L'Agbar del Roine?

En el passat post insinuava sobre els efectes que pot tenir la venda de la participació de Criteria d'Agbar a Suez Environment. I aquesta vegada vull profunditzar en les conseqüències positives.

La gran sinergia que s'obre amb el control de Suez és la facilitat de negociació d'un transvasament del Roine cap a Catalunya. Tots sabem que les reticències a superar són les del propi país i les dels governs catalans, espanyols i francès. El control de Suez ens facilita molt les coses. Les reticències polítiques gal·les serien pràcticament nul·les, ja que una mateixa empresa gal·la portaria l'aigua des del Roine fins a la nostra aixeta. Sense adonant-se hem fet un gran salt per poder tenir aquesta infraestructura!

Les dessaladores són una garantia, no un recurs continu. Quan aquest país té les dessaladores funcionant amb un 80% d'aigua embassada, té un problema de principis. I econòmic! Hem d'internalitzar el cost de les dessaladores com a infraestructura de garantia, i que la font en continu de l'Àrea Metropolitana i Barcelona ha de ser el sistema Llobregat i Roine (notis que no dic Ter). No parlo a dos anys vista ni a deu. Parlo del futur d'aquest país.

Participacions industrials semipúbliques

La venda de bona part de la participació de la Caixa a Suez és una mala notícia pel país. Amb aquesta contundència vull començar aquest post.

Ja es sabuda la meva posició contrària a qualsevol tipus de participació del sector públic en segments competitius. Em refereixo al sector públic dins del sector bancari, on les caixes en són els bancs a la catalana. La designació dels consells d'administració per part d'òrgans polítics la trobo menyspreable, així com les decisions que puguin prendre en les diferents assembleas. Tot i això, crec que la Caixa se n'ha desvinculat molt bé i se l'ha deixat fer. Això ha tingut uns clars resultats, que són clarament positius des de finals dels vuitanta entre la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona. Els resultats han sigut indiscutibles, i per això és la tercera entitat financera de l'Estat. Després dels períodes de privatització de les empreses "estratègiques" espanyoles a mitjans dels noranta, La Caixa ha anat acumulant un seguit de participacions prou importants i conegudes.

L'hostilitat amb la que ha sigut tractada Catalunya durant la democràcia ha fet que posi em replantegi el meu pensament sobre la funció de les caixes. L'animadversió i els intents dels dos colors polítics estatals de reduir els grans grups industrials i treure les seves seus socials de Catalunya són un fet irrefutable. Davant d'això, la via de sortida és tenir grans participacions industrials sota les caixes, on el seu caràcter de fundació ens assegura aquest concepte malsonant però, que és del que es tracta veritablement: control nacional. Donat que el sector privat té sèries dificultats per competir amb un mateix tracte, i una situació de debilitat del sector públic català, porta a buscar la solució catalana a través de la Caixa (notis que la solució és la Caixa, no les caixes).

El control definitiu d'Agbar per part de Suez en cap moment em portarà a dir que el subministrament d'aigua algun dia podria estar en perill. Crec que poques persones en aquest país diran això, contràriament al que hem sentit en d'altres ocasions quan els papers estaven invertits. Per mi, és una mala notícia perquè el control de grans grups amb seu a Catalunya segueix minvant. I aquesta és la situació que s'ha de començar a revertir i motiu del meu interès. Pel que fa al funcionament d'Agbar, crec que la companyia podrà tenir unes millors sinergies fruit de l'operació amb una companyia del sector. Fins i tot, les sinergies d'abastament d'aigua són prou importants de cara al futur. El lector les intueix? Properament la resposta.

A Decadent Nobel

Feia temps que no llegia un article tan ben fet, tan ben estructurat, amb unes idees tan clares i amb una temàtica tan bona. Recomano la seva lectura. Poso l'inici, un paràgraf del cos i el final:

• So Donald Rumsfeld was right about Old Europe

• Old Europe now lives in a world of unpayable public pension obligations, weak job creation for its youngest workers, below-replacement birth rates, fat agricultural subsidies for farms dating to the Middle Ages, high taxes to pay for the public high-life, and history's most crucial proof of decay—the inability to finance one's armies.

• In the West, only the U.S. president can still make decisions based on hard facts rather than recede into soft moralism. The day that is no longer true, the U.S. will finally deserve a decadent Nobel.

Privatització del Prat

A principis de l'estiu vaig fer un post dedicat al que penso què ha de ser el futur del Prat sota el títol "El Prat no serà un hub". Faig referència a dos factors claus perquè el Prat faci un salt endavant, sent el que ara m'interessa el de la seva privatització.

L'anunci d'ahir és més del mateix. El capital privat podrà ser del 30%, mentre que el capital públic es quedarà el 70% restant. Però un dels factors claus és qui mantindrà els drets a otorgar els slots i a fer el pressupost. La societat mercantil sortint tindrà una participació estatal del 51%, un 22% les altres Administracions i el 27% restant en mans privades. Arribat a aquest punt del post, no em ve de gust continuar. Ho sento pel lector. Estic cansat de la mateixa història de sempre, d'haver d'argumentar una vegada i altra de les magnificiències de la privatització d'un aeroport com el del Prat.

I, a recordar, estic en contra del model proposat; mantenir els mateixos funcionaris a Aena i augmentar els funcionars a Aeroports de Catalunya per gestionar el mateix, no és la meva filosofia. Abans ens quedem com estem.

Els euros del Palau

L'altre dia anava pel carrer, i em van donar 1 €. Un conegut me'l va donar i em va dir que era per a mi i, si volia, no feia falta que amagués qui m'havia donat aquell euro. Jo vaig acceptar, només sabent per sobre la vida d'aquell conegut, però sense preguntar d'on venia aquell euro perquè, en el fons, era informació irrellevant. El més probable és que aquell euro el dediqués a posar benzina a la moto o al diari; les meves necessitats bàsiques a satisfer.

Es veu que una Sra. fundació, que es dedica a promoure la cultura catalana, va rebre uns diners d'una entitat que es dedica a promocionar la cultura catalana. La Sra. fundació, es dedica a arreplegar calerons per a la seva missió principal, que segurament està recollit en els primers articles dels seus estatuts. Com que el donant era de bon conèixer, i si et donen uns euros no fa falta saber d'on venen, els va acceptar i els va dedicar a allò que va creure més pertinent, dins del que marquen els seus estatuts.

El rerefons és el mateix, tot i que qualsevol demagog dirà que les quantitats no tenen res a veure i aquests milers d'euros de més no són justificables. Si les persones què ho llegiu penseu això, recomano que s'entri més sovint al bloc perquè necessiteu una girada de truita paulativa.

Aquest tipus d'afirmacions no ens han de fer por. On hauríem d'estar inquiets són en els números publicats per la fundació Campalans del PSC. Una fundació que rep el 90% dels seus ingressos d'Administracions Públiques, em fan sospitar molt més. Les donacions d'AAPP són a dit, decidides per polítics que només busquen els seus interessos i els del seu partit. Per tant, fer servir una AAPP per finançar una fundació d'un partit polític ho trobo demencial.

El sistema de finançament polític no és l'adeqüat. Ho he dit moltes vegades en aquest bloc. Les AAPP no han de finançar els partits polítics, sinó que cada partit ha de ser finançat per aquelles persones que creuen en el partit. Aquí m'aferro en el sistema nord-americà, on el sistema permet que els ciutadans no financin les campanyes electorals a través de subvencions d'AAPP. Les situacions viscudes al Palau no són més que conseqüències del sistema instaurat. I per molta neteja què fem, i per molts bon propòsits que tinguem, aquest tipus de situacions provenen de problemàtiques a les que els nostres polítics hi giren l'esquena.

Subsidis verds

Molts empresaris s'estan fent les pertinents fotografies amb polítics i científics per demanar una acció dràstica contra l'escalfament global. És la vella història vermella ara pintada de verd, on es vol demanar el diner públic. Se'ns diu que la única forma de frenar tal escalfament és amb regulacions sobre les emissions de diòxid de carboni, quan aquesta possible solució no ha passat un anàlisis cost-benefici prou seriós.

Cada dia que passa, la solidesa dels informes de canvi climàtic són qüestionats. Cadascú és lliure d'entrar en la corrent de pensament que vulgui sobre la intensitat del desastre del canvi climàtic, però el que no es pot posar en dubte és l'afany d'uns pocs per aprofitar l'avinentesa per omplir-se les butxaques. M'estic referint a polítics, grups de pressió ecologistes i empresaris (recordeu que Al Gore n'és el màxim representant al ser els tres grups alhora). Els grans esponsors d'aquestes reunions són empreses que necessiten fortes intervencions públiques per ser rendibles. Per exemple, Vestas és un patrocinador de Copenhaguen, on busca compromisos de reducció el més ferms i de gran escala possibles, per assegurar subsidis que aguantin el seu compte de resultats. I també passa amb companyies més properes, com Iberdrola Renovables o tantes d'altres del nostre país. Totes aquestes companyies saben que bona part del seu futur està posat en decisions polítiques. Sinó que li diguin a Solaria, on l'any passat va caure un 600% degut a la decisió de l'executiu central d'aturar la concessió de drets de producció d'energia fotovoltaica.

La disfressa de la revolució verda està permeten passar per alt moltes atrocitats econòmiques. Les nostres forces les haurem de destinar tant a fer una revolució verda com controlar als qui fan la revolució verda.

La culpa és de la diplomàcia espanyola

Com sol passar, el lector llegeix el títol del post i va directe al gràfic. És normal. És el que val més la pena de tot el que he penjat. M'he llegit la majoria de diaris i no he trobat ningú que hagi pensat en el meu anàlisis. Això no vol dir que jo sigui un fora de sèrie; sinó que els qui han de fer la seva feina (els periodistes), senzillament no l'han feta.

Si l'elecció proclamès guanyador qui tingués més vots per majoria simple, hauríem de felicitar a la diplomàcia espanyola per l'elecció de Madrid. Però tan important és aconseguir el màxim nombre de vots com conèixer les regles del joc. I el joc consisteix en assegurar tant el vot com a primera opció com en segona i tercera. És a dir, que els països que han votat a una candidatura desestimada, a la següent votació et votin a tú. Espanya va cultivar molts vots per a la seva primera ronda, però no es va assegurar els segons, com tampoc els tercers en cas de caiguda de candidatures preferides. A mi que em perdonin, però això és un fracàs diplomàtic que va des de la Casa Reial fins als regidors de l'Ajuntament de Madrid, passant pels esportistes entregats a la causa. Una lectura ràpida sense gaire fonaments però, prou intuïtiva, diu que la totalitat dels vots de Chicago van passar a Brasil a la segona ronda. I torna a passar el mateix quan Tòquio va caure eliminada, on els seus 20 vots passen a Brasil! Així, l'únic consol que han trobat els espanyols es vendre que s'ha arribat a una final amb Río, que s'ha estat més a prop que mai... però la magnitud de la tragèdia no ens la volen ensenyar. El resultat de la final és del 70% dels vots per a Río i el 30% per a Espanya.

Espero que els membres de la delegació espanyola no hagin pogut agafar el son la nit passada fruit del seu error. I si no han dormit perquè no s'ho esperaven, tenen (i tenim) un problema bastant gros. Què n'hem d'esperar dels grans afers de país si no podem fer un paper mínimament decent en una votació olímpica? Diuen que a la tercera (consecutiva) va la vençuda; Déu els ajudi perquè d'altra sortida no sóc capaç de veure.

Prescott a Zapatero


La notícia és el que diu un Nobel, Edward Prescott, sobre la política econòmica de l'executiu espanyol.

• "El Govern de Zapatero està fent tot el contrari al que hauria de fer per sortir de la crisis"


• "La pujada d'impostos deprimirà l'economia espanyola"


• "No té sentit pagar a la gent perquè no treballi" (Subsidi d'atur)


• "La reforma que defensa la patronal espanyola (CEOE) podria ajudar molt a sortir de la crisis"


• "Europa es recuperarà ràpidament de la crisis, mentre que Espanya tardarà més per culpa de les polítiques de Rodríguez Zapatero"


• "Espanya i Estats Units estan competint aviam qui crea més dèficit en relació al PIB"

Com tots podem entendre, no ha dit res de l'altre món que la majoria de nosaltres ja sabem. Podriem dir aquella simplicitat que per dir aquestes coses no fa falta tenir un Nobel. I li podem donar la volta tot dient: No tots els Nobels poden dir això, no? (Això ho aplicariem al silenci de Krugman i Stiglitz sobre la política de l'executiu central).

Acabo regalant amb una de les millors lectures d'un paper de Prescott: Why do Americans work so much more than Europeans? Per a qui no tingui ni la força per llegir l'abstract, la idea bàsica és que l'augment d'impostos de l'executiu central ens portarà a treballar menys.

PGE

• Un treballador en aquest país es troba obligat a pagar una part del seu salari per ficar-lo en una caixeta perquè d'aquí uns anys es pot donar el cas que tingui una pensió pública.
• Se'ns ha dit que els Pressupostos Generals de l'Estat tenen un 51,3% de despesa social. El fet és que la meitat de la despesa social, equivalent a aproximadament al 27% del total del PGE de l'Estat són pensions contributives. La pensió contributiva representa el que el treballador ha posat en una caixeta i té el dret de rebre com a pensió.

La meva pregunta és: Si la coacció a la que has estat sotmès tota la vida per pagar la Seguretat Social és una obligació, perquè l'Estat té la santa barra de fer constar la teva pensió com a despesa social en els Pressupostos Generals de l'Estat?

Spain budget deficit

FIRST it was spend, spend, spend. Now it is tax, tax, tax. M'ha fet molta gràcia l'ocurrència del The Economist per tractar el dèficit pressupostari espanyol. I el gràfic que l'acompanya té una component visual prou accentuada. Tot i que penso que haurien d'haver inclòs una de les dades que més m'agrada: passar del 38% de deute sobre el PIB al 2007 al 60% estimat pel 2010. Crec que un dels pocs punts a favor que tenia la nostra economia respecte els nostres veïns era el baix endeutament. Sense adonar-nos, algú ens ha fet perdre aquesta "fortalesa" que gaudiem.

Eleccions d'alemanya

Merkel ha jugat a ser socialdemòcrata durant 4 anys. Aquesta crec que seria la frase que resumiria la primera legislatura de la cancellera. Ha aconseguit desplaçar l'ideari del seu partit en terreny del SPD i ho ha fet molt bé. El seu acostament al treballador del SPD i gràcies a la conjuctura internacional d'intentar desacreditar el lliure mercat han sigut els seus dos ingredients principals de teoria política. Ha aconseguit entrar en territori del SPD amb relativa facilitat, deixant sense propostes mínimament creïbles al SPD i a la vegada, ha aconseguit tapar el traspàs de vots al front "liberal". Ara la CDU haurà de tornar al seu terreny natural, pel bé de la seva economia i del seu votant. I per cert, ja que sembla que molts mitjans de comunicació no donen la importància que pertoca al SPD: ha tret els pitjors resultats des de la república de Weimar al 1933.

Quan el PNB salva Catalunya

L'esbombament mediàtic d'una possible coincidència de les eleccions espanyoles i catalanes ha escalfat l'arena política. És una idea treta després d'analitzar què els hi passa als socialistes quan no tenen socis estables i s'està sortint d'una crisis econòmica. L'exemple que tenim és el quart trimestre del 1995, on tots sabem el que va passar: es tomben els pressupostos i amb una atmosfera de crisis, la convocatòria d'eleccions és inminent.

Disminuir la probabilitat de què això passi està en aprovar els pressupostos. Ja sé que hi ha molts d'altres factors que poden portar a una convocatòria d'eleccions anticipades, però a hores d'ara, abans que es produeixi un assasinat polític a la Moncloa, aquest és l'escenari més probable. Sembla totalment raonable pensar que es necessita aprovar els pressupostos del 2010 aquesta tardor per mantenir dins de l'armari aquest fantasma. Qui està en molt bona disposició d'ajudar a l'executiu central és el PNB. Tot i que pugui ser vist com un acte de traïció contra la situació econòmica de l'Estat i contra Catalunya, com sol passar, els hi haurem de donar les gràcies que no ens facin coincidir les nostres eleccions amb les espanyoles, encara que sigui per dignitat nacional.

Qualsevol acte de bruixeria d'endevinar què pot passar si coincideixen o no, els hi deixo als que se solen equivocar més que jo, i a sobre cobren.

Consumir carbón español

Resolution carries

Com diu en Carles Boix, la via refrendària és complicada al tenir l'article 149 de la C.E. que ens impedeix la celebració d'una consulta sobre la independència de Catalunya. Ell veu una via de sortida molt més fàcil:

"Bloqueda la via refrendària (la qual cosa no vol dir que no pagui la pena auscultar l'opinió del país real mitjançant la celebració de més consultes municipals), només queda, al final, la via parlamentària. Els parlamentaris catalans, com a mandataris de l'electorat, seran els únics capaços d'aprovar una declaració d'independència, a l'estil de la que van fer els delegats americans al Segon Congrés Continental a Filadèlfia un feliç 4 de juliol de 1776."

Seria tan maco sentir cada parlamentari, ja a títol propi o representant cada comarca, dient:

Bona Diada

Bona Diada Nacional a tots.

La nostra sentència: Independència!

Què tenen en comú Líbia, Síria, Iran, Rússia i Espanya?

Són els països que Chavez ha visitat i visitarà en la seva gira actual de política exterior. Fantàstic

Setmana econòmica del PSC

• La dirigente socialista, Manuela de Madre, ha añadido que "los socialistas apostamos por una fiscalidad progresiva y solidaria". Para Manuela de Madre, "es razonable e imprescindible revisar la fiscalidad en toda España" porque "hay que hacer frente a la crisis y hay que poner más dinero" en la administración "para hacer más grande la red de la solidaridad". Manuela de Madre, estudis de delineant.

• El conseller Castells dice que la subida de impuestos planeada por el Gobierno español, un debate que a su juicio está "mal planteado y planteado a destiempo". Tanto los ministros del Eurogrupo como los dirigentes del G-20, ha recordado, "han dado un mensaje diferente a éste, en el sentido de que no hemos de tener prisa, sobre todo, en quitar las medidas de estímulo fiscal, que no son precisamente de subir impuestos, sino de bajarlos o de aumentar el gasto". Castells ha remarcado que "estas medidas han sido decisivas" para ayudar a algunos países a empezar a remontar ya la crisis. "La historia demuestra que cuando se han querido eliminar antes de tiempo (estas medidas de estímulo fiscal) hemos vuelto a recaer, porque no estábamos suficientemente sanos. Antoni Castells, catedràtic d'hisenda pública i conseller d'economia.

CEOE

Fa unes setmanes vam assistir al trencament del teatre social entre Govern, patronal i sindicats. Un dels punts calents segons la patronal és el pagament de les quotes de la Seguretat Social. Es reafirmen en voler abaixar en uns punts la part que els hi toca. A continuació exposo un gràfic on surt la proporció a la SS que paguen les empreses i els treballadors a la SS. Com es pot veure, tant en valor absolut com relatiu, els empresaris espanyols paguen poc comparativament. La patronal no havia d'haver donat aquests arguments per sortir d'una negociació, en podien sortir sense debilitar-se així.

In Obama we don't trust

Els sense cobertura sanitària

A Estats Units tenim 46 milions de persones sense cobertura mèdica. Ho hem sentit per totes bandes, però, qui són aquests 46 milions que mereixen un canvi radical en el sistema sanitari nord-americà?

• 9,7 milions no són ciutadans americans. Sense voler entrar en debats estèrils de xenofòbia, tothom sap que la consciència a no pagar impostos està molt desenvolupada als Estats, però la consciència a pagar impostos pels que no són ciutadans nord-americans encara ho és més. En certa forma, el ciutadà nord-americà no es vol rascar la butxaca.
• 17,6 milions de persones guanyen més de 50.000$ l'any. Segurament hi ha moltes situacions personals, però si la sanitat és molt important per a la vida d'una persona, és qüestió de prioritzar la despesa familiar. Estem parlant d'elecció a no cobertura sanitària.
• 14 milions estarien sota programes estatals d'una forma indirecta, i en fan servir l'ús primordial i necessari.

Així, tenim 5 milions de persones sobre 301 milions de persones. Un rati del 1,6% de la població mereix canviar de dalt a baix tot el sistema? Aquesta és la gran pregunta.