It's not the infrastructure, stupid!

Sento certa perplexitat davant dels missatges de solució de la crisis de bona part de la classe política. El problema i remei de la nostra situació el segueixen donant a les infraestructures. S'ha demostrat que amb les infraestructures no es garanteix el creixement econòmic d'una regió (condició no suficient), mentre que sense elles no hi ha creixement (condició necessària). El problema català no rau en la falta d'aquesta, sinó la solució dels colls d'ampolla que afecten al país. El salt de rodalies, extensió de la xarxa de metro, el quart cinturó... és el que ofega al país. La centralitat asfixiant del socialistes està passant una factura que ja podem percebre (ei, la factura ens l'envien els socialistes, però l'emissor és el Partit Popular). Un dels indicadors del futur, m'agrada elegir la inversió estrangera. A dia d'avui, la Comunitat de Madrid es queda el 70% de la inversió forana, el 20% va a Catalunya i el 10% per la resta de l'Estat. La resta d'Espanya no els interessa a les empreses estrangeres, tan sols Catalunya i Madrid. Però donada la situació d'una renda per càpita prou semblant, les diferències són abismals de cara al futur.

A dia d'avui, Catalunya té pocs mercats on sigui competitiva de veritat. Em refereixo quan deixem de mirar-nos el melic, alcem la vista i mirem al món, i no pas quan ens comparem amb Espanya o la Unió Europea. El sector farmacèutic és l'insígnia que ens queda com a sector de valor afegit que encara no s'ha traslladat a Madrid. Tot lo altre és fer volar coloms o voler mantenir la nostra autoestima ben alta.

Haver perdut bona part de les empreses en favor de Madrid ens fa més dèbil, així com el tamany d'aquestes. Bona part de la inversió en R+D la fa una empresa gran. Les pimes tenen poca capacitat de maniobra per invertir en R+D, tan sols ens queda la innovació que fan aquestes. La innovació a casa nostra és la idea que té un català, desenvolupa una empresa i treu tot el suc a aquella idea. S'oblida de seguir innovant, ja sigui perquè ha aconseguit el que volia o el tamany no li permet. I aquí és el que ens fa perdre posicions competitives davant la resta del món. 

Espanya està obligada a abocar recursos públics en aquest camp. El diferencia del 1% del PIB entre la UE i Estats Units sembla que no serà corregit en els propers anys. Però el sector públic no està fent els deures. Al 2010 les partides del Ministeri de Ciència i Tecnologia van patir una davallada del 15%, i aquest 2011 no s'esperen temps millors. Ningú posa el crit al cel davant d'aquesta retallada, però si tothom corre quan es toquen les infraestructures. Això és degut a dos raons principalment. La primera és intentar passar mà d'obra del sector de la construcció de vivendes a l'obra pública (amagar la pols sota la catifa). I la segona són els rèdits electorals. S'aconsegueix crear llocs de treball i tallar cintes amb les infraestructures, mentre que dotant de capital humà i inversions en R+D no són rentables pel cicle del polític de 4 anys.

Sota el meu punt de vista, el món es mouria bastant pel model d'aglomeracions. Això vol dir que només grans pols són capaços de concentrar indústries competitives. Aquests pols necessiten infraestructures, per poder atreure capitals i mà d'obra de forma fàcil. Un exemple del passat és la gran obra d'unir Sevilla i Madrid amb autovia (tot i que el TAV és més mediàtic, l'impacte és molt menor). Els sevillans pensaven que l'autovia serviria per servir a Madrid d'una forma més fàcil, ja que els costos baixarien i farien el mercat més atractiu. Amb el pas del temps la situació ha sigut la inversa, si no ets a Madrid, no ets res. El model d'aglomeracions prediu un desplaçament del teixit productiu cap a Madrid, i així ha sigut! Molts empresaris sevillans han decidit anar a Madrid, perquè allà es mou tot i s'aconsegueix informació de primera línea i bones relacions. Les enquestes als empresaris sevillans i la falta d'empreses privades al complex de la Cartuja són els justificants de la predicció del model. La connexió de pols econòmics cap al centre fa que la força d'atracció sigui més forta, mentre que la connexió entre pols fa que aquesta disminueixi. És la idea que tenim en el sector aeroportuari: crear molt bones connexions amb Madrid-Barajas del territori espanyol en forma d'AVE, autovies i rutes aèries, per dotar a Madrid d'un hub. Doncs aquesta visió, es tradueix a tot el teixit productiu en el model d'aglomeracions.

Els ingredients per a l'atracció cap a Madrid ja estan sobre la taula i estan actuant. Després de tots els esdeveniments, no podrem lluitar contra l'Estat en matèria d'infraestructures. Trencar aquesta atracció només depèn si som capaços de tenir una millor formació i més inversió en R+D. I la situació no és gens esperançadora.

Lliçons de Delaware

Amb les primàries republicanes al Senat a Delaware arriba un altre exemple dels  inconvenients d'unes primàries per a un partit. Fa un mes vaig fer un post parlant d'un dels problemes, la direcció oposada entre incentius individuals.

Delaware és un petit estat de la costa est on els demòcrates han estat sòlids històricament, excepte en les presidencials de Reagan i Bush pare on es van decantar pels republicans. A les últimes presidencials, els republicans només van tenir el 37% dels vots, davant el 62% demòcrata. Ara hi ha en joc l'escó del Senat a les midterms.

Fa dos dies va haver-hi les primàries republicanes per l'escó del Senat. Dels dos candidats republicans, ha guanyat la candidata del Tea Party, O'Donnell amb el 53% dels vots. Trobo fantàstic que el tea party formi part del debat polític a dia d'avui, fet bastant impensable fa un parell d'anys. Aquesta elecció ens recorda a tots que el sostre de despesa pública de l'Administració segueix existint. La premsa europea i la progressista americana ens recorda el baix perfil de la candidata del tea party en qualsevol crònica (acceptem aquesta mena de cròniques internacionals però oblidem les de casa).

Sense voler entrar més en detalls que no vull tocar, em centraré en l'impacte que té aquesta elecció en el Partit Republicà. Sembla més que acceptat que la candidata del tea party ho té molt difícil d'aconseguir l'escó demòcrata que no pas el candidat republicà moderat. El tea party s'allunya molt del centre polític, i per molt que mobilitzi als votants republicans, els independents podrien tornar al partit demòcrata partint de la base que estem en un estat prodemòcrata. Així, el Partit Republica ho té molt més difícil per aconseguir el control del Senat a dia d'avui (tot i que la prova de foc serà al 2012 per als estats amb senadors demòcrates i que Bush va guanyar al 2004). El control del Senat no es fa amb 50 o 51, sinó amb 60, i fins d'aquí 2 anys no passarà si és que ha de passar.

Ara sí que prometo no anar-me del tema... La reflexió que vull introduir és com una part dels votants republicans de Delaware, segurament molt enfadats amb la despesa desmesurada d'Obama (tenen raó en això sota el meu punt de vista) canvien el curs de les curses electorals amb candidats més centristes. El candidat d'uns pocs és el tea party perquè consideren que Obama s'ha passat, però ara han elegit una candidata que els votants independents no votaran. Amb això vull relacionar-ho amb la idea que no sempre les primàries representen el millor per a la societat, ja que elegeixen el millor candidat dels més entregats a la causa, no del total dels electors.

Tripartit i benestar econòmic


Tripartit i benestar econòmic, d'Oriol Amat al Mundo. La veritat sigui dita, no esperava un article així. Avui fa sol, però l'Oriol s'ha mullat més del que és habitual.

El CEO fa de les seves?

