Flaire de la sentència

El primer exercici que un ha de fer és agafar la sentència i l'Estatut, i posar-se a llegir. Francament, el TC declara inconstitucional diferents aspectes que són prou clars que ho són, per molt que algú no ho entengui. Per exemple, Catalunya com a nació no hi te cabuda. Un altre debat és si ho som, i la meva resposta és totalment afirmativa. Però si un interpreta la Constitució, veu que han dit el que havien de dir. I així amb una pila d'articles. Després d'haver relacionat els articles que declara inconstitucional i els que manté, en trec vàries conclusions:

• Tocar el prèambul és una obligació, ja que una sentència sense dir que és inconstitucional no té sentit.
• La inconstitucionalitat a l'article 6 sobre la llengua catalana era d'orgull nacional. El català per a Espanya no pot estar per sobre en cap lloc, encara que siguin les Administracions Públiques.
• Es declaren inconstitucionals diferents articles de la justícia. Ho són al Consell de Garanties Estatutàries i al Consell de Justícia de Catalunya. És obvi carregar-se aquests articles. Si aquests articles no són declarats inconstitucionals, estan dient que l'àrbitre dels futurs partits que es jugaran, seran àrbitres de Catalunya. I això no ho volen. Els àrbitres seguiran sent espanyols. El tema Síndic l'obvio, ja que no gastaré el meu temps en tal figura.
• La llei de caixes ens recorda que aquí no hi tenim res a dir. No crec que fós un article d'especial importància a tocar.
• El tema finançament queda esquinçat. No toca't de mort, perquè el tema del finançament va morir amb el ribot d'en Guerra. Ens recorda que no tot ho podem tenir, que hem de compartir els nostres drets sobre impostos i finançament.

La reinterpretació dels altres articles ho intentaré fer demà, però en serà més difícil de veure'n la flaire. Què hem de fer, què passarà, legitimació del Tribunal, moment de la sentència... no és l'objectiu d'aquest post. Demà en tindrem per donar i per vendre d'opinions i valoracions de tot tipus.

De bascos i catalans

El tema de la independència m'ha fet vindre al cap una conversa de fa uns 5 anys. Era amb nacionalistes bascos, quan el famós Pla Ibarretxe es presentava davant les Corts espanyoles. La comparació va ser: "Cada paraula que diu el lehendakari està recolzada per bona part del poble basc. Som nosaltres el poble qui estem fent que els polítics demanin el que nosaltres volem a Espanya." La comparativa era odiosa; eren moments en què els nostres polítics estaven tirant endavant l'Estatut i l'estira i arronsa era constant entre ells. I tenien raó, perquè era una cosa que només importava a la classe política i el poble estàvem per d'altres coses.

A dia d'avui, els papers s'han invertit.

Turquia no és neutral

El missatge que està arribant a la comunitat internacional del paper neutral de Turquia en l'afer del Pròxim Orient em sembla totalment equivocat. És aquell país que una part de la classe política sap els beneficis de la integració en la Unió Europea, però la seva població té la mirada més posada a l'oest del seu país que a l'est.

Durant la guerra de l'Iraq, Estats Units va demanar fer servir Turquia com a via d'entrada al nord de l'Iraq, i la petició va ser denegada. Durant la guerra, l'anterior i actual primer ministre Erdogan, afirmava que s'estaven llençant milers de cossos d'Iraquians a l'Eufrates com a revenja, així com també l'ús d'armes químiques per part de l'exèrcit dels Estats Units contra la població iraquiana. Erdogan va ser un dels primers ministres del món islàmic en reconèixer la legitimiat del govern de Hamàs a la franja de Gaza imposat per les armes.

Així, la posició de Turquia és d'un desgast contra Israel des de la seva posició de la neutralitat. Ha jugat bé, com també ho ha fet molt malament Israel minimitzant l'abast de la seva acció. Israel haurà de capgirar la partida si no vol continuar perdent terreny.