La incultura del PSC té dos noms: MONTILLA I GARCÍA SALDAÑA

No m'agrada seguir el joc a aquelles persones que no es mereixen el meu temps, però els atacs rebuts per part d'un conciutadà meu de les files del PSC, Oscar García Saldaña, es mereixen una resposta contundent i sense cap mena de mirament.

Tot comença arran d'un comentari meu a un article publicat per García Saldaña al seu blog sobre la mort de Pinochet i la mitificació del president Allende, sota el títol "JUSTICIA VITAL, NO JUSTICIA TERRENAL. En aquest article, García Saldaña es dedica a criticar el pinotxetisme ( i amb raó), però també a mitificar la figura del President Allende. El meu comentari va en la línea de fer veure a l'autor, que no tot són flors i violes en la figura d'Allende. El comentari és el següent:

M'agradaria posar sobre la taula unes quantes idees que no surten en aquest article: Allende va ser un president nefast. El cop militar, que condemno igual que el règim, va ser degut a l'inoperància del govern d'Allende, ja que en aquells moments la situació econòmica era crítica, i planava sobre el país l'ombra del comunisme. Allende no va ser fort, i d'aquí es justifica el cop d'Estat. Allende no es cap màrtir, va ser un president inútil per un país com Chile. A més, es va suïcidar per convertir-se en màrtir. I ja que critiquem tant la dictadura, gràcies a les reformes neoliberals dels Chicago Boys, el país està on està ara, i no té res a veure amb Cuba, Venezuela o Bolívia governada per l'esquerra retrograda neocomunista.

He tornat a llegir el meu comentari, i després de donar unes quantes voltes a la qüestió, tal i com em demana l'autor vull demanar disculpes pel meu comentari. El motiu pel qual vull demanar disculpes és per la meva dificultat d'expressió nata en mí. No he sigut capaç de transmetre tot allò que volia transmetre, així que demano disculpes. I què millor que demanar disculpes, que explicar cadascuna de les meves frases del meu comentari. Company Saldaña, em retracto en forma, no en contingut:

1. El cop militar, que condemno igual que el règim, va ser degut a l'inoperància del govern d'Allende, ja que en aquells moments la situació econòmica era crítica, i planava sobre el país l'ombra del comunisme. La situació en aquells moments era que Salvador Allende havia guanyat les eleccions del 1970, en coalició amb els comunistes i altres partits menors, i durant els primers 1000 dies del seu mandat va portar canvis que van ser molt mal vistos per una àmplia part de la societat xilena: va nacionalitzar la banca, va estabilitzar els sectors claus de l'economia i va executar una redistribució agrària on en només un any va expropiar més de dos milions d'hectàrees. La ultraesquerra oficialista també pressionava per imposar les seves polítiques en el precari govern d'Unitat Popular. Em vull retractar sobre la frase de "planava sobre el país l'ombra del comunisme" perquè en realitat no planava, sinó que Allende l'estava començant a aplicar amb totes les conseqüències que això portava!
2. Allende no va ser fort, i d'aquí es justifica el cop d'Estat. Allende no es cap màrtir, va ser un president inútil per un país com Chile. Si Allende, president democràtic de Xile, hagúes engegat reformes econòmiques liberals tal i com li havien recomanat experts universitaris de l'època, Xile mai hagués patit aquesta etapa fosca de la seva història a mans de Pinochet. Per tant, el president d'un gran país com Xile, elegit democràticament i amb la missió de fer sortir el país de la greu crisi que pateix, no és capaç de posar fil a l'agulla i es refugia en el comunisme, Allende rep el qualificatiu d'inútil per la meva part.
3. A més, es va suïcidar per convertir-se en màrtir. Aquí vull relacionar-ho amb la idea del comentari anterior sobre el suposat màrtir que s'embolcalla a Allende. Tot seguit exposo: Allende decidió rendirse y deponer las armas. Entonces —según el testimonio de uno de sus doctores, Patricio Gijón, que regresó para llevarse su mascarilla antigás— con el fusil AK-47, se sucicidó disparándose en la barbilla, explotando la bóveda craneana y muriendo instantáneamente. Palacios entró en el Salón Independencia, y se encontró con Allende y el doctor Girón. Reconoció al presidente por su macizo reloj Galga Coulde. Tot sembla indicar que el fusell AK-47, amb el que es va suicidar, va ser el mateix que Fidel Castro va regalar a Allende temps enrera: Cargaba con un fusil AK-47 (regalo de Fidel Castro) y el GAP ingresó al palacio de Gobierno dos ametralladoras y tres RPG-7, además de sus armas personales. Un s'ho pot creure o no, però també hi ha la versió i es pot demostrar, de la presència d'agents especials de Fidel Castro que van disparar a Allende per convertir-lo en màrtir. Sí, sí...sembla molt bèstia però és així! Si Salvador Allende l'haguessin assasinat l'exèrcit sublevat, tothom ens recordaria que Pinochet va matar a Allende. Però, qui ha sentit en algun mitjà de comunicació que el van matar? Algú ha llegit alguna cosa al TBO o al BOE? En cap, la majoria callen. Ho fan per poder atacar al règim de Pinochet sense parts fosques. Ometre informació és tan devaluant com falsejar-la.
4. Ja que critiquem tant la dictadura, gràcies a les reformes neoliberals dels Chicago Boys, el país està on està ara, i no té res a veure amb Cuba, Venezuela o Bolívia governada per l'esquerra retrograda neocomunista. Els Chicago Boys eren prop de 25 economistes xilens amb postgraus a la Universitat de Chicago de la mà de Friedman. Van aplicar un programa de privatització i de reducció de la despesa fiscal per tal de resoldre l'alta inflació i dificultats econòmiques del país als inicis dels anys setanta. Van venir reformes tributàries, reformes laborals, liberalització en molts sectors de l'economia (especialment l'agricultura), el lliure ingrès d'inversions i divises, la liberalització dels aranzels i el canvi fixe del pes amb el dòlar. En una etapa posterior, va venir la reforma de la Seguretat Social i la privatització de les empreses claus estatals. Si aquestes polítiques les hagués fet Allende, i sense voler justificar la dictadura, Pinochet mai hagués entrat en la història negra de Xile. Pel que fa a la comparativa amb Cuba, Venezuela o Bolívia m'estalvio els comentaris per la seva extensió i facilitat de rèplica.

Bé, ja m'he retractat de la meva manca d'expressivitat. Ara toca agafar l'article que fa l'Òscar García Saldaña sobre el meu comentari, que rep el nom de "EN MI BLOG NO! "SEÑOR" JORDI ROSELL SEGURA". Per fer un resum, té uns fonaments tan forts com el Tripartit I i II. Comencem:

1. “Señor” Jordi Rosell, su visión y comentarios coincide exactamente con las excusas y formulas con las que los poderes económicos y de la alta sociedad tanto Chilena como Estadounidenses de la época daban la razón al golpe militar de Pinochet. Si els poders econòmics xilens eren els camperols que amb la seva suor s'havien guanyat la seva terra i els hi va ser expropiada, si els poders econòmics xilens eren els empresaris que havien arriscat en crear indústries i donar feina als xilens i els hi va ser expropiada, si els poders econòmics eren els inversors que no podien treure els diners del banc, o era el poder democràtic del president Nixon al capdavant de la potència més gran del món, jo em sento orgullós de poder-me aliniar amb ells.
2. “Señor” Jordi Rosell Segura, que la política económica no justifica un golpe de estado y mucho menos “la sombra del comunismo”, expresión que utilizaban los grandes lideres del Franquismo para asustar a la ciudadanía...que viene el lobo!! Els grans líders del Franquisme no podien fer servir aquestes expressions perquè tenien les mans tacades de sang igual que bona part dels comunistes d'aquella época i actuals. Jo, que no les tinc, dic en alt que l'ombra del comunisme, encarnada en llops assassíns, reben el nom de: Lenin, Mao, Stalin, Castro, Krushev, Carrillo... Sr. Saldaña, molts ciutadans han sigut atemorits per aquests llops comunistes, i d'altres ja no ho poden explicar. No frivolitzi sobre el comunisme!
3. "Señor” Jordi Rosell, no le permito en mi blog que diga la afirmación como: “A més, es va suïcidar per convertir-se en màrtir”. Permítame que le diga que esta afirmación que ha hecho en mi blog es la misma que los que gritaban a favor de Pinochet hace dos dias en la puesrta de su entierro:....¡Y no se ha suicidado!, enclara alucsión de burla hacia Allende. Ja ho he justificar anteriorment, no s'aguanta per enlloc. Si el sr. Saldaña vol seguir enganyat i seguir pensant que tots els governs d'esquerra ho fan perfecte, segueixi dormint tranquil!
4. Como se sentiría el “Senyor” Rosell, tan estudioso, tan universitario, tan entendido en economía, tan nacionalista radical y despreciador de otras visiones políticas...¿¿¿si le digo yo que Companys se dejo coger por Franco para hacerse un mártir???? Bé, no em considero estudiós, només compleixo amb les meves obligacions com a estudiant, no em considero "tant universitari", tan sols universitari a seques, no em considero tan entès en economia, lo just per caminar en aquest món, no em considero nacionalista radical, tan sols estimo el meu país y, no em considero despreciador d'altres visions polítiques, només les qüestiono. La segona part del comentari del García Saldaña encara em fa més gràcia. Pretén atacar-me amb la seva incultura, només pensa en atacar tot allò que representa les arrels d'aquest país. Primer punt, el sr. Saldaña és un mediocre perquè es pensa que atacant la figura del President Companys m'ataca a mí; va molt equivocat. I segon punt, que considero més important i li donc la raó de rebot: Sr. Saldaña, té raó, Companys es va deixar matar o va fer un cert dramatisme per passar a la història de Catalunya com un màrtir. Personalment, una persona que no es capaç de controlar les faccions comunistes, cenetistes i faistes el dia 19 de juliol de 1936, perdent el control del carrer en mans d'uns decelebrats, que crea el Comité de Milícies Antifeixistes com a contrapoder a la Generalitat, com a President que no sap controlar els fets de Maig del 1937, com a dirigent de partit que ensorra ERC durant els anys 30 després de la mort de Macià, com a President de la Generalitat que declara l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934 amb només 400 mossos d'esquadra durant tan sols 10 hores... per tots aquests motius, i més, considero Companys un mediocre. I si, el President Companys, després de tota una vida buida políticament, serà recordat per un ampli ventall de la societat per ser afussellat per les tropes franquistes el 16 d'octubre de 1940. Miri, els grans líders polítics són aclamats per les masses. El President Macià va omplir la plaça Sant Jaume, el 25 de desembre del 1933 tota Barcelona plorava davant del feretre de Macià, quan Pujol era investit President de la Generalitat, omplia la plaça Sant Jaume. El sr. Companys mai va omplir res, ni el dia del seu afussellament Barcelona s'en va adonar. Aquí trobo un cert paral·lelisme amb el dia de la pressa de possessió de Montilla. Reflexioni sobre el que li dic. Veu sr. Saldaña, em trobo en posició de criticar i posar en entre dit tot allò que considero condemnable. L'encoratjo a fer el mateix i no fer les pantonímies que fa sempre des de la seva mediocritat defensant en el que creu sense una visió crítica.
5. “Señor” Jordi Rosell, hago el llamamiento a los militantes y simpatizantes de Convergencia i Unió (partido con una gran cultura democrática y pilar de la Catalunya que hoy conocemos) que le recriminen este comentario hacia una figura democrática al mismo nivel que la del President Companys!!! Deixi estar la militància de CiU i faci feina a casa seva. Li recomano que regali cultura aquest Nadal entre els seus, serà millor per tots (si no sap diferenciar entre cultura i superficialitats, truquim que l'ajudaré amb molt de gust). Bé, gràcies per dir que CiU és el pilar de la Catalunya que avui coneixem, perquè sense CiU durant 23 anys avui tot seria buit. A, per cert, figura democràtica del President Companys, en podem parlar un altre dia, hi ha un parell de punts que no són aigua clara democràtica.
6. “Señor” Jordi Rosell, después de haber visto la intervención con la que ha descrito y expresado su opinión sobre Salvador Allende, le pido que no vuelva a escribir en mi blog y que no lo visite. Bé, no faré servir cap paraula meva per contestar-li el que em demana, faré servir la seva presentació al blog per respondre-li:

Bienvenidos a mi espacio personal en la red. Tengo 28 años, vivo en la ciudad de Cornellà de Llobregat. Me considero progresista y de izquierdas.De antemano os agradezco vuestra visita y os animo a participar mediante comentarios en los artículos o pensamientos que he desarrollado en mi blog.

Avui em sento orgullós del meu blog, del nom que li vaig donar. La funció d'aquest és capgirar les coses, i fer veure que una altra visió del que ens tenen acostumats és possible. Gràcies sr. Saldaña per brindar-me aquesta nova oportunitat, i espero que no sigui l'última. Que l'hagi deixat en evidència no l'ha de fer tremolar ni desanimar-se, només l'ha d'encoratjar a seguir treballant dia a dia per superar-se a si mateix i ajudar a aquest país tant com faci falta. Aquest país necessita gent preparada i no estaquirots que es dediquen a repetir consignes que li donen. Li dic amb la mà al cor sr. García Saldaña. Res em farà sentir millor que arribi el dia en què pugui canviar el títol d'aquest article per un de més positiu. Passi un feliç Sant Nadal entre els qui l'estimen. Bon Nadal.

Monarquia o República?

Es conegut el vell debat sobre si monarquia o república. Aquí intervenen molts factors, ja sigui la identificació nacional, el sistema a elegir...però sempre apareix l'argument que la monarquia ens surt més cara. Aquest argument es molt poc sòlid, ja que moltes vegades es parla des de la incultura i el que diuen els altres. Vull fer una comparación entre el cas de França i Espanya. La quantitat que rep la Casa Reial espanyola és de 8.28 milions d'euros segons la partida que es recull als Pressupostos Generals de l'Estat, tot i que aquesta xifra es pot elevar fins als 25 milions d'euros per alguns experts. Ara bé, si mirem el cas de la República Francesa, el sr. Chirac gasta més de 90 milions d'euros a l'any. Multiplica per quatre el pressupost de la Casa Reial espanyola! Si volem evitar certa demagògia en el tema, cal dir que hem de fer el rati de quant li costa a un francés i a un espanyol el seu respectiu sistema, és a dir, hem de dividir el cost total per la població de cada país. Ens surt que cada espanyol ha de pagar 0.19 €/any, mentre que a cada francés li surt per 1.42 €/any. En conclusió, que a un francés li surt més cara la República que la Monarquia. La típica afirmació que s'acostuma a fer després d'això és: "Sí, però la Casa Reial britànica gasta molt més". Mentida. La casa reial britànica gasta 56.3 milions d'euros a l'any, amb un rati de 0,93 €/any · persona, molt inferior al país gal.

En conclusió, el debat de què la Monarquia és més cara és una fal·làcia que queda aquí demostrada. Per tant, la nova pregunta que deixo anar és...

Quan Catalunya sigui sobirana...Monarquia o República?

La buidor d'un President

Són les 11:55 del dia 28 de novembre, i arribo a la plaça Sant Jaume per veure l'entrada del 128è President del meu país a Palau. Agafo el carrer del Bisbe des de la plaça de la Catedral, i em trobo en Vendrell, en Niubó i la Llansana camí de Palau. Van a pas ràpid, però jo vaig més ràpid, els adelanto.
Continuo camí de la plaça Sant Jaume, i a mig camí em trobo la flor i nata del socialisme català fent cua a l'escorcoll dels Mossos: Narcís Serra, Burniol... i quan el carrer fa baixada, veig la plaça mig buida. Suposo que tothom ja és dintre de Palau, i la gent s'ha dispersat ja. No quadra! Potser hi ha 200 persones a la plaça Sant Jaume, on 60 són Mossos d'uniforme, uns 15 de paisà, uns de 10 de protocol, uns 10 militants del PSC i els altres...curiosos! On està la part del poble de Catalunya que dóna suport al futur President? No hi és. Al arribar, entra l'Hereu acompanyat d'en Benach a Palau.Ningú diu res. Hi ha alguna cosa que no em quadra, estan passant les autoritats i sembla més aviat un enterrament que no una pressa de possessió. Ningú crida, ni tan sols aplaudiments. És una cerimònia morta.