Acabo de destinar 10 minuts a la lectura de quasi 500 pàgines al informe del Centre d'Estudis d'Opinió dedicat a: Percepció ciutadana de les polítiques públiques executades pel govern de Catalunya. 2010. No l'he llegit del tot, però sí que he trobat una dada curiosa en una pregunta:

Quasi hi ha el doble de votants del PSC que han contestat l'enquesta que de CiU a les eleccions del Parlament 2006. I llavors, a partir d'aquí, ens obsequiaran amb quina és la valoració del govern, qui ho fa millor, qui està millor prepara't per lluitar contra tal problemàtica, etc, etc... Si no recordo malament, el PSC va treure un 15% menys de vots que CiU, no? O es que justificaran que la diferència es deu a vot ocult convergent? Fem les coses una mica bé que no costa pas tant. Una enquesta ha de tenir uns mínims i aquesta sembla que no la té.

Qué grans són

Vergonya socialista

S'ha de tenir barra per fer el que fa en Corbacho. T'has passat mitja vida d'alcalde de l'Hospitalet, has presidit l'administració de menys utilitat de totes amb un sou molt per sobre de les teves possibilitats, ets ministre de treball amb l'atur més gran dels països de primera línea (amb permís, Sudàfrica té el 23% d'atur però jo el poso a segona fila), et faran una festa de comiat els sindicats el 29 de setembre... i no marxaràs de la política? Has arribat al teu màxim nivell d'incompetència, i tornar a la política és seguir-la devaluant. El teu modus vivendi va més enllà del que pugui imaginar un mortal.

Sento vergonya d'aquest país.

Solució per a dos posts enrera

Fa dos posts posava quines eren les solucions: productivitat i subsidis d'atur. Aquí hi ha l'explicació per a una d'elles.

"Mals modals periodístics"

He llegit un article d'en Serra Ramoneda sobre la premsa dels Estats Units. Afirmacions sense dades, no són més que opinions. Però afirmacions amb dades incorrectes, han de ser correguides. Perquè, en Serra Ramoneda diu:

Como ha pasado en EEUU, donde la batalla entre The New York Times, cuyo máximo responsable es Arthur Sulzberger, y el Wall Street Journal, propiedad de Rupert Murdoch, por alcanzar el liderazgo de tirada, que aún conserva el primero, es épica.

He llegit vàries vegades l'afirmació, i acaba dient que el NYT és líder de tirada. Però si mirem les dades d'exemplars trets al carrer:

I és pràcticament el doble la quantitat de diaris venuts als EUA!

Hi ha coses que no canvien

Revisant números antics del Economist, m'he trobat una gràfica de l'any 1988 molt indicativa. Fa referència a les taxes d'atur de llarga durada respecte al total d'atur de cada país. Fixeu-se que som campions tant en l'atur de llarga durada, com també en la taxa d'atur al 1987 al 20.1%

Ara farem el mateix exercici, però 23 anys més tard. A l'any 1987 estàvem en ple procés d'integració a la UE, estàvem rebent una pila de fons de la UE, hem fet un gran salt en infraestructures, hem... hem que? Tot segueix igual!

En el gràfic següent es veu com la taxa d'atur temporal no ha baixat gaire; hem passat del 60% al 52%, tot i que hi ha països que ens han superat. Són Alemanya, Gran Bretanya i França, que han incrementat la seva taxa d'atur de llarga durada. Però aquests 3 països han mantingut la taxa d'atur: Alemanya l'ha incrementat uns 3 punts fruit de la integració amb l'est, França l'ha matingut i només Gran Bretanya sembla que l'hauria incrementat en 3 punts. Així, unes fotos que disten entre ellesen23 anys, són pràcticament clavades pel que fa a la situació espanyola.

Les solucions al problema d'any rera any són: Productivitat i subsidis d'atur.

La festa de les sobreprimes

Des dels inicis d'aquest bloc, farà uns 4 anys, la càrrega contra la política d'energies renovables del Govern central ha mantingut una tònica bastant constant al llarg dels anys. Si la denúncia no ha sigut superior, ha sigut per no avorrir al lector, ja que el nivell de telenovel·la ha anat creixent amb el temps. Ara estan en aquell moment que tenen una gran audiència i ens ofereixen les notícies més inversemblants per mantenir l'atenció del teleespectador. Doncs bé, la mantindré perquè s'ho val.

Les denúncies contra les primes i sobreprimes han sigut una rera l'altra (en el meu diccionari, sobreprima és la quantitat de diners pagats per sobre de la prima, que seria aquesta última  per fer front als costos i als beneficis esperats al nivell d'Alemanya). El decret del 2007 on vaig posar el crit al cel sobre la sobreprima en el sector fotovoltaic ha sigut una denúncia constant per molts mitjans de comunicació internacionals, inclòs el feligrès amb més renom. Avui és el torn del WSJ, que com tots sabem sempre ha sigut més ateu que no pas agnòstic en el tema.

Tots dos mantenen una tònica de denúncia diferent, però coincideixen en el diagnosi de la inconsistència del govern espanyol en la seva política de subvencions. El mateix govern socialista, amb el mateix President del Govern, però amb dos ministres d'Indústria diferents però amb polítiques idèntiques, han canviat de la nit al dia la política de subvencions. Aquí ja no val tirar la culpa al PP de legislatures anteriors, perquè aquesta vegada ho han fet tot solets. Quina credibilitat envia un Govern quan signa un contracte amb els inversors en energies renovables dient que en els propers 25 anys els hi pagarà x, i resulta que el mateix govern, al cap de 3 anys, trenca el paper que va signar i diu que ara pagaran un 30% menys de x. Tot està igual, amb la única diferència que al 2007 les arques públiques eren plenes i ara s'intenta fer veure que no estan buides. No hi ha hagut cap imprevist que des de la publicació del decret hagi canviat el panorama de dalt a baix. Tan sols van preveure que la festa de les energies renovables duraria 25 anys, i en tan sols 3 anys s'ha acabat la festa i el deute (dèficit tarifari) ja és de 16.000 milions d'euros.
No sóc partidari de modificar les primes. És el compromís que va prendre el govern amb els inversors que van fer els seus números i els hi sortiem rebé. En canvi, uns no els van fer o van fer veure que sempre sortirien bé. Per compromís, les primes no s'haurien de modificar, i no m'importa pagar-les com a contribuent. Però el responsable d'això no en pot sortir impune.

Coincidències amb en Navarro

No volia tornar al tema d'Alemanya, però avui m'he trobat un article d'en Navarro a Público i fa diagnòstics molt semblants als meus. Deixo les quatre idees que ha exposat que estic d'acord, les de desacord no les poso perquè no acabaria mai. Tot i això, estic molt preocupat per aquestes coincidències...

• 
  
  Uno de ellos es que el incremento del crecimiento económico alemán tiene poco que ver con las políticas de austeridad del Gobierno. El crecimiento se debe, entre otras razones, al rápido descenso del valor del euro, que ha facilitado el aumento de las exportaciones alemanas, sobre todo a China y a EEUU.
• 
  
  Las exportaciones, no la demanda doméstica, son el motor de su economía. En realidad, los salarios –la mayor fuerza motriz de la demanda doméstica– permanecen estancados desde hace ya muchos años en Alemania.
• 
  
  Alemania ha sufrido políticas de austeridad del gasto público, incluido el social, desde la época del Gobierno Schroeder (1998-2005).

