On és Iberia?

Aquest dissabte el Departament del Transport ha permès que la joint-venture d'American Airlines, British Airways i Iberia es pugui portar a terme si la UE no posa trabes. La gràcia de l'assumpte és la diferència del tracte que en fan els mitjans internacionals i els espanyols. En els de fora del país, Iberia s'ha de buscar en lupa. M'abstenc de fer qualsevol tipus de valoració de la decisió, ja que desconec l'estat de la situació com per opinar.

FT: BA and AA to give up fewer slots for tie-up approval

WSJ: U.S. Approves American, British Airways Alliance

No estic sol amb els meus arguments

Avui mentre repassava la Vanguardia d'avui diumenge, he trobat un article d'en Joaquim Muns. Poso un tros de l'article, que va amb clara consonància del tema especul·latiu de l'euro que vaig parlar en el passat post. Crec que el to que fa servir en Muns és molt semblant al meu (guardant les distàncies, no vull ser tan agosarat).

Hablar de un ataque al euro es otro expediente populista. Los mercados financieros actúan con activos denominados en diversas monedas (dólar, libra esterlina, euro, etcétera). Según los problemas y perspectivas de los países emisores de estas monedas, los inversores se mueven de unos activos a otros. Cuando han aflorado los problemas de varios países de la zona euro, los que tenían valores en euros, especialmente bonos de los países afectados, los han vendido. La cantidad mencionada de 8.000 millones de euros en un día es muy pequeña y equivale a menos del 1% del valor diario de las transacciones del mercado de euros, pero suficiente para empujar la moneda comunitaria a la baja.
Llamar complot o incluso especulación a la venta de algo por miedo a que pierda valor es una tontería. Además, el mejor favor que se puede hacer a la zona euro es empujar su sobrevalorada moneda, el euro, a la baja. Ello supone ganar competitividad en el momento exacto en el que los países de la zona, y entre ellos España, la necesitan para exportar más y salir, así, de la crisis. Si esto es fruto de un complot, bienvenido sea este complot. Y si los especuladores nos ayudan a exportar más en esta coyuntura tan crucial, bienvenidos sean los llamados especuladores.

Casa d'apostes: l'euro baixa

Mentre contestava els primers correus aquest matí, a la TV he tornat a sentir els qualificatius de sempre contra els especuladors. La fúria de tertulians venia perquè en les últimes setmanes, 8.000 milions han sigut apostats a la baixa de l'euro. He intentat buscar algun argument entre les seves difamacions, i l'únic que he trobat és que estan provocant que la nostre crisis sigui més profunda i que els de sempre s'estan enriquint.

Si un intenta raonar això, no veu la lògica per enlloc.

• Si una persona es posa a curt amb euros, vol dir que preveu que l'euro valdrà menys que en l'actualitat respecte al dòlar (això es diu depreciació). Aquests senyors, ens els hem d'imaginar que viuen en una casa d'apostes, i tot el que ells facin, no afectaran a la marxa d'aquesta economia. Es com si els tinguessim tancats dins d'aquesta caseta, on el que fessin allà dintre no afecta a l'economia. Tan sols hem de pensar que aquella casa, que no podem veure que passa allà dintre, té un rètol lluminós que ens diu quin és el moviment predominant. En aquest cas, seria apostes a què l'euro baixa. Així, aquesta casa estaria enviant el senyal a l'economia que la gent d'allà dintre, pensa que l'euro baixarà properament. L'economia, anirà per la seva banda, i només mirarà de reull aquell rètol.
• L'altra argument és dir que s'estan enriquint a costa de fer mal a l'economia. Això no és veritat. Aquests senyors estan ficats en aquella casa, i les seves operacion no afecten a l'economia, tan sols el rètol lluminós ens dóna informació. Però, aquesta casa, té la peculiarietat de què la quantitat de diners guanyada per uns, és la quantitat perduda per uns altres! Els especuladors, es peguen dins d'aquella casa, per fer qui és millor que qui, i qui sap predir millor per on aniran les coses. Els diners que uns guanyen no els dóna l'esperit sant, sinó que són els diners dels especuladors que han errat en la seva aposta. Així, quedaria clar, que aquests senyors no s'enriqueixen a costa de la gent de fora de la caseta.
• L'altra argument és d'un euro més dèbil és com si ataquessin al nostre sentiment de país, a la nostra moneda... Una de les vies per solucionar la nostra crisis més efectiva a llarg termini, seria un augment de les exportacions. Per tal de ser més competitius en aquest món: augments de productivitat, baixada de salaris i depreciació de l'euro és el millor que ens pot passar. Degut a què la productivitat no hi ha manera que pugui, ni els salaris baixin, hem de pensar que la depreciació de l'euro és de les poques sortides per anar en aquesta direcció.

Al final, el rètol lluminós ens farà més servei del que alguns es pensen.

Les notícies d'avui

• L'FMI considera que l'economia espanyola està pitjor que les del seu voltant Les hores que han treballat per arribar a dir això...
• Salgado diu que ha estat "poc prudent" per part d'Almunia posar en el mateix sac Espanya i Grècia Almunia ha de fer sacs dins de la UE com a comissari d'economia, perquè tot grup prou gran sempre tendeix a ser dividit. Així si has de fer un saquet de classificació de les economies, segur q posaràs Grècia en el sac dels pitjors. Però, no la deixaràs sola, no? Hi posaràs Alemanya? França? No, toca Espanya i Portugal, sense més.
• Toxo anuncia manifestacions sindicals a finals de mes contra el retard de l'edat de jubilació Clar, ara fa massa fred, és millor esperar unes setmanes.
• Els sindicats, en alerta per la llei de vegueries La mani es podria fer amb l'anterior, no?
• El PP incrementa el seu avantatge electoral i es distancia 3,8 punts del PSOE segons el CIS És el de sempre, o guanya la cadira o el sofà.
• Gomà diu ara que si els Jocs no són sostenibles, ICV es podria oposar a la candidatura olímpica Si López Raimundo aixequés el cap...

Tres bones lectures del dia d'avui

Avui posaré tres lectures importants, que les he fet avui, d'aquelles que són denses i que tenen molt a dir. Estan ben escrites i fan pensar. Aquí les deixo.

• Banks, wealthy get hit in Obama budget plan (WSJ)
• The "Green Jobs Myth (WSJ)
• Stop! The size and power of the state is growing, and discontent on the rise (The Economist)

Les males pràctiques del PSC a Cornellà

El PSC de Cornellà ha entrat en una espiral sense precedents de girar l'esquena a la societat civil i de menystenir paraules que tant es posen a la boca com participació i diàleg.

Fa una setmana una moció presentada per CiU-ERC-EUiA-ICV per donar suport a Cornellà Decideix va ser tombada amb els únics vots del PSC a la Junta de Portaveus. És a dir, totes les forces municipals van acceptar la moció, els avaladors i el PP, per portar-la a debatre al Ple. Si el PSC hagués votat en contra en el Ple, jo no hauria pogut escriure el primer paràgraf del text. Però la notícia és la negativa a debatre al Ple tal moció. El raonament fet servir pel PSC ha sigut que segons el Reglament Orgànic Municipal, no es poden debatre al Ple qüestions fora de l'àmbit municipal. Sembla ser que al presentar-se una pregunta que va més enllà de les competències municipals, no es pot ni debatre al Ple. Cornellà tindrà en uns mesos el procés de participació de la societat civil sense el suport de cap Administració més gran que s'hagi pogut veure en democràcia i ara resulta que no afecta al municipi. Centenars de cornellanencs s'abocaran en l'organització de tal consulta sense el suport institucional, i resulta que no afecti al municipi. Si ens posem a filar prim, el PSC té raó. Però el Reglament es va fer per evitar l'aparició de temes que dificulten el funcionament normal d'un Ple, però en casos com aquest, el ROM s'ha d'obviar! És indignant com el PSC segueix tenint la barra de fer crides a la participació ciutadana i quan no és del seu gust, es tanca en banda per aturar el diàleg i la participació. El PSC de Cornellà ha confós l'orientació del seu vot amb aturar un procés de participació ciutadana. Lamentable.

Treball sobre MTC

Fa menys d'un any vaig fer (compartidament) quatre línies sobre un Magatzem Temporal Centralitzat a Catalunya en clau econòmica. Recomano una lectura ràpida per tot aquell qui vulgui saber què és un MTC d'una forma bastant entenedora (crec), deixant de banda la part més tècnica. La part econòmica és qüestió d'obviar-la a qui no li interessi. És important que el lector obri el document per saber on vem decidir ubicar-lo, ja que cumplia els requisits tècnics. Aquí està el projecte de MTC

No es diu Cementiri Nuclear!

