dissabte, d’agost 23, 2008
diumenge, d’agost 17, 2008
La premsa a l'estiu sol ser de molta menys qualitat, ja sigui per la fugida d'articulistes o la manca de notícies interessants. Tot i això, sempre trobem 4 ratlles que ens salven un dia com avui:
- Cuando las cosas iban bien, Sala i Martin, La Vanguardia
- Entrevista a George Friedman, La Vanguardia (no han posat l'enllaç)
- L'independentisme sociològic emergeix (1978-1988), Avui
- Spain’s Wild Coast (Costa Brava), NYT
dissabte, d’agost 16, 2008
dijous, d’agost 14, 2008

dimarts, d’agost 12, 2008
Avui Espanya es portada al Wall Street Journal edició Europa. El titular no és gaire esperançador: "Global Financial Woes Pose Risk to Spain's Banks ". L'article prediu una crisi de liquidesa (com ha passat als EUA). Tot i que els bancs tenen reserves fetes amb anterioritat, la parada de la construcció y la baixada de preus del sector inmobiliari pot fer que aquestes no siguin suficients. Es situa a les caixes espanyoles com les més dèbils, on les ampliacions de capital són més complicades pel seu estatus de fundacions. A més, están molt més exposades als crèdits inmobiliaris. Els bancs els situa en menor risc, ja que tenen unes elevades provisions y diferents informes donen credibilitat als bancs per encarar la tempesta. El resultat aviat es veurà...
dimarts, d’agost 05, 2008
Si t'has cregut l'anterior explicació, el millor que pots fer aquest estiu es deixar de llegir el País i escoltar la Ser. T'anirà bé...dilluns, d’agost 04, 2008
Polítiques económiques a la Casa Blanca
Quines son les semblances i diferències entre els dos candidats en polítiques económiques? Aquí presento de forma resumida les més importants, per no perdre de vista el debat entre els dos candidats.
Semblances:
Aposten per un augment de l’activitat reguladora en el camp inmobiliari i financer. Estan d’acord també en regular els mercats de futurs de petroli.
No tenen molt clar quin sera el model tributari després de què s’esgoti al 2011 el model Bush.
Diferències:
Obama està a favor d’una expansió de l’activitat gubernamental, mentre que Mc-Cain vol mantenir-la o reduïr-la.
Política fiscal: Mc-Cain vol abaixar l’activitat impositiva sobre el total de l’economia i Obama la vol incrementar. A partir d’aquesta idea, es deriven les diferents actuacions fiscals. Mc-Cain vol mantenir la política fiscal de Bush, fins i tot vol seguir baixant els impostos a les classes altes. També vol disminuir l’impost de societat, baixant-lo del 35 al 25%. Per contra, Obama vol incrementar les taxes a les classes altes i baixar-les a les clases més pobres. Els impostos sobre els salaris pujaran del 35 al 39.5% per les classes altes, i els rendiments sobre el capital anirán del 15 al 20-28%.
Política sanitària: Obama aposta per una cobertura universal, expansió del sistema públic sanitari, intercanvis regulats d’asegurances i nova normativa a les aseguradores, en impostos i als empresaris. En canvi, Mr-Cain aposta per un laissez-faire, marcat per un control presupostari i la competencia.
diumenge, de juliol 20, 2008
dimecres, de juliol 16, 2008
dimarts, de juliol 15, 2008
dimecres, de juliol 09, 2008
You can agree with Senator Kennedy or not. But, this world and my country, Catalonia, needs people like him. You´re welcome Mr. Kennedy.

From NYT
Kennedy Returns to Senate as Medicare Bill Passes
Senator Edward M. Kennedy returned to the Senate on Wednesday for the first time since being sidelined with cancer and was greeted by a bipartisan barrage of whoops, cheers and applause.
“I return to the Senate today to keep a promise to our senior citizens,” Mr. Kennedy said in a statement released by his office, “and that’s to protect Medicare. Win, lose or draw, I wasn’t going to take the chance that my vote could make the difference.”
dilluns, de juny 16, 2008

dimarts, de maig 27, 2008
S'ha acabat pagar l'aigua de vaixells de Tarragona 10 vegades més cara que una dessaladora, s'ha acabat portar aigua del Roine radioactiva (de moment), s'ha acabat no poder omplir piscines, s'ha acabat la tuberia del minitransvassament...
L'episodi de llevantada ha fet el que havia de fer, repartir pluges a bona part de Catalunya, dignificant el Pirineu Oriental com la teoria diu, però sense deixar escapar la part central del Pirineu. Els embassaments mediterranis s'han omplert (exceptuant Boadella) i donarán suficient aigua a molts pobles a l'estiu. Infiltracions d'aigua, recàrrega d'aqüifers, llacs, estanys... tot prén valors més tranquilitzadors.
Oliana al 90%, Rialb reben aigua a 300 m3/s (això són 23 hm3/dia, impressionant!). Rialb mai havia tingut tanta aigua com ara, i sembla que s'ha d'anar omplint poc a poc (tot i que hi ha diferentes versions). El Segarra-Garrigues tindrà l'aigua necessària per la propera campanya de reg. Qui va fer el Segarra-Garrigues? Qui va fer Rialb? Ja ho sabeu...
El diumenge els embassaments de les Conques Internes estaven al 35%, ahir dilluns al 36% i avui al 44%! No crec que de dilluns a dimarts haguin crescut un 9%, més aviat diria que els tècnics de l'ACA encara devien portar els llençols enganxats del cap de setmana i no devien fer la mesura correcta. Ahir va ploure a les capçaleres, i ara mateix encara segueix plovent (veure el radar), així que el 50% es superarà amb escreix en la propera setmana, anulant el 49% del decret de sequera.
Bé, ja pot començar-se a desmantellar la taula nacional de la sequera (uns quants professors en la meva etapa a la Universitat). S'ha acabat fer prediccions catastrofistes, que no hi haurà piscina a l'estiu, ni podrem regar els jardins... Tornin als seus despatxos, i comencin a fer de nou les prediccions que Catalunya es quedarà sense aigua, que hem de començar a ficar cànons a les piscines, al reg de parcs i jardins, a les fonts ornamentals... Es sol dir que la pluja sol netejar, i en aquest cas és verídic, la pluja netejarà Catalunya d'uns quants comunistes-intervencionistes de l'Administració!
dimecres, de maig 07, 2008
Vaig escriure un post quan estava a EUA que un dels punts a favor de la diferència horària era que podia anar a dormir i llegir els diaris de Catalunya abans d'anar a dormir. Ara, em passa el mateix, però viceversa. Com que vaig a dormir bastant tard, puc saber que passa als vespres nord-americans.
El d'avui és molt especial. Clinton ha perdut a North Carolina, i cada vegada que actualitzo el NYT Obama li retalla distàncies a Indiana, amb un 54% per Clinton i un 46% per Obama amb un 54% escrutat. Perdent a NC, sense victòria llarga a Indiana, quasi 200 delegats de més per Obama estimats fins ara i primàries a estats pro-Obama, l'anunci de retirada serà inminent.
diumenge, de maig 04, 2008
Des de l’última crisis económica profunda que ha viscut el món occidentalitzat han passat ja 16 anys. Sí, sí, ja sé que em deixo la crisis tecnológica de principis de segle, però aquesta juga a la Segona Divisió de les crisis. Fins ara les coses ens han anat prou bé, i hem pogut posar una part dels calés en ser verds. Ara, quan mirem el cinturó, veiem que hem de baixar un parell de forats per encarar els nous temps, hem de baixar la tonalitat del verd que manteniem fins ara.
Des de l’óptica industrial, hi ha procesos que són clarament beneficiosos pel medi ambient i que durant aquesta etapa de benestar econòmic s’ha avanzat molt, hem fet un bon camí. En canvi, tot allò que al llarg del temps no passa a ser econòmicament sostenible, les passarà magres en els propers temps.
Avui la noticia ve dels biodièsels. Els biodièsels provenen d’olis nous i usats. Els usats són aquells que es depositen en contenidors per part dels usuaris després d’aquestes recomacoaccions de les Administracions. Son una part molt petita del total, ja que els ciutadans som insolidaris i no contribuim. D’altra banda, trobem els nous, que provenen de cultiu. Bé, el fet radica en que a dia d’avui Espanya té 23 plantes de producción de biocombustibles i cap d’elles funciona. Bé, perdó, están fent servir les matèries primeres emmagatzemades fa temps o bé comprades a preus estipulats de bastant temps enrera . Així, están totes parades. Per què han caigut? Per una jugada nord-americana molt bona. El president Bush va proposar un nou pla de biocombustibles pels Estats Units. Un pla que permetria potenciar els biocombustibles a cap de talonari, i a més, donar als republicans credibilitat de ser ambientalment correctes. El candidat entre oceà i oceà, amb un barret de palla, els seus xecs condicionats a la producció en una butxaca i el sobre del vot republicà per l’altra. Així, podrá anar a les classes altes del país dient que ell vol disminuir els impostos i. potencia el consum de biocombustibles perquè ell protegeix veritablement el medi ambient, com també no deixarà de recordar a la llarga plana interior nordamericana que els hi dóna els xecs. Bingo! Gran jugada als dos tipus de votants!
Ser sostenible costa diners. Ho són els biodièsels, fer energía eléctrica del sol o del vent, lluitar contra l’increment de dióxid de carboni i tantes altres polítiques. Mentre quedin calers a la cartera no hi haurà cap problema, però, qui posarà el seu país en recessió el proper any 2009 per ser verd? Es busquen candidats…
Nota: Demano disculpes per no haver dit qui ha votar la llei que va permetre el minitransvassament. Queda apuntat en aquella llibreta de coses per fer, que tard o d’hora sempre acabo fent (al seu temps)…
diumenge, d’abril 13, 2008
- De acuerdo con la citada Directiva europea (Directica Marc de l'Aigua), las transferencias entre cuencas sólo deben plantearse cuando se hayan optimizado los recursos hídricos de cada cuenca; y, en todo caso, cualquier actuación hidráulica debe ser compatible con el mantenimiento de los caudales que garanticen la calidad ecológica de las aguas. Ello es aplicable, evidentemente, a la única transferencia de agua de importancia significativa existente en España, el trasvase Tajo-Segura, cuya utilización deberá ajustarse, estrictamente a las condiciones establecidas en la legislación vigente.