El miratge alemany

Fa exactament 3 mesos publicava un post sota el títol El joc d'Alemanya. En el post relacionava el temps que tardava Alemanya en rescatar l'economia grega amb la devaluació encoberta que estava practicant per intentar rellançar les seves exportacions. Després de la notícia de dijous, sembla que no anava mal encaminat. Bona part de la pujada del PIB es deu a l'increment de les exportacions i una part d'aquestes, té a veure amb la devaluació provocada a l'euro. La jugada li ha sortit bé, però li venen els següent problemes. Qui li comprarà a Alemanya a aquest ritme? Els primers 7 països que importen d'Alemania són 5 de la UE, fent més del 33% del total d'exportacions, sent França el primer amb un 10,2%. EUA té un 6,7% i la Xina un 4,5%. Si les economies de la zona euro segueixen presentant aquest estat de no creixement, difícilment Alemanya podrà continuar amb la seva estratègia. Les seves exportacions no podrán mantenir aquest creixement mes rera mes, per molt que ens donin dades de creixements interanuals molt positives. Només si els socis comunitaris poden comprar o els alemanys acaban tenint una gran confiança en la seva economia que substituís les exportacions per consum intern, Alemanya farà una sortida en forma de U, deixant enrera la W.

Imperfeccions del sistema electoral?

S'està posant de moda atacar el nostre sistema electoral, comparant sempre amb el millor d'altres sistemes que nosaltres no tenim. Fer que cada diputat respongui a un territori determinat, està començant a ser un clam bastant unànim. Tot i això, poc sentim a parlar de quines contrapartides això suposa. Aquí va el següent cas.

La Cambra de Representants dels Estats Units ha aprovat una llei que insta als estats si han arribat els diners a beneficiaris del Medicare o funcionaris com bombers, policies... no van ser acomiadats pels diferents estats a causa de la crisis econòmica. La gràcia és que tan sols dos republicans dels 178 van votar a favor de què prosperés, però 16 dels 23 dels governadors republicans van signar una carta en què demanaven que la llei s'aprovés. Tenim els governadors que volien aquests diners de Washington al haver complert no haver fet retallades en els seus estats, mentre que els congressistes votaven en direcció oposada, ja que això gira l'esquena als interessos dels electors que els elegeixen. I tots republicans!

En què quedem llavors? Això és el que passa quan tens un sistema on els interessos estan desalineats. Positiu? Negatiu? No ho sé, només que s'han de tenir en compte els contres que hi ha en d'altres sistemes i tenir-los en compte quan fem el nostre. El sistema perfecte no existeix.

Com es solucionen els problemes

Hi ha qui tarda 5 dies en solucionar un problema nacional, d'altres els hi passa tot un any i encara el tenen sobre la taula. Patètic ministre Blanco

Amb M de Montilla

Per justificar la feina feta d'un parell de publicistes del PSC, han organitzat un concurs de cartells de precampanya de Montilla. A la pàgina dels sociates (sociates.cat jejeje) han posat els cartells que han enviat. El lema és M de Montilla (he d'entendre que o bé no han fet fora del PSOE els pavos de con Z de Zapatero i fan servir economies d'escala o vull conèixer el de RRHH de Nicaragua per tals fitxatges).

Tota, de tots els cartells, n'hi ha un que té especial interès:

Es veu fàcil, no?

La meva resposta és ràpida: Segueixo creient que pot passar:

Perquè en d'altres llocs, ja ha passat:

Insolidari

La recent apareguda candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència (SIC) a les properes eleccions dóna més a pensar que no pas a fer. Voler imitar la Solidaritat Catalana (SC) de 1907 és un intent d’apropiació d’un gran moviment que li devem molt a dia d’avui. Sota el meu punt de vista, la comparativa entre ambdós moviments es pot resumir en:

• La finalitat no és la mateixa. SC pretenia regenerar Catalunya i transformar Espanya. Avui això no es dóna, pel fet que l’eix identitari és el centre del debat, tot i la taxa d’atur de prop del 20%, mentre que a principis de segle el fet català era totalment minoritari en les preocupacions dels ciutadans. SC va aconseguir situar Catalunya al centre del debat durant molt anys, fins i tot ha perdurat fins a dia d’avui. Regenerar Espanya va aconseguir el seu èxit, perquè de no tenir res a ser tinguts en compte per en Maura és unèxit. A dia d’avui, regenerar Espanya té tants adeptes com federalistes hi ha a Catalunya. Els intents fallits de molta gent durant dècades d’explotar aquest camp, ha portat a deixar la via de la regeneració espanyola oblidada. Els dos grans objectius de la SC anterior són, mai millor dit, història. L’objectiu de SCI és la independència. Aquest és un projecte que en el millor dels casos pot necessitar uns anys, i la història ens recorda que una unió durant tant de temps és gairebé impossible. Només cal veure les baralles que hi ha en el món sobiranista en els últims anys. Aquí hi ha tres etapes: autonomisme, dret a decidir i independència. L’autonomisme ha mort, donat que ja ha arribat a la seva màxima plenitud. Ara estem al començament de l’etapa dret a decidir i no vulguem fer dreceres, quan acabem la segona, ja farem la tercera. SIC va massa ràpida.

• Abans no existia el poder. Amb les eleccions provincials de 1907, es volia pessigar una Diputació de Barcelona amb quatre competències i a l’Estat no hi pintàvem res. A dia d’avui, tenim uns òrgans amb més competències, recursos i cadires. Pretendre que el comportament dels individus serà el mateix és no entendre res de política i estar cegat pels ideals. La feina de SC va permetre assentar les bases de la Mancomunitat de 1914, i segurament sense aquest moviment no haguéssim tingut aquesta institució. L’esperit de Solidaritat Catalana va permetre el desplegament de competències de la Mancomunitat i, a dia d’avui, això ja està fet de fa una pila d’anys.

• Els partits al 1907 seguien “marcant paquet”. El sistema electoral era molt diferent, ja que existien les circumscripcions que permetien l’accés de les minories i els districtes on sortia elegida la força amb més vots. Així, era molt més fàcil que SC arrasés amb més del 90% dels escons en joc a les eleccions espanyoles. A dia d’avui, aquesta opció podria arribar al 60% dels escons, però la cota del 90% no està a les nostres mans. Els partits, amb unes quotes marcades, amb identitat pròpia com a partit, s’adherien a SC. SCI és més un partit que un aglutinador de forces.
  

Després d’intentar sintetitzar les idees en aquest 3 punts, crec que la meu posicionament queda prou clar. A dia d’avui no és necessària una unió d’aquest tipus. És molt més important tenir una mateixa agenda política pels propers anys que no pas una unió de partits. Coordinar les actuacions portarà a més beneficis que no pas els costos que hauríem de pagar d’una candidatura unitària amb les dues grans forces nacionalistes d’aquest país. Quan arribi la tercera etapa tots ens mullarem, però ara toca marcar el camí polític de la segona etapa de forma coordinada.

Flaire de la sentència

El primer exercici que un ha de fer és agafar la sentència i l'Estatut, i posar-se a llegir. Francament, el TC declara inconstitucional diferents aspectes que són prou clars que ho són, per molt que algú no ho entengui. Per exemple, Catalunya com a nació no hi te cabuda. Un altre debat és si ho som, i la meva resposta és totalment afirmativa. Però si un interpreta la Constitució, veu que han dit el que havien de dir. I així amb una pila d'articles. Després d'haver relacionat els articles que declara inconstitucional i els que manté, en trec vàries conclusions:

• Tocar el prèambul és una obligació, ja que una sentència sense dir que és inconstitucional no té sentit.
• La inconstitucionalitat a l'article 6 sobre la llengua catalana era d'orgull nacional. El català per a Espanya no pot estar per sobre en cap lloc, encara que siguin les Administracions Públiques.
• Es declaren inconstitucionals diferents articles de la justícia. Ho són al Consell de Garanties Estatutàries i al Consell de Justícia de Catalunya. És obvi carregar-se aquests articles. Si aquests articles no són declarats inconstitucionals, estan dient que l'àrbitre dels futurs partits que es jugaran, seran àrbitres de Catalunya. I això no ho volen. Els àrbitres seguiran sent espanyols. El tema Síndic l'obvio, ja que no gastaré el meu temps en tal figura.
• La llei de caixes ens recorda que aquí no hi tenim res a dir. No crec que fós un article d'especial importància a tocar.
• El tema finançament queda esquinçat. No toca't de mort, perquè el tema del finançament va morir amb el ribot d'en Guerra. Ens recorda que no tot ho podem tenir, que hem de compartir els nostres drets sobre impostos i finançament.

La reinterpretació dels altres articles ho intentaré fer demà, però en serà més difícil de veure'n la flaire. Què hem de fer, què passarà, legitimació del Tribunal, moment de la sentència... no és l'objectiu d'aquest post. Demà en tindrem per donar i per vendre d'opinions i valoracions de tot tipus.

De bascos i catalans

El tema de la independència m'ha fet vindre al cap una conversa de fa uns 5 anys. Era amb nacionalistes bascos, quan el famós Pla Ibarretxe es presentava davant les Corts espanyoles. La comparació va ser: "Cada paraula que diu el lehendakari està recolzada per bona part del poble basc. Som nosaltres el poble qui estem fent que els polítics demanin el que nosaltres volem a Espanya." La comparativa era odiosa; eren moments en què els nostres polítics estaven tirant endavant l'Estatut i l'estira i arronsa era constant entre ells. I tenien raó, perquè era una cosa que només importava a la classe política i el poble estàvem per d'altres coses.

A dia d'avui, els papers s'han invertit.

Turquia no és neutral

El missatge que està arribant a la comunitat internacional del paper neutral de Turquia en l'afer del Pròxim Orient em sembla totalment equivocat. És aquell país que una part de la classe política sap els beneficis de la integració en la Unió Europea, però la seva població té la mirada més posada a l'oest del seu país que a l'est.

Durant la guerra de l'Iraq, Estats Units va demanar fer servir Turquia com a via d'entrada al nord de l'Iraq, i la petició va ser denegada. Durant la guerra, l'anterior i actual primer ministre Erdogan, afirmava que s'estaven llençant milers de cossos d'Iraquians a l'Eufrates com a revenja, així com també l'ús d'armes químiques per part de l'exèrcit dels Estats Units contra la població iraquiana. Erdogan va ser un dels primers ministres del món islàmic en reconèixer la legitimiat del govern de Hamàs a la franja de Gaza imposat per les armes.

Així, la posició de Turquia és d'un desgast contra Israel des de la seva posició de la neutralitat. Ha jugat bé, com també ho ha fet molt malament Israel minimitzant l'abast de la seva acció. Israel haurà de capgirar la partida si no vol continuar perdent terreny.

Conversa a 1,2 €

Avui m'he quedat sense cafè i he hagut de baixar al bar. No sé encara com ha anat la cosa, però tot just havia pres seient que 4 homes, 2 dones i 2 cambrers estavem arreglant el món. Tots els homes a peu dret, i tan sols una dona que no portava la Vanguardia per compte propi (els cambrers la tenien en el bar). L'escena era digne d'admirar, amb un cambrer que més aviat tenia la funció de moderador i d'introduir nous temes que no pas un simple espectador, el debat s'ha encetat.

L'encesa ha vingut per la portada del Periódico, on el crit unànime ha sigut que ahir el Congrés allunyava fantasmes grecs, i aquests irresponsables es dediquen a fer sang d'afers de corrupció per esquitxar a ja sabem qui en un moment com aquest. La intervenció estel·lar de Duran i Lleida, tots n'estàvem d'acord, era ahir un afer d'Estat (català i espanyol) que mereixia estar al capdavant de tota informació. La falta de responsabilitat dels altres partits polítics ahir va arribar al seu màxim, en especial al Partit Popular. La pròpia Merkel demanava al seu partit amic una votació a favor de la mesura, per responsabilitat, però es van deixar endur per l'eufòria d'atac contra el socialisme. Les reflexions avui totes coincidien: Espanya té els dos pitjors partits polítics de la història. I ho ha dit també el Cuní als Matins (sí, sí...estava de fons en el bar): Zapatero va sortir ahir apallisat del Congrés.

Els temes han continuat en afers de política espanyola, acabant en la intervenció de l'Estat a Cajasur. Acabant tot, el preu d'aquesta conversa ha sigut 1,05 € i 0.15 de propina. Comença el dia.

El joc d'Alemanya

Sóc dels que penso que el Dragon Khan bursàtil d'aquests últims dies ha estat provocat, i no precisament pels famosos especuladors.

Les reaccions de les borses no són més que fum que ens han tingut entretinguts aquests dies. La pujada històrica de la borsa espanyola després de les continues baixades ens deixen una bonica figura: un euro més barat.

Estar a la zona euro fa que els països no puguin devaluar la seva moneda, ja que perden la seva potestat al entrar a la moneda única. Això obliga a què els països se les hagin d'empescar com sigui per mantenir tal poder d'una forma indirecta. Fa setmanes que es sabia que Grècia necessitava avals de la zona euro, i aquests han tardat setmanes en arribar. Per què? Doncs el motiu principal és perquè no es convocava als ministres d'economia de l'eurozona, degut a què Alemanya estava fent un debat parlamentari sobre si devia ajudar o no Grècia.

La postura alemanya és molt raonable: durant els anys d'Schroeder els sindicats van acceptar congelacions salarials per guanyar competitivitat. Ho han fet bé, i ara s'ha fet aflorar el debat si "la congelació salarial" dels treballadors alemanys ha de pagar la festa grega. És de calaix que s'ha de rescatar Grècia, ja que les coses haurien d'anar molt maldades per no fer-ho, però, per què s'ha tardat tant? Alemanya ha jugat la seva carta de fer-se esperar, per afeblir l'euro. Alemanya és el país més interessat en tenir en aquests moments un euro el més dèbil possible per afavorir les seves exportacions, degut a la importància que tenen en el total del seu PIB. Alemanya ho ha passat molt malament amb el canvi 1,4 $/€. Durant molt de temps ha estat en la banda dels 1.35, però en les últimes dues setmanes ja l'han baixat als 1,23. Això és més d'un 5% en poques setmanes, i és molt per una moneda que ha guanyat molt de pes en els últims anys.

Així, Alemanya ha aconseguit devaluar la seva moneda d'una forma encoberta, jugant amb la credibilitat grega. Crec que no ha acabat i continuarà jugant amb cartes d'aquesta estratègia. En el fons, fan ben fet. És la forma més fàcil que tenen de sortir del forat en el que es troben i qualsevol país faria el mateix.

Mesures del sector públic

Totes les mesures d'ahir no s'haguessin fet si la setmana passada les borses europees no haguessin patit tal baixada. Ric per sota el nas quan els polítics diuen que la borsa va per una banda i ells per una altra, perquè encara que no ho vulguin, no són més que un matrimoni que es neguen l'un a l'altre. Sense la baixada deguda a la impossibilitat de refinançament de Grècia, Zapatero no hagués tingut la pressió internacional d'aquests últims dies per presentar un segon pla d'austeritat. La retallada de 50.000 milions d'euros fa quasi tres mesos va ser el primer pla, i ara arriba el segon pla. Tant el primer com el segon han vingut tard, però han arribat.

És bastant impopular parlar de baixada de sous de funcionaris aquí, però se n'ha de parlar amb total llibertat, sense amagar el cap sota l'ala. No tinc prou coneixement per dir si la mesura és encertada, ja que s'engloba a molts col·lectius, amb situacions molt diferents. El verdaderament eficient seria aplicar una reducció segons la situació de cada col·lectiu, però això seria pràcticament impossible. La reducció de sous al 2010 i congelació al 2011 és el 25% de la mesura.

