosas iban bien, Sala i Martin, La Vanguardia
• Entrevista a George Friedman, La Vanguardia (no han posat l'enllaç)
• L'independentisme sociològic emergeix (1978-1988), Avui
• Spain’s Wild Coast (Costa Brava), NYT

Lluitar contra el canvi climàtic, lluitar contra la crisi econòmica

L'aturada de les vacances del Govern central per aquestes 24 mesures ha sigut una de les poques notícies polítiques. M'he dedicat a buscar els acords del Govern per fer front a la crisi. No hi ha per on agafar-los, i puc comptar amb una mà els que poden ser efectius ( a mig i llarg termini per això).

Un dels més interessants per impulsar l'economia és: el impulso en la aplicación de las líneas estratégicas de lucha contra el cambio climático. Pots trobar bé o no lluitar contra el canvi climàtic, però que aquesta sigui una de les 24 mesures per lluitar contra el canvi climàtic, és una pressa de pèl en tota regla. Però bé, si aquesta és una de les formes de transmetre confianca al consumidor, inflant el número del 24, ho accepto de bon grat.

La pressió fiscal d'Obama

Fa uns dies parlava de la comparativa entre les propostes en matèria econòmica d'Obama i McCain. Doncs bé, aquí hi ha la pressió fiscal que rebria una familia de 2 fills, queda resumida en el següent gràfic. Sense entrar com s'ha fet l'estudi, la conclusió sembla clara: cap grup d'aquestes persones discriminades per la renda veuran disminuïda la seva pressió fiscal.

España, eres el rival más débil, adiós

Avui Espanya es portada al Wall Street Journal edició Europa. El titular no és gaire esperançador: "Global Financial Woes Pose Risk to Spain's Banks ". L'article prediu una crisi de liquidesa (com ha passat als EUA). Tot i que els bancs tenen reserves fetes amb anterioritat, la parada de la construcció y la baixada de preus del sector inmobiliari pot fer que aquestes no siguin suficients. Es situa a les caixes espanyoles com les més dèbils, on les ampliacions de capital són més complicades pel seu estatus de fundacions. A més, están molt més exposades als crèdits inmobiliaris. Els bancs els situa en menor risc, ja que tenen unes elevades provisions y diferents informes donen credibilitat als bancs per encarar la tempesta. El resultat aviat es veurà...

Baixada estival del petroli

La raó per la baixada del preu del petroli es deguda a què els especuladors han marxat de vacances. Es van dedicar a vendre tots els seus contractes i ara estan fent el creuer pel Carib. Això ha fet que el preu de petroli es desplomi. Així, al setembre, el preu del petroli tornarà a pujar, perquè els especuladors tornaran a fer de les seves.

Si t'has cregut l'anterior explicació, el millor que pots fer aquest estiu es deixar de llegir el País i escoltar la Ser. T'anirà bé...

Polítiques económiques a la Casa Blanca

Quines son les semblances i diferències entre els dos candidats en polítiques económiques? Aquí presento de forma resumida les més importants, per no perdre de vista el debat entre els dos candidats.

Semblances:

Aposten per un augment de l’activitat reguladora en el camp inmobiliari i financer. Estan d’acord també en regular els mercats de futurs de petroli.
No tenen molt clar quin sera el model tributari després de què s’esgoti al 2011 el model Bush.

Diferències:

Obama està a favor d’una expansió de l’activitat gubernamental, mentre que Mc-Cain vol mantenir-la o reduïr-la.
Política fiscal: Mc-Cain vol abaixar l’activitat impositiva sobre el total de l’economia i Obama la vol incrementar. A partir d’aquesta idea, es deriven les diferents actuacions fiscals. Mc-Cain vol mantenir la política fiscal de Bush, fins i tot vol seguir baixant els impostos a les classes altes. També vol disminuir l’impost de societat, baixant-lo del 35 al 25%. Per contra, Obama vol incrementar les taxes a les classes altes i baixar-les a les clases més pobres. Els impostos sobre els salaris pujaran del 35 al 39.5% per les classes altes, i els rendiments sobre el capital anirán del 15 al 20-28%.
Política sanitària: Obama aposta per una cobertura universal, expansió del sistema públic sanitari, intercanvis regulats d’asegurances i nova normativa a les aseguradores, en impostos i als empresaris. En canvi, Mr-Cain aposta per un laissez-faire, marcat per un control presupostari i la competencia.

The Economist, 2nd week of July

Mentides a les balances fiscals!

Abans d'anar a dormir, estava revisant que deien els mitjans espanyols sobre les dades de dèficit fiscal i... bingo!

Al Mundo, es pot trobar un vídeo que arriba a mentir (fet per Atlas). Sí, sí...mentir! Una cosa es que manipulis la informació cap a on t'interessi, però les dades no les pots canviar!

M'explico...en el següent link es pot veure un vídeo, on a la part final diu:

http://www.atlas-news.com/videos/streaming/adsl/nacional/2008/07/15/video_30871.shtml

"Pero lo cierto es que son Baleares y Madrid las que se situan a la cabeza en cuanto a déficit del sector público, ya que en todos los supuestos que contemplan las balanzas son las comunidades que menos reciben"

Això és totalment mentida, ja que tots els estudis en fluxe monetari situen a Balears y Cataluña en les primeres posicions, estan Madrid per sota. En el vídeo es podia haver dit el mateix sense dir "todos los supuestos", ya que es podría dir que en el fluxe del benefici es supera al monetari y es podría interpretar en aquesta direcció. Però no, estem davant de mentida. Tothom ha tingut accés a la mateixa informació, la interpretació ha sigut diferent com és lógic, però la mentida de les dades torna a correspondre a Espanya.

Per comprovar-ho, es pot mirar la presentació del Govern espanyol aquí.

Hem girat la truita!

Traducció de les balances fiscals

La nostra ja consolidada democràcia ha tardat 33 anys en fer públic uns papers que en qualsevol país mínimament evolucionat s'hagués fet fa temps: les balances fiscals.

No em dedicaré a parlar sobre cadascuna de les dades, ja que tothom hi pot tenir accés, sobre si hi ha una possible desviació (no dic cap a on) o entrar en si s'ha de tocar l'actual sistema.

Només vull aportar una dada de magnitud, ja que moltes vegades aquestes macroxifres ens poden fer perdre el nord.

