dissabte, d’agost 23, 2008

Obama gira a la dreta amb en Biden

Avui s'ha conegut el company de viatge del futur candidat demòcrata per a les eleccions de la propera tardor. L'elecció del senador Biden com a VP no és una estratègia, és una correcció de la campanya d'Obama. Obama ha vist com la bandera del canvi començava a fer fallida, i ha buscat un candidat que reforçarà els flancs més dèbils del candidat afroamericà. Però, per contra, contradiu el gran missatge d'Obama. Si fins ara predicava que ell era el canvi i representava el lobby antiwashington, el senador Biden és tot el contrari; l'any 1973 va entrar al Senat i sembla que tenia intencions de tornar-se a presentar aquest 2008. Així, s'ha passat mitja vida per Washington, un tret que a molts americans no agradarà. A més, actualment porta la Comissió d'Exteriors del Senat (un Duran americà perquè ens entenguem). Biden és catòlic, no gaire comú als EUA. Si arribés a VP, seria el primer VP catòlic a la història dels EUA!
En els mandats Clinton, es va caracteritzar per pressionar al president per fer servir la força quan hi haguessin violacions dels drets humans a d'altres països. Va ser una de les persones que va fer que el president Clinton donés un cop sobre la taula de l'OTAN amb la guerra dels Balcans. És a dir, mentre els europeus debatiem sobre el sexe dels àngels dels Balcans, ell i en Clinton mobilizaven les seves tropes per anar a la guerra dels Balcans. Va donar suport a l'intervenció a l'Afghanistan, així com també, va votar a favor de la famosa resolució final del president Bush d'anar a la guerra a Iraq (Recordatori: el seu company de viatge va votar en contra). Després de l'entrada a Bagdad, s'ha apuntat al carro de la irresponsabilitat (compartida amb dels socialistes espanyols) de deixar la cosa a mig fer: derroquem el dictador, i que les 3 grans ètnies a l'Iraq s'ho facin.
Però no tot acaba aquí. Té alguna peculiarietat ideològica, que segurament a molts seguidors d'Obama europeus no agradarà. Està en contra de l'abort a través de diners públics, dóna suport a la pena de mort com a forma de combatre el crim, s'oposa al matrimoni d'individus del mateix sexe, no ha parlat de SS universal en cap moment...
Sembla que el company de viatge té bastantes diferències amb Obama. Ell tindrà els seus motius per elegir en Biden. Però, el que queda clar, es que si féssim la burda abstracció de posar Biden al Congrés dels Diputats, ell estaria al costat del PP. Em sap greu per tots els seguidors d'Obama entossudits en creure que Obama és el millor candidat pels EUA després d'en Kennedy. Ni ho és, ni crec que ho serà.

diumenge, d’agost 17, 2008

Diumenge aburrit

La premsa a l'estiu sol ser de molta menys qualitat, ja sigui per la fugida d'articulistes o la manca de notícies interessants. Tot i això, sempre trobem 4 ratlles que ens salven un dia com avui:

dissabte, d’agost 16, 2008

Lluitar contra el canvi climàtic, lluitar contra la crisi econòmica

L'aturada de les vacances del Govern central per aquestes 24 mesures ha sigut una de les poques notícies polítiques. M'he dedicat a buscar els acords del Govern per fer front a la crisi. No hi ha per on agafar-los, i puc comptar amb una mà els que poden ser efectius ( a mig i llarg termini per això).
Un dels més interessants per impulsar l'economia és: el impulso en la aplicación de las líneas estratégicas de lucha contra el cambio climático. Pots trobar bé o no lluitar contra el canvi climàtic, però que aquesta sigui una de les 24 mesures per lluitar contra el canvi climàtic, és una pressa de pèl en tota regla. Però bé, si aquesta és una de les formes de transmetre confianca al consumidor, inflant el número del 24, ho accepto de bon grat.

dijous, d’agost 14, 2008

La pressió fiscal d'Obama


Fa uns dies parlava de la comparativa entre les propostes en matèria econòmica d'Obama i McCain. Doncs bé, aquí hi ha la pressió fiscal que rebria una familia de 2 fills, queda resumida en el següent gràfic. Sense entrar com s'ha fet l'estudi, la conclusió sembla clara: cap grup d'aquestes persones discriminades per la renda veuran disminuïda la seva pressió fiscal.


dimarts, d’agost 12, 2008

España, eres el rival más débil, adiós

Avui Espanya es portada al Wall Street Journal edició Europa. El titular no és gaire esperançador: "Global Financial Woes Pose Risk to Spain's Banks ". L'article prediu una crisi de liquidesa (com ha passat als EUA). Tot i que els bancs tenen reserves fetes amb anterioritat, la parada de la construcció y la baixada de preus del sector inmobiliari pot fer que aquestes no siguin suficients. Es situa a les caixes espanyoles com les més dèbils, on les ampliacions de capital són més complicades pel seu estatus de fundacions. A més, están molt més exposades als crèdits inmobiliaris. Els bancs els situa en menor risc, ja que tenen unes elevades provisions y diferents informes donen credibilitat als bancs per encarar la tempesta. El resultat aviat es veurà...

dimarts, d’agost 05, 2008

Baixada estival del petroli

La raó per la baixada del preu del petroli es deguda a què els especuladors han marxat de vacances. Es van dedicar a vendre tots els seus contractes i ara estan fent el creuer pel Carib. Això ha fet que el preu de petroli es desplomi. Així, al setembre, el preu del petroli tornarà a pujar, perquè els especuladors tornaran a fer de les seves.
Si t'has cregut l'anterior explicació, el millor que pots fer aquest estiu es deixar de llegir el País i escoltar la Ser. T'anirà bé...

dilluns, d’agost 04, 2008

Polítiques económiques a la Casa Blanca

Quines son les semblances i diferències entre els dos candidats en polítiques económiques? Aquí presento de forma resumida les més importants, per no perdre de vista el debat entre els dos candidats.


Semblances:

Aposten per un augment de l’activitat reguladora en el camp inmobiliari i financer. Estan d’acord també en regular els mercats de futurs de petroli.
No tenen molt clar quin sera el model tributari després de què s’esgoti al 2011 el model Bush.


Diferències:

Obama està a favor d’una expansió de l’activitat gubernamental, mentre que Mc-Cain vol mantenir-la o reduïr-la.
Política fiscal: Mc-Cain vol abaixar l’activitat impositiva sobre el total de l’economia i Obama la vol incrementar. A partir d’aquesta idea, es deriven les diferents actuacions fiscals. Mc-Cain vol mantenir la política fiscal de Bush, fins i tot vol seguir baixant els impostos a les classes altes. També vol disminuir l’impost de societat, baixant-lo del 35 al 25%. Per contra, Obama vol incrementar les taxes a les classes altes i baixar-les a les clases més pobres. Els impostos sobre els salaris pujaran del 35 al 39.5% per les classes altes, i els rendiments sobre el capital anirán del 15 al 20-28%.
Política sanitària: Obama aposta per una cobertura universal, expansió del sistema públic sanitari, intercanvis regulats d’asegurances i nova normativa a les aseguradores, en impostos i als empresaris. En canvi, Mr-Cain aposta per un laissez-faire, marcat per un control presupostari i la competencia.

diumenge, de juliol 20, 2008

The Economist, 2nd week of July




dimecres, de juliol 16, 2008

Mentides a les balances fiscals!

Abans d'anar a dormir, estava revisant que deien els mitjans espanyols sobre les dades de dèficit fiscal i... bingo!
Al Mundo, es pot trobar un vídeo que arriba a mentir (fet per Atlas). Sí, sí...mentir! Una cosa es que manipulis la informació cap a on t'interessi, però les dades no les pots canviar!
M'explico...en el següent link es pot veure un vídeo, on a la part final diu:
"Pero lo cierto es que son Baleares y Madrid las que se situan a la cabeza en cuanto a déficit del sector público, ya que en todos los supuestos que contemplan las balanzas son las comunidades que menos reciben"
Això és totalment mentida, ja que tots els estudis en fluxe monetari situen a Balears y Cataluña en les primeres posicions, estan Madrid per sota. En el vídeo es podia haver dit el mateix sense dir "todos los supuestos", ya que es podría dir que en el fluxe del benefici es supera al monetari y es podría interpretar en aquesta direcció. Però no, estem davant de mentida. Tothom ha tingut accés a la mateixa informació, la interpretació ha sigut diferent com és lógic, però la mentida de les dades torna a correspondre a Espanya.
Per comprovar-ho, es pot mirar la presentació del Govern espanyol aquí.
Hem girat la truita!

dimarts, de juliol 15, 2008

Traducció de les balances fiscals
La nostra ja consolidada democràcia ha tardat 33 anys en fer públic uns papers que en qualsevol país mínimament evolucionat s'hagués fet fa temps: les balances fiscals.
No em dedicaré a parlar sobre cadascuna de les dades, ja que tothom hi pot tenir accés, sobre si hi ha una possible desviació (no dic cap a on) o entrar en si s'ha de tocar l'actual sistema.
Només vull aportar una dada de magnitud, ja que moltes vegades aquestes macroxifres ens poden fer perdre el nord.
Agafarem el diferencial de dèficit fiscal entre la Comunitat de Madrid i Catalunya. Agafarem el criteri de flux monetari. És normal que agafi aquest criteri, ja que la tecnoestructura madrilenya és molt important i fer-ho amb el flux del benefici, seria tractar per igual a l'autònom català amb el funcionari madrileny. No, no..no tots som iguals. Així, pel mètode del flux monetari obtenim un diferencial del 3,13% per a Catalunya en el millor dels casos, mentre que el pitjor és el 3%. És molt? És poc? La meva quantificació és que aquest 3,13% correspon a uns 5.000 milions d'euros. Torno a preguntar: És molt? És poc? Doncs bé, amb aquesta quantitat podríem anar a la Borsa i comprar Ferrovial. Encara ens sobraria alguna cosa i també podríem comprar Realia. Així, cada any, amb el diferencial entre Madrid i Catalunya podriem comprar aquestes dues grans empreses!
Si ho fem amb l'eliminació del dèficil fiscal, sobre uns 15.000 milions d'euros, podríem comprar...7 vegades Iberia cada any!
Benvingudes balances!

dimecres, de juliol 09, 2008

Welcome Mr. Kennedy

You can agree with Senator Kennedy or not. But, this world and my country, Catalonia, needs people like him. You´re welcome Mr. Kennedy.