Hem de ser conscient que durant els últims 15 anys, l'Estat ha estirat més el braç que la màniga. Degut a l'excedent de diners del que disposava, ha gastat aquest extra en infraestructura pública del tot ineficient i en mesures electoralistes. En aquest país encara no s'han vist estudis que sustentin connectar totes les capitals de província amb l'alta velocitat. La mesura d'atacar la inversió pública representa el 40%. Tampoc es justifica el sentit del xec nadó, que és el 10% de la mesura.

S'han de desmantellar molts ministeris que tan sols tenen funcions de "coordinació": Cultura i Sanitat, per simples direccions general.s. També ministeris per col·locar els amiguets: Igualtat i Vivenda. Aquestes mesures s'huarien de fer el més ràpidament possible, però ben segur que li costa molt més fer aquestes al President que les d'ahir.

Proper post: el sou dels polítics.

L'asfíxia del 20

La taxa d'atur es situa al 20%, el dèficit fiscal ha estat xifrat en els últims anys en els 20 (milers de milions d'euros) i la fuga de capital d'empreses s'ha estimat en 20 (milers de milions d'euros). Francament, asfixiant per a aquest país.

1 de maig

Tinc una enorme curiositat per buscar dades de la participació en la manifestació del 1 de maig en els últims 25 anys a Barcelona i Madrid, i contrastar-ho amb la taxa d'atur. Alguna cosa em diu que apareixerà una tendència temporal.

La inconsistència dels polítics

Fa tot just un mes que feia el post sobre l'obertura de noves perforacions a les costes nord-americanes. Jugava una mica amb la temàtica, ja que era francament deliciosa la comparativa entre l'actual i anterior President, així com el lloc triat.

El post d'avui va lligat amb l'anterior, i amb la més immediata actualitat. Podria parlar de la catàstrofe, però per això ja tenim els diaris perquè ens ho expliquin millor. Així, vull aportar la reflexió del canvi de paper dels polítics.

Després de dir que obria la moratòria de noves perforacions per buscar nous pous, no ha tardat ni un mes en dir que ara l'atura, per revisar-la a fons. Entenc l'impacte electoral que té paraules com aquesta, però sota el meu punt de vista, no ajuden a la credibilitat de la classe política aquestes mesures. Si tens un programa per buscar petroli, has de tenir un programa consistent des del principi, perquè sinó no fa falta ni obrir la moratòria. Tu fas noves perforacions perquè així ho diu la teva política energètica, i en un fantàstic informe de moltes pàgines i milions de dòlars, apareix un anàlisis de riscos, en què es donen xifres d'accidents i probabilitats. I la pregunta és: si es dóna un accident, tu has de parar el teu programa? La lògica diu que no, ja que l'accident no és més que un succés independent.

Actuacions d'aquest tipus ens recorden que l'actuació política és discrecional, sense mirar el benestar a llarg termini.

L'inflexió en el procés de consultes: Justo Molinero

L'entrada en escena de Justo Molinero en el procés de consultes marca un punt d'inflexió en el procés del 13-D al 20-J. El gran problema que pateixen les consultes és la imatge que molts mitjans de comunicació volen donar de la festa dels 4 independentistes. No se'ls hi pot negar part de raó, ja que algun que altra poble han passat els límits d'imparcialitat, donant arguments més que de sobres als mitjans contraris a aquest tipus de procés.

Les paraules d'ahir de Justo Molinero al centre cívic Sant Ildefons són un gerro d'aigua freda a totes aquelles persones que estan posant traves al desenvolupament de les consultes. Justo Molinero va fer servir el llenguatge que Cornellà Decideix ha estat fent servir des dels seus inicis, i que va quedar clar en el seu moment fundacional. Justo Molinero va demanar el vot per poder canviar les coses, aquell vot tant preuat pels de la seva generació, ara resulta que no s'anirà a votar.

"Yo quiero decidir sobre que se tiene que hacer con mis impuestos; no quiero que decidan a 600 km de aquí". "Nadie de fuera debe decidir por nosotros, Cornellà té dret a decidir". Aquestes paraules tan clares no li han sortit de franc a Justo Molinero, on ja va comentar que ha rebut més d'una trucada d'algun amic que li qüestionaba tal decisió.

El posicionament a favor de les consultes és una entrada d'aire fresc per poder seguir treballant en aquest procés. Són necessàries més adhesions que veuen el procés de les consultes com un procés de normalitat democràtica. Des de Cornellà Decideix, l'adhesió de Justo Molinero és el que ha reafirmat la voluntat de ser de l'organització: el cos electoral que ha de portar a terme la consulta el 20 de juny. Les crítiques han arribat de totes bandes, i més d'un s'està mossegant la llengua perquè el camí de Cornellà Decideix cada vegada està més definit. A aquestes persones, el millor que poden continuar fent, és menjar croquetes.

Justo Molinero amb Cornellà Decideix

Cornellà Decideix està començant a tenir els primers èxits del seu rol com a cos electoral. El treball diari i des del primer dia d'una aposta de serietat, no posicionament del vot i rigurositat ha portat a què Cornellà Decideix compti amb la presència de personatges tan ilustres com Justo Molinero que venen a defensar el que Cornellà Decideix vol: que tothom pugui dir la seva. Cornellà Decideix fa bandera de la seva neutralitat i Justo Molinero és tan sols la punta de l'iceberg del que vindrà properament a Cornellà. Ningú quedarà indiferent.

Drill, baby, drill

Si algú llegeix les següents línies, extretes del primer paràgraf d'una notícia:

The President on Wednesday described his proposal to open vast expanses of American coastlines to oil and natural gas drilling, much of it for the first time, as a painful but necessary decision.

A més, puc dir que les paraules del seu discurs van ser fetes en una basea aèria de l'estat de Maryland, davant d'un F-18.

Tots tenim al cap quin President va fer tals declaracions. Anem a veure si es confirmen els nostres supòsits. Mirem el segon paràgraf de la notícia:

He said that his plan to allow drilling along the Atlantic coastline, the Eastern Gulf of Mexico and the north coast of Alaska - ending a longstanding moratorium on exploration from the northern tip of Delaware to the central coast of Florida, covering 167 millions acres of ocean- would balance the need to produce more domestic energy while protecting natural resources. But it is also intended to generate revenue from the sale offshore leases and help win political support for comprehensive energy an climate legislation.

Aquí tenim diferents línies que confirmen el que pensàvem: perforar més (Drill baby, drill), ens carreguem la moratòria de no performar a Alaska i generar ingressos per la venda del petroli. Però apareixen els conceptes de suports per una legislació regulatòria del clima com qui no vol la cosa. Són paraules que les ha dit per quedar bé o perquè les té incorporades en la seva ment i actua de forma instintiva? (com si s'eixugués a la màniga de la camisa del 42...).

Anem a veure que diu el tercer paràgraf:

While the President has staked out middle ground on other environmental matters - supporting nuclear power, for example- the sheer breadth of the offshore drilling decision will take some of his supporters aback. And it is no sure thing that it will win support for a climate bill from undecided senators close to the oil industry.

Climate bill? Això ja no ho ha dit sense voler, ho ha dit a consciència! Però tots pensem el mateix, és una estratègia del President Bush per poder perforar sense pietat davant les costes dels EUA i a Alaska.

La solució, com bé haureu suposat, es troba en aquesta notícia de premsa.

Dedico el post a tots aquells que no saben veure més enllà de les bones paraules que els hi diu segons qui.