Agafarem el diferencial de dèficit fiscal entre la Comunitat de Madrid i Catalunya. Agafarem el criteri de flux monetari. És normal que agafi aquest criteri, ja que la tecnoestructura madrilenya és molt important i fer-ho amb el flux del benefici, seria tractar per igual a l'autònom català amb el funcionari madrileny. No, no..no tots som iguals. Així, pel mètode del flux monetari obtenim un diferencial del 3,13% per a Catalunya en el millor dels casos, mentre que el pitjor és el 3%. És molt? És poc? La meva quantificació és que aquest 3,13% correspon a uns 5.000 milions d'euros. Torno a preguntar: És molt? És poc? Doncs bé, amb aquesta quantitat podríem anar a la Borsa i comprar Ferrovial. Encara ens sobraria alguna cosa i també podríem comprar Realia. Així, cada any, amb el diferencial entre Madrid i Catalunya podriem comprar aquestes dues grans empreses!

Si ho fem amb l'eliminació del dèficil fiscal, sobre uns 15.000 milions d'euros, podríem comprar...7 vegades Iberia cada any!

Benvingudes balances!

Welcome Mr. Kennedy

You can agree with Senator Kennedy or not. But, this world and my country, Catalonia, needs people like him. You´re welcome Mr. Kennedy.

From NYT

Kennedy Returns to Senate as Medicare Bill Passes

Senator Edward M. Kennedy returned to the Senate on Wednesday for the first time since being sidelined with cancer and was greeted by a bipartisan barrage of whoops, cheers and applause.

“I return to the Senate today to keep a promise to our senior citizens,” Mr. Kennedy said in a statement released by his office, “and that’s to protect Medicare. Win, lose or draw, I wasn’t going to take the chance that my vote could make the difference.”

http://www.youtube.com/watch?v=4lGB3FJEvPA

Petroli i medi ambient

Cada vegada escric menys en el blog. Suposo que va una mica a époques, de com bufa el vent escrius més o menys.

Avui parlarem una miqueta de petroli i economia.

Fa 4 o 5 dies vaig llegir un butlletí de CiU que deia que una de les solucions per ajudar a l'escalada del preu del petroli era la supressió del cèntim sanitari, reducció fiscal... Amb tot això hi hauria una reducció del preu de la benzina d'uns 10 cèntims. No només CiU ho ha proposat, sinó que ho fa el govern espanyol, els sindicats, la Hillary, l'Obama...

No entraré en el debat si s'han de baixar els impostos sobre la benzina o no. El que hi ha és una contradicció de fons molt més complexa que moltes vegades ens oblidem de tenir en compte.

Quan es redueix la pressió fiscal sobre el combustible, el seu consum puja. Més o menys, no entrarem en detalls de demandes, però puja.

La contradicció surt quan pretens lluitar contra els combustibles fóssils. La relació directa entre consum de combustible y emissió de dióxid es clara. Com et pots passar dies i dies predicant a favor del medi ambient quan aumentes les facilitats al consum de combustibles fóssils?

Triem, una opció o altra, però si us plau, que els meus impostos no es dediquin a lluites oposades!

A la piscina!

S'ha acabat pagar l'aigua de vaixells de Tarragona 10 vegades més cara que una dessaladora, s'ha acabat portar aigua del Roine radioactiva (de moment), s'ha acabat no poder omplir piscines, s'ha acabat la tuberia del minitransvassament...
L'episodi de llevantada ha fet el que havia de fer, repartir pluges a bona part de Catalunya, dignificant el Pirineu Oriental com la teoria diu, però sense deixar escapar la part central del Pirineu. Els embassaments mediterranis s'han omplert (exceptuant Boadella) i donarán suficient aigua a molts pobles a l'estiu. Infiltracions d'aigua, recàrrega d'aqüifers, llacs, estanys... tot prén valors més tranquilitzadors.
Oliana al 90%, Rialb reben aigua a 300 m3/s (això són 23 hm3/dia, impressionant!). Rialb mai havia tingut tanta aigua com ara, i sembla que s'ha d'anar omplint poc a poc (tot i que hi ha diferentes versions). El Segarra-Garrigues tindrà l'aigua necessària per la propera campanya de reg. Qui va fer el Segarra-Garrigues? Qui va fer Rialb? Ja ho sabeu...
El diumenge els embassaments de les Conques Internes estaven al 35%, ahir dilluns al 36% i avui al 44%! No crec que de dilluns a dimarts haguin crescut un 9%, més aviat diria que els tècnics de l'ACA encara devien portar els llençols enganxats del cap de setmana i no devien fer la mesura correcta. Ahir va ploure a les capçaleres, i ara mateix encara segueix plovent (veure el radar), així que el 50% es superarà amb escreix en la propera setmana, anulant el 49% del decret de sequera.
Bé, ja pot començar-se a desmantellar la taula nacional de la sequera (uns quants professors en la meva etapa a la Universitat). S'ha acabat fer prediccions catastrofistes, que no hi haurà piscina a l'estiu, ni podrem regar els jardins... Tornin als seus despatxos, i comencin a fer de nou les prediccions que Catalunya es quedarà sense aigua, que hem de començar a ficar cànons a les piscines, al reg de parcs i jardins, a les fonts ornamentals... Es sol dir que la pluja sol netejar, i en aquest cas és verídic, la pluja netejarà Catalunya d'uns quants comunistes-intervencionistes de l'Administració!

Obama-Mc.Cain

Vaig escriure un post quan estava a EUA que un dels punts a favor de la diferència horària era que podia anar a dormir i llegir els diaris de Catalunya abans d'anar a dormir. Ara, em passa el mateix, però viceversa. Com que vaig a dormir bastant tard, puc saber que passa als vespres nord-americans.

El d'avui és molt especial. Clinton ha perdut a North Carolina, i cada vegada que actualitzo el NYT Obama li retalla distàncies a Indiana, amb un 54% per Clinton i un 46% per Obama amb un 54% escrutat. Perdent a NC, sense victòria llarga a Indiana, quasi 200 delegats de més per Obama estimats fins ara i primàries a estats pro-Obama, l'anunci de retirada serà inminent.