From NYT

Kennedy Returns to Senate as Medicare Bill Passes

Senator Edward M. Kennedy returned to the Senate on Wednesday for the first time since being sidelined with cancer and was greeted by a bipartisan barrage of whoops, cheers and applause.

“I return to the Senate today to keep a promise to our senior citizens,” Mr. Kennedy said in a statement released by his office, “and that’s to protect Medicare. Win, lose or draw, I wasn’t going to take the chance that my vote could make the difference.”

http://www.youtube.com/watch?v=4lGB3FJEvPA

dilluns, de juny 16, 2008


Petroli i medi ambient
Cada vegada escric menys en el blog. Suposo que va una mica a époques, de com bufa el vent escrius més o menys.

Avui parlarem una miqueta de petroli i economia.

Fa 4 o 5 dies vaig llegir un butlletí de CiU que deia que una de les solucions per ajudar a l'escalada del preu del petroli era la supressió del cèntim sanitari, reducció fiscal... Amb tot això hi hauria una reducció del preu de la benzina d'uns 10 cèntims. No només CiU ho ha proposat, sinó que ho fa el govern espanyol, els sindicats, la Hillary, l'Obama...

No entraré en el debat si s'han de baixar els impostos sobre la benzina o no. El que hi ha és una contradicció de fons molt més complexa que moltes vegades ens oblidem de tenir en compte.

Quan es redueix la pressió fiscal sobre el combustible, el seu consum puja. Més o menys, no entrarem en detalls de demandes, però puja.

La contradicció surt quan pretens lluitar contra els combustibles fóssils. La relació directa entre consum de combustible y emissió de dióxid es clara. Com et pots passar dies i dies predicant a favor del medi ambient quan aumentes les facilitats al consum de combustibles fóssils?

Triem, una opció o altra, però si us plau, que els meus impostos no es dediquin a lluites oposades!

dimarts, de maig 27, 2008

A la piscina!

S'ha acabat pagar l'aigua de vaixells de Tarragona 10 vegades més cara que una dessaladora, s'ha acabat portar aigua del Roine radioactiva (de moment), s'ha acabat no poder omplir piscines, s'ha acabat la tuberia del minitransvassament...
L'episodi de llevantada ha fet el que havia de fer, repartir pluges a bona part de Catalunya, dignificant el Pirineu Oriental com la teoria diu, però sense deixar escapar la part central del Pirineu. Els embassaments mediterranis s'han omplert (exceptuant Boadella) i donarán suficient aigua a molts pobles a l'estiu. Infiltracions d'aigua, recàrrega d'aqüifers, llacs, estanys... tot prén valors més tranquilitzadors.
Oliana al 90%, Rialb reben aigua a 300 m3/s (això són 23 hm3/dia, impressionant!). Rialb mai havia tingut tanta aigua com ara, i sembla que s'ha d'anar omplint poc a poc (tot i que hi ha diferentes versions). El Segarra-Garrigues tindrà l'aigua necessària per la propera campanya de reg. Qui va fer el Segarra-Garrigues? Qui va fer Rialb? Ja ho sabeu...
El diumenge els embassaments de les Conques Internes estaven al 35%, ahir dilluns al 36% i avui al 44%! No crec que de dilluns a dimarts haguin crescut un 9%, més aviat diria que els tècnics de l'ACA encara devien portar els llençols enganxats del cap de setmana i no devien fer la mesura correcta. Ahir va ploure a les capçaleres, i ara mateix encara segueix plovent (veure el radar), així que el 50% es superarà amb escreix en la propera setmana, anulant el 49% del decret de sequera.
Bé, ja pot començar-se a desmantellar la taula nacional de la sequera (uns quants professors en la meva etapa a la Universitat). S'ha acabat fer prediccions catastrofistes, que no hi haurà piscina a l'estiu, ni podrem regar els jardins... Tornin als seus despatxos, i comencin a fer de nou les prediccions que Catalunya es quedarà sense aigua, que hem de començar a ficar cànons a les piscines, al reg de parcs i jardins, a les fonts ornamentals... Es sol dir que la pluja sol netejar, i en aquest cas és verídic, la pluja netejarà Catalunya d'uns quants comunistes-intervencionistes de l'Administració!

dimecres, de maig 07, 2008

Obama-Mc.Cain

Vaig escriure un post quan estava a EUA que un dels punts a favor de la diferència horària era que podia anar a dormir i llegir els diaris de Catalunya abans d'anar a dormir. Ara, em passa el mateix, però viceversa. Com que vaig a dormir bastant tard, puc saber que passa als vespres nord-americans.

El d'avui és molt especial. Clinton ha perdut a North Carolina, i cada vegada que actualitzo el NYT Obama li retalla distàncies a Indiana, amb un 54% per Clinton i un 46% per Obama amb un 54% escrutat. Perdent a NC, sense victòria llarga a Indiana, quasi 200 delegats de més per Obama estimats fins ara i primàries a estats pro-Obama, l'anunci de retirada serà inminent.

diumenge, de maig 04, 2008

Ser sostenible són diners

Des de l’última crisis económica profunda que ha viscut el món occidentalitzat han passat ja 16 anys. Sí, sí, ja sé que em deixo la crisis tecnológica de principis de segle, però aquesta juga a la Segona Divisió de les crisis. Fins ara les coses ens han anat prou bé, i hem pogut posar una part dels calés en ser verds. Ara, quan mirem el cinturó, veiem que hem de baixar un parell de forats per encarar els nous temps, hem de baixar la tonalitat del verd que manteniem fins ara.
Des de l’óptica industrial, hi ha procesos que són clarament beneficiosos pel medi ambient i que durant aquesta etapa de benestar econòmic s’ha avanzat molt, hem fet un bon camí. En canvi, tot allò que al llarg del temps no passa a ser econòmicament sostenible, les passarà magres en els propers temps.
Avui la noticia ve dels biodièsels. Els biodièsels provenen d’olis nous i usats. Els usats són aquells que es depositen en contenidors per part dels usuaris després d’aquestes recomacoaccions de les Administracions. Son una part molt petita del total, ja que els ciutadans som insolidaris i no contribuim. D’altra banda, trobem els nous, que provenen de cultiu. Bé, el fet radica en que a dia d’avui Espanya té 23 plantes de producción de biocombustibles i cap d’elles funciona. Bé, perdó, están fent servir les matèries primeres emmagatzemades fa temps o bé comprades a preus estipulats de bastant temps enrera . Així, están totes parades. Per què han caigut? Per una jugada nord-americana molt bona. El president Bush va proposar un nou pla de biocombustibles pels Estats Units. Un pla que permetria potenciar els biocombustibles a cap de talonari, i a més, donar als republicans credibilitat de ser ambientalment correctes. El candidat entre oceà i oceà, amb un barret de palla, els seus xecs condicionats a la producció en una butxaca i el sobre del vot republicà per l’altra. Així, podrá anar a les classes altes del país dient que ell vol disminuir els impostos i. potencia el consum de biocombustibles perquè ell protegeix veritablement el medi ambient, com també no deixarà de recordar a la llarga plana interior nordamericana que els hi dóna els xecs. Bingo! Gran jugada als dos tipus de votants!
Ser sostenible costa diners. Ho són els biodièsels, fer energía eléctrica del sol o del vent, lluitar contra l’increment de dióxid de carboni i tantes altres polítiques. Mentre quedin calers a la cartera no hi haurà cap problema, però, qui posarà el seu país en recessió el proper any 2009 per ser verd? Es busquen candidats…

Nota: Demano disculpes per no haver dit qui ha votar la llei que va permetre el minitransvassament. Queda apuntat en aquella llibreta de coses per fer, que tard o d’hora sempre acabo fent (al seu temps)…

diumenge, d’abril 13, 2008

Parlem d'aigua, es el que toca
Després d'aquest dies sense escriure degut als exàmens, tornem a la càrrega. El tema és l'aigua. Val a dir que vaig una mica perdut. Encara que cada dia llegeixis la premsa i intentis tenir les dades clares, no és fàcil retenir les dades i intentar fer anàlisis a grans trets. Com que és bastant difícil, ho deixo per un altra dia (o no).
Remenant per la xarxa, he trobat la "LEY 11/2005, de 22 de junio, por la que se modifica la Ley 10/2001, de 5 de julio, del Plan Hidrológico Nacional". Me l'he llegit per sobre, i la veritat és la mar d divertida. Punts més importants:
  • De acuerdo con la citada Directiva europea (Directica Marc de l'Aigua), las transferencias entre cuencas sólo deben plantearse cuando se hayan optimizado los recursos hídricos de cada cuenca; y, en todo caso, cualquier actuación hidráulica debe ser compatible con el mantenimiento de los caudales que garanticen la calidad ecológica de las aguas. Ello es aplicable, evidentemente, a la única transferencia de agua de importancia significativa existente en España, el trasvase Tajo-Segura, cuya utilización deberá ajustarse, estrictamente a las condiciones establecidas en la legislación vigente.

  • Duodécimo.–El apartado 1 de la disposición adicional segunda queda redactado en los siguientes términos: «El artículo 1, párrafo 2, de la Ley 18/1981 queda redactado de la siguiente forma: Dos. Podrá destinarse al abastecimiento urbano e industrial de los municipios de la provincia de Tarragona un caudal equivalente al recuperado, con el límite máximo de cuatro metros cúbicos por segundo, previa concesión administrativa, cuyo otorgamiento no comprometerá volúmenes de agua
    del Ebro adicionales a los actualmente otorgados para los regadíos del Delta; a cuyos efectos se realizarán, en su caso, los necesarios reajustes de las actuales concesiones.»