Ahir vaig restar perplex a com feia referència a un Magatzem Temporal Centralitzat de Residus Nuclears d'Alta Activitat (MTC) el Telenotícies: Cementiri Nuclear. També uns quants diaris fan servir aquest terme avui. Aquesta terminologia és totalment obsoleta i presta a confusió. M'explico:
Les centrals nuclears generen residus d'alta activitat (entre d'altres) fruit dels processos "d'excitar" el combustible. Aquests residus tenen un període molt llarg de desintegració (pels entesos semidesintegració) i han de ser vigilats durant milers d'anys. Fins ara, aquests residus es guarden en les famoses piscines que cada central té. El problema rau en què aquestes piscines en uns anys estaran plenes i s'han de portar a algun lloc. Llavors, es planeja construir un MTC. Notis que la T de la sigla vol dir TEMPORAL. Aquests edificis estan dissenyats per guardar residus durant unes desenes d'anys i, a dia d'avui, no he trobat cap a nivell internacional que superi el centenar d'anys. És aquest un emplaçament definitiu? No! La funció del MTC és centralitzar els residus en una ubicació mentre es busca un lloc definitiu on posar els residus, ja sigui un emplaçament geològic profund terrestre o marítim. A dia d'avui, només Suècia ha començat a omplir el seu magatzem definitiu sota el mar. Per tant, la política de residus nuclears espanyola va en la direcció a la resta del món civilitzat.
Així, quan un parla de cementiri nuclear, a més de la despectivitat que aixeca el terme, és totalment fals, perquè un magatzem temporal no pot implicar un magatzem geològic definitiu. Es pot estar a favor o en contra d'instal·lar un MTC, però s'ha de defensar des del rigor, no des de la demagògia. Quan veus diputats al Congrés fent discursos davant d'auditoris plens, amb una manca de rigor absoluta, un s'adona que el nivell dels nostres polítics segueix en caiguda lliure. Al final, la segona posició a l'estudi del CEO anirà ven encaminada...

La partida és de Vila d'Abadal

A hores d'ara encara no sé quina ha sigut la reacció de l'alcalde de Vic després de l'informe de l'abogat de l'Estat. La reacció és lògica i esperable per qualsevol que posi dos dits de front a l'assumpte i no es deixi portar per reaccions partidistes.

L'alcalde de Vic va anar a la legislació i va dir: segons la llei d'estrangeria, a l'article 15, si em ve una persona extracomunitària amb un passaport sense visat o amb qualsevol paper que diu qui és aquella persona, jo, alcalde de Vic, segons això, no és una forma d'identificar a aquella persona i per tant, jo no l'empadrono. Si es canvia la llei orgànica que diu que no es necessitarà visat o l'Estat fa una interpretació diferent a la que jo faig, jo seguiré el procediment que em diu l'Estat. Ara, l'abogat de l'Estat diu que amb el passaport n'hi ha suficient. Ara és quan hem d'esperar la reacció de l'alcalde de Vic en aquesta direcció, on ben segur es produirà avui dijous. L'alcalde dirà: fantàstic, si he d'empadronar sense visat ho faré tal com em diu la llei d'estrangeria.

L'alcalde de Vic ha posat sobre la taula una problemàtica que es dóna a molts consistoris, on presentar un paper pot arribar a ser un document acreditatiu, que et portarà a empadronarte per poder obtenir la targeta sanitària, accés a l'educació... Vila d'Abadal defensa a ultrança que els poders públics tenen l'obligació de facilitar la sanitat pública, l'escola... però l'altra part també té uns deures, i fins ara, s'interpretava visat pels extracomunitaris. En cap moment Vila d'Abadal no ha entrat en aquest debat, perquè la seva posició és clara. A molts, els hi ha faltat temps per atacar en aquesta direcció.

Ara parlem de trucs. "El país que presideixo no consentirà que per un truc d'un ajuntament hi hagi éssers humans que es quedin sense assistència sanitària o sense dret a acudir a una escola", segons Zapatero. Aquestes han estat les paraules abans de la resolució de l'abogat de l'Estat. Són les paraules de polític: sense contingut, que se les emporta el vent, del voler quedar bé... Tots sabem que en aquest país qualsevol persona pot entrar a urgències sense targeta sanitària. I el tema d'educació, no estem parlant de famílies que venen aquí d'aquesta forma! Són individus caps de família, que no necessiten l'escola. I en el cas que es doni el cas de ser tota la família, com bé diu l'alcalde de Vic, amb un llibre de família es fa la vista grossa i qualsevol persona a Vic pot tenir dret a l'educació.

Vila d'Abadal ha fet un escac al Govern central i ha posat en ridícul centenars de municipis de l'Estat espanyol que han fet seguidisme de les polítiques del Govern central sense plantejar-se la forma com feien la seva feina i el perquè es feia. Vila d'Abadal no ha estat sol, ha tingut els seus socis de govern, que han mantingut una postura en favor de Vic oblidant les veus de les directrius del seu partit. Avui, l'administració local, és més forta que mai i reivindica el seu paper d'administració més propera al ciutadà, però necessita suport des de les Administracions Centrals.

Grandeses del sistema polític americà

Avui era nit d’eleccions als Estats Units. Si m’haguessin preguntat fa dos setmanes si em quedaria a seguir l’elecció del senador que substituiria Ted Kennedy, hagués dit que tot estava venut a favor de Coakley, aspirant demòcrata, i dormiria. Però els últims dies l’aspirant republicà ha fet una contrarellotge molt digna que l’ha portat a guanyar la plaça per Massachusetts. Aquesta elecció, per mi, té diversos punts importants:

• En política tot és possible. Si em pregunten, digui’m 3 estats Demòcrates per excel·lència, indubtablement posaria Massachusets dels 50 que hi ha. Durant les presidencials, Obama no es va passejar per Mass ja que tothom sap que és un estat demòcrata i no fa falta anar a perdre temps. Així, aconseguir ser senador republicà per Massachusetts té molt de mèrit i ser l’hereu d’en Kennedy més (recordar que al “Parlament” de Mass tan sols el 13% dels seients són republicans). En Kennedy durant la seva etapa va ser un defensor incondicional de la reforma sanitària abans de la presidència d’Obama. Així, té certa gràcia que Brown, contrari a la reforma sanitària, substitueixi Kennedy a Massachusetts i a un estat com Massachusets.
  
• Després de totes les “triquinyueles “ de les últimes dècades de mans dels demòcrates pel Senat a Massachusetts, resulta que ara amb Brown de senador, tenim minoria republicana de bloqueig. El President tindrà molta pressa a treure tots els temes controvertits el més ràpidament del Senat, o bé a seguir negociant.
  
• Al novembre tenim les midterm, on es canvia part de la cambra de representants, senat i governadors. Obama avui no ha dormit bé, si es que ha pogut agafar el son. Al 1982, les midterm van donar molt bon resultats als demòcrates tot i l’entrada al poder de Reagan. A diferència d’aquí, els Presidents saben molt bé que obtenir una gran victòria a les presidencials no implica assegurar les midterm, com bé li recordarà la Hillary a l’Obama per si no s’en recorda del que li va passar també al seu marit. A la nit d’ahir, Brown ho va dir de la forma més clara: el que ha passat aquí, pot passar a tot Amèrica. No són paraules d’un candidat eufòric, són paraules plenes de veritat que fan tremolar els demòcrates.
  

Em va agradar seguir als republicans, ja que la seva seu, l’hotel Park Plaza, ha estat un lloc de trobada obligada meva setmanal amb llargs debats de molt tipus (no ens enganyem, majoritàriament polítics). Sentir des de la sala on m’havia passejat crits de les bases republicanes dient: “John Kerry’s next, John Kerry’s next” o “Yes we did, yes we dit” m’omple d’orgull per la feina feta pels republicans a Mass.

Ara toca esperar la crònica del Bassas des d’Haiti. Estarem atents.

Disculpes

Demano disculpes per no haver actualitzat el bloc tant com hauria. Aquests dies se m'ha disparat la feina, i a l'estar encara amb la cama una mica malament, costa arribar a tot. Aquests dies entre l'estudi, la presentació del llibre del President i els temes del Cornellà Decideix he estat mig fora de combat pel bloc. Espero posar fil a l'agulla el més ràpidament possible.

"Xist"

"Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: Si hem d'aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l'horitzó que ens hem traçat i assegurar que una gran majoria es compromet a treballar per aconseguir-l0."

José Montilla

No acostumo a fer gaires comentaris de la situació política últimament, així que per un no passarà res. Ahir algú em va comentar que el passat post no sabia si exagerava una de les bromes pesades a la que estem sotmesos durant tot l'any: la del President Montilla. No han fet falta ni 24 hores perquè el President Montilla em doni la raó; ens ha obsequiat amb el seu últim "xist" del 2009. No hi haurà cap altra "xist" l'any que ve, ell també ho sap. Bon any 2010.

Bromes pesades que duren més d'un dia

• Catalunya regió d'Espanya
• La política econòmica d'Espanya
• El President Montilla
• La política econòmica d'Obama
• La reforma sanitàrira d'Obama
• Les eleccions d'Iran
• Els brots verds de l'economia espanyola

Els antibiòtics de la Moncloa

Ja fa 2 anys que a l'hospital de la Moncloa va entrar un malalt, anomenat Espanya, amb símptomes d'una possible malaltia que començava a ser qualificada de pandèmia, ja que afectava i anava a afectar mig món. Després del primer diagnòstic, van dir que aquells símptomes no eren motiu d'ingrès, i que el pacient estava més fort que la resta per si era contagiat amb aquella malaltia que s'escampava arreu del globus. Podia tornar a casa que no passava res.

Hi havia un metge d'un hospital molt prestigiós (l'hospital era prestigiós, no el metge) que prometia un missatge d'esperança i que ell canviaria el transcurs de la malaltia que afectava mig món. Ell proposava un antibiòtic keynesià, aplicat segons el metge amb èxit als anys 30 al seu hospital. Aquell metge havia llegit llibres i només havia escoltat col·legues de professió que li explicaven que gràcies aquell remei s'havia pogut sortir de la gran pandèmia anterior. Però es van deixar d'explicar-li que aquell remei va ser mal administrat, i el malalt del seu hospital es va passar més anys que cap altre a l'hospital (va ser pitjor el remei que la malaltia en aquest cas). Clar que tard o d'hora es va curar, ja que el propi organisme va ser capaç de repel·lir la invasió vírica.