De cop i volta, arriba en Montilla. El cotxe no para enmig de la plaça per poder anar caminant en Montilla fins a la porta, sinó que el deixa just davant, perquè no hagui d creuar la plaça. De cop, d'un sector de la plaça es senten crits de "Presidente, Presidente"! Només són 10 persones..Sí, sí...les puc comptar amb els dits de les dues meves mans. Tots els altres estem en silenci, ningú diu res. Em fixo en aquests 10 que están cridant i guaita! Una de les que criden és regidora del PSC a Cornellà (Aurora Mendo). Un altre personatge és el senyor de la fotografia que va de roig. Aquest és company de col·legi electoral a Cornellà, al col·legi Roger de Llúria-Torre de la Miranda. I els altres són de Cornellà! Per tant, 10 persones que donen suport a Montilla i a sobre militants i simpatitzants del PSC. Quina pena sento en aquell moment...

De sobte, a les 12:03 entra un cotxe molt ràpid a la plaça. Es para al mig de la plaça i...surt Jordi Pujol. En aquell moment la gent comença a parlar, "és en Pujol"; "va tard"; "això és un president i no el que tenim ara"... Es senten crits de: "Jordi estem amb tú". Ell a mig camí, aixeca el cap, mira tota la plaça i riu. Veu que la plaça és buida. Crec que li ha de venir una imatge al cap, la de l'any 1984 quan la plaça Sant Jaume era plena a vessar d'una multitud entregada a la seva persona.

En aquell moment vaig veure la diferència, vaig relacionar-ho tot. El President Pujol portava al poble de Catalunya a la plaça Sant Jaume, fins i tot no ho negaré, la militància de CiU anava a veure el seu líder perquè vibrava, ho sentia...Després va venir el nou tripartit. Es va omplir la plaça, amb militants, simpatitzants, part del poble de Catalunya que volia aquest tripartit i no en Pujol. Trobo molt legítim que hi anéssin fa 3 anys, i és bo que es faci. Però, el problema és un altre. Aquest dia, la plaça és buida, ningú vibra, ningú sent la institució del seu país a la plaça... Entenc tot en aquest moment: Pujol i Maragall han sigut Presidents del poble de Catalunya, Montilla és la buidor del poble de Catalunya.

Per un Govern Estable, Fort i Digne: MAS PRESIDENT

www.maspresident2006.com

Dissabte, a les 18:00 hores a la Plaça Sant Jaume


Article d'en Salvador Sostres que ens ha de fer pensar


"Catalunya no és un govern o un altre, perquè vam passar Felip V i vam passar el franquisme i Catalunya va seguir existint perquè existien els catalans que se la creien i l’estimaven. Hem de tenir-ho clar, Catalunya és i ha estat sempre el petit i particular esforç diari, i és això a què em refereixo quan dic que som herois catalans i volem les estrelles. No hi ha temps ni espai suficient per al derrotisme. L’endemà de l’11 de setembre del 1714 milers de catalans van llevar-se per anar a treballar i Catalunya va seguir existint a través d’ells. Era una època terrible, molt més terrible que la nostra, i Catalunya va sobreviure-la gràcies a la heroïcitat diària de milers de catalans que s’estimaven la nació per damunt de l’anècdota i de la circumstància. Hem sobreviscut temps molts pitjors que els que ara ens vénen, molt més cruels, que ens posaven molt més contra l’espasa i la paret de la desaparició. I els hem sobreviscut amb la grandesa de la nostra perseverança i de la nostra autoestima no pas basada en cap arrogància sinó en el desig d’un món millor. Només ingressen en el futur les persones i les nacions que s’ho mereixen, i només s’ho mereixen les persones i les nacions que senten el desig d’un món millor. És imprescindible que avui ens tornem a llevar tots amb aquest mateix propòsit d’excel·lència: és imprescindible i això és Catalunya. Som el nostre orgull, la qualitat de la nostra feina, l’afany dels nostres propòsits, la nostra obcecació diària de ser millors. Aquest és el motor que mou les nacions i que mou la humanitat. Ens n’hem sortit d’escenaris molt pitjors i ha estat només gràcies al nostre esforç. Al petit gran quotidià esforç personal. Som aquesta llum encesa. Són temps per a herois catalans i volem les estrelles. "

"Catalunya no la feren ni Macià ni Companys ni Franco ni Pujol ni Margall ni la farà tampoc Montilla. Catalunya l'hem fet sempre tots i cadascun de nosaltres empenyent el temps amb les nostres pròpies mans."

Salvador Sostres

L'1-N només es pot votar Artur Mas

El proper dia de Tots Sants, només queda una opció per votar. A més de ser la millor, és la única decent.

1. Votar al PP: No m'extendré gaire al PP, perquè no es mereixen el meu valuós temps. CiU ha anat al notari per callar totes les veus que pretenen ficar en un mateix sac CiU i PP, i ara ja no els hi funciona el vell argument del pacte CiU-PP als partits del Tristpartit. I un altre fet, un partit que vol fer mal a Catalunya des d'Espanya no es mereix res l'1 de novembre.
2. Votar ICV: si tens intenció de votar ICV, el milor que pots fer és llençar la papereta al contenidor blau. Els neocomunistes són la vella guàrdia retrograda europea de la postguerra pintats de color verd pistatxo per semblar més moderns. Més que la bandera ecologista i d'esquerres, la bandera que porten escrita és la de Japó. La bandera del túnel de Bracons, del quart cinturó, de la línea d'alta tensió, la de l'allargament de la vida de les centrals nuclears... ICV és com anar al supermercat i comprar una marca blanca. Les marques blanques, la majoria de les vegades, són de productes amb renom que fan una marca blanca per augmentar la seva quota de mercat. Aquí tenim el mateix cas, l'empresa és el PSC-PSOE i ICV són la marca blanca satèl·lit. A més, un partit que creu que el Tripartit ho ha fet bé aquesta legislatura no només es mereix una desautorització, sinó un bitllet d'avió a Cuba el 2-N sense tornada.
3. Votar PSOE-PSC: si les paperetes tinguessin colors, avui el PSC no tindria cap dubte en pintar-la amb els colors de la bandera espanyola i escriure a sobre la seva llista. Les llistes del PSC d'en Joan, en Raimon, en Pasqual...ja són història. Han sortit de l'armari, ja no s'amaguen del que són, ara ho diuen ben clar. Són la delegació territorial del Partit Socialista Obrer Espanyol però amb una inutilesa molt més gran. Se n'ha de saber molt poc per ser la segona força al Parlament durant 23 anys, que no aconsegueixis mai guanyar unes eleccions i que quan de rebot et donen la Presidència de la Generalitat, no esgotis la legislatura. Montilla no és bon gestor, ni de bon tros. Un ministre de Turisme on el govern central té les competències d'aeroports, no pot amagar el cap sota l'ala amb el caos de l'Aeroport del Prat. Un ministre d'un govern europeu no pot posar traves a una OPA, a més de tenir en contra tota la Unió Europea. Va ser un bon alcalde? Va canviar Cornellà? Bé, tots els municips de l'àrea metropolitana han evolucionat, així que no veig la medalla tan important que es posa. En definitiva: votar Montilla no és tancar el país, és clausurar Catalunya definitivament.
4. Votar ERC: (veure punt 3.)

5. Votar CiU: acabar amb el tripartit, tornar a posicionar Catalunya al lloc que li pertoca, un president nacionalista, perquè CiU fa propostes fonamentades en un model liberal social de l'Europa capdavantera, perquè tenim a les nostres esquenes 23 anys de bon govern, perquè som bons gestors, perquè no venem fum...

En definitiva, l'1-N només tens dos vots possibles ==> Tripartit o Artur Mas

L'anècdota de la setmana

Hi ha moments en què la política té moments divertits, i aquest dilluns en va ser. Durant tot el cap de setmana, una furgoneta s'ha passejat per tot Cornellà anunciant l'acte de l'Artur Mas a Cornellà per omplir-l'ho (al final va acabar gent dreta i tot). Es van fer tots els barris, sense parar... Però, per casualitats de la vida, José Montilla, estava fent una roda de premsa davant dels futurs jutjats de Cornellà. Com es veu a la fotografia, els periodistes queden una mica amagats i de carrer enllà és difícil de distinguir que hi ha una roda de premsa. Total, que la furgoneta que anunciava el mitin es va trobar al costat de la roda de premsa sense adonar-se'n i va interrompre la roda de premsa. La situació no té preu, són aquells fets que et fan riure de la política i les casualitats. Ara, com sempre, se li dóna la volta a tot! El diari Avui parla de què el cotxe va fer callar el megàfon, la Terribas ensenya imatges que surt el conductor de la furgoneta (ex-regidor de Ciu a Cornellà, per cert) mirant enrere (normal...es va quedar sorprès) i no pas es va fer de mala llet. Però, qui arriba més enllà, són els militants del PSC a Cornellà segons la Vanguardia -> "La comitiva del PSC vio en esta casualidad la larga mano del director de campaña de CiU, David Madí". Un socialista normal pensarà que en David Madí té feina més important, un socialista de Cornellà seguirà pensant que ha sigut en Madí.

La massa silenciosa va amb l'Artur

Aquesta és la portada de la Vanguardia del dia 12 d'octubre de l'any 2006. Una fotografia històrica, d'un diari històric, d'una etapa per Catalunya històrica, d'un poble històric. Tot i que no es veu prou bé a la imatge, si que es capta el sentit. Dues aules, de la mateixa capacitat, però amb una molt clara entre elles: el públic.

La fotografia de dalt és d'en Joan Saura, amb unes 70 persones aproximadament (seients buit) i la de baix és de l'Artur Mas, amb més de 200 persones. Persones assegudes a totes les cadires, al terra, esglaons, a les portes...i fora de la sala! Les empentes per entrar van ser la tònica del dia, gent esperant-se fora per entrar quan marxava algú de dintre... Eren estudiants/es de la Universitat Pompeu Fabra que volien veure l'Artur Mas, era la massa silenciosa dels estudiants/es de la UPF que volien interaccionar amb el proper President de la Generalitat. En Saura va punxar, i l'Artur Mas va arrassar. L'acte d'en Saura va ser omplert per la militància de les seves joventuts de totes les universitats, mentre que l'Artur va omplir amb la massa silenciosa d'estudiants de la Pompeu. Aquí hi ha la diferència més gran, més que no pas la quantitat de gent.

