Normalitat nacional també a Cornellà

Com m'agrada passejar per Cornellà i veure els edificis oficials, com els jutjats recentment inagurats, amb les banderes que li pertoquen.

Posant les coses a lloc

Porto un temps sense escriure en el bloc. No posaré cap excusa perquè de totes les que he pensat, cap m'acaba de fer el pes. Estar d'exàmens, els primers dies de vacances... sempre va bé per sortir de la rutina del bloc. Però arriba un moment que és necessari tornar-hi de nou. Aprofitaré per fer servir el bloc per explicar la meva situació futura, ja que és molt divertit tafanejar la vida dels altres a través d'un bloc.

Per explicar-ho tot, ho faré amb desordre temporal, però hi dóna un sentit molt més lògic. A meitats de juny em van concedir una beca de la Fundació la Caixa per fer un máster. Li tenia moltes ganes, i encara no sé com ha sonat la flauta. Aquesta beca em permetrà cursar un máster de tractament de residus a la UAM, la Universidad Autónoma de Madrid. Així, estaré una llarga temporada visquent a la capital del país veí; des del gener fins a l'octubre. Més d'un ja ha dit que no ho aguantaré, però crec que un s'acaba acostumant a estar a l'estranger, tot i que sigui a Espanya.

Degut a què el màster no comença fins al gener i la substància que té la beca, em puc permetre marxar a l'estranger. No ho havia fet fins ara i seguia sent la meva assignatura pendent. Marxo fins al desembre a Boston haviam si m'impregno d'alguna cosa de profit d'aquell país, aixií com també solucionem l'assignatura pendent de cada setembre: l'anglès.

Faré servir aquest bloc per anar explicant el que em passa a l'altra vida de l'Atlàntic, així com també pels temes més interessants que passan al país.

CATALONIA IS NOT SPAIN (encara funciona el lema)


Que préconisez-vous pour le Kosovo dans la mesure où vous refusez l'indépendance proposée par le Plan Ahtisaari ?

Vladimir Putin: Nous sommes favorables au dialogue et à l'application de la loi internationale, qui prévoit le respect de l'intégrité territoriale des États. Si nous décidons de préférer à ce principe celui de l'autodétermination, il faut faire de même partout dans le monde, notamment en Ossétie du Sud, en Abkhazie et en Transnistrie. À l'ouest, cette solution déclenchera des séparatismes en Europe. Voyez l'Écosse, la Catalogne, le Pays Basque... Je ne pense pas que l'on doive humilier une nation européenne comme la Serbie en cherchant à la mettre à genoux. Il faut être patient, les possibilités de compromis n'ont pas été épuisées.

Le Figaro, 4 de juny del 2007

PREDICCIONS

Tinc ganes de fer unes quantes prediccions pel dia 27 de maig. És ara el moment de mullar-se i no esperar el mateix 27 després del recompte com fa tothom que s'omple la boca dient que això ja ho preveia però en realitat no en tenia ni idea. Jo tampoc en tinc ni idea, però em mullaré.

Començaré pel meu municipi:

A Cornellà l'escenari serà semblant: crec el PSOE perdrà la majoria absoluta amb un parell de regidors menys degut a una possible desmobilització del vot socialista, degut a tendències generals, no pas municipals. ICV pot rascar un regidor de més, degut al pas de vot socialista a ICV, sobretot fills de votant del PSOE que volen ser rebels. El PP es mantindrà a Cornellà degut al ser la força política que no s'ha arronsat al PSOE, quedarà immune al fenomen Ciutadans degut a la forta oposició i al clar perfil espanyolista de la seva candidata. ERC trobarà a faltar en Tardà i algú no digerirà el pacte amb en Montilla. Això implica un manteniment o fins i tot perdre un regidor. El votant d'ERC difícilment anirà a parar a CiU a Cornellà, degut a una política difícil de diferencia amb el PSC. CiU perdrà vots i recuperarà poc tant del PSC com d'ERC. L'escenari és el mateix que ERC, tots dos poden minvar els seus vots en caràcter absolut però el nº de vots del PSC marcarà el nombre de regidors a distribuir. Ciutadans només farà mal al PSC, perquè ja he comentat que el PP a Cornellà és bastant immune degut al perfil de la candidata. Li dono un regidor segur, de vots del PSC al 95%. La última crisi em té desorientat sobre la força de la seva irrupció. Fins fa una setmana, no descartava que Ciutadans superes a un partit nacionalista com CiU o ERC, però ara estic desconcertat.

Al meu col·legi electoral, la previsió és molt clara: Ciutadans superarà a CiU a totes les taules electorals. Si en alguna guanya CiU a Ciutadans, ja tindré un motiu de celebració.

A nivell general, si llancem prediccions gens fonamentades, no es recuperarà cap capital important, excepte Vilafranca que té alguna possibilitat. Caurà Vic, i tinc els meus dubtes a Tarragona, ja que pot haver certa desmobilització del votant del PSC que acabi donant la victòria a CiU. A la ciutat de Barcelona, no em creuré gaire les enquestes. Crec que els feus del PSC no aniran a votar massivament, i els feus convergents tampoc com l'1-N, però crec que farà un bon resultat i pot donar alguna sorpresa a l'Hereu. Tot i això, no serà alcalde perquè tot ja està cuinat.