  • Quedan derogadas las siguientes actuaciones del Anexo II, Listado de Inversiones, de la Ley 10/2001, de 5 de julio, del Plan Hidrológico Nacional:
    «Conexión CAT-Abrera.» (He anat a la llei 10/2001 i no explica que és).

Com es pot veure, el govern del PSOE va aprovar una llei on diu que no es pot connectar les aigües de la província de Barcelona amb les de Tarragona. És a dir, l'actual minitransvassament que gestiona el CAT no pot arribar a Barcelona segons les lleis del govern socialista. Aquest fet, implicarà que el sr. Zapatero hagi de modificar una llei que no fa ni 3 anys que ha estat aprovada. Però la culpa és del sr. Aznar, que va fer la llei del PHN i també de CiU, que li van donar suport, i a sobre, van aprovar la llei 18/1981 del minitransvassament a Tarragona. Mmm...ara se m'ha acudit una altra pregunta, qui votaria la llei 18/1981 al Parlament? No ho he trobat per Internet, però espero al llarg d'aquesta setmana descobrir-ho en visites a Arxius.

Així, vull acabar amb una frase d'un professor del Master, molt adient:

"Cualquier estupidez que pase por un Parlamento y se apruebe, es una Ley"

diumenge, de març 16, 2008

President, no disculpi a la Marta!

Recordo que el dia 10 de febrer, estava per casa i tenia la tv posada. A la tv de Teletaxi, el Justo Molinero li feia una entrevista a la Marta Ferrusola. Bé, recordo de tenir l'entrevista mentre endreçava l'habitació. En pocs moments la mirava, tan sols la tenia de fons i anava escoltant. Doncs bé, recordo perfectament el moment en que el Justo li va fer aquesta pregunta, i jo no li vaig donar la més mínima importància. Ara, aquesta entrevista sembla que ha estat escrita i algú li ha volgut donar més importància de la que li toca. L'he tornat a llegir:
“Li molesta que el president de la Generalitat sigui andalús”, contesta que “un andalús que té el nom en castellà, sí, molt. I, a més a més, penso que el president de la Generalitat ha de parlar bé el català”.
Primer, la pregunta és molt enverinada. Però la respota és molt més inteligent. En cap moment diu que li molesta que el President de la Generalitat sigui andalús. Qui vulgui entendre una altra cosa, és perquè té ganes de gratar on no hi ha res. A la sra. Ferrusola li molesta que tingui el nom en castellà, i a mí també! És el 128è President de Catalunya i ha obert un precedent. Entenc que no el vulgui canviar, el nom no s'ha de canviar si un no vol. Però això ens demostra que el seu amor propi pot més que el país que suposadament porta. La seva respota dóna a entendre que li molesta un President amb el nom en castellà, no pas el seu origen!
I per suposat que em molesta que no acabi de parlar el català. Més que res perquè porta més anys que jo en aquesta terra, però, el fet més important, és que ha estat al capdavant d'un dels ajuntaments més grans d'aquest país, i no ha estat capaç de fer el curs de català abans. Mai, sent la màxima autoritat municipal, no va fer una aposta decidida. I ara ho fa, perquè les circumstàncies li requereixen, no perquè veritablement ho sent.
Així, les paraules de la Marta no són generadores de polèmica, són el més normal del món i que molts catalans pensem. Així, President, no ha de disculpar la Marta, ha dit el que pensa i el que pensem molts catalans.

dimecres, de març 12, 2008

Posa un noi a la teva campanya



Després de la sort que sembla portar posar una nena a la campanya, hauriem de plantejar la possibilitat de posar-hi un noi. Que ho apunti Rajoy i la Hillary!

diumenge, de març 09, 2008

Els guanyadors del 9-M


El mapa polític no ha canviat. El resum de la jornada seria: Els dos grans partits han augmentat la seva representació a tot arreu, augmentant la bipolarització. El PSOE ha guanyat, i ell PP no ha perdut. El nacionalisme català ha perdut de llarg, tant per una banda com per l'altra. Els comunistes han pràcticament desaparegut com ja anava tocant i els partits minoritaris segueixen a la baixa.
A Catalunya, la situació és preocupant. Sentén perfectament que ERC s'hagi desinflat, no és cap novetat. CiU no ha recuperat el terreny perdut de les eleccions atípiques del 2004. La gran preocupació és la del resultat del PSC, que passa dels 21 als 25 diputats. Després de totes les situacions viscudes, el PSC ha augmentat la seva hegemonia. Bravo! Crec que és de cas d'estudi la situació viscuda.
Tot i això, la posició de CiU es molt més bona que a l'anterior legislatura per condicionar la política espanyola. Tot i que el PSOE ha augmentat la seva representació i CiU no ha augmentat representació, té molt més poder de negociació.
ERC no és el millor aliat pel senyor Zapatero després d'aquesta legislatura. Passar de 8 a 3 diputats fa que l'interès del PSOE a ERC baixi, tenint en compte els problemes interns per a l'apropament a aquesta formació. Pel que fa als comunistes, el PSOE els convidarà, però com que encara no s'hauran trobat, no li seran útils. Un període de substitució del coordinador d'una colla de partits comunistes és d'una alta inestabilitat per a la formació, i de retruc per l'executiu espanyol. Així, la posició de CiU i del PNB és molt més bona. Un dels dos es podría endur Zapatero a casa seva. A Euskadi o a Catalunya?

ESPANYA HA PARLAT PER PRIMERA VEGADA AVUI.

QUIN SERÀ EL TÀNDEM?

dimarts, de març 04, 2008

Un gran debat




El debat ha estat molt positiu per decidir a qui votaré properament. Ha sigut un debat on els candidats eren preguntats i no pas repetien un discurs que s'havien aprés. Poden tenir raó o no, però hi creuen (o això sembla). M'ha agradat perquè els moderadors introdueixen temes que m'interessen i no són simples espectadors dels missatges de cadascú. Pregunten els temes d'actualitat, allò que han dit, que han fet, que van fer... i cada qüestió és un intercanvi d'opinions tant de l'un com de l'altra. A més, sé que si no el veig, puc comparar 20 debats que ja han tingut, i això que encara no estem en període electoral, només en primàries!
Quant de temps necessitarem?

diumenge, de març 02, 2008

Les eleccions des de Madrid

Als catalans sempre ens ha sigut una mica igual el que passi a les eleccions espanyoles. Les nostres grans movilitzacions venen per les nostres nacionals, i això es nota a tots els nivells. Sort tenim de tenir una mínima riquesa de partits a Catalunya, ja que si tinguessim el mateix panorama que a la resta, ben segur que el diumenge no aixecaríem el cul del sofà.


Es molta la gent que em pregunta com és una campanya a Madrid. La veritat es que des de fora, la campanya és molt més tranquil·la que no pas al nostre país. Als carrers no existeix l'anomenada guerra de cartells. A Cornellà, pots estar caminant per un carrer i veure penjats als fanals 3 candidats diferents i a les zones per enganxar cartell amb cola, en un mateix dia pot canviar tres o quatre vegades de l'anomenada guerra de la cola. Aquí no, amb prou feines trobes un carrer on hi hagi als fanals un dels dos candidats (els comunistes no els he trobat encara). Aquesta setmana per la ciutat no m'he trobat ningú que em demani el vot. No sé que deu fer la militància, però és bastant diferent a Catalunya, on no hi ha dia que et trobis una candidatura a qualsevol lloc de la ciutat demanant el vot.

Els informatius són de pena. No acostumo a mirar la televisió, però reconec que moltes vegades tinc la televisió de fons, i el canal que sempre hi ha és TV3. A Catalunya semrpe feia el mateix, mirava TV3 i si hi havia alguna cosa que no m'agradava, cambiava de canal. Ara no. No la tinc i s'acaba notant molt. No sé el que passa al meu país. Ningú diu res del que diuen els partits nacionalistes, els hi som totalment indiferents. Davant d'això, ja no sé que pensar dels blocs electorals als Telenotícies durant la campanya, no m'agradaria que passés el mateix que aquí. Crec que també s'haurai de valorar aquesta part.

La gent són d'uns o dels altres. O defensen a mort el seu partit, o se les empesquen per fer-te dubtar entre uns o altres, i mai et diran el seu vot. Ells sabran el que es fan.

Espero en els propers dies poder anar als grans mítings dels dos grans partits i captar quines són les diferències entre aquests, podent-les comentar.

Mentrestant, després de tenir vàries converses sobre el paper de Catalunya a Espanya, crec que puc resumir el transcurs dels intercanvis d'opinió en tres punts d'evolució temporal de cada persona:


  1. Primer punt: Dius que ets català i amagues el teu nacionalisme. Llavors tothom et diu que va estar a Catalunya, que li va agradar molt, que els catalans som una gent molt maca, que espera tornar-hi...

  2. Segon punt: Comences a parlar dels problemes de Catalunya, del teu nacionalisme, perquè Catalunya no pot triar el seu futur, l'espoli fiscal, el fet diferencial, la llengua... Aquí la càrrega que fan contra tú és molt forta, i l'has de combatre des de posicions obertes i no tancades com ells fan. Els has d'intentar fer entrar en raó.

  3. Tercer punt: Marxeu d'Espanya. Si has sigut prou bo, els has burxat i ells s'han quedat sense arguments, la reacció més inmediata és: sigueu independents, pareu de molestar i de robar a Espanya. És en aquest punt on el somriure de qualsevol català apareix, perquè sap que el que ha defensat està molt més fonamentat que l'espanyol. És en aques punt, on la batalla la guanya Catalunya, i no Espanya.

dimarts, de febrer 26, 2008

Yes, we can!