Mig món va repetir el tractament d'antibiòtic per la malaltia vírica amb els pacients respectius a cada hospital en els nostres dies. Mentrestant, Espanya es passejava dient que ella no li afectava la malaltia, tot i que ella cada vegada tenia uns símptomes més acusats. La diferència entre malalts és que uns rebien un tractament erroni a l'hospital però bones atencions, mentre que Espanya es passejava com si no passes res pel carrer. Espanya va acabar entrant a l'hospital de la Moncloa amb un quadre molt més greu que la resta de països. Així, la seva estança a l'hospital es va allargar molt més que la resta. En el moment més crític del pacient, quan tenia una taxa de defenses PIB més baixes, quan la taxa de virus del tipus atur no baixava del 20%, aquest malalt va estar mesos i mesos en aquest estat.

Quan els malalts ja esperaven l'alta, Espanya sabia que en tenia per temps. El problema principal d'haver reconegut la malaltia d'Espanya tard, era que tindria conseqüències per a la seva salut més acusades que la resta quan surtis de l'hospital. I quan algú està més dèbil de salut, la següent pandèmia que ve, pot resultar mortal.

Osona va tenir una participació per sobre a la resta de Catalunya el 13-D

Ahir a la nit no podia dormir i vaig córrer la primera regressió del 13-D. He agafat els resultats de participació i la mida de cada municipi. He tallat als 17.000 habitants, perquè sinó costa molt veure els municipis petits. Només he exclòs Sant Jaume de Frontanyà per facilitar la lectura del gràfic. Els municipis d'Osona són representats amb color vermell, excepte Vic que no surt. S'ha representat una línia de tendència, amb coeficient de regressió 0,17.

La lectura és senzilla: els municipis d'Osona han obtingut una participació per sobre a municipis del mateix tamany de la resta de Catalunya. La mostra de municipis d'Osona es prou elevada (més de 30) i a sobre el tamany dels municipis prou heterogeni. Ara bé, a partir d'aquí necessitem treballar molt millor les dades per intentar destriar més informació.

La feina propera consistirà en buscar l'ideologia de cada poble. Necessitem saber si hi ha diferències ideològiques entre pobles que podrien explicar el grau de participació. He fet diferents mostres i el nas diu que no. Porto uns dies acertant, així que queda pendent per fer, tot i la feina laboriosa que pot comportar (els Nadals són llargs). Però segueixo apuntant a la mateixa idea; hi ha una forma de fer les coses, es podran retreure moltes coses a l'Alfons López Tena, però com deia el professor Navarro, les dades són les dades i no es poden canviar. Continuarem treballant, si els politòlegs segueixen sense moure un dit.

Dades del referèndum

En el passat post feia reflexió abans de què es tanquessin les urnes de la informació que en podriem treure de la jornada. D'informació n'hi ha molta, però que es pugui aprofitar n'hi ha menys. És totalment irrefutable que Osona ha tingut una participació clarament superior a la resta de Catalunya. Municipis amb un tamany semblant, la dada de participació a Osona és superior, de l'ordre d'un 10-15% per municipi. Així, es pot dir que l'efecte coordinadora Osona decideix ha sigut prou positiu en dades de participació. Desconec la feina que s'ha portat a terme entre uns i altres, i els problemes que tenen entre ells. Però les dades són aclaparadores a favor de la feina feta per en López Tena.

Com ahir insinuava, dades altes de participació ens permetrien veure coses. I tenia raó, i de moment a Osona és on es veuen més que clares, mentre que a d'altres indrets costa més. He fet l'exercici de 10 minuts de comparar els vots a les passades eleccions al Parlament amb els resultats del referèndum. D'una mostra d'uns 10 municipis d'Osona, tot i que no ho puc demostrar amb dades (en el futur ho faré), el vot del Sí al referéndum en aquests pobles d'Osona no es pot explicar sense el vot positiu i massiu dels vots de CiU en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, amb una quota del 45% del vot total. Aquesta dada m'ha sorprès molt, i és la que s'haurà de treballar amb molta cura de cara el futur. I no només per estratègia de partit, sinó pel futur del país.

Que corrin les regressions!

M'estic adelantant a les dades de participació de les diferents consultes d'arreu del país, però podem començar a preparar el terreny d'estudi. En municipis petits, amb una participació superior al 50%, podrem començar a establir les primeres correlacions entre el vot al partit polític al Parlament de Catalunya i la resposta de la consulta. No sé si es pot arribar a traslladar a municipis més grans, on sembla que la participació serà més baixa, però es pot intentar. Tal exercici ens ha de permetre saber la relació entre partit polític i la resposta a la consulta. Pobles on el Sí superi el 90%, i la participació s'aproximi com a mínim a la del Parlament, és efecte d'estudi. Crec que els politòlegs tenen feina, ja que avui s'aportaran dades que sobrepassen amb escreix qualsevol estudi d'opinió. La regressió més maca que he vist mai va ser feta pel Carles Boix, establint la relació entre vot blanc per municipi a les passades eleccions a Euskadi i el vot abertzale fa més de 4 anys. Va ser un exercici fantàstic amb un coeficient superior al 0,98. Espero que els politòlegs s'hi posen aquesta mateixa nit a mirar les dades. O almenys alguns. Ser acurats en aquest tema fa que ens hi juguem molt.

Feliç 13-D

Liberty is the breath of life to nations. George B Shaw

Sanitat pública catalana

La meva actual estada a l’hospital m’ha permès copsar de primera mà els grans dèficits del nostre sistema sanitari. Des del passat dissabte jo ja podia haver anat cap a casa, però diversos motius han fet que la meva estança s’hagi allargat. El divendres passat el metge em va dir que una vegada feta una radiografia, jo podria marxar cap a casa si no hi havia cap complicació. En tot el cap de setmana no em van poder fer la radiografia ja que no era cap urgència, i dilluns va tornar el metge sense poder-li presentar la radiografia. Així, la va tornar a demanar, i me la van fer dilluns, a última hora de la tarda. Al haver marxat el metge i al ser dimarts festa, hem posposat la meva sortida. Així, anant bé, podré marxar dimecres. Entre festes dels metges i falta de coordinació, estaré 5 dies més a l’hospital, finançant la meva estada amb impostos de tots.
Va ser especial divertida la sessió radiogràfica. Vaig baixar i em vaig trobar que de diferents sales de les que disposa l’hospital per fer les radiografies, totes estaven buides i ningú esperant. Quan vaig entrar a la sala, 7 persones m’estaven esperant. Dels 7, 5 ni em van veure entrar perquè van continuar xerrant, i només vaig necessitar 2 persones i en menys de 4 minuts vaig tenir la radiografia.
Durant la setmana, també t’adones que els metges han de fer feines que no els hi toquen, ja que les infermeres no fan la seva feina. També es veu de sobres l’excés de personal d’infermeria, que passen les hores com poden. L’excés de personal es justifica ja que durant 2 hores, tenen una punta de feina. D’aquí a haver de pagar personal durant 12 hores per una punta de 2, és més que qüestionable.
Sóc dels que penso que l’equitat en el sistema sanitari s’ha de garantir d’una forma o altra, però no podem posar en segon terme l’eficiència. La nostra sanitat ha de començar a seguir avançant en la privatització de la seva gestió, tot buscant una clara competència entre centres que permeti reduir els abominables costos que creixen per sobre del nivell d’inflació per la seva pròpia naturalesa. Hem de deixar clar que l’oportunitat d’accés universal a la sanitat (equitat) no és el mateix que privatitzar, on es busca l’eficiència.

Aturada temporal

Com molts de vosaltres sabeu, el passat divendres vaig patir un accident de moto. Tot i la gravetat, i les possibles conseqüències que aquest em podia haver ocasionat, gràcies a Déu no ha sigut així i evoluciono bastant bé. La propera setmana seguiré a l'hospital. Accedir a internet és fer una excursió per l'hospital que no puc fer tant com m'agradaria. Així que espero que em disculpeu per no mantenir el bloc al dia, tot i que la setmana vinent faré el que podré per estar al dia.

Feliç dia d'acció de gràcies

L'any 1939 el President dels Nous Estats Keynesians, FDR, va proposar el canvi del dia d'acció de gràcies. El motiu era tenir més dies entre Nadal i el dia d'acció de gràcies per tal d'incrementar les compres en aquestes dates pre-nadalanques. Més de mig país es va negar, i la majoria dels Estats, no van adoptar la nova data. Al cap de dos anys, els comerciants d'Estats que havien adoptat la nova mesura, van reportar baixades globals de les seves vendes en tals períodes més que significatives. Així, a finals de 1941, Roosevelt va enviar al Congrés el canvi de nou de la data de l'últim dijous de novembre, tal i com s'havia instaurat des del temps de Lincoln i que en l'actualitat perdura.

Els experiments no serveixen si no estan ben fonamentats. Els experiments no els poden fer aquells que no creuen en la raó del que són. Els experiments els hi hem de deixar als qui encara mantenen l'esperit del 1620.

El passat de Cornellà

No acostumo a fer gaires posts sobre Cornellà, però crec que l'actualitat s'ho mereix. ZP ha posat al descobert el passat de Cornellà, gràcies al seu pla d'estímul del treball temporal i ineficient (necessitava posar els dos adjectius; ara ja estic més tranquil i puc continuar).

Cornellà es troba en ple delta del Llobregat. Aquesta terra rica en matèria orgànica va portar a establir un enclavament romà al turó on avui hi ha l'actual Ajuntament i església de Santa Maria. Sempre he pensat que era una zona molt bona, ja que estava a una desena de metres de desnivell de la plana al·luvial del riu Llobregat, però a menys de 10 minuts del seu delta caminant. Això els hi permetia tenir un enclavament fora del delta, per evitar les riuades i disminuir la transmissió de malalties, però a la vegada una font d'aliments estable al llarg de tot l'any. Cornellà era un molt bon lloc pels romans.