- Duodécimo.–El apartado 1 de la disposición adicional segunda queda redactado en los siguientes términos: «El artículo 1, párrafo 2, de la Ley 18/1981 queda redactado de la siguiente forma: Dos. Podrá destinarse al abastecimiento urbano e industrial de los municipios de la provincia de Tarragona un caudal equivalente al recuperado, con el límite máximo de cuatro metros cúbicos por segundo, previa concesión administrativa, cuyo otorgamiento no comprometerá volúmenes de agua
del Ebro adicionales a los actualmente otorgados para los regadíos del Delta; a cuyos efectos se realizarán, en su caso, los necesarios reajustes de las actuales concesiones.»
- Quedan derogadas las siguientes actuaciones del Anexo II, Listado de Inversiones, de la Ley 10/2001, de 5 de julio, del Plan Hidrológico Nacional:
«Conexión CAT-Abrera.» (He anat a la llei 10/2001 i no explica que és).
Com es pot veure, el govern del PSOE va aprovar una llei on diu que no es pot connectar les aigües de la província de Barcelona amb les de Tarragona. És a dir, l'actual minitransvassament que gestiona el CAT no pot arribar a Barcelona segons les lleis del govern socialista. Aquest fet, implicarà que el sr. Zapatero hagi de modificar una llei que no fa ni 3 anys que ha estat aprovada. Però la culpa és del sr. Aznar, que va fer la llei del PHN i també de CiU, que li van donar suport, i a sobre, van aprovar la llei 18/1981 del minitransvassament a Tarragona. Mmm...ara se m'ha acudit una altra pregunta, qui votaria la llei 18/1981 al Parlament? No ho he trobat per Internet, però espero al llarg d'aquesta setmana descobrir-ho en visites a Arxius.
Així, vull acabar amb una frase d'un professor del Master, molt adient:
"Cualquier estupidez que pase por un Parlamento y se apruebe, es una Ley"
diumenge, de març 16, 2008
dimecres, de març 12, 2008
diumenge, de març 09, 2008


dimarts, de març 04, 2008
diumenge, de març 02, 2008

- Primer punt: Dius que ets català i amagues el teu nacionalisme. Llavors tothom et diu que va estar a Catalunya, que li va agradar molt, que els catalans som una gent molt maca, que espera tornar-hi...
- Segon punt: Comences a parlar dels problemes de Catalunya, del teu nacionalisme, perquè Catalunya no pot triar el seu futur, l'espoli fiscal, el fet diferencial, la llengua... Aquí la càrrega que fan contra tú és molt forta, i l'has de combatre des de posicions obertes i no tancades com ells fan. Els has d'intentar fer entrar en raó.
- Tercer punt: Marxeu d'Espanya. Si has sigut prou bo, els has burxat i ells s'han quedat sense arguments, la reacció més inmediata és: sigueu independents, pareu de molestar i de robar a Espanya. És en aquest punt on el somriure de qualsevol català apareix, perquè sap que el que ha defensat està molt més fonamentat que l'espanyol. És en aques punt, on la batalla la guanya Catalunya, i no Espanya.
dimarts, de febrer 26, 2008
dissabte, de febrer 16, 2008
dijous, de febrer 14, 2008
It's a game where lobbyists write check after check and Exxon turns record profits, while you pay the price at the pump, and our planet is put at risk. That's what happens when lobbyists set the agenda, and that's why they won't drown out your voices anymore when I am President of the United States of America.
It's a game where trade deals like NAFTA ship jobs overseas and force parents to compete with their teenagers to work for minimum wage at Wal-Mart. That's what happens when the American worker doesn't have a voice at the negotiating table, when leaders change their positions on trade with the politics of the moment, and that's why we need a President who will listen to Main Street – not just Wall Street; a President who will stand with workers not just when it's easy, but when it's hard. "
dimarts, de febrer 12, 2008
dimarts, de gener 22, 2008
Encara recordo quan em vaig llegir un dels fantàstics reportatges al setmanari Barron´s a mitjans d'octubre a Boston, que recordava els 20 anys d'aquell dilluns en què es van ensorrar les borses de tot el món. Al cap d'unes setmanes, vaig arribar a l'episodi que Greenspan dedicava a aquest fatídic dia en les seves memòries, i com va reaccionar quan tot just entrava de chairman a la Reserva Federal. L'escenari es torna a repetir, però sense començar als EUA. En menys de 30 minuts de la publicació d'aquest post, es sabrà la tendència dels mercats per una colla de dies. Encara no he llegit cap diari econòmic avui, però crec que tots diran... ho veuen, ja sabiem que la crisi era aquí. Bé, no sé si ho sabien o no, l'únic que sé és diaris nacionals seguien recomanant la compra de valors aquest dilluns, així com també analistes que desmentien una possible crisi als mercats financers. Jo, ja fa temps que em vaig curar en salut, i no vaig voler arriscar més del que creia convenient, i les perdues han sigut mínimes. Qui s'hagi enganxat, ara li tocarà esperar...
divendres, de gener 04, 2008
dijous, de gener 03, 2008

dissabte, de desembre 22, 2007
By Jeff Bater, Wall Street Journal
WASHINGTON
Gross domestic product rose at an unrevised 4.9% annual rate July through September, quicker than its solid, 3.8% performance in the second quarter, the Commerce Department said Thursday.
