Tot i els possibles beneficis d'instruments de la política ambiental basats en la negociació i en els tributs ambientals, la història ens demostra que els mercats han jugat un paper fonamental en les polítiques ambientals.
Els Estats Units van ser capdavanters en l'aplicació d'aquesta nova visió a partir dels 80. Ho van fer capdavanterament amb el Plom a les benzines i a l'eliminació dels CFC. A la dècada dels 90, va tenir una especial rellevància la reducció del diòxid de sofre (SO2), l'exemple més paradigmàtic de la solució que van oferir els mercats en reduir en un 50% les emissions que provocaven la pluja àcida.
L'aparició dels mercats als 80 es justifica per la bona acollida republicana que tenien, ja que en certa manera representaven una intervenció menor del govern federal i demostrar com "el mercat funciona", així com també anava en sintonia amb la ideologia ambiental presidencial.
Sembla que l'oposició als mercats no és gaire rellevant. A principis dels 90, demòcrates d'esperit liberal i ecologistes van començar a acceptar els mercats per la seva eficiència. No va ser fàcil. La introducció dels drets de contaminació en SO2 es va fer sota el mandat de George H.W. Bush amb un congréjs demòcrata. No ho van posar fàcil, però va acabar sortint. A Europa, les veus discordants actuals sembla que no existeixen o almenys no es fan sentir. Segurament no ens quedarem amb els drets d'emissió del CO2 en els propers anys, sinó que ens haurem de plantejar l'extensió dels mercats a problemàtiques ambientals diverses.
Aquest post és del tot introductori de la situació. Més endavant en parlaré més extensament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada