dilluns, de maig 01, 2006



Tancament esperat
Ahir es va apagar la primera central que va entrar en funcionament a Espanya, la José Cabrera coneguda amb el nom de Zorita. La central de 38 anys en funcionament li va arribar el seu final, tal i com va ordenar José María Aznar en el seu moment. Inagurada pel Generalísimo, es tracta d’una central que aporta molt poca electricitat a la xarxa, amb una potència nominal d’uns 160 MW (els grups Ascó I i II arriben quasi als 2400 MW). Ens trobem davant d’una central capdavantera d’un moviment, no pas d’un centre productor clau pel que fa a l’aportació neta.
El desmantellament era ja obligat de la central, com també ho serà d’aquí uns anys Santa María de Garoña. Allargar el període de vida d’una central nuclear és molt perillós si no es fa amb les màximes condicions de seguretat, però la perillositat d’un tancament de centrals continu ens pot portar problemes de subministrament energètic, tot i que els profetes del desenvolupament sostenible diguin el contrari. L’energia nuclear és la garantia davant un escenari on els combustibles fòssils no paren d’augmentar el seu preu. L’urani es troba molt més repartit en el món, i no és font de conflictes com és el cas del petroli. No es contribueix en aquest suposat canvi climàtic, degut a què una nuclear no allibera diòxid de carboni, només vapor d’aigua. Un petit apunt, en el lloc de la central anirà una central de cicle combinat de 800 MW, que alliberarà CO2. Els costos de construcció i desmantellament són molt alts, però es compensen amb els baixos costos de producció. I pel que fa a seguretat, si les coses es fan ben fetes no ha de passar res. Encara no es coneix cap possible accident d’un reactor nuclear dels més de 450 que operen en el món que hagi provocat una catàstrofe. Ja sé que m’he deixat el desastre de Txernòbil, però sense menystenir la pèrdua de vides humanes que va provocar i segueix provocant, no m’agrada comparar una caixa forta de titani amb un ou de gallina. Txernòbil és el que ens queda del fracasat sistema stalinista de la URSS, on l’intent de comparació amb Occident va portar a la construcció d’aquella bomba de rellotgeria.
És moment de reflexionar sobre la política energètica duta a terme per l’executiu nacional i l’estatal. Una política on la demanda energètica sigui coberta amb centrals eòliques i solars no es prou garantia de mantenir el subministrament. Davant una possible situació d’insuficiència energètica, el millor que podem esperar és que en els terrenys de Zorita, comenci el moviment nuclear espanyol de les centrals de quarta generació, situació d’impàs a l’esperada fusió nuclear.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que el que caldria és apostar decididament per la retirada definitiva de les centrals nuclears, en la línia del projecte que va liderar Schroëder a Alemanya. Zapatero hauria de ser més valent, però bé, tot i així, per algo es comença. Segur que el desmantellament seria més saludable.

Anònim ha dit...

Seguir l'aposta d'aquest tipus d'energia serà el nostre suïcidi. No entenc com pots tenir aquesta visió de futur... Diria que has fet moltes campanes a la carrera ;)

Anònim ha dit...

Yo soy ambientóloga, y no es que me apasione la idea de llenar España de centrales nucleares, pero ahora mismo son la mejor alternativa que tenemos a seguir emitiendo CO2. Pq cumple Francia el protocolo de Kyoto? Pq obtiene la energía a partir de centrales nucleares. Alemania no es que sea un buen ejemplo a seguir en este aspecto...
Aunque seamos ambientólogos, no podemos olvidar que también entramos dentro del círculo vicioso del consumismo, y que por el hecho de estar a favor de la conservación del medio ambiente no debemos llegar a posturas radicales como esta.
Sé que las mejores perspectivas de futuro serían apostar e invertir en energías renovables, pero tenemos que ser un poquito realistas...