A nivell general de país, CiU perdrà una elevada quantitat de regidors i d'alcaldies. Sense cap mena de dubte. Són les primeres eleccions municipals que CiU es presenta sense estar al Govern de la Generalitat i passarà molta factura tal i com ja ha estat sortint als mitjans últimament. ERC seguirà apostant per l'eix esquerra-dreta, per sobre l'eix nacional. Petites alcaldies cauran en mans del tripartit com a mosques. Caurà la diputació de Tarragona, la diputació de Girona...

Total, catarsi per CiU, sense cap mena de dubte. Sort que el dilluns aniré a la classe d'en Vicenç Navarro sobre l'Estat del Benestar a Catalunya i la meva ànima es purificarà.

Avui he tingut la sort d'arribar a una hora decent a casa per poder sopar amb la família a les 9 del vespre. Semblava una bona forma per descansar una estona i després a la nit seguir fent coses de profit. Però no, he hagut de sentir la declaració política que m'ha fet treure el que tenia a la boca literalment. Avui ha sigut el sr. Portabella i s'ha quedat ben ample. La declaració política no té pèrdua:

Entre les premisses que l’alcaldable d’ERC ha destacat es troba l’establiment “d’un pacte amb les empreses ubicades a Barcelona perquè els treballadors i les treballadores puguin plegar a les 5 de la tarda”. Una de les altres propostes que ha afegit Portabella ha estat concentrar els torns de treball en períodes de 6 hores, “que augmenten clarament la productivitat”. En aquest sentit, Portabella també ha afegit que “divulgarem la pràctica de fer reunions en les hores centrals de l’horari laboral evitant les reunions que es fan d’hora i massa tard”.

Tal afirmació hauria de fer que el sr. Portabella es retractés demà al matí o bé abandonés la seva cursa a l'alcaldia de Barcelona. Una persona de la seva talla política no pot fer aquest tipus de declaracions a una societat que només espera viure de la renda pública.

El sr. Portabella li haurem d'explicar un parell de coses:

Espanya és una regió tan dinàmica econòmicament com la zona Fòrum actualment. Per ser productius necessitem tenir una elevada tassa d'activitat, x hores de treball i una productivitat. La nostra tassa de productivitat està a anys llum dels nous mercats emergents i a una bona distància dels EUA. La nostra tassa d'activitat màxima és del 65%, mentre que la mínima als EUA és del 85%. Treballem 211 hores menys a la UE que als EUA (ja no parlo d'Espanya) i seguim sent menys productius que la resta d'Europa. De veritat creu el sr. Portabella que això ajudarà a augmentar la productivitat i de retruc el nostre dinamisme?

Aquest tipus d'afirmacions tan sols poden venir de persones que s'han passat mitja vida visquent del que queia de l'Administració. Que si ara una beca per estudiar no sé qué, que si ara regidor, que si ara estem al Zoo... Si us plau, retractis per la resta de persones d'aquest país que no vivim del Pare Estat!

Gran vida

Això de no tenir classe a primera hora del matí crec que és una de les coses més positives que et pot passar en el dia a dia. Arribar a la universitat tranquil·lament, fent un repàs de la premsa amb l'Avui, la Vanguardia, Cinco Días i Wall Street Journal (versió espanyola) acompanyat d'un cafè americà amb tot el temps del món, és un dels grans plaers de la vida d'universitari. Seguir amb l'e-noticies i el Singular em reafirma en aquest tipus de vida. Estar una estona fent una pràctica, veure com obren els mercats financers, després anirem a fer simulacions d'empresa haviam que explica el professor, passarem a veure que explica de nou el sr. Portabella, dinarem tranquil·lament, tornarem a classe a escoltar un bon grapat de mentides a Economia del Sector Públic, farem un treball en grup pendent de fa dies... Aquest és un dels grans plaers del què s'ha convertit la meva vida en la última setmana i que s'acabarà aquest juny. Espero poder-la aprofitar al màxim, i què millor que enganxar uns paràgrafs de paraules ben escrites i que t'omplen:

No Votaré Socialista

[...]En Catalunya la mayoría de ciudadanos está gobernada por alcaldes socialistas y vive en provincias con diputaciones socialistas. El presidente de la Generalitat es socialista y, a pesar de que el govern está formado por un tripartito, la mayor parte de sus miembros son socialistas. El presidente Zapatero es socialista, todos los miembros de su gabinete son socialistas y la mayoría del congreso de los diputados es socialista. Esta gran concentración de poder hace que alrededor del 95% de los presupuestos públicos que afectan a los ciudadanos de Catalunya estén en manos de un solo partido: el socialista.