Si hagués fet la portada de la Vanguardia, tinc molt clar a qui dedicaria l'acte, però aquest blog, em permet dedicar-li a la mateixa gent a qui ho faria des de l'esmentat diari: a la massa silenciosa que es va deixar portar per l'Artur a l'aula 40.004 i als militants de la JNC-UPF que van fer del celo i els flyers les seves armes per fer la portada de la Vanguardia del dia 12 d'octubre del 2006.

S'accepten apostes per l'1-N

En els últims dies ens bombardejen amb enquestes per tot arreu, tothom ens infla el cap amb quina serà la composició del Parlament després de l'1 de Novembre, però... qui es rasca la butxaca? La forma de què quedi constància és fer-ho per escrit o posant-hi peles pel mig. A la següent direcció cadascú pot fer la seva aposta. Jo ja l'he fet i com que sé q serà la guanyadora i vull compartir el premi amb vosaltres, us donc l'oportunitat de guanyar amb mí ;) :

CiU: 54 escons
PSC: + Satèl·lit: 48 escons (38 PSC + 10 ICV)
ERC: 20 escons
PP: 12 escons
Altres: 1 escó (Ciutadans)

http://www.catalunyaoberta.net/porra/

Si algú vol deixar la seva aposta per escrit, ho pot fer en els comentaris! Va, va...menys parlar i més escriure!

Millor cartell de la precampanya

Avui quan estava a la parada del metro, l'andana del davant m'obsequiava amb els cartells de la precampanya. Tots amb el seu estil: el PP intentant movilitzar el seus, Convergència atacant al Tripartit, el PSC cuidant la suposada imatge de bon gestor del seu candidat...Qui tenia més cartells era el PSC, ja que és obvi comptabilitzar els que ha fet la Generalitat, perquè com qui diu no han canviat ni el color...
Però bé, el que més m'ha sobtat ha sigut el cartell d'Iniciativa. Si el mires per sobre saps que és la tonalitat d'IC-V, però si ho mires més a fons el canvi és substancial. Iniciativa ha passat dels colors blancs i verds, colors de la felicitat i l'ecologisme al color negre. És un cartell negre, on apareix del fons un Joan Saura que fa por. Sí, sí...fa por! Joan Saura representa tant en el cartell com en la realitat la vella guàrdia comunista, aquell PSUC mort i enterrat, els partits comunistes que encara no han demanat perdó per moltes de les atrocitats fetes en aquest país i a Europa al llarg del segle XX... La seva rialla transmet la sensació de "prepareu-vos quan torni". Per mí, és un cartell que reflexa molt bé quin és l'ideari del partit residual catàlà: Iniciativa.

Quiero grupo parlamentario propio del PSC en el Congreso ya!

Ante el desprestigio que los socialistas catalanes estan llevando a nuestro partido, el Partido Socialista Obrero Español, y a la petición de grupo parlamentario propio por parte del PSC, pedimos la independencia del PSC en el Congreso de los Diputados por las siguientes diferencias con los socialistas catalanes:

Porque cuando juramos un cargo, sabemos lo que juramos.

Porque nuestros alcaldes no bailan la samba brasileña ante todo el pueblo.

Porque nuestros alcaldes son elegidos por el pueblo, no por dedocracia.

Porque nuestros candidatos, después de 30 años viviendo en España, hablan castellano perfectamente, no como alguno de sus candidatos con el catalán.

Porque bebemos con moderación.

Porque nuestros aliados no nos dejan con el culo al aire.

Porque no mantenemos cargos en la dirección del partido después de haber sido acusados de chorizos y haber pasado por la cárcel.

Porque nuestra primera dama no es un bollo aceitoso.

Porque no derrochamos los impuestos de los contribuyentes en Fórums.

Porque aún nos quedan militantes que no están en la Administración.

Porque no se nos hunden barrios de las ciudades y no tiramos la culpa a los que no tiene nada que ver.

Porque a los comunistas no les dejamos entrar en el Gobierno, sólo les damos una piruleta.

Porque agotamos las legislaturas.

Porque la primera dama no deja el partido.

Porque nuestros candidatos transmiten alguna sensación a través de sus movimientos.

Porque somos obreros.

Porque nuestros alcaldes viven donde ejercen su profesión.

Porque no odiamos a CiU.

Porque no colocamos a toda la familia en la Administración.

Porque hacemos primarias para elegir a nuestros candidatos.

Porque si estamos enfermos nos quedamos en casa.

Porque no permitimos que nuestros socios usen dinero público para pasear a la familia en helicóptero.

Porque no estamos 23 años seguidos en la oposición.

Por todo esto, y con el fin de seguir gobernando España, necesitamos que no se nos relacione con los socialistas de Cataluña. Por eso te pedimos que envies el mail a todos tus contactos, para que consigamos que hagan la suya en el Congreso.

Atentamente,

La Dirección Nacional

L'alcalde Balmón s'oblida de la senyera per la Diada Nacional

El passat 11 de setembre es va tornar a posar de manifest la manca de sensibilitat per part de l'Alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, a la realitat nacional de Catalunya. Alcaldia es va "oblidar" de posar la senyera per la Diada Nacional a Cornellà. Sí, sí...sembla una tonteria però en el fons és un acte de menyspreu als que vivim la Diada patriòticament. Expliquem...

Tal i com diu l'article 8 del present Estatut d'Autonomia (aprovat també pel PSC):

Article 8.

La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya.

