Reforma sanitària

Són males notícies, per bona part dels nord-americans i per la totalitat dels europeus. El 85% dels nord-americans tenen assegurança de salut i queda un 15% que són els que no estan coberts. Obama pretén cobrir aquest 15% canviant les regles de tot el joc, i no només atacant aquest 15%. Canviar el sistema vol dir un canvi d'incentius i entrar en una nova aventura. La justificació és entrar en una aventura coneguda, a imatge de la europea. El problema és que la transició, estimada d'uns 15 anys aproximadament, pot portar a situacions no gaire dessitjables, que no .

Quan deia que són males notícies pels europeus no ho he dit per dir. Tots hem vist per tots els diaris la despesa per càpita en cada país en sanitat, i Estats Units duplica tranquilament els estats europeus. Llavors ens posem medalles, perquè el nostre melic és molt més bonic que el nord-americà. A sobre, alguns encara el troben millor perquè la proporció de despesa privada respecte al total és la més elevada de totes. I llavors diem: el sistema privat, és molt més car que el sistema públic. Però aquí fem l'abstracció de no considerar la despesa en investigació. M'explico.

Els Estats Units concentren més del 80% dels ingressos de companyies biotecnològiques i té més del 82% de la R+D en biotecnologia a nivell mundial. La quantitat per càpita invertida en R+D triplica l'europea. Tals xifres disparen la despesa sanitària per càpita i són els altres països, que amb el pas del temps, s'aprofiten dels resultats d'aquestes inversions. Perdre tals inversions sanitàries nordamericanes afectarà a la butxaca europea. I haurem d'escollir, si la nostra defensa de la sanitat universal als Estats Units és una qüestió de butxaca o sentiments.

Nou estímul cap a l'abisme de l'Administració nordamericana

Segueixo llegint amb la mateixa estupefacció els diaris del diumenge a l'estiu que a l'hivern. La única diferència és que a la platja segons quines coses em senten millor i tot.

Em va sorprendre que cap dels diaris que tenia: Avui, Vanguardia i Pais fessin cap referència a les bones paraules que havia dit el VP Biden sobre els propers anys a Rússia. Han sigut molt polèmiques i la secretària d'Estat ha tingut que matitzar-les ja que posaven en perill el que en diuen relacions bilaterals entre els dos països. Com algú ja haurà comprovat, dels 3 diaris, n'hi ha un que no el vaig comprar i em va caure per error a les mans. Vaig tenir la gosadia d'obrir les pàgines colorejades, que volen tractar d'economia. Allà dins perdut, escrivia un tal Krugman. Un fantàstic article, escrit amb música celestial que permet a qualsevol ignorant adherir-se a la seva causa d'un nou estímul econòmic. No deu haver llegit les previsions del deute nordamericà que el poten a tornar a cridar al cel un segon estímul econòmic. Tal article m'ha fet recordar una situació de la película Air Force One. En Harrison Ford (President) parla a la seva VP sobre quina política han de seguir amb els terroristes que tenen l'Air Force One segrestat. Recorden una frase que diu: Quan a un ratolí li dones el formatge que et demana, després vindrà a demanar-te la llet.

Incendis

No pretenc tractar l'incendi dels Ports ni les seves malaurades conseqüències. Tenia al cap de fa dies dir un parell de coses sobre l'incendi de l'Urgell.

Ha sigut l'incendi més gran de Catalunya, amb 5.000 ha cremades. Si un coneix la zona, s'adona ràpidament que aquestes 5.000 ha s'han d'agafar amb pinces. Primer de tot, hem de mirar què hi tenim.

• 3.700 ha agrícoles: blat, ordi, civada... tot segat.
• 1.108 ha de matoll: aquí també es classifiquen zones herbàceas que no aixequen un pam de terra.
• 247 ha de massa arbrada: principalment pi blanc.

On vull arribar és que s'han cremat 3.700 ha agrícoles, però estem parlant d'entre dos i cinc dits de palla, on es llaura després de l'estiu i la terra ni se n'adona. Després el que classifiquen com a matoll, la majoria la primavera següent estarà igual, o sinó, en dos anys. I pel que fa als arbres, es veu que tenir un pi cada 15-20 metres se li diu massa arbrada. Així, l'incendi que ha tingut Catalunya qualificat com el de més ha cremades, necessita una re-lectura de la lletra petia. E superfície cremada, ens podem quedar amb el 10% tirant llarg de les 5.000 ha. Res més.

R.I.T.

