divendres, d’octubre 29, 2010

Els ciutadans també podem fer memòria històrica

Abans d'ahir, vaig anar al debat de joves a Ràdio Cornellà (entre moltes d'altres coses). Els temes els podem agrupar en tres grans blocs: vivenda per a joves, paper dels mercats municipals i la memòria històrica. L'agreement va estar present en els dos primers, mentre que al tercer tothom va marca molt perfil. El debat va girar molt sobre si la importància relativa d'aquest tema respecte d'altres d'actualitat, sent els posicionaments diferenciats, a més dels estrictament ideològics. La meva defensa a la memòria històrica és indubtable i el paper que ha de tenir en les generacions futures però, la meva reflexió, va ser si aquesta té una flaire electoralista partidista. Entenc l'argument de la dignificació d'aquells que durant 40 anys no la van tenir, però tampoc veig correcte el joc dels d'aquells ja van tenir els seus homenatges, ara els hi toca als altres. Vull aportar que tant de respecte es mereixen uns com els altres, i crec que necessitem enviar un missatge d'unitat a la societat, permetent que la memòria sigui viva. 
Vull aportar també la visió sobre com visc la memòria històrica dia a dia. Ahir al vespre (després del Ple de pressupostos), vaig poder assistir una tertúlia d'unes 15 persones organitzada per Identitat, sobre la figura del President Companys. La tertúlia era conduïda per en Jaume Sobrequés i la Mercè Morales, ambdos doctors en història per la UAB. No és moment d'escriure tot el que es va dir, però si la relació amb el paràgraf anterior de com es fa la memòria històrica. Un fa memòria històrica quan hi està interessat, i acaba col·laborant amb un euro i mig per sufragar les despeses d'organització de l'acte! 
Molts han d'entendre que els propis ciutadans podem fer memòria històrica. No tota la memòria ha de venir per part de les Administracions i només allò que els hi interessa. Els ciutadans ens podem organitzar i fer aquest tipus d'actes igual o millor que les Administracions i seguir dignificant i recordant el passat.

P.D. Queda pendent un post sobre el tema meu d'actualitat recent. Posaré fil.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Cal que la iniciativa ciutadana es mobilitzi per tal de recuperar la memòria perduda per 40 anys d'oblit en dictadura i altres de més durant la democràcia. Ara bé, l'Administració ha de donar BON exemple i traduir-ho en polítiques públiques.

En quant al respecte que mereixen uns i altres, espero que et refereixis a la gent corrent que va patir la guerra des d'una banda i altra... perquè els assassins no mereixen dignificació mai fos l'uniforme que fos.

Crec que sense la Llei de Memòria Històrica cap d'aquestes persones haguessin estat dignificades com cal.

Per cert, un bon exemple del que dius és la "Plataforma contra la Impunitat".

Jordi Rosell ha dit...

No hi ha cap mena de dubte que em refereixo als ciutadans corrents, els assasins d'ambdos bàndols no hi tenen cabuda aquí.

Pel que fa al tema de la Llei de la Memòria Històrica, no tinc clar q hagui sigut el millor camí. Es pot estar d'acord que la llei té amplis continguts de reparació, ajudes i reconeixement, però això es pot fer sense la necessitat d'una llei.

Sara ha dit...

No deja de chirriarme tu comentario de que se merecen homenajes y respeto tanto "los unos como los otros". UNOS ciudadanos, apoyaron a los golpistas y fascistas, que asesinaban y proyectaban un futuro de terror, que así fue después, y los OTROS sufrieron horrores. Los UNOS se beneficiaron y siguieron las reglas del régimen, los OTROS se exiliaron, se mordieron la lengua y aún se la tienen que seguir mordiendo. Por lo tanto ni los mismos homenajes ni el mismo respeto.
No puedes pretender que los familiares y ciudadanos nos limitemos a poner flores en placas o piedras porqué duele mucho más, ya que los perseguidos y asesinados son nuestros hermanos, padres y abuelos. No te confundas como Eduardo Mendoza comparando la dictadura con la reconquista de Granada, porque la distancia en el tiempo no tiene parangón. Las víctimas de Falange, la Iglesia Católica, Fraga, ... estamos tan vivos como ellos, pero con cicatrices. No nos merecemos de esta democracia el simple recuerdo. Así que nada de ofrendas florales ni plaquitas en los parques, queremos justicia, verdad y reparación, la ilegalización de Falange, la anulación de las sentencias franquistas, la exhumación he identificación de nuestros familiares, exigimos un saneamiento de la historia para que a las nuevas generaciones se les explique lo ocurrido en este país, el primer país en la Historia que luchó contra el fascismo, que padeció bombardeos civiles y que permaneció en la más siniestra de las dictadura durante decadas. Un país en el que sus políticos pasan por encima de los huesos como si aquí no hubiera pasado nada, dándoselas de democrático con lecciones de reconciliación. Esto es lo que tenemos por ser tan tercermundistas en política y justicia, nada, y por lo tanto es la Administración, el Jefe del Estado, las Autonomías, los alcaldes y concejales, quienes deben ser responsables de poner a los UNOS y a los OTROS en su sitio de una vez por todas. "Jefe del Estado" ¡ja! que ocurrencia mencionarlo... La Ley de Memoria Historica aún no es suficiente para satisfacer el agravio cometido contra los Drechos Humanos. Deseo que la nueva generación de políticos sea más justa, solidaria y sensible en este asunto, que este mejor formada, pero no sólo en teorías del Estado, también en el sentido común y la justicia. Los ciudadanos, y sé de lo que hablo, podemos esforzarnos en mantener viva la memoria, pero siempre se nos puede silenciar si a la Administración le da la gana. Fíjate en la situación del Juez Baltasar Garzón ¿Cómo le llamas a eso? Que patético T.S., y que patéticos sistema que lo permite.

Ahora dale la vuelta a la tortilla.
Salud