La gallina dels ous d’or

Fa prop de 300 anys ens van robar la gallina, una gallina que era ponedora i que feia uns ous rossos i grossos. Durant tot aquest temps l’han tingut, pobreta gallina, presa i en una gàbia, ben vigilada. Nosaltres, que ens la sentim nostra com una filla, li enviem dia sí dia també blat de moro del més bo. I, a canvi, els vigilants de la gallina ens donen un cistellet amb els ous que necessitem per passar el mes. Ha sigut durant la democràcia que hem provat de nou aquests ous que tants anys ens van negar. Ens els han anat donant d’un amb un, poc a poc, negociació rere negociació. Haver-los tastat de nou ens ha recordat que bon són els ous de la nostra gallina. Això ens ha esperonat a fer un millor blat de moro per la nostra gallina perquè pongui uns ous més macos i grossos.
Ens van prometre que la gallina tornaria arran de l’aprovació de l’Estatut del 2006. I així va ser. Després de molts anys vam veure com la gallina tornava a casa nostra. La gallina no la teníem nosaltres, sinó que la cuidaven ells i només ens la deixaven veure de tant en tant. Ja sabíem que encara no podia estar sota la nostra cura, però era millor tenir-la aquí que lluny de casa. Ens van prometre que tindríem més ous rossos i grossos. Ens ho vam creure, i així ho vam ratificar en el referèndum.

Quan va arribar el moment de rebre més ous de la nostra gallina, se la van tornar a endur. Una forta sequera va escombrar tot el món i se’ns digué que els ous de la nostra gallina s’havien de compartir i ens en tocarien menys. Nosaltres, els catalans, ja en sabem molt de compartir els ous de la nostra gallina, i no vam combregar a quedar-nos de nou sense els seus ous. La virulència d’aquesta sequera ha fet que els catalans ja no puguem enviar tant de blat de moro a la nostra gallina, i se’ns està aprimant i aprimant. Ja no és la que era, al passar èpoques molt dolentes on no li hem pogut enviar tot el gra que necessitava. Quan necessitem els seus ous per poder seguir treballant la terra i poder-li donar blat de moro, encara ens en donen menys.

 I és ara on aquest poble s’ha de plantar, per reclamar-la definitivament. Ja no ens creurem històries de compartir la gallina i de marejar-la fent-la anar d’aquí cap a allà sense saber ben bé de qui és i on va. Hi haurà qui a casa nostra no se la sentirà com a pròpia i no ens ajudarà a reclamar-la. Enfosquiran el debat sobre com ens repartim el poc blat de moro que dóna la nostra terra però, al capdavall, de la mare dels ous no en voldran parlar.

La nostra gallina és la garantia que ens permetrà sortir d’aquesta sequera i tornar a ser el que érem. Ella no ha canviat, segueix sense entendre ni de banderes ni identitats, només dels grans de blat de moro de l’esforç dels catalans. És la gallina dels ous d’or del poble de Catalunya que ha de tornar a casa.