Ser sostenible són diners

Des de l’última crisis económica profunda que ha viscut el món occidentalitzat han passat ja 16 anys. Sí, sí, ja sé que em deixo la crisis tecnológica de principis de segle, però aquesta juga a la Segona Divisió de les crisis. Fins ara les coses ens han anat prou bé, i hem pogut posar una part dels calés en ser verds. Ara, quan mirem el cinturó, veiem que hem de baixar un parell de forats per encarar els nous temps, hem de baixar la tonalitat del verd que manteniem fins ara.
Des de l’óptica industrial, hi ha procesos que són clarament beneficiosos pel medi ambient i que durant aquesta etapa de benestar econòmic s’ha avanzat molt, hem fet un bon camí. En canvi, tot allò que al llarg del temps no passa a ser econòmicament sostenible, les passarà magres en els propers temps.
Avui la noticia ve dels biodièsels. Els biodièsels provenen d’olis nous i usats. Els usats són aquells que es depositen en contenidors per part dels usuaris després d’aquestes recomacoaccions de les Administracions. Son una part molt petita del total, ja que els ciutadans som insolidaris i no contribuim. D’altra banda, trobem els nous, que provenen de cultiu. Bé, el fet radica en que a dia d’avui Espanya té 23 plantes de producción de biocombustibles i cap d’elles funciona. Bé, perdó, están fent servir les matèries primeres emmagatzemades fa temps o bé comprades a preus estipulats de bastant temps enrera . Així, están totes parades. Per què han caigut? Per una jugada nord-americana molt bona. El president Bush va proposar un nou pla de biocombustibles pels Estats Units. Un pla que permetria potenciar els biocombustibles a cap de talonari, i a més, donar als republicans credibilitat de ser ambientalment correctes. El candidat entre oceà i oceà, amb un barret de palla, els seus xecs condicionats a la producció en una butxaca i el sobre del vot republicà per l’altra. Així, podrá anar a les classes altes del país dient que ell vol disminuir els impostos i. potencia el consum de biocombustibles perquè ell protegeix veritablement el medi ambient, com també no deixarà de recordar a la llarga plana interior nordamericana que els hi dóna els xecs. Bingo! Gran jugada als dos tipus de votants!
Ser sostenible costa diners. Ho són els biodièsels, fer energía eléctrica del sol o del vent, lluitar contra l’increment de dióxid de carboni i tantes altres polítiques. Mentre quedin calers a la cartera no hi haurà cap problema, però, qui posarà el seu país en recessió el proper any 2009 per ser verd? Es busquen candidats…

Nota: Demano disculpes per no haver dit qui ha votar la llei que va permetre el minitransvassament. Queda apuntat en aquella llibreta de coses per fer, que tard o d’hora sempre acabo fent (al seu temps)…

Parlem d'aigua, es el que toca

Després d'aquest dies sense escriure degut als exàmens, tornem a la càrrega. El tema és l'aigua. Val a dir que vaig una mica perdut. Encara que cada dia llegeixis la premsa i intentis tenir les dades clares, no és fàcil retenir les dades i intentar fer anàlisis a grans trets. Com que és bastant difícil, ho deixo per un altra dia (o no).

Remenant per la xarxa, he trobat la "LEY 11/2005, de 22 de junio, por la que se modifica la Ley 10/2001, de 5 de julio, del Plan Hidrológico Nacional". Me l'he llegit per sobre, i la veritat és la mar d divertida. Punts més importants:

• De acuerdo con la citada Directiva europea (Directica Marc de l'Aigua), las transferencias entre cuencas sólo deben plantearse cuando se hayan optimizado los recursos hídricos de cada cuenca; y, en todo caso, cualquier actuación hidráulica debe ser compatible con el mantenimiento de los caudales que garanticen la calidad ecológica de las aguas. Ello es aplicable, evidentemente, a la única transferencia de agua de importancia significativa existente en España, el trasvase Tajo-Segura, cuya utilización deberá ajustarse, estrictamente a las condiciones establecidas en la legislación vigente.

• Duodécimo.–El apartado 1 de la disposición adicional segunda queda redactado en los siguientes términos: «El artículo 1, párrafo 2, de la Ley 18/1981 queda redactado de la siguiente forma: Dos. Podrá destinarse al abastecimiento urbano e industrial de los municipios de la provincia de Tarragona un caudal equivalente al recuperado, con el límite máximo de cuatro metros cúbicos por segundo, previa concesión administrativa, cuyo otorgamiento no comprometerá volúmenes de agua
  del Ebro adicionales a los actualmente otorgados para los regadíos del Delta; a cuyos efectos se realizarán, en su caso, los necesarios reajustes de las actuales concesiones.»

• Quedan derogadas las siguientes actuaciones del Anexo II, Listado de Inversiones, de la Ley 10/2001, de 5 de julio, del Plan Hidrológico Nacional:
  «Conexión CAT-Abrera.» (He anat a la llei 10/2001 i no explica que és).

Com es pot veure, el govern del PSOE va aprovar una llei on diu que no es pot connectar les aigües de la província de Barcelona amb les de Tarragona. És a dir, l'actual minitransvassament que gestiona el CAT no pot arribar a Barcelona segons les lleis del govern socialista. Aquest fet, implicarà que el sr. Zapatero hagi de modificar una llei que no fa ni 3 anys que ha estat aprovada. Però la culpa és del sr. Aznar, que va fer la llei del PHN i també de CiU, que li van donar suport, i a sobre, van aprovar la llei 18/1981 del minitransvassament a Tarragona. Mmm...ara se m'ha acudit una altra pregunta, qui votaria la llei 18/1981 al Parlament? No ho he trobat per Internet, però espero al llarg d'aquesta setmana descobrir-ho en visites a Arxius.

Així, vull acabar amb una frase d'un professor del Master, molt adient:

"Cualquier estupidez que pase por un Parlamento y se apruebe, es una Ley"

President, no disculpi a la Marta!

Recordo que el dia 10 de febrer, estava per casa i tenia la tv posada. A la tv de Teletaxi, el Justo Molinero li feia una entrevista a la Marta Ferrusola. Bé, recordo de tenir l'entrevista mentre endreçava l'habitació. En pocs moments la mirava, tan sols la tenia de fons i anava escoltant. Doncs bé, recordo perfectament el moment en que el Justo li va fer aquesta pregunta, i jo no li vaig donar la més mínima importància. Ara, aquesta entrevista sembla que ha estat escrita i algú li ha volgut donar més importància de la que li toca. L'he tornat a llegir:

“Li molesta que el president de la Generalitat sigui andalús”, contesta que “un andalús que té el nom en castellà, sí, molt. I, a més a més, penso que el president de la Generalitat ha de parlar bé el català”.

