Subsidis verds

Molts empresaris s'estan fent les pertinents fotografies amb polítics i científics per demanar una acció dràstica contra l'escalfament global. És la vella història vermella ara pintada de verd, on es vol demanar el diner públic. Se'ns diu que la única forma de frenar tal escalfament és amb regulacions sobre les emissions de diòxid de carboni, quan aquesta possible solució no ha passat un anàlisis cost-benefici prou seriós.

Cada dia que passa, la solidesa dels informes de canvi climàtic són qüestionats. Cadascú és lliure d'entrar en la corrent de pensament que vulgui sobre la intensitat del desastre del canvi climàtic, però el que no es pot posar en dubte és l'afany d'uns pocs per aprofitar l'avinentesa per omplir-se les butxaques. M'estic referint a polítics, grups de pressió ecologistes i empresaris (recordeu que Al Gore n'és el màxim representant al ser els tres grups alhora). Els grans esponsors d'aquestes reunions són empreses que necessiten fortes intervencions públiques per ser rendibles. Per exemple, Vestas és un patrocinador de Copenhaguen, on busca compromisos de reducció el més ferms i de gran escala possibles, per assegurar subsidis que aguantin el seu compte de resultats. I també passa amb companyies més properes, com Iberdrola Renovables o tantes d'altres del nostre país. Totes aquestes companyies saben que bona part del seu futur està posat en decisions polítiques. Sinó que li diguin a Solaria, on l'any passat va caure un 600% degut a la decisió de l'executiu central d'aturar la concessió de drets de producció d'energia fotovoltaica.

La disfressa de la revolució verda està permeten passar per alt moltes atrocitats econòmiques. Les nostres forces les haurem de destinar tant a fer una revolució verda com controlar als qui fan la revolució verda.

La culpa és de la diplomàcia espanyola

Com sol passar, el lector llegeix el títol del post i va directe al gràfic. És normal. És el que val més la pena de tot el que he penjat. M'he llegit la majoria de diaris i no he trobat ningú que hagi pensat en el meu anàlisis. Això no vol dir que jo sigui un fora de sèrie; sinó que els qui han de fer la seva feina (els periodistes), senzillament no l'han feta.

Si l'elecció proclamès guanyador qui tingués més vots per majoria simple, hauríem de felicitar a la diplomàcia espanyola per l'elecció de Madrid. Però tan important és aconseguir el màxim nombre de vots com conèixer les regles del joc. I el joc consisteix en assegurar tant el vot com a primera opció com en segona i tercera. És a dir, que els països que han votat a una candidatura desestimada, a la següent votació et votin a tú. Espanya va cultivar molts vots per a la seva primera ronda, però no es va assegurar els segons, com tampoc els tercers en cas de caiguda de candidatures preferides. A mi que em perdonin, però això és un fracàs diplomàtic que va des de la Casa Reial fins als regidors de l'Ajuntament de Madrid, passant pels esportistes entregats a la causa. Una lectura ràpida sense gaire fonaments però, prou intuïtiva, diu que la totalitat dels vots de Chicago van passar a Brasil a la segona ronda. I torna a passar el mateix quan Tòquio va caure eliminada, on els seus 20 vots passen a Brasil! Així, l'únic consol que han trobat els espanyols es vendre que s'ha arribat a una final amb Río, que s'ha estat més a prop que mai... però la magnitud de la tragèdia no ens la volen ensenyar. El resultat de la final és del 70% dels vots per a Río i el 30% per a Espanya.

Espero que els membres de la delegació espanyola no hagin pogut agafar el son la nit passada fruit del seu error. I si no han dormit perquè no s'ho esperaven, tenen (i tenim) un problema bastant gros. Què n'hem d'esperar dels grans afers de país si no podem fer un paper mínimament decent en una votació olímpica? Diuen que a la tercera (consecutiva) va la vençuda; Déu els ajudi perquè d'altra sortida no sóc capaç de veure.

Prescott a Zapatero


La notícia és el que diu un Nobel, Edward Prescott, sobre la política econòmica de l'executiu espanyol.

• "El Govern de Zapatero està fent tot el contrari al que hauria de fer per sortir de la crisis"


• "La pujada d'impostos deprimirà l'economia espanyola"


• "No té sentit pagar a la gent perquè no treballi" (Subsidi d'atur)


• "La reforma que defensa la patronal espanyola (CEOE) podria ajudar molt a sortir de la crisis"


• "Europa es recuperarà ràpidament de la crisis, mentre que Espanya tardarà més per culpa de les polítiques de Rodríguez Zapatero"


• "Espanya i Estats Units estan competint aviam qui crea més dèficit en relació al PIB"

Com tots podem entendre, no ha dit res de l'altre món que la majoria de nosaltres ja sabem. Podriem dir aquella simplicitat que per dir aquestes coses no fa falta tenir un Nobel. I li podem donar la volta tot dient: No tots els Nobels poden dir això, no? (Això ho aplicariem al silenci de Krugman i Stiglitz sobre la política de l'executiu central).

Acabo regalant amb una de les millors lectures d'un paper de Prescott: Why do Americans work so much more than Europeans? Per a qui no tingui ni la força per llegir l'abstract, la idea bàsica és que l'augment d'impostos de l'executiu central ens portarà a treballar menys.

PGE

• Un treballador en aquest país es troba obligat a pagar una part del seu salari per ficar-lo en una caixeta perquè d'aquí uns anys es pot donar el cas que tingui una pensió pública.
• Se'ns ha dit que els Pressupostos Generals de l'Estat tenen un 51,3% de despesa social. El fet és que la meitat de la despesa social, equivalent a aproximadament al 27% del total del PGE de l'Estat són pensions contributives. La pensió contributiva representa el que el treballador ha posat en una caixeta i té el dret de rebre com a pensió.

La meva pregunta és: Si la coacció a la que has estat sotmès tota la vida per pagar la Seguretat Social és una obligació, perquè l'Estat té la santa barra de fer constar la teva pensió com a despesa social en els Pressupostos Generals de l'Estat?

Spain budget deficit

FIRST it was spend, spend, spend. Now it is tax, tax, tax. M'ha fet molta gràcia l'ocurrència del The Economist per tractar el dèficit pressupostari espanyol. I el gràfic que l'acompanya té una component visual prou accentuada. Tot i que penso que haurien d'haver inclòs una de les dades que més m'agrada: passar del 38% de deute sobre el PIB al 2007 al 60% estimat pel 2010. Crec que un dels pocs punts a favor que tenia la nostra economia respecte els nostres veïns era el baix endeutament. Sense adonar-nos, algú ens ha fet perdre aquesta "fortalesa" que gaudiem.

Eleccions d'alemanya

Merkel ha jugat a ser socialdemòcrata durant 4 anys. Aquesta crec que seria la frase que resumiria la primera legislatura de la cancellera. Ha aconseguit desplaçar l'ideari del seu partit en terreny del SPD i ho ha fet molt bé. El seu acostament al treballador del SPD i gràcies a la conjuctura internacional d'intentar desacreditar el lliure mercat han sigut els seus dos ingredients principals de teoria política. Ha aconseguit entrar en territori del SPD amb relativa facilitat, deixant sense propostes mínimament creïbles al SPD i a la vegada, ha aconseguit tapar el traspàs de vots al front "liberal". Ara la CDU haurà de tornar al seu terreny natural, pel bé de la seva economia i del seu votant. I per cert, ja que sembla que molts mitjans de comunicació no donen la importància que pertoca al SPD: ha tret els pitjors resultats des de la república de Weimar al 1933.

Quan el PNB salva Catalunya

L'esbombament mediàtic d'una possible coincidència de les eleccions espanyoles i catalanes ha escalfat l'arena política. És una idea treta després d'analitzar què els hi passa als socialistes quan no tenen socis estables i s'està sortint d'una crisis econòmica. L'exemple que tenim és el quart trimestre del 1995, on tots sabem el que va passar: es tomben els pressupostos i amb una atmosfera de crisis, la convocatòria d'eleccions és inminent.

Disminuir la probabilitat de què això passi està en aprovar els pressupostos. Ja sé que hi ha molts d'altres factors que poden portar a una convocatòria d'eleccions anticipades, però a hores d'ara, abans que es produeixi un assasinat polític a la Moncloa, aquest és l'escenari més probable. Sembla totalment raonable pensar que es necessita aprovar els pressupostos del 2010 aquesta tardor per mantenir dins de l'armari aquest fantasma. Qui està en molt bona disposició d'ajudar a l'executiu central és el PNB. Tot i que pugui ser vist com un acte de traïció contra la situació econòmica de l'Estat i contra Catalunya, com sol passar, els hi haurem de donar les gràcies que no ens facin coincidir les nostres eleccions amb les espanyoles, encara que sigui per dignitat nacional.

Qualsevol acte de bruixeria d'endevinar què pot passar si coincideixen o no, els hi deixo als que se solen equivocar més que jo, i a sobre cobren.

Consumir carbón español

Resolution carries

Com diu en Carles Boix, la via refrendària és complicada al tenir l'article 149 de la C.E. que ens impedeix la celebració d'una consulta sobre la independència de Catalunya. Ell veu una via de sortida molt més fàcil:

"Bloqueda la via refrendària (la qual cosa no vol dir que no pagui la pena auscultar l'opinió del país real mitjançant la celebració de més consultes municipals), només queda, al final, la via parlamentària. Els parlamentaris catalans, com a mandataris de l'electorat, seran els únics capaços d'aprovar una declaració d'independència, a l'estil de la que van fer els delegats americans al Segon Congrés Continental a Filadèlfia un feliç 4 de juliol de 1776."

Seria tan maco sentir cada parlamentari, ja a títol propi o representant cada comarca, dient:

Bona Diada

Bona Diada Nacional a tots.

La nostra sentència: Independència!

Què tenen en comú Líbia, Síria, Iran, Rússia i Espanya?

Són els països que Chavez ha visitat i visitarà en la seva gira actual de política exterior. Fantàstic

Setmana econòmica del PSC

• La dirigente socialista, Manuela de Madre, ha añadido que "los socialistas apostamos por una fiscalidad progresiva y solidaria". Para Manuela de Madre, "es razonable e imprescindible revisar la fiscalidad en toda España" porque "hay que hacer frente a la crisis y hay que poner más dinero" en la administración "para hacer más grande la red de la solidaridad". Manuela de Madre, estudis de delineant.

• El conseller Castells dice que la subida de impuestos planeada por el Gobierno español, un debate que a su juicio está "mal planteado y planteado a destiempo". Tanto los ministros del Eurogrupo como los dirigentes del G-20, ha recordado, "han dado un mensaje diferente a éste, en el sentido de que no hemos de tener prisa, sobre todo, en quitar las medidas de estímulo fiscal, que no son precisamente de subir impuestos, sino de bajarlos o de aumentar el gasto". Castells ha remarcado que "estas medidas han sido decisivas" para ayudar a algunos países a empezar a remontar ya la crisis. "La historia demuestra que cuando se han querido eliminar antes de tiempo (estas medidas de estímulo fiscal) hemos vuelto a recaer, porque no estábamos suficientemente sanos. Antoni Castells, catedràtic d'hisenda pública i conseller d'economia.

CEOE

Fa unes setmanes vam assistir al trencament del teatre social entre Govern, patronal i sindicats. Un dels punts calents segons la patronal és el pagament de les quotes de la Seguretat Social. Es reafirmen en voler abaixar en uns punts la part que els hi toca. A continuació exposo un gràfic on surt la proporció a la SS que paguen les empreses i els treballadors a la SS. Com es pot veure, tant en valor absolut com relatiu, els empresaris espanyols paguen poc comparativament. La patronal no havia d'haver donat aquests arguments per sortir d'una negociació, en podien sortir sense debilitar-se així.

In Obama we don't trust

Els sense cobertura sanitària

A Estats Units tenim 46 milions de persones sense cobertura mèdica. Ho hem sentit per totes bandes, però, qui són aquests 46 milions que mereixen un canvi radical en el sistema sanitari nord-americà?

• 9,7 milions no són ciutadans americans. Sense voler entrar en debats estèrils de xenofòbia, tothom sap que la consciència a no pagar impostos està molt desenvolupada als Estats, però la consciència a pagar impostos pels que no són ciutadans nord-americans encara ho és més. En certa forma, el ciutadà nord-americà no es vol rascar la butxaca.
• 17,6 milions de persones guanyen més de 50.000$ l'any. Segurament hi ha moltes situacions personals, però si la sanitat és molt important per a la vida d'una persona, és qüestió de prioritzar la despesa familiar. Estem parlant d'elecció a no cobertura sanitària.
• 14 milions estarien sota programes estatals d'una forma indirecta, i en fan servir l'ús primordial i necessari.

Així, tenim 5 milions de persones sobre 301 milions de persones. Un rati del 1,6% de la població mereix canviar de dalt a baix tot el sistema? Aquesta és la gran pregunta.

Ted

Era un migdia de diumenge de tardor que m'aixecava amb les conseqüències d'una nit moguda. Vaig preguntar on podia anar a buscar el Barrons , i em van indicar on era. Em van dir que a mig camí, trobaria una casa amb façana blanca recent pintada. Era la casa del Senador Kennedy. Vaig veure la casa, i vaig creuar el carrer. Ell estava allà, en una cadira de jardí mig atrotinada, amb les ulleres de llegir, pantalons curts i camisa per fora blanca. Al terra hi havien diaris; només vaig poder veure el Boston Globe. No em vaig parar i ell tampoc em va mirar. Quan vaig tornar amb el diari, vaig passar per la mateixa acera, per poder-me quedar amb algun altre detall. Aquesta vegada jo venia de cara, però en Ted s'havia aixecat i estava més a prop de l'entrada parlant per telèfon. Allà es va acabar tot.

No comparteixo l'ideari d'en Ted. No crec en moltes de les coses que ha predicat i per les que lluitat durant la seva vida. Però si que admiro la seva vitalitat. El considero una bèstia de la política tot i els errors que hagi pogut cometre. Però, la seva lluita fins al final dels seus dies ha sigut digne d'admiració i és el que m'emporto. Descansi en pau senador.

Health Debate Misses a Key Point

Crec que avui he llegit una de les millors cartes al director. D'aquelles que fugen dels temes com el soroll als carrers, si els gossos es pixen o qualsevol altra simplicitat. És una carta, escrita des de les conviccions més personals:

The health debate isn't just about health or the role of government in the economy ("Health Debate Isn't About Health," Capital Journal, Aug. 11). It is about the Constitution, liberty and the future of the republic. As a high-school government teacher for 11 years, I have read the Constitution thoroughly and completely hundreds of times. The Constitution is about limiting government—keeping it as small and unobtrusive as possible. It is about the government protecting property, not taking away from one group to give to another.
As our government gets further away from those basic principles, we move toward the tyranny that the Founding Fathers hoped to avoid. The health bill may be well-intentioned, but it gives government sweeping powers to make health-care decisions concerning everything from preventing life (abortion) to ending it (end-of-life counseling). It may not intend to put the government between the physician and the patient but it gives the government unprecedented power to do just that.
There is no authority in the Constitution for government to take over our health care, just as there was no authority in the Constitution to take over General Motors or take taxpayer money to bail out failing banks. The government decided to throw the Constitution under the bus during the last year of the Bush administration, and the current administration has driven the bus back and forth over the document. The people of this country have a right to be angry and fearful for both our liberty and the future of our republic.
David Williams
Fairfax, Va.

Espanya tindrà el seu Watergate?

Mai entendré perquè en el meu passeig a altes hores de la nit pel D.C. vaig fer una foto tan patètica...

Subdirector de la Vanguardia

M'agrada el subdirector de la Vanguardia. Porto uns dies que el segueixo i n'estic molt content. Sembla que almenys durant aquest mes d'agost aquest espai perd "el quedar bé" que tants anys ha marcat aquesta secció. Felicitats per l'Alfredo Abián. Us deixo amb l'article d'avui.

Transparència municipal

Aquests dies d'estada fora del país sempre són bons per tornar a veure el dia a dia des d'una òptica diferent. El temps de lectura s'incrementa encara més i sempre hi ha moltes coses a comentar. Però avui m'ha vingut al cap un estudi que va aparèixer al juliol sobre la transparència en ajuntaments grans d'Espanya.

No és un gran estudi, però després d'observar-ne la metodologia, i en especial el qüestionari per tal de què cada municipi obtingui una puntuació o altra, el fa més atractiu. S'ha de llegir per sobre, però crec que és bastant indicatiu.

L'Ajuntament de Cornellà és el que obté una pitjor puntuació de tots els consistoris catalans. Obté un 5 pelat. La part més patètica és l'economico-financera, on l'Ajuntament treu un 1,5. Tots sabem que treure un 1,5 en un examen és no només estar a l'alçada, sinó el que es diu vulgarment com fer el pena. I això és el que ha fet l'Ajuntament de Cornellà.

L'exemple més paradigmàtic és quan vols consultar els pressupostos municipals. Recomano que entreu i intenteu descarregar els pressupostos del 2008, 2007, 2006... El link et porta a la revista pamflet municipal dedicada als pressupostos, on la única referència a xifres és per dir que s'incrementa la despesa social en un % molt elevat.

Estem davant un problema molt gran. Una informació tan important hauria d'estar a l'abast del ciutadà i sembla que el suspens que dóna aquest estudi, és més que merescut. Persones que mai han aprovat res en la seva vida, també fan suspendre l'Ajuntament de Cornellà. No es poden demanar peres a l'om definitivament.