Si el partido socialista fuera una empresa, su cuota de mercado sería tan grande que el tribunal de defensa de la competencia lo obligaría a dividirse o a traspasar una parte de su enorme poder. El estado parte del supuesto correcto que una empresa que monopoliza el mercado tiende a abusar su situación privilegiada. Curiosamente, las leyes antimonopolio que protegen a los consumidores de los abusos empresariales no se aplican a los partidos políticos para proteger a los votantes y permiten la existencia de monopolios de poder como los que vivimos en Catalunya [...].
Xavier Sala i Martin

CRISIS A CONVERGÈNCIA

Un dels episodis més sonats de la política catalana els ha protagonitzat Jordi Pujol amb el seu seguit de declaracions dels últims dies. Pujol, que tal com se l'hi ha demanat està acabant les seves memòries, treurà a la llum les grans ombres que fins ara només ha insinuat. La recent entrevista de Pujol a la revista l'Avenç diu que ell tenia pensat tornar-se a presentar però Artur Mas i la seva colla d'amics el van apartar. Van fer la jugada de semblar que en Pujol estava ja cansat, que no podia continuar i un seguit de personatges van col·locar Artur Mas al capdavant del partit per treure'n el màxim profit. A més, Pujol ha continuat en el seu seguit de declaracions dient que els 23 anys de pujolisme no van servir per res, que la seva política del peix al cove que tant va defensar, s'ha adonat que no ha servit de res.

Pujol, fruit d'aquestes tensions amb la direcció actual del partit, no ha anat a l'última executiva del partit del passat dilluns i algun dels seus seguidors més fidels també s'hi han negat. Artur Mas ha sortit del pas dient que aquestes declaracions no estan prou reflexionades i ha enviat a l'Oriol Pujol ha calmar els ànims del seu pare. Segons Artur Mas, no hi ha cap tipus de crisis en el partit i ho considera una sobrevaloració per part de la premsa.

"Al PSC han llançat Maragall per la finestra"

Jordi Pujol, 29 d'abril del 2007

Un any de bloc: inici i final amb França

Quan fa una data assenyalada que tens un bloc, és costum anunciar-ho de forma especial. No sóc un gran amant de fer balanç en públic de moltes coses meves, així que aquest bloc no serà una excepció. La forma de fer balanç serà la de mostrar que vaig escriure fa un any, el meu primer article, i que per casualitat avui es troba, en certa manera, en l'actualitat.

MESURES NECESSÀRIES

Acabo de rebre un correu electrònic on es promou una concentració de joves a diferents indrets de l’Estat espanyol per reivindicar els nostres drets, tot remarcant el poder dels joves en les passades concentracions a França en contra del Contracte de Primera Feina (CPF). Podria parlar d’aquesta possible concentració, però no és el que busco. Vull parlar del CPF que el primer ministre Villepin volia posar en marxa. La premsa parla de la derrota del govern conservador francés i l’èxit de sindicats i estudiants per assegurar els seus drets, destacant el d’una feina i subsidi digne.Les concentracions d’estudiants a França, sense valorar en cap cas els incidents d’una minoria, són el reflex d’un estat centralista i autoritari que està fent fallida a l’Europa del segle XXI. Des d’una visió política, la retirada d’aquesta futura llei aprovada pel Parlament és una feblesa democràtica molt gran que pateix França, tot i que pugui semblar al contrari. Quan el primer ministre sucumbeix davant d’estudiants i sindicats que criden, és una victòria a curt termini per les dues parts segons com es miri, però si s’alça el cap i es mira endavant, qui en surt perjudicat és el poble francés, els propis manifestants. L’economia francesa fa temps que està estancada i no té un model clar de cara al futur, fet que sense una potent reforma laboral que permeti encara els nous reptes de futur als joves, està hipotecant a futures generacions. Contradir l’argument anterior és molt fàcil si s’agafa el que diu CPF, on les empreses poden contractar a qualsevol jove de menys de 26 anys sense necessitat d’indemnitzar-l’ho dins dels dos primers anys i amb un preavís de 15 dies. Però aquesta llei pretenia eliminar bona part de l’atur juvenil, que es troba en la desorbitant xifra del 25% entre aquest col·lectiu. Què pretenia aconseguir la mesura? Ho podem resumir en tres grans blocs: el primer és aconseguir que els joves adquireixin experiència en les feines, sectors i/o empreses, és a dir, partim de no tenir cap tipus de contacte amb l’empresa degut a unes fortes barreres que posa l’Estat francés a les empreses per contractar joves a intentar eliminar-les. Amb això s’aconsegueix la rotació en diferents feines, i on l’experiència mai vindrà malament. La segona és que els joves aprenguin les disciplines on han estat formats, ja que segurament entraran en el sector que ells han estat estudiant i portarà a una esperada realització personal en allò que s’ha fet. I tercer, i no pas el menys important, donarà confiança als joves de què es pot arribar a fer aquella feina, i que si volen, tenen el seu lloc en el mercat. Fins ara no poden veure si el tenen, amb el CPF el pots veure, i amb un esforç diari hi pots arribar. Un sou més baix en els primers anys i uns contractes més limitats, sembla que podrien decantar la balança cap a la posada en marxa CPF. No cal oblidar que es tracta d’una mesura fins als 26 anys, no pas vitalícia. Arribem al punt de les contraindicacions de la mesura, quin és el perfil de jove que es veu afectat davant de la mesura. Els universitaris de gran talent i valor mig no es veuen afectats, ja que les grans empreses seguiran apostant per joves promeses i tal com ho coneixem en llenguatge del barri, se’ls emportaran.. L’altre col·lectiu tindrà dues opcions segons el seu perfil: continuar amb l’esforç per arribar allà on ell vol arribar, o esperar els subsidis d’atur que vindran dels treballadors francesos. Aquest col·lectiu, que sembla bastant nombrós arran de les darreres actuacions, veu en la mesura del CPF un retall a l’estat del benestar del seu país, només mirant en la seva seguretat i qualitat laboral a curt termini. Dominique de Villepin ha plantat cara a un problema que pateix França, tot i les conseqüències que ell ja podia preveure. Els grans polítics poden passar a l’història per la seva popularitat i/o actuació davant dels problemes. Segurament el primer ministre no passarà ni per una ni per l’altre, però el fet d’haver-ho intentat ja és suficient. Llàstima d’una petit detall que ens podria ajudar a nosaltres, tan de bo Villepin fos a la Moncloa.

Em sento orgullós del que vaig escriure, perquè crec que encara té més validesa que avui. En aquell moment, no hagués dubtat en votar a Villepin, tot i ser de la UMP. Avui, per suposat no hagués votat a la UMP de Sarkozy. Villepin és una persona que en el seu moment va minimitzar la gran màquina burocràtica gala. No ho va aconseguir. La mateixa dreta (per suposat l'esquerra desconcertada també) se li van tirar al damunt. Va fer molt ben fet, però la factura és la que és.

França avui segueix igual. Sarkozy ha fet una campanya esplèndida des de tots els punts de vista. Per molt que els mitjans de comunicació ens vulguin vendre aquest fenomen de la Zapatera, Ségolène ha fracassat. Ho dic ara, sense haver arribat encara a la segona volta. Fa 5 anys, la idea electoral que semblava que tenia tothom era la de triar entre un assasí i un lladre. Va guanyar el lladre com molts ens van voler fer creure. Però el fracàs de Ségolène és en majúscules. La UMP ha estat 10 anys al poder de la Republica de la mà d'en Chirac, i després de l'anada i vinguda pública i privada de ganivets a la UMP (Villepin, Sarkozy, Raffarin, Chirac...), Ségolène ha quedat en segona posició, a certa distància d'en Sarkozy. Que s'ho faci mirar després d'aquests 5 anys perduts per França amb enfrontaments entre el poder polític i social, perquè no ha guanyat aquestes eleccions. Serà molt divertit veure com tracta la premsa el resultat d'avui, magnificant el resultat de Royal sense dubtes.

Després d'haver escoltat els dos grans discursos dels diferents candidats durant el recompte, em quedo amb el de Bayrou (queda fora Ségolène perquè no arriba a discurs el que ha dit). Sarkozy l'ha bipolaritzat clarament entre dreta i esquerra de cara a la segona volta per buscar el seu vot, molt legítim. Bayrou ha fet un gran discurs tot i haver quedat fora de la cursa de la segona volta.

La idea amb la que vull acabar aquest article, és la mateixa amb la que vaig acabar far un any. Amb el permís del mestre Bayrou, li agafo la frase d'aquesta nit:

"A partir de ce soir, la politique française va changer et elle ne sera plus jamais comme avant. Il y a enfin un centre en France"


Fa un any deia que tan de bo hi hagués un Villepin a la Moncloa, que pogués dur uns canvis al país. Per mí també segueix vigent ara, però també vull seguir somiant. Tan de bo el país veí inicies el camí per deixar aquest bipartidisme ranci i es posesin a treballar de valent. Està demostrat que la forma d'espavilar és a base de garrotades. Per tant, la forma d'espavilar Espanya és diu François Bayrou.

La protecció del medi ambient mai ha d'aturar el progrés d'una societat, és el progrés qui el protegirà millor

Jordi Rosell

10 d'abril del 2007

Parlem d'en Bolaño (contra amb Saldaña)

Abans d'escriure quatre ratlles, sempre és bo pensar per on decantaràs l'escrit. Porto bastanta estona, i només em surten renecs. Un to mínimament educat serà difícil, però s'intentarà. Sort que l'ambient encara m'ajudarà (a la sala de l'aeroport només hi ha un senyor que s'intenta acabar totes les pastes i begudes de la sala VIP mentre tothom està als mostradors exteriors demanant explicacions de les impuntualitats dels vols).

Bé, posem fil a l'agulla. Des de què el sr. Saldaña i jo vem acordar d'escriure sobre BOlaño, alguna vegada vaig tenir el flash d'escriure l'article en funció de la dimissió de Bolaño. No sé com el meu cap va pensar tal tonteria, al cap i a la fi el sr. Bolaño representa la maquinària sociolista més sectària. Anem a pams, anàlisis com quan èrem petits: Emissor: Antonio Bolaño Receptor: Jordi Barbeta Missatge: "No pararé fins a fotre't" Canal: Telefònic. Codi: Llengua castellana parlada.

Síntesis: Antoni Bolaño, cap de comunicació de la Presidència de la Generalitat, amenaça a un periodista d'un mitjà de comunicació privat. Fa més d'una setmana i aquí ningú ha dimitit. El sr. Bolaño no dimitirà pel que sembla, tot i que sí que s'ha disculpat. El sr. Bolaño no ha portat Barbeta als tribunals, fet que demostra que l'insult és verídic. Per què la veu de l'alta institució pública d'aquest país amenaça a un periodista i tot queda igual? Forma part de la maquinària sociolista, volen desprestigiar la Generalitat tant com puguin per aigualir-la a una simple administració autonòmica (embarco). Ho estan fent, ho estem patint, i no pararan fins aconseguir-ho del tot. El sr. Bolaño és una peça d'aquesta màquina, i ni Montilla ni Bolaño se'ls hi ha passat pel cap treure aquesta peça de la màquina.

Estic escrivint molt malament, però es que no puc ordenar les idees. Ho trobo tot fora de mida i no sé argumentar-ho. Suposo que els que no tenim la mà trencada ens sol passar.

El passeig de l'avió pel Prat em fa agafar son després d'una nit sense dormir (repassant els apunts per l'examen d'avui). Deixo l'article a sobre la tauleta de l'avió, així si el sr. Portella, president de l'ACB, s'aburreix, podrà tenir la primícia de l'article d'avui divendres. Abans de recolzar-me a la finestreta i descansar, vull acabar l'article amb una frase del sr. Saldaña:

"Los profesionales de la SER, EL PAIS, CUATRO, entre muchos más, son los que nos hacen tener esperanzas en el estado de derecho, la libertad y la democracia"

P.D. Óscar, espero que em donis les gràcies per no haver comentat tal bajanada

Nova etapa al Girem la truita

Tots sabem que estar al dia és més que important per no quedar enrere en aquest món que cada dia va més ràpid. Fet d'això, aquest blog no pot ser menys i ha de posar-se les piles. Com? Molts dels que soleu visitar aquest blog, recordareu de fa temps que va haver-hi un encreuament d'articles entre el meu blog i el blog de l'Óscar García Saldaña.

Aquest divendres, hi havia l'entrega dels premis Ciutat de Cornellà 2007. És un dels moments de l'any on trobes mig poble de Cornellà, i com no havia de ser, l'Óscar i jo ens hem trobat. Després d'unes rialles sobre l'últim afer que vem tenir, hem decidit iniciar un cara a cara entre blogs. És a dir, nosaltres triarem un tema d'actualitat i ens posicionarem els dos. A partir d'aquí, s'obre el diàleg!

No puc adelantar més coses perquè la veritat, no hem acordat res més. Suposo que la forma s'anirà pulint amb el temps per fer-ho més àgil i dinàmic. Encara no vull adelantar el tema, que l'iniciarem el proper divendres, però, no dubteu que es tracta de la més pura actualitat política en el sentit estricte.

Sense poder estudiar tranquil...

Porto uns dies on les actualitzacions al blog són més aviat minses. Si em dedico a mirar enrera, m'adono que els moments on actualitzo menys el blog és quan estic d'exàmens, mentre que quan es donen més entrades són en temps de "vacances" o menys feina. Bé, vist des d'aquest punt de vista, he d'estar content. M'havia plantejat actualitzar el blog més endavant, per centrar-me en el que em toca. Però, com sempre, l'actualitat fa canviar el ritme de vida de tots.

La notícia ha sortit a tot els mitjans que no estan controlats encara pel Govern de la Generalitat, tant directament com indirectament. M'estic referint a la política que practica el Partit Socialista, coneguda com a sectarisme, sent la mostra d'això el que surt de la boca d'Antonio Bolaño, director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat. Tot seguit enganxo el fragment de l'article d'en Jordi Barbeta a la Vanguardia:

"El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado “a gusto”, al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: “Te juro que no voy a parar hasta joderte”, dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe “antiguo” del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo".

“Te juro que no voy a parar hasta joderte”. Això és el que porten fent el PSC des del moment en què Pablo Iglesias va posar la pedra a aquest partit. I els dirigents actuals sembla que ho saben a la perfecció. Però, això va més enllà d'una simple acusació professional, és un atac a totes aquelles persones que practiquen la seva professió lliurament, o bé están en un altre bàndol. En definitiva, dedico l'article d'avui a totes aquelles persones que estan sota els efectes d'aquesta frase, i perquè no, en aquest cas, també me'l dedico a mí mateix per estar sota els efectes d'aquesta pressió partidista.

IDEES DICTATORIALS COMUNISTES A LA GENERALITAT!

Ara mateix em sento estupefacte. Només faig que llegir i llegir, i cada vegada la impotència creix més en mí. La raó és molt sencilla. El partit satèl·lit del PSC, la coalició d'ICV-EUiA, està formada per un conjunt de petits partits que formen aquestes sigles. En concret, el partit EUiA, format pel Partit dels Comunistes de Catalunya, el PSUC viu, el Partit Obrer Revolucionari i tants d'altres, tenen uns idearis ancorats a principis del segle XX amb tics, que sota el meu modest punt de vista, sobrepassen la ratlla constitucional.