Primer, la pregunta és molt enverinada. Però la respota és molt més inteligent. En cap moment diu que li molesta que el President de la Generalitat sigui andalús. Qui vulgui entendre una altra cosa, és perquè té ganes de gratar on no hi ha res. A la sra. Ferrusola li molesta que tingui el nom en castellà, i a mí també! És el 128è President de Catalunya i ha obert un precedent. Entenc que no el vulgui canviar, el nom no s'ha de canviar si un no vol. Però això ens demostra que el seu amor propi pot més que el país que suposadament porta. La seva respota dóna a entendre que li molesta un President amb el nom en castellà, no pas el seu origen!

I per suposat que em molesta que no acabi de parlar el català. Més que res perquè porta més anys que jo en aquesta terra, però, el fet més important, és que ha estat al capdavant d'un dels ajuntaments més grans d'aquest país, i no ha estat capaç de fer el curs de català abans. Mai, sent la màxima autoritat municipal, no va fer una aposta decidida. I ara ho fa, perquè les circumstàncies li requereixen, no perquè veritablement ho sent.

Així, les paraules de la Marta no són generadores de polèmica, són el més normal del món i que molts catalans pensem. Així, President, no ha de disculpar la Marta, ha dit el que pensa i el que pensem molts catalans.

Posa un noi a la teva campanya



Després de la sort que sembla portar posar una nena a la campanya, hauriem de plantejar la possibilitat de posar-hi un noi. Que ho apunti Rajoy i la Hillary!

Els guanyadors del 9-M

El mapa polític no ha canviat. El resum de la jornada seria: Els dos grans partits han augmentat la seva representació a tot arreu, augmentant la bipolarització. El PSOE ha guanyat, i ell PP no ha perdut. El nacionalisme català ha perdut de llarg, tant per una banda com per l'altra. Els comunistes han pràcticament desaparegut com ja anava tocant i els partits minoritaris segueixen a la baixa.

A Catalunya, la situació és preocupant. Sentén perfectament que ERC s'hagi desinflat, no és cap novetat. CiU no ha recuperat el terreny perdut de les eleccions atípiques del 2004. La gran preocupació és la del resultat del PSC, que passa dels 21 als 25 diputats. Després de totes les situacions viscudes, el PSC ha augmentat la seva hegemonia. Bravo! Crec que és de cas d'estudi la situació viscuda.

Tot i això, la posició de CiU es molt més bona que a l'anterior legislatura per condicionar la política espanyola. Tot i que el PSOE ha augmentat la seva representació i CiU no ha augmentat representació, té molt més poder de negociació.

ERC no és el millor aliat pel senyor Zapatero després d'aquesta legislatura. Passar de 8 a 3 diputats fa que l'interès del PSOE a ERC baixi, tenint en compte els problemes interns per a l'apropament a aquesta formació. Pel que fa als comunistes, el PSOE els convidarà, però com que encara no s'hauran trobat, no li seran útils. Un període de substitució del coordinador d'una colla de partits comunistes és d'una alta inestabilitat per a la formació, i de retruc per l'executiu espanyol. Així, la posició de CiU i del PNB és molt més bona. Un dels dos es podría endur Zapatero a casa seva. A Euskadi o a Catalunya?

ESPANYA HA PARLAT PER PRIMERA VEGADA AVUI.

QUIN SERÀ EL TÀNDEM?

Un gran debat

El debat ha estat molt positiu per decidir a qui votaré properament. Ha sigut un debat on els candidats eren preguntats i no pas repetien un discurs que s'havien aprés. Poden tenir raó o no, però hi creuen (o això sembla). M'ha agradat perquè els moderadors introdueixen temes que m'interessen i no són simples espectadors dels missatges de cadascú. Pregunten els temes d'actualitat, allò que han dit, que han fet, que van fer... i cada qüestió és un intercanvi d'opinions tant de l'un com de l'altra. A més, sé que si no el veig, puc comparar 20 debats que ja han tingut, i això que encara no estem en període electoral, només en primàries!

Quant de temps necessitarem?

Les eleccions des de Madrid

Als catalans sempre ens ha sigut una mica igual el que passi a les eleccions espanyoles. Les nostres grans movilitzacions venen per les nostres nacionals, i això es nota a tots els nivells. Sort tenim de tenir una mínima riquesa de partits a Catalunya, ja que si tinguessim el mateix panorama que a la resta, ben segur que el diumenge no aixecaríem el cul del sofà.

Es molta la gent que em pregunta com és una campanya a Madrid. La veritat es que des de fora, la campanya és molt més tranquil·la que no pas al nostre país. Als carrers no existeix l'anomenada guerra de cartells. A Cornellà, pots estar caminant per un carrer i veure penjats als fanals 3 candidats diferents i a les zones per enganxar cartell amb cola, en un mateix dia pot canviar tres o quatre vegades de l'anomenada guerra de la cola. Aquí no, amb prou feines trobes un carrer on hi hagi als fanals un dels dos candidats (els comunistes no els he trobat encara). Aquesta setmana per la ciutat no m'he trobat ningú que em demani el vot. No sé que deu fer la militància, però és bastant diferent a Catalunya, on no hi ha dia que et trobis una candidatura a qualsevol lloc de la ciutat demanant el vot.

Els informatius són de pena. No acostumo a mirar la televisió, però reconec que moltes vegades tinc la televisió de fons, i el canal que sempre hi ha és TV3. A Catalunya semrpe feia el mateix, mirava TV3 i si hi havia alguna cosa que no m'agradava, cambiava de canal. Ara no. No la tinc i s'acaba notant molt. No sé el que passa al meu país. Ningú diu res del que diuen els partits nacionalistes, els hi som totalment indiferents. Davant d'això, ja no sé que pensar dels blocs electorals als Telenotícies durant la campanya, no m'agradaria que passés el mateix que aquí. Crec que també s'haurai de valorar aquesta part.

La gent són d'uns o dels altres. O defensen a mort el seu partit, o se les empesquen per fer-te dubtar entre uns o altres, i mai et diran el seu vot. Ells sabran el que es fan.