Amb l'aixecament del paviment de l'antic turó s'ha posat al descobert part de les restes de diferents èpoques. La gràcia de la qüestió és la sorpresa de les autoritats davant aquesta troballa. Tot cornellanenc que estimi aquesta ciutat i s'interessi per la seva història, sap perfectament què hi ha a cada lloc. L'actual plaça, epicentre del poble, a sota s'hi troba l'antic cementiri romà. El dia que es vulgui remodelar (acció de la que han fugit tots els alcaldes de Cornellà), es trobaran amb el passat. Les cases del carrer Ametller tenen ruïnes a sota. L'actual carretera d'Esplugues, a l'encreuament amb el carrer dels Pins, hi ha restes també. Servidor les va veure quan treien l'antic paviment farà un parell de mesos, però al cap de dos dies es van tapar casualment. És d'entendre, és una via de pas de Cornellà i els polítics no s'han volgut complicar la seva existència arribant a pensar que en podien fer de les restes. Les restes trobades ocupen bona part de l'eix cronològic: tombes romanes, absis paleocristià, murs medievals, restes del campanar del segle XV... En els propers dies les excavacions aniran avançant, i em reservo dir més coses. Però el proper post, el vull fer entre avui i demà. Vull aportar una reflexió als polítics de Cornellà lligat amb la troballa.

Més impostos

No em vull fer pesat en el tema impostos, però veig que està d'actualitat. Porto ja 15 minuts intentant buscar un document que em permeti veure bé el funcionament de l'impost, sobretot amb els coeficients pels trams i les exempcions. La meva conclusió és que hauré de fer un curs de cerca per internet perquè cada vegada em noto pitjor, o bé serà que hi ha la informació prou bona a la xarxa. Tot i això, he trobat aquest document de la Generalitat que en parla (a la pàgina 11 surten els trams). Crec que és molt important que tots tinguem al cap els trams, per poder opinar sobre la idoneïtat en bona mesura dels trams. La meva opinió és més que sabuda. Si esteu amb mi, aquí em trobareu.

Comparativa de tipus impositius

Sento no poder actualitzar el bloc tant com voldria. Aquests últims dies tinc poc temps, però espero per finals de setmana tornar a la normalitat. Tot i això, vull penjar el quadre dels tipus impositius entre diferents tipus de països de la UE. L'article complet es pot trobar aquí.

20 anys de la gran victòria

Avui fa 20 anys del final de la guerra ideològica més important de la història de la humanitat. Fins i tot, molt més important que la Segona Guerra Mundial, que sota el meu punt de vista ja va ser guanyada amb anterioritat i amb arguments molt més senzills.

La caiguda del mur va portar un flux inqüestionable, d'est a oest. Tota defensa del model comunista des de qualsevol visió oriental queda anul·lada per aquell flux de persones. Qui volia anar d'oest a est? Avui és el dia que el socialisme i el comunisme van perdre la seva gran batalla. El capitalisme no va lluitar cara a cara contra el comunisme a Europa, tan sols el va contenir darrera d'un gran mur perquè tot sol s'autoconsumís. I així va ser.

Tot i això, el món occidental lliure d'aquells moments ha de demanar disculpes als països excomunistes per alliberar-los de tal barbàrie i condemnar-los a un endarreriment passat i present. Mai sabrem si la intervenció hagués sigut millor que la contenció, però això no significa que no s'hagin de demanar disculpes ni tampoc enyorar tal intervenció. Però, a la vegada, hem de donar les gràcies al poble americà, encapçalat des del President Truman al President George H.W. Bush,per haver mantingut les seves tropes a la frontera, a diferència de la Primera Guerra Mundial.

La guerra dels arguments sempre va jugar de la banda occidental. Les llibertats de les persones, l'economia i la història són els tres pilars incontestables que permeten refutar qualsevol altra argument de la construcció d'un món socialista. Tot i això, hem d'estar atents, ja que bona part dels idearis de l'antiga URSS són cada cop més presents en els nostres dies i va creixent sense parar. Aquesta serà una batallà que haurem de lliurar en els propers temps. Però aquesta vegada, creiem molt més en nosaltres mateixos.

Predisposició de l'origen genètic?

Mai he cregut en la predisposició de l'origen genètic per fer grans descobriments, però es difícil no caure en la temptació.

Els punts foscos dels plans de recuperació

Encara estic rient després d'haver llegit la notícia al journal. És francament interessant i demostra fins a quin punt el govern és capaç de fer coses inversemblants. En faig un resum.

Els Moore tenen un negoci de sabates, i els hi va tocar una part del pla de recuperació econòmica d'Obama. Els hi van tocar 890$, i la contraprestació era fer 9 parell de botes pel cos militar dels Corps i d'omplir un formulari on es preguntava, entre d'altres, quants llocs de treball havien salvat gràcies a l'ajut del govern. I era un pas obligatori que no es podien saltar. Van decidir posar 9, ja que corresponia al nombre de militars que ajudaven amb els parells de botes servides. Van dedicar 8 hores a omplir tot el formulari de la forma més adient correcta.

El Govern va publicar en què s'havia gastat els diners i les contraprestacions que obtenien. Els mitjans es van adonar que amb 890$ s'havien creat 9 llocs de treball! Sense voler, van ser el centre d'atenció d'una pregunta on la resposta no és gens trivial. Aquest fet posa en dubte els 640.000 llocs de treball que l'Administració Obama diu que ha creat.

Aquesta història ens ha de fer pensar que la solució no està en les factures milionàries del govern, sinó en cadascun dels ciutadans.

La llei Beckam

Acabo de llegir que la Lliga de Futbol Professional té pensat fer una parada del campionat d'una setmana per plantar cara al que ja anomenen la llei Beckam. La llei Beckam no és més que apujar el tipus impositiu de l'IRPF dels jugadors de futbol que guanyen més de 600.000 € per equiparar-ho a persones que no són futbolistes i guanyen més d'unes quantes desenes de milers d'euros tributan al 43%, envés del 24%. I el millor, és el fonament de la defensa de la LFP: tenir un tipus màxim del 43% desincentiva a poder fitxar jugadors d'altres països o retenir el talent que tenim a la nostra lliga. Per fi, algú ha posat sobre la taula el que una part dels economistes d'aquest país es queixen; un tipus màxim d'IRPF elevat no t'ajuda a atreure talent com tampoc de retenir el que tens. Sembla que quan passa amb els futbolistes és permès, perquè el que compte és ser els millors al món, no? Doncs això hauria de ser extensible en molts d'altres camps. I si de veritat volem que la nostra lliga científica i empresarial jugui a primera divisió, la direcció de la reforma sembla que l'he deixat prou clara.

La llibertat des de ben petits

Una entrevista plena de contingut de divendres passat a la contra de la Vanguardia

Escepticisme en el creixement nord-americà

La dada de la setmana és aquest creixement del 3,5% anualitzat de l'economia dels EUA al tercer trimesre. És una bona dada, si es compara amb el -2,7% de fa un any o el -6,4% de fa mig any. La meva principal preocupació és l'anunci fet per l'assesora en cap d'Obama, la sra. Romer, on diu que sense l'estímul públic aquest creixement hagués sigut pràcticament incipient. Això em fa suposar que bona part d'aquest creixement econòmic es deu a a la reparació de l'economia per part del sector públic. És a dir, una part important del consum estaria aguantant pel públic, com podria ser la venda de cotxes o de vivendes. El que veritablement importa és la transició del consum públic a consum privat, que és la clau que ens permetria veure la llum al final del túnel. Les insinuacions de la sra. Romer van en la direcció contrària, on aquest 3,5% podria ser un miratge. Sembla que haurem de guardar el cava.

El cas Convergència

Tinc tendència a fer dos tipus de posts: els que estan sustentats en arguments sòlids i els que escric segons el que em diu el nas. Sembla bastant clar l'elecció en aquest post, ja que entre d'altres motius, ni jo ni ningú tenim prou informació.

Alguns han intentat convertir el cas Palau en el cas Convergència. Tal afirmació és errònia, tal i com vaig explicar amb anterioritat en un post passat, però amb el pas dels dies s'ha vist que la quantitat a la Trias Fargas amb prou feines arriba al 2 i mig percent del total dels diners. Crec que amb els arguments presentats, hi ha hagut algú que ha intentat convertir el cas Palau en el cas Convergència. Ha sigut algú que ha vist que les coses li anaven malament, que arrosweguen en les enquestes un mal resultat, mentre que el seu adversari tot el contrari. Així, s'ha buscat la forma fàcil d'atacar el contrincant.

La gràcia és que això no s'ha acabat, i portem uns dies que com que sembla que l'argument no ha acabat de quallar, busquem seguir disparant contra la nau convergent. Diguem que fa un parell de dies dos naus van ser tocades: una nau pública amb bandera socialista en actiu i una nau privada amb bandera neutral, però amb capitans convergents fora de servei. Les conseqüències seran molt diferents, encara que el tracte rebut per bona part dels mitjans de comunicació ha sigut tractar les dues naus per igual. Segurament una s'enfonsarà, i l'altre només tindrà desperfectes. Seguirem esperant...

L'Agbar del Roine?

En el passat post insinuava sobre els efectes que pot tenir la venda de la participació de Criteria d'Agbar a Suez Environment. I aquesta vegada vull profunditzar en les conseqüències positives.