L'elegit és el Partit Obrer Revolucionari (POR). Tot seguit mostro l'article primer dels Estatuts d'aquest partit, és a dir, l'espina dorsal que vertebra aquest partit:

Article 1

El Partit Obrer Revolucionari (POR) lluita per agrupar el conjunt de l'avantguarda obrera de l'Estat espanyol sota els principis del socialisme, la supressió de l'explotació del treball assalariat i la instauració, en darrer terme, d'una societat de productors i productores lliures, el comunisme. Per aquest motiu, el POR defensa la dictadura del proletariat, és a dir, la presa del poder polític per part de la classe obrera expropiant la burgesia i destruïnt l'Estat a través de la insurrecció armada, amb l'objectiu d'instaurar un règim republicà fonamentat en els Consells Obrers i en un govern d'obrers i camperols.

Estem a l'any 2007, ni fa 4 dies de la Internacional ni dels anys trenta del segle passat! Com pot ser que un partit que defensa la via armada per fer valer el seu criteri, actualment no només formi part d'un partit, sinó d'un partit de al Govern de la Generalitat? Com és que un partit que defensa la via armada per aconseguir els seus objectius, la llei de partits no fa res al respecte? Si hem d'aplicar aquesta llei, sota el meu punt de vista discutible en alguns aspectes, s'ha d'aplicar per tothom!

Aquesta situació és indignant, i és un INSULT en majúscules a la gran majoria de ciutadans del nostre país. Això no pot quedar aíxi. i l'únic que puc demanar com a demòcrata, l'expulsió fulminant del Partit Obrer Revolucionari del partit de govern d'EUiA. Esperem que pel bé del nostre sistema democràtic s'actui de la forma més pertinent.

A recordar de tant en tant...


"L'Estat del Benestar és la prestació de l'augment de la productivitat. No podem treballar menys i viure millor"

"No tenim ja en el codi genètic l'esforç"

Fernando Guirao

Gener del 2007, UPF

TV3, llums i ombres

TV3 és objecte aquests mesos d'un important debat polític i ciutadà. El sector crític concentra en TV3 dures acusacions d'incompliment dels seus objectius fundacionals. El sector més conformista hi contesta esgrimint la gran acceptació que mereix TV3 i tota l'oferta del grup Televisió de Catalunya (TVC). Sortosament, parlem d'una televisió d'èxit, d'un fenomen realment popular, i és lògic que estigui al punt de mira de tothom, sobretot dels polítics. El fet és que l'evolució recent de tot el grup públic CCRTV i de la seva cara més visible, TV3, suscita valoracions contraposades. On es troba la veritat de TV3?

Durant una generació TVC ha assumit i exercit la responsabilitat històrica de liderar la recuperació de la llengua i la cultura a nivell públic. El reconeixement popular d'aquest lideratge ha estat constant. Com s'explicaria, per exemple, l'èxit de La Marató de cada any si no fos així? Com s'explica la fidelitat d'unes elevades cotes d'audiència en les franges del prime time? La recent enquesta del CAC confirma l'alta consideració de la població catalana per l'oferta de TVC: TV3 és el canal que un 61 % mira amb més freqüència, que un 40 % diu preferir (contra el 10,6 % de la segona preferència per Tele-5), que té la millor programació (un 40 %) i que informa millor (37,6 %). L'encert d'algunes línies de producció de TVC, sobretot en sèries (Porca misèria, Ventdelplà, Polònia, etc.) està fora de dubtes. La seva contribució al doblatge audiovisual (amb un fons actual de 50.000 hores i uns 6.000 films), insubstituïble. Cert, hi ha bones raons per a la satisfacció.

Hi ha raons per a la preocupació? És obvi que TV3 i tota la CCRTV continua sent l'objecte desitjat dels polítics. TV3, com Catalunya Ràdio, canals emblemàtics del (petit) poder mediàtic català, no pot deslliurar-se de les pugnes partidistes. Ara, caldria blindar la Corporació per garantir dos propòsits essencials: la independència política i l'eficàcia com a servei públic català. En els dos camps sorgeixen dubtes. Els partits han fracassat en la reforma de la CCRTV des de 1999, quan el Parlament l'exigí en un termini de sis mesos.

Però el neguit de molts sectors té més a veure amb els dubtes sobre el compromís fundacional de TV3 i la TVC, és a dir, sobre el seu paper central en la reconstrucció nacional, i especialment en la recuperació de la llengua i la cultura. De raons d'inquietud no en falten. Els Telenotícies, per exemple, l'emblema més prestigiós de la casa, han rebut acusacions de manca de qualitat, de rigor o d'ambició. De fet, la recent substitució del cap d'informatius i la promesa de remodelatge del Telenotícies del vespre donen la raó als crítics. Altres crítiques apunten al deficient nivell de qualitat de la llengua o a la progressiva penetració de l'espanyol en la programació. També preocupen les relacions amb el sector català de la producció independent.

Ara bé, l'autèntic pànic ve de més enllà de l'Ebre. El nou entorn televisiu i multimèdia espanyol, cada dia més agressiu, va ocupant territoris i recursos sense pietat. Això es tradueix en més canals en espanyol i en menys audiència per als catalans. Les dades d'audiència van registrant la lenta, però persistent, erosió del consum televisiu català. El 2006 TV3 se situava en tercera posició amb una mitjana de 18,2 %, a la baixa respecte de la del 2005 (19,6%), de la del 2004 (19,9%), de la del 2003 (21,1%), etc. El segon canal, K3/33, també sofria una baixada de quota (4,3%). Sumant avui la quota dels dos canals de TVC (22,5%) més una petita proporció d'altres canals en català, tenim la següent proporció del consum quotidià i acumulat de televisió a Catalunya: 25% en català, 75 % en espanyol. Com arribar al 50%?

En suma, no sols de llengua viu l'espectador d'ara i el navegant de demà: és tot un món vist, viscut, compartit, imaginat, el que troba (o no) a disposició. Abans n'hauríem dit la pàtria en representació. Quin horitzó ens prometen els governs amics a la pantalla de casa? Potser ja no ens calen enemics, només més canals de televisió. La resistència, TV3 inclosa, ja caurà.

Josep Gifreu

Catedràtic de comunicació a la UPF

Diari Avui, 10/02/07

Matrimoni antisistema amb més de 220.000 euros/any

Anem a fer els ingressos del matrimoni Saura-Mayol. Comencem per la sra. antisistema de la casa, que cobra l'irrisori sou de 100.000 €/l'any, i algun altre plus que no podem saber. El seu marit s'emporta la palma: el seu sou de conseller és de 119.412 €. Però, gràcies a Déu que hi ha incompatibilitats de sous públics, pq sinó, el matrimoni Saura-Mayol ingresaria molt més dels 220.000 €/any. Com que en Saura no ha renunciat al seu escó de diputat, és el president del grup dels postcomunistes i viu a la ciutat de Barcelona, el sou que sortiria del Parlament de Catalunya seria de 109.419 €. Així, el matrimoni Saura-Mayol ingresaria al voltant de 330.000 €/any, o traduït a les antigues pessetes, prop de 55.000.000 milions anuals! Bé, actualment només són 36.000.000 milions de pessetes mínim pq aquesta llei encara no l'han derogat. El debat que vull obrir no és si els polítics cobren molt o poc, si s'ho mereixen o no...el debat és simple: es mereix el matrimoni postomunista Saura-Mayol cobrar aquesta quantitat? Quina feina fan a l'Administració pública?

Com començar el dia de bones i com acabar-lo cabrejat

Avui, he complert amb el meu ritual diari d'obrir l'Avui i dirigir-me a la meva columna preferida. És la forma perfecte de començar el dia. Diuen que fer exercici de bon matí, una bona dutxa, un bon cafè... és la millor forma de començar el dia. No és el meu cas. El meu és obrir un gran diari i llegir el Joan Oliver. El Joan Oliver és el periodista investigador incansable inteligent. Les seves recerques són dignes d'admirar, i de donar la volta aquella informació que d'altres ens presenten com la més normal del món. L'article d'avui em dóna energies per començar el dia:

Conseller Saura
Vull donar al conseller Saura la més cordial de les benvingudes al club dels neoliberals privatitzadors salvatges. Ahir La Vanguardia explicava que el departament d'Interior està estudiant la possibilitat de substituir els 600 policies de la Generalitat, que actualment es dediquen a vigilar presons, per agents d'un nou cos de seguretat o fins i tot per guardes de seguretat d'empreses privades. Com que de policies no és precisament que ens en sobrin, és lògic dedicar-los a aquells tasques que requereixen persones amb més capacitació en temes de seguretat i és també lògic deixar en mans d'altres persones les tasques que requereixen menys qualificació o menys autoritat. Formar policies és molt car i laboriós, no es pot fer d'un dia per l'altre. Si es vol tenir una bona policia se l'ha de pagar bé. És, doncs, lloable que els policies es dediquin a les tasques on són insubstituïbles i que d'altres tasques es cobreixin amb personal menys qualificat, més barat i més flexible. És una pràctica habitual a molts països civilitzats i és una bona decisió fer-ho a Catalunya. Felicitats, doncs, al conseller d'Iniciativa per la iniciativa. L'únic petit problema és que fins fa quatre dies Iniciativa i les altres forces d'esquerres denunciaven amb gran virulència que molts edificis de la Generalitat estiguessin custodiats per guardes de seguretat privats i deien que això era una privatització intolerable d'un servei públic i deixaven anar tot el rotllo dels neoliberals privatitzadors salvatges. Ara que tenim el responsable de policia més progre del món mundial, no només privatitzarem la vigilància d'edificis d'oficines, sinó també la de les presons. Meravellós.

Regidora Mayol
I mentre en Saura posa seny i s'afegeix al club dels realistes (per alguns anomenat club dels privatitzadors neoliberals salvatges), la senyora Mayol, que comparteix amb el conseller alguna cosa més que la militància política, declara davant les càmeres de televisió que ella se sent "antisistema" i que dóna suport a les campanyes d'objecció fiscal contra les despeses de Defensa. No deixa de ser curiós que la senyora del senyor de la policia estigui contra la despesa en Defensa, però encara és més sucós que parli bé de l'objecció fiscal quan els dos sous que entren a casa seva (dos bons sous) surten de la Hisenda Pública. O sigui, dels impostos que paguem vostè i jo.