Espero en els propers dies poder anar als grans mítings dels dos grans partits i captar quines són les diferències entre aquests, podent-les comentar.

Mentrestant, després de tenir vàries converses sobre el paper de Catalunya a Espanya, crec que puc resumir el transcurs dels intercanvis d'opinió en tres punts d'evolució temporal de cada persona:

1. Primer punt: Dius que ets català i amagues el teu nacionalisme. Llavors tothom et diu que va estar a Catalunya, que li va agradar molt, que els catalans som una gent molt maca, que espera tornar-hi...


2. Segon punt: Comences a parlar dels problemes de Catalunya, del teu nacionalisme, perquè Catalunya no pot triar el seu futur, l'espoli fiscal, el fet diferencial, la llengua... Aquí la càrrega que fan contra tú és molt forta, i l'has de combatre des de posicions obertes i no tancades com ells fan. Els has d'intentar fer entrar en raó.


3. Tercer punt: Marxeu d'Espanya. Si has sigut prou bo, els has burxat i ells s'han quedat sense arguments, la reacció més inmediata és: sigueu independents, pareu de molestar i de robar a Espanya. És en aquest punt on el somriure de qualsevol català apareix, perquè sap que el que ha defensat està molt més fonamentat que l'espanyol. És en aques punt, on la batalla la guanya Catalunya, i no Espanya.

Yes, we can!

Després del debat electoral, ple de promeses del que ens faran a nosaltres pobres ciutadans, sempre tindrem motius per seguir endavant i fer del nostre treball, el que veritablement ens porti allà on volem arribar.

Yes, we can!

In recent days, this blog has received several visits from my neighborhour country (Spain) and have trouble understanding the blog. I put the following images, so that they can understand that my language is Catalan, and my country Catalonia.

Paraules que no m'agraden

Passant l'estona al NYT, he trobat unes paraules del candidat Obama que no m´han agradat gens. Són les típiques paraules que ZP repeteix en els seus mítins i després guanya eleccions. Guanyarà Obama les primàries o a McCain amb aquest discurs?

"Because at a time when so many people are struggling to keep up with soaring costs in a sluggish economy, we know that the status quo in Washington just won't do. Not this time. Not this year. We can't keep playing the same Washington game with the same Washington players and expect a different result – because it's a game that ordinary Americans are losing.
It's a game where lobbyists write check after check and Exxon turns record profits, while you pay the price at the pump, and our planet is put at risk. That's what happens when lobbyists set the agenda, and that's why they won't drown out your voices anymore when I am President of the United States of America.

It's a game where trade deals like NAFTA ship jobs overseas and force parents to compete with their teenagers to work for minimum wage at Wal-Mart. That's what happens when the American worker doesn't have a voice at the negotiating table, when leaders change their positions on trade with the politics of the moment, and that's why we need a President who will listen to Main Street – not just Wall Street; a President who will stand with workers not just when it's easy, but when it's hard. "

Des de la capital del país veí

Porto ja un mes a la capital del país veí. No he tingut prou temps d'interaccionar amb la gent d'aquí d'una forma molt profunda, però si que ja he pogut captar quines són les seves principals idees. Hi ha qui odia Catalunya directament, sense cap mena de mirament, i d'aquestes boques surt tota mena de paraules contra el nostre país. D'altra banda, hi ha l'espanyol que estima a Catalunya, l'espanyol que diu que ens ha donat l'Estatut. l'espanyol que diu que Catalunya aporta molt a Espanya, que se l'estima i li agrada quan hi va: que si els catalans som gent molt amable, que si tenim un país molt maco, patatim, patatam, patatum. Però són aquests, que quan parles dels grans temes de país, tot aquesta estima cap a Catalunya, desapareix. No existeix el dèficit fiscal, la Generalitat no inverteix prou en Renfe, ERC són una colla de ximples, que l'Estatut actual és el límit màxim per a Catalunya, la Constitució és intocable... i tot un seguit de bajanades.

El gran problema és que aquest dos tipus d'espanyol, aquestes que oscil·len entre l'hostilitat més radical fins a l'engany més absolut, com deia avui el President Pujol, aquest 9 de març aniran a votar. Fins fa pocs dies no tenia gens clar que havia de fer en les properes eleccions. Però, ara aniré a l'oficina de Correus, perquè crec que he après, que tot aquell vot que no vagi a un partit nacionalista aquest 9 de març, serà un vot per Espanya perquè ho tinguin més fàcil per seguir maltractant al nostre país. No penseu en els pactes, perquè com tots sabem, això passarà i no ens agradarà. Però si el dia 9 de març no pintem res, l'exigència catalana i la crítica amb el nostres partits, seran pa sucat amb oli amb el que ens poden arribar a fer.

Second Black Monday

Encara recordo quan em vaig llegir un dels fantàstics reportatges al setmanari Barron´s a mitjans d'octubre a Boston, que recordava els 20 anys d'aquell dilluns en què es van ensorrar les borses de tot el món. Al cap d'unes setmanes, vaig arribar a l'episodi que Greenspan dedicava a aquest fatídic dia en les seves memòries, i com va reaccionar quan tot just entrava de chairman a la Reserva Federal. L'escenari es torna a repetir, però sense començar als EUA. En menys de 30 minuts de la publicació d'aquest post, es sabrà la tendència dels mercats per una colla de dies. Encara no he llegit cap diari econòmic avui, però crec que tots diran... ho veuen, ja sabiem que la crisi era aquí. Bé, no sé si ho sabien o no, l'únic que sé és diaris nacionals seguien recomanant la compra de valors aquest dilluns, així com també analistes que desmentien una possible crisi als mercats financers. Jo, ja fa temps que em vaig curar en salut, i no vaig voler arriscar més del que creia convenient, i les perdues han sigut mínimes. Qui s'hagi enganxat, ara li tocarà esperar...

Resultats Caucus Iowa

Ja tenim els resultats del caucus. Hi ha hagut, sota el meu punt de vista, dues sorpreses importants. La primera és que Hillary ha patit una derrota quedant terceraa a Iowa. No m'ho esperava, i suposo que ella tampoc. Si que Iowa té una gran influència al ser el primer, però per la banda demòcrata, és molt menor que en la republicana. Un estat ultraconservador difícilment incidirà en el pensament dels estats demòcrates per excel·lència. L'altra sorpresa és el marge de Huckabee sobre Romney, un 34% sobre un 25%. Si tenim en compte que Romney ha gastat 20 vegades més que Huckabee, la medalla de plata a Romney té regust de derrota.

Però, el que crec que acaba de despertar, és el fenomen Obama. Guanyar a Iowa té molt mèrit, no pas pels delegats que s'endú a la convenció demòcrata, sinó per la dificultat del terreny on es troben. Serà qüestió d'esperar si aquesta bola es fa més gran a New Hamsphire o s'anirà desinflant en favor de Clinton. Tots els que apostaven per Clinton com a candidata demòcrata, avui estan una mica més lluny d'aquesta idea.

All eyes in Iowa

Així és com obra avui The Boston Globe, primer dia de primàries als EUA. Estem en unes de les primàries més obertes dels últims anys als EUA. El pes és clarament desmesurat. Un estat amb uns 3 milions d'habitants, i amb un 1% de la població total, marcarà bona part de la tendència de les primàries més properes i més importants: les de New Hamsphire i les del Superdimarts (unes 20 primaries, entre elles Califòrnia, MA o NY).

Les d'Iowa poden donar més d'una sorpresa. Iowa té un 92% de gent blanca, i es troba al bell mig del continent, amb un clar caràcter conservador. Això porta a què els votants están molt polaritzats i fins a cert punt, radicals en les seves visions.

Per la banda demòcrata, Hillary Clinton ho hauria de tenir relativament fàcil, però en les últimes setmanes se li ha complicat la cosa. L'ascens d'Obama és ja de per si un perill per Hillary. Una victòria d'Obama sobre Hillary seria un cop molt fort per Clinton, tenint en compte en el terreny en el que juga. Si Obama guanya, o queda en segon lloc molt a prop de Hillary, la importància de ser els primers passarà a N.H., un territori més fàcil per a Obama. Per Edwards, quedar en un tercer lloc empatat amb el segon és la seva màxima prioritat per poder continuar en d'altres estats.

Per la banda republicana, l'atenció es troba concentrada en què fara Huckabee. El pastor baptista sap que guanyar a Iowa pot portar a canviar l'estratègia de tots els candidats republicans que tenien de fa uns mesos. Romney quedaria molt tocat, i hauria d'esperar que N.H li anés molt bé per poder encara un bon Superdimarts. Tot i això, si Huckabee queda molt a prop de Romney, serà llegit com una victòria davant l'ex-governador de MA. El ja conegut Giuliani, haurà d'esperar el resultat a N.H., un territori més proper a l'ex-alcalde NY així com també el Superdimarts, i buscar-se el seu lloc entre els dos ex-governadors.

Bona sort a tots!

Em sap greu, finalment ha sigut un 4.9%!!!

Final Third-Quarter GDP Rises 4.9% As Weak Housing Offset by Spending

By Jeff Bater, Wall Street Journal

WASHINGTON

The government left untouched its estimate for economic growth during last summer, saying the pace was the strongest in four years even though housing fared worse than earlier thought.
Gross domestic product rose at an unrevised 4.9% annual rate July through September, quicker than its solid, 3.8% performance in the second quarter, the Commerce Department said Thursday.
GDP is a measure of all goods and services produced in the economy. A month ago, Commerce estimated third-quarter GDP at 4.9%.

Carta oberta al regidor Funes

El motiu del meu post era simplement recordar a la ciutadania de Cornellà que han elegit democràticament a persones de lligams familiars amb responsabilitat política. Ja deus saber que no és la primera vegada que hi ha lligams familiars a l’Administració últimament, tot i que la teva, a diferència d’altres, és democràtica i no a dit. La frase que volia destacar, era l’escrit de la Carmen Romero al Cornellà Informa on deia: “Crec que és el moment de deixar passar noves persones, noves idees i sobretot noves maneres de fer [...]”. Quan dic “Després diuen perquè els hi tinc mania, però quan diuen tals tonteries em segueixen posant llenya”, em refereixo simplement a què em fa molta gràcia quan el que diu la frase és refereix a tú, al ser fill seu. Com entendràs, com a simple ciutadà que miro la política amb una certa crítica, situacions com la teva donen molt de joc. I faig servir un to graciós que sembla que molesta. Molesta? Potser hi haurà alguna raó per la qual un simple post pot arribar a ferir la sensibilitat d’un regidor de l'Ajuntament de Cornellà i Diputat provincial per ICV-EUiA-EPM, portaveu de la coalició a la Diputació de Barcelona i a l'Ajuntament de Cornellà.

Pel que fa al teu comentari, el trobo dins de la línea que et veus obligat a seguir. No busco indagar en la teva vida familiar, així com tampoc posar-m’hi. Considero que encara tinc coses molt més profitoses a fer. Però tot i això, moltes gràcies per aportar aquesta informació. Amb el teu permís, la tindré en compte en el futur, així com també tindré en compte que hi ha dades que no s’han aportat que em donarien part la raó. No passa res, a cadascú els nostres mestres ens ensenyen unes formes, totalment respectables.

Quan dius que el meu article difamant a la família no suscita massa interès, té de donar la raó. Considero que amb llegir n’hi ha prou, i sobre coses simples i òbvies no s’ha de donar gaires opinions. He tingut el gust d’entrar al teu bloc per fer-hi una ullada general. Tot seguit posaré l’explicació que poses sobre l’objectiu del teu bloc: “Mentre Cornellaweb no sigui un espai de participació n'haurem de crear d'altres. El blog de l'Arnau Funes, un espai on totes les opinions són ben rebudes si admeten rèplica i generen debat.” No n’he tingut prou, i a més et poso el que dius sobre el que fas al bloc: “Benvingudes i benvinguts al meu blog, o millor dit al blog que jo administro. La primera intenció era crear un espai per motivar a la gent d'Esquerres de Cornellà a participar, a opinar, a criticar, a debatre sobre la seva ciutat i els seus problemes. Després vaig pensar que això no ho podia fer jo sol, que havia d'animar a d'altre gent a fer-ho, i per aquí espero que vagi la cosa i que aviat Cornellà tingui el seu espai. Vaig plantejar-me fer un Blog personal, amb les meves idees, sentiments, gustos, etc. Però em va semblar que aquests blogs tenen poca utilitat i són més aviat un gest d’egocentrisme sovint poc interessant. Així que vist que la web municipal no és un espai pensat per la participació, el debat i la interl·locució amb els càrrecs electes, de moment genero aquest espai com a regidor d'ICV a l'Ajuntament de Cornellà, per compartir-lo amb qui vulgui hi pot participar” Mira, he tingut l’amabilitat de subratllar en vermell les afirmacions directes a la lliure participació del teu bloc. Trobo molt bé tot el que dius, però diria que t’has deixat un petit detall. En el teu bloc, no es poden fer comentaris. Ho trobo molt patètic. Fas una crida a la participació i el teu bloc segueix vetat als comentaris. Mare de Déu! Que hem de fer tots aquells que ens sentim d’esquerres i no podem opinar en el teu bloc? Ja sabem els ciutadans de Cornellà que no podem opinar al bloc de l’alcalde, així que et donem les gràcies per deixant-se opinar en el teu també, i a més tenir la decència d’anunciar per tot el teu bloc que aquest és un lloc de lliure exercici d’opinió. Agradi o no m’agradi, tinc l’opció de què tothom pugui dir la seva en lliure exercici del seu pensament i opinió en el meu bloc, mentre que tu no la tens. Tinc prou força moral per reafirmar-me en el meu post i en el meu pensament amb accions com la teva.