Hi havia una vegada un indret perdut en la immensitat no gaire ben vist per les societats d’occident. Era una terra aspre que marcava el caràcter dels seus habitants. Aquella terra donava feina a la seva gent, aconseguint una taxa d’atur del 7%, dos punts i mig per sota de la mitjana del país que acollia aquella terra. Els individus treballaven molt, perquè el govern no distorsionava les seves decisions d’hores a treballar; els individus elegien lliurement la quantitat de treball. Així, no existien els impostos sobre el salari. Per suposat, tota aquella mandanga neocomunista de gravar els que més guanyen i treballen, no existia. Tampoc es gravava l’estalvi, és a dir, no existien impostos sobre el capital. Les tases d’estalvi eren altes, i per conseqüència, les d’inversió també. El millor es que aconseguia creixement econòmic amb increments del PIB del 2%, tot i el fatídic any.

Semblaria fàcil pensar que aquest indret tindria uns dèficits públics estratosfèrics, donat que quasi no hi havia impostos. Doncs no. Tot i la greu crisis mundial, el seu pressupost aconseguia superàvit. Ho aconseguia mantenint una despesa pública molt baixa. Per assegurar el bon compliment dels pressupostos i dels organismes públics, tenia una agència que cada 5 anys decidia si tal despesa pública era efectiva o no. En el cas de no ser-ho, es cancel·lava tal despesa sense cap tipus de sentiment de culpabilitat. En aquesta terra estaven enfadats perquè tenien un dèficit fiscal molt elevat segons ells. De cada dòlar que pagaven en forma d’impostos, el govern federal els hi tornava en forma de despesa 0,94.

Les grans fortunes vivien en aquest indret, gràcies a la no tributació dels seus salaris. Amb això, aconseguien que els seus diners circulessin i es creessin molts llocs de treball. Sembla que aquest indret era el punt de mira de tots els comunistes i socialistes que no han “fotut brot” en la seva vida. I tenen raó. Benvinguts a la República Independent de Texas.

Toca parlar de finançament

És d'obligat compliment el post sobre finançament. El problema és que no sé quines coses coherents puc dir. La gràcia d'analitzar el nou sistema de finançament rau en buscar les debilitats. M'explico. L'antic sistema de finançament va ser un gran avanç, però tenia un petit forat negre, anomenat fons de suficiència. Aquest fons era el gran maldecap de Catalunya. Permetia a CCAA amb diferents nivells d'esforç fiscal, acabar rebent recursos similars. Per algunes comunitats, i no Catalunya precisament, significava una pressió fiscal inferior i igual nivell d'ingressos.

Jo no he sigut capaç (encara) de veure on és la lletra petita. Una cosa l'entens no quan ets capaç de repetir-la de memòria, sinó de trobar les seves debilitats. No ho he fet (tampoc he llegit ningú que l'hagi trobat). Em puc apuntar al carro de l'incompliment de l'Estatut, però tampoc hi arribo. Crec que en seré capaç, fins i tot abans de trobar les debilitats del sistema, així que ho deixaré pendent. De moment, només sé que el nostre dèficit fiscal està entre els 9.000 i 18.500 milions d'euros anuals, i les xifres tancades a solucionar l'espoli van entre els 2.300 i els 3.350. No perdre de vista aquestes xifres em permet tenir una panoràmica que sembla que alguns han perdut.

Sarkozy y Brown contra els US

Avui llegeixo una carta firmada per Sarkozy y Brown al WSJ que m'ha fet pensar bastant. El títol és bastant sugerent: We must Adress Oil-Market Volatility. La carta tracta de les grandeses que ha d'aportar fer fora els especuladors dolents dels mercats energètics de combustibles fòssils, principalment petroli.

El meu particular anàlisis va en la direcció del cop amagat que hi ha darrera. Treure els especuladors del mercat, implica treure liquiditat al mercat, així com també una menor fluctuació dels preus del barril de petroli. Així, s'aconsegueix eliminar tendències inflacionàries excessives fruit de previsions de creixement econòmic a llarg termini. Als US, el nivell de deute en relació al PIB està creixent vertiginosament, arribant en un parell d'anys a la xifra màgica del 100% del seu PIB.

Què vol Obama? Doncs que la inflació elimini bona part del deute que ell ha creat, ja que la possibilitat de grans pujades d'impostos als US han estat descartades. Al Regne Unit i França ja els hi va bé, perquè el seu nivell d'endeutament no arribarà a les xifres nord-americanes. Amb tal política, s'aconsegueix que la inflació es controli, evitant pujades sobtades i brusques dels tipus d'interès que portarien a períodes de "mini-crisis" com les dels 70s i part dels 80s. La jugada franco-britànica aprofita la popularitat de treure aquests suposats especuladors dolents en benefici propi. Li toca moure a Obama.