Després del debat electoral, ple de promeses del que ens faran a nosaltres pobres ciutadans, sempre tindrem motius per seguir endavant i fer del nostre treball, el que veritablement ens porti allà on volem arribar.

Yes, we can!

dissabte, de febrer 16, 2008

In recent days, this blog has received several visits from my neighborhour country (Spain) and have trouble understanding the blog. I put the following images, so that they can understand that my language is Catalan, and my country Catalonia.









dijous, de febrer 14, 2008

Paraules que no m'agraden
Passant l'estona al NYT, he trobat unes paraules del candidat Obama que no m´han agradat gens. Són les típiques paraules que ZP repeteix en els seus mítins i després guanya eleccions. Guanyarà Obama les primàries o a McCain amb aquest discurs?
"Because at a time when so many people are struggling to keep up with soaring costs in a sluggish economy, we know that the status quo in Washington just won't do. Not this time. Not this year. We can't keep playing the same Washington game with the same Washington players and expect a different result – because it's a game that ordinary Americans are losing.
It's a game where lobbyists write check after check and Exxon turns record profits, while you pay the price at the pump, and our planet is put at risk. That's what happens when lobbyists set the agenda, and that's why they won't drown out your voices anymore when I am President of the United States of America.

It's a game where trade deals like NAFTA ship jobs overseas and force parents to compete with their teenagers to work for minimum wage at Wal-Mart. That's what happens when the American worker doesn't have a voice at the negotiating table, when leaders change their positions on trade with the politics of the moment, and that's why we need a President who will listen to Main Street – not just Wall Street; a President who will stand with workers not just when it's easy, but when it's hard. "

dimarts, de febrer 12, 2008

Des de la capital del país veí

Porto ja un mes a la capital del país veí. No he tingut prou temps d'interaccionar amb la gent d'aquí d'una forma molt profunda, però si que ja he pogut captar quines són les seves principals idees. Hi ha qui odia Catalunya directament, sense cap mena de mirament, i d'aquestes boques surt tota mena de paraules contra el nostre país. D'altra banda, hi ha l'espanyol que estima a Catalunya, l'espanyol que diu que ens ha donat l'Estatut. l'espanyol que diu que Catalunya aporta molt a Espanya, que se l'estima i li agrada quan hi va: que si els catalans som gent molt amable, que si tenim un país molt maco, patatim, patatam, patatum. Però són aquests, que quan parles dels grans temes de país, tot aquesta estima cap a Catalunya, desapareix. No existeix el dèficit fiscal, la Generalitat no inverteix prou en Renfe, ERC són una colla de ximples, que l'Estatut actual és el límit màxim per a Catalunya, la Constitució és intocable... i tot un seguit de bajanades.
El gran problema és que aquest dos tipus d'espanyol, aquestes que oscil·len entre l'hostilitat més radical fins a l'engany més absolut, com deia avui el President Pujol, aquest 9 de març aniran a votar. Fins fa pocs dies no tenia gens clar que havia de fer en les properes eleccions. Però, ara aniré a l'oficina de Correus, perquè crec que he après, que tot aquell vot que no vagi a un partit nacionalista aquest 9 de març, serà un vot per Espanya perquè ho tinguin més fàcil per seguir maltractant al nostre país. No penseu en els pactes, perquè com tots sabem, això passarà i no ens agradarà. Però si el dia 9 de març no pintem res, l'exigència catalana i la crítica amb el nostres partits, seran pa sucat amb oli amb el que ens poden arribar a fer.

dimarts, de gener 22, 2008

Second Black Monday

Encara recordo quan em vaig llegir un dels fantàstics reportatges al setmanari Barron´s a mitjans d'octubre a Boston, que recordava els 20 anys d'aquell dilluns en què es van ensorrar les borses de tot el món. Al cap d'unes setmanes, vaig arribar a l'episodi que Greenspan dedicava a aquest fatídic dia en les seves memòries, i com va reaccionar quan tot just entrava de chairman a la Reserva Federal. L'escenari es torna a repetir, però sense començar als EUA. En menys de 30 minuts de la publicació d'aquest post, es sabrà la tendència dels mercats per una colla de dies. Encara no he llegit cap diari econòmic avui, però crec que tots diran... ho veuen, ja sabiem que la crisi era aquí. Bé, no sé si ho sabien o no, l'únic que sé és diaris nacionals seguien recomanant la compra de valors aquest dilluns, així com també analistes que desmentien una possible crisi als mercats financers. Jo, ja fa temps que em vaig curar en salut, i no vaig voler arriscar més del que creia convenient, i les perdues han sigut mínimes. Qui s'hagi enganxat, ara li tocarà esperar...

divendres, de gener 04, 2008

Resultats Caucus Iowa

Ja tenim els resultats del caucus. Hi ha hagut, sota el meu punt de vista, dues sorpreses importants. La primera és que Hillary ha patit una derrota quedant terceraa a Iowa. No m'ho esperava, i suposo que ella tampoc. Si que Iowa té una gran influència al ser el primer, però per la banda demòcrata, és molt menor que en la republicana. Un estat ultraconservador difícilment incidirà en el pensament dels estats demòcrates per excel·lència. L'altra sorpresa és el marge de Huckabee sobre Romney, un 34% sobre un 25%. Si tenim en compte que Romney ha gastat 20 vegades més que Huckabee, la medalla de plata a Romney té regust de derrota.
Però, el que crec que acaba de despertar, és el fenomen Obama. Guanyar a Iowa té molt mèrit, no pas pels delegats que s'endú a la convenció demòcrata, sinó per la dificultat del terreny on es troben. Serà qüestió d'esperar si aquesta bola es fa més gran a New Hamsphire o s'anirà desinflant en favor de Clinton. Tots els que apostaven per Clinton com a candidata demòcrata, avui estan una mica més lluny d'aquesta idea.

dijous, de gener 03, 2008

All eyes in Iowa


Així és com obra avui The Boston Globe, primer dia de primàries als EUA. Estem en unes de les primàries més obertes dels últims anys als EUA. El pes és clarament desmesurat. Un estat amb uns 3 milions d'habitants, i amb un 1% de la població total, marcarà bona part de la tendència de les primàries més properes i més importants: les de New Hamsphire i les del Superdimarts (unes 20 primaries, entre elles Califòrnia, MA o NY).

Les d'Iowa poden donar més d'una sorpresa. Iowa té un 92% de gent blanca, i es troba al bell mig del continent, amb un clar caràcter conservador. Això porta a què els votants están molt polaritzats i fins a cert punt, radicals en les seves visions.

Per la banda demòcrata, Hillary Clinton ho hauria de tenir relativament fàcil, però en les últimes setmanes se li ha complicat la cosa. L'ascens d'Obama és ja de per si un perill per Hillary. Una victòria d'Obama sobre Hillary seria un cop molt fort per Clinton, tenint en compte en el terreny en el que juga. Si Obama guanya, o queda en segon lloc molt a prop de Hillary, la importància de ser els primers passarà a N.H., un territori més fàcil per a Obama. Per Edwards, quedar en un tercer lloc empatat amb el segon és la seva màxima prioritat per poder continuar en d'altres estats.

Per la banda republicana, l'atenció es troba concentrada en què fara Huckabee. El pastor baptista sap que guanyar a Iowa pot portar a canviar l'estratègia de tots els candidats republicans que tenien de fa uns mesos. Romney quedaria molt tocat, i hauria d'esperar que N.H li anés molt bé per poder encara un bon Superdimarts. Tot i això, si Huckabee queda molt a prop de Romney, serà llegit com una victòria davant l'ex-governador de MA. El ja conegut Giuliani, haurà d'esperar el resultat a N.H., un territori més proper a l'ex-alcalde NY així com també el Superdimarts, i buscar-se el seu lloc entre els dos ex-governadors.


Bona sort a tots!

dissabte, de desembre 22, 2007

Em sap greu, finalment ha sigut un 4.9%!!!



Final Third-Quarter GDP Rises 4.9% As Weak Housing Offset by Spending


By Jeff Bater, Wall Street Journal


WASHINGTON
The government left untouched its estimate for economic growth during last summer, saying the pace was the strongest in four years even though housing fared worse than earlier thought.
Gross domestic product rose at an unrevised 4.9% annual rate July through September, quicker than its solid, 3.8% performance in the second quarter, the Commerce Department said Thursday.
GDP is a measure of all goods and services produced in the economy. A month ago, Commerce estimated third-quarter GDP at 4.9%.


Carta oberta al regidor Funes
El motiu del meu post era simplement recordar a la ciutadania de Cornellà que han elegit democràticament a persones de lligams familiars amb responsabilitat política. Ja deus saber que no és la primera vegada que hi ha lligams familiars a l’Administració últimament, tot i que la teva, a diferència d’altres, és democràtica i no a dit. La frase que volia destacar, era l’escrit de la Carmen Romero al Cornellà Informa on deia: “Crec que és el moment de deixar passar noves persones, noves idees i sobretot noves maneres de fer [...]”. Quan dic “Després diuen perquè els hi tinc mania, però quan diuen tals tonteries em segueixen posant llenya”, em refereixo simplement a què em fa molta gràcia quan el que diu la frase és refereix a tú, al ser fill seu. Com entendràs, com a simple ciutadà que miro la política amb una certa crítica, situacions com la teva donen molt de joc. I faig servir un to graciós que sembla que molesta. Molesta? Potser hi haurà alguna raó per la qual un simple post pot arribar a ferir la sensibilitat d’un regidor de l'Ajuntament de Cornellà i Diputat provincial per ICV-EUiA-EPM, portaveu de la coalició a la Diputació de Barcelona i a l'Ajuntament de Cornellà.