Pel que fa al teu incís a les places a l’Administració guanyades, denoto cert nerviosisme. Cadascú sap com les guanya. Si pares atenció al que dic, veuras que faig referència a “Quan a casa menges de l'Administracio, es normal que els fills vulguin menjar facil”. Per si no estàs prou posat en l’argot polític, menjar de l’Administració vol dir que el teu sou arriba de l’Administració. Que el sou arribi de l’Administracio vol dir que els ciutadans hem de pagar una pila d’impostos per mantenir una gran estructura funcionarial en aquest país. Així, com veuràs, tan si ets regidor elegit democràticament com si ets funcionari, menges de l’Administració. En cap cas dic que estiguis a la política per viure-hi, aquí ja cadascú que ho interpreti com vulgui; dic clarament que el sou prové de l’Administració. Així que no li vulguis donar voltes, i no agafis pel mal sentit la frase que torno a repetir: menges de l’Administració, menges dels nostres impostos.

Només em vull disculpar per l’error que he comés en dir que el sr. Jaume Funés és l’actual Síndic de Greuges adjunt. No tinc prou temps cada matí entre que entro a la feina i vaig a fer el primer café de revisar tota la documentació oficial sobre el que fa i deixa de fer la maquinària administrativa intervencionista d’aquest país. Així, si les acceptes, disculpes per la meva falta de rigor en aquest únic punt.

En els blocs es sol escriure opinions, i aquest és el meu cas. La llibertat d’opinió segueix sent un dels drets bàsics d’aquest país. La nostra Constitució no ho reconeix explícitament, un dret tan important i que durant tants anys va ser perseguit. Així que haig d’anar a la norma suprema de l’Estat veí del 78 que diu:

Article 20
1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les
opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de
reproducció.

Nosaltres no fa gaire que hem incorporat aquest dret fonamental a la nostra legislació. Altres països, com als EUA, aquest dret està proteguit des del 1791. Hi ha molta gent en aquest país que encara no s’ha adonat que els temps han canviat, i la maquinària repressiva directa, ja no existeix, tot i que sembla que n’hi una que va per sota.
No ets el primer que demana la inmediata retirada d’un post al meu bloc. Les pressions que percebo per part de membres dels partits de la Generalitat cada vegada és més gran. Aquest post és la meva elegància, i la reafirmació en el meu primer post, a més d’una mostra a la llibertat d’expressió que mai s’ha de perdre en aquest país, i que per molt que s’invoqui a opcions dins de la legalitat, aquest dret fonamental haurà de ser respectat en un cas com el meu de lliure exercici d’opinió. Amb molt de gust, no penso perdre el meu temps amb aquest tipus de discussions. A tota la famíla, que passi un Feliç Sant Nadal.

A Catalunya i als catalans des dels EUA,

All we need to begin with is a dream that we can do better than before. All we need to have is faith, and that dream will come true. All we need to do is act, and the time for action is now.

Ronald W. Reagan, April 28, 1981

Experts a l'IPCC?

Despres de tenir pendent de fa dies el tema del canvi climatic, per fi he posat fil a l'agulla. He comensat amb un sondeig superficial per saber quina es la situacion. Ens trobem en una area d'una gran pluridisciplinaritat, aixi que he hagut de concretar. Aquesta setmana vinent s'exposen conclusions finals d'un nou informe del IPCC a Valencia. Despres de la gran volada que ha tingut aquest organisme amb la concessio del premi Nobel de la Pau (si, si, de la Pau, no m'he equivocat) a aquest organisme i a l'ex-vicepresident Gore, he comensat a llegir com s'organitza l'IPCC, aixi com els seus documents mes importants. Despres d'estar una bona estona en una de les pagines webs mes mal fetes i amb presentacio de dades de forma poc rigurosa, he arribat a entreveure que hi ha un grup de 100 experts que son els que treuen les grans conclusions de l'IPCC. D'aquests 100 experts de 30 paisos, el meu pais no en te cap. He hagut de mirar la representacion del pais vei, que en aquest cas nomes es un cientific (el lector decideix si Espanya esta sub o sobrerepresentada). El nom de la persona dessignada pel govern espanyol es el catedratic de la Universidad de Castilla la Mancha, Jose Manuel Moreno.

El seguent pas de rigor, consisteix en saber qui es aquesta persona que tenim davant. Despres de buscar en la universitat i no trobar el seu curriculum, he trobat 4 linies de la seva linea d'investigacio. No tenen una elevada formalitat, pero son suficients per posar el crit al cel. Aqui el teniu:

José Manuel Moreno: Licenciado y Doctor en Ciencias Biológicas y Catedrático de Ecología en la Facultad de Ciencias del Medio Ambiente de la Universidad de Castilla La Mancha. Destaca en las líneas de investigación de ecología del fuego, dinámica de poblaciones vegetales, ecofisiología de plantas y biodiversidad. Ha participado en distintos grupos de expertos de programas científicos internacionales no gubernamentales como presidente del Comité Español del Programa Internacional Geosfera-Biosfera (1993-1997). Fue la persona de contacto del proyecto Global Change and Terrestrial Ecosystems (GCTE) del International Geosphere-Biosphere Programme (IGBP) en la Región Mediterránea de START (1994-1996). Ha sido miembro del Comité Director del Programa Global Change Research Forward Outlook, de la Fundación Europea de la Ciencia (2000-2004). También ha participado en grupos de trabajo internacionales gubernamentales como vicepresidente del Panel Científico de la Acción Concertada sobre Ecosistemas Terrestres de la Comisión de las Comunidades Europeas (1992-1993). Fue también miembro del comité de planificación de Terrestrial Ecosystems Research Initiative (TERI) de la Comisión Europea (1994) y del European Advisory Group (EAG) del Framework Programme for Climate Change and Biodviersity (2000-2002). Es miembro del Grupo II del Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) (desde 2004). Ha sido miembro del grupo de trabajo para la preparación del Programa Nacional de Medio Ambiente (1994-1995), y del Comité de Expertos de la Oficina Española de Cambio Climático (2001-2002).