El Prat no serà un Hub

Avui, mentre estava a la platja quan el sol ja començava a caure, m'he dedica't a cronometrar els avions que anaven passant. La mitjana ha sigut cada 4 minuts. Això ho he fet per relacionar-ho amb el que diré ara. Per ser un hub s'han de complir, a grans trets, 3 grans característiques. Una, intentar que l'aeroport operi quasi les 24h. Això és molt difícil, però els grans aeroports s'hi aproximen. Dos, vols cada 3 minuts. No pots reduir el temps per condicions de seguretat, tot i que de vegades es baixa tal temps (avui he comptat casos entre els 2 i 3 min). I tres, avions grans. Es necessita moure molts passatgers.

Europa té 5-6 hubs, repartits entre aliances. Tenim Heathrow de BA col·lapsat, i en fase de maduració i amb data de casament vitalici a Barajas. Tenim Amsterdam, Frankfurt, Paris, i Zurich. La gran característica d'aquests aeroports és que competeixen entre ells i no els hi fa gaire mal tenir un aeroport que no sigui hub a prop. Hi ha espai per més hubs? La discussió està oberta, però tot podria indicar que no. La única companyia que pot apostar pel hub és Spanair, però juga amb el factor Lufthansa (Star Alliance), que té molt clar que ha de seguir potenciant Frankfurt. Ho té difícil (Avui no comentaré les possibles pràctiques anticompetitives que es poden derivar que un mateix sector públic estigui en una aerolínea i pugui ser accionista del Prat).

Tot i això, El Prat té una gran posició. No sabem perquè, però BCN agrada, i agrada molt. Tothom vol venir! Aquestes afirmacions poden sonar simples, però estic reduint una gran parrafada a tal situació. El Prat serà un gran aeroport punt a punt per suposat, segurament el primer d'Europa. Si serà hub o no, serà si les coses es fan bé com a aeroport punt a punt. Els dos propers anys marcaran el futur proper del Prat. I hi ha dues passes fonamentals per aconseguir tal èxit: que durant aquests dos anys, el sector públic català desaparegui d'Spanair i el govern espanyol privatitzi el Prat. A partir de llavors, començara la gran batalla pel hub.

Ineficiències del Sector Públic

Aquests dies pensaba que escriuria d'allò, això i no sé quines coses més, però al final sempre em pot el que em passa a l'últim moment pel cap. He sortit de l'últim examen i només he sapigut veure les ineficiències del sector públic. Aquí deixo anar la llista:

• Quasi caic amb la moto al arribar a casa, perquè algú ha asfaltat 10 m2 de carrer sense deixar anivellat amb l'asfalt original. Forma part del Plan E. Aquell pla que va tapant foradets, tant als carrers com d'improductivitat (Gràcies per no posar el cartell dels 1000 euros dient que la culpa de la meva possible caiguda hagués sigut per culpa d'ells).
• Arribo a casa, encenc la TV, deixo les coses, es posa per defecte una cadena pública de l'Ajuntament de Barcelona. Sento: "Sra, vostè el que ha de fer és beure molta aigua, no es deshidrati". Em giro i miro la tv. Un exèrcit de teleoperadors dient que s'ha activat no sé quin pla contra la calor per a la gent gran. Em pregunto si també els pots trucar per quan un té sed i et vinguin a donar el vas d'aigua.
• El TN m'obsequia amb el Ple d'avui al Parlament. Aquests anys de tripartit 40.000 llocs de treballs públics de més, que sembla que no són ni mossos, ni mestres, metges... La resposta del President em fa cosa reproduir-la...
• La llum s'apuja un 2%. I què té a veure el Sector Públic? Als primers anys de governs blaus a Espanya, quan es va liberalitzar el sector elèctric, es va crear els CTC (Costos de Transició a la Competència). L'objectiu, era que les empreses no perdessin molts diners, i es creava un marc de transició. Aquest tenia un cap en preu, i si les empreses demandants d'energia posaven un preu per sobre del cap, rebien una transferència del sector públic per compensar. Han tingut la barra d'aguantar tal "període de transició" fins al 2007. Així, tenim un deute de més de 8.000 milions d'euros, que anirem pagant en els próxims anys amb increments constants en els rebuts.

Fins aquí les més destacades. Crec que per avui ja n'he tingut suficients.