Pel que fa al teu comentari, el trobo dins de la línea que et veus obligat a seguir. No busco indagar en la teva vida familiar, així com tampoc posar-m’hi. Considero que encara tinc coses molt més profitoses a fer. Però tot i això, moltes gràcies per aportar aquesta informació. Amb el teu permís, la tindré en compte en el futur, així com també tindré en compte que hi ha dades que no s’han aportat que em donarien part la raó. No passa res, a cadascú els nostres mestres ens ensenyen unes formes, totalment respectables.

Quan dius que el meu article difamant a la família no suscita massa interès, té de donar la raó. Considero que amb llegir n’hi ha prou, i sobre coses simples i òbvies no s’ha de donar gaires opinions. He tingut el gust d’entrar al teu bloc per fer-hi una ullada general. Tot seguit posaré l’explicació que poses sobre l’objectiu del teu bloc: “Mentre Cornellaweb no sigui un espai de participació n'haurem de crear d'altres. El blog de l'Arnau Funes, un espai on totes les opinions són ben rebudes si admeten rèplica i generen debat.” No n’he tingut prou, i a més et poso el que dius sobre el que fas al bloc: “Benvingudes i benvinguts al meu blog, o millor dit al blog que jo administro. La primera intenció era crear un espai per motivar a la gent d'Esquerres de Cornellà a participar, a opinar, a criticar, a debatre sobre la seva ciutat i els seus problemes. Després vaig pensar que això no ho podia fer jo sol, que havia d'animar a d'altre gent a fer-ho, i per aquí espero que vagi la cosa i que aviat Cornellà tingui el seu espai. Vaig plantejar-me fer un Blog personal, amb les meves idees, sentiments, gustos, etc. Però em va semblar que aquests blogs tenen poca utilitat i són més aviat un gest d’egocentrisme sovint poc interessant. Així que vist que la web municipal no és un espai pensat per la participació, el debat i la interl·locució amb els càrrecs electes, de moment genero aquest espai com a regidor d'ICV a l'Ajuntament de Cornellà, per compartir-lo amb qui vulgui hi pot participar” Mira, he tingut l’amabilitat de subratllar en vermell les afirmacions directes a la lliure participació del teu bloc. Trobo molt bé tot el que dius, però diria que t’has deixat un petit detall. En el teu bloc, no es poden fer comentaris. Ho trobo molt patètic. Fas una crida a la participació i el teu bloc segueix vetat als comentaris. Mare de Déu! Que hem de fer tots aquells que ens sentim d’esquerres i no podem opinar en el teu bloc? Ja sabem els ciutadans de Cornellà que no podem opinar al bloc de l’alcalde, així que et donem les gràcies per deixant-se opinar en el teu també, i a més tenir la decència d’anunciar per tot el teu bloc que aquest és un lloc de lliure exercici d’opinió. Agradi o no m’agradi, tinc l’opció de què tothom pugui dir la seva en lliure exercici del seu pensament i opinió en el meu bloc, mentre que tu no la tens. Tinc prou força moral per reafirmar-me en el meu post i en el meu pensament amb accions com la teva.

Pel que fa al teu incís a les places a l’Administració guanyades, denoto cert nerviosisme. Cadascú sap com les guanya. Si pares atenció al que dic, veuras que faig referència a “Quan a casa menges de l'Administracio, es normal que els fills vulguin menjar facil”. Per si no estàs prou posat en l’argot polític, menjar de l’Administració vol dir que el teu sou arriba de l’Administració. Que el sou arribi de l’Administracio vol dir que els ciutadans hem de pagar una pila d’impostos per mantenir una gran estructura funcionarial en aquest país. Així, com veuràs, tan si ets regidor elegit democràticament com si ets funcionari, menges de l’Administració. En cap cas dic que estiguis a la política per viure-hi, aquí ja cadascú que ho interpreti com vulgui; dic clarament que el sou prové de l’Administració. Així que no li vulguis donar voltes, i no agafis pel mal sentit la frase que torno a repetir: menges de l’Administració, menges dels nostres impostos.

Només em vull disculpar per l’error que he comés en dir que el sr. Jaume Funés és l’actual Síndic de Greuges adjunt. No tinc prou temps cada matí entre que entro a la feina i vaig a fer el primer café de revisar tota la documentació oficial sobre el que fa i deixa de fer la maquinària administrativa intervencionista d’aquest país. Així, si les acceptes, disculpes per la meva falta de rigor en aquest únic punt.

En els blocs es sol escriure opinions, i aquest és el meu cas. La llibertat d’opinió segueix sent un dels drets bàsics d’aquest país. La nostra Constitució no ho reconeix explícitament, un dret tan important i que durant tants anys va ser perseguit. Així que haig d’anar a la norma suprema de l’Estat veí del 78 que diu:

Article 20
1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les
opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de
reproducció.

Nosaltres no fa gaire que hem incorporat aquest dret fonamental a la nostra legislació. Altres països, com als EUA, aquest dret està proteguit des del 1791. Hi ha molta gent en aquest país que encara no s’ha adonat que els temps han canviat, i la maquinària repressiva directa, ja no existeix, tot i que sembla que n’hi una que va per sota.
No ets el primer que demana la inmediata retirada d’un post al meu bloc. Les pressions que percebo per part de membres dels partits de la Generalitat cada vegada és més gran. Aquest post és la meva elegància, i la reafirmació en el meu primer post, a més d’una mostra a la llibertat d’expressió que mai s’ha de perdre en aquest país, i que per molt que s’invoqui a opcions dins de la legalitat, aquest dret fonamental haurà de ser respectat en un cas com el meu de lliure exercici d’opinió. Amb molt de gust, no penso perdre el meu temps amb aquest tipus de discussions. A tota la famíla, que passi un Feliç Sant Nadal.

dilluns, de novembre 26, 2007

A Catalunya i als catalans des dels EUA,

All we need to begin with is a dream that we can do better than before. All we need to have is faith, and that dream will come true. All we need to do is act, and the time for action is now.

Ronald W. Reagan, April 28, 1981

dijous, de novembre 08, 2007

Experts a l'IPCC?

Despres de tenir pendent de fa dies el tema del canvi climatic, per fi he posat fil a l'agulla. He comensat amb un sondeig superficial per saber quina es la situacion. Ens trobem en una area d'una gran pluridisciplinaritat, aixi que he hagut de concretar. Aquesta setmana vinent s'exposen conclusions finals d'un nou informe del IPCC a Valencia. Despres de la gran volada que ha tingut aquest organisme amb la concessio del premi Nobel de la Pau (si, si, de la Pau, no m'he equivocat) a aquest organisme i a l'ex-vicepresident Gore, he comensat a llegir com s'organitza l'IPCC, aixi com els seus documents mes importants. Despres d'estar una bona estona en una de les pagines webs mes mal fetes i amb presentacio de dades de forma poc rigurosa, he arribat a entreveure que hi ha un grup de 100 experts que son els que treuen les grans conclusions de l'IPCC. D'aquests 100 experts de 30 paisos, el meu pais no en te cap. He hagut de mirar la representacion del pais vei, que en aquest cas nomes es un cientific (el lector decideix si Espanya esta sub o sobrerepresentada). El nom de la persona dessignada pel govern espanyol es el catedratic de la Universidad de Castilla la Mancha, Jose Manuel Moreno.

El seguent pas de rigor, consisteix en saber qui es aquesta persona que tenim davant. Despres de buscar en la universitat i no trobar el seu curriculum, he trobat 4 linies de la seva linea d'investigacio. No tenen una elevada formalitat, pero son suficients per posar el crit al cel. Aqui el teniu:

José Manuel Moreno: Licenciado y Doctor en Ciencias Biológicas y Catedrático de Ecología en la Facultad de Ciencias del Medio Ambiente de la Universidad de Castilla La Mancha. Destaca en las líneas de investigación de ecología del fuego, dinámica de poblaciones vegetales, ecofisiología de plantas y biodiversidad. Ha participado en distintos grupos de expertos de programas científicos internacionales no gubernamentales como presidente del Comité Español del Programa Internacional Geosfera-Biosfera (1993-1997). Fue la persona de contacto del proyecto Global Change and Terrestrial Ecosystems (GCTE) del International Geosphere-Biosphere Programme (IGBP) en la Región Mediterránea de START (1994-1996). Ha sido miembro del Comité Director del Programa Global Change Research Forward Outlook, de la Fundación Europea de la Ciencia (2000-2004). También ha participado en grupos de trabajo internacionales gubernamentales como vicepresidente del Panel Científico de la Acción Concertada sobre Ecosistemas Terrestres de la Comisión de las Comunidades Europeas (1992-1993). Fue también miembro del comité de planificación de Terrestrial Ecosystems Research Initiative (TERI) de la Comisión Europea (1994) y del European Advisory Group (EAG) del Framework Programme for Climate Change and Biodviersity (2000-2002). Es miembro del Grupo II del Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) (desde 2004). Ha sido miembro del grupo de trabajo para la preparación del Programa Nacional de Medio Ambiente (1994-1995), y del Comité de Expertos de la Oficina Española de Cambio Climático (2001-2002).

No posare en dubte la dilatada experiencia del Dr. Moreno en la seva especialitat: "ecología del fuego, dinámica de poblaciones vegetales, ecofisiología de plantas y biodiversidad". En cap moment apareix cap mena de mencio amb la ciencia que estudia el clima, anomenada climatologia. La relacio amb el canvi climatic amb la seva linea d'investigacio es quasi nul.la. La relacio mes directa que podria tenir seria com es veuen afectats els vegetals i les seves poblacions davant un increment del dioxid de carboni, que queda molt lluny i no es pot relacionar directament amb el canvi climatic. Es a dir, la persona que representa a Espanya en el IPCC no te una dilatada experiencia en la climatologia, sent el contacte mes recent amb la materia en aquesta mateixa decada. A mes, es bastant probable que tingui un cert biaix ZP (suposicio al ser nomenat en el 2004, any d'eleccions), fet que encara li dona menys credibilitat malauradament.