No posare en dubte la dilatada experiencia del Dr. Moreno en la seva especialitat: "ecología del fuego, dinámica de poblaciones vegetales, ecofisiología de plantas y biodiversidad". En cap moment apareix cap mena de mencio amb la ciencia que estudia el clima, anomenada climatologia. La relacio amb el canvi climatic amb la seva linea d'investigacio es quasi nul.la. La relacio mes directa que podria tenir seria com es veuen afectats els vegetals i les seves poblacions davant un increment del dioxid de carboni, que queda molt lluny i no es pot relacionar directament amb el canvi climatic. Es a dir, la persona que representa a Espanya en el IPCC no te una dilatada experiencia en la climatologia, sent el contacte mes recent amb la materia en aquesta mateixa decada. A mes, es bastant probable que tingui un cert biaix ZP (suposicio al ser nomenat en el 2004, any d'eleccions), fet que encara li dona menys credibilitat malauradament.

On vull arribar? Doncs que aquest tipus d'experts, son els que formen la creme de la creme dels cientifics que parlen del canvi climatic. Son les persones que despres surten a la premsa amb el sobrenom d'experts. Segurament tenen uns assesors, marcant el cami que han de seguir. Es impossible de moment qui te al darrera, fins ara nomes podem veure la punta de llanca; una punta que sembla esbiaixada i equivocada.

Crisis hipotecaria al 3.9%

EUA esta en una profunda crisis inmobiliaria sense precedents. Milions de persones ja no poden pagar les seves quotes hipotecaries, el ritme de vivendes noves baixa mes rera mes, la Fed es veu obligada a baixar tres quarts de punt els tipus d'interes en poques setmanes. A mes dels americans de carrer, els bancs les passen magres. Avui mateix Citigroup ha fet fora al seu director general, on aquest mateix banc entre dijous i divendres va perdre un 10% del seu valor bursatil, aixi com prop d'un 40% en mig any.

Aquestes son les tipiques noticies que ens brinden els diaris cada dia, pero mes enlla d'aquestes, n'hi de molt mes importants que moltes vegades no li donem la importancia que es mereixen. Aquesta setmana s'ha conegut que els EUA ha crescut al 3.9% al tercer trimestre de l'any. La primera economia mundial esta en crisis, pero creix al 3.9%! Aquesta magica xifra ens demostra que el pais no esta tan malament com molts bruixots preveuen. Les expectatives d'un creixement al 3.1% es van veure frustrades degut a un increment del consum intern dels nord-americans, mes exportacions i mes inversio empresarial dins del propi pais. Deixem-se d'especulacions de safereig, el que mana es que aqui no es para de consumir i que les empreses creuen mes en el futur que fa un temps. Clar que algun dia vindra el llop, nomes faltaria que no vingues! Pero m'apunto a dir que no sera cap llop nord-america el que portara problemes a aquest pais (i de retruc a Europa, clar), sino que sera un llop que vindra del dessert el que els portara.

Habits dels dissabtes nit

Una de les poques ventatges que te la diferencia horaria amb la del teu pais, es que pots anar a dormir saben com obriran els diaris del pais al dia seguent. Quasi cada dia li donc una ullada al diari Avui ja que es el que m'informa per excel.lencia del que passa al meu pais. Avui m'he adonat que cada dia segueixo un estricte ordre de lectura, i en el cas dels diumenges tambe. Es una ruta que no dura gaire, una mitja hora, pero suficient. Vull compartir la meva ruta al bloc:

Opinio: Joan Oliver --> Serveis i Oci: Salvador Sostres --> Economia: Francesc Cabana --> Seccio Economia --> Dialeg: Villatoro --> Seccio Dialeg --> Seccio Mon --> Seccio Politica --> Seccio Opinio --> Opinio: Miro el titular Editorial --> Opinio: Miro el titular Sanchis --> Passada rapida a totes les altres seccions --> Opinio: Editorial --> Opinio: Sanchis

A partir d'aqui, segons el meu estat i/o les ganes de continuar, no segueixo cap ordre a les altres seccions. Li trobo una certa logica. Comenco amb un petit article d'elevada rigorusitat periodistica que per mi, aquesta petit engruna d'informacio, es la portada del diari. Segueixo amb el punt sarcastic del diari i despres vaig al petit conte d'economia del professor Cabana. Reviso les noticies mes destacades d'Economia i em preparo mentalment per l'article d'en Villatoro. Llegeixo el que em ve mes de gust de Dialeg i agafo direccio la portada del diari: passant per Internacional i Politica. Al arribar a Opinio, llegeixo el que em ve mes de gust, i llegeixo el titular de l'Editorial i en Sanchis. No llegeixo el cos, nomes vull saber de que parlaran per poder donar una ullada general al diari, bastant rapida, amb l'objectiu d'acabar amb l'Editorial del diari i l'article d'en Sanchis. Amb aquest bon gust de boca, tanco l'ordinador i ja em poso al llit sabent com es despertara el meu pais. I avui dormire be. Perque em negitejava canviar el final d'aquesta ruta amb la possible desaparicio de l'article d'en Sanchis despres de deixar la direccio del diari. Pero no, perque com diu al seu article: "El meu comiat només és parcial. A més de seguir lligat a l'AVUI amb altres funcions en la seva empresa, continuaré acompanyant-los cada dia amb el meu Mister Hyde particular, Desclot, i amb aquest article dominical. " Vaig a dormir tranquil. Bona nit.