La gran sinergia que s'obre amb el control de Suez és la facilitat de negociació d'un transvasament del Roine cap a Catalunya. Tots sabem que les reticències a superar són les del propi país i les dels governs catalans, espanyols i francès. El control de Suez ens facilita molt les coses. Les reticències polítiques gal·les serien pràcticament nul·les, ja que una mateixa empresa gal·la portaria l'aigua des del Roine fins a la nostra aixeta. Sense adonant-se hem fet un gran salt per poder tenir aquesta infraestructura!

Les dessaladores són una garantia, no un recurs continu. Quan aquest país té les dessaladores funcionant amb un 80% d'aigua embassada, té un problema de principis. I econòmic! Hem d'internalitzar el cost de les dessaladores com a infraestructura de garantia, i que la font en continu de l'Àrea Metropolitana i Barcelona ha de ser el sistema Llobregat i Roine (notis que no dic Ter). No parlo a dos anys vista ni a deu. Parlo del futur d'aquest país.

Participacions industrials semipúbliques

La venda de bona part de la participació de la Caixa a Suez és una mala notícia pel país. Amb aquesta contundència vull començar aquest post.

Ja es sabuda la meva posició contrària a qualsevol tipus de participació del sector públic en segments competitius. Em refereixo al sector públic dins del sector bancari, on les caixes en són els bancs a la catalana. La designació dels consells d'administració per part d'òrgans polítics la trobo menyspreable, així com les decisions que puguin prendre en les diferents assembleas. Tot i això, crec que la Caixa se n'ha desvinculat molt bé i se l'ha deixat fer. Això ha tingut uns clars resultats, que són clarament positius des de finals dels vuitanta entre la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona. Els resultats han sigut indiscutibles, i per això és la tercera entitat financera de l'Estat. Després dels períodes de privatització de les empreses "estratègiques" espanyoles a mitjans dels noranta, La Caixa ha anat acumulant un seguit de participacions prou importants i conegudes.

L'hostilitat amb la que ha sigut tractada Catalunya durant la democràcia ha fet que posi em replantegi el meu pensament sobre la funció de les caixes. L'animadversió i els intents dels dos colors polítics estatals de reduir els grans grups industrials i treure les seves seus socials de Catalunya són un fet irrefutable. Davant d'això, la via de sortida és tenir grans participacions industrials sota les caixes, on el seu caràcter de fundació ens assegura aquest concepte malsonant però, que és del que es tracta veritablement: control nacional. Donat que el sector privat té sèries dificultats per competir amb un mateix tracte, i una situació de debilitat del sector públic català, porta a buscar la solució catalana a través de la Caixa (notis que la solució és la Caixa, no les caixes).

El control definitiu d'Agbar per part de Suez en cap moment em portarà a dir que el subministrament d'aigua algun dia podria estar en perill. Crec que poques persones en aquest país diran això, contràriament al que hem sentit en d'altres ocasions quan els papers estaven invertits. Per mi, és una mala notícia perquè el control de grans grups amb seu a Catalunya segueix minvant. I aquesta és la situació que s'ha de començar a revertir i motiu del meu interès. Pel que fa al funcionament d'Agbar, crec que la companyia podrà tenir unes millors sinergies fruit de l'operació amb una companyia del sector. Fins i tot, les sinergies d'abastament d'aigua són prou importants de cara al futur. El lector les intueix? Properament la resposta.

A Decadent Nobel

Feia temps que no llegia un article tan ben fet, tan ben estructurat, amb unes idees tan clares i amb una temàtica tan bona. Recomano la seva lectura. Poso l'inici, un paràgraf del cos i el final:

• So Donald Rumsfeld was right about Old Europe

• Old Europe now lives in a world of unpayable public pension obligations, weak job creation for its youngest workers, below-replacement birth rates, fat agricultural subsidies for farms dating to the Middle Ages, high taxes to pay for the public high-life, and history's most crucial proof of decay—the inability to finance one's armies.

• In the West, only the U.S. president can still make decisions based on hard facts rather than recede into soft moralism. The day that is no longer true, the U.S. will finally deserve a decadent Nobel.

Privatització del Prat

A principis de l'estiu vaig fer un post dedicat al que penso què ha de ser el futur del Prat sota el títol "El Prat no serà un hub". Faig referència a dos factors claus perquè el Prat faci un salt endavant, sent el que ara m'interessa el de la seva privatització.

L'anunci d'ahir és més del mateix. El capital privat podrà ser del 30%, mentre que el capital públic es quedarà el 70% restant. Però un dels factors claus és qui mantindrà els drets a otorgar els slots i a fer el pressupost. La societat mercantil sortint tindrà una participació estatal del 51%, un 22% les altres Administracions i el 27% restant en mans privades. Arribat a aquest punt del post, no em ve de gust continuar. Ho sento pel lector. Estic cansat de la mateixa història de sempre, d'haver d'argumentar una vegada i altra de les magnificiències de la privatització d'un aeroport com el del Prat.

I, a recordar, estic en contra del model proposat; mantenir els mateixos funcionaris a Aena i augmentar els funcionars a Aeroports de Catalunya per gestionar el mateix, no és la meva filosofia. Abans ens quedem com estem.

Els euros del Palau

L'altre dia anava pel carrer, i em van donar 1 €. Un conegut me'l va donar i em va dir que era per a mi i, si volia, no feia falta que amagués qui m'havia donat aquell euro. Jo vaig acceptar, només sabent per sobre la vida d'aquell conegut, però sense preguntar d'on venia aquell euro perquè, en el fons, era informació irrellevant. El més probable és que aquell euro el dediqués a posar benzina a la moto o al diari; les meves necessitats bàsiques a satisfer.

Es veu que una Sra. fundació, que es dedica a promoure la cultura catalana, va rebre uns diners d'una entitat que es dedica a promocionar la cultura catalana. La Sra. fundació, es dedica a arreplegar calerons per a la seva missió principal, que segurament està recollit en els primers articles dels seus estatuts. Com que el donant era de bon conèixer, i si et donen uns euros no fa falta saber d'on venen, els va acceptar i els va dedicar a allò que va creure més pertinent, dins del que marquen els seus estatuts.

El rerefons és el mateix, tot i que qualsevol demagog dirà que les quantitats no tenen res a veure i aquests milers d'euros de més no són justificables. Si les persones què ho llegiu penseu això, recomano que s'entri més sovint al bloc perquè necessiteu una girada de truita paulativa.

Aquest tipus d'afirmacions no ens han de fer por. On hauríem d'estar inquiets són en els números publicats per la fundació Campalans del PSC. Una fundació que rep el 90% dels seus ingressos d'Administracions Públiques, em fan sospitar molt més. Les donacions d'AAPP són a dit, decidides per polítics que només busquen els seus interessos i els del seu partit. Per tant, fer servir una AAPP per finançar una fundació d'un partit polític ho trobo demencial.

El sistema de finançament polític no és l'adeqüat. Ho he dit moltes vegades en aquest bloc. Les AAPP no han de finançar els partits polítics, sinó que cada partit ha de ser finançat per aquelles persones que creuen en el partit. Aquí m'aferro en el sistema nord-americà, on el sistema permet que els ciutadans no financin les campanyes electorals a través de subvencions d'AAPP. Les situacions viscudes al Palau no són més que conseqüències del sistema instaurat. I per molta neteja què fem, i per molts bon propòsits que tinguem, aquest tipus de situacions provenen de problemàtiques a les que els nostres polítics hi giren l'esquena.

Subsidis verds

Molts empresaris s'estan fent les pertinents fotografies amb polítics i científics per demanar una acció dràstica contra l'escalfament global. És la vella història vermella ara pintada de verd, on es vol demanar el diner públic. Se'ns diu que la única forma de frenar tal escalfament és amb regulacions sobre les emissions de diòxid de carboni, quan aquesta possible solució no ha passat un anàlisis cost-benefici prou seriós.

Cada dia que passa, la solidesa dels informes de canvi climàtic són qüestionats. Cadascú és lliure d'entrar en la corrent de pensament que vulgui sobre la intensitat del desastre del canvi climàtic, però el que no es pot posar en dubte és l'afany d'uns pocs per aprofitar l'avinentesa per omplir-se les butxaques. M'estic referint a polítics, grups de pressió ecologistes i empresaris (recordeu que Al Gore n'és el màxim representant al ser els tres grups alhora). Els grans esponsors d'aquestes reunions són empreses que necessiten fortes intervencions públiques per ser rendibles. Per exemple, Vestas és un patrocinador de Copenhaguen, on busca compromisos de reducció el més ferms i de gran escala possibles, per assegurar subsidis que aguantin el seu compte de resultats. I també passa amb companyies més properes, com Iberdrola Renovables o tantes d'altres del nostre país. Totes aquestes companyies saben que bona part del seu futur està posat en decisions polítiques. Sinó que li diguin a Solaria, on l'any passat va caure un 600% degut a la decisió de l'executiu central d'aturar la concessió de drets de producció d'energia fotovoltaica.

La disfressa de la revolució verda està permeten passar per alt moltes atrocitats econòmiques. Les nostres forces les haurem de destinar tant a fer una revolució verda com controlar als qui fan la revolució verda.

La culpa és de la diplomàcia espanyola

Com sol passar, el lector llegeix el títol del post i va directe al gràfic. És normal. És el que val més la pena de tot el que he penjat. M'he llegit la majoria de diaris i no he trobat ningú que hagi pensat en el meu anàlisis. Això no vol dir que jo sigui un fora de sèrie; sinó que els qui han de fer la seva feina (els periodistes), senzillament no l'han feta.