On vull arribar? Doncs que aquest tipus d'experts, son els que formen la creme de la creme dels cientifics que parlen del canvi climatic. Son les persones que despres surten a la premsa amb el sobrenom d'experts. Segurament tenen uns assesors, marcant el cami que han de seguir. Es impossible de moment qui te al darrera, fins ara nomes podem veure la punta de llanca; una punta que sembla esbiaixada i equivocada.

dilluns, de novembre 05, 2007

Crisis hipotecaria al 3.9%

EUA esta en una profunda crisis inmobiliaria sense precedents. Milions de persones ja no poden pagar les seves quotes hipotecaries, el ritme de vivendes noves baixa mes rera mes, la Fed es veu obligada a baixar tres quarts de punt els tipus d'interes en poques setmanes. A mes dels americans de carrer, els bancs les passen magres. Avui mateix Citigroup ha fet fora al seu director general, on aquest mateix banc entre dijous i divendres va perdre un 10% del seu valor bursatil, aixi com prop d'un 40% en mig any.
Aquestes son les tipiques noticies que ens brinden els diaris cada dia, pero mes enlla d'aquestes, n'hi de molt mes importants que moltes vegades no li donem la importancia que es mereixen. Aquesta setmana s'ha conegut que els EUA ha crescut al 3.9% al tercer trimestre de l'any. La primera economia mundial esta en crisis, pero creix al 3.9%! Aquesta magica xifra ens demostra que el pais no esta tan malament com molts bruixots preveuen. Les expectatives d'un creixement al 3.1% es van veure frustrades degut a un increment del consum intern dels nord-americans, mes exportacions i mes inversio empresarial dins del propi pais. Deixem-se d'especulacions de safereig, el que mana es que aqui no es para de consumir i que les empreses creuen mes en el futur que fa un temps. Clar que algun dia vindra el llop, nomes faltaria que no vingues! Pero m'apunto a dir que no sera cap llop nord-america el que portara problemes a aquest pais (i de retruc a Europa, clar), sino que sera un llop que vindra del dessert el que els portara.

diumenge, de novembre 04, 2007

Habits dels dissabtes nit

Una de les poques ventatges que te la diferencia horaria amb la del teu pais, es que pots anar a dormir saben com obriran els diaris del pais al dia seguent. Quasi cada dia li donc una ullada al diari Avui ja que es el que m'informa per excel.lencia del que passa al meu pais. Avui m'he adonat que cada dia segueixo un estricte ordre de lectura, i en el cas dels diumenges tambe. Es una ruta que no dura gaire, una mitja hora, pero suficient. Vull compartir la meva ruta al bloc:

Opinio: Joan Oliver --> Serveis i Oci: Salvador Sostres --> Economia: Francesc Cabana --> Seccio Economia --> Dialeg: Villatoro --> Seccio Dialeg --> Seccio Mon --> Seccio Politica --> Seccio Opinio --> Opinio: Miro el titular Editorial --> Opinio: Miro el titular Sanchis --> Passada rapida a totes les altres seccions --> Opinio: Editorial --> Opinio: Sanchis

A partir d'aqui, segons el meu estat i/o les ganes de continuar, no segueixo cap ordre a les altres seccions. Li trobo una certa logica. Comenco amb un petit article d'elevada rigorusitat periodistica que per mi, aquesta petit engruna d'informacio, es la portada del diari. Segueixo amb el punt sarcastic del diari i despres vaig al petit conte d'economia del professor Cabana. Reviso les noticies mes destacades d'Economia i em preparo mentalment per l'article d'en Villatoro. Llegeixo el que em ve mes de gust de Dialeg i agafo direccio la portada del diari: passant per Internacional i Politica. Al arribar a Opinio, llegeixo el que em ve mes de gust, i llegeixo el titular de l'Editorial i en Sanchis. No llegeixo el cos, nomes vull saber de que parlaran per poder donar una ullada general al diari, bastant rapida, amb l'objectiu d'acabar amb l'Editorial del diari i l'article d'en Sanchis. Amb aquest bon gust de boca, tanco l'ordinador i ja em poso al llit sabent com es despertara el meu pais. I avui dormire be. Perque em negitejava canviar el final d'aquesta ruta amb la possible desaparicio de l'article d'en Sanchis despres de deixar la direccio del diari. Pero no, perque com diu al seu article: "El meu comiat només és parcial. A més de seguir lligat a l'AVUI amb altres funcions en la seva empresa, continuaré acompanyant-los cada dia amb el meu Mister Hyde particular, Desclot, i amb aquest article dominical. " Vaig a dormir tranquil. Bona nit.

dimecres, d’octubre 24, 2007

Tinc por de tornar

En els ultims dies m'he comensat a plantejar la possible compra del bitllet de tornada cap al pais. Crec que ja va sent hora, aquest petit parentesi crec que m'ha servit mes del que em pensava. El que no tinc tan clar es que la tornada sigui gaire placida. Quan llegeixo els diaris del pais i penso que haure d'agafar el transport public de nou, m'esgarrifo. Em veig a la placa Espanya enlloc de l'estacio de Sants per poder agafar un altre autobus per anar a Arc de Triomf. O per tornar a casa. Per suposat que no em plantejo agafar el transport public per anar de l'aeroport a casa. A Madrid, Washington, Boston, Chicago, Dublin... pots agafar el transport public i d'allo mes comode, en termes relatius. A l'aeroport del meu pais no m'ho plantejo. No m'estranyaria que aviat a les guies de Barcelona s'estrenes una competicio entre si posar com a mes perillos de la ciutat el carterisme o agafar el transport public al pais. Aviat es donara...

Mentrestant, els meus amics socialistes segueixen sense perdre la vergonya. La veritat es que els envejo perque continuen amb el cap ben dret. Jo la veritat es que no podria en un situacio aixi. Sense anar mes lluny, el meu alcalde, cada vegada en una linea mes pobre intelectualment, segueix publicant posts al seu bloc, pagat amb els meus impostos, com aquests:


La placidez del franquismo
Con pasmosa tranquilidad el sector más duro de nuestra actual derecha sigue ensalzando el franquismo. Lo hacen con afirmaciones sorprendentes como “muchas familias lo vivieron con naturalidad” y en algunas zonas del País Vasco “era una situación de extraordinaria placidez”, de la mano de un ex ministro [...].




La idea es sempre la mateixa, hi ha sempre uns personatges dolents i hi ha uns de bons. No importa si ells tenen tot el poder i tota la capacitat d'actuacio, perque la culpa sera sempre dels governs de CiU a la Generalitat i del PP a Madrid. I recorren a problematiques menors que ens afecten avui en dia. I els hi serveix la tonteria. Perque tornaran a guanyar les generals a Catalunya, pel simple fet que el nivell intelectual del seu votant encara pregunta "pa' vota' a Felipe".

No, no, no... de moment encara no torno.

dilluns, d’octubre 15, 2007

Desprestigi als Nobel

Com tots els premis sempre hi ha persones que desprestigien. En el cas d'un dels maxims premis d'abast mundial, els Nobel, sembla que tampoc en queden exempts. Tal i com questiono el premi Nobel per la Pau a Yassir Arafat o Kissinger, tambe questiono el premi Nobel per la pau a l'ex-vicepresident Gore. Encara no he entes perque se li ha donat aquest premi, sota la dominacio per la pau. S'ha d'anar molt en compte quan es dona un premi d'aquest tipus, ja que ha d'haver-hi una solida trajectoria que l'avali. Al mai ha sigut una persona molt ben considerada als EUA. L'ex-president Clinton era i es molt estimat al seu pais, i, tot i que la situacio al final del seu mandat no era d'allo mes facil, s'ha d'arribar a ser molt inutil per perdre despres que un president del teu partit ho ha fet genericament be i que tinguis de rival al president Bush. Si jo fos Al, no hagues dubtat en retirar-me, i escriure les meves memories per avansat.
Pero, la situacio es totalment al contrari. Un sr. s'ha dedicat a fer un video catastrofista i que es pot questionar en varies de les seves parts (ho deixo pel proper post).
Ara, em dedico a copiar quin es el motiu per haver donat el premi Nobel per la pau segons la Fundacio Nobel: "for their efforts to build up and disseminate greater knowledge about man-made climate change, and to lay the foundations for the measures that are needed to counteract such change". He estat buscant quins son els criteris per otorgar el premi Nobel de la Pau i no ho he sapigut trobar (si algu vol col.laborar, pot deixar el link en comentaris). El meu suposit es que el premi se l'endura aquell organisme o persona que vetlli per establir o mantenir la pau entre diferents paisos o grups de persones, per solucionar conflictes armats entre diferents paisos o etnies... Algu em pot dir que ha fet el sr. Al Gore en aquesta direccio? Per favor, ens mamem el dit, pero fins a cert punt. Si li volen donar un premi al sr. Gore, que posin una nova categoria de premi, o fins i tot, si poden demostrar que estar dient veritats com un temple, encara el poden posar en el de Quimica si les dades son tan veridiques com es pensa (disculpes als Nobel en Quimica per l'insult que els suposaria).
Els premis Nobel ja estan prou desprestigiats com per seguir en aquesta direccio. Espero que el Nobel d'Economia que ha de donar avui la Fundacio tingui un guanyador que intenti mantenir la imatge la institucio.
P.D: Com poden donar el premi al IPCC i Al Gore si es contradiuen entre ells? (proper-post)

dijous, d’octubre 04, 2007

El mercat es savi

Quan una empresa cotitza borsa, a mes de l'aplicacio de criteris de transparencia economico-financers, d'aconseguir capital a baix cost, d'obtenir una bona imatge... es pot donar el cas que els amos de la companyia canviin en poc temps. La pertinenca de la majoria d'accions implica, en la majoria dels casos, el govern de la companyia. Quan els amos d'una companyia no ho fan prou be, i un es prou espavilat, i troba els quartos, pot anar al mercat i oferir un preu (normalment superior a aquest) per comprar les accions a molts propietaris. Aquesta simple accio, coneguda amb el nom d'Oferta Publica d'Adquisicio (OPA), hauria de fer que els que porten el timo de la companyia tinguessin motius per fer-ho acceptablement be.