Aquest article em dóna motius suficients per dir que encara queden periodistes a l'alçada del país. Bé, el dia va passant fins que va arribant l'hora d'anar-lo tancant. Avui tinc l'ocasió d'escarxofar-me davant del sofà (no gaire usual) i gaudir una estona de "la seva". Enganxo el programa amb el títol més adient del que penso de la presentadora, No em ratllis! L'ex-ministre José Bono es preguntat per un nen si a Espanya ens tenen mania els catalans. Contesta el sr. Bono:

"[...] Yo tengo hacia Catalunya un gran cariño, entre muchas otras razones, pq en esta tierra de Catalunya han dado la oportunidad para que pudieran vivir miles de ciudadanos de mi tierra, Castilla la Mancha, que allí no tenían posibilidad de progresar. Vinieron aquí y hoy son catalanes integrados. Esto es algo que tenemos en deuda con Catalunya. Catalunya son todos los catalanes, el progreso que crean, el impulso, el deseo de avanzar y de progresar. Sin ellos, España sería más pobre".

Estan en deute? Quin deute? Els hi condonem si és que existeix, sense cap problema! "Sin ellos, España sería más pobre"! No em queden energies per comentar el que pensa. Em supera. Com pot la televisió pública del país posar en audiència personatges (i presentadores) així en horaris de màxima audiència? Així mai eixugarem els 200 M € de deute de la Corpo! Jo estic pagant aquest programa i em sento estafat a casa meva. No puc més, he d'anar a dormir. Només puc pensar que demà serà un dia millor, i el meu consòl és el regal que em farà el Joan Oliver al matí següent.

Diferències dins del mateix PSOE a Catalunya

Entrevista a "El País"


P. Los alcaldes se han sustituido a media legislatura. ¿Los ciudadanos no pueden sentirse decepcionados al ver que la persona que votaron abandona sus responsabilidades?

R. Las personas están inmersas en su cotidianeidad; no he visto que piensen tanto en los políticos. Algunos cambios se han efectuado a mitad de mandato, otros hace sólo pocos meses, como en Esplugues, mientras que en Sant Boi, la alcaldesa continuará el mandato hasta el final.


P. ¿Cuáles son las expectativas electorales?

R. Creemos que podemos consolidar todas las alcaldías que tenemos. En Molins de Rei y Esparreguera ganamos las municipales y esto se tiene que respetar. Intentaremos volver a ser el primer partido para obtener alcaldía. También queremos mejorar en El Prat y Pallejà.

P. Visto lo que ha pasado en la Generalitat sorprende que un dirigente del PSC diga que se tiene que respetar al ganador de las elecciones.

R. Cuando lo afirmo es porque hay otras formaciones de izquierda que piden lo mismo [en referencia a ICV de Sant Feliu, donde gobierna el PSC]. En esta comarca siempre ha habido tradición entre las izquierdas de respetar los resultados.

He trobat aquest article de la Teresa Pàmies just després del triomf a contrapronòstic de Jordi Pujol a l'any 1980. Aquí el deixo...

Els tòpics no serveixen

Teresa Pàmies, AVUI 29 de març 1980

[...] Convergència i Unió és la coalició de dos partits catalans nacionalistes, burgesos, liberals i defensors d'això que en diuen "economia de mercat" o "model occidental" eludint la definició correcta: sistema capitalista. Ignoro quants militants apleguen ambdues formacions, però sabem que acaben de concedir-lil llur confiança més de 700.000 ciutadans de Catalunya. Sabem, també, que a Catalunya no hi ha 700.000 banquers, membres de Consells d'Administració, especuladors financers i "altres sangoneres oligàrquiques" com dèiem als anys trenta[...]

La coalició de Convergència i Unió ha fet una campanya basada en el rebuig de tota col·laboració amb els marxistes i ha emprat els tòpics anticomunistes més tronats. Error que Jordi Pujol està pagant a l'hora d'organitzar un govern que "aixequi Catalunya" o sigui, a l'hora de complir la promesa feta als seus electors. Ha obtingut 43 diputats (CiU), però els marxistes (PSC-PSUC) n'han assolit 58. Aquesta és una realitat que la coalició guanyadora i les formacions afins han de tenir present si no volen crear una situació sense sortida. I Catalunya, marxistes inclosos, necessitem sortir-ne [...]

Una victòria a les urnes s'ha de consolidar i justificar amb una política que correspongui a les necessitats objectives i no a les fòbies, sempre subjectives. Si persisteix en la seva consigna de "prescindir" dels comunistes, no aixecarem Catalunya ni aixecarem res. No és que els comunistes no el deixem governar, sinó que és impossible de governar marginant 500.000 catalans que han votat PSUC.

Un bon polític ha de tenir el coratge de desdir-se d'afirmacions que la realitat dinàmica s'encarrega de revisar. No fóra la primera vegada que Jordi Pujol s'equivoca, però no oblidem que si errar és d'humans, rectificar a temps és de savis.

Qui s'ha de retractar? Jordi Pujol o la comunista-marxista? Debat obert...