Això implica que la senyera havia d'onejar al costat de les ofrenes florals que es feien. Davant d'aquesta situació, la Joventut Nacionalista de Cornellà (JNC) va portar la seva senyera per demanar si podia ser posada. L'acció va venir marcada pel respecte al dia, a l'Alcalde i al poble de Cornellà. Es va demanar a l'alcalde si es podia posar la senyera, ja que Alcaldia se l'havia deixat. La resposta de l'Alcalde va ser: "Jo no sóc ningú per dir si es pot posar la senyera" . Tenim un problema molt greu, el propi Alcalde Balmón no pot decidir si la pot posar o no! Davant d'aquest fet, pel respecte a la Diada Nacional, la JNC va posar la senyera. La JNC va repartir pamflets per explicar la situació viscuda, tot explicant els motius de l'acció.

Aquí es veu la manca de respecte per part del socialistes i l'Alcalde Balmón (posat a dit...típic del PSC) a tots els cornellanencs i cornellanenques. La JNC es va excedir? Tot és qüestionable, però, de ben cert sabem, que l'any que ve, si la senyera de l'Ajuntament no hi és, la JNC tornarà a cedir la seva senyera a la ciutat de Cornellà fins que els socialistes ho entenguin!

A totes aquelles víctimes que els

mitjans de comunicació s'obliden

La vergonya dels comunistes a Cornellà

Una de les millors activitats d'estiu és una bona nit navegar per la xarxa tot tafanejant fins que acabes a la pàgina oficial de l'Ajuntament de Cornellà. Una vegada allà, arribo al departament municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat. Aquí arriba la meva sorpresa, que crec no mereix menys que la menció a Sorpresa més gran de l'estiu 2006. En la presentació que fa la tinent d'alcalde de Medi Ambient i Sostenibilitat, Carmen Romero, hi ha més de 8 faltes d'ortografia i sintaxis en una curta presentació, a més d'un paràgraf en castellà. Carmen Romero és la portaveu d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Cornellà, tinent d'alcalde de Cornellà, cap de llista a les municipals del 2007 a Cornellà, número 10 per Barcelona a les eleccions del Congrés espanyol i, el que sembla més preocupant, segons fonts d'ICV catedràtica de llengua i literatura!

És molt trist que una administració pública, i més la presentació d'una tinent d'alcalde tingui aquesta qualitat. Em sento indignat com a ciutadà que pago els meus tributs i veig com acaben. Com volen que em cregui els estudis i dades que presenta Medi Ambient i Sostenibilitat al meu municipi si em brinda amb aquesta presentació? Ningú s'ho pot creure. Aquí trobo l'explicació perquè ICV-EUiA no són més que un residu al nostre Parlament, perquè s'han passat més de 23 anys sense governar i quan ho han aconseguit, acaben abans d'hora. Molt trist tot plegat, molt trist...

Malauradament, en la nostra societat hi ha moltes ocasions on fem servir la mentida per refugiant-se dels perills i pressions als que estem sotmesos. Quantes vegades hem sentit el "he deixat la feina perquè no m'hi trobava prou còmode, no em valoraven...", però més endavant descobrim que ha sigut l'empresari qui l'ha fet fora.
Amb en Maragall passa el mateix, però hem d'afeguir que des del primer moment tots sabem que els seus l'han fet fora.

Davant d'això fem-se unes quantes preguntes:

- Quin és el polític més ben valorat a Catalunya per les enquestes?
- Quin és el presidenciable del PSC més conegut a les files socialistes?
- Qui ho tenia més fàcil per vendres de cara a unes eleccions?
- Quin és el socialista amb més esperit catalanista que pugui presentar-se a unes nacionals?
- Quin té millor trajectòria com a dirigent, alcalde i cap de partit?

Maragall és la resposta a totes les preguntes. Llavors ens hem de plantejar el motiu pel qual s'han donat aquests fets. Les travesses fins ara era molt clares, el tàndem Maragall-Montilla, tot atacant els sectors més purs del PSC i a la vegada els abstencionistes del referèndum de l'àrea metropolitana. Però no ha estat així, què ha passat? Acceptem idees...

Assalt a la UPF

La nit del 18 de maig un grup de desconeguts va aprofitar la Festa de la Solidaritat de la UPF per assaltar unes dependències d'una organització estudiantil, la ULD. Es tracta dels Universitarios Liberal Demócratas, que es defineixen com asociación universitaria no nacionalista. El grup d'assaltants va trencar la porta del despatx i van enttar dins, on van ocasionar diverses destrosses entre el material del despatx: ordinadors, objectes de l'oficina... A més, es van emportar documentació de l'organització. La deplorable acció també va anar acompanyada d'una pintada a l'exterior del despatx on s'hi pot llegir Fora feixistes de la UPF!

Davant d'aquesta situació, s'ha de condemnar l'acció sense cap mena de mirament per part de totes les associacions de la Pompeu Fabra (es veurà aquest dijous si serà així). La ULD és coneguda entre els estudiants com una universitat propera al PP, tot i que formalment els membres no en formen part. El recel entre sectors d'estudiants estan molt vius, però no han de fer que oblidem que ens trobem en una universitat pública i tots hem de conviure entre nosaltres, siguin quins siguin els nostres ideals.

En aquests moments només espero que siguin trobades les persones que han ocasionat els desperfectes i l'òrgan de govern de la UPF prengui les mesures pertinents per netejar la imatge de la casa.

Cop de timó

En aquests moments el país està sota una paràlisi governativa molt superior a la que ens té acostumats el tripartit en els últims mesos. El president de la Generalitat, els consellers i els partits que formen el pacte del trispartit a Catalunya estan en fallida tècnica. Són del tot inoperants i no es troben en condicions de portar endavant la situació. Les tensions internes continuen, les desqualificacions en públic entre els tres partits augmenten, les posicions sobre l'Estatut dins del Govern són cada vegada més distants...

Davant d'aquesta situació només hi ha una sortida possible a hores d'ara, les eleccions anticipades. Demanar-les no és per erosionar el Govern de la Generalitat, tot el contrari, el que es vol es treure el país de la crisi en la que es troba i donar una sortida digne a l'executiu i al seu cap. Per anar a eleccions hi ha dues formes possibles. La primera i més raonable és la dissolució del Parlament per part del President de la Generalitat. Sembla que aquesta és la sortida més difícil del President, però la segona faria que el President de la Generalitat sortís per la porta del darrera. En aquests moments, la millor forma de servir aquest país, és que CiU presenti una moció de censura amb seny, coherència i sentiment de país. És aquesta la millor alternativa? Ara mateix tinc molt clar que és el que necessitem.

Tancament esperat
Ahir es va apagar la primera central que va entrar en funcionament a Espanya, la José Cabrera coneguda amb el nom de Zorita. La central de 38 anys en funcionament li va arribar el seu final, tal i com va ordenar José María Aznar en el seu moment. Inagurada pel Generalísimo, es tracta d’una central que aporta molt poca electricitat a la xarxa, amb una potència nominal d’uns 160 MW (els grups Ascó I i II arriben quasi als 2400 MW). Ens trobem davant d’una central capdavantera d’un moviment, no pas d’un centre productor clau pel que fa a l’aportació neta.
El desmantellament era ja obligat de la central, com també ho serà d’aquí uns anys Santa María de Garoña. Allargar el període de vida d’una central nuclear és molt perillós si no es fa amb les màximes condicions de seguretat, però la perillositat d’un tancament de centrals continu ens pot portar problemes de subministrament energètic, tot i que els profetes del desenvolupament sostenible diguin el contrari. L’energia nuclear és la garantia davant un escenari on els combustibles fòssils no paren d’augmentar el seu preu. L’urani es troba molt més repartit en el món, i no és font de conflictes com és el cas del petroli. No es contribueix en aquest suposat canvi climàtic, degut a què una nuclear no allibera diòxid de carboni, només vapor d’aigua. Un petit apunt, en el lloc de la central anirà una central de cicle combinat de 800 MW, que alliberarà CO2. Els costos de construcció i desmantellament són molt alts, però es compensen amb els baixos costos de producció. I pel que fa a seguretat, si les coses es fan ben fetes no ha de passar res. Encara no es coneix cap possible accident d’un reactor nuclear dels més de 450 que operen en el món que hagi provocat una catàstrofe. Ja sé que m’he deixat el desastre de Txernòbil, però sense menystenir la pèrdua de vides humanes que va provocar i segueix provocant, no m’agrada comparar una caixa forta de titani amb un ou de gallina. Txernòbil és el que ens queda del fracasat sistema stalinista de la URSS, on l’intent de comparació amb Occident va portar a la construcció d’aquella bomba de rellotgeria.
És moment de reflexionar sobre la política energètica duta a terme per l’executiu nacional i l’estatal. Una política on la demanda energètica sigui coberta amb centrals eòliques i solars no es prou garantia de mantenir el subministrament. Davant una possible situació d’insuficiència energètica, el millor que podem esperar és que en els terrenys de Zorita, comenci el moviment nuclear espanyol de les centrals de quarta generació, situació d’impàs a l’esperada fusió nuclear.

Hi ha iogurts i iogurts

Quan anem al supermercat, a les neveres ens trobem amb una gran diversitat de productes. Dins de tota aquesta gamma, podem trobar els iogurts La Fageda. Aquests es caracteritzen per la seva qualitat i el bon gust, tot i el seu preu més elevat.
La Fageda és una cooperativa de La Garrotxa amb una missió social. Hi treballen 120 persones amb més d’un 33% de discapacitat i també 83 professionals sense discapacitat. L’any 2005 va facturar 6 milions d’euros i va obtenir un benefici de prop de 150.000 euros. La Fageda competeix amb potents productes internacionals presents a les neveres del supermercat, però La Fageda es diferencia en oferir un iogurt de granja, no pas industrial. Practica una economia d’escala, des de producció lletera pròpia, comprant la llet a un preu just, fins a un envasat dels iogurts.
El que la diferencia és la seva missió social. Avui, a la comarca ja són poques les persones amb discapacitat que no treballen a l’empresa. Els treballadors de La Fageda es troben rehabilitats socialment i tots hi tenen cabuda: disminuïts físics lleus fins a esquizofrènics, psicòtics... Es coordinen les activitats assistencials, es potencia el club social, s’ofereixen activitats d’esplai, pisos tutel·lats...tot això gràcies a l’empresa.
La propera llei de la dependència vol atendre també aquest col·lectiu. L’objectiu és el mateix, però la forma és totalment diferent. Una ho fa dessemborsant diners de les arques públiques, l’altre jugant al mercat d’empreses del nostre país; creant riquesa, llocs de treballs, satisfaccons personals... Amb quina opció em quedo? La resposta és clara: Quan vagi al supermercat, La Fageda.

MESURES NECESSÀRIES

Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.
Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini.
Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.