I va ser President

Els presidents dels governs d'Espanya es dediquen a passejar pel món i a cobrar una bona suma de diners. Crec que cadascú té els seus honoraris, així que no ens escandalitzarem per la quantitat que cobren. El problema el vull enfocar cap a una altra direcció: tant val el que diuen?
L'ex-president Gonzàlez va anar a NY a donar les lliçons magistrals pels quals Espanya es troba en la situació actual. Ho poso per punts:

• "La unión monetaria y el pacto de estabilidad tenían un magnífico alumno en España hace dos años y ahora está entre los peores de la clase". No pots evaluar el conjunt de l'economia espanyola dient que ets un bon alumne si cumpleixes el pacte d'estabilitat. Espanya era l'alumne que copiava i aconseguia passar l'examen d'estabilitat, però quan ha vingut el de tota l'economia, no ha pogut copiar i ha suspès.
• "Esta divergencia en las políticas económicas ha provocado que el país con mejores cuentas públicas y el que mejor cumplía el pacto de estabilidad y crecimiento, junto a Irlanda, sufra lo que ya hace dos años advertimos un grupo de amigos: choques asimétricos en el espacio de la UE ante una crisis financiera como ésta". No he sapigut trobar cap tipus de política implementada des de Europa que hagi perjudicat més a Espanya que als altres països membres. Se m'ocorre pensar fa 3-4 anys quan el Banc Central Europeu practicava una política massa laxa contra la inflació espanyola, però no té res a veure. No podem considerar la pujada de tipus com a detonant de la bombolla inmobiliària únicament. A dia d'avui no hi ha hagut cap tipus de política que hagi contribuït a la situació espanyola.
• "Hay varias partidas económicas fundamentales y difíciles de recortar. Los impuestos, una de estas partidas, sería ridículo bajarlos porque haría que la caída fuera aún más rápida. La resposta la deixo en el transcurs d'aquest vídeo.

No té preu

Si no ho diuen, rebenten

Sense reduir en absolut la responsabilitat en aquest cas de les empreses elèctriques no hem d'oblidar tampoc les que puguin tenir governs anteriors (l'actual que porta sis anys governant i l'anterior que va governar vint-i-tres anys seguits).

Miquel Iceta, 15 de març de 2010

Del 28-F al 20-J

Encara recordo el post del dia 13-D, on vaig aventurar resultats que després es van acabar complint prou bé. Avui no faré servir la bola de cristall pels resultats d'avui sinó pel 20 de juny, i més concretament a Cornellà.

Un dels meus trets característics és que no m'agrada fer volar coloms, i intento pensar dues vegades qualsevol paraula abans de dir-la. El dia 20 de juny hi haurà consulta a Cornellà. Si agafés la regressió que vaig fer pel 13-D, segurament a Cornellà sortiria un 10% de participació. Tal exercici és un error, ja que en el passat estudi no hi havia cap municipi semblant a la mida de Cornellà, i amb una composició sociológica prou semblant (Cornellà té un 23% de votant nacionalista, contra el 50-60% que tenen els pobles que van votar el 13-D i avui). Tot i això, s'està teixint una estructura prou forta com per posar de manifest que Cornellà serà un "outlier" el dia 21 de juny. La magnitud encara no la sé dir, ja que tot just s'està presentant Cornellà Decideix als diferents barris, amb l'objectiu d'agafar massa crítica. Els ja més de dos centenars de voluntaris i uns quants milers d'euros recaptats permeten que la pilota es farà molt més gran les properes setmanes. Així, sense haver plantejat tot el sistema de vot anticipat ni haver començat la campanya, em llenço a la piscina amb els resultats de participació. La mitjana de participació es trobarà en el 28%, en un interval d'entre el 20% i el 40%. Queda escrit!

Què es podria fer amb l'espoli fiscal català?

Segons dades del grup de treball per a l'actualització de la balança fiscal de Catalunya, encarregat pel conseller Castells, el dèficit fiscal català pot ser xifrat en 45 milions d'euros per dia.

Què podriem fer amb el dèficit fiscal d'un any? Quant de temps del dèficit actual significaria?

• Una nova terminal T1 de l'aeroport del Prat: 28 dies
• Un nou canal Segarra-Garrigues: 33 dies
• Eixugar el dèficit de la Generalitat del 2008: 107 dies.
• Hospital Moises Broggi: 2 dies
• Sincrotró Alba: 4.5 dies
• 2 aeroports Lleida-Alguaire: 5.5 dies

Arribats a aquest punt, hem dedicat 180 dies de l'any a fer noves infraestructures. Què podem fer amb els diners que falten de l'altra meitat de l'any? Doncs estaria bé que tornessin a les butxaques dels consumidors, no?
Doncs el xec seria de 1200 € per habitant a Catalunya. No està malament, oi?
Mentrestant, dediquem-se a debats estèrils.

Nou multiplicador

Robert Barro ens ha tornat a sorprende amb una dada d'última hora que no deixarà indiferents a bona part dels economistes i polítics dels nostres dies. Ha deixat entreveure que el seu multiplicador de despesa pública per sota d'1. Així, per cada euro invertit pel sector públic, estariem davant una producció molt inferior a 1, al voltant de 0,5. Perquè ens entenguem, un euro q podia produir un euro en el sector privat (ja sigui com a inversió, exportació o consum), al ser tret del sistema fa que obtinguem una producció al voltant de 50 cèntims. Aquest fet posa en entredit les grans polítiques públiques dutes a terme fins ara per arreglar les economies del món.

Quan Krugman s'equivoca

Pero España ya no tiene su propio dinero, lo que implica que sólo puede recuperar su competividad mediante un lento y dolorso proceso de deflación

Millorar la nostra competivitat a nivell mundial vol dir que hem de saber vendre el que nosaltres produïm a un millor preu que els nostres competidors. Per fer-ho, trobem 3 vies, i no 2 com apunta Krugman:

• Disminució dels nostres preus: segons apunta l'autor, una de les vies seria a través de la deflació. Hi ha altres formes de dir-ho, però ho acceptarem.
  
• Devaluació de la moneda: no es pot fer, ja que Espanya ja no té la seva pròpia moneda
• Millora de la productivitat: consisteix en produir el mateix a un menor cost o produir més amb els mateixos inputs. Les millores de productivitat es solen aconseguir a llarg termini i és el que permet a un país ser verdaderament competitiu.

No sé el motiu pel qual Krugman s'ha deixat tal forma d'augmentar la competivitat de l'economia espanyola. Potser ens dóna com a cas perdut...

On és Iberia?

Aquest dissabte el Departament del Transport ha permès que la joint-venture d'American Airlines, British Airways i Iberia es pugui portar a terme si la UE no posa trabes. La gràcia de l'assumpte és la diferència del tracte que en fan els mitjans internacionals i els espanyols. En els de fora del país, Iberia s'ha de buscar en lupa. M'abstenc de fer qualsevol tipus de valoració de la decisió, ja que desconec l'estat de la situació com per opinar.

FT: BA and AA to give up fewer slots for tie-up approval

WSJ: U.S. Approves American, British Airways Alliance

No estic sol amb els meus arguments

Avui mentre repassava la Vanguardia d'avui diumenge, he trobat un article d'en Joaquim Muns. Poso un tros de l'article, que va amb clara consonància del tema especul·latiu de l'euro que vaig parlar en el passat post. Crec que el to que fa servir en Muns és molt semblant al meu (guardant les distàncies, no vull ser tan agosarat).

