He acabat l’estada a Madrid. M’ha servit de moltes coses l’estada a la capital veïna, però avui toca parlar nacionalment. Són moltes les anècdotes; les converses sobrevingudes, buscades o escoltades; les sensacions… No acabaria mai si les hagués de descriure aquí, perquè han sigut moltes. Es queden per mí, no tinc perquè compartir-les amb tothom, perquè formen part de mi i dels meus coneixements adquirits durant aquest any.
La conclusió a tot, és molt senzilla. Pot resultar trivial per a qui em coneixen, però no sóc capaç d’anar més enllà. Jo no sóc espanyol. Aquesta és més forta que mai en mi, i serà aquesta experiència la que marcarà en bona part el meu pensament al llarg de la meva vida. Haver après com pensa un espanyol, perquè actua d’una forma i no d’una altra, com busquen anar contra un català, quins són els seus arguments… han de servir per edificarme la línea de pensament a ple segle XXI sobre la qüestió nacional catalana.
Els espanyols volen projectar la seva nació a tot el seu territori per intentar conquerir mentalment a les minories que existim a altres punts de la península. Aquest missatge és el que es troba arrelat en la ment de la majoria dels espanyols, que no poden entendre la diferència catalana.
Un català no serà espanyol. Tots podem intentar ser-ho o ens hi podem assemblar més o menys, però estem impregnats d’un pensament i un saber fer que no pot comulgar amb el seu ideari. Per molt que intentem teixir ponts entre nosaltres, sempre tindrem algun nexe de desunió amb els espanyols. La majoria dels espanyols ens tenen odi, que el profesaran en major o en menor intensitat, l’amagaran més o menys, però el tenen. Per contra, els catalans no tots el tenim, a menys que per circumstàncies els atacs contra nosaltres sobrepassin els límits establerts.
La maquinària de la que disposen és molt més gran que la nostra. L’estant fent servir, així com nosaltres també per defensant-se dels seus atacs i buscant el nostre espai. Com més la facin servir, més forts serem nosaltres. Aquí hi ha la gran diferència que els espanyols no poden arribar a entendre. No han pogut durant el segle XX amb una guerra i dues dictadures que han ocupat mig segle contra el nostre país. Però el temps comença a jugar a la seva contra. El seu Estat post-dictatorial comença a fer fallida. Aquest Estat no estava pensat per estar a la UE, amb una pèrdua de la política monetària i comercial a favor d’Europa, la pèrdua de la força militar a favor de la OTAN i una globalització que treballa dia a dia perquè el tancament en banda d’Espanya al món no sigui possible. Les properes dècades jugaran a favor de Catalunya si continuem en la mateixa línea. Ho estem fent bé. No hem de perdre l’esperança perquè el partit final s’apropa, i tenim les de guanyar. Espanya es va debilitant. Ella n’és conscient, però moltes vegades nosaltres no som capaços d’adonant-se. Seria bo que ho tinguessim present per marcar el nostre full de ruta, no pas per celebrar victòries de batalles.
A recodar per marcar les nostres línies: els espanyols volen acabar amb nosaltres. Faran servir el que estigui al seu abast, però la nostra arma no l’hem de perdre mai: No som com ells ni ells com nosaltres, així com no ho volem ser. La nostra és que som i serem nosaltres mateixos davant el món ben aviat.