Quan una companyia que cotitza a mercat, amb un 58% de free-float i una presencia d'inversors estable, com British Airways amb un 10%, Caja Madrid al 10%, el BBVA al 7% o el mateix Govern espanyol a traves de la SEPI amb el 5%, permet jocs molt interessants haviam qui es fa amb el control de la companyia.

Si a mes la companyia te favors del Govern, es a dir, a traves de pressupostos publics rep grans infraestructures que li son adjudicades pel que va ser la companyia en el seu moment, el control de la companyia cada vegada es mes atractiva.

Aixi, espero que el fons Apax, KLM o Air France facin una oferta prou bona, i la companyia opada, amb el nom d'Iberia, passi a formar part dels records del passat. Segurament aixi, els espanyols comencaran a assignar les infraestructures que paguem amb els nostres impostos, a aquells que les aprofiten millor.

Un petit consell: qui tingui tentacio de fer un servei al pais compran accions de la companyia Iberia per despres anar a la possible OPA que llances algun comprador amb la finalitat de guanyar un pessic de diners i desespanyolitar Iberia, que tingui present que un possible comprador d'Iberia podria ser el Grupo Hemisferio (familia Lara). No tinc res en contra de la familia Lara, nomes recordar que el seu buc insignia d'inversio en aquest camp, es diu Vueling, que va comensar a cotitzar sobre uns 32 euros, va arribar als 47 euros, i a dia d'avui es troba a 8 euros, amb una fantastica caiguda a borsa del 17% a dia d'avui. Trobo molt be que la familia Lara enfonsi Iberia, pero si voleu colaborar-hi, segurament us sortira cara la bona obra.

diumenge, de setembre 30, 2007

"As Catalan culture heads for its big moment in Germany [Frankfurt]: the closing of the Catalan mind", Financial Times

Porto uns quants dies fullejant la premsa exterior, ja que per primera vegada la tinc mes accessible. Des del cap de setmana passat he fullejat un parell de vegades el New York Times, un parell el Wall Street Journal i el Financial Times del cap de setmana passat i del present. Podria comentar moltes coses, pero m'agradaria comentar aquelles que poden impactar mes als que estan a l'altra banda de l'Atlantic.
Ni Catalunya ni Espanya han aparegut al New York Times cap vegada. Ni cap referencia indirecta. Res de res. Pel que fa al Wall Street Journal, vem apareixer com tambe en el Financial Times. Es tracta d'un anunci d'Endesa que vol donar explicacions sobre Acciona i Enel. Res mes al Wall Street Journal. Pel que fa al Financial Times, sembla que els britanics ens tracten. L'edicio passada del Financial Times sortien dues fantastiques cases a la Costa Brava en venda i pisos al costat de la casa Batllo. El d'aquest cap de setmana anava menys carregat d'anuncis inmobiliaris espanyols, pero finalment sembla que aquest cap de setmana tocava escriure del pais vei i de Catalunya. Apareixia la frase que Rodrigo Rato, ex-ministre d'Economia d'Espanya deixava el lloc al socialista frances al FMI, aixi com tambe el tipic article inmobiliari que posa al mateix calaix el sector inmobiliari espanyol amb el bulgar. Com que segurament el cap de setmana que ve tornaran a comentar el desastre inmobiliari espanyol, ja ho comentare la setmana que ve.
En l'apartat de cultura i llibres, apareix un article que deixa els catalans com uns fantastics fonamentalistes. Val molt la pena l'article. Te una clara visio tendenciosa dels catalans a la fira del llibre de Frankfurt. Aquest tipus d'articles son els que valen, no el que diuen els politics sobre el que ells fan i diuen a l'exterior. Aquest es l'article que llegeix el mon dels catalans: a disfrutar-lo!

P.D. La part en blau, no ha sortit publicada al diari, sino que esta en la versio electronica. Recomano llegir amb tranquilitat, ja que es poden veure les clares diferencies entre el que ha sortit publicat i no en l'edicio paper. La tendenciositat es molt gran. La part en vermell es la mes impactant.



Quixotic row over Frankfurt: who speaks for Barcelona?
By Julius Purcell
Published: September 28 2007 17:13 Last updated: September 28 2007 17:13

In one celebrated episode in Don Quixote, the knight-errant enters a publishing house in
Barcelona where the staff are busy printing the exploits of a certain Don Quixote of La Mancha. There is solid authorial self-interest behind the quip: Cervantes knew the port city and its prosperous book trade well, and as it turned out, the first one-volume edition of the Quixote really was published in Barcelona.

Fast forward to now, and Cervantes’s self-referential joke takes on darker levels of irony here. Barcelona acts as two capitals: on one hand, the historic capital of Spain’s publishing industry, and on the other, of a fiercely separatist Catalonia whose very identity is vested in the Catalan language. In two weeks’ time this odd duality is to be played out at the Frankfurt Book Fair, where Catalan Culture is to be guest of honour.

“The debate surrounding region and nation preoccupies people at present, particularly in Europe,” says Marife Boix, the book fair’s vice-president, who explains that the annual guest platform tends “sometimes to stir things up”. By all accounts, this is precisely what it has done: Barcelona politicians have excluded the language of Cervantes from the party, decreeing that “Catalan culture” can only be that written in Catalan. The result is a bitter literary row that has laid bare raw tensions in this bilingual city.

Spanish-language writer Carlos Ruíz Zafón, author of The Shadow of The Wind, the blockbuster novel about his native Barcelona, has attacked the nationalist ideology behind this year’s guest programme; another author has decried its “nationalist brutality”. Meanwhile, in the Catalan-only camp, all this is so much sour grapes: an inability to accept that this proud tongue, so persecuted by Franco, can finally emerge from the shadow of Spanish and claim its due.
Everyone agrees that the term “Catalan literature” would have left no ambiguity – but in this long-running debate certainties have foundered on the official designation, “culture”.

Enter Josep Bargalló, senior Catalan nationalist politician, and the debate immediately turns bitter. Taking the reins of the Frankfurt committee last year, Bargalló never hid his belief that “Catalan culture is that written in Catalan”. Nevertheless, under pressure in June, Bargalló invited the leading Spanish-language writers to come on the official delegation to Frankfurt. One by one they declined, “honourably” ceding their place to Catalan writers. Or at least this was the official version. The Shadow of the Wind’s Ruíz Zafón painted a different picture to the press: of “political commissars” interested only in “the image of Catalonia they want to project to their own Catalan constituents, the real audience of this whole sideshow”.

Antoni Comas is a man for whom this is anything but a sideshow. President of the Catalan Publishers’ Association, he represents more than 250 local publishers, producing 60 per cent of all books in Spain, with sales of €1.6bn ($2.3bn). Comas throws his hands up in despair at what he sees as a lost opportunity. “I am so sad about Frankfurt. To me, it’s quite simple,” he says. “Catalan culture is all the written culture produced in Catalonia. This is not some idea of what Catalan identity is or isn’t, our business and the business of the Frankfurt Book Fair,” – he raps the table – “is to sell books!”

Comas’s criticism of Bargalló is startlingly candid. His “invitation” to the Spanish-language authors was, he says, soured by nationalist ideology: “I know the political party Bargalló belongs to. I know the way they were invited, and it was not done willingly.”
Several blocks down from Comas’s office, in the city’s 19th-century Eixample district, one can hear a rather different version of events.

Isabel Martí is director of the Catalan-language publisher La Campana. On her list she has Albert Sanchez Piñol, whose creepy novel Cold Skin (published in the UK by Canongate) is one of the big success stories of Catalan-language literature. To Martí, the Frankfurt row is a “false controversy” whipped up by anti-Catalan elements. “The success of Cold Skin irritates the power structures, the Spanish media and the big publishing companies ... It is a part of all this hate that is still coming from the past!”

Sitting at the same table, nodding and interjecting, is another of La Campana’s writers, Josep Maria Espinas. Author of the hymn of Barça football club, Espinas wrote alongside many of the great Catalan authors in the Franco years, when Catalan was still published semi-clandestinely. He deplores the perception of Catalan as a newcomer: “It has been the everyday language here for centuries! In 1502 there was a Catalan-German dictionary, that’s how established it was. But Madrid can’t recognise this!”

At 80, Espinas is wiry and vigorous, his voice hoarse with emotion. Every year, he says, the big Barcelona publishers take their Spanish authors to Frankfurt; this year, he argues, it is only right that Catalan plays the guest, because it is its one big chance to spread its wings as a literary culture.

“All we want to do is say: we are here. But every time a Catalan says this, we’re told: ‘Oh! You are against Spain.’ Our position is immediately radicalised.”

One Barcelona author who consistently complains that Catalan culture has indeed become radicalised is novelist Felix de Azúa. Poet, lecturer and columnist for the Spanish daily El País, de Azúa insists his problem “is not promotion of the Catalan language, which I heartily favour, but the negative treatment in Catalonia of Spanish”. Catalan TV soaps score cheap laughs by stereotyping Spanish-speakers as “ignorant, illiterate and crude – yet a majority of us here in Catalonia use Spanish in our everyday lives”.

Invited to join the Frankfurt party, de Azúa refused point blank. “No I did not want to go, absolutely not. To be used as some poster for the nationalists, and then be sent back to the ghetto! I can just imagine how unpleasant it would be in Frankfurt: the nationalists really are brutal.”

Strikingly different literary Barcelonas emerge from this quarrel. Comas remembers a city that, despite the dictatorship, was vibrant and outward-looking. “García Marquez and others came here and felt at home,” he recalls, “because we were a Latin city, but one that, unlike Madrid, was a window on to Europe.” Yet if de Azúa fears that these glory days are over and Barcelona’s cultural status is being destroyed by ethnocrats, to Isabel Martí the city’s past was nothing but a repression from which it is only now emerging.