Hablar de un ataque al euro es otro expediente populista. Los mercados financieros actúan con activos denominados en diversas monedas (dólar, libra esterlina, euro, etcétera). Según los problemas y perspectivas de los países emisores de estas monedas, los inversores se mueven de unos activos a otros. Cuando han aflorado los problemas de varios países de la zona euro, los que tenían valores en euros, especialmente bonos de los países afectados, los han vendido. La cantidad mencionada de 8.000 millones de euros en un día es muy pequeña y equivale a menos del 1% del valor diario de las transacciones del mercado de euros, pero suficiente para empujar la moneda comunitaria a la baja.
Llamar complot o incluso especulación a la venta de algo por miedo a que pierda valor es una tontería. Además, el mejor favor que se puede hacer a la zona euro es empujar su sobrevalorada moneda, el euro, a la baja. Ello supone ganar competitividad en el momento exacto en el que los países de la zona, y entre ellos España, la necesitan para exportar más y salir, así, de la crisis. Si esto es fruto de un complot, bienvenido sea este complot. Y si los especuladores nos ayudan a exportar más en esta coyuntura tan crucial, bienvenidos sean los llamados especuladores.

Casa d'apostes: l'euro baixa

Mentre contestava els primers correus aquest matí, a la TV he tornat a sentir els qualificatius de sempre contra els especuladors. La fúria de tertulians venia perquè en les últimes setmanes, 8.000 milions han sigut apostats a la baixa de l'euro. He intentat buscar algun argument entre les seves difamacions, i l'únic que he trobat és que estan provocant que la nostre crisis sigui més profunda i que els de sempre s'estan enriquint.

Si un intenta raonar això, no veu la lògica per enlloc.

• Si una persona es posa a curt amb euros, vol dir que preveu que l'euro valdrà menys que en l'actualitat respecte al dòlar (això es diu depreciació). Aquests senyors, ens els hem d'imaginar que viuen en una casa d'apostes, i tot el que ells facin, no afectaran a la marxa d'aquesta economia. Es com si els tinguessim tancats dins d'aquesta caseta, on el que fessin allà dintre no afecta a l'economia. Tan sols hem de pensar que aquella casa, que no podem veure que passa allà dintre, té un rètol lluminós que ens diu quin és el moviment predominant. En aquest cas, seria apostes a què l'euro baixa. Així, aquesta casa estaria enviant el senyal a l'economia que la gent d'allà dintre, pensa que l'euro baixarà properament. L'economia, anirà per la seva banda, i només mirarà de reull aquell rètol.
• L'altra argument és dir que s'estan enriquint a costa de fer mal a l'economia. Això no és veritat. Aquests senyors estan ficats en aquella casa, i les seves operacion no afecten a l'economia, tan sols el rètol lluminós ens dóna informació. Però, aquesta casa, té la peculiarietat de què la quantitat de diners guanyada per uns, és la quantitat perduda per uns altres! Els especuladors, es peguen dins d'aquella casa, per fer qui és millor que qui, i qui sap predir millor per on aniran les coses. Els diners que uns guanyen no els dóna l'esperit sant, sinó que són els diners dels especuladors que han errat en la seva aposta. Així, quedaria clar, que aquests senyors no s'enriqueixen a costa de la gent de fora de la caseta.
• L'altra argument és d'un euro més dèbil és com si ataquessin al nostre sentiment de país, a la nostra moneda... Una de les vies per solucionar la nostra crisis més efectiva a llarg termini, seria un augment de les exportacions. Per tal de ser més competitius en aquest món: augments de productivitat, baixada de salaris i depreciació de l'euro és el millor que ens pot passar. Degut a què la productivitat no hi ha manera que pugui, ni els salaris baixin, hem de pensar que la depreciació de l'euro és de les poques sortides per anar en aquesta direcció.

Al final, el rètol lluminós ens farà més servei del que alguns es pensen.

Les notícies d'avui

• L'FMI considera que l'economia espanyola està pitjor que les del seu voltant Les hores que han treballat per arribar a dir això...
• Salgado diu que ha estat "poc prudent" per part d'Almunia posar en el mateix sac Espanya i Grècia Almunia ha de fer sacs dins de la UE com a comissari d'economia, perquè tot grup prou gran sempre tendeix a ser dividit. Així si has de fer un saquet de classificació de les economies, segur q posaràs Grècia en el sac dels pitjors. Però, no la deixaràs sola, no? Hi posaràs Alemanya? França? No, toca Espanya i Portugal, sense més.
• Toxo anuncia manifestacions sindicals a finals de mes contra el retard de l'edat de jubilació Clar, ara fa massa fred, és millor esperar unes setmanes.
• Els sindicats, en alerta per la llei de vegueries La mani es podria fer amb l'anterior, no?
• El PP incrementa el seu avantatge electoral i es distancia 3,8 punts del PSOE segons el CIS És el de sempre, o guanya la cadira o el sofà.
• Gomà diu ara que si els Jocs no són sostenibles, ICV es podria oposar a la candidatura olímpica Si López Raimundo aixequés el cap...

Tres bones lectures del dia d'avui

Avui posaré tres lectures importants, que les he fet avui, d'aquelles que són denses i que tenen molt a dir. Estan ben escrites i fan pensar. Aquí les deixo.

• Banks, wealthy get hit in Obama budget plan (WSJ)
• The "Green Jobs Myth (WSJ)
• Stop! The size and power of the state is growing, and discontent on the rise (The Economist)

Les males pràctiques del PSC a Cornellà

El PSC de Cornellà ha entrat en una espiral sense precedents de girar l'esquena a la societat civil i de menystenir paraules que tant es posen a la boca com participació i diàleg.

Fa una setmana una moció presentada per CiU-ERC-EUiA-ICV per donar suport a Cornellà Decideix va ser tombada amb els únics vots del PSC a la Junta de Portaveus. És a dir, totes les forces municipals van acceptar la moció, els avaladors i el PP, per portar-la a debatre al Ple. Si el PSC hagués votat en contra en el Ple, jo no hauria pogut escriure el primer paràgraf del text. Però la notícia és la negativa a debatre al Ple tal moció. El raonament fet servir pel PSC ha sigut que segons el Reglament Orgànic Municipal, no es poden debatre al Ple qüestions fora de l'àmbit municipal. Sembla ser que al presentar-se una pregunta que va més enllà de les competències municipals, no es pot ni debatre al Ple. Cornellà tindrà en uns mesos el procés de participació de la societat civil sense el suport de cap Administració més gran que s'hagi pogut veure en democràcia i ara resulta que no afecta al municipi. Centenars de cornellanencs s'abocaran en l'organització de tal consulta sense el suport institucional, i resulta que no afecti al municipi. Si ens posem a filar prim, el PSC té raó. Però el Reglament es va fer per evitar l'aparició de temes que dificulten el funcionament normal d'un Ple, però en casos com aquest, el ROM s'ha d'obviar! És indignant com el PSC segueix tenint la barra de fer crides a la participació ciutadana i quan no és del seu gust, es tanca en banda per aturar el diàleg i la participació. El PSC de Cornellà ha confós l'orientació del seu vot amb aturar un procés de participació ciutadana. Lamentable.

Treball sobre MTC

Fa menys d'un any vaig fer (compartidament) quatre línies sobre un Magatzem Temporal Centralitzat a Catalunya en clau econòmica. Recomano una lectura ràpida per tot aquell qui vulgui saber què és un MTC d'una forma bastant entenedora (crec), deixant de banda la part més tècnica. La part econòmica és qüestió d'obviar-la a qui no li interessi. És important que el lector obri el document per saber on vem decidir ubicar-lo, ja que cumplia els requisits tècnics. Aquí està el projecte de MTC

No es diu Cementiri Nuclear!