GDP is a measure of all goods and services produced in the economy. A month ago, Commerce estimated third-quarter GDP at 4.9%.
Pel que fa al teu comentari, el trobo dins de la línea que et veus obligat a seguir. No busco indagar en la teva vida familiar, així com tampoc posar-m’hi. Considero que encara tinc coses molt més profitoses a fer. Però tot i això, moltes gràcies per aportar aquesta informació. Amb el teu permís, la tindré en compte en el futur, així com també tindré en compte que hi ha dades que no s’han aportat que em donarien part la raó. No passa res, a cadascú els nostres mestres ens ensenyen unes formes, totalment respectables.
Quan dius que el meu article difamant a la família no suscita massa interès, té de donar la raó. Considero que amb llegir n’hi ha prou, i sobre coses simples i òbvies no s’ha de donar gaires opinions. He tingut el gust d’entrar al teu bloc per fer-hi una ullada general. Tot seguit posaré l’explicació que poses sobre l’objectiu del teu bloc: “Mentre Cornellaweb no sigui un espai de participació n'haurem de crear d'altres. El blog de l'Arnau Funes, un espai on totes les opinions són ben rebudes si admeten rèplica i generen debat.” No n’he tingut prou, i a més et poso el que dius sobre el que fas al bloc: “Benvingudes i benvinguts al meu blog, o millor dit al blog que jo administro. La primera intenció era crear un espai per motivar a la gent d'Esquerres de Cornellà a participar, a opinar, a criticar, a debatre sobre la seva ciutat i els seus problemes. Després vaig pensar que això no ho podia fer jo sol, que havia d'animar a d'altre gent a fer-ho, i per aquí espero que vagi la cosa i que aviat Cornellà tingui el seu espai. Vaig plantejar-me fer un Blog personal, amb les meves idees, sentiments, gustos, etc. Però em va semblar que aquests blogs tenen poca utilitat i són més aviat un gest d’egocentrisme sovint poc interessant. Així que vist que la web municipal no és un espai pensat per la participació, el debat i la interl·locució amb els càrrecs electes, de moment genero aquest espai com a regidor d'ICV a l'Ajuntament de Cornellà, per compartir-lo amb qui vulgui hi pot participar” Mira, he tingut l’amabilitat de subratllar en vermell les afirmacions directes a la lliure participació del teu bloc. Trobo molt bé tot el que dius, però diria que t’has deixat un petit detall. En el teu bloc, no es poden fer comentaris. Ho trobo molt patètic. Fas una crida a la participació i el teu bloc segueix vetat als comentaris. Mare de Déu! Que hem de fer tots aquells que ens sentim d’esquerres i no podem opinar en el teu bloc? Ja sabem els ciutadans de Cornellà que no podem opinar al bloc de l’alcalde, així que et donem les gràcies per deixant-se opinar en el teu també, i a més tenir la decència d’anunciar per tot el teu bloc que aquest és un lloc de lliure exercici d’opinió. Agradi o no m’agradi, tinc l’opció de què tothom pugui dir la seva en lliure exercici del seu pensament i opinió en el meu bloc, mentre que tu no la tens. Tinc prou força moral per reafirmar-me en el meu post i en el meu pensament amb accions com la teva.
Pel que fa al teu incís a les places a l’Administració guanyades, denoto cert nerviosisme. Cadascú sap com les guanya. Si pares atenció al que dic, veuras que faig referència a “Quan a casa menges de l'Administracio, es normal que els fills vulguin menjar facil”. Per si no estàs prou posat en l’argot polític, menjar de l’Administració vol dir que el teu sou arriba de l’Administració. Que el sou arribi de l’Administracio vol dir que els ciutadans hem de pagar una pila d’impostos per mantenir una gran estructura funcionarial en aquest país. Així, com veuràs, tan si ets regidor elegit democràticament com si ets funcionari, menges de l’Administració. En cap cas dic que estiguis a la política per viure-hi, aquí ja cadascú que ho interpreti com vulgui; dic clarament que el sou prové de l’Administració. Així que no li vulguis donar voltes, i no agafis pel mal sentit la frase que torno a repetir: menges de l’Administració, menges dels nostres impostos.
Només em vull disculpar per l’error que he comés en dir que el sr. Jaume Funés és l’actual Síndic de Greuges adjunt. No tinc prou temps cada matí entre que entro a la feina i vaig a fer el primer café de revisar tota la documentació oficial sobre el que fa i deixa de fer la maquinària administrativa intervencionista d’aquest país. Així, si les acceptes, disculpes per la meva falta de rigor en aquest únic punt.
En els blocs es sol escriure opinions, i aquest és el meu cas. La llibertat d’opinió segueix sent un dels drets bàsics d’aquest país. La nostra Constitució no ho reconeix explícitament, un dret tan important i que durant tants anys va ser perseguit. Així que haig d’anar a la norma suprema de l’Estat veí del 78 que diu:
Article 20
1. Es reconeixen i es protegeixen els drets:
a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les
opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de
reproducció.