Si l'elecció proclamès guanyador qui tingués més vots per majoria simple, hauríem de felicitar a la diplomàcia espanyola per l'elecció de Madrid. Però tan important és aconseguir el màxim nombre de vots com conèixer les regles del joc. I el joc consisteix en assegurar tant el vot com a primera opció com en segona i tercera. És a dir, que els països que han votat a una candidatura desestimada, a la següent votació et votin a tú. Espanya va cultivar molts vots per a la seva primera ronda, però no es va assegurar els segons, com tampoc els tercers en cas de caiguda de candidatures preferides. A mi que em perdonin, però això és un fracàs diplomàtic que va des de la Casa Reial fins als regidors de l'Ajuntament de Madrid, passant pels esportistes entregats a la causa. Una lectura ràpida sense gaire fonaments però, prou intuïtiva, diu que la totalitat dels vots de Chicago van passar a Brasil a la segona ronda. I torna a passar el mateix quan Tòquio va caure eliminada, on els seus 20 vots passen a Brasil! Així, l'únic consol que han trobat els espanyols es vendre que s'ha arribat a una final amb Río, que s'ha estat més a prop que mai... però la magnitud de la tragèdia no ens la volen ensenyar. El resultat de la final és del 70% dels vots per a Río i el 30% per a Espanya.

Espero que els membres de la delegació espanyola no hagin pogut agafar el son la nit passada fruit del seu error. I si no han dormit perquè no s'ho esperaven, tenen (i tenim) un problema bastant gros. Què n'hem d'esperar dels grans afers de país si no podem fer un paper mínimament decent en una votació olímpica? Diuen que a la tercera (consecutiva) va la vençuda; Déu els ajudi perquè d'altra sortida no sóc capaç de veure.

Prescott a Zapatero


La notícia és el que diu un Nobel, Edward Prescott, sobre la política econòmica de l'executiu espanyol.

• "El Govern de Zapatero està fent tot el contrari al que hauria de fer per sortir de la crisis"


• "La pujada d'impostos deprimirà l'economia espanyola"


• "No té sentit pagar a la gent perquè no treballi" (Subsidi d'atur)


• "La reforma que defensa la patronal espanyola (CEOE) podria ajudar molt a sortir de la crisis"


• "Europa es recuperarà ràpidament de la crisis, mentre que Espanya tardarà més per culpa de les polítiques de Rodríguez Zapatero"


• "Espanya i Estats Units estan competint aviam qui crea més dèficit en relació al PIB"

Com tots podem entendre, no ha dit res de l'altre món que la majoria de nosaltres ja sabem. Podriem dir aquella simplicitat que per dir aquestes coses no fa falta tenir un Nobel. I li podem donar la volta tot dient: No tots els Nobels poden dir això, no? (Això ho aplicariem al silenci de Krugman i Stiglitz sobre la política de l'executiu central).

Acabo regalant amb una de les millors lectures d'un paper de Prescott: Why do Americans work so much more than Europeans? Per a qui no tingui ni la força per llegir l'abstract, la idea bàsica és que l'augment d'impostos de l'executiu central ens portarà a treballar menys.

PGE

• Un treballador en aquest país es troba obligat a pagar una part del seu salari per ficar-lo en una caixeta perquè d'aquí uns anys es pot donar el cas que tingui una pensió pública.
• Se'ns ha dit que els Pressupostos Generals de l'Estat tenen un 51,3% de despesa social. El fet és que la meitat de la despesa social, equivalent a aproximadament al 27% del total del PGE de l'Estat són pensions contributives. La pensió contributiva representa el que el treballador ha posat en una caixeta i té el dret de rebre com a pensió.

La meva pregunta és: Si la coacció a la que has estat sotmès tota la vida per pagar la Seguretat Social és una obligació, perquè l'Estat té la santa barra de fer constar la teva pensió com a despesa social en els Pressupostos Generals de l'Estat?

Spain budget deficit

FIRST it was spend, spend, spend. Now it is tax, tax, tax. M'ha fet molta gràcia l'ocurrència del The Economist per tractar el dèficit pressupostari espanyol. I el gràfic que l'acompanya té una component visual prou accentuada. Tot i que penso que haurien d'haver inclòs una de les dades que més m'agrada: passar del 38% de deute sobre el PIB al 2007 al 60% estimat pel 2010. Crec que un dels pocs punts a favor que tenia la nostra economia respecte els nostres veïns era el baix endeutament. Sense adonar-nos, algú ens ha fet perdre aquesta "fortalesa" que gaudiem.

Eleccions d'alemanya

Merkel ha jugat a ser socialdemòcrata durant 4 anys. Aquesta crec que seria la frase que resumiria la primera legislatura de la cancellera. Ha aconseguit desplaçar l'ideari del seu partit en terreny del SPD i ho ha fet molt bé. El seu acostament al treballador del SPD i gràcies a la conjuctura internacional d'intentar desacreditar el lliure mercat han sigut els seus dos ingredients principals de teoria política. Ha aconseguit entrar en territori del SPD amb relativa facilitat, deixant sense propostes mínimament creïbles al SPD i a la vegada, ha aconseguit tapar el traspàs de vots al front "liberal". Ara la CDU haurà de tornar al seu terreny natural, pel bé de la seva economia i del seu votant. I per cert, ja que sembla que molts mitjans de comunicació no donen la importància que pertoca al SPD: ha tret els pitjors resultats des de la república de Weimar al 1933.

Quan el PNB salva Catalunya

L'esbombament mediàtic d'una possible coincidència de les eleccions espanyoles i catalanes ha escalfat l'arena política. És una idea treta després d'analitzar què els hi passa als socialistes quan no tenen socis estables i s'està sortint d'una crisis econòmica. L'exemple que tenim és el quart trimestre del 1995, on tots sabem el que va passar: es tomben els pressupostos i amb una atmosfera de crisis, la convocatòria d'eleccions és inminent.

Disminuir la probabilitat de què això passi està en aprovar els pressupostos. Ja sé que hi ha molts d'altres factors que poden portar a una convocatòria d'eleccions anticipades, però a hores d'ara, abans que es produeixi un assasinat polític a la Moncloa, aquest és l'escenari més probable. Sembla totalment raonable pensar que es necessita aprovar els pressupostos del 2010 aquesta tardor per mantenir dins de l'armari aquest fantasma. Qui està en molt bona disposició d'ajudar a l'executiu central és el PNB. Tot i que pugui ser vist com un acte de traïció contra la situació econòmica de l'Estat i contra Catalunya, com sol passar, els hi haurem de donar les gràcies que no ens facin coincidir les nostres eleccions amb les espanyoles, encara que sigui per dignitat nacional.

Qualsevol acte de bruixeria d'endevinar què pot passar si coincideixen o no, els hi deixo als que se solen equivocar més que jo, i a sobre cobren.

Consumir carbón español

Resolution carries

Com diu en Carles Boix, la via refrendària és complicada al tenir l'article 149 de la C.E. que ens impedeix la celebració d'una consulta sobre la independència de Catalunya. Ell veu una via de sortida molt més fàcil:

"Bloqueda la via refrendària (la qual cosa no vol dir que no pagui la pena auscultar l'opinió del país real mitjançant la celebració de més consultes municipals), només queda, al final, la via parlamentària. Els parlamentaris catalans, com a mandataris de l'electorat, seran els únics capaços d'aprovar una declaració d'independència, a l'estil de la que van fer els delegats americans al Segon Congrés Continental a Filadèlfia un feliç 4 de juliol de 1776."

Seria tan maco sentir cada parlamentari, ja a títol propi o representant cada comarca, dient:

Bona Diada

Bona Diada Nacional a tots.

La nostra sentència: Independència!

Què tenen en comú Líbia, Síria, Iran, Rússia i Espanya?

Són els països que Chavez ha visitat i visitarà en la seva gira actual de política exterior. Fantàstic

Setmana econòmica del PSC

• La dirigente socialista, Manuela de Madre, ha añadido que "los socialistas apostamos por una fiscalidad progresiva y solidaria". Para Manuela de Madre, "es razonable e imprescindible revisar la fiscalidad en toda España" porque "hay que hacer frente a la crisis y hay que poner más dinero" en la administración "para hacer más grande la red de la solidaridad". Manuela de Madre, estudis de delineant.

• El conseller Castells dice que la subida de impuestos planeada por el Gobierno español, un debate que a su juicio está "mal planteado y planteado a destiempo". Tanto los ministros del Eurogrupo como los dirigentes del G-20, ha recordado, "han dado un mensaje diferente a éste, en el sentido de que no hemos de tener prisa, sobre todo, en quitar las medidas de estímulo fiscal, que no son precisamente de subir impuestos, sino de bajarlos o de aumentar el gasto". Castells ha remarcado que "estas medidas han sido decisivas" para ayudar a algunos países a empezar a remontar ya la crisis. "La historia demuestra que cuando se han querido eliminar antes de tiempo (estas medidas de estímulo fiscal) hemos vuelto a recaer, porque no estábamos suficientemente sanos. Antoni Castells, catedràtic d'hisenda pública i conseller d'economia.

CEOE

Fa unes setmanes vam assistir al trencament del teatre social entre Govern, patronal i sindicats. Un dels punts calents segons la patronal és el pagament de les quotes de la Seguretat Social. Es reafirmen en voler abaixar en uns punts la part que els hi toca. A continuació exposo un gràfic on surt la proporció a la SS que paguen les empreses i els treballadors a la SS. Com es pot veure, tant en valor absolut com relatiu, els empresaris espanyols paguen poc comparativament. La patronal no havia d'haver donat aquests arguments per sortir d'una negociació, en podien sortir sense debilitar-se així.

In Obama we don't trust

Els sense cobertura sanitària

A Estats Units tenim 46 milions de persones sense cobertura mèdica. Ho hem sentit per totes bandes, però, qui són aquests 46 milions que mereixen un canvi radical en el sistema sanitari nord-americà?

• 9,7 milions no són ciutadans americans. Sense voler entrar en debats estèrils de xenofòbia, tothom sap que la consciència a no pagar impostos està molt desenvolupada als Estats, però la consciència a pagar impostos pels que no són ciutadans nord-americans encara ho és més. En certa forma, el ciutadà nord-americà no es vol rascar la butxaca.
• 17,6 milions de persones guanyen més de 50.000$ l'any. Segurament hi ha moltes situacions personals, però si la sanitat és molt important per a la vida d'una persona, és qüestió de prioritzar la despesa familiar. Estem parlant d'elecció a no cobertura sanitària.
• 14 milions estarien sota programes estatals d'una forma indirecta, i en fan servir l'ús primordial i necessari.

Així, tenim 5 milions de persones sobre 301 milions de persones. Un rati del 1,6% de la població mereix canviar de dalt a baix tot el sistema? Aquesta és la gran pregunta.

Ted

Era un migdia de diumenge de tardor que m'aixecava amb les conseqüències d'una nit moguda. Vaig preguntar on podia anar a buscar el Barrons , i em van indicar on era. Em van dir que a mig camí, trobaria una casa amb façana blanca recent pintada. Era la casa del Senador Kennedy. Vaig veure la casa, i vaig creuar el carrer. Ell estava allà, en una cadira de jardí mig atrotinada, amb les ulleres de llegir, pantalons curts i camisa per fora blanca. Al terra hi havien diaris; només vaig poder veure el Boston Globe. No em vaig parar i ell tampoc em va mirar. Quan vaig tornar amb el diari, vaig passar per la mateixa acera, per poder-me quedar amb algun altre detall. Aquesta vegada jo venia de cara, però en Ted s'havia aixecat i estava més a prop de l'entrada parlant per telèfon. Allà es va acabar tot.

No comparteixo l'ideari d'en Ted. No crec en moltes de les coses que ha predicat i per les que lluitat durant la seva vida. Però si que admiro la seva vitalitat. El considero una bèstia de la política tot i els errors que hagi pogut cometre. Però, la seva lluita fins al final dels seus dies ha sigut digne d'admiració i és el que m'emporto. Descansi en pau senador.

Health Debate Misses a Key Point

Crec que avui he llegit una de les millors cartes al director. D'aquelles que fugen dels temes com el soroll als carrers, si els gossos es pixen o qualsevol altra simplicitat. És una carta, escrita des de les conviccions més personals:

The health debate isn't just about health or the role of government in the economy ("Health Debate Isn't About Health," Capital Journal, Aug. 11). It is about the Constitution, liberty and the future of the republic. As a high-school government teacher for 11 years, I have read the Constitution thoroughly and completely hundreds of times. The Constitution is about limiting government—keeping it as small and unobtrusive as possible. It is about the government protecting property, not taking away from one group to give to another.
As our government gets further away from those basic principles, we move toward the tyranny that the Founding Fathers hoped to avoid. The health bill may be well-intentioned, but it gives government sweeping powers to make health-care decisions concerning everything from preventing life (abortion) to ending it (end-of-life counseling). It may not intend to put the government between the physician and the patient but it gives the government unprecedented power to do just that.
There is no authority in the Constitution for government to take over our health care, just as there was no authority in the Constitution to take over General Motors or take taxpayer money to bail out failing banks. The government decided to throw the Constitution under the bus during the last year of the Bush administration, and the current administration has driven the bus back and forth over the document. The people of this country have a right to be angry and fearful for both our liberty and the future of our republic.
David Williams
Fairfax, Va.

Espanya tindrà el seu Watergate?

Mai entendré perquè en el meu passeig a altes hores de la nit pel D.C. vaig fer una foto tan patètica...

Subdirector de la Vanguardia

M'agrada el subdirector de la Vanguardia. Porto uns dies que el segueixo i n'estic molt content. Sembla que almenys durant aquest mes d'agost aquest espai perd "el quedar bé" que tants anys ha marcat aquesta secció. Felicitats per l'Alfredo Abián. Us deixo amb l'article d'avui.

Transparència municipal

Aquests dies d'estada fora del país sempre són bons per tornar a veure el dia a dia des d'una òptica diferent. El temps de lectura s'incrementa encara més i sempre hi ha moltes coses a comentar. Però avui m'ha vingut al cap un estudi que va aparèixer al juliol sobre la transparència en ajuntaments grans d'Espanya.

No és un gran estudi, però després d'observar-ne la metodologia, i en especial el qüestionari per tal de què cada municipi obtingui una puntuació o altra, el fa més atractiu. S'ha de llegir per sobre, però crec que és bastant indicatiu.

L'Ajuntament de Cornellà és el que obté una pitjor puntuació de tots els consistoris catalans. Obté un 5 pelat. La part més patètica és l'economico-financera, on l'Ajuntament treu un 1,5. Tots sabem que treure un 1,5 en un examen és no només estar a l'alçada, sinó el que es diu vulgarment com fer el pena. I això és el que ha fet l'Ajuntament de Cornellà.

L'exemple més paradigmàtic és quan vols consultar els pressupostos municipals. Recomano que entreu i intenteu descarregar els pressupostos del 2008, 2007, 2006... El link et porta a la revista pamflet municipal dedicada als pressupostos, on la única referència a xifres és per dir que s'incrementa la despesa social en un % molt elevat.

Estem davant un problema molt gran. Una informació tan important hauria d'estar a l'abast del ciutadà i sembla que el suspens que dóna aquest estudi, és més que merescut. Persones que mai han aprovat res en la seva vida, també fan suspendre l'Ajuntament de Cornellà. No es poden demanar peres a l'om definitivament.

Reforma sanitària

Són males notícies, per bona part dels nord-americans i per la totalitat dels europeus. El 85% dels nord-americans tenen assegurança de salut i queda un 15% que són els que no estan coberts. Obama pretén cobrir aquest 15% canviant les regles de tot el joc, i no només atacant aquest 15%. Canviar el sistema vol dir un canvi d'incentius i entrar en una nova aventura. La justificació és entrar en una aventura coneguda, a imatge de la europea. El problema és que la transició, estimada d'uns 15 anys aproximadament, pot portar a situacions no gaire dessitjables, que no .

Quan deia que són males notícies pels europeus no ho he dit per dir. Tots hem vist per tots els diaris la despesa per càpita en cada país en sanitat, i Estats Units duplica tranquilament els estats europeus. Llavors ens posem medalles, perquè el nostre melic és molt més bonic que el nord-americà. A sobre, alguns encara el troben millor perquè la proporció de despesa privada respecte al total és la més elevada de totes. I llavors diem: el sistema privat, és molt més car que el sistema públic. Però aquí fem l'abstracció de no considerar la despesa en investigació. M'explico.

Els Estats Units concentren més del 80% dels ingressos de companyies biotecnològiques i té més del 82% de la R+D en biotecnologia a nivell mundial. La quantitat per càpita invertida en R+D triplica l'europea. Tals xifres disparen la despesa sanitària per càpita i són els altres països, que amb el pas del temps, s'aprofiten dels resultats d'aquestes inversions. Perdre tals inversions sanitàries nordamericanes afectarà a la butxaca europea. I haurem d'escollir, si la nostra defensa de la sanitat universal als Estats Units és una qüestió de butxaca o sentiments.

Nou estímul cap a l'abisme de l'Administració nordamericana

Segueixo llegint amb la mateixa estupefacció els diaris del diumenge a l'estiu que a l'hivern. La única diferència és que a la platja segons quines coses em senten millor i tot.

Em va sorprendre que cap dels diaris que tenia: Avui, Vanguardia i Pais fessin cap referència a les bones paraules que havia dit el VP Biden sobre els propers anys a Rússia. Han sigut molt polèmiques i la secretària d'Estat ha tingut que matitzar-les ja que posaven en perill el que en diuen relacions bilaterals entre els dos països. Com algú ja haurà comprovat, dels 3 diaris, n'hi ha un que no el vaig comprar i em va caure per error a les mans. Vaig tenir la gosadia d'obrir les pàgines colorejades, que volen tractar d'economia. Allà dins perdut, escrivia un tal Krugman. Un fantàstic article, escrit amb música celestial que permet a qualsevol ignorant adherir-se a la seva causa d'un nou estímul econòmic. No deu haver llegit les previsions del deute nordamericà que el poten a tornar a cridar al cel un segon estímul econòmic. Tal article m'ha fet recordar una situació de la película Air Force One. En Harrison Ford (President) parla a la seva VP sobre quina política han de seguir amb els terroristes que tenen l'Air Force One segrestat. Recorden una frase que diu: Quan a un ratolí li dones el formatge que et demana, després vindrà a demanar-te la llet.

Incendis

No pretenc tractar l'incendi dels Ports ni les seves malaurades conseqüències. Tenia al cap de fa dies dir un parell de coses sobre l'incendi de l'Urgell.

Ha sigut l'incendi més gran de Catalunya, amb 5.000 ha cremades. Si un coneix la zona, s'adona ràpidament que aquestes 5.000 ha s'han d'agafar amb pinces. Primer de tot, hem de mirar què hi tenim.

• 3.700 ha agrícoles: blat, ordi, civada... tot segat.
• 1.108 ha de matoll: aquí també es classifiquen zones herbàceas que no aixequen un pam de terra.
• 247 ha de massa arbrada: principalment pi blanc.

On vull arribar és que s'han cremat 3.700 ha agrícoles, però estem parlant d'entre dos i cinc dits de palla, on es llaura després de l'estiu i la terra ni se n'adona. Després el que classifiquen com a matoll, la majoria la primavera següent estarà igual, o sinó, en dos anys. I pel que fa als arbres, es veu que tenir un pi cada 15-20 metres se li diu massa arbrada. Així, l'incendi que ha tingut Catalunya qualificat com el de més ha cremades, necessita una re-lectura de la lletra petia. E superfície cremada, ens podem quedar amb el 10% tirant llarg de les 5.000 ha. Res més.

R.I.T.

Hi havia una vegada un indret perdut en la immensitat no gaire ben vist per les societats d’occident. Era una terra aspre que marcava el caràcter dels seus habitants. Aquella terra donava feina a la seva gent, aconseguint una taxa d’atur del 7%, dos punts i mig per sota de la mitjana del país que acollia aquella terra. Els individus treballaven molt, perquè el govern no distorsionava les seves decisions d’hores a treballar; els individus elegien lliurement la quantitat de treball. Així, no existien els impostos sobre el salari. Per suposat, tota aquella mandanga neocomunista de gravar els que més guanyen i treballen, no existia. Tampoc es gravava l’estalvi, és a dir, no existien impostos sobre el capital. Les tases d’estalvi eren altes, i per conseqüència, les d’inversió també. El millor es que aconseguia creixement econòmic amb increments del PIB del 2%, tot i el fatídic any.

Semblaria fàcil pensar que aquest indret tindria uns dèficits públics estratosfèrics, donat que quasi no hi havia impostos. Doncs no. Tot i la greu crisis mundial, el seu pressupost aconseguia superàvit. Ho aconseguia mantenint una despesa pública molt baixa. Per assegurar el bon compliment dels pressupostos i dels organismes públics, tenia una agència que cada 5 anys decidia si tal despesa pública era efectiva o no. En el cas de no ser-ho, es cancel·lava tal despesa sense cap tipus de sentiment de culpabilitat. En aquesta terra estaven enfadats perquè tenien un dèficit fiscal molt elevat segons ells. De cada dòlar que pagaven en forma d’impostos, el govern federal els hi tornava en forma de despesa 0,94.

Les grans fortunes vivien en aquest indret, gràcies a la no tributació dels seus salaris. Amb això, aconseguien que els seus diners circulessin i es creessin molts llocs de treball. Sembla que aquest indret era el punt de mira de tots els comunistes i socialistes que no han “fotut brot” en la seva vida. I tenen raó. Benvinguts a la República Independent de Texas.

Toca parlar de finançament

És d'obligat compliment el post sobre finançament. El problema és que no sé quines coses coherents puc dir. La gràcia d'analitzar el nou sistema de finançament rau en buscar les debilitats. M'explico. L'antic sistema de finançament va ser un gran avanç, però tenia un petit forat negre, anomenat fons de suficiència. Aquest fons era el gran maldecap de Catalunya. Permetia a CCAA amb diferents nivells d'esforç fiscal, acabar rebent recursos similars. Per algunes comunitats, i no Catalunya precisament, significava una pressió fiscal inferior i igual nivell d'ingressos.

Jo no he sigut capaç (encara) de veure on és la lletra petita. Una cosa l'entens no quan ets capaç de repetir-la de memòria, sinó de trobar les seves debilitats. No ho he fet (tampoc he llegit ningú que l'hagi trobat). Em puc apuntar al carro de l'incompliment de l'Estatut, però tampoc hi arribo. Crec que en seré capaç, fins i tot abans de trobar les debilitats del sistema, així que ho deixaré pendent. De moment, només sé que el nostre dèficit fiscal està entre els 9.000 i 18.500 milions d'euros anuals, i les xifres tancades a solucionar l'espoli van entre els 2.300 i els 3.350. No perdre de vista aquestes xifres em permet tenir una panoràmica que sembla que alguns han perdut.

Sarkozy y Brown contra els US

Avui llegeixo una carta firmada per Sarkozy y Brown al WSJ que m'ha fet pensar bastant. El títol és bastant sugerent: We must Adress Oil-Market Volatility. La carta tracta de les grandeses que ha d'aportar fer fora els especuladors dolents dels mercats energètics de combustibles fòssils, principalment petroli.

El meu particular anàlisis va en la direcció del cop amagat que hi ha darrera. Treure els especuladors del mercat, implica treure liquiditat al mercat, així com també una menor fluctuació dels preus del barril de petroli. Així, s'aconsegueix eliminar tendències inflacionàries excessives fruit de previsions de creixement econòmic a llarg termini. Als US, el nivell de deute en relació al PIB està creixent vertiginosament, arribant en un parell d'anys a la xifra màgica del 100% del seu PIB.

Què vol Obama? Doncs que la inflació elimini bona part del deute que ell ha creat, ja que la possibilitat de grans pujades d'impostos als US han estat descartades. Al Regne Unit i França ja els hi va bé, perquè el seu nivell d'endeutament no arribarà a les xifres nord-americanes. Amb tal política, s'aconsegueix que la inflació es controli, evitant pujades sobtades i brusques dels tipus d'interès que portarien a períodes de "mini-crisis" com les dels 70s i part dels 80s. La jugada franco-britànica aprofita la popularitat de treure aquests suposats especuladors dolents en benefici propi. Li toca moure a Obama.

El Prat no serà un Hub

Avui, mentre estava a la platja quan el sol ja començava a caure, m'he dedica't a cronometrar els avions que anaven passant. La mitjana ha sigut cada 4 minuts. Això ho he fet per relacionar-ho amb el que diré ara. Per ser un hub s'han de complir, a grans trets, 3 grans característiques. Una, intentar que l'aeroport operi quasi les 24h. Això és molt difícil, però els grans aeroports s'hi aproximen. Dos, vols cada 3 minuts. No pots reduir el temps per condicions de seguretat, tot i que de vegades es baixa tal temps (avui he comptat casos entre els 2 i 3 min). I tres, avions grans. Es necessita moure molts passatgers.

Europa té 5-6 hubs, repartits entre aliances. Tenim Heathrow de BA col·lapsat, i en fase de maduració i amb data de casament vitalici a Barajas. Tenim Amsterdam, Frankfurt, Paris, i Zurich. La gran característica d'aquests aeroports és que competeixen entre ells i no els hi fa gaire mal tenir un aeroport que no sigui hub a prop. Hi ha espai per més hubs? La discussió està oberta, però tot podria indicar que no. La única companyia que pot apostar pel hub és Spanair, però juga amb el factor Lufthansa (Star Alliance), que té molt clar que ha de seguir potenciant Frankfurt. Ho té difícil (Avui no comentaré les possibles pràctiques anticompetitives que es poden derivar que un mateix sector públic estigui en una aerolínea i pugui ser accionista del Prat).

Tot i això, El Prat té una gran posició. No sabem perquè, però BCN agrada, i agrada molt. Tothom vol venir! Aquestes afirmacions poden sonar simples, però estic reduint una gran parrafada a tal situació. El Prat serà un gran aeroport punt a punt per suposat, segurament el primer d'Europa. Si serà hub o no, serà si les coses es fan bé com a aeroport punt a punt. Els dos propers anys marcaran el futur proper del Prat. I hi ha dues passes fonamentals per aconseguir tal èxit: que durant aquests dos anys, el sector públic català desaparegui d'Spanair i el govern espanyol privatitzi el Prat. A partir de llavors, començara la gran batalla pel hub.

Ineficiències del Sector Públic

Aquests dies pensaba que escriuria d'allò, això i no sé quines coses més, però al final sempre em pot el que em passa a l'últim moment pel cap. He sortit de l'últim examen i només he sapigut veure les ineficiències del sector públic. Aquí deixo anar la llista:

• Quasi caic amb la moto al arribar a casa, perquè algú ha asfaltat 10 m2 de carrer sense deixar anivellat amb l'asfalt original. Forma part del Plan E. Aquell pla que va tapant foradets, tant als carrers com d'improductivitat (Gràcies per no posar el cartell dels 1000 euros dient que la culpa de la meva possible caiguda hagués sigut per culpa d'ells).
• Arribo a casa, encenc la TV, deixo les coses, es posa per defecte una cadena pública de l'Ajuntament de Barcelona. Sento: "Sra, vostè el que ha de fer és beure molta aigua, no es deshidrati". Em giro i miro la tv. Un exèrcit de teleoperadors dient que s'ha activat no sé quin pla contra la calor per a la gent gran. Em pregunto si també els pots trucar per quan un té sed i et vinguin a donar el vas d'aigua.
• El TN m'obsequia amb el Ple d'avui al Parlament. Aquests anys de tripartit 40.000 llocs de treballs públics de més, que sembla que no són ni mossos, ni mestres, metges... La resposta del President em fa cosa reproduir-la...
• La llum s'apuja un 2%. I què té a veure el Sector Públic? Als primers anys de governs blaus a Espanya, quan es va liberalitzar el sector elèctric, es va crear els CTC (Costos de Transició a la Competència). L'objectiu, era que les empreses no perdessin molts diners, i es creava un marc de transició. Aquest tenia un cap en preu, i si les empreses demandants d'energia posaven un preu per sobre del cap, rebien una transferència del sector públic per compensar. Han tingut la barra d'aguantar tal "període de transició" fins al 2007. Així, tenim un deute de més de 8.000 milions d'euros, que anirem pagant en els próxims anys amb increments constants en els rebuts.

Fins aquí les més destacades. Crec que per avui ja n'he tingut suficients.