Ahir vaig restar perplex a com feia referència a un Magatzem Temporal Centralitzat de Residus Nuclears d'Alta Activitat (MTC) el Telenotícies: Cementiri Nuclear. També uns quants diaris fan servir aquest terme avui. Aquesta terminologia és totalment obsoleta i presta a confusió. M'explico:
Les centrals nuclears generen residus d'alta activitat (entre d'altres) fruit dels processos "d'excitar" el combustible. Aquests residus tenen un període molt llarg de desintegració (pels entesos semidesintegració) i han de ser vigilats durant milers d'anys. Fins ara, aquests residus es guarden en les famoses piscines que cada central té. El problema rau en què aquestes piscines en uns anys estaran plenes i s'han de portar a algun lloc. Llavors, es planeja construir un MTC. Notis que la T de la sigla vol dir TEMPORAL. Aquests edificis estan dissenyats per guardar residus durant unes desenes d'anys i, a dia d'avui, no he trobat cap a nivell internacional que superi el centenar d'anys. És aquest un emplaçament definitiu? No! La funció del MTC és centralitzar els residus en una ubicació mentre es busca un lloc definitiu on posar els residus, ja sigui un emplaçament geològic profund terrestre o marítim. A dia d'avui, només Suècia ha començat a omplir el seu magatzem definitiu sota el mar. Per tant, la política de residus nuclears espanyola va en la direcció a la resta del món civilitzat.
Així, quan un parla de cementiri nuclear, a més de la despectivitat que aixeca el terme, és totalment fals, perquè un magatzem temporal no pot implicar un magatzem geològic definitiu. Es pot estar a favor o en contra d'instal·lar un MTC, però s'ha de defensar des del rigor, no des de la demagògia. Quan veus diputats al Congrés fent discursos davant d'auditoris plens, amb una manca de rigor absoluta, un s'adona que el nivell dels nostres polítics segueix en caiguda lliure. Al final, la segona posició a l'estudi del CEO anirà ven encaminada...

La partida és de Vila d'Abadal

A hores d'ara encara no sé quina ha sigut la reacció de l'alcalde de Vic després de l'informe de l'abogat de l'Estat. La reacció és lògica i esperable per qualsevol que posi dos dits de front a l'assumpte i no es deixi portar per reaccions partidistes.

L'alcalde de Vic va anar a la legislació i va dir: segons la llei d'estrangeria, a l'article 15, si em ve una persona extracomunitària amb un passaport sense visat o amb qualsevol paper que diu qui és aquella persona, jo, alcalde de Vic, segons això, no és una forma d'identificar a aquella persona i per tant, jo no l'empadrono. Si es canvia la llei orgànica que diu que no es necessitarà visat o l'Estat fa una interpretació diferent a la que jo faig, jo seguiré el procediment que em diu l'Estat. Ara, l'abogat de l'Estat diu que amb el passaport n'hi ha suficient. Ara és quan hem d'esperar la reacció de l'alcalde de Vic en aquesta direcció, on ben segur es produirà avui dijous. L'alcalde dirà: fantàstic, si he d'empadronar sense visat ho faré tal com em diu la llei d'estrangeria.

L'alcalde de Vic ha posat sobre la taula una problemàtica que es dóna a molts consistoris, on presentar un paper pot arribar a ser un document acreditatiu, que et portarà a empadronarte per poder obtenir la targeta sanitària, accés a l'educació... Vila d'Abadal defensa a ultrança que els poders públics tenen l'obligació de facilitar la sanitat pública, l'escola... però l'altra part també té uns deures, i fins ara, s'interpretava visat pels extracomunitaris. En cap moment Vila d'Abadal no ha entrat en aquest debat, perquè la seva posició és clara. A molts, els hi ha faltat temps per atacar en aquesta direcció.

Ara parlem de trucs. "El país que presideixo no consentirà que per un truc d'un ajuntament hi hagi éssers humans que es quedin sense assistència sanitària o sense dret a acudir a una escola", segons Zapatero. Aquestes han estat les paraules abans de la resolució de l'abogat de l'Estat. Són les paraules de polític: sense contingut, que se les emporta el vent, del voler quedar bé... Tots sabem que en aquest país qualsevol persona pot entrar a urgències sense targeta sanitària. I el tema d'educació, no estem parlant de famílies que venen aquí d'aquesta forma! Són individus caps de família, que no necessiten l'escola. I en el cas que es doni el cas de ser tota la família, com bé diu l'alcalde de Vic, amb un llibre de família es fa la vista grossa i qualsevol persona a Vic pot tenir dret a l'educació.

Vila d'Abadal ha fet un escac al Govern central i ha posat en ridícul centenars de municipis de l'Estat espanyol que han fet seguidisme de les polítiques del Govern central sense plantejar-se la forma com feien la seva feina i el perquè es feia. Vila d'Abadal no ha estat sol, ha tingut els seus socis de govern, que han mantingut una postura en favor de Vic oblidant les veus de les directrius del seu partit. Avui, l'administració local, és més forta que mai i reivindica el seu paper d'administració més propera al ciutadà, però necessita suport des de les Administracions Centrals.

Grandeses del sistema polític americà

Avui era nit d’eleccions als Estats Units. Si m’haguessin preguntat fa dos setmanes si em quedaria a seguir l’elecció del senador que substituiria Ted Kennedy, hagués dit que tot estava venut a favor de Coakley, aspirant demòcrata, i dormiria. Però els últims dies l’aspirant republicà ha fet una contrarellotge molt digna que l’ha portat a guanyar la plaça per Massachusetts. Aquesta elecció, per mi, té diversos punts importants:

• En política tot és possible. Si em pregunten, digui’m 3 estats Demòcrates per excel·lència, indubtablement posaria Massachusets dels 50 que hi ha. Durant les presidencials, Obama no es va passejar per Mass ja que tothom sap que és un estat demòcrata i no fa falta anar a perdre temps. Així, aconseguir ser senador republicà per Massachusetts té molt de mèrit i ser l’hereu d’en Kennedy més (recordar que al “Parlament” de Mass tan sols el 13% dels seients són republicans). En Kennedy durant la seva etapa va ser un defensor incondicional de la reforma sanitària abans de la presidència d’Obama. Així, té certa gràcia que Brown, contrari a la reforma sanitària, substitueixi Kennedy a Massachusetts i a un estat com Massachusets.
  
• Després de totes les “triquinyueles “ de les últimes dècades de mans dels demòcrates pel Senat a Massachusetts, resulta que ara amb Brown de senador, tenim minoria republicana de bloqueig. El President tindrà molta pressa a treure tots els temes controvertits el més ràpidament del Senat, o bé a seguir negociant.
  
• Al novembre tenim les midterm, on es canvia part de la cambra de representants, senat i governadors. Obama avui no ha dormit bé, si es que ha pogut agafar el son. Al 1982, les midterm van donar molt bon resultats als demòcrates tot i l’entrada al poder de Reagan. A diferència d’aquí, els Presidents saben molt bé que obtenir una gran victòria a les presidencials no implica assegurar les midterm, com bé li recordarà la Hillary a l’Obama per si no s’en recorda del que li va passar també al seu marit. A la nit d’ahir, Brown ho va dir de la forma més clara: el que ha passat aquí, pot passar a tot Amèrica. No són paraules d’un candidat eufòric, són paraules plenes de veritat que fan tremolar els demòcrates.
  

Em va agradar seguir als republicans, ja que la seva seu, l’hotel Park Plaza, ha estat un lloc de trobada obligada meva setmanal amb llargs debats de molt tipus (no ens enganyem, majoritàriament polítics). Sentir des de la sala on m’havia passejat crits de les bases republicanes dient: “John Kerry’s next, John Kerry’s next” o “Yes we did, yes we dit” m’omple d’orgull per la feina feta pels republicans a Mass.

Ara toca esperar la crònica del Bassas des d’Haiti. Estarem atents.

Disculpes

Demano disculpes per no haver actualitzat el bloc tant com hauria. Aquests dies se m'ha disparat la feina, i a l'estar encara amb la cama una mica malament, costa arribar a tot. Aquests dies entre l'estudi, la presentació del llibre del President i els temes del Cornellà Decideix he estat mig fora de combat pel bloc. Espero posar fil a l'agulla el més ràpidament possible.