Nosaltres no fa gaire que hem incorporat aquest dret fonamental a la nostra legislació. Altres països, com als EUA, aquest dret està proteguit des del 1791. Hi ha molta gent en aquest país que encara no s’ha adonat que els temps han canviat, i la maquinària repressiva directa, ja no existeix, tot i que sembla que n’hi una que va per sota.
No ets el primer que demana la inmediata retirada d’un post al meu bloc. Les pressions que percebo per part de membres dels partits de la Generalitat cada vegada és més gran. Aquest post és la meva elegància, i la reafirmació en el meu primer post, a més d’una mostra a la llibertat d’expressió que mai s’ha de perdre en aquest país, i que per molt que s’invoqui a opcions dins de la legalitat, aquest dret fonamental haurà de ser respectat en un cas com el meu de lliure exercici d’opinió. Amb molt de gust, no penso perdre el meu temps amb aquest tipus de discussions. A tota la famíla, que passi un Feliç Sant Nadal.
dilluns, de novembre 26, 2007
dijous, de novembre 08, 2007
dilluns, de novembre 05, 2007
diumenge, de novembre 04, 2007
Una de les poques ventatges que te la diferencia horaria amb la del teu pais, es que pots anar a dormir saben com obriran els diaris del pais al dia seguent. Quasi cada dia li donc una ullada al diari Avui ja que es el que m'informa per excel.lencia del que passa al meu pais. Avui m'he adonat que cada dia segueixo un estricte ordre de lectura, i en el cas dels diumenges tambe. Es una ruta que no dura gaire, una mitja hora, pero suficient. Vull compartir la meva ruta al bloc:
Opinio: Joan Oliver --> Serveis i Oci: Salvador Sostres --> Economia: Francesc Cabana --> Seccio Economia --> Dialeg: Villatoro --> Seccio Dialeg --> Seccio Mon --> Seccio Politica --> Seccio Opinio --> Opinio: Miro el titular Editorial --> Opinio: Miro el titular Sanchis --> Passada rapida a totes les altres seccions --> Opinio: Editorial --> Opinio: Sanchis
A partir d'aqui, segons el meu estat i/o les ganes de continuar, no segueixo cap ordre a les altres seccions. Li trobo una certa logica. Comenco amb un petit article d'elevada rigorusitat periodistica que per mi, aquesta petit engruna d'informacio, es la portada del diari. Segueixo amb el punt sarcastic del diari i despres vaig al petit conte d'economia del professor Cabana. Reviso les noticies mes destacades d'Economia i em preparo mentalment per l'article d'en Villatoro. Llegeixo el que em ve mes de gust de Dialeg i agafo direccio la portada del diari: passant per Internacional i Politica. Al arribar a Opinio, llegeixo el que em ve mes de gust, i llegeixo el titular de l'Editorial i en Sanchis. No llegeixo el cos, nomes vull saber de que parlaran per poder donar una ullada general al diari, bastant rapida, amb l'objectiu d'acabar amb l'Editorial del diari i l'article d'en Sanchis. Amb aquest bon gust de boca, tanco l'ordinador i ja em poso al llit sabent com es despertara el meu pais. I avui dormire be. Perque em negitejava canviar el final d'aquesta ruta amb la possible desaparicio de l'article d'en Sanchis despres de deixar la direccio del diari. Pero no, perque com diu al seu article: "El meu comiat només és parcial. A més de seguir lligat a l'AVUI amb altres funcions en la seva empresa, continuaré acompanyant-los cada dia amb el meu Mister Hyde particular, Desclot, i amb aquest article dominical. " Vaig a dormir tranquil. Bona nit.
dimecres, d’octubre 24, 2007
Con pasmosa tranquilidad el sector más duro de nuestra actual derecha sigue ensalzando el franquismo. Lo hacen con afirmaciones sorprendentes como “muchas familias lo vivieron con naturalidad” y en algunas zonas del País Vasco “era una situación de extraordinaria placidez”, de la mano de un ex ministro [...].

dilluns, d’octubre 15, 2007
dijous, d’octubre 04, 2007
Quan una empresa cotitza borsa, a mes de l'aplicacio de criteris de transparencia economico-financers, d'aconseguir capital a baix cost, d'obtenir una bona imatge... es pot donar el cas que els amos de la companyia canviin en poc temps. La pertinenca de la majoria d'accions implica, en la majoria dels casos, el govern de la companyia. Quan els amos d'una companyia no ho fan prou be, i un es prou espavilat, i troba els quartos, pot anar al mercat i oferir un preu (normalment superior a aquest) per comprar les accions a molts propietaris. Aquesta simple accio, coneguda amb el nom d'Oferta Publica d'Adquisicio (OPA), hauria de fer que els que porten el timo de la companyia tinguessin motius per fer-ho acceptablement be.
Quan una companyia que cotitza a mercat, amb un 58% de free-float i una presencia d'inversors estable, com British Airways amb un 10%, Caja Madrid al 10%, el BBVA al 7% o el mateix Govern espanyol a traves de la SEPI amb el 5%, permet jocs molt interessants haviam qui es fa amb el control de la companyia.
Si a mes la companyia te favors del Govern, es a dir, a traves de pressupostos publics rep grans infraestructures que li son adjudicades pel que va ser la companyia en el seu moment, el control de la companyia cada vegada es mes atractiva.
Aixi, espero que el fons Apax, KLM o Air France facin una oferta prou bona, i la companyia opada, amb el nom d'Iberia, passi a formar part dels records del passat. Segurament aixi, els espanyols comencaran a assignar les infraestructures que paguem amb els nostres impostos, a aquells que les aprofiten millor.
Un petit consell: qui tingui tentacio de fer un servei al pais compran accions de la companyia Iberia per despres anar a la possible OPA que llances algun comprador amb la finalitat de guanyar un pessic de diners i desespanyolitar Iberia, que tingui present que un possible comprador d'Iberia podria ser el Grupo Hemisferio (familia Lara). No tinc res en contra de la familia Lara, nomes recordar que el seu buc insignia d'inversio en aquest camp, es diu Vueling, que va comensar a cotitzar sobre uns 32 euros, va arribar als 47 euros, i a dia d'avui es troba a 8 euros, amb una fantastica caiguda a borsa del 17% a dia d'avui. Trobo molt be que la familia Lara enfonsi Iberia, pero si voleu colaborar-hi, segurament us sortira cara la bona obra.
diumenge, de setembre 30, 2007
P.D. La part en blau, no ha sortit publicada al diari, sino que esta en la versio electronica. Recomano llegir amb tranquilitat, ja que es poden veure les clares diferencies entre el que ha sortit publicat i no en l'edicio paper. La tendenciositat es molt gran. La part en vermell es la mes impactant.
Quixotic row over Frankfurt: who speaks for Barcelona?
By Julius Purcell
Published: September 28 2007 17:13 Last updated: September 28 2007 17:13
Fast forward to now, and Cervantes’s self-referential joke takes on darker levels of irony here. Barcelona acts as two capitals: on one hand, the historic capital of Spain’s publishing industry, and on the other, of a fiercely separatist Catalonia whose very identity is vested in the Catalan language. In two weeks’ time this odd duality is to be played out at the Frankfurt Book Fair, where Catalan Culture is to be guest of honour.
“The debate surrounding region and nation preoccupies people at present, particularly in Europe,” says Marife Boix, the book fair’s vice-president, who explains that the annual guest platform tends “sometimes to stir things up”. By all accounts, this is precisely what it has done: Barcelona politicians have excluded the language of Cervantes from the party, decreeing that “Catalan culture” can only be that written in Catalan. The result is a bitter literary row that has laid bare raw tensions in this bilingual city.
Spanish-language writer Carlos Ruíz Zafón, author of The Shadow of The Wind, the blockbuster novel about his native Barcelona, has attacked the nationalist ideology behind this year’s guest programme; another author has decried its “nationalist brutality”. Meanwhile, in the Catalan-only camp, all this is so much sour grapes: an inability to accept that this proud tongue, so persecuted by Franco, can finally emerge from the shadow of Spanish and claim its due.
Everyone agrees that the term “Catalan literature” would have left no ambiguity – but in this long-running debate certainties have foundered on the official designation, “culture”.
Enter Josep Bargalló, senior Catalan nationalist politician, and the debate immediately turns bitter. Taking the reins of the Frankfurt committee last year, Bargalló never hid his belief that “Catalan culture is that written in Catalan”. Nevertheless, under pressure in June, Bargalló invited the leading Spanish-language writers to come on the official delegation to Frankfurt. One by one they declined, “honourably” ceding their place to Catalan writers. Or at least this was the official version. The Shadow of the Wind’s Ruíz Zafón painted a different picture to the press: of “political commissars” interested only in “the image of Catalonia they want to project to their own Catalan constituents, the real audience of this whole sideshow”.
Antoni Comas is a man for whom this is anything but a sideshow. President of the Catalan Publishers’ Association, he represents more than 250 local publishers, producing 60 per cent of all books in Spain, with sales of €1.6bn ($2.3bn). Comas throws his hands up in despair at what he sees as a lost opportunity. “I am so sad about Frankfurt. To me, it’s quite simple,” he says. “Catalan culture is all the written culture produced in Catalonia. This is not some idea of what Catalan identity is or isn’t, our business and the business of the Frankfurt Book Fair,” – he raps the table – “is to sell books!”
Comas’s criticism of Bargalló is startlingly candid. His “invitation” to the Spanish-language authors was, he says, soured by nationalist ideology: “I know the political party Bargalló belongs to. I know the way they were invited, and it was not done willingly.”
Several blocks down from Comas’s office, in the city’s 19th-century Eixample district, one can hear a rather different version of events.
Isabel Martí is director of the Catalan-language publisher La Campana. On her list she has Albert Sanchez Piñol, whose creepy novel Cold Skin (published in the UK by Canongate) is one of the big success stories of Catalan-language literature. To Martí, the Frankfurt row is a “false controversy” whipped up by anti-Catalan elements. “The success of Cold Skin irritates the power structures, the Spanish media and the big publishing companies ... It is a part of all this hate that is still coming from the past!”
Sitting at the same table, nodding and interjecting, is another of La Campana’s writers, Josep Maria Espinas. Author of the hymn of Barça football club, Espinas wrote alongside many of the great Catalan authors in the Franco years, when Catalan was still published semi-clandestinely. He deplores the perception of Catalan as a newcomer: “It has been the everyday language here for centuries! In 1502 there was a Catalan-German dictionary, that’s how established it was. But Madrid can’t recognise this!”