As Catalan culture heads for its big moment in Germany, it will carry two irreconcilable versions of itself: the closing of the Catalan mind, and its triumphant opening up to the world.
The Frankfurt Book Fair runs from October 10-14

Copyright The Financial Times Limited 2007

dilluns, de setembre 24, 2007

Greenspanmania



L’ex-chairman de la Reserva Federal ha tret les seves memòries, sota el nom “The Age of Turbulence”. És un fenomen de gran magnitud als EUA, ja que tota la premsa va farcida de Greenspan. Sempre m’ha fet molta gràcia aquest home, i la veritat sigui dita, mai he pogut entendre les seves paraules, i menys entendre el seu significat. Quan es dedicava a predir el futur amb el seu llenguatge críptic, elevava el grau d’incertesa d’una forma considerable, sent molts pocs els que podien entendre el que podia arribar dir. Jo no estic en aquest grup, per suposat.
Aquest dissabte el vaig sentir per primera vegada. Era una entrevista que li feien des de la George Washington University. L’entrevista va durar una bossa de doritos y una cola. Atenent que menjo molt a poc a poc els doritos, ho podem traduir en 2 hores d’entrevista. La veritat és que em vaig quedar atònit davant la bellesa de les seves respostes, les seves prediccions i les seves bromes intel.ligents. Després de l’entrevista, com era d’esperar, l’auditori es va aixecar i va aplaudir, tal i com es mereixia.
La veritat, s’ha guanyat que li compri el seu llibre aquesta setmana. Visca!
Enganxo un tros de l’entrevista que li feia Newsweek, per anar fent boca.


That was clearly an important political event, by why was it the most important economic event of our lifetimes?
On one side of the Iron Curtain were essentially centrally planned collectivist societies based on the principle that collective activity is what produces wealth and therefore there are no individual rights to property. On the other side were capitalist societies built around the market system, with free trade and individual-property rights. The classic case was East Germany versus West Germany, which were two economies coming from the same history, culture and language ... The conventional wisdom was that East Germany's economy was three fourths the size of West Germany's, and that the Soviet Union, while having major shortfalls, was a formidable economic power. Then the Berlin wall came down, and the economic ruin behind the Iron Curtain was utterly unexpected and unimaginable. Central planning did not work in the Soviet Union. And the standard of living in East Germany was not 75 percent of West Germany, but somewhere between a third and 40 percent. The impact of that on the rest of the world was dramatic.

How, specifically?
The evidence of the power of the marketplace versus central planning, as exposed so demonstrably in Europe, led to an extraordinary rise in foreign direct investment in these countries. In China, for instance, foreign direct investment, which had been $4 billion in 1991, by 2006 was over $70 billion a year. Deng Xiaoping called the transformation "socialism with Chinese characteristics." What it was was creeping capitalism.

It's common to hear complaints from many quarters about China's rapid rise. Does it worry you?
I am not, as many people are, concerned about China becoming a threat militarily. In my book, I'm essentially forecasting that what happened to the communist parties of Europe is likely what will happen to the Chinese Communist Party ... They are going to be a formidable economic power, which I think is all to the good.

dilluns, de setembre 17, 2007

Va ser legítima l’elecció del President Bush?



Encara recordo fa 7 anys quan els mitjans de comunicació es feien ressó de la difícil situació en el recompte dels vots a les eleccions presidencials de l’any.

Intentaré explicar el perquè es va donar aquesta situació. Als Estats Units, en les eleccions presidencials, cada Estat se li asignen uns representants o delegats, en funció del pes demogràfic i sense menystenir l’equilibri territorial, que després passen a elegir el futur President del Estats Units d’Amèrica. El partit que guanya a cada estat, es queda amb la totalitat dels representants. És a dir, si el partit republicà guanya d’uns centenars de vot al segon partit més votat, segurament al partit demócrata, la totalitat dels representants seran pel partit republicà, encara que hagin anat a votar milions de votants. Si ho traduissin a Catalunya d’una forma grollera i inexacte, els 135 diputats del Parlament de Catalunya serien per CiU. És bo o dolent aquest sistema? No ho sé, per això hi ha els politòlegs. L’important es que hi ha una àmplia majoria que accepta les regles de joc, hi juga i accepta les consequències.

Un altre fet diferencial és el poder de decisió que té la Supreme Court. Aquest órgan es troba format per nou membres que vindria a ser un Tribunal Suprem i Constitucional d’Espanya. Els juristes no s’elegeixen cada x temps, sinó que poden arribar a estar molts anys, fins que decideixen deixar-ho o al morir. És el President dels EUA qui tria als juristes.

La situació denotant va ser a Florida al ser molt ajustada. Al ser un estat molt poblat, hi havia una gran quantitat de representants que anirien al partit demòcrata o al partit republicà. El partit demòcrata va impugnar diferents comptats (countys) dient que els recomptes no s’havien fet prou acurats. Els demòcrates van demanar el recompte en els comptats que els hi eren més favorables, dient que les màquines que van fer el recompte no funcionaven bé. Així es va decidir de fer el recompte de forma manual en alguns comptats mentre que en d’altres amb les màquines. Però, les paperetes dels col.legis electorals no són tan sencilles com nosaltres estem acostumats. Són com les del nostre Senat, però amb un elevat grau de complicació. Es pot donar el cas que en la papereta apareguin els vots als senadors, congressistes, governadors… i fins i tot els sheriffs de districte! Els forats a vegades són difícils de distinguir per l’ull humà i poden portar a confusió. És per això, que la Supreme Court va dictaminar, amb 7 dels 9 vots a favor, de que s’havia de fer a tot arreu per igual amb les màquines. Es podien canviar les màquines, però no pas el criteri de recompte a diferents comptats d’un estat! A Espanya els diaris d’una banda o altra, el titular seria que els jutges progressistes o conservadors fan president al qui més proper es troben. Però això no va passar als EUA. Jutges nomenats per Clinton van votar a favor de no extentre la diferència de recomptes, tot i que Al Gore havia demanat els recomptes. Una altra situació va ser que la Supreme Court va decidir no extendre el temps de recompte més enlla del que marca la llei. El resultat va ser molt ajustat en aquest cas. Va ser el que en diuen una split decision: 5 van votar a favor de no allargar la votació mentre que 4 van votar a favor d’extendre el període de recompte. A Espanya es pensaria que els 5 que van votar a favor de no extendre la votació eren republicans, mentre que els 4 eren demòcrates. No sé que va votar cada jutge en les eleccions presidencials, el que si puc dir és que els 4 jutges a favor d’extendre el període de recompte van ser elegits pels presidents George H.W. Bush (pare), Ford i els últims 2 per Clinton. És a dir, 2 jutges teòricament republicans van votar en contra dels interessos de Bush (actual president).

Aquí hi ha una llisó d’independència política del poder judicial, dedicant-se a fer la seva feina i deixant que cadascun dels seus membres expressin la seva lliure opinió (exactament el que li està passant al vocal del Consell General Poder Judicial Alfons Lòpez Tena). Algun dia entendrem que el nostre poder judicial no és una simple prolongació del poder legislatiu i executiu, i li donarem el valor que li pertoca. Mentrestant, el poder judicial americà pot prendre decisions legítimes i independents de gran magnitud, com donar la presidència del seu país a un o altre candidat.

dissabte, de setembre 08, 2007

Posem a ratlla els sociates (des de Boston també)

Fa dies que no escric al bloc per falta de temps. Ara sortirem a sopar i a viure la nit per Boston. Però abans, per agafar forces, que millor que posar a ratlla els socialistes, una de les activitats més divertides.
Com que no tinc ganes de pensar gaire, miro el bloc d'en Saldaña perquè sé que sempre m´ho passo bé comentant el seu bloc. Bé, jo diria que ja no és un bloc. L'últim comentari no només m'el va vetar, sinó que va vetar el seu propi article. Ara ha anat més lluny i ja no deixa fer comentaris. Quan fa aquestes coses, m'acaba donant la raó, i ara me la tornat a donar. No vol crítiques al seu bloc, no vol comentaris d'altres tendències. És la política de la secta roja, la que ensenya Montilla als seus militants i que en Saldaña segueix al peu de la lletra. Saldaña, tanca el bloc i escriu un diari personal que només puguis lleguir tú i puguis gaudir del món idíl·lic del PSC. No tinc cap inconvenient en regalar-te'l. Llibertat, llibertat...

Comentaré el seu article sota el títol "Nacionalisme puntual de Diada". És la tercera vegada que el llegeixo i encara no li he trobat el sentit. Referent al text, no sé encara per on agafar-lo. La secta roja ensenya als seus militants a què hi ha un partit nacionalista conservador anomenat CiU que vol fer la pinça amb el nacionalisme conservador espanyol anomenat PP, i que mentrestant va fent la puta i la ramoneta amb d'altres partits. Bravo! L'article està molt ben fet. La gestoria Montilla et donarà molt bona nota per fer el que ells volen: gestionar montillament.

És trist que vulguis parlar de la Diada Nacional de Catalunya i facis aquest article. Em fa molt de mal la veritat, no només el teu article, sino perquè en Saldaña no està sol, hi ha molta gent que pensa com ell. Això és el que veritablement ha de preocupar a tots els patriotes que estimem aquest país.

El que més m'agrada és la foto on surt en Saldaña amb la senyera. La senyera la va posar la JNC l'any passat, perquè la gent com en Saldaña, no tenen cap mena de mirament ni de respecte per un dia com aquest, i menys per la Diada. La poso, m'agrada. Em dona forces per tirar endavant, perquè t'adones del sentit d'una de les grans frases de Joan Fuster i que hem de mantenir ben viva: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres" .