At 80, Espinas is wiry and vigorous, his voice hoarse with emotion. Every year, he says, the big Barcelona publishers take their Spanish authors to Frankfurt; this year, he argues, it is only right that Catalan plays the guest, because it is its one big chance to spread its wings as a literary culture.
“All we want to do is say: we are here. But every time a Catalan says this, we’re told: ‘Oh! You are against Spain.’ Our position is immediately radicalised.”
One Barcelona author who consistently complains that Catalan culture has indeed become radicalised is novelist Felix de Azúa. Poet, lecturer and columnist for the Spanish daily El País, de Azúa insists his problem “is not promotion of the Catalan language, which I heartily favour, but the negative treatment in Catalonia of Spanish”. Catalan TV soaps score cheap laughs by stereotyping Spanish-speakers as “ignorant, illiterate and crude – yet a majority of us here in Catalonia use Spanish in our everyday lives”.
Invited to join the Frankfurt party, de Azúa refused point blank. “No I did not want to go, absolutely not. To be used as some poster for the nationalists, and then be sent back to the ghetto! I can just imagine how unpleasant it would be in Frankfurt: the nationalists really are brutal.”
Strikingly different literary Barcelonas emerge from this quarrel. Comas remembers a city that, despite the dictatorship, was vibrant and outward-looking. “García Marquez and others came here and felt at home,” he recalls, “because we were a Latin city, but one that, unlike Madrid, was a window on to Europe.” Yet if de Azúa fears that these glory days are over and Barcelona’s cultural status is being destroyed by ethnocrats, to Isabel Martí the city’s past was nothing but a repression from which it is only now emerging.
As Catalan culture heads for its big moment in Germany, it will carry two irreconcilable versions of itself: the closing of the Catalan mind, and its triumphant opening up to the world.
Copyright The Financial Times Limited 2007
dilluns, de setembre 24, 2007

Aquest dissabte el vaig sentir per primera vegada. Era una entrevista que li feien des de la George Washington University. L’entrevista va durar una bossa de doritos y una cola. Atenent que menjo molt a poc a poc els doritos, ho podem traduir en 2 hores d’entrevista. La veritat és que em vaig quedar atònit davant la bellesa de les seves respostes, les seves prediccions i les seves bromes intel.ligents. Després de l’entrevista, com era d’esperar, l’auditori es va aixecar i va aplaudir, tal i com es mereixia.
La veritat, s’ha guanyat que li compri el seu llibre aquesta setmana. Visca!
Enganxo un tros de l’entrevista que li feia Newsweek, per anar fent boca.
That was clearly an important political event, by why was it the most important economic event of our lifetimes?
On one side of the Iron Curtain were essentially centrally planned collectivist societies based on the principle that collective activity is what produces wealth and therefore there are no individual rights to property. On the other side were capitalist societies built around the market system, with free trade and individual-property rights. The classic case was East Germany versus West Germany, which were two economies coming from the same history, culture and language ... The conventional wisdom was that East Germany's economy was three fourths the size of West Germany's, and that the Soviet Union, while having major shortfalls, was a formidable economic power. Then the Berlin wall came down, and the economic ruin behind the Iron Curtain was utterly unexpected and unimaginable. Central planning did not work in the Soviet Union. And the standard of living in East Germany was not 75 percent of West Germany, but somewhere between a third and 40 percent. The impact of that on the rest of the world was dramatic.
How, specifically?
The evidence of the power of the marketplace versus central planning, as exposed so demonstrably in Europe, led to an extraordinary rise in foreign direct investment in these countries. In China, for instance, foreign direct investment, which had been $4 billion in 1991, by 2006 was over $70 billion a year. Deng Xiaoping called the transformation "socialism with Chinese characteristics." What it was was creeping capitalism.
It's common to hear complaints from many quarters about China's rapid rise. Does it worry you?
I am not, as many people are, concerned about China becoming a threat militarily. In my book, I'm essentially forecasting that what happened to the communist parties of Europe is likely what will happen to the Chinese Communist Party ... They are going to be a formidable economic power, which I think is all to the good.
dilluns, de setembre 17, 2007

Encara recordo fa 7 anys quan els mitjans de comunicació es feien ressó de la difícil situació en el recompte dels vots a les eleccions presidencials de l’any.
Intentaré explicar el perquè es va donar aquesta situació. Als Estats Units, en les eleccions presidencials, cada Estat se li asignen uns representants o delegats, en funció del pes demogràfic i sense menystenir l’equilibri territorial, que després passen a elegir el futur President del Estats Units d’Amèrica. El partit que guanya a cada estat, es queda amb la totalitat dels representants. És a dir, si el partit republicà guanya d’uns centenars de vot al segon partit més votat, segurament al partit demócrata, la totalitat dels representants seran pel partit republicà, encara que hagin anat a votar milions de votants. Si ho traduissin a Catalunya d’una forma grollera i inexacte, els 135 diputats del Parlament de Catalunya serien per CiU. És bo o dolent aquest sistema? No ho sé, per això hi ha els politòlegs. L’important es que hi ha una àmplia majoria que accepta les regles de joc, hi juga i accepta les consequències.
Un altre fet diferencial és el poder de decisió que té la Supreme Court. Aquest órgan es troba format per nou membres que vindria a ser un Tribunal Suprem i Constitucional d’Espanya. Els juristes no s’elegeixen cada x temps, sinó que poden arribar a estar molts anys, fins que decideixen deixar-ho o al morir. És el President dels EUA qui tria als juristes.
La situació denotant va ser a Florida al ser molt ajustada. Al ser un estat molt poblat, hi havia una gran quantitat de representants que anirien al partit demòcrata o al partit republicà. El partit demòcrata va impugnar diferents comptats (countys) dient que els recomptes no s’havien fet prou acurats. Els demòcrates van demanar el recompte en els comptats que els hi eren més favorables, dient que les màquines que van fer el recompte no funcionaven bé. Així es va decidir de fer el recompte de forma manual en alguns comptats mentre que en d’altres amb les màquines. Però, les paperetes dels col.legis electorals no són tan sencilles com nosaltres estem acostumats. Són com les del nostre Senat, però amb un elevat grau de complicació. Es pot donar el cas que en la papereta apareguin els vots als senadors, congressistes, governadors… i fins i tot els sheriffs de districte! Els forats a vegades són difícils de distinguir per l’ull humà i poden portar a confusió. És per això, que la Supreme Court va dictaminar, amb 7 dels 9 vots a favor, de que s’havia de fer a tot arreu per igual amb les màquines. Es podien canviar les màquines, però no pas el criteri de recompte a diferents comptats d’un estat! A Espanya els diaris d’una banda o altra, el titular seria que els jutges progressistes o conservadors fan president al qui més proper es troben. Però això no va passar als EUA. Jutges nomenats per Clinton van votar a favor de no extentre la diferència de recomptes, tot i que Al Gore havia demanat els recomptes. Una altra situació va ser que la Supreme Court va decidir no extendre el temps de recompte més enlla del que marca la llei. El resultat va ser molt ajustat en aquest cas. Va ser el que en diuen una split decision: 5 van votar a favor de no allargar la votació mentre que 4 van votar a favor d’extendre el període de recompte. A Espanya es pensaria que els 5 que van votar a favor de no extendre la votació eren republicans, mentre que els 4 eren demòcrates. No sé que va votar cada jutge en les eleccions presidencials, el que si puc dir és que els 4 jutges a favor d’extendre el període de recompte van ser elegits pels presidents George H.W. Bush (pare), Ford i els últims 2 per Clinton. És a dir, 2 jutges teòricament republicans van votar en contra dels interessos de Bush (actual president).
Aquí hi ha una llisó d’independència política del poder judicial, dedicant-se a fer la seva feina i deixant que cadascun dels seus membres expressin la seva lliure opinió (exactament el que li està passant al vocal del Consell General Poder Judicial Alfons Lòpez Tena). Algun dia entendrem que el nostre poder judicial no és una simple prolongació del poder legislatiu i executiu, i li donarem el valor que li pertoca. Mentrestant, el poder judicial americà pot prendre decisions legítimes i independents de gran magnitud, com donar la presidència del seu país a un o altre candidat.
dissabte, de setembre 08, 2007
Com que no tinc ganes de pensar gaire, miro el bloc d'en Saldaña perquè sé que sempre m´ho passo bé comentant el seu bloc. Bé, jo diria que ja no és un bloc. L'últim comentari no només m'el va vetar, sinó que va vetar el seu propi article. Ara ha anat més lluny i ja no deixa fer comentaris. Quan fa aquestes coses, m'acaba donant la raó, i ara me la tornat a donar. No vol crítiques al seu bloc, no vol comentaris d'altres tendències. És la política de la secta roja, la que ensenya Montilla als seus militants i que en Saldaña segueix al peu de la lletra. Saldaña, tanca el bloc i escriu un diari personal que només puguis lleguir tú i puguis gaudir del món idíl·lic del PSC. No tinc cap inconvenient en regalar-te'l. Llibertat, llibertat...
Comentaré el seu article sota el títol "Nacionalisme puntual de Diada". És la tercera vegada que el llegeixo i encara no li he trobat el sentit. Referent al text, no sé encara per on agafar-lo. La secta roja ensenya als seus militants a què hi ha un partit nacionalista conservador anomenat CiU que vol fer la pinça amb el nacionalisme conservador espanyol anomenat PP, i que mentrestant va fent la puta i la ramoneta amb d'altres partits. Bravo! L'article està molt ben fet. La gestoria Montilla et donarà molt bona nota per fer el que ells volen: gestionar montillament.
És trist que vulguis parlar de la Diada Nacional de Catalunya i facis aquest article. Em fa molt de mal la veritat, no només el teu article, sino perquè en Saldaña no està sol, hi ha molta gent que pensa com ell. Això és el que veritablement ha de preocupar a tots els patriotes que estimem aquest país.
El que més m'agrada és la foto on surt en Saldaña amb la senyera. La senyera la va posar la JNC l'any passat, perquè la gent com en Saldaña, no tenen cap mena de mirament ni de respecte per un dia com aquest, i menys per la Diada. La poso, m'agrada. Em dona forces per tirar endavant, perquè t'adones del sentit d'una de les grans frases de Joan Fuster i que hem de mantenir